Anar al contingut

Bando sublevat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Bando sublevat
Per a el terme en el que esta facció es va autodenominar vore Bando nacional.
Per a l'Estat i l'administració que varen formar les forces sublevades vore Zona sublevada.

Bando sublevat és un dels noms donats en la prensa espanyola[1] i per l'historiografia contemporànea[2][3][4] als militars i organisacions polítiques espanyoles que es varen alçar en colp d'Estat contra la Segona República i la varen combatre en la consegüent guerra civil.[5] Despuix de guanyar la lluita, Francisco Franco va encapçalar una dictadura entre 1939 i 1975. S'estima que la seua força de combat va aplegar a alcançar durant la guerra una sifra propenca a un milló d'hòmens, entre militars, guàrdies civils, requetés, falangistes i unitats enviades per les dictadures fascistes portuguesa, alemana i italiana.[6]

Denominació

[editar | editar còdic]

Els propis insurgents varen autodenominar el seu alçament com a Moviment Nacional,[7] d'a on va derivar bando nacional.[8] De nacional es deriven nationalist, nationaliste i Nationalisten, d'us relativament corrent en anglés, francés i alemà, no solament en publicacions neutrals,[9] sino també, per eixemple, en publicacions antitotalitaristas i antifascista.

Francisco Moreno Gómez considera que no deuria usar-se el calificatiu de «nacionals», que estima tendenciós.[10] Esta denominació és considerada excloent pel diari El País.[1] José Manuel Alonso Plaça considera que el seu us és equívoc i preferix els térmens "faccioso" o "rebel". No obstant, segons Vicenç Navarro, durant l'etapa democràtica una corrent historiográfica calificada com a «centrista» —representada per Javier Tusell— ha vingut parlant de «bando nacional» (interpretació que seguiria estant «molt estesa en grans fórums polítics i mediàtics del país»),[11] a pesar de ser considerat per atres autors un terme propagandístic.[12]

Atres denominacions que rep habitualment són bando rebel (en mijos anglosaxons de l'época),[13] bando franquiste (a partir del nomenament de Francisco Franco com Generalísimo i cap de Govern),[1][14] bando insurrecto o tropes insurgents.[15] cita requerida bando faccioso, bando golpista[16] o bando fasciste.[5][14][17] Fòra d'Espanya, la classificació com "fasciste" es pot trobar junt en "nacionaliste" en un mateix text[18] i apareix en publicacions institucionals.

Composició

[editar | editar còdic]

Dit bando estava recolzat per una varietat de grups polítics que s'oponien a la Segona República espanyola, com Falange Espanyola de les JONS, els monàrquics carlistas de la Comunió Tradicionalista, els monàrquics alfonsinos de Renovació Espanyola, la major part de la CEDIXCA o el Partit Nacionaliste Espanyol. En 1937, els dos primers varen ser obligats a fusionar-se en Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicaliste, el partit únic del nou règim. Els demés partits varen ser suprimits i els seus afiliats varen deure demanar l'ingrés individualment en FET i de les JONS.

Estructura militar

[editar | editar còdic]

Eixèrcit sublevat

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Forces Armada Espanyoles (periodo del franquisme).
En beis, àrees controlades pels sublevats a l'inici de la guerra. En rosa apareixen les zones a on no va triumfar la rebelió.

La rebuda a la Segona República Espanyola va ser negatiu des del seu advenimiento per part d'un sector del Eixèrcit espanyol. Les trames i pronunciaments es varen succeir des de la seua instauració, i algunes decisions del govern republicà, especialment la Llei Azaña, varen crear un gran descontent en la jerarquia militar. Encara que els militars les varen acceptar de forma disciplinada, inclús els cridats "africanistas" que eren a qui més afectava, la possibilitat d'un tumult armat va ser prenent cos a lo llarc del periodo republicà. El cos més preparat de les forces armades era l'Eixèrcit Espanyol d'Àfrica, que va anar el primer en rebelar-se contra la república el 18 de juliol de 1936. Generals de gran pes específic en l'eixèrcit com Emilio Llosa, Francisco Franco, José Sanjurjo, Gonzalo Queipo de Pla i Manuel Goded varen participar en la conspiració que va provocar la guerra civil.[19]

Ademés de les Divisions Militars a on va triumfar la rebelió, els cossos d'èlit de l'Eixèrcit d'Àfrica, La Legió i Regulars varen participar activament en la guerra junt al bando sublevat. S'estima que este va aplegar a aglutinar a uns 800 000 soldats.[20]

Entre les forces de la Guàrdia Civil va existir una gran divisió despuix de la rebelió militar que es va iniciar en el nort d'Àfrica. Alguns autors sostenen que el 50 % dels guàrdies era partidari de la república, encara que deu tindre's en conte que a partir de 1937, el cos va deixar d'existir en la zona republicana, en passar els seus membres a formar la Guàrdia Nacional Republicana. En l'época, estava organisada en 24 Terços i 30 Comandància, i integrada per 34 391 hòmens.[21] En els primers mesos de la lluita, els guàrdies civils lleals al govern republicà portaven un braçalet roig que els distinguia dels que es varen unir al colp militar.

Falangistes

[editar | editar còdic]

Falange Espanyola va ser una de les forces polítiques més actives contra la república, practicant l'assessinat i el terrorisme. Durant el conflicte, paramilitars falangistes varen participar activament en la repressió eixercida pels sublevats.[22] Numeroses unitats varen quedar en la retaguàrdia encarregades d'esta llabor i, encara que en gran mida varen operar com a mer braç ejecutor dels mandos militars, també varen eixercir accions de forma autònoma, principalment durant els anys 1936 i 1937.[23]

La Falange tenia autorisació per a detindre persones, traslladar presos, interrogar en els seus propis quarters i expropiar armes i tot tipo de bens,[24] i a esta organisació s'atribuïx gran part dels desapareguts del franquisme que reposen en fosses comunes[25] i que s'encarrega de localisar l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica.

Requetés

[editar | editar còdic]

Els requetés eren les forces paramilitars carlistas i, estructurats per José Enrique Varela i dirigits per Ricardo Rada, varen prendre part activa en favor dels rebels. En la nit del dia 18 al 19 de juliol es varen concentrar en Pamplona 6000 requetés, lo que li va garantisar l'èxit de la sublevació en Navarra.[26] Es calcula que al voltant de 60 000 varen participar en la guerra civil espanyola, organisats en 41 terçs.[27] Varen tindre una notable actuació en les primeres semanes de la guerra en Navarra, Àlaba i La Rioja.[28] Es varen distinguir també com una de les faccions més violentes del conflicte.[29]

Respal estranger

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Intervenció estrangera en la Guerra Civil Espanyola.
Cartell de propaganda del bando republicà en el que es mostren caricaturizados els integrants del bando sublevat («Els nacionals»). Ademés de l'Eixèrcit, l'Iglésia i els «moros», apareix un capitaliste en monòcul i l'esvástica nazi.

Les dos potències que es varen distinguir pel seu respal a la causa franquista varen ser l'Alemània nazi i l'Itàlia fascista. La participació militar d'estos dos països va resultar decisiva per a decantar la victòria del costat rebel, sobretot gràcies al domini del espai aéreu conseguit.[30]

Alemània nazi

[editar | editar còdic]

l'Alemània nazi d'Adolf Hitler va recolzar als sublevats per mig de l'enviament a Espanya de la Legió Còndor, i mils de tècnics i assessors militars. Esta participació alemana va constituir una prova per als seus nous models d'armes i tàctiques. Es varen provar els caces Messerschmitt Bf 109 i Junkers Ju 87 A/B i els bombarders Junkers Ju 52 i Heinkel He 111. Estes unitats varen posar en pràctica les seues tàctiques de bombardeig sobre ciutats, que varen tindre com culmen el bombardeig de Guernica.[31]

La Legió va fer la seua última desfilada oficial en Espanya el 22 de maig de 1939; quatre dies despuix 5136 oficials i soldats alemans varen eixir en barco cap a Alemània, duent-se en ells unes 700 tonellades d'equip i la major part dels avions que quedaven.

Tècnics i militars alemans junt a un bombarder Heinkel He 111 de la Legió Còndor en 1938. La superioritat aérea otorgada als sublevats per l'arribada de la Luftwaffe només va poder ser contrarrestada per la República en l'arribada de l'aviació soviètica.

Itàlia fasciste

[editar | editar còdic]

Benito Mussolini va enviar a Espanya des de l'Itàlia fascista al Corpo Truppe Volontarie i l'Aviació Legionari. Va aportar quatre «submarins legionaris» a la flota de Franco i li va vendre quatre destructors i dos submarís. Itàlia tenia en Espanya tres divisions completes i, mentres l'Alemània nazi cobrava immediatament l'ajuda material, Itàlia oferia l'ajuda pràcticament gratuïta. Ademés, Mussolini va colaborar en prop de 300 avions a la causa rebel.[32] L'aviació legionari italiana va realisar 782 atacs aéreus en la costa mediterrànea espanyola controlada pels republicans, llançant 16.558 bombes.[33] Sobre forces de terra, casi 45 000 soldats italians varen participar en la guerra espanyola.

Uns atres

[editar | editar còdic]

Ademés de l'important respal alemà i italià, atres dos contingents varen participar en la guerra recolzant al bando sublevat, procedents de Portugal i Irlanda:

  • l'Estat Nou portugués del dictador António d'Oliveira Salazar simpatizó en la rebelió des del primer moment. Ya que una intervenció directa en la guerra del costat sublevat podria carrejar problemes interns a Salazar,[34] es va portar a terme el reclutament de voluntaris, que baix el renom de Vos Viriatos varen participar integrats en unitats nacionals. El número de portuguesos que varen participar en el conflicte oscila entre els 8 000 i els 12 000, segons versions. No obstant, segons molts autors, estos voluntaris en realitat eren soldats regulars del seu país, de la mateixa manera que en els casos italià i alemà.
  • Des del Estat Lliure Irlandés va aplegar la Irish Brigade, reclutada pel militar profascista Eoin O'Duffy, general del Eixèrcit Republicà Irlandés. Esta brigada, que va aplegar a Espanya en decembre de 1936, va aplegar a reunir uns 700 voluntaris, que varen tindre un paper merament simbòlic en la guerra. Per la seua indisciplina, varen quedar relegats a operacions irrellevants, i en abril de 1937 varen retornar a Irlanda.[35] També, des de França i Bèlgica, al mando de l'ultradretà Lavigne-Delville, varen aplegar uns 500 voluntaris del Batalló Jeanne d'Arc.

Estructura política

[editar | editar còdic]
José Antonio Primer de Rivera va ser el fundador i líder de Falange Espanyola. El protagonisme d'esta formació en els disturbis socials ocorreguts durant l'II República Espanyola, per mig d'actes d'intimidació, assessinats i terrorisme, i el seu respal manifeste al colp d'Estat del 18 de juliol (encara que llavors es trobava ya en la presó) varen ser les raons esgrimides pel govern republicà per al seu fusilament.

Les organisacions polítiques que recolzaven als sublevats tenien varis nexes comuns, com les ideologias nacionalistes, conservadores i anticomunista i una forta arraïlada catòlic. Despuix del conflicte militar, Franco va conseguir unificar totes estes formacions en un únic partit, la Falange Espanyola Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicaliste, concebut com la branca política del denominat Moviment Nacional.[36]

CEDIXCA

[editar | editar còdic]

la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDIXCA) era una aliança de partits polítics catòlics de dretes, gestada durant el bienio progressiste de l'II República.[36] Liderada per José María Gil-Roures, era el gran partit de masses de la dreta espanyola durant la República, presentada des de la seua fundació com una alternativa no solament al Front Popular, sino a la República en general.[37]

Ya beligerant en la República des de la seua fundació, el fusilament en els primers dies de la guerra, de destacats membres del partit, com Federico Salmó, Dimas de Madariaga, Ricardo Cortés Villasana, Juan Batiste Guerra García, Antonio Bermúdez Cañete i Romualdo Alvargonzález, va provocar el definitiu adheriment del partit al bando sublevat, encara que alguns dirigents, principalment de la Dreta Regional Valenciana, com Luis Lucía Lucía varen mantindre una postura de respecte a la llegalitat vigent.

Falange Espanyola

[editar | editar còdic]

Falange Espanyola, partit polític d'ideologia fascista, va ser fundat per José Antonio Primer de Rivera en 1933. Va nàixer recolzada per les forces reaccionàries i partits de la dreta que la varen utilisar com a força de choc. No va conseguir un respal popular significatiu, pero els seus freqüents razias i enfrontaments en els grups més radicals de l'esquerra, els seus actes violents i assessinats varen contribuir a crear un clima d'inseguritat i violència propici per a les intentonas militars.[38]

Tant Primer de Rivera com Ramiro Ledesma Ramos, cofundador de les Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicaliste, varen ser arrestats pel govern republicà pocs mesos abans de l'alçament militar i fusilats durant els primers mesos de la guerra, mentres que l'atre alt dirigent, Onésimo Redó, va morir en un enfrontament al començ de la guerra. El successor com a líder de la FE de les JONS, Manuel Hedilla, va ser arrestat per orde del general Franco en 1937, per intentar mantindre certa autonomia de l'organisació.

Monàrquics

[editar | editar còdic]

Pese a formar dos faccions antagónicas i enfrontades des de la seua mateixa formació, dos moviments monàrquics es varen alinear contra la República des de la seua proclamació: els Carlistas i els Alfonsinos. Estos dos grups es varen integrar en el bando rebel i varen tindre desigual protagonisme en la guerra civil espanyola.

Carlistas

[editar | editar còdic]
la Creu de Borgoña, ensenya tradicional dels eixèrcits espanyols, va ser adoptada pels Carlistas com ensenya pròpia, i utilisada pels Terços de Requetés que varen combatre en la guerra civil espanyola.

el Carlisme, moviment polític tradicionaliste i legitimista de caràcter antiliberal i contrarrevolucionario, va sorgir en Espanya en el XIX, en l'objectiu principal de l'establiment d'una branca alternativa de la dinastia dels Borbones en el tro espanyol. Des de la proclamació de la Segona República Espanyola, els carlistas varen començar a organisar-se militarment.[39] En les eleccions generals d'Espanya de 1936, la Comunió Tradicionalista va conseguir 10 escans en les candidatures de la dreta. En abril de 1936, els carlistas varen planificar el seu propi alçament armat contra la República, baix la direcció de Manuel Fal Comte i José Luis Zamanillo, que havien format la Junta Suprema Militar Carlista. El pla va ser descobert i detingut per les autoritats de la república.[40] No obstant, la facció paramilitar carlista, els Requetés, varen tindre un important paper en la guerra, distinguint-se per la seua extrema violència.[28]

Alfonsinos

[editar | editar còdic]
Billet emés pel bando sublevat en octubre de 1937 en l'escut de la monarquia d'Alfonso XIII.

Els monàrquics alfonsinos eren la facció política que, durant l'II República, propugnava el regrés a la monarquia com a sistema polític, i la restauració de la branca isabelina de la dinastia. El seu pretenent era Alfonso XIII d'Espanya, que va abdicar com a monarca despuix de les Eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, els resultats del qual varen ser interpretats com un rebuig del poble cap al seu regnat. Els seus partidaris es varen integrar en Renovació Espanyola, un partit polític monàrquic fundat pels destacats alfonsinos Antonio Goicoechea i el Comte de Valano. Els alfonsinos no es varen distinguir per una important activitat en este periodo, pero recolzaven als diversos moviments desestabilizadores que varen sorgir.cita requerida Juan de Borbón, fill del rei exiliat Alfonso XIII, va pretendre unir-se a les files sublevades en agost de 1936, pero els generals al mando de la rebelió varen rebujar la seua participació,[n. 1] davant el temor d'una divisió entre els dos grups monàrquics.[41]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 artícul no firmat«Rebels, sublevats o franquistes; no nacionals».El País."Dumenge-Llectura:(22/10/2006)Consultat el 24 de giner de 2012. Si "Llectures" i "esta obra" indica que es tracta d'una crítica lliterària, no apareix el nom de l'autora, ni es clarifica si el títul de l'obra coincidix en el títul de l'artícul
  2. ↑ Anals de Lliteratura Espanyola.(37)
    107–122.ISSN 2695-4257.doi:10.14198/ALEUA.2022.37.05.Consultat el 2024-10-08.
  3. ↑ «Masculinitat, identitat guerrera i l'image del regular marroquí en la propaganda del bando sublevat en la Guerra Civil espanyola.».Norba: Revista d'història.(29)
    121–134.ISSN 0213-375X.Consultat el 2024-10-08.
  4. ↑ Revista de Claseshistoria.(4 (Abril))
    2.ISSN 1989-4988.Consultat el 2024-10-08.
  5. ↑ 5,0 5,1 Alonso Plaça, José Manuel. «[1] [2] archivat en Wayback Machine.» Consultat el 23 de giner de 2012
  6. ↑ El Món «Guerra Civil» Consultat el 23 de giner de 2012
  7. ↑ Herr, Richard. Espanya contemporànea, Marcial Pons Història, 2004, ISBN 849537975, p. 281
  8. ↑ (1995) Per a guanyar la guerra, per a guanyar la pau: Iglésia i guerra civil, 1936-1939, Universitat Pontifica Comillas, p. 160. ISBN 84-87840-79-5.
  9. ↑ «guerre civil d'Espagne» (en francés). Consultat el 02/06/2022.
  10. ↑ Moreno Gómez, Francisco. Còrdova. Editorial Crítica, 2008. ISBN 84-7423-686-X, p. 532:
    «Per cert, nos sorprén la denominació de "nacional", pròpia d'atres temps. Per a l'autor, els franquistes ni són rebels ni golpista ni sublevats ni antidemócratas, sino simplement "nacionals"».
  11. ↑ CIERE «VISIÓ REPUBLICANA DE LA NOSTRA HISTÒRIA.» Consultat el 23 de giner de 2012
  12. ↑ Nerín, Gustau. d'Àfrica. Editorial Crítica, 2005. ISBN 84-8432-618-7, p. 195
  13. ↑ «[3]», The Guardian. Consultat el 4 de febrer de 2014.
  14. ↑ 14,0 14,1 L'Esfera dels Llibres «Militars italians en la Guerra Civil Espanyola» Consultat el 23 de giner de 2012
  15. ↑ «Consell d'Estat: Dictàmens», BOE (25/02/2016). Consultat el 26 de juny de 2024.
  16. ↑ Francesc Miró (12 de març de 2017): «'Doctor Uriel', l'ardit d'un mege republicà en el bando golpista», eldiario. és. Consultat el 26 de juny de 2024.
  17. ↑ Revista Internacional «Espanya 1936, Franco i la República massacren al proletariat» Consultat el 23 de giner de 2012
  18. ↑ editorial. «remembering the Spanish civil war: the work must go on» (en anglés). Consultat el 02/06/2022. «summarily executed by fascist forces. [...] the fascist terror unleashed across the country [...] a street which memorialises a nationalist ship that shelled civilians in 1937 [...] Vox party has emboldened parts of the right which aim to rehabilitate the Franco era and the nationalist cause in the civil war.»
  19. ↑ Preston 1994, págs. 196, 199.
  20. ↑ Hugh Thomas. Història de la Guerra Civil Espanyola. Capítul 42, pág. 817.
  21. ↑ Guerra Civil Espanyola 1936 «Guàrdia Civil [4] archivat en Wayback Machine.» Consultat el 23 de giner de 2012
  22. ↑ "No hi ha un aspecte aïllat en l'història de la Falange que enfosquixca tant la seua reputació i el seu paper –certs o suposts- com la repressió en la zona nacional, particularment durant els anys 1936 i 1937". Payne 1997. Pg. 387
  23. ↑ Payne 1997. Cap. Els falangistes en la repressió
  24. ↑ Vega Ombrosa, Santiago; Aróstegui, Juliol. De l'esperança a la persecució: la repressió franquista en la província de Segòvia. Editorial Crítica, 2005. ISBN 84-8432-612-8, p. 89
  25. ↑ Thomàs, Joan Maria. La Falange de Franco: fascisme i fascistización en el règim franquiste, 1937-1945. Plaça & Janés, 2001. ISBN 84-01-53052-0. p. 98, 101, 102
  26. ↑ Canal, p. 326
  27. ↑ Canal, p. 329
  28. ↑ 28,0 28,1 Canal, p. 328
  29. ↑ Canal, p. 328-329
  30. ↑ Societat Benèfica d'Historiadors Aficionats i Creadors «aeronàutic dels anys trenta i la seua influència en la Guerra Civil Espanyola. [5] archivat en Wayback Machine.» Consultat el 23 de giner de 2012
  31. ↑ El Món «Guernica» Consultat el 23 de giner de 2012
  32. ↑ UCM «El Mediterràneu, camp de batalla de la Guerra Civil espanyola: l'intervenció naval italiana. Una primera aproximació documental», per José Miguel Camp Rulle (Departament d'Història Contemporànea. UNED. de Madrit).
  33. ↑ Heiberg, Morte (2004). del Mediterràneu: Franco, Mussolini i la guerra civil espanyola. Barcelona: Crítica. ISBN 84-8432-470-2, p. 133
  34. ↑ Othen, Christopher. Franc's International Brigades (Reportage Press 2008), p. 78
  35. ↑ Públic «Irlandesos del costat de Franco» Consultat el 24 de giner de 2012
  36. ↑ 36,0 36,1 Navarro García, Clotilde. L'educació i el nacional-catolicisme. Univ de Castella-la Mancha, 1993. ISBN 84-88255-21-7, pp. 36-37
  37. ↑ Thomas, p. 131
  38. ↑ Riu Cisneros, Agustín del. Els processos de José Antonio. Edicions del Moviment, 1969. ISBN 84-225-0542-8, p. 112-113
  39. ↑ Car Baroja, Juliol. Història general del pais Vasc, Volum 12. Haranburu, 1982. ISBN 84-7407-130-5, p. 62
  40. ↑ Canal, p. 301-312
  41. ↑ Bolinaga, Íñigo. Breu història de la guerra civil espanyola. Edicions Nowtilus S. L., 2009. ISBN 84-9763-579-5, p. 119

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Canal i Morell, Jordi. Banderes blanques, boines roges: una història política del carlisme, 1876-1939. Marcial Pons Història, 2006. ISBN 84-96467-34-1
  • Payne, Stanley G.. Història del fascisme, Planeta, 1995. ISBN 84-08-01470-6
  • Preston, Paul. Franco "Caudillo d'Espanya", Editorial Grijalbo, Barcelona, 1994. ISBN 84-253-2498-X
  • Thomas, Hugh. La Guerra Civil Espanyola. Ed. Grijalbo (Barcelona), 1976. ISBN 84-253-2767-9

Referències

[editar | editar còdic]


Enllaços externs

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bando_sublevat&oldid=1364700»