Anar al contingut

Orde Franciscana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Orde Franciscana

Els franciscanos —coneguts clapixc sensu com a Orde Franciscana— conformen en sentit estricte un conjunt d'órdens religioses mendicantes relacionades entre sí, en el marc de l'Iglésia catòlica i segons l'ideari de Sant Francisco d'Assís. Els franciscanos s'adherixen a les ensenyances i disciplines espirituals del fundador i dels seus principals colaboradors i seguidors, com Clara d'Assís, Antonio de Pàdua i Isabel d'Hongria. Des de finals del XIX també s'han establit vàries órdens franciscanas protestants més chicotetes, especialment en les tradicions luterana i anglicana.[1][2] Certes comunitats franciscanas són de naturalea ecuménica, ya que conten en membres que pertanyen a vàries denominacions cristianes.[3]

Francisco va començar a predicar cap a l'any 1207 i va viajar a Roma en 1209 per a solicitar l'aprovació del papa Inocencio III en la finalitat de fundar una orde religiosa. La Regla de Sant Francisco original, aprovada pel papa, no permetia la possessió de bens, per lo que exigia als membres de l'orde mendigar per a alimentar-se mentres predicaven. Eixa austeritat tenia per objecte emular la vida i el ministeri de Jesucristo. Els franciscanos viajaven i predicaven pels carrers, mentres s'estajaven en propietats de l'Iglésia. Clara, baix la guia de Francisco, va fundar les Clarisa (Orde de Santa Clara) dels franciscanos. L'extrema pobrea exigida als membres es va suavisar en la revisió final de la regla en 1223. El grau d'observança exigit als membres va seguir sent una important font de conflicte dins de l'orde, lo que va provocar numeroses escissions.[4] [5] L'Orde dels Germans Menors, anteriorment coneguda com la branca «Observante», és una de les tres Primeres Órdens franciscanas dins de l'Iglésia catòlica, sent les atres la «Conventuals», formada en 1209, i la «Capuchinos», fundada en 1520. L'Orde dels Germans Menors, en la seua forma actual, és el resultat d'una fusió de vàries órdens més chicotetes portada a terme en 1897 pel Papa León XIII.[6] Els capuchinos i els conventuals seguixen sent instituts religiosos distints dins de l'Iglésia catòlica, que observen la Regla de Sant Francisco en diferents émfasis. Als franciscanos conventuals se'ls denomina a voltes «minoritas» o «franciscanos grisos» pel seu hàbit. En Polònia i Lituània se'ls coneix com «bernardinos, en honor a Bernardino de Siena, encara que en atres llocs el terme es referix als cistercienses. Eixes órdens comprenen:

Si ben cada una d'elles presenta característiques pròpies, totes elles es varen adherir a les ensenyances i espiritualitat de sant Francisco d'Assís, junt en les de seguidors tals com a santa Clara d'Assís, sant Antonio de Pàdua o santa Isabel d'Hongria, entre molts uns atres.

Nom i senyes demogràfiques

[editar | editar còdic]
Francisco d'Assís, fundador de l'Orde dels Germans Menors. El retrat més antic que es coneix de Francisco, que data del seu retir en Subiaco, entre 1223 i 1224.

El nom de l'orde original, Ordo Fratrum Minorum (Germans Menors, lliteralment «Orde dels Germans Menors»), prové del rebuig de Francisco d'Assís alux i la riquea. Francisco era fill d'un ric comerciant de teles, pero va renunciar a la seua riquea per a dedicar-se més plenament a la seua fe. Havia tallat tots els llaços que li quedaven en la seua família i es va dedicar a una vida de solidaritat en els seus germans en Crist.[7]

En atres paraules, va abandonar la seua vida entre les classes riques i aristocràtiques (o «majori») per a viure com els pobres i els llauradors («minori»). Francisco va adoptar el senzill corfoll que vestien els llauradors com hàbit religiós per a la seua orde i va fer que els demés que desijaven unir-se a ell feren lo mateix. Els que es varen unir a ell es varen convertir en l'Orde dels Flares Menors original.[8]

Primera Orde

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Primera Orde de Sant Francisco.

La Primera Orde va ser fundada per sant Francisco d'Assís. Es dividix en tres branques: germans menors —coneguts anteriorment com «observantes»— (O. F. M.), germans menors conventuals (O. F. M. Conv.) i capuchinos (O. F. M. Cap.). En 1206 sant Francisco va escomençar a dur una vida religiosa centrada en la pobrea i la caritat.[9] El 16 d'abril de 1208 el noble italià Bernardo de Quintaval es va interessar per la seua forma de vida i es va reunir en ell en Porciúncula. Junts varen llegir Mateo 19:21, Mateo 16:24 i Lucas 9:3. Sant Francisco va decidir que aquells versículs anaren la base de les regles de la seua orde, de la que Bernardo va ser el primer germà.[10] El 24 de febrer de 1209, festivitat de Sant Matías, va escoltar en missa el text del Evangeli de Mateo 10:5-10 i va deixar d'usar el bastó i les sandalias.[11][12]

Posteriorment es varen unir atres germans. Es varen cridar Varons Penitentes d'Assís.[13] En 1209 va viajar a Roma en varis germans de l'orde. Primer es va entrevistar en el bisbe Guido d'Assís, que també es trobava en Roma i que era defensor de la seua obra, i després en la moradura Juan de Sant Pablo. La moradura Juan li va recomanar que es dedicara solament a viure de forma monástica o eremítica, pero Francisco li va demanar que intercedira per la causa de la seua orde davant el papa. Francisco es va reunir en Inocencio III, que va aprovar de forma no escrita les regles de la seua orde.[14] Cap a 1210 Francisco li va posar el nom d'Orde de Flares Menors.[13]

Francisco va conéixer a la moradura Hugolino, bisbe d'Ostia i Velletri, en 1216.[15] En 1217, durant la festivitat de Pentecostés, es va celebrar el primer capítul general en Porciúncula i l'orde va dividir el seu territori en 12 províncies. En 1220, per petició de sant Francisco, la moradura Hugolino va ser nomenat protector de l'orde pel papa Honorio III.[16] En el capítul general de 1221 es va estudiar la primera regla de sant Francisco i es va acordar la realisació d'una més breu. Francisco va escriure la nova regla en 1223 i esta va ser aprovada per bula d'Honorio III.[17]

Al començament del XVI, per l'aument dels franciscanos observantes, més centrats en la pobrea, en el capítul general dels franciscanos que va tindre lloc en Roma en 1517 es va crear una diferenciació específica entre franciscanos conventuals i franciscanos observantes (actualment com a Orde de Flares Menors). Açò va ser aprovat pel papa León X en la bula Ite et vós in vineam meam de 1517.[18][19]

En el XVI el beato Mateo de Bascio es va fer franciscano observante. Com desijava viure en una major humiltat, en 1525 va abandonar el convent de Montefiorentino, en Montefalcone Appennino, per a viure com eremita. Posteriorment, atres religiosos ho varen acompanyar en el seu modo de vida. Estos flares varen ser coneguts com els capuchinos.[20] Varen ser aprovats per Clemente VII en 1528.[20] En 1619 el papa Paulo V els va otorgar als capuchinos un ministre general autònom.[21][22]

Segona Orde

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Segona Orde de Sant Francisco.

Es tracta d'una orde femenina, fundada per sant Francisco d'Assís i santa Clara d'Assís. En l'actualitat es compon de les següents branques: germanes pobres de santa Clara (O. S. C.), clarisa capuchinas (O. S. C. Cap.), clarisa descalces (O. S. Cl. Col.), germanes franciscanas de l'Inmaculada i clarisa adoradoras (O. C. P. A.). A partir de 1210 sant Francisco d'Assís va tindre la seua residència habitual en l'iglésia de Porciúncula, en Assís. Santa Clara, una jove chicona noble d'Assís, i la seua amiga Pacífica es varen fer seguidores de sant Francisco en 1212. Posteriorment, atres dònes varen seguir el seu eixemple. La Segona Orde de Sant Francisco va ser fundada per a les religioses. El bisbe Guido de Cortona va entregar a estes monges l'iglésia de Sant Damián en Assís.[23][24] En 2011 hi havia unes 20 000 monges clarisa en 75 països.[25]

L'IV Concilie de Letrán de 1215 indicava que totes les órdens que no estaven aprovades canónicamente devien prendre la regla d'una orde ya aprovada. Les clarisa varen prendre la regla benedictina. No obstant, Clara va obtindre d'Inocencio III un singular "privilegi de pobrea".[26]

Francisco va conéixer a la moradura Hugolino de Segni, bisbe d'Ostia i Velletri, en 1216. La moradura Hugolino va aprovar la regla de les clarisa de Sant Damián en 1219.[15] Va ser la primera dòna que va escriure una regla per a una comunitat. El papa Honorio III va aprovar la regla de la Primera Orde de Sant Francisco en la bula Solet annuere del 22 de novembre de 1223.[27] En 1227 Hugolino va ser triat papa com Gregorio IX. El papa Inocencio IV va aprovar unes regles per a les clarisa en la bula Quoties a nobis del 23 d'agost de 1247. No obstant, posteriorment el pontífex va dir en la bula Inter persones del 6 de juliol de 1250 que esta no era obligatòria per a les monges.[24][28]

El 16 de setembre de 1252 el papa Inocencio IV va aprovar una atra regla per a l'orde. La moradura Reinaldo de Conti vaig donar Segni va ser protector dels franciscanos des de 1227 i des de 1248 també ho va anar de les clarisa.[28] El 27 d'abril de 1253 va conseguir que el papa Inocencio IV visitara a santa Clara en Assís, a on passava el final de la seua vida.[29]

Durant el seu pontificat, Alejandro IV va continuar sent protector de franciscanos i clarisa. Quan va ser succeït per Urbà IV en 1261, els franciscanos varen demanar al papa que els assignara com a protector a la moradura Juan Cayetano Orsini, lo que els va ser concedit, encara que les clarisa varen tindre de protector a Esteban d'Hongria, bisbe de Palestrina.[30] El papa Urbà IV, en la bula Inter persones del 19 d'agost de 1262, va confirmar que en les circumstàncies que es donaven els franciscanos devien ser els que atengueren les necessitats espirituals de les clarisa. Per a tractar la jurisdicció franciscana de les clarisa i el paper de la moradura protectora, la moradura Cayetano d'Orsino va preparar una nova regla per a les clarisa, que va ser aprovada per Urbà IV per bula del 18 d'octubre de 1263.[30] En esta regla la moradura protectora assignava a les comunitats clarisa un visitador o un capellà, sense que este tinguera que ser necessàriament franciscano.[31] També es va conseguir l'unificació en la mateixa moradura protectora de tots els convents de religioses seguidores de santa Clara, inclosos els fundats en la regla de la beata Isabel de França.[31] La regla urbaniste permetia que els convents de clarisa tingueren propietats i rendes.[32] També afegia l'us del escapulario.[32]

En el XV, santa Colette Boylet, naixcuda en la ciutat francesa de Corbie, va decidir fer-se religiosa i va passar per diverses órdens religioses buscant alguna que satisfera les seues necessitats espirituals. Primer es va fer beguina, després benedictina, després clarisa i, posteriorment, es va fer de la Tercera Orde de Sant Francisco. El flare franciscano Enrique de Baume li va recomanar que tornara a les clarisa, fent-se monja de clausura d'esta orde. En 1406 va obtindre un permís per a anar a Niça per a trobar-se en Benedicto XIII d'Aviñón per a expondre els seus plans de reforma de l'orde. El papa li va donar autorisació per a fundar convents de l'orde reformada. Ella va conseguir fundar una comunitat reformada en un monasteri de Besanzón i, posteriorment, va passar a haver uns 17 monasteris reformats o fundats nous. Santa Colette va redactar unes constitucions que varen ser aprovades pel ministre general dels franciscanos en 1434 i en 1458 pel papa Pío II. Santa Colette va fallir en Gante, Bèlgica, en 1477 i va ser canonizada per Pío VII en 1807.[33] Les religioses seguidores de santa Colette són conegudes com clarisa descalces. En el XV l'espanyola venerable María Lorenza Longo es va casar en Juan Llonc i va tindre varis fills. Quan Juan Llonc va ser a Nàpols en Fernando el Catòlic en 1506 ella va acompanyar al seu marit. L'espós va fallir en 1509 i en 1510 ella es va unir a la Tercera Orde de Sant Francisco.[34] En 1519 va fundar l'hospital dels Incurables, que va ser una de les institucions religioses més importants de tota la península itálica.[35] Els capuchinos varen aplegar a Nàpols en 1529 i es varen instalar en l'hospital. María Lorenza Longo els va fer directors espirituals de la comunitat. En 1533 esta direcció va ser de sant Cayetano de Thiene, fundador dels teatinos. Sant Cayetano va conseguir que Roma aprovara la creació de les Germanes Franciscanas de la Tercera Orde en 1535. Estes monges varen ser conegudes com a clarisa capuchinas. En 1538 María Lorenza Longo va fundar el convent de Santa María en Jerusalem. Paulo III va confirmar la creació d'este monasteri un breu del 10 de decembre de 1538, donant-els les regles de les clarisa i llimitant el número de monges a 33, per lo que va ser conegut com a convent de les Trentatrés.[36]

En el XX els franciscanos Stefano Maria Manelli i Gabriel Maria Pellettieri, seguidors de l'espiritualitat sobre l'Inmaculada del flare franciscano sant Maximilian Kolbe,[37] varen fundar la Casa Mariana en Frigento, Itàlia, en 1982. La congregació té flares i monges. En 1990 contaven en 14 cases. En 1990 el papa Juan Pablo II va aprovar la creació de la Congregació de Flares Franciscanos de l'Inmaculada com a institut diocesà i en 1998 ho va aprovar com a institut de vida religiosa.[38]

Tercera Orde

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Tercera Orde de Sant Francisco.


La Tercera Orde de Sant Francisco és una orde terciaria fundada per sant Francisco d'Assís. Té dos branques: la seglar (O. F. S.) i la regular (T. O. R.), per a la vida conventual. Sant Francisco d'Assís va ser un eixemple per a clercs i llaics i molts varen seguir eixa forma de vida. En 1221 el papa Honorio III va aprovar el Memorial del propòsit dels germans i germanes de penitència que viuen en les seues pròpies cases, que va ser per a totes les órdens de penitència en general i que va ser la primera norma usada per l'orde de penitència franciscana.[39] Va ser aprovada canónicamente en 1223 i va ser cridada Tercera Orde Regular en 1230.[40] La primera regla particular de la Tercera Orde Regular va ser aprovada pel papa Nicolás IV en la bula Supra montem del 18 d'agost de 1289.[39] León XIII va aprovar unes noves regles en la bula Misericors Dei Filius de 1889.[41] Pablo VI va aprovar unes noves regles en la bula Seraphicus Patriarcha de 1978.[42]

En el XIII alguns tercers franciscanos varen escomençar a viure en convents per a lliberar-se de les coses mundanes i per a realisar obres de caritat en comunitat. Est va ser l'orige dels tercers regulars. Els tercers dels distints països varen ser gestionant-se com una orde regular en el XV, en capítuls generals per als següents llocs: Utrecht en 1401, Flandes en 1413, Colónia en 1427, Espanya en 1442, Lieja en 1443, Itàlia en 1447, Irlanda en 1456 i Dalmacia en 1473. En 1480 el papa Sixto IV va decretar que tots els vots que anaren emesos per varons i dònes dels tercers eren vàlits.[43] León X va aprovar les regles per a les comunitats de varons i de dònes tercers en la constitució apostólica Inter cetera de 1521.[43] Pío XI va aprovar unes noves regles en la bula Rerum condicio de 1927. Les regles actuals varen ser aprovades per Juan Pablo II en la bula Franciscanum vitae propositum.[43][44][45]

Entre els franciscanos terciaris famosos destaquen Miguel de Cervantes,[46] Sant Tomás More,Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut Cristóbal Colón,[47] Papa Sant Joan XXIII,[48] Santa Margarita de Cortona,[49] Sant Luis IX de França (Patró de la T. O. R i O. F. S), Santa Isabel d'Hongria (Patrona de la T. O. R i O. F. S), San Carlos Borromeo, Santa Rosa de Viterbo i Gabriela Mistral

Símbols franciscanos

[editar | editar còdic]

Els franciscanos se cenyixen l'hàbit a la cintura en el cordonera franciscano[50] en tres o cinc nucs. En el primer retrat de sant Francisco du una cordonera en tres nucs. Posteriorment, la tradició li ha donat als tres nucs el significat dels vots de pobrea, castitat i obediència, mentres que els cinc nucs serien les Cinc Llagues de Jesucristo.[51] Els franciscanos menors conventuals i TOR duen un hàbit de color negre o gris, mentres que els franciscanos menors i els capuchinos duen un hàbit de color marró. També són símbols franciscanos la Tau franciscana[52] i el Crist de Sant Damián.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

Història

[editar | editar còdic]
Regula bullata, la regla confirmada pel papa Honorio III

Els començos

[editar | editar còdic]

En 1209, un sermón que Francisco va escoltar sobre Mateo 10:9 li va causar tal impressió que va decidir dedicar-se per complet a una vida de pobrea apostólica. Vestit en un holgazán, descalce i, seguint el precepte evangèlic, sense bastó ni alforja, va començar a predicar l'arrepenediment.[53]

Pronte se li va unir un destacat conciutadà, Bernardo de Quintavalle, que va aportar tot lo que tenia a l'obra. Es varen unir atres companyers, i Francisco va aplegar a tindre 11 companyers en menys d'un any. Els germans vivien en la deserta colónia de leprosos de Rivo Torto, prop d'Assís. Passaven gran part del seu temps viajant per les zones montanyoses d'Umbría, sempre alegres i cantant, causant una profunda impressió en els seus oyents en les seues sinceres exhortaciones. La seua vida era extremadament ascética. Provablement ya en 1209, Francisco els va donar una primera regla, una recopilació de passages de les Escritures que emfatisaven el deure la pobrea.[54]

A pesar d'algunes similituts entre este principi i algunes de les idees fonamentals dels seguidors de Pedro Valdo, la germandat d'Assís va conseguir obtindre l'aprovació del papa Inocencio III.[55] Lo que sembla haver impressionat primer al bisbe d'Assís, després al moradura Giovanni vaig donar Sant Paolo i finalment a Inocencio, va anar la seua absoluta llealtat a l'Iglésia catòlica i al clero. El papa Inocencio va ser responsable d'ajudar a construir l'Iglésia que Francisco estava cridat a reconstruir. Inocencio i el Quarto Concilie de Letrán varen contribuir a mantindre l'Iglésia en Europa.[56]

Provablement, el papa Inocencio va vore en ells una possible resposta al seu desig de contar en una força predicadora ortodox que contrarrestara la herejía. Entorn a la decisiva audiència de Francisco en el papa s'han teixit numeroses llegendes. El relat realiste de Matthew Paris —segons el qual el papa va enviar inicialment al desaliñado sant a cuidar porcs i solament va reconéixer el seu verdader valor per la seua pronta obediència— té, a pesar de la seua improbabilidad, cert interés històric, ya que mostra la natural antipatia de l'antic monacato benedictino cap a les órdens mendicantes plebees. El grup va rebre la tonsura i Francisco va ser ordenat diácono, lo que li permetia proclamar passages del Evangeli i predicar en les iglésies durant la missa.[56]

Els últims anys de Francisco

[editar | editar còdic]
El somi d'Inocencio III i la confirmació de la Regla de Sant Francisco, Benozzo Gozzoli

En 1219, despuix d'una intensa activitat apostólica en Itàlia, Francisco es va dirigir a Egipte en la Quinta Creuada per a anunciar l'Evangeli als sarracenos. Es va reunir en el sultà Malik al-Kamil, iniciant un esperit de diàlec i enteniment entre el cristianisme i l'islam. La presència franciscana en la Terra Santa va començar en 1217, quan es va establir la província de Síria, en el germà Elías com a ministre. En 1229, els flares tenien una chicoteta casa prop de la quinta estació de la Via Dolorosa. En 1272, el sultà Baibars va permetre als franciscanos establir-se en el Cenáculo del Mont Sión.[57]

En 1309, també es varen establir en el Sant Sepulcro i en Belén. En 1335, el rei de Nàpols Roberto I de Nàpols (Roberto d'Angiò) i la seua esposa Sancha de Mallorca (Sancia vaig donar Maiorca) varen comprar el Cenáculo i ho varen cedir als franciscanos. En 1342, el papa Clemente VI, per mig de les bulas «Gratias agimus» i «Nuper charissimae», va declarar als franciscanos custodios oficials dels Llocs Sants en nom de l'Iglésia catòlica. La Custòdia de Terra Santa seguix vigent en l'actualitat.[57]

La controvèrsia sobre cóm viure la pobrea evangèlica, que es va prolongar a lo llarc dels tres primers sigles de l'història franciscana, va començar ya en vida de Francisco. Els germans ascéticos Mateo de Narni i Gregorio de Nàpols, nebot de la moradura Ugolino, varen anar els dos vicaris generals a els qui Francisco havia confiat la direcció de l'orde durant la seua estància en Egipte. En un capítul que varen celebrar, varen aprovar certes normes més estrictes en matèria de dejuni i recepció d'almoines, que s'apartaven de l'esperit de la regla original. A Francisco no li va dur molt temps, a la seua tornada, sofocar esta tendència insubordinada. Va tindre menys èxit sobre una atra tendència de naturalea oposta que pronte va sorgir. Elías de Cortona va iniciar un moviment per a aumentar la consideració mundana de l'orde i adaptar el seu sistema als plans de la jerarquia. Açò entrava en conflicte en les idees originals de Francisco i va contribuir a provocar els successius canvis en la regla ya descrits. Francisco no estava sol en la seua oposició a esta tendència laxa i secularizadora. Pel contrari, el grup que es va aferrar a les seues idees originals i que, despuix de la seua mort, va prendre el seu «testament» com a guia, conegut com observantes o Zelanti, era a lo manco igual en número i activitat als seguidors d'Elías.

Honorio III Aprovant la Regla de Sant Francisco d'Assís, Bartolomé del Castro, c. 1500, Museu d'Art de Filadèlfia

En 1219, exasperado per les exigències de dirigir una orde en creiximent i conflictiva, Francisco va demanar ajuda al papa Honorio III. El papa li va assignar a la moradura Ugolino com a protector de l'orde. Francisco va renunciar a la gestió diària de l'orde. Francisco va conservar el poder d'elaborar la llegislació, redactant una regla en 1221 que va revisar i va fer aprovar en 1223. A partir de 1221, la gestió quotidiana de l'orde va quedar en mans del germà Elías de Cortona, qui va ser elegit líder dels flares uns anys despuix de la mort de Francisco en 1232, pero que va suscitar molta oposició pel seu estil de liderage autocràtic.[58] Va planificar i va construir la Basílica de Sant Francisco d'Assís, en la que està enterrat Francisco, un edifici que inclou el convent Sacre Convent, que seguix sent hui en dia el centre espiritual de l'orde.[59]

Els èxits externs dels germans, tal i com s'informava en els capítuls generals anuals, eren motiu de gran alé per a Francisco. César d'Espira, el primer provincial alemà, fervent defensor de l'estricte principi de pobrea del fundador, va partir en 1221 des d'Augsburc en 25 companyers per a guanyar adeptes a l'orde en la regió del Rin i el Danubio. En 1224, Agnellus de Pisa va conduir a un chicotet grup de flares a Anglaterra. La branca que va aplegar a Anglaterra va passar a conéixer-se com els «greyfriars».[60] Començant en Greyfriars, en Canterbury, la capital eclesiàstica, es varen traslladar a Londres, la capital política, i a Oxford, la capital intelectual. Des d'estes tres bases, els franciscanos es varen expandir ràpidament fins a comprendre les principals ciutats d'Anglaterra.

Evolució despuix de la mort de Francisco

[editar | editar còdic]

1232–1239

[editar | editar còdic]
Antonio de Pàdua (c. 1195–1231) en el Chiquet Jesús, pintura d'Antonio de Pereda (c. 1611–1678)

Elías era un flare llaic i animava a atres llaics a ingressar en l'orde. Açò va provocar l'oposició de molts flares ordenats i ministres provincials, que també s'oponien a una major centralisació de l'Orde. El Gregorio IX va declarar la seua intenció de construir una esplèndida iglésia per a albergar el cos de Francisco i la tasca va recaure en Elías, qui de colp i repent va començar a traçar plans per a la construcció d'una gran basílica en Assís, en la finalitat de consagrar els restants del «Poverello».[58] Per a construir la basílica, Elías va procedir a recaptar fondos de diverses maneres en la finalitat de sufragar les despeses de l'obra. D'esta manera, Elías també es va guanyar l'antipatia dels més fervents de l'orde, els qui consideraven que açò no s'ajustava a les opinions del fundador sobre la qüestió de la pobrea. El primer líder del partit estricte va ser fra Leo, un companyer propenc de Francisco durant els seus últims anys i autor del Speculum perfectionis, una forta polèmica contra el partit més laxo. Despuix de protestar contra la recaptació de fondos per a la construcció de la basílica de Sant Francisco, va ser León qui va trencar en péntols la caixa de marbre que Elías havia colocat per a les ofrenes destinades a la finalisació de la basílica en Assís. Per això, Elías ho va manar assotar, i esta afronta contra el discípul més volgut de Sant Francisco va consolidar l'oposició a Elías. León va ser elíder en les primeres etapes de la lluita dins de l'orde pel manteniment de les idees de Sant Francisco sobre la pobrea estricta.[61] En el capítul celebrat en maig de 1227, Elías va ser rebujat a pesar de la seua prominència, i Giovanni Parenti, ministre provincial d'Espanya, va ser elegit ministre general de l'orde. En 1232, Elías li va succeir, i baix el seu mandat l'orde va desenrollar significativament els seus ministeris i la seua presència en les ciutats. Es varen fundar moltes cases noves, especialment en Itàlia, i en moltes d'elles es va prestar especial atenció a l'educació. Els assentaments alguna cosa anteriors de professors franciscanos en les universitats (en París, per eixemple, a on ensenyava Alejandro d'Hals) varen continuar desenrollant-se. Les contribucions per a la promoció de l'obra de l'Orde, i especialment per a la construcció de la basílica d'Assís, varen aplegar en abundància. Solament es podien acceptar fondos en nom dels flares per a necessitats determinades, imminents i reals que no pogueren satisfer-se per mig de la mendicitat. Quan en 1230 el Capítul General no va poder posar-se d'acort sobre una interpretació comuna de la Regla de 1223, va enviar una delegació que incloïa a Antonio de Pàdua al papa Gregorio IX per a obtindre una interpretació autèntica d'este text llegislatiu papal. La bula Quo elongati de Gregorio IX va declarar que el Testament de Sant Francisco no era jurídicament vinculant i va oferir una interpretació de la pobrea que permetria a l'Orde seguir desenrollant-se. Gregorio IX va autorisar als agents de l'Orde a tindre la custòdia de dits fondos quan no pogueren gastar-se immediatament. Elías va perseguir en gran severitat als principals líders de l'oposició, i inclús Bernardo vaig donar Quintavalle, el primer discípul del fundador, es va vore obligat a amagar-se durant anys en el bosc de Monte Sefro. El conflicte entre abdós parts es va prolongar durant molts anys i els zelanti varen obtindre vàries victòries notables a pesar del favor que l'administració papal mostrava cap als seus oponents, fins que finalment es va considerar impossible la reconciliació d'abdós punts de vista i l'orde va acabar dividint-se en dos.

1239–1274

[editar | editar còdic]

Elías va governar l'Orde des del centre, imponent la seua autoritat sobre les províncies (de la mateixa manera que havia fet Francisco). Des de les províncies d'Anglaterra i Alemània es va liderar una reacció contra este govern centralisat. En el capítul general de 1239, celebrat en Roma baix la presidència personal de Gregorio IX, Elías va ser destituït en favor d'Alberto de Pisa, l'antic provincial d'Anglaterra,[62] un observante moderat. Este capítul va introduir els Estatuts Generals per a governar l'Orde i va transferir el poder del Ministre general als Ministres Provincials reunits en capítul. Els dos Ministres Generals següents, Haymo de Faversham (1240-1244) i Crescentius de Jesi (1244-1247), varen consolidar esta major democràcia en l'Orde, pero també la varen conduir cap a una major clericalización. El nou papa Inocencio IV els va recolzar en això. En una bula del 14 de novembre de 1245, este papa inclús va sancionar una ampliació del sistema d'agents financers i va permetre que els fondos s'utilisaren no solament per a aquelles coses que eren necessàries per als flares, sino també per a aquelles que resultaven útils. El partit observante va adoptar una postura ferma en oposició a esta decisió i va agitar en tant èxit contra el generalaxo que, en 1247, en un capítul celebrat en Lió, França —a on residia llavors Inocencio IV—, va ser substituït per l'estricte observante Juan de Parma (1247–1257) i l'Orde es va negar a aplicar qualsevol disposició d'Inocencio IV que fora més laxa que les de Gregorio IX. Elías, que havia segut excomulgado i acollit baix la protecció de Federico II, es va vore ara obligat a abandonar tota esperança de recuperar el seu poder dins de l'Orde. Va morir en 1253, despuix d'haver conseguit, per mig del retractament, que se li retiraren les censura. baix el mandat de Juan de Parma, que gojava del favor d'Inocencio IV i del papa Alejandro IV, l'influència de l'Orde va aumentar notablement, especialment gràcies a les disposicions d'este últim papa pel que fa a l'activitat acadèmica dels flares. No solament va autorisar els instituts teològics en les cases franciscanas, sino que va fer tot lo possible per recolzar als flares en la Controvèrsia Mendicante, quan els mestres seculars de l'Universitat de París i els bisbes de França es varen unir per a atacar a les órdens mendicantes. Va ser gràcies a l'intervenció dels enviats del Alejandro IV, que es varen vore obligats a amenaçar les autoritats universitàries en l'excomunió, que finalment es va concedir el títul de doctor en teologia a dominico Tomás d'Aquino i al franciscano Boanaventura (1257), els qui anteriorment solament havien pogut donar classes com a llicenciats. El franciscano Gerardo de Borgo Sant Donnino va publicar en esta época un tractat joaquimita i es considerava que Juan de Parma favoria la teologia condenada de Joaquín de Fiore. Per a protegir a l'Orde dels seus enemics, Juan es va vore obligat a dimitir i va recomanar a Buenaventura com el seu successor. Buenaventura va vore la necessitat d'unificar l'Orde entorn a una ideologia comuna i, ademés d'escriure una nova biografia del fundador, va recopilar la llegislació de l'Orde en les Constitucions de Narbona, cridades aixina perque varen ser ratificades per l'Orde en el seu capítul celebrat en Narbona, França, en 1260. En el capítul de Chafa tres anys més vesprada, es va aprovar la Legenda maior de Buenaventura com l'única biografia de Francisco i es va ordenar la destrucció de totes les biografies anteriors. Boaventura va governar (1257-1274) en un esperit moderat, que també es reflectix en diverses obres produïdes per l'Orde en la seua época – , especialment en la Expositio regulae escrita per David d'Augsburc poc despuix de 1260.

XIV

[editar | editar còdic]

1274–1300

[editar | editar còdic]

El successor de Buenaventura, Jerónimo d'Ascoli o Girolamo Masci (1274–1279), (el futur papa Nicolás IV), i el seu successor, Bonagratia de Bolonya (1279–1285), també varen seguir una llínea moderada. Es varen prendre mides severes contra certs espirituals extremistes que, basant-se en el rumor de que el papa Gregorio X tenia l'intenció, en el Concilie de Lió (1274-1275) obligar a les órdens mendicantes a tolerar la possessió de bens, varen amenaçar tant al papa com al concilie en renunciar a la seua llealtat. No obstant, es varen fer intents per satisfer les demandes raonables del partit espiritual, com en la bula «Exiit qui seminat»[63] del papa Nicolás III (1279), que declarava que el principi de la pobrea total era meritori i sant, pero ho interpretava per mig d'una distinció alguna cosa sofística entre possessió i usufructe. La bula va ser rebuda en respecte per Bonagratia i els dos generals següents, Arlotto de Prato (1285-1287) i Matteo d'Acquasparta (1287-1289); pero el partit espiritual, baix eliderage del discípul de Buenaventura i apocalíptico Pierre Jean Olivi, va considerar que les seues disposicions sobre la dependència dels flares respecte al papa i la divisió entre els germans dedicats al treball manual i els empleats en missions espirituals constituïen una corrupció dels principis fonamentals de l'Orde. No es varen deixar convéncer per l'actitut conciliadora del següent general, Raymond Gaufredi (1289–1296), ni del papa franciscano Nicolás IV (1288–1292). L'intent del següent papa, Celestino V, un vell amic de l'orde, de posar fi a la lluita unint al partit observante en la seua pròpia orde d'ermitaños (vejau Celestinos) a penes va tindre més èxit. Solament una part dels espirituals es va unir a la nova orde, i la secessió a penes va durar més allà del regnat del papa ermitaño. El papa Bonifacio VIII va anular la bula fundacional de Celestino junt en les seues demés actes, va destituir al general Raymond Gaufredi i va nomenar en el seu lloc a un home de tendència més laxa, Giovanni dona Morrovalle. La secció benedictina dels Celestinos es va separar de la secció franciscana, i esta última va ser suprimida formalment pel papa Bonifacio VIII en 1302. Elíder dels observantes, Olivi, que va passar els seus últims anys en la casa franciscana de Tarnius i allí va morir en 1298, s'havia pronunciat en contra de l'actitut «espiritual» més extrema i havia expost una teoria de la pobrea que va ser aprovada pels observantes més moderats i que durant molt temps va constituir el seu principi.

Persecució

[editar | editar còdic]

baix el mandat del papa Clemente V (1305-1314), este partit va conseguir eixercir certa influència en les decisions papals. En 1309, Clemente va convocar una comissió en Aviñón en la finalitat de reconciliar a les parts en conflicte. Ubertino de Casale, líder del partit més estricte despuix de la mort d'Olivi i membre de la comissió, va induir al Concilie de Vienne a prendre una decisió que, en lo essencial, favoria els seus punts de vista. La constitució papal de 1313 Exivi de paradiso va ser concebuda, en general, en el mateix sentit. El successor de Clemente, el papa Juan XXII (1316-1334), va favorir al partit més laxo o conventual. Per mig de la bula Quorundam exigit va modificar vàries disposicions de la constitució Exivi i va exigir la sumissió formal dels espirituals. Alguns d'ells, animats pel general Miguel de Cesena, ferm observante, es varen atrevir a disputar el dret del papa a tractar aixina les disposicions del seu predecessor. Sesenta y cuatro d'ells varen ser convocats a Aviñón i els més obstinats entregats a l'Inquisició, sent quatre d'ells cremats en 1318. Poc abans d'açò, totes les cases separades dels observantes havien segut suprimides.

Nova controvèrsia sobre la qüestió de la pobrea

[editar | editar còdic]
Convent franciscano en Katowice, Polònia

Uns anys més vesprada va esclatar una nova controvèrsia, esta volta de caràcter teòric, sobre la qüestió de la pobrea. En el seu bula del 14 d'agost de 1279 Exiit qui seminat,[64] el papa Nicolás III havia confirmat l'acort ya establit pel papa Inocencio IV, pel qual totes les propietats cedides als franciscanos passaven a ser propietat de la Santa Sèu, que concedia als flares el mer us de les mateixes. La bula declarava que la renúncia a la propietat de totes les coses «tant individualment com en comuna, per amor a Deu, és meritòria i santa; Crist, aixina mateix, mostrant el camí de la perfecció, ho va ensenyar en la paraula i ho va confirmar en l'eixemple, i els primers fundadors de l'Iglésia militant, en haver-ho extret de la pròpia font, ho varen difondre a través de les seues ensenyances i la seua vida a aquells que desijaven viure perfectament».[65][66][67]

Encara que la «Exiit qui seminat» prohibia la controvèrsia sobre el seu contingut, en les décades següents es varen produir disputes cada volta més encarniçades sobre la forma de pobrea que devien observar els franciscanos, en els Espirituals (cridats aixina per la seua associació en l'Era de l'Esperit que, segons Joaquín de Fiore, començaria en 1260)[68] es va enfrontar als franciscanos conventuals.[69] La bula del papa Clemente V Exivi de Paradiso del 20 de novembre de 1312[70] no va conseguir alcançar un compromís entre les dos faccions.[68] El successor de Clemente V, el papa Juan XXII, estava decidit a reprimir lo que considerava excessos dels Espirituals, els qui defenien en fervor l'idea de que Crist i els seus apòstols no posseïen absolutament res, ni per separat ni en conjunt, i que citaven Exiit qui seminat per a respalar el seu punt de vista. [71]

En 1317, Juan XXII va condenar formalment al grup conegut com els Fraticelli.[68] El 26 de març de 1322, en Quia nonnunquam, va alçar la prohibició de debatre la bula de Nicolás IIIErro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut[72] i va encarregar a varis experts que examinaren l'idea de la pobrea basada en la creència de que Crist i els apòstols no posseïen res. Els experts varen discrepar entre sí, pero la majoria va condenar l'idea alegant que això negaria el dret de l'Iglésia a posseir bens.[68] El capítul franciscano celebrat en Perugia en maig de 1322 va declarar, pel contrari: «Declarem corporativa i unànimement que no és herético, sino verdader i catòlic, dir o afirmar que Crist, en mostrar el camí de la perfecció, i els apòstols, en seguir eixe camí i donar eixemple a uns atres que desijaven dur una vida perfecta, no posseïen res, ni individualment ni en comuna, ya fòra per dret de propietat i dominium o per dret personal».[68]

Per mig de la bula Ad conditorem canonum, de 8 de decembre de 1322,[73] Juan XXII, declarant ridícul pretendre que cada molla de menjar donat als flares i consumida per ells pertanyia al papa, es va negar a acceptar la propietat dels bens dels franciscanos en el futur i els va concedir una exenció de la regla que prohibia absolutament la propietat de qualsevol cosa, inclús en comuna, obligant-els aixina a acceptar la propietat.[74] I, el 12 de novembre de 1323, va promulgar la breu bula Quum inter nonnullos[75] que va declarar «errònea i herética» la doctrina de que Crist i els seus apòstols no tenien possessió alguna.[67][71][76] Les accions de Juan XXII varen derribar aixina l'estructura fictícia que donava una apariència de pobrea absoluta a la vida dels flares franciscanos.[77] Membres influents de l'orde varen protestar, com el ministre general Miguel de Cesena, el provincial anglés Guillermo d'Ockham i Bonagratia de Bérgamo. En 1324, Luis el Bávaro es va posar del costat dels Espirituals i va acusar al papa d'herejía. En resposta a l'argument dels seus oponents de que la bula de Nicolás III Exiit qui seminat era definitiva i irrevocable, Juan XXII va promulgar la bula Quia quorundam el 10 de novembre de 1324[78] en la que va declarar que no es pot deduir de les paraules de la bula de 1279 que Crist i els apòstols no tingueren res, afegint: «De fet, es pot deduir més be que la vida evangèlica que varen dur Crist i els apòstols no excloïa algunes possessions en comuna, ya que viure “sense propietats” no exigix que els qui viuen aixina no tinguen res en comuna». En 1328, Miguel de Cesena va ser convocat a Aviñón per a explicar la intransigencia de l'Orde en rebujar les órdens del papa i la seua complicitat en Luis de Baviera. Miguel va ser encarcerat en Aviñón, junt en Francesco d'Ascoli, Bonagratia i Guillermo d'Ockham. En giner d'eixe any, Luis de Baviera va entrar en Roma i es va coronar emperador. Tres mesos despuix va declarar destituït a Juan XXII i va instalar al franciscano espiritual Pietro Rainalducci com antipapa. El capítul franciscano que es va inaugurar en Bolonya el 28 de maig va reelegir a Miguel de Cesena, qui dos dies abans havia escapat en els seus companyers d'Aviñón. Pero en agost, Luis de Baviera i el seu papa varen tindre que fugir de Roma davant un atac de Roberto de Nàpols. Solament una chicoteta part de l'Orde Franciscana es va unir als oponents de Juan XXII, i en un capítul general celebrat en París en 1329, la majoria de totes les cases varen declarar la seua sumissió al Papa. En la bula Quia vir reprobus del 16 de novembre de 1329,[79] Juan XXII va respondre als atacs de Miguel de Cesena contra Ad conditorem canonum, Quum inter nonnullos i Quia quorundam. En 1330, el antipapa Nicolás V es va sometre, seguit més vesprada pel exgeneral Miguel i, finalment, just abans de la seua mort, per Ockham.[68]

Característiques distintives

[editar | editar còdic]

Espiritualitat

[editar | editar còdic]

La teologia franciscana s'ajusta a la doctrina general de l'Iglésia catòlica, pero inclou varis émfasis únics. Els teòlecs franciscanos consideren la creació, el món natural, com alguna cosa bo i alegre, i eviten insistir en la «taca del pecat original». Francisco va expressar un gran afecte cap als animals i els objectes naturals inanimados com a companyers habitants de la creació de Deu, en la seua obra Càntic de les criatures (Laudes Creaturarum, també conegut com el Càntic del germà sol). Es fa especial recalcament en l'Encarnación de Crist, vista com un acte especial d'humiltat, ya que Francisco va quedar impressionat per la gran caritat de Deu en sacrificar al seu fill per la salvació de la humanitat. També mostren una gran devoció per l'Eucaristía. La Regla de Sant Francisco exhorta als membres a practicar una vida senzilla i el desapegar de les possessions materials, imitant la vida i el ministeri terrenal de Jesús. L'estil de vida senzill ajuda als membres de l'orde, en qualsevol de les seues branques, a experimentar la solidaritat en els pobres i a treballar per la justícia social. L'espiritualitat franciscana també fa gran recalcament en treballar per a preservar l'Iglésia i permanéixer lleals a ella. [80]

Visions i estigmes

[editar | editar còdic]

Entre els religiosos catòlics, els franciscanos han registrat proporcionalment un major número de casos d'estigmes i han afirmat tindre proporcionalment un major número de visions de Jesús i María. El propi Francisco d'Assís va ser un dels primers casos documentats d'estigmes, i potser l'estigmàtic més famós de l'era moderna siga el Pare Pío, un capuchino, qui també va afirmar tindre visions de Jesús i María. Els estigmes de Pío varen persistir durant més de cinquanta anys i va ser examinat per numerosos meges en el XX, els qui varen confirmar l'existència de les ferides, pero cap d'ells va poder donar una explicació mèdica al fet de que les seues ferides sagnants mai es varen infectar. Segons la Enciclopèdia Britànica, les seues ferides es varen curar una volta, pero varen reaparéixer.[81]

Segons la Columbia Encyclopedia[82] algunes autoritats mèdiques que varen examinar les ferides del Pare Pío s'inclinaven a creure que els estigmes estaven relacionats en una histerisme nerviosa o cataléptica. Segons Answers. comErro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut les ferides varen ser examinades per Luigi Romanelli, mèdic cap de l'Hospital Municipal de Barletta, durant aproximadament un any. Giorgio Festa, un mege privat, les va examinar en 1920 i 1925. Giuseppe Bastianelli, mege del Papa Benedicto XV, va reconéixer l'existència de les ferides, pero no va fer cap atre comentari. El patólogo Amico Bignami va observar les ferides, pero no va realisar cap diagnòstic.

Contribucions als estudis bíblics

[editar | editar còdic]

Els franciscanos varen fundar el Studium Biblicum Franciscanum com una societat acadèmica en sèu en Jerusalem i Hong Kong dedicada a l'estudi de les Escritures. La sèu d'Hong Kong, fundada per Gabriele Allegra, va publicar en 1968 la primera traducció completa de la Bíblia catòlica al chinenc, despuix de quaranta anys de treball.[83] La Traducció del Studium Biblicum es considera a sovint la Bíblia chinenca de referència entre els catòlics. Els primers esforços d'un atre franciscano, concretament Juan de Montecorvino, qui havia intentat una primera traducció de la Bíblia en Pequín en el XIV, varen proporcionar la purna inicial per a l'empresa de 40 anys de Gabriele Allegra, quan, a l'edat de 21 anys, va assistir per casualitat a la celebració del sext centenari de Mont Corvino.

Franciscanos en la ciència

[editar | editar còdic]

Els franciscanos han tingut un paper destacat en el desenroll de les ciències en Europa.[84] Va haver autors franciscanos en les principals universitats d'Europa, com Bolonya, Pàdua i Nàpols en Itàlia; Oxford i Cambridge en el Regne Unit; Salamanca i Palència en Espanya i París en França.[85]

  • Luis d'Alcalà (1490?–1549): Economiste i franciscano espanyol. Les seues obres varen influir en grans canvis en la cultura econòmica moderna. Tractat sobre préstams.
  • Bartolomeo Ánglico (h. 1203–1272): autor d'una enciclopèdia de 19 llibres anomenada Sobre les propietats de les coses. Traduïda en l'Edat Mija del llatí a l'italià, francés, espanyol i anglés.
  • Francisco Antonio d'Arrábida (1771–1850): bisbe d'Anemuria, botànic, tutor de Pedro II de Brasil.
  • Roger Bacon (1214–1292): descobridor del foc dels espills cóncaus, matemàtica d'espills parabòlics, va descobrir el principi de la cámara oscura i va estudiar la visió i atres estudis d'òptica. Pioner en el método científic.
  • Buenaventura de Bagnoregio (1217–1274): Teòlec, catedràtic, doctor de l'iglésia, sacerdot franciscano i sant francés. Aporta coneiximent al hileformisme. Se li coneix com el “Doctor seráfico”. (relatiu a serafines). Àmplia és la seua obra escrita.
  • Lorenzo Calzavarini (1939–2012): sociòlec, autor de varis llibres sobre les comunitats indígenes bolivianes i l'història de laxaciones interculturals. Va recuperar l'archiu colonial i republicà del Convent de Sant Francisco en documentació que va de 1606 a 1936. Va crear el Museu Franciscano.
  • Bartolomé dona Colle vaig donar Val d´Elsa (141?–1478): Teòlec i traductor franciscano. Va fundar “El mont de Crist” com a rèplica i fi del “Monte” en Orvieto
  • Vicenzo María Coronelli (1650 – 1718): Cartógrafo, cosmógrafo, historiador i sacerdot franciscano. Fundador de la primera societat geogràfica del món. Creador dels primers globos terráqueos.
  • Carlos Crespi Croci (1891–1982): Antropòlec, cineaste i sacerdot franciscano italià en procés de beatificació. Va documentar a la tribu dels shuaras del Equador. Més de 20 obres, en múltiples idiomes, es dediquen al seu treball misional i documental.
  • Luigi Galvani (1737–1798): Mege, fisiólogo, físic i franciscano seglar italià. Els seus estudis li varen permetre dessifrar la naturalea elèctrica del sistema nerviós. El galvanisme és una de les seues teories que varen permetre la galvanisació fundant aixina l'electroquímica. Per un atre costat es funda la biofísica segons la qual el cervell dels animals produïx electricitat que és transferida pels nervis, acumulada en els músculs i disparada per a produir el moviment dels membres. Va influir per al procés de Galvanizado Galvanómetro, aixina com lo denominat Galvanisme i Corrosió galvànica.
  • Juan Gil de Zamora (1241–1318): Naturaliste, musicólogo, escritor, biógraf i sacerdot franciscano espanyol. A lo manco 25 obres se li coneixen en molt variats temes.
  • Roberto Grosseteste (1175–1253): bisbe de Lincoln i fundador de l'escola experimental d'Oxford. Matemàtic, astrònom, meteoròlec, físic i un dels primers en incorporar la matemàtica a les ciències naturals. Va aportar el método d'investigació reducció a absurt, hipòtesis sobre l'arc iris, cosmologia de la llum, sobre ones i mars, lents convexos.
  • Alejandro d'Hals (1185–1245): Teòlec, catedràtic i sacerdot franciscano anglés. Denominat Monarca de teòlecs.
  • José Gregorio Hernández (1864–1919): Beato, Mege i científic franciscano veneçolà Va introduir el microscopi i atres instruments científics en Veneçola, sent un gran impulsor i pioner de la docència científica en el seu país.
  • Francisco Jiménez de Cisneros (1436–1517): Franciscano, arquebisbe de Toledo. Va elaborar una la Bíblia políglota complutense en els seus idiomes originals, hebreu, arameo, grec, junt a la seua traducció llatina. Cada pàgina està dividida en tres columnes parals de text: En hebreu l'exterior, la Vulgata llatina en el mig i la Septuaguinta grega en l'interior. De les 600 còpies publicades, s'estima que subsistixen unes 120. En 1501 va instituir l'obligatorietat de l'identificació personal en un llinage fix. Fins a llavors les persones s'identificaven en el seu nom i un llinage o malnom que reflectia elloc de procedència, o ofici.
  • Ramon l (1232–1316): escritor de Mallorca que va ser tutor de Jaime II de Mallorca. Hui en dia es conserven 250 títuls escrits en llatí, provençal, català i àrap en temes sobre astronomia, geometria, nàutica i llògica.[86]
  • Ricardo de Mediavilla (1249–1308): Teòlec, físic, químic i monge franciscano anglés. Precursor de la ciència moderna. A lo manco, 5 obres li són reconegudes.
  • Guillermo d'Ockham (1280–1349): Matemàtic filòsof i flare franciscano. Va aportar treballs sobre les posteriors Lleis de Morgan i llògica ternaria, és dir, un sistema llògic en tres valors de veres, concepte que seria repres/représ en la llògica matemàtica dels sigles XIX i XX. Aixina mateix, va concebre el principi d'acció i reacció, empirista. En l'empirisme és célebre el terme La navaixa d'Ockham.
  • Pedro Juan Olivi (1248–1298): va investigar sobre la dinàmica, l'inèrcia, l'impuls posteriorment cridat ímpetu. Descobridor de la teoria subjectiva del valor, compost per sèt qüestions, entre el valor natural de les coses, utilitat i el seu valor econòmic.
  • Luca Pacioli (1445–1517): matemàtic, en 1494 publica un compendio de tota la matemàtica disponible en el seu temps en innovacions en geometria i matemàtica financera i creant el método de la partida doble se li considera el pare de la contabilitat moderna.
  • Antonio de Pàdua (1191–1231): Teòlec, sacerdot franciscano, sant i doctor de l'Iglésia. Va lluitar contra l'usura, i “advocats, leguleyos i sanguisoles que chuplen la sanc dels pobres, que teixixen argúcia per a enganyar; “gentuza malaïda que infesta la terra”, reptils a l'aguaite, arbres.
  • Juan Peckham (1220–1292): arquebisbe de Canterbury. Va treballar en òptica i la seua obra més célebre és: Perspectiva communis.
  • Bernardino de Sahagún (1499–1590): va escriure la Història general de les coses de la Nova Espanya, una suma sobre els coneiximents que va arreplegar décades despuix de la conquista de Mèxic. Es considera com a pioner en l'antropologia.
  • Juan Duns Scoto (1266–1308): Teòlec, flare i beato franciscano anglés. Fa reflexions sistemàtiques sobre l'economia, sobre el valor i el preu dels bens, o sobre la moneda. Parla de la separació total dels diners i procedix una nova síntesis econòmica, el reconeiximent de que la verdadera riquea no està en el tindre, sino en l'autèntica comunitat, que es presenta com a alternativa radical a la immunitas (independència o autonomia). Entre els seus 11 obres hi ha de diverses disciplines.
  • Bernardino de Siena (1380–1444): Economiste i flare franciscano i sant catòlic. Va descriure el valor del treball, el de comerciant, els abusos dels diners i negocis. (San Bernardino Califòrnia té el seu nom en honor a este sant).

Franciscanos en Amèrica

[editar | editar còdic]
L'Iglésia de Sant Francisco de Comayagua, Hondures, va ser part de l'antic convent franciscano de la ciutat construït en 1560.

Els franciscanos varen aplegar al virreinato de Nova Granada en 1519, al de Nova Espanya en 1524 i al del Perú en 1532. Varen fundar nous convents per Centroamérica a partir de 1536.[87]

En març de 1535 els franciscanos Jodoco Ricke, Pedro Gosseal i Pedro Rodeñas es varen instalar en Quito, en l'actual Equador. En este lloc, Ricke va ser el primer en plantar cultius de blat en Amèrica. De la mateixa manera que en atres llocs, els franciscanos varen realisar en Quito una llabor educativa i misionero.[88]

En el capítul general de Valladolit de 1565 es varen crear les províncies franciscanas de: Sant Francisco de Quito, en Equador; Sant Antonio dels Charcas, en Bolívia; la Santíssima Trinitat, en Chile; Santa Fe de Bogotà, en Colòmbia; i Santíssim Nom de Jesús, en Guatemala.[89] Posteriorment, varen crear les províncies de Sant Jorge de Nicaragua (1575) i Santa Elena de la Florida, actuals Estats Units (1611).[90][91]

Mèxic

[editar | editar còdic]

La primera orde religiosa en aplegar i establir-se en Mèxic en el XVI, en el virreinato de Nova Espanya, va ser la dels franciscanos.[92] Despuix varen aplegar els jesuïtes, els agustinos i els dominicos. Es reconeix als Els dotze apòstols de Mèxic, també coneguts com els dotze apòstols de Nova Espanya, va anar un grup de dotze misionero franciscanos espanyols que varen aplegar al recent fundat regne de Nova Espanya el 13 de maig de 1524 en l'objectiu de convertir al cristianisme a la població indígena. El grup estava compost per: Fra Martín de Valéncia, Francisco de Soto Marne, Martín de Jesús (o de la Coruña), Juan Juárez, Antonius de Ciutat Rodrigo, Toribio de Benavente (Motolinía), García de Cisneros, Luis de Fuensalida, Juan de Ribas, Fra Francisco Jiménez, Andrés de Còrdova i Juan de Pals (estos dos últims germans llecs). El superior era Martín de Valéncia, i varen fundar el convent de Sant Francisco en Ciutat de Mèxic. En 1532 el papa Clemente VII va crear la província franciscana de Santiago de Mèxic.[93] Posteriorment, els franciscanos varen tindre les següents províncies: El Sant Evangeli de Mèxic (1536), Sant Pedro i Sant Pablo de Michoacán (1565), Sant Josep de Yucatán (1536), província descalça de Sant Diego (1599), Sant Francisco de Zacatecas (1603) i Santiago de Jalisco (1606).[94]

Inicialment els franciscanos varen elaborar un proyecte que incloïa l'estudi de les llengües natives, de forma d'ensenyar el cristianisme en les llengües pròpies dels indígenes. En principi varen conseguir el respal de la Corona espanyola. Varen amprar ademés atres mijos didàctics, que incloïen l'us de quadros d'imàgens, la vora i la música.[95] Eixe proyecte franciscano va ser atacat pels encomendero, els qui buscaven que les comunitats indígenes permaneixqueren subjectes de manera definitiva als interessos i necessitats dels criollos i peninsulars, per ad açò varen operar de manera que l'ensenyança es desenrollara en idioma espanyol.[92] Finalment, en 1550 es va expedir una orde per a que els religiosos ensenyaren la llengua castellana a tots els naturals.[92] L'imperial colege de la Santa Creu de Tlatelco, creat en 1536 per a ser el centre d'educació superior més important de la Nova Espanya i dirigit a la formació d'un clero indígena, va terminar per desaparéixer en 1576.[92]

Perú

[editar | editar còdic]

En 1531 fra Marcos de Niza va aplegar a Sant Dumenge. Posteriorment, va anar a Perú en els conquistadors espanyols de Francisco Pizarro i a Quito en Sebastián de Belcázar.[96]

Els primers convents franciscanos fundats en Perú varen ser els de Cuzco i Llima en 1534.[97] En 1534 Jodoco Ricke va estar en Piura en Pedro Gosseal i Alonso de Baena.[88] En 1553 es va crear la província dels Dotze Apòstols del Perú, en la seua sèu principal en el convent de Sant Francisco de Lima.[98]

En la llabor educativa franciscana va destacar fra Luis Jerónimo de Vaig orar, autor de Símbol catòlic indiano, publicat en Lima en 1588, que inclou una gramàtica en quechua i aimara, una descripció geogràfica del Perú i informacions sobre les antigues costums prehispánicas. Vaig orar és també autor d'un ritual d'oracions en llengües natives. En 1620, Vaig orar va ser nomenat bisbe de Concepció, en Chile.[99]

En el XVIII Juan Sants, originari de Cuzco i educat com a cristià, va ser desterrat pel virrey Castelfuerte. Es va instalar en el Gran Pajonal, en la selva peruana, a on es va convertir en un líder insurgent. Va establir en el seu grup vàries teories heréticas i va dir que era hereu de l'emperador inca Atahualpa, per lo que va ser conegut com Juan Sants Atahualpa. Va portar a terme una rebelió contra les missions franciscanas del cerro de la Sal entre 1742 i 1756.[100]

Estats Units

[editar | editar còdic]

José de Gálvez va encarregar als franciscanos la fundació de noves missions en l'Alta Califòrnia, en els actuals Estats Units.[101]

El flare sant Junípero Serra va fundar les missions de Sant Diego d'Alcalà (1769), Sant Carlos de Monterrey (1770), Sant Antonio de Pàdua (1771), Sant Gabriel Arcàngel (1771) i Sant Luis Bisbe de Tolosa (1782). També va participar en la fundació de la missió de Sant Joan Capistrano (1776) i de Sant Buenaventura (1782).[102] Els franciscanos també varen fundar les missions de: Sant Francisco d'Assís (1776), Santa Clara d'Assís (1777), Santa Bàrbara (1782), la Puríssima Concepció (1787), Santa Creu (1791), La nostra Senyora de la Soletat (1791), Sant Josep (1797), Sant Joan Batista (1797), Sant Miguel Arcàngel (1797), Sant Fernando Rei d'Espanya (1797), Sant Luis Rei de França (1798), Santa Inés (1804), Sant Rafael Arcàngel (1817) i Sant Francisco Solano (1823).[101]

Entre 1769 i 1823 els franciscanos varen fundar 21 missions en l'Alta Califòrnia.[101]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «org/ Comunitat de Francisco i Clara» (en en-us).
  2. ↑ com/religion/display/10.1093/acrefore/9780199340378.001.0001/acrefore -9780199340378-i-321 «Martín Lutero en Gran Bretanya i la teologia anglicana».doi:10.1093/acrefore/9780199340378.013.321.
  3. ↑ Seguint a Francisco: El camí franciscano per a tots (en en), Church Publishing. ISBN 978-0-8192-2662-4. «Atres terceres órdens franciscanas inclouen l'Orde Franciscana Seglar (catòlica romana) i l'Orde dels Franciscanos Ecuménicos.»
  4. ↑ «britannica. com/topic/Franciscans Franciscans, Religious Order}», .
  5. ↑ «britannica. com/biography/Saint-Francis-of-Assisi San Francisco d'Assís, sant italià}», .
  6. ↑ Plantilla:Cite CE1913
  7. ↑ “Francisco d'Assís: La vida, per Augustine Thompson, O. P. (resenya)” . doi:10.1353/tam.2014.0136.
  8. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada sbf
  9. ↑ (2009) «Pròlec», José Novoa (ed.). , Mont Carmelo, pp. 12-13. ISBN 978-84-8353-224-9.
  10. ↑ «franciscanos. org/enciclopedia/bernardoq. htm Bernardo de Quintaval, companyer de sant Francisco». franciscanos. org. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  11. ↑ Novoa, 2009, p. 14.
  12. ↑ Mateus Rocha. «franciscanos. org/historia/RochaM-SFcoProfetaDeAsis. htm Sant Francisco: el profeta d'Assís». franciscanos. org. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  13. ↑ 13,0 13,1 Juan Joergensen. «franciscanos. org/joergensen/juanjoergensenp6. html Sant Francisco d'Assís». franciscanos. org. Consultat el 8 i agost de 2018.
  14. ↑ James M. Powell. «franciscanos. org/iglesia/powell. html El papat i els primers franciscanos». franciscanos. org. Consultat el 8 d'agost de 2018.
  15. ↑ 15,0 15,1 J. Joergensen. «franciscanos. org/joergensen/juanjoergensenp12. html Sant Francisco d'Assís». franciscanos. org. Consultat el 26 de juliol de 2018.
  16. ↑ «franciscanos. org/sfa/menud. html Sant Francisco d'Assís. 1182-1226». franciscanos. org. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  17. ↑ «franciscanos. org/sfa/crono. html Breu cronologia de la vida de S. Francisco». franciscanos. org. Consultat el 9 d'agost de 2018.
  18. ↑ Manuelázaro Polit (2011). google. es/books? id=QUe3jrjYAwQC&pg=PA159&dq=1517+franciscanos+Le%C3%B3n+X&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiY8NP90eLcAhXByYUKHChhD0oQ6AEIJzAA#v=onepage&q=1517%20franciscanos%20Le%C3%B3n%20X&f=false Scholastica colonialis: el context curricular dels misionero franciscanos extremenys, Institut Teològic Sant Pedro d'Alcántara i Universitat d'Extremadura, pp. 147-167. ISSN 1886-4945
  19. ↑ Alfredo López Amat (1987). «1. Esbós històric de la vida consagrada», google. com/books? id=YCgaspjzWucC&pg=PA257&dq=1517+Franciscanos+observantes+conventuals&hl=en&sa=X&redir_esc=y#v=onepage&q=1517%20Franciscanos%20observantes%20conventuals&f=false El seguiment radical de Crist, Trobe, p. 257. ISBN 978-84-7490172-6.
  20. ↑ 20,0 20,1 R. Po-Chia Hsia (2010). google. es/books? id=4CWUxuOhKdMC&pg=PA48&dq=capuchinos+1525+1517&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwjkpMG54uLcAhVEURoKHQLjDZsQ6AEIVjAJ#v=onepage&q=capuchinos%201525%201517&f=false El món de la renovació catòlica, 1540-1770, Akalloc=Madrit, p. 48. ISBN 978-84-460-2831-4.
  21. ↑ Anel Hernández Sotelo(2012).siu. buap. mx/portal_pprd/work/sites/filosofia/resources/PDFContent/723/012.pdf «¿Quí són els capuchinos? Aportació historiográfica sobre els orígens d'una reforma franciscana».Estudie.(55)
  22. ↑ Francisco Martín Hernández (2005). google. es/books? id=B7PNq6hZSWYC&pg=PA175&dq=Mateo+de+Bascio&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwixx5C05uLcAhWvz4UKHepNCK0Q6AEIJzAA#v=onepage&q=Mateo%20de%20Bascio&f=false Història de l'Iglésia. Edat moderna, Paraula, p. 173. ISBN 84-8239-390-1.
  23. ↑ Jacques li Goff (2003). google. es/books? id=8AwcM3zrbqsC&pg=PA44&dq=San+Francisco+de+As%C3%ADs+1212&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwj21-zToLrcAhVEQcAKHQuKD8oQ6AEIJzAA#v=onepage&q=San%20Francisco%20de%20As%C3%ADs%201212&f=false Sant Francisco d'Assís, Akal, p. 44. ISBN 84-460-1511-0.
  24. ↑ 24,0 24,1 Ignacio Omaechevarría. «franciscanos. org/estudios/Omaechevarria-IntroduccionEscritosSantaClara. html Introducció als escrits de santa Clara». franciscanos. org. Consultat el 26 de juliol de 2018.
  25. ↑ «poorclare. org/ Poor Clare Sisters». Consultat el 9 de decembre de 2016.
  26. ↑ Engelbert Grau. «franciscanos. org/stacla/grau2. htm El "privilegi de la pobrea" de santa Clara d'Assís. Història i significat». franciscanos. org. Consultat el 13 d'agost de 2018.
  27. ↑ Goff, 2003, p. 49.
  28. ↑ 28,0 28,1 Engelbert Grau. «franciscanos. org/estudios/Grau-ConfirmacionPapalReglaStaClara. html Confirmació papal de la regla de santa Clara». franciscanos. org. Consultat el 26 de juliol de 2018.
  29. ↑ Chiara Augusta Lainati (2009). google. es/books? id=KdAZKYDHA_0C&pg=PA188&lpg=PA188&dq=Hugolino,+obispo+de+Ostia+y+Velletri&source=bl&ots=9wZzk5WqaT&sig=CpF9fGNgOLxplvRqZ9xrJt17-FA&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwijuur0iL3cAhWrzIUKHV8sBQsQ6AEwCHoECAcQAQ#v=onepage&q=Hugolino%2C%20obispo%20de%20Ostia%20y%20Velletri&f=false Santa Clara d'Assís: Contemplar la bellea d'un Deu Espose, Trobe, pp. 188-189. ISBN 8474907179.
  30. ↑ 30,0 30,1 Ignacio Omaechevarría. «franciscanos. org/historia/OmaechevarriaI-EvolucionEstructuraStaClara. htm Evolució d'estructures en l'Orde de Santa Clara». franciscanos. org. Consultat el 28 de juliol de 2018.
  31. ↑ 31,0 31,1 Clara Rodríguez Núñez(1996).«El conventualisme femení: les clarisa».VI Semana d'Estudis Medievals: Nájera, 31 de juliol al 4 d'agost de 1995.
    87-100.
  32. ↑ 32,0 32,1 Victoria Tribiño Monrabal(2011).«Ellibre que dona forma a la vida claustral: la regla de Santa Clara, en els 800 anys de la fundació de les clarisa (1212-2012)».La clausura femenina en el Món Hispànic: una fidelitat secular. Simposium (XIX Edició) Sant Lorenzo de l'Escorial, 2 al 5 de setembre.1
    425-448.
  33. ↑ José Sendín Blázquez i Ignacio Omaechevarría. «franciscanos. org/santoral/coletaboylet. htm Santa Coleta Boylet de Corbie». franciscanos. org. Consultat el 29 de juliol de 2018.
  34. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. franciscanos. org. Consultat el 29 de juliol de 2018.
  35. ↑ Céline Dauverd (2015). google. es/books? id=grlUBAAAQBAJ&pg=PA226&lpg=PA226&dq=1519+Ettore+Vernazza&source=bl&ots=wlF4T2Gm&sig=McDj3FdixAerT3UcvnQGeb5bbXE&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjLgcTp8cTcAhUBCRoKHRQUCOAQ6AEwAHoECAAQAQ#v=onepage&q=1519%20Ettore%20Vernazza&f=false Imperial Ambition in the Early Modern Mediterranean: Genoese Merchants and the Spanish Crown, Cambridge University Press, p. 2006. ISBN 978-1-107-06236-8.
  36. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. franciscanos. org. Consultat el 29 de juliol de 2018.
  37. ↑ «archive. org/web/20140601134348/http://www. youtube. com/watch? v=K2ngnTAsjJA Sant Maximiliano María Kolbe». Archivat des d'el youtube. com/watch? v=K2ngnTAsjJA original, el 1 de juny de 2014. Consultat el 12 de maig de 2014.
  38. ↑ «com/who-we-are/our-history/ Our Beginnings». Mary Mediatrix. Consultat el 30 de juliol de 2018.
  39. ↑ 39,0 39,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.José Vicente Ciurana. . franciscanos. org. Consultat el 30 de juliol de 2018.
  40. ↑ José Alfredo Pleitez Guardat(2016).Universitat de Sant Carlos de Guatemala.
  41. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. franciscanos. org. Consultat el 11 d'agost de 2018.
  42. ↑ «archive. org/web/20111107012913/http://www. ciofs. org/doc/rs78esos. htm Regla de l'Orde Franciscana Seglar». CIOFS. Archivat des d'el ciofs. org/doc/rs78esos. htm original, el 7 de novembre de 2011. Consultat el 11 d'agost de 2018.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Error: se necesita rellenar el campo título.
  44. ↑ «archive. org/web/20120118071424/http://www. franciscanostor. org/documents/regla.pdf Regla de la Tercera Orde Regular Franciscana». Tercera Orde Regular Franciscana. Archivat des d'el franciscanostor. org/documents/regla.pdf original, el 18 de giner de 2012. Consultat el 11 d'agost de 2018.
  45. ↑ «archive. org/web/20120118054656/http://www. franciscanostor. org/documents/historia.pdf Història de l Tercera Orde Regular». Tercera Orde Regular Franciscana. Archivat des d'el franciscanostor. org/documents/historia.pdf original, el 18 de giner de 2012. Consultat el 11 d'agost de 2018.
  46. ↑ Ruiz Rodríguez, José Ignacio; Prim Pavón, María Dolors(2008).cervantes. es/literatura/cervantistas/coloquios/cl_2005/cl_2005_14.pdf «Miguel de Cervantes Saavedra, un llaic en la venerable Orde Tercera franciscana en l'época de la confesionalización».Cervantes i les religions. Actes del Coloqui Internacional de l'Associació de Cervantistas. Universitat Hebrea de Jerusalem, Israel, 19-21 de decembre de 2005.
    223-240.
  47. ↑ Emilia Pardo Bazánateneodemadrid. com/biblioteca_digital/folletos/Folletos-0035.pdf «Els franciscanos i Colón».Ateneu de Madrit.
  48. ↑ Gamissans, Francesc (2010). google. com. ar/books? id=aeJzygAACAAJ Juan XXIII: Terciario franciscano, Editorial Mileni. ISBN 978-84-9743-387-7.
  49. ↑ Chérancé, Léopold de (1913). google. com. ar/books? id=hi5xxgEACAAJ Vida de Santa Margarita de Cortona, terciaria franciscana, G. López del Forn.
  50. ↑ Joaquín Yarza Luaces(1996).VI Semana d'Estudis Medievals. Nájera, 31 de juliol al 4 d'agost de 1995.
    185-212.
  51. ↑ Frank Morera. «ewtn. com/v/experts/showmessage. asp? Pgnu=1&Pg=Forum24&recnu=10&number=632910 », EWTN.
  52. ↑ VV. AA. (2008). google. es/books? id=A7BRoD7NY5wC&pg=PT22&dq=Tau+franciscanos&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiXq9mzmPDcAhXCesAKHftCBG8Q6wEIODAD#v=onepage&q=Tau%20franciscanos&f=false Gran Guia de l'Espanya Templaria, Aguilar. ISBN 9788403098114.
  53. ↑ Plantilla:CathEncy
  54. ↑ «newadvent. org/cathen/06208a. htm Enciclopèdia Catòlica: Regla de Sant Francisco».
  55. ↑ Chesterton (1924), pp.  107–108
  56. ↑ 56,0 56,1 Galli (2002), pp. 74–80
  57. ↑ 57,0 57,1 «christusrex. org/www1/ofm/cust/TSmain. html Custòdia Franciscana de Terra Santa». Christusrex. org.
  58. ↑ 58,0 58,1 newadvent. org/cathen/05382a. htm Robinson, Paschal. «Elías de Cortona». L'Enciclopèdia Catòlica archive. org/web/20191229015938/http://www. newadvent. org/cathen/05382a. htm archivat en Wayback Machine. Vol. 5. Nova York: Robert Appleton Company, 1909. 28 de decembre de 2019  Este artículo incorpora texto de esta fuente, la cual está en el dominio público.
  59. ↑ «sanfrancescoassisi. org/en/st-francis/important-persons/brother-elia «Fra Elia de Cortona», Basílica Papal i Sacre Convent de Sant Francisco en Assís».
  60. ↑ stpatrickswaterloo. org. uk/greyfriars. html Greyfriars en Anglaterra archive. org/web/20080705124031/ http://www. stpatrickswaterloo. org. uk/greyfriars. html archivat en Wayback Machine.
  61. ↑ newadvent. org/cathen/09173a. htm Robinson, Paschal. «Germà León». L'Enciclopèdia Catòlica archive. org/web/20191205134451/http://www. newadvent. org/cathen/09173a. htm archivat en Wayback Machine. Vol. 9. Nova York: Robert Appleton Company, 1910. 28 de decembre de 2019  Este artículo incorpora texto de esta fuente, la cual está en el dominio público.
  62. ↑ «newadvent. org/cathen/06281a. htm Orde dels Flares Menors».
  63. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«papalencyclicals. net/nichol03/exiit-e. htm Exiit qui seminat». Archivat des d'el papalencyclicals. net/nichol03/exiit-e. htm original, el 3 de juliol de 2019.
  64. ↑ Papa Nicolás III. «franciscan-archive. org/bullarium/exiit-e. html Traducció a l'anglés 2».
  65. ↑ humanities. mq. edu. au/Ockham/wexiit. html Traducció a l'anglés 1; archive. org/web/20111101081949/http://www. humanities. mq. edu. au/Ockham/wexiit. html archivat en Wayback Machine. cf. franciscan-archive. org/bullarium/exiit-e. html Traducció a l'anglés 2 i una atra traducció en Rosalind B. Brooke, The Image of St Francis. Cambridge University Press, 2006 ISBN 978-0-521-78291-3, p. 98.
  66. ↑ «google. com/books? id=Dn4eAAAAIAAJ&q=Brian+Tierney+%22consisted+in+the+exercise%22&pg=PA70 Orígens de la infalibilidad papal, 1150–1350: un estudi sobre els conceptes d'infalibilidad, sobirania i tradició en l'Edat Mija». Brill Archive. Consultat el 16 de juny de 2013.
  67. ↑ 67,0 67,1 google. com/books? id=IeH4OKYflbkC&dq=Klaus+Schatz+%22Olivi+by+no%22&pg=PA118 Klaus Schatz, “'Papal Primacy”', Collegeville, Minnesota: Liturgical Press, pp. 117–118. ISBN 978-0814655221.
  68. ↑ 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 68,5 Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«christusrex. org/www1/ofm/fra/FRAht03. html Història del moviment franciscano (3)». Christusrex. org. Archivat des d'el christusrex. org/www1/ofm/fra/FRAht03. html original, el 22-05-2013.
  69. ↑ Brooke, The Image of St Francis, p. 100
  70. ↑ «franciscan-archive. org/bullarium/exivi-e. html Exivi de Paradiso – Papa Clemente V».
  71. ↑ 71,0 71,1 Christopher Kleinhenz (2003). google. com/books? id=TNs3BQAAQBAJ&dq=Kleinhenz+conflicting+acts&pg=PT874 Medieval Italy: Una enciclopèdia, Routledge, p. 373. ISBN 978-0415939300.
  72. ↑ Brooke, p. 100
  73. ↑ «mq. edu. au/about_us/faculties_and_departments/ faculty_of_arts/mhpir/politics_and_international_relations/staff/john_kilcullen/john_xxii_ad_conditorem_canonum/ Juan XXII, Ad conditorem canonum».
  74. ↑ Brooke, pp. 100–101
  75. ↑ ewtn. com/library/PAPALDOC/QINN-E. HTM Traducció a l'anglés 1 archive. org/web/20130606071618/http://www. ewtn. com/library/PAPALDOC/QINN-E. HTM archivat en Wayback Machine.; franciscan-archive. org/bullarium/qinn-e. html Traducció a l'anglés 2
  76. ↑ (7 de març de 2022) google. com/books? id=1pxjEAAAQBAJ&dq=Brian+Tierney+%22judged+heretical%22&pg=PA181 Tierney, p. 181, BRILL. ISBN 978-90-04-47696-7.
  77. ↑ Brooke, p. 101
  78. ↑ humanities. mq. edu. au/Ockham/wqq. html Traducció a l'anglés 1 archive. org/web/20120112204455/http://www. humanities. mq. edu. au/Ockham/wqq. html archivat en Wayback Machine.; franciscan-archive. org/bullarium/qquor-e. html Traducció a l'anglés 2
  79. ↑ «mq. edu. au/about_us/faculties_and_departments/ faculty_of_arts/mhpir/politics_and_international_relations/staff/john_kilcullen/john_xxii_quia_vir_reprobus/ Juan XXII, Quia vir reprobus».
  80. ↑ «sfousa. org/what-is-franciscan-spirituality/ ¿Qué és l'espiritualitat franciscana?». Fraternitat de Sant Josep de Cupertino, Orde Franciscana Seglar (OFS).
  81. ↑ “'Britannica Online Encyclopedia”', britannica. com/ebc/artícul-9375317 Pare Pio archive. org/web/20070929204502/ https://www. britannica. com/ebc/artícul-9375317 archivat en Wayback Machine.
  82. ↑ «bartleby. com/65/st/stigmata. html Bartleby. com: Great Books Online – Cites, poemes, noveles, clàssics i centenars més».
  83. ↑ «sbofmhk. org Studium Biblicum OFM».
  84. ↑ bart. nl/~roestb/franciscan/ «Franciscan authors. 13th-18th century».Consultat el 18 d'agost de 2018.
  85. ↑ Jaime Caiceo Escudero«Presencia Franciscana en les Universitats durant els Sigles XIII i XIV».L'Àgora USB.16(2)
    359-678. ISSN 1657-8031
  86. ↑ (2006) google. es/books? id=jbwoP1unhg0C&pg=PA128&dq=ramon+lll+provenzal+catal%C3%A1n+%C3%A1rabe&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwi7_o_KzPncAhWJKcAKHYojA-0Q6wEILjAB#v=onepage&q=ramon%20lll%20provenzal%20catal%C3%A1n%20%C3%A1rabe&f=false Jaime II i l'esplendor de la Corona d'Aragó, Nerea, pp. 127-128. ISBN 84-89569-99-1.
  87. ↑ «mcu. es/CensoGuia/fondoDetail. htm? id=1405950 Província Franciscana dels Dotze Apótoles». Ministeri de Cultura d'Espanya. Consultat el 16 d'agost de 2018.
  88. ↑ 88,0 88,1 «rah. es/biografias/52324/jodoco-ricke-de-marselaer Jodoco Ricke de Marselaer». Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 16 d'agost de 2018.
  89. ↑ Manuel de Castro i Castre(1997).revistas. csic. es/index. php/hispaniasacra/artícul/view/665/663 «Documents sobre els franciscanos d'Hispanoamèrica. Sigle XVI».Hispania Sacra.49(99)
  90. ↑ Belinda Rodríguez Arocha(2017).Anuari d'Estudis Atlàntics.(63)
    1-20. ISSN 2386-5571
  91. ↑ Eugenio Lanuza i Sotelo (1998). google. es/books? id=fTCT31A-0PMC&pg=PR23&lpg=PR23&dq=trujillo+cuzco+franciscanos+per%C3%BA&source=bl&ots=ER1CMGYuuH&sig=5Be3NNH7dhifN0uzAjBnnEV-ZVI&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjdx7qlifTcAhUOKBoKHV48A40Q6AEwDXoECAQQAQ#v=onepage&q=trujillo%20cuzco%20franciscanos%20per%C3%BA&f=false Viage ilustrat als regnes del Perú en el sigle XVIII, Pontifícia Universitat Catòlica del Perú. ISBN 9972-42-114-7.
  92. ↑ 92,0 92,1 92,2 92,3 «tic. unam. mx/diccionario/htm/articulos/sec_17. htm Educació franciscana». El Colege Mexiquense A. C.. Consultat el 13 de decembre de 2015.
  93. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  94. ↑ Elsa Malvido. google. es/books? id=S_dkLeomIA8C&pg=PA182&lpg=PA182&dq=San+Jos%C3%A9+de+Yucat%C3%A1n+1536&source=bl&ots=Tl4-fznF&sig=AUfhPWpOZJCWDwYuCoAsksmXwJo&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjA3cjI5PHcAhWBKFAKHdYfDrcQ6AEwAnoECAgQAQ#v=onepage&q=San%20Jos%C3%A9%20de%20Yucat%C3%A1n%201536&f=false Migration patterns of the novices of the Order of Sant Francisco in Mexico City, 1649-1749, Cambridge University Press, pp. 182–192. ISBN 0-521-36281-4.
  95. ↑ archive. org/web/20040505004842/http://es. geocities. com/musicafranciscana Música franciscana
  96. ↑ (2016) google. es/books? id=MY-xDAAAQBAJ&pg=PT158&dq=1531+per%C3%BA+marcos+de+niza&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwiq1vrXgfLcAhVeGsAKHfA_C0cQ6AEIQjAE#v=onepage&q=1531%20per%C3%BA%20marcos%20de%20niza&f=false Història general de la República de l'Equador, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. ISBN 978-84-16594-27-6.
  97. ↑ María Berta Pérez Álvarez(1990).X Simpòsium Internacional de Teologia de l'Universitat de Navarra. 1989.Servici de Publicacions de l'Universitat de Navarra.II ISSN 84-87146-33-3
  98. ↑ files. wordpress. com/2016/11/boletc3adn-asfl_43___.pdf «Guia de l'Archiu de Sant Francisco de Lima».Archive Sant Francisco de Lima. Província franciscana dels XII Apòstols del Perú.(43)
  99. ↑ Enrique García Fumada(1990).X Simpòsium Internacional de Teologia de l'Universitat de Navarra. 1989.Servici de Publicacions de l'Universitat de Navarra.II ISSN 84-87146-33-3
  100. ↑ Daniel J. Santamaría(2007).Bolletí americanista.(57)
    233-256. ISSN 0520-4100
  101. ↑ 101,0 101,1 101,2 Salvador Bernabéu Albert i Martha Ortega Soto(2011).«Indis i franciscanos en la construcció de l'Alta Califòrnia».Actes de les Jornades d'Història sobre el Descobriment d'Amèrica: Jornades IV, V i VI. 2008, 2009 i 2010.
    405-434.
  102. ↑ Fundació Junípero Serra FundacionSerra. com. «fundacionserra. com/fray. html Bosqueig bibliogràfic i perfil espiritual d'el Siervo de Deu». Consultat el 15 de maig de 2014.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Orde Franciscana en el Viccionari. Commons

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Orde_Franciscana&oldid=1317730»