Manuel Azaña

Manuel Azaña Díaz-Gall (Alcalà d'Henares, 10 de giner de 1880-Montauban, 3 de novembre de 1940) va ser un polític, escritor i periodiste espanyol, president del Consell de Ministres (1931-1933) i president de la Segona República (1936-1939). Va destacar per les reformes que va implementar durant el seu govern, el cridat bienio social-azañista, i pel seu paper com a president de la República durant la guerra civil espanyola.

Pertanyent a la classe mija alcalaína, procedia d'una família lliberal i va tindre una educació religiosa, factors que formarien el seu pensament republicà, izquierdista i anticlerical. Despuix de llicenciar-se en Dret, Azaña comença a involucrar-se en la vida cultural i política de la Restauració borbònica, advocant per majors llibertats econòmiques i drets per als treballadors, ademés de colaborar en el Ateneu de Madrit, del que seria president. Ferm opositor a la generació del 98, és emmarcat com a autor dins de la generació del 14. Colabora en intelectuals com José Ortega i Gasset en proyectes per a reformar la vida política espanyola i s'unix al Partit Reformiste. Durant la Primera Guerra Mundial, Azaña fa gala d'un sentiment aliadófilo, i treballa com a corresponsal de guerra en França i Itàlia. Despuix de varis proyectes lliteraris i electorals d'escàs èxit, crea Acció Republicana en 1926, en plena dictadura de Cosí de Rivera. Eixe mateix any és guardonat en el Premi Nacional de Lliteratura per la seua biografia Vida de Don Juan Valera. Azaña va ser un dels firmants del pacte de Sant Sebastià en 1930, fet que va terminar per solidificar el republicanisme com a alternativa política. Els conflictes de la Restauració culminen despuix de les eleccions municipals d'abril de 1931 en la abdicació d'Alfonso XIII i la proclamació de la Segona República, el govern de la qual presidirà Azaña durant uns mesos de forma provisional.

Sent elegit president del Govern en les eleccions generals de 1931, portarà a terme reformes educatives, econòmiques, militars, socials i estructurals, entre les que destaquen la reforma agrària, la reforma militar, la creació d'un estatut d'autonomia para Catalunya, i la laicización de l'Estat. El controvertit caràcter de les seues reformes, en conjunció en la Sanjurjada i els successos de Cases Velles, varen dur a la seua dimissió en setembre de 1933. Pese a ser arrestat despuix de la revolució de 1934, sense que poguera ser acusat de cap delicte, Azaña torna a la vida política refundant el seu partit en Esquerra Republicana, el qual formarà part del Front popular en les eleccions de 1936. Estes tornen a Azaña a la presidència del Govern, per a despuix ser investit com a president de la República, substituint a Niceto Alcalà-Zamora, en Santiago Casares Quiroga en la jefatura de Govern. A la veta d'uns mesos, es produïx una sublevació militar que desencadena la guerra civil espanyola. En este periodo, el paper de Azaña és reduït davant l'autoritat que el context bèlic conferix a les milícies anarquistes i al Partit Comuniste. Va procurar l'intervenció franc-britànica en el conflicte i una reconciliació nacional, demandada en el seu discurs Pau, pietat i perdó de 1938.

Una volta que el Govern francés va obrir pas a civils i militars per la frontera, en giner i febrer de 1939, Azaña, la seua família i els seus colaboradors es varen dirigir cap a ella. El dia 4 de febrer, Negrín li va comunicar personalment que era decisió del Govern que es refugiara en l'embaixada d'Espanya en París fins a poder organisar la seua tornada a Madrit. Azaña, no obstant, va deixar clar que, despuix de la guerra, no hi havia regrés possible a Espanya. El dia 12 va presentar la seua renúncia el general Rojo i el 18 Negrín li va enviar un telegrama instant-li a que, com a president, devia tornar a Espanya. Azaña, no obstant, tenia clar que no anava a tornar i que presentaria la seua dimissió en quant França i el Regne Unit reconegueren al govern de Franco, cosa que va ocórrer el 27 de febrer. Des de França, Azaña va enviar la carta de dimissió al president de les Corts el 28 de febrer. El 31 de març, en una reunió de la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats en París, Negrín va criticar durament la decisió de Azaña de no tornar a Espanya.