L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Pío XI

Pío XI (en latín: Pius PP. XI), de nom secular Ambrogio Damiano Achille Ratti (Desio, 31 de maig de 1857-Ciutat del Vaticà, 10 de febrer de 1939) va ser el 259.º papa de la Iglésia catòlica des de la seua elecció el 6 de febrer de 1922 fins a la seua mort, aixina com el primer sobirà de la Ciutat del Vaticà despuix del seu proclamació com a Estat independent en 1929.[1] El seu pontificat comprén casi tot el periodo d'entreguerras. Pío XI va publicar numeroses encíclicas, entre elles Quadragesimo anno, en motiu del 40.º aniversari de la revolucionària encíclica social Rerum novarum del papa León XIII, en la que destaca l'avarícia capitaliste de les finances internacionals, els perills del socialisme/comunisme ateu i qüestions de justícia social, i Quas primeres, que va establir la festa de Crist Rei en resposta al anticlericalisme. La encíclica Studiorum ducem, promulgada el 29 de juny de 1923, es va escriure en motiu del sext centenari de la canonisació de Tomás d'Aquino, el pensament de la qual és considerat fonamental per a la filosofia i la teologia catòliques. La encíclica també senyala a la Universitat Pontifícia de Sant Tomás d'Aquino, també coneguda com Angelicum, com l'institució preeminent per a l'ensenyança de l'obra de Tomás d'Aquino: «davant omnia Pontificium Collegium Angelicum, ubi Thomam tamquam domi suae habitara dixeris» (abans que totes els demés, la Pontifícia Universitat Angelicum, a on es pot dir que habita Tomás).[2] La encíclica Casti connubii promulgada, el 31 de decembre de 1930, prohibia als catòlics l'us d'anticonceptius. Per a establir o mantindre la posició de l'Iglésia catòlica, Pío XI va firmar un número récort de concordatos, incloent el Reichskonkordat en la Alemània nazi, i va condenar les seues traïcions quatre anys despuix en la encíclica Mit brennender Sorge («En ardent preocupació»). Durant el seu pontificat, la prolongada hostilitat en el govern italià sobre la situació del papat i l'Iglésia en Itàlia es va resoldre en èxit en el Tractat de Letrán de 1929. No va poder detindre la persecució a l'Iglésia ni l'assessinat de clercs en Mèxic, Espanya o la Unió Soviètica. Canonizó a sants com Tomás More, Pedro Canisio, Bernadette Soubirous i Juan Bosco. Beatificó i canonizó a Teresa de Lisieux, per qui sentia especial reverència, i canonizó de forma equivalent a Alberto Magne, nomenant-ho Doctor de l'Iglésia en honor a la força espiritual dels seus escrits. Es va interessar profundament en fomentar la participació dels llaics en tota l'Iglésia, especialment en el moviment d'Acció Catòlica. El final del seu pontificat va estar marcat per les seues crítiques a Hitler i Mussolini, i per la defensa de l'Iglésia catòlica front a intromissions en la seua vida i educació. Pío XI va fallir el 10 de febrer de 1939 en el Palau Apostólico i va ser enterrat en la gruta papal de la Basílica de Sant Pedro. En mig de les excavacions per a la seua tomba, es varen descobrir dos nivells de tombes que varen revelar ossos que actualment es veneren com els de Sant Pedro.[3]

Pío XI

Primers anys i estudis

Família i primers anys

Va nàixer el 31 de maig de 1857 en Desio, en la casa que actualment alberga el Museu Casa Natal de Pío XI i el Centre Internacional d'Estudis i Documentació de Pío XI. Era el quarto de cinc fills i va ser batejat el dia despuix del seu naiximent com Ambrogio Damiano Achille Ratti (el nom d'Ambrogio, en honor del seu yayo, qui era el seu padrí de batisme). El seu pare, Francesco Ratti, va ser director de vàries fàbriques de seda,[4] pero el seu escàs èxit va obligar a la seua família a traslladar-se de manera constant per motius de treball. La seua mare, Teresa Galli, originària de Saronno, era filla d'un hoteler. En les biografies d'Achille Ratti, es mencionen els seus germans, pero jamai es parla d'un d'ells, Cipriano Ratti, qui va emigrar a Valparaíso, en Chile, en la seua esposa María Maga, en la que va tindre tres fills: Gioconda, Fernando i Juan. En 1904 s'estava formant una colónia italiana en la comuna de Lumaco i els empresaris ho varen dur en la seua família per a que formara una banda de músics (en Itàlia era director d'una filharmònica). L'història d'este germà de Pío XI és molt particular, ya que va desaparéixer sense deixar rastre deixant a la seua família, dels quals encara hi ha descendents en Capità Pastene, poble capçalera de la colónia. Es creu que va ser manat buscar pel seu germà, despuix de la seua elecció com a papa. [5]

Estudis

Va deprendre a llegir i a escriure en l'escola elemental que tenia en la seua pròpia casa. El seu tio, Damiano Ratti, retor d'Asso, va descobrir en ell els primers síntomes de la vocació sacerdotal, per lo que li va enviar a cursar els seus estudis en el Seminari menor de Seveso, a on va ingressar als 10 anys (1867). Des de 1874 va formar part de la Tercera Orde de Sant Francisco. Des de 1875 va continuar els seus estudis en el Seminari Major de Milà, a on va permanéixer tres anys. En 1878 va ser enviat a continuar els seus estudis en Roma com a colegial del Pontifici Colege Lombardo. Va ser ordenat sacerdot en la basílica de Sant Joan de Letrán pel moradura vicari Raffaele La Valletta en decembre de 1879. En 1882 va terminar la seua estància en Roma despuix d'haver obtingut tres doctorats: el doctorat en Sagrada Teologia en la Pontifícia Acadèmia de Sant Tomás d'Aquino (13 de març), el doctorat en Dret canònic en la Pontifícia Universitat Gregoriana (9 de juny) i el doctorat en Filosofia en la Universitat de la Sapienza (28 de juny).[4][6]

Ratti era un home de vasta erudición, aficionat a la música i al alpinisme. Va tindre una forta passió tant pels estudis lliteraris (Dante i Alessandro Manzoni eren els seus autorores preferits), com per als estudis científics, de modo que estava en dubte la conveniència de mamprendre l'estudi de les matemàtiques. En este sentit va ser gran amic i, per cert temps, colaborador de Giuseppe Mercalli, notable geólogo i inventor de la escala de magnitut de terremots del mateix nom, que era conegut com un mestre en el Seminari de Milà. Va aplegar a dominar quatre idiomes: italià, llatí, francés i alemà.

Vida sacerdotal i docent

 
Achille Ratti en la seua etapa com a jove sacerdot, cap a 1880

Des de 1882 fins a 1907, va ser professor de teologia en el Seminari de Sant Pedro Màrtir, i de sagrada eloqüència i llengua hebrea en el Seminari Teològic de Milà. Entre 1907 i 1911, va ser prefecto de la Biblioteca Ambrosiana.[4] Cridat per Pío X a la cúria romana, es va convertir en viceprefecto de la Biblioteca Vaticana en 1912; prefecto de la mateixa, canonge de la Patriarcal Basílica Vaticana i protonotario apostólico en 1914. En 1918, va ser nomenat visitador apostólico en Polònia i Lituània. Va realisar vàries missions diplomàtiques a demanat del papa León XIII. Entre juny de 1891 i 1893 va visitar el Imperi austríac i França junt a Giacomo Radini-Tedeschi, companyer de Ratti en el Seminari Lombardo de Roma.[7]

Educador

Ratti també era un educador vàlit, no solament en l'entorn escolar. Des de 1878 va ser professor de matemàtiques en el seminari menor.[8]

Com a capellà del Cenáculo de Milà, una comunitat religiosa dedicada a l'educació de les chiquetes (celebrada de 1892 a 1914), va poder eixercir una activitat pastoral i educativa molt eficaç, en entrar en contacte en chiquetes i chiquets de tots els estats i condicions. Pero, sobretot, en la bona societat milanesa: Gonzaga, Castiglione, Borromeo, Della Somaglia, Belgioioso, Greppi, Thaon de Revel, Jacini, Osio, Gallarati Scotti. Este ambient va ser travessat per diferents opinions: algunes famílies estaven més prop de la monarquia i el catolicisme lliberal, unes atres eren intransigents, en llínea en el observador catòlic de Don Davide Albertario. A pesar de no mostrar una simpatia explícita per cap de les dos corrents, el jove Ratti tenia relacions molt estretes en els Gallarati Scotti, que eren intransigents; va ser catequista i tutor del jove Tommaso Gallarati Scotti, fill de Gian Carlo, príncip de Molfetta, i de María Luisa Melzi d'Eril, qui més vesprada es va convertir en una coneguda diplomàtica i escritora.

Episcopado i cardenalato

En 1919 el papa Benedicto XV ho va nomenar arquebisbe titular de Naupactus —una diòcesis in partibus infidelibus, que va tindre la seua sèu en la ciutat grega de Lepanto—, en ser designat nuncio en Polònia. Va ser consagrat pel Primat i Regente de Polònia Aleksander Kakowski.[9] En 1921 la seua sèu titular va ser canviada per la d'Adana. Este mateix any va ser nomenat arquebisbe de Milà i el mateix dia moradura presbítero del títul de SS. Silvestro i Martino ai Monti.

Papat

Elecció papal

Artícul principal → Cónclau de 1922.
Erro al crear miniatura:
Primera bendició de Pío XI, després de la seua elecció

El 6 de febrer de 1922, en el cónclau que va seguir a la mort de Benedicto XV, va resultar elegit papa. Era un home d'estudi, d'una cultura excepcional i ademés estava molt bregat en els assunts de la cúria romana, pero la seua experiència pastoral i cardenalicia es llimitava a uns pocs mesos. Va ser coronat tres dies despuix de la seua elecció pel moradura Louis Billot, en estar indispuesto la moradura Gaetano Bisleti, protodiácono de S. Agata in Suburra. La cerimònia va tindre lloc en la esplanada del Vaticà i es va convertir en la primera coronació papal celebrada públicament des de que, en 1870, Pío IX va proclamar la «captivitat» de la Iglésia catòlica. Els seus predecessors havien segut coronats en cerimònies restringides, ya siga en la Basílica de Sant Pedro o en la més exclusiva Capella Sixtina (cas este últim de León XIII, Pío X i Benedicto XV).

Papat

 
Retrate de Pío XI per Philip de László, c. 1925

Per la seua extensa activitat, Pío XI hauria de meréixer diversos títuls: «el papa de les encíclicas», per haver escrit una trentena d'estes; «el papa dels concordatos», en buscar millorar les condicions de l'Iglésia en diversos països per mig de la firma de 23 convenis; «el papa de la Acció Catòlica», puix un dels principals objectius del seu pontificat va ser organisar als llaics a través de l'Acció Catòlica, en la finalitat de cristianizar tots els sectors de la societat; «el papa de les missions», pel seu impuls a l'activitat misionero; i «el papa de les canonisació», per haver elevat als altars a 33 sants i haver donat caixer en el seu pontificat a 500 beatificació. Entre els sants proclamats per este papa es troben Tomás More, Juan María Vianney i Roberto Belarmino. Entre les canonisació més recordades, es troben les de Teresa de Lisieux (1925), Juan Bosco (1934) i Bernadette Soubirous, vident de les aparicions marianas en Lourdes —proclamada santa durant el Jubileu de la Redenció de 1933—.[10] Ademés, durant el seu papat també va proclamar doctors de l'Iglésia a sant Juan de la Creu i sant Alberto Magne.

Relacions en l'Itàlia fascista

 
Pío XI junt a la moradura Eugenio Pacelli (futur Pío XII) i l'ingenier Guillermo Marconi durant l'inauguració de Radi Vaticà el 12 de febrer de 1931

El pontificat de Pío XI es va caracterisar per la resolució de la cridada «qüestió romana», tema pendent des de l'ocupació dels Estats Pontificis pel Regne d'Itàlia en 1870. Els pactes de Letrán firmats en febrer de 1929 pel Secretari d'Estat de la Santa Sèu, Pietro Gasparri, en representació de Pío XI, i pel primer ministre italià Benito Mussolini, varen crear el Estat de la Ciutat del Vaticà, reconeixent la seua sobirania i independència. Estos acorts havien segut buscats per abdós parts, i a abdós convenien. Mussolini volia un acostament als catòlics, la posició dels quals davant el fascisme havia segut prou freda i inclús tensa.[11] Per la seua banda, la Iglésia catòlica obtenia el reconeiximent de dret d'un Estat propi que, encara que reduït a una mínima expressió territorial, ho colocava dins del concert de les nacions del món, en capacitat d'establir relacions diplomàtiques. Ademés, es va indemnisar a la Santa Sèu pels territoris perduts en 1870; es va declarar a la religió catòlica com a única reconeguda en tota Itàlia, i es va reconéixer efectes civils al matrimoni canònic, celebrat d'acort en el nou Còdic de Dret Canònic. Tot això va conduir a Pío XI a calificar a Mussolini com «un home de la Providència».[12] En 1926, el Partit Popular Italià fundat pel sacerdot catòlic Luigi Sturzo havia segut declarat illegal pel règim fasciste. En les eleccions italianes de març de 1929, es va animar als catòlics italians a que votaren als fascistes. El 13 de maig de 1929 Mussolini, en el seu discurs en motiu de la ratificació parlamentària dels pactes, va afirmar la supremacia dels drets de l'Estat sobre l'Iglésia; les mides preses contra la Acció Catòlica i l'imposició del monopoli estatal en l'educació varen moure al papa a la publicació de la encíclica Divini illius Magistri (31.12.1929). El 30 de maig de 1931 Mussolini va dissoldre les associacions jovenils d'Acció Catòlica i, poc despuix, Pío XI va denunciar el totalitarisme pagà del fascisme en la encíclica Senar abbiamo bisogno (29.06.1931). Pero despuix de la firma dels acorts sobre l'Acció Catòlica, en setembre d'eixe any, l'Estat italià retirava les mides preses[13][11] i recuperava la seua sintonia en la Santa Sèu;[14] dit acostament va culminar en la concessió en giner de 1932 a Mussolini per part de Pío XI de la Orde de la Espuela d'Or i la visita oficial del Duce al Vaticà, en la que es va seguir el protocol donat als reis i considerada «una de les més importants dels últims temps».[15]

Quan Mussolini va atacar a l'estat sobirà d'Etiopia sense una declaració formal de guerra (3 d'octubre de 1935), Pío XI, encara que desaprovava l'iniciativa italiana i temia l'acostament d'Itàlia a Alemània, va renunciar a condenar públicament la guerra. L'única intervenció de condena del papa (27 d'agost de 1935) va ser seguida de cridades i intimidacions del govern italià durant les quals va intervindre el propi Mussolini, que li va fer aplegar el mensage de que el pontífex no deuria haver parlat de la guerra si pretenia mantindre bones relacions en Itàlia. De la posició de silenci que oficialment va mantindre Pío XI sobre el conflicte, va nàixer l'image d'un allineament vaticà en la política de conquista del règim: si el papa guardava silenci i si permetia que bisbes, moradures, intelectuals catòlics beneïren públicament l'heròica missió, de fe i civilisació d'Itàlia en Àfrica, va significar que, en el fondo, aprovava eixa guerra i deixava que l'alt clero diguera lo que no podia afirmar directament pel caràcter supranacional de la Santa Sèu. Aixina ho interpreta l'historiador John Pollard que considera que el respal del papat a la guerra d'Abissínia va supondre un colp a la seua credibilitat com a estat neutral, tirant per terra alguns dels beneficis obtinguts en els Pactes de Letrán de 1929,[16] i l'escàndal que va produir esta guerra entre molts sectors catòlics del món occidental, despuix de l'anexió italiana d'Abissínia que el papa ho va comparar en "el triumfo dels bons" i va impulsar la italianisació de les missions cristianes en el Àfrica Oriental Italiana.[16] Pío XI va aplegar a felicitar pel triumfo militar al Mariscal Rodolfo Graziani, que per les seues matances contra la població civil va aplegar a ser conegut com el Carnicero d'Etiopia.[16] En eixa llínea, inclús en una denominada "novela de retors" s'ha aplegat a escriure que Pío XI va beneir els canons italians que varen partir per a la guerra contra Abissínia.[17]

Pío XI i l'Iglésia de Mèxic

El 18 de novembre de 1926, Pío XI donava al món la seua novena encíclica, la Iniquis afflictisque, primera de tres encíclicas en les que el papa elevaria la seua veu per a protestar i donar a conéixer al món civilisat, començant pel catòlic, les greus dificultats que eixe moment patia l'Iglésia en Mèxic que, en la promulgació de la Llei Calles, va restringir la llibertat de cult i va llimitar les activitats de l'Iglésia catòlica. Entre les seues normes, estaven la llimitació del número de sacerdots a un per cada sis mil habitants, l'expulsió dels sacerdots estrangers, la necessitat d'una llicència expedida pel Congrés de l'Unió o els estats per a poder eixercir el ministeri sacerdotal, aixina com la prohibició del cult catòlic fòra dels temples. Davant açò, el papa va declarar:

Moguts per la consciència del nostre deure apostólico, serem nosatres els qui cridarem per a que, des d'este Pare comú, tot lo món catòlic escolte, per una part, cóm ha segut la desenfrenada tirania dels enemics de l'Iglésia i, per una atra, l'heròica virtut i perseverança dels bisbes, dels sacerdots, de les famílies religioses i dels llaics.
Pío XI

En Iniquis afflictisque, el pontífex denunciava lo que considerava una persecució que, en les seues pròpies paraules, «ni en els primers temps de l'Iglésia ni en els temps successius els cristians varen ser tractats en un modo més cruel, ni va succeir mai en lloc algun que, conculcando i violant els drets de Deu i de l'Iglésia, un restringit número d'hòmens, sense cap respecte pel seu propi honor, sense cap sentiment de pietat cap als seus propis conciutadans, sofocara de manera absoluta la llibertat de la majoria en argúcia tan premeditades, afegint-li una apariència de llegislació per a disfrassar l'arbitrarietat». Açò encorajaria la violència en Mèxic en lo que es denominarien les guerres cristeras, que li costaria després als governs de Carrers i de Portes Gil i al poble mexicà tres anys més de conflictes.[18]

Conflictes en el nazisme

 
Firma del Reichskonkordat el 20 de juliol de 1933. D'esquerra a dreta: el prelat alemà Ludwig Kaas, el vicecanceller alemà Franz von Papen, en representació d'Alemània, Mons. Giuseppe Pizzardo, la moradura Eugenio Pacelli, Mons. Alfredo Ottaviani, i l'embaixador alemà Rudolf Buttmann.

De to similar va ser el concordato celebrat en la Alemània nazi el 20 de juliol de 1933, quan la moradura alemana Faulhaber ho va cridar «el millor amic dels nazis», i que va implicar, com el Tractat de Letrán per a Itàlia, l'imposició del Còdic de Dret Canònic en Alemània i la desarticulació de l'intervenció en política dels catòlics. En el cas d'Alemània, el Partit del Centre de l'excanciller Heinrich Brüning i de clara raïl democristiana va ser dissolt, en lo que els nazis varen quedar sense oposició llegal alguna en el seu país. En 1934, per a no entorpir les seues relacions en els fascistes, va prohibir a la conferència mundial judeua que mencionara el seu nom a propòsit d'una suposta defensa dels judeus.

 
Pío XI en el seu despaig

A pesar del seu intransigent anticomunisme, que compartia en qui era un dels seus colaboradors més propencs —Eugenio Pacelli, futur Pío XII—, cap al final del seu pontificat, en març Plantilla:Fecha/de 1937, Pío XI va publicar la encíclica Mit brennender Sorge (En ardent preocupació) sobre la situació de l'Iglésia catòlica en el Reich alemà. Dirigida «als venerables germans, arquebisbes, bisbes i atres ordinaris d'Alemània en pau i comunió en la Sèu Apostólica», va ser donada el 14 de març. En eixe context, la referència a esperits superficials que cauen «en l'error de parlar d'un Deu nacional, d'una religió nacional, i mamprendre la loca tasca d'aprisionar en els llímits d'un poble sol, en la estrechez ètnica d'una sola raça, a Deu», no deixa dubtes de la seua reprovació al règim nazi.[19]

Algunes frases del document són les següents:

Solament esperits superficials poden caure en l'error de parlar d'un Deu nacional, d'una religió nacional, i mamprendre la loca tasca d'aprisionar en els llímits d'un poble sol, en la estrechez ètnica d'una sola raça, a Deu, creador del món, rei i llegislador dels pobles, davant la grandea dels quals les nacions són com a gotes d'aigua en el caldero (Is 40, 5).
Pío XI, Mit brennender Sorge, 15
[...]En pressions amagades i manifestes, en intimidacions, en perspectives de ventages econòmiques, professionals, cíviques o d'un atre gènero, l'adheriment dels catòlics a la seua fe —i singularment la d'algunes classes de funcionaris catòlics— es troba somesa a una violència tan illegal com a inhumana. Nos, en paterna emoció, sentim i sofrim profundament en els que han pagat a tan car preu el seu adheriment a Crist i a l'Iglésia; pero s'ha aplegat ya a tal punt, que està en joc l'últim fi i el més alt, la salvació, o la condenación; i en este cas, com a únic camí de salvació per al creent, queda la senda d'un generós heroísmo. Quan el tentador o el opresor se li acoste en les traïdores insinuacions de que ixca de l'Iglésia, llavors no hi haurà més remei que opondre-li, encara a preu dels més greus sacrificis terrenys, la paraula del Salvador: Aparta't de mi, Satanás, perque està escrit: al Senyor el teu Deu adoraràs i al només donaràs cult (Mt 4,10; Lc 4,8) [...]
Pío XI, Mit brennender Sorge, 24
[...]Si persones, que ni tan sols estan unides per la fe de Crist, vos atrauen i lisonjean en la seductora image d'una iglésia nacional alemana, sapiau que açò no és una atra cosa que renegar de l'única Iglésia de Crist [...]
Pío XI, Mit Brennender Sorge, 25

Adolf Hitler va ordenar a Reinhard Heydrich, cap de la Gestapo, que expropiara i destruïra totes les còpies del mateix i les relacions entre Alemània i la Santa Sèu es varen enterbolir.

Pío XI i Espanya

 
Notícia en la prensa espanyola del nomenament de la moradura Ratti com a papa (Elliberal, 7 de febrer de 1922)

Durant el seu pontificat, el episcopado espanyol compartia vicis i virtuts del poble catòlic: nostàlgic de l'aliança del tro i de l'altar, populiste i hostil a les grans transformacions del món contemporàneu. Aixina, les seues relacions varen ser prudents, les de perfil més baix en tot el XX. Pero el tradicional regalisme espanyol impedia al papa nomenar bisbes a la seua voluntat, fet que hauria favorit un canvi en la mentalitat de l'episcopado espanyol. Lliberat d'esta llimitació del poder temporal, en 1935 nomena una nutrida promoció de bisbes a on abunda el clero regular, el sector més castigat per la campanya anticlerical del primer bienio, del Govern d'Azaña. A pesar de l'entreguisme de la seua política als fascisme italià i alemà, la relació de Pío XI en la jerarquia catòlica i en el poder polític en Espanya varen ser d'obertura, per la seua voluntat de “irrefrenable actualisació del regresionista catolicisme hispà”.[20]

Quan va sobrevindre la dictadura de Cosí de Rivera en 1923, un entusiasta i oportuniste Alfonso XIII abanderava llavors la causa del catolicisme espanyol, i a finals d'any va pronunciar un discurs en el Vaticà a on insinuava la necessitat d'una nova creuada contra els nous enemics de l'Iglésia i del papat, liderada per Espanya. En les seues paraules de contestació, Pío XI va posar “una miqueta de sordina a les moltes estridència del parlament regio” causant “indisimulable sorpresa i desilusió” en el episcopado espanyol.[21]

Al advenimiento de la Segona República, Pío XI va donar consignes d'estricta neutralitat per a evitar una ruptura política en Espanya. Alfonso XIII part a l'exili el 15 d'abril de 1931 i, despuix d'estajar-se en luxosos hotels de vàries ciutats europees, s'instala en Roma des de 1936 fins a la seua mort. Ya en 1934 va solicitar i va obtindre l'ajuda del Duce Mussolini per a restaurar la monarquia per mig de «un eventual colp d'Estat que es produïra en Espanya» en la participació dels partits Renovació Espanyola (monàrquic) i Comunió Tradicionalista (carlista).[22]

Els catòlics i monàrquics més intransigents varen avalar la teoria de la defecció de Roma. El buit deixat per la falta de liderage episcopal en els primers i decisius mesos va ser ocupat per la poderosa Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (ACNP), a la que pertanyien professors universitaris i alts funcionaris de l'Estat, i que defenia contemporizar en el nou règim polític. No obstant, els partits i líders en major capacitat de convocatòria (com la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, CEDIXCA, de José María Gil-Roures) no compartien la política d'enteniment del Vaticà ni de la ACNP. De fet, Gil-Roures havia declarat que "la democràcia no és un fi sino un mig per a la conquista del nou estat. Quan aplegue el moment, ya siga a través del parlament, l'eliminarem [la democràcia]".[23]

Es va produir llavors per volta primera en l'història del catolicisme espanyol una falta de correlació entre les idees dels seus dirigents i dels seus elements de base, en risc de pèrdua de control i falta de sintonia.[24]

En 1933 el Govern republicà va promulgar la Llei de Confessions i Congregació religioses, en desenroll de l'artícul 26 de la Constitució. El episcopado expressava en una Carta Pastoral de 25 de maig el seu desencant i preocupació pels atentats contra el sentir de la majoria del poble. En seguida, Pío XI s'adolix en la seua encíclica Dilectisisima Nobis, del 3 de juny:

[...] Al contrari els nous llegisladors espanyols, no cuidant-se d'estes lliçons de l'història, han adoptat una forma de separació hostil a la fe que professa l'immensa majoria dels ciutadans, separació tant més penosa i injusta, quant que es decreta en nom de la llibertat, i li la fa aplegar fins a la negació del dret comú i d'aquella mateixa llibertat, que es promet i s'assegura a tots indistintament. D'eixe modo s'ha volgut subjectar a l'Iglésia i als seus ministres a mides d'excepció que tendixen a posar-la a merced d'el poder civil. [...]
Pío XI, Dilectissima Nobis, § 14

Despuix de l'esclat de la Guerra Civil, el respal de Pío XI al bando franquiste en els seus inicis era considerat molt tébeu no solament pel règim de Burgos, sino també pels fidels, el clero i la jerarquia catòlics espanyols. Cal recordar que “el terme creuada, apadrinat des de rectorals i sacristies, va ser repudiat per la Santa Sèu”.[25] Pero les gestions d'Isidro Gomá —convertit en mediador entre Franco i el Vaticà—, les pressions de Mussolini i els acontenyiments que anaven succeint-se en el front i en la retaguàrdia varen inclinar al pontífex a decantar-se pels sublevats a partir de decembre de 1936.[26] Finalment, l'insistent pressió de la moradura Gomá, primat de Toledo, va conseguir el reconeiximent diplomàtic del estat franquiste en juny de 1938.

Últims anys i decés

 
Fotografia de Pío XI realisada el 6 de febrer de 1939, quatre dies abans de la seua mort

El 19 de març de 1937, una atra carta encíclica, la Divini Redemptoris, condenava en térmens explícits el comunisme ateu.[27]

A principis de l'estiu de 1938, Pío XI preparava un document similar, i li va encarregar la seua redacció al jesuïta nortamericana John LaFarge, conegut pel seu activisme antirracista, al que varen ajudar el francés Gustave Desbuquois i el alemà Gustav Gundlach, abdós també jesuïtes.[28] En ell es aprestaba a denunciar el antisemitisme del règim nazi i els racismes en general, pero esta encíclica, que duya el títul de Humani generis unitas (o Societatis Unio), mai va ser publicada per la seua maltia i mort.[29] Una de les versions provisionals d'esta encíclica va ser publicada en 1995,[30] i el seu borrador descobert l'any 2001, en acabant de que el papa Juan Pablo II desclasificara els documents secrets relatius al pontificat de Pío XI.[31]

Una atra encíclica molt important del seu papat és la denominada Quadragesimo anno[32] que va commemorar els quaranta anys de la publicació de la Rerum Novarum de León XIII de 1891 i en la que la Iglésia catòlica prenia posició per volta primera en relació al moviment obrer. Durant el seu pontificat, l'Iglésia es va enfortir com a institució i va començar a ser un referent important a nivell mundial no solament en els aspectes religiosos sino també polítics. De fet, hui en dia el seu servici diplomàtic en número de llegació inclús supera els Estats Units.

 
Pío XI en el seu llit de mort

Alguns anys abans, en 1931, i en la colaboració d'un dels inventors de la ràdio, el marqués italià Guillermo Marconi, es varen inaugurar les transmissions de Radi Vaticà, a través de les quals l'Iglésia va manifestar des de llavors les seues opinions a nivell mundial, ya que l'emissora molt pronte va desenrollar transmissions en diversos idiomes, cosa que fins al present continua fent. Pío XI hi havia estat malt per algun temps quan, el 25 de novembre de 1938, va sofrir dos atacs cardíacs en qüestió d'hores. Tenia sérios problemes respiratoris i no va ser capaç d'abandonar els seus apartaments. Va donar el seu últim discurs pontifici a la Pontifícia Acadèmia de les Ciències, que va fundar, parlant sense un text preparat sobre la relació entre ciència i la religió catòlica. Especialistes mèdics varen reportar que l'insuficiència cardíaca combinada en els seus atacs bronquials havien complicat el seu ya mal pronòstic. Pío XI va morir a les 5:31 a. m. del 10 de febrer de 1939, quan a penes faltaven uns mesos per a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, a causa d'un tercer atac cardíac. Les seues últimes paraules a aquells prop seu al moment del seu mort varen ser pronunciades en claritat i fermea: «La meua ànima se separa de tots vosatres en pau». Alguns varen creure que havia segut assessinat, en base en el fet de que el seu mege de capçalera, Francesco Petacci, era el pare de Clara Petacci, l'amant de Mussolini.[33][34] La moradura Eugène Tisserant va escriure en el seu diari que el papa havia segut assessinat, afirmació que Carlo Confalonieri va negar posteriorment en fermea.[35]

El cos del papa va ser colocat en un ataüt de fusta, a la seua volta posat en un ataüt de bronze que després va ser posat en un de plom.[36] L'ataüt va ser dissenyat per l'escultor Antonio Berti. Pío XI va ser enterrat en la cripta de la Basílica de Sant Pedro el 14 de febrer de 1939, en la capella de Sant Sebastià, prop de la tomba de Sant Pedro.[37] La seua tomba va ser modificada en 1944.[38]

Encíclicas

Artícul principal → Anexe:Encíclicas de Pío XI.
 
Retrate pòstum, realisat per Serge Ivanoff en 1939

Pío XI va escriure 31 encíclicas en el seu pontificat, que reflectien les crisis a les que va deure enfrontar-se durant el mateix.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

La seua primera encíclica desenrolla el que seria elema del seu pontificat "Pax Christi in regno Christi" (la pau de Crist en el regne de Crist),[39] en el periodo d'entreguerras, en el que va haver de defendre a l'Iglésia d'ideologies i poders contràries a la fe cristiana, a esta tasca va dedicar algunes dels seus principals encíclicas: Senar abbiamo bisogno, contra el fascisme italià; Mit brennender Sorge, contra el nazisme; Divini Redemptoris, contra el comunisme. Encorajant ademés als catòlics en aquells països en que patien una persecució religiosa: Iniquis afflictisque, Acerba animi i Firmissimam Constantiam, dirigida al episcopado mexicà i Dilectissima Nobis, a l'espanyol.

Vore també

Referències

  1. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Canvie Colòmbia. Consultat el 2025-05-11.
  2. ↑ «vatican. va/content/pius-xi/la/encyclicals/documents/hf_p-xi_enc_19230629_studiorum-ducem. html Studiorum ducem, Litterae Encyclicae saeculo sext exeunte a Sanctorum Caelitum honoribus Thomae Aquinati decretis, d. 29 m. Iunii a. 1923, Pius PP. XI | PIUS XI». www. vatican. va. Consultat el 2025-05-13.
  3. ↑ William P. Saunders. «com/church-possess-actual-bones-st-peter/ Does the church possess the actual bones of St. Peter?» (en en).
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «vatican. va/content/pius-xi/it/biography/documents/hf_p-xi_bio_20070330_biography. html Biografia | PIO XI» (en italià). www. vatican. va. Consultat el 2021-08-12.
  5. ↑ «diarioelheraldo. cl/noticia/-el-hermano-del-papa-pio-xi-que-vivi-en-el-maule EL GERMÀ DEL PAPA PIO XI QUE VIVIÒ EN EL MAULE» (en és). EL GERMÀ DEL PAPA PIO XI QUE VIVIÒ EN EL MAULE. Consultat el 2025-05-11.
  6. ↑ Parets (1998). Diccionari dels Papes i Concilios, Barcelona: Editorial Ariel, p. 490.
  7. ↑ Yves Chiron, Pio XI. Il Papa dei patti Lateranensi i dell'opposizione ai totalitarismi, Edicions Sant Paolo, Cinisello Balsamo, 2006, pp. 56-60.
  8. ↑ «mercaba. org/Rialp/P/pio_xi_papa. htm PIO XI, PAPA». www. mercaba. org. Consultat el 2025-05-11.
  9. ↑ catholic-hierarchy. org/bishop/bratti. html Informació històrica de Pio XI en Catholic Hierarchy
  10. ↑ Leonardi, C., Riccardi, A., Zarri, G. (2000). Diccionari dels Sants, Sant Pablo. ISBN 84-285-2257-X.
  11. ↑ 11,0 11,1 «religionenlibertad. com/opinion/546993408/papa-totalitarisme-fascista. html Un Papa contra el totalitarisme fasciste». https://www. religionenlibertad. com. Consultat el 2021-09-19.
  12. ↑ (2005) google. com. ar/books? id=QYb01Jmq2fAC&pg=PA364&dq=%22P%C3%ADo+XI%22+%22Benito+Mussolini%22+%22la+Providencia%22&hl=es&sa=X&ei=rsMtUrjgFafNigKYvoBQ&ved=0CEUQ6AEwAA#v=onepage&q=%22P%C3%ADo%20XI%22%20%22Benito%20Mussolini%22%20%22la%20Providencia%22&f=false Tu eres Pedro. El papat en l'Història, Bogotà: Sant Pablo, p. 364. ISBN 958-692-727-X.
  13. ↑ Michele Maccarrone. «treccani. it/enciclopedia/azione-cattolica_res-6cb4a21d-87e5-11dc-8e9d-0016357eee51_%28Enciclopedia-Italiana%29/ CATTOLICA, AZIONE» (en it). Enciclopèdia Treccani.
  14. ↑ Dogliani, Patrizia (2017). El fascisme dels italians: una història social, Publicacions de la Universitat de Valéncia, pp. 262-263. ISBN 978-84-9134-117-8.
  15. ↑ redalyc. org/pdf/200/20013216003.pdf «Catolicisme i fascisme en la prensa catòlica hispanoamericana durant les entreguerras: Veneçola i Espanya».Processos Històrics.Universitat dels Andes.Mèrida (Veneçola):(17)ISSN 1690-4818.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 John Pollard (2014). The Papacy in the Age of Totalitarianism, 1914-1958, Oxford University Press, pág. 258
  17. ↑ Candel Crespo (1972). google. com. ar/books? id=S6EKAQAAMAAJ&q=P%C3%ADo+XI+bendijo+ca%C3%B1ones+Abisinia&dq=P%C3%ADo+XI+bendijo+ca%C3%B1ones+Abisinia&hl=es&sa=X&ei=p8YtUsmLL6WejALg5IFw&ved=0CC4Q6AEwAA Història d'una parròquia: Els avanguardistas i la guerra, Edicions G. P, p. 118.
  18. ↑ Carrers afirmava: “Si els teus tirànics pares no et deixar anar a l'escola que la revolució va construir per a tí, desprecia'ls; cap favor ni gratitut els deus, ya que no vares ser frut de dolor sino de vil plaure: ells volen tindre't sempre en el obscurantisme fanàtic i egoiste de la seua fèrula despótica: volen que seguixques sent esclau abjecte dels seus estúpits caprichos, com ells ho varen anar dels seus retrògrats antecessors; ODIA'LS”.(DONOSO Z., Luis, La veritat més gran de l'història, Santiago de Chile, 1937, págs. 104-105). Gil Cortés per la seua banda: "La lluita es va iniciar fa vint sigles. De sòrt, puix, que no cal espantar-se: lo que devem fer és estar en el nostre nou lloc, no caure en el vici en que varen caure els governs anteriors… que tolerància despuix de tolerància, i contemplació despuix de contemplació, els va conduir a l'anulació absoluta de la nostra llegislació. Lo que cal fer, puix és estar vigilants. Els governants i els funcionaris públics, celosos de complir la llei i de fer que es complixca. I mentres estiga yo en el govern, davant la Maçoneria yo protest que seré celós de que les lleis de Mèxic, les lleis constitucionals que garantisen plenament la consciència lliure, pero que someten als ministres de les religions a un règim determinat; yo protest, dic, davant la Maçoneria que mentres yo estiga en el govern es complirà estrictament en la llegislació" (Del discurs pronunciat pel francmaçó i anticatólico, President de Mèxic, Emilio Portes Gil, el 27 de juliol de 1929 davant els líders de la Maçoneria, despuix de la firma dels "Apanys" que varen posar fi a l'alçament cristero).
  19. ↑ Pío XI (1937) Carta Encíclica Mit brennender Sorge sobre la situació de l'Iglésia Catòlica en el Reich Alemà. Vore document complet en: http://www. vatican. va/holy_father//pius_xi/encyclicals/documents/hf_p-xi_enc_14031937_mit-brennender-sorge_sp. html
  20. ↑ Conca Toribio, José Manuel (1989). Pío XI i el episcopado espanyol, En "Achille Ratti pape Peu XI. Actes du colloque de Rome (15-18 mars 1989), École Française de Rome, p. 824.
  21. ↑ Conca Toribio, José Manuel (1989). Pío XI i el episcopado espanyol, En "Achille Ratti pape Peu XI. Actes du colloque de Rome (15-18 mars 1989), École Française de Rome, p. 812.
  22. ↑ Urbà, Pilar (2011). El preu del tro, Planeta, pp. 17-18. ISBN 978-84-08-10717-0..
  23. ↑ Preston, Paul (2007). The Spanish Civil War: Reaction, Revolution & Revenge (en anglés), Norton & Company, p. 64.
  24. ↑ Conca Toribio, José Manuel (1989). Pío XI i el episcopado espanyol, En "Achille Ratti pape Peu XI. Actes du colloque de Rome (15-18 mars 1989), École Française de Rome, p. 820.
  25. ↑ Conca Toribio, José Manuel (1989). Pío XI i el episcopado espanyol, En "Achille Ratti pape Peu XI. Actes du colloque de Rome (15-18 mars 1989), École Française de Rome, p. 822.
  26. ↑ «Dal 18 luglio al 14 settembre 1936: menja la S. Sèu cambiò rotta sul conflitto spagnolo».Spagna contemporanea.(40)
    111-148.ISSN 1121-7480.
  27. ↑ Pío XI. «vatican. va/holy_father/pius_xi/encyclicals/documents/hf_p-xi_enc_19370319_divini-redemptoris_sp. html Carta Encíclica Divini Redemptoris sobre el comunisme ateu». Consultat el 9 de setembre de 2013.
  28. ↑ Friedländer, 2009, pp. 343-344.
  29. ↑ Friedländer, 2009, pp. 344-345.
  30. ↑ Friedländer, 2009, p. 527 n. 48.
  31. ↑ Vore artícul: Revelacions sobre la «Encíclica Amagada» de Pío XI contra el racisme en: http://www. zenit. org/artícul-2331? l=spanish
  32. ↑ Pío XI (1931) Carta Encíclica Quadragesimo anno sobre la restauració de l'orde social en perfecta conformitat en la llei evangèlica, en celebrar-se el 40.º aniversari de la encíclica "Rerum novarum" de León XIII. Vore document complet en: http://www. vatican. va/holy_father/pius_xi/encyclicals/documents/hf_p-xi_enc_19310515_quadragesimo-anno_sp. html
  33. ↑ Saul Friedländer, Nazi Germany and the Jews: I. The Years of Persecution, 1933–1939, New York: Harper-Collins, 1997, p. 277.
  34. ↑ Harry J. Càrregues, Holocaust scholars write to the Vatican, 1998, ISBN 0-313-30487-4.
  35. ↑ Peter Eisner. huffingtonpost. com/peter-eisner/popes-last-crusade_b_3071556. html Pope Pius XI's Last Crusade, Huffington Post.
  36. ↑ Reardon, Wendy J. (2010). google. com/books? id=EYbeCQAAQBAJ&q=%22bronze+casket%22+%22Pius+XI%22&pg=PA240 The Deaths of the Popes: Comprehensive Accounts, Including Funerals, Burial Plaus and Epitaphs, McFarland, p. 240. ISBN 978-0-7864-6116-5.
  37. ↑ ucr. edu/? a=d&d=SPNP19390214.2.18&e=-------en--20--1--cht-chIN--------1 PIUS ENTOMBED BENEATH ALTAR OF ST. PETER'S, San Pedro News Pilot.
  38. ↑ «archive. org/web/20150722234345/http://www. fonderiamarinelli. it/en/monuments/1931-1940/sepolcro-di-papa-pio-xi/ Pope Pius XI Tomb - 1939 | Fonderia Artistica Ferdinando Marinelli» (en en-us). www. fonderiamarinelli. it. Archivat des d'el fonderiamarinelli. it/en/monuments/1931-1940/sepolcro-di-papa-pio-xi/ original, el 2015-07-22. Consultat el 2026-07-12.
  39. ↑ google. es/books? id=wlhfnyFs8kgC&pg=PA45&lpg=PA45&dq=pax+christi+in+regno+christi+significado&source=bl&ots=gsVlNgHW4i&sig=ACfU3U3mwPgzx1Ly-kBE7Vb_Q31jdcEGaQ&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjt4czyj8fyAhUGecAKHXfpBKUQ6AF6BAgOEAI#v=onepage&q=pax%20christi%20in%20regno%20christi%20significado&f=false Temes De Religion, Editorial Jurídica de Chile, p. 45.

Bibliografia

  • Anderson, Robin. Between two wars. The Story of Pope Pius XI (Achille Ratti) 1922-1939. Chicago: Franciscan Herald, 1977.
  • Aradi, Zsolt. Pius XI. The pope and the man. New York: Hanover House, 1958.
  • Conca Toribio José Manuel. Pio XI i el episcopado espanyol. En: Achille Ratti pape Peu XI. Actes du colloque de Rome (15-18 mars 1989) organisé parell'École française de Rome en collaboration avec l'Université de lle III - Greco n.° 2 du CNRS, l'Università degli studi vaig donar Milano, l'Università degli studi vaig donar Roma - «La Sapienza», la Biblioteca Ambrosiana. Rome : École Française de Rome, 1996. pp. 811-824. (Publications de l'École française de Rome, 223) Consultable en llínea en http://www. persee. fr/doc/efr_0223-5099_1996_act_223_1_5061
  • Charles-Roux, François. Huit ans au Vatican 1932-1940. París: Flammarion 1947.
  • Chiron, Yves. Peu XI: 1857-1939. París: Perrin, 2004.
  • Chiron, Yves. Peu IX, pape moderne. Bitche: Clovis, 1995.
  • Confalonieri, Carlo. Pio XI vist dona vicino. Roma: Edizioni Paoline, 1993.
  • Falconi, Carlo. The Popes in the twentieth century, from Pius X to John XXIII. Boston: Little & Brown, 1968.
  • González Morfín, Juan. El conflicte religiós en Mèxic i Pío XI. Editorial Minos III Mileni. Mèxic 2009.
  • Hughes, Philip. Pope Pius the Eleventh. London: Sheed & Ward, 1938.
  • Margiotta Broglio, Francesco. "Pio XI" en Enciclopèdia dei papi. Roma: Istituto della Enciclopèdia Italiana, 2000, vol. III, pp. 617-632.

Enllaços externs

Commons

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pío_XI&oldid=1502667»