Estat Lliure Irlandés

El Estat Lliure Irlandés (en irlandés: Saorstát Éireann pronunciat [ˈsi:ɾsta:t ˈiːɾən] /sírstat éran/; en inglés: Irish Free State) també denominat Estat Lliure d'Irlanda, va anar el nom del país independent situat en l'illa d'Irlanda que es va separar del Regne Unit en 1922, despuix de varis sigles de govern britànic. l'Estat era membre de la Mancomunidad Britànica de Nacions i, en una situació similar a Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, reconeixia al monarca del Regne Unit com el cap d'Estat i sobirà del poble irlandés.

En 1937, despuix de quinze anys en este sistema de govern, el país es va separar de la Mancomunidad Britànica de Nacions i es va crear el càrrec de president d'Irlanda. En 1949, despuix d'alguns anys d'indefinició sobre la seua forma de govern, el país es va convertir formalment en una república adoptant el seu nom actual, Irlanda.

Antecedents

l'Alçament de Pasqua de 1916 i les seues conseqüències varen provocar un profunt canvi en l'opinió pública cap a la causa republicana en Irlanda. En les eleccions generals de decembre de 1918, el partit republicà Sinn Féin va obtindre una àmplia majoria dels escans irlandesos en el Parlament britànic: 73 de les 105 circumscripcions electorals varen donar la benvinguda a membres del Sinn Féin (25 sense oposició). Els diputats electes del Sinn Féin, en lloc d'ocupar els seus escans en Westminster, varen crear la seua pròpia assamblea, coneguda com Dáil Éireann (Assamblea d'Irlanda). Esta va afirmar la formació d'una República Irlandesa i va aprovar una Declaració d'Independència. La posterior Guerra de l'Independència, lliurada entre l'Eixèrcit Republicà Irlandés (IRA) i les forces de seguritat britàniques, va continuar fins a juliol de 1921, quan va entrar en vigor una treua. Per a llavors s'havia inaugurat el Parlament d'Irlanda del Nort, establit en virtut de la Llei del Govern d'Irlanda de 1920, lo que suponia un fet consumat per al moviment republicà i garantisava la presència britànica en Irlanda. En octubre es varen iniciar les negociacions en Londres entre els membres del govern britànic i els de el Dáil, que varen culminar en la firma del Tractat Anglo-Irlandés el 6 de decembre de 1921.

El Tractat permetia la creació d'un Estat separat que es denominaria Estat Lliure Irlandés, en estatus de domini, dins del llavors Imperi britànic, un estatus equivalent al de Canadà. El Parlament d'Irlanda del Nort podia optar, per mig de la presentació d'un escrit al rei, per no ser inclós en l'Estat Lliure, en el cas del qual s'establiria una Comissió de Fronteres per a determinar on devia situar-se la frontera entre abdós. Els membres del parlament de l'Estat Lliure tindrien que prestar un jurament de fidelitat al rei, encara que en una modificació del jurament prestat en atres dominis.

El Dáil va ratificar el Tractat el 7 de giner de 1922, provocant una ruptura en el moviment republicà. Es forma un Govern Provisional, presidit per Michael Collins.

La “no unió” d'Irlanda del Nort

El 6 de decembre de 1922 i durant varis dies, Irlanda del Nort va deixar de formar part del Regne Unit i va anar a formar part del recent creat Estat Lliure Irlandés. Este excepcional episodi constitucional va succeir pel Tractat Anglo-Irlandés i a la llegislació introduïda per a donar-li efecte llegal al tractat.

El Tractat va tindre efecte en Regne Unit a través del Acta Constitucional 1922 de l'Estat Lliure Irlandés. L'acta establia un nou domini de l'illa sancera d'Irlanda, pero també permetia a Irlanda del Nort no participar o no unir-se a l'Estat Lliure. Baixe l'artícul 12 del Tractat, Irlanda del Nort va presentar una carta al rei solicitant no formar part de l'Estat Lliure Irlandés. Una volta el Tractat va ser ratificat, el Parlament d'Irlanda del Nort va tindre un més per a eixercitar el seu "no unió" durant el qual el govern de l'Estat Lliure Irlandés no legisló per a Irlanda del Nort, deixant la jurisdicció efectiva de l'Estat Lliure en desús per un més.

El primer ministre d'Irlanda del Nort, James Craig, parlant al Parlament en octubre de 1922, va expressar que una volta passara el 6 de decembre començava el més per a decidir si s'unien o no a l'Estat Lliure Irlandés. Per a Craig era sumament important que la decisió es prenguera lo abans possible despuix del 6 de decembre. El 7 de decembre de 1922 (un dia despuix de l'establiment de l'Estat Lliure), el Parlament va demostrar sense vacilació la seua posició de no unir-se a l'Estat Lliure Irlandés, fent la següent presentació al rei:

MUY AMABLE SOBERANO, nosatres, Les seues més cregudes i lleals súbdits, els Senadors i Comuns d'Irlanda del Nort en reunió parlamentària... preguem al seu Majestad que els poders del Parlament i el Govern de l'Estat Lliure Irlandés no siguen estesos a Irlanda del Nort.

El 13 de decembre de 1922, el primer ministre Craig es va dirigir al Parlament comunicant-los que el rei havia respost a la seua comunicació. D'esta forma el Parlament d'Irlanda del Nort decidix no unir-se al nou Estat Lliure Irlandés i permanéixer junt al Regne Unit.