Anar al contingut

Pacopampa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pacopampa

Pacopampa (en quechua: planura de alpacas) és un lloc arqueològic situat en la serra nort del Perú, en departament de Cajamarca. Presenta restants d'un centre ceremonial de caràcter monumental, feta en pedra tallada i polida. Pertany al periodo Formatiu, en una antiguetat de 1200 a 500 a. C., aproximadament, sent contemporàneu de Chavín de Huántar. El terreny a on s'estén el jaciment pertany a l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos, la qual a través del seu Seminari de Història Rural Andina cuida permanentment al monument.

Des del 2005, any en que es va crear el Proyecte Arqueològic Pacopampa per conveni entre el Museu nacional d'Etnologia d'Osaka, Japó i la Facultat de Ciències Socials de l'Universitat de Sant Marcos, el lloc és investigat baix la direcció de l'arqueòlec japonés Yuji Seki i l'arqueòlec peruà Daniel Morales. En el marc d'este proyecte es va descobrir en el 2009 els restants de l'anomenada «Dama de Pacopampa», aixina com atres sepelis humans.

Ubicació geogràfica

Es troba a 1 km del poble de Pacopampa, a 2140 m s. n. m., en el districte de Querocoto de la província de Chota, del departament de Cajamarca. Es conta entre els centres ceremoniales més grans del Formatiu de la serra nort del Perú. Al seu entorn s'han identificat uns dotze llocs arqueològics, dels que solament han segut estudiats els cridats La Capella i El Mirador, situats a un km a l'est. Més llunt, a 3 km al surest, es troba Pandanche, un atre centre ceremonial del Formatiu, pero de menors proporcions.[1]

Història

Cronologia

Les edificacions visibles datarien del Formatiu Mig i Tardà, entre 1200 i 500 a. C., encara que també existixen evidències més primerenques que aparentment es remonten a 2500 a. C. i atres més tardanes, del Intermig Primerenc.

Encara que no es coneix totalment la seua configuració arquitectònica, s'ha pogut determinar tres fases en el desenroll d'este centre ceremonial:

  • Pacopampa I (c. 1200-900 a. C., calib.), correspon a la fase de la seua construcció.
  • Pacopampa II (c. 900-500 a. C., calib.), fase en la que va anar totalment remodelat i a la que corresponen casi totes les estructures visibles en la superfície.
  • Pacopampa III, (c. 500-1 a. C., calib.), anterior al seu abandó total, que es prolonga fins a la cultura Cajamarca, és dir, ya en l'Intermig Primerenc.[2]

Investigacions

Restants arqueològics de Pacopampa.

En la década de 1930 Rafael Larco Hoyle va visitar l'àrea, a on va arreplegar mostres de litoescultura que va dur al seu museu en Chiclín (Trujillo) i que hui es troben en el Museu Rafael Larco Herrera de Lima. Va ser el primer en informar, encara que de manera escueta, sobre troballes d'eixe tipo en el lloc. Pacopampa va ser relacionada en la cultura Chavín, quan estava en voga la teoria de Tello sobre l'orige de la cultura peruana.

En 1966, Pablo Macera va viajar al lloc arqueològic i ho va investigar. Desijós de protegir-ho, en 1970 va conseguir que el doctor Emilio Choy fera una donació a l'Universitat de Sant Marcos per a que esta poguera adquirir el terreny a on s'estén el jaciment. Des de llavors i a través del Seminari de Història Rural Andina, dita universitat ha cuidat permanentment al monument.

Hermilio Roses i Ruth Shady varen explorar l'estructura arquitectònica i varen realisar excavacions (1970). En analisar la ceràmica varen diferenciar una fase anterior a l'influència Chavín que varen denominar Pacopampa-Pacopampa (1200 a. C.), diferent de la que li seguix, titulada Pacopampa-Chavín (700 a. C.).

Posteriorment, l'arqueòloga Rosa Fung Pineda (1976), sobre la base d'excavacions realisades en la tercera plataforma, va determinar cinc fases, des de fins del periodo Inicial fins a concloure el Horisó Primerenc.


No obstant, sembla que el santuari és encara més antic per restants trobats en Pandanche, situat a 3 km al surest de Pacopampa, lloc investigat per l'arqueòlec Peter Kaulicke (1975). Allí va descobrir una ceràmica anterior a Pacopampa-Pacopampa, que va cridar estil Pandanche.

Posteriorment han treballat en el lloc: Isabel Flores, en El Mirador (1975); Julián Santillana (1975) i Daniel Morales Chocano (1980, 1981 i 1982).

En el 2005 es va crear el Proyecte Arqueològic Pacopampa, per conveni entre el Museu Nacional d'Etnologia d'Osaka (Japó) i l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos (Facultat de Ciències Socials). Conta en la direcció de Yuji Seki i la codirecció de Daniel Morales. El principal guany d'este proyecte és la verificació cronològica de l'assentament sobre la base de datats radiocarbónicos i la correlació estratigráfica dels seus components arquitectònics. En el marc d'este proyecte es va descobrir en el 2009 els restants de l'anomenada «Dama de Pacopampa», aixina com atres sepelis humans.

Referències

  1. ↑ Silva 2000, p. 95.
  2. ↑ Bolletí d'Arqueologia PUCP: Noves evidències del lloc arqueològic de Pacopampa, en la serra nort del Perú
Bibliografia
  • Kauffmann Doig, Federico: Història i art del Perú antic. Tom 2. Lima, Edicions PEISA, 2002. ISBN 9972-40-214-2
  • Silva Sifuentes, Jorge E. T.: Orige de les civilisacions andinas. Inclosa en la Història del Perú. Lima, Lexus Editors, 2000. ISBN 9972-625-35-4
  • Tauro del Pi, Alberto: Enciclopèdia Ilustrada del Perú. Tercera Edició. Tom 12. OJE/PEÑ. Llima, PEISA, 2001. ISBN 9972-40-161-7

Vore també


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pacopampa&oldid=875459»