Metalúrgia sican
La metalúrgia sicán o lambayeque és la metalúrgia —entesa com les tècniques dedicades a l'extracció, processament i tractament de metals a partir de minerals metàlics— de la cultura lambayeque o sicán, una cultura precolombina que es va desenrollar en el nort de Perú, entre els sigles VIII a XV. És molt important en l'arqueologia suramericana en ser l'única indústria metalúrgica anterior al periodo incaico, i és de tal importància que investigadors com Anne Marie Hocuenghem[1] consideren que en este periodo i en les zones lambayeques es va aplegar a una Edat del Bronze americana, ya que la gran cantitat de ferramentes agrícoles fabricades en metal varen impulsar un canvi en la societat i en l'ambient (per eixemple, la possibilitat de llaurar terres que abans no es podien, o d'obrir nous canals de irrigaació) sense precedents en el història de la civilisació andina.
La metalúrgia lambayeque o sicán no es pot entendre com un procés aïllat,[2][3] sino com un sistema productiu compost per tres processos —mineria, fundició i orfebreria— que s'han identificat en el complex arqueològic Batán Gran (Sicán) en el santuari històric Bosc de Pómac en la província de Ferreñafe (departament de Lambayeque).
La mineria
La mineria sicán no té grans canvis tecnològics front a les ferramentes o tècniques usades durant a lo manco mil anys abans, com evidencien el cas del Home de Coure,[4] martells de pedra en mànecs de fusta, barretas de pals de algarrobo i astes de venado eren usats per a extraure el mineral de mines de poca profunditat en els cerros aledaño al Complex de Batán Gran, extreen minerals com la malaquita, arsenopirita o escorodita en continguts en coure i arsènic, materials clau per a la fundició del coure arsenical, ademés tenien algun tipo de bossa per a recolectar lo extret i possiblement també cànters en aigua.[3]
Les mines registrades de Cerro Blanco o Cerro Mellizo tenien en les seues afores edificacions per a un primer processament dels minerals, corrals per als camélidos de càrrega i tal volta encara més important camins per a conectar les mines en centres poblats i centres de fundició, camins que en alguns casos encara existixen.[3] i són lo suficient grans per a grups chicotets de persones en animals de càrrega[2]
La fundició
Esta era realisada en edificis completament habilitats per a este propòsit, eren espaciosos, en zones expostes a corrents d'aire, en chicotets forns d'argila en forma de pera, no estaven prop de centres poblats per la polució que estos varen deure emanar en els moments de major intensitat de producció. Ademés dels forns, els fundidores bufaven canyes huecas en una punta d'argila anomenada tovera, estàs estretien l'eixida de l'aire per a alimentar d'aire el fòc, estes toveres tenien tamanys estandardisats de la mateixa manera que la llongitut de les canyes, per a aplegar a la temperatura necessària per a fondre els metals era necessari que vàries persones ampren vàries toveres al mateix temps per a un sol forn, per lo que esta activitat requeria un número major de persones que la mineria.
Els minerals en coure i arsènic eren somesos a un primer processament en fredor en moledores de pedra, després eren calfats junt en un fundente (usualment hematita) i es passava a separar l'escoria dels chicotets fragments de metal per mig d'una segona molienda, eixos fragments de metal són després calfats novament i abocades en mòles per a formar lingots discoidales.[5]
Estos lingots podien ser intercanviats com a matèria primera o podien passar per un taller orfebre, a on serien convertits en objectes finals.
Us de combustible
Durant el periodo sicán es va donar un us racional dels recursos renovables, a pesar de que s'estima que tenien a la seua disposició una gran cantitat de recursos madereros: els fundidores usaven carbó vegetal de branques seques i mortes de fusta d'algarrobo que creix naturalment en la zona. Açò es va descobrir a través dels estudis antracológicos i etnoarqueológicos de David Goldstein en el lloc de Huaca Sialupe , propenc a la zona de Batán Gran.[6]
Referències
- ↑ «Una edat del bronze en els Andes CentralesContribución a l'elaboració d'una història ambiental».Bulletin de l'Institut français d'études andines.(33 (2))
- 271–329.ISSN 0303-7495.doi:10.4000/bifea.5728.Consultat el 6 de juliol de 2017.
- ↑ 2,0 2,1 Izumi,, Shimada,; Gabriela,, Cervantes,. Cultura Sicán : esplendor preincaico de la Costa Nort, Primera edició edició. OCLC 892762451. ISBN 9786124075667.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «THE STYLE, TECHNOLOGY AND ORGANIZATION OF SICÁN MINING AND METALLURGY, NORTHERN PERU: INSIGHTS FROM HOLISTIC STUDY».Chungará (Arica).45(1)
- 03–31.ISSN 0717-7356.doi:10.4067/s0717-73562013000100001.Consultat el 6 de juliol de 2017.
- ↑ José Berenguer. «Tiwanaku Senyors del Llac Sagrat». Museu d'Art Procolombino de Chile. Consultat el 6 de juliol de 2017.
- ↑ «PRE-HISPANIC SICÁN FURNACES AND METALWORKING:TOWARD A HOLISTIC UNDERSTANDING».METALURGIA EN LA AMÉRICA ANTIGUA.
- ↑ Freddy., Damblon, (2013). Proceedings of the Fourth International Meeting of Anthracology : Brussels, 8-13 September 2008, Royal Belgian Institute of Natural Sciences, Archaeopress. OCLC 843754078. ISBN 9781407311005.
Bibliografia
- Shimada, Izumi (2013).The Style, Technology and Organization of Sican Mining and Metallurgy, Northern Peru: Insights From Holistic Study en Chungara-Revista D'Antropologia Chilena Vol. 45 número 1, págs 3-31
- Shimada, Izumi (2014). Cultura Sican, Esplendor Preincaico de la Costa Nort
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Metalurgia sican» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.