Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista
| Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista | |
|---|---|
| |
| President | |
| Líder | José Antonio Primo de Rivera |
| Portaveu | |
| Fundació | 15 de febrer de 1934 |
| Dissolució | 20 d'abril de 1937 |
| Sèu | |
| Ideologia política | Nacionalsindicalisme, Fascisme clerical, obrerisme, militarisme, localisme, nacionalisme espanyol, antimasoneria, anticomunisme, anticapitalisme, antilliberalisme i catolicisme polític |
| Afiliació internacional | |
| Partits que la componen | Falange Espanyola Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista |
| Web | |
Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista, conegut habitualment com Falange Española de las JONS i, de forma abreviada, FE de las JONS o FE-JONS, fon un partit polític espanyol que compartia l'ideologia fascista i nacionalsindicalista, resultat de la fusió el 15 de febrer de 1934 de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) de Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma en la Falange Espanyola (FE) de José Antonio Primo de Rivera.
Durant la Segona República, va jugar un important paper en el desenroll dels acontenyiments que varen conduir a la Guerra Civil. Naix recolzada per les forces reaccionàries i partits de la dreta que l'utilisen com a força de choc.[1] No va conseguir un respal popular significatiu; pero els seus freqüents enfrontaments en els grups més radicals de l'esquerra, principalment en les organisacions jovenils, els seus actes violents i assessinats varen contribuir a crear un clima d'inseguritat i violència propici per a les intents militars.[6][7] En el triumfo del Front Popular en febrer de 1936, les joventuts de les formacions de la dreta, principalment de la CEDA, considerant que la «moderació» dels seus partits no havia frenat a l'esquerra, varen passar a engrossar les seues files i es varen multiplicar les seues accions violentes, creant una situació d'inestabilitat que, amplificada per mijos de comunicació i polítics de la dreta, va proporcionar una bona cobertura als conspiradors.[2]
Joan Maria Thomàs definix al partit com «un autèntic moviment fasciste, antiesquerdista, antilliberal, antidemocràtic, antiseparatista.., pero també anticonservador i que pretenia crear un moviment de masses i captar a lo manco a una part de les "masses" enemigues..., començant per les anarcosindicalistes (considerades erròneament com les més "espanyoles") o fent guinys al líder socialiste al que considerava més patriota, Indalecio Prieto».[3]
La Falange, a través de la seua llavors líder i cofundador, José Antonio Primer de Rivera, va participar en les diferents conspiracions i intents militars que es varen produir per a derrocar a la República. En els últims mesos, ya en marcha la conspiració que duria a l'alçament, en la Falange virtualment exclosa, Primer de Rivera es mou activament intentant que esta jugue un paper més determinant. En contacte en els conspiradors des de la presó d'Alacant, a on es trobava pres, va alternar comunicats pregant una pronta sublevació, en condicions per a sumar-se a la conspiració, condicions que els militars no varen atendre. Finalment, un comunicat del dia 17 de juliol cridava a les seues organisacions a sumar-se al colp, acceptant un paper auxiliar.[4]
En el transcurs de la Guerra Civil, la Falange va combatre en el front baixe el mando militar dels sublevats i en la retaguàrdia va assumir tasques repressives, practicant passejades i fusilaments.[5]
En 1937, Franco, ya Generalísim dels eixèrcits i proclamat cap de l'Estat espanyol, buscava una organisació que li permetera fer-se també en el poder polític i perpetuar el seu liderage una volta acabada la guerra. Aprofitant les lluites i enfrontaments en la seua cúpula, va decretar la seua unificació en el moviment carlista, formant aixina Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), passant a erigir-se en el seu cap suprem.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Tras la unificación [de FE con las JONS], FE-JONS se organizó mediante una estructura de tipo paramilitar, con milicias que disponían de sus propios mandos e instructores. Los falangistas se denominaban entre sí «camaradas», y el tuteo era norma entre ellos. A los triunviratos se les rendía honores a la usanza militar. Y se organizaron grupos especiales de milicia, la llamada «Falange de la Sangre». Sin embargo, su activismo era juzgado insuficiente por las derechas.González Cuevas, 2000, p 130.
- ↑ A partir de febrero de 1936, los grupos de extrema derecha ya mencionados, que en su momento lograron la ayuda fascista italiana, redoblaron sus esfuerzos por organizar una conspiración capaz de liquidar las instituciones republicanas mediante la violencia.Tusell, 1999, Cap.: La conspiración contra la República.
- ↑ Thomàs, 2010, p. 142.
- ↑ José Antonio Primo de Rivera, el 17 de julio, redactó un manifiesto en el que expresaba la participación sin reservas de la Falange en la rebelión (Preston 1986. Pg. 132.):
Un grupo de españoles, soldados unos y otros hombres civiles, no quieren asistir a la total disolución de la patria. Se alza hoy contra el Gobierno traidor, inepto, cruel e injusto que la conduce a la ruina. […] Trabajadores, labradores, intelectuales, soldados, marinos, guardianes de la patria: sacudid la resignación ante el cuadro de su hundimiento y venid con nosotros por España una, grande y libre. ¡Que Dios nos ayude! ¡Arriba España!Obras (del Río 1974). Pgs. 951-952.José Antonio Primo de Rivera. 17 de julio de 1936.
- ↑ , Txalaparta. ISBN 9788481365597. «Años más tarde, y según relata José Manuel Sabín, el dirigente falangista Raimundo Fernández-Cuesta reconocía: «en aquellos momentos siempre hacíamos el trabajo sucio, como el de llevar a cabo los fusilamientos, no todos, pero sí la mayoría. Siempre éramos los falangistas los que teníamos que fusilar en lugar de ser los demás».»
- ↑ , Vicens Vives. ISBN 978-84-316-9037-3.