Saronno
Saronno és una ciutat de 37.874 habitants del sur de la Província de Varese, en Llombardia, molt prop de les províncies de Milán i de Como.
Evolució demogràfica
| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 6743 | 6976 | 6784 | 9533 | 12 115 | 13 734 | 15 753 | 16 969 | 21 243 | 25 190 | 32 638 | 36 732 | 38 643 | 36 895 |
Història
El municipi de Saronno es trobava en la província de Milà fins al 1927, quan va nàixer la província de Varese.
Cultura
Iglesia de San Francisco
Notas históricas
L'iglésia hui dedicada a Sant Francisco estava antigament dedicada a Sant Pedro: les primeres notícies sobre ella es remonten a 1154. Es va convertir en una necròpolis per als habitants de Saronno i en el XIII va acollir als Flares Menors, seguidors de Sant Francisco. El coadjutor o retor de Saronno va conservar els drets parroquials sobre l'altar major durant varis sigles, a pesar de que a l'iglésia li varen concedir els privilegis d'una iglésia regular. En 1570, Sant Carlos Borromeo va decidir remediar les disputes que havien sorgit entre el retor i els flares, transferint els drets parroquials a l'iglésia de Santa María, ara dedicada als Sants Pedro i Pablo, i dedicant l'antiga iglésia a Sant Francisco. El monasteri franciscano va ser suprimit pels francesos a finals del XVIII i l'iglésia, el monasteri i els bens de l'orde varen ser venuts: l'iglésia va passar per vàries mans fins que va quedar a càrrec del retor preboste de Saronno a mitan del XIX. Gràcies a Monsenyor Angelo Ramazzotti, es va fundar el PIME (Institut Pontifici per a les Missions Estrangeres) en 1850. L'iglésia va sofrir vàries restauracions i intervencions durant el XX. En els últims anys ha segut objecte d'importants treballs de restauració: en 2021 es va inaugurar l'última obra de la nau central i la contra-frontera baix la direcció de l'arquitecte Carlo Mariani.
El Exterior
L'iglésia dona a la plaça del mateix nom: la frontera data del XVIII, mentres que la porta principal de l'antic convent franciscano, ara residència privada, s'obri a l'edifici contigu. En les dos casetes junt a la finestra central podem vore les dos estàtues de Sant Francisco i Sant Antonio de Pàdua, realisades en 1774 en pedra calcàrea, molt danyades i substituïdes en 2004: el rebanc adorna la part davantera de les teulades, a on el curs sinuós convergix cap a dalt, just per damunt del llarc rebanc que unix els pilars i els pináculos. La frontera, tal i com la veem hui, és el resultat d'una renovació del XVII. La part central, que data del XVII, està definida per dos pilastres monumentals. Els capiteles jónicos sostenen un arquitrau clàssic terminat en cims piramidals. Les volutes dels capiteles jónicos estan unides per un friso floral format per una guirnalda de lliris. Els dos portals laterals poden datar-se en la mateixa época en un motiu decoratiu similar. El vèrtiç de la frontera central, que es prolonga en les dos parts laterals, és testic d'una intervenció del XVIII (cap a 1750).
El interior - Capillas laterales de la derecha
1 – Capella de l'Àngel de la Guarda (XV sigle): sobre els pilars Santa Lucía i Santa Catalina.
2 – Capella del Crucifix – Antigament dedicada a la Anunciación, du una estàtua de fusta de finals del XVI. La capella era de patronat de la família Visconti (1552), anteriorment propietària de l'homònim palau saronnese. En la volta veem el blasón, junt al de la família Rossi de Parma. Sobre els pilars Sant Enrique emperador, un Bisbe i, front a ell, Sant Defendente màrtir.
3 – Capella de Sant Carlos – La fresca del Sant va ser encarregat per Mons. Angelo Ramazzotti en el XIX. Originalment estava dedicada als apòstols Felipe i Santiago i patronat de la família Borroni: les fresca daten de 1607. Sobre els pilars alguns màrtirs franciscanos.
4 – Capella de Sant Antonio de Pàdua – La glòria de Sant Antonio és de Stefano Maria Legnani cridat el Legnanino. Les fresca són de Juan el Batiste i Jerónimo Grandi, mentres que els dos ovales sobre llenç són d'Andrea Porta. Sobre els pilars alguns màrtirs de Marroc.
5 – Capella de Sant Joan Batista – capella de patronat de la família Regna (en la volta destaquen els escuts d'armes de les famílies Carcano, Crivelli, Zerbi i Lucini). Pintada a la fresca en 1605 en escenes de la vida del Batiste i en Santa Catalina de Siena i Santa Apolina. En els redons de Sant Blas i Santa Àgata. El retaule representa a Sant Mamés (en l'acte de batejar a un grup de fidels) en l'acte d'oferir llet, atribut típic de l'iconografia del Sant (1700). Sobre els pilars Sant Jerónimo, Sant Gotardo, Sant Adiuto (màrtir de Marroc).
6 – Capella dedicada un temps als Sants Cosma i Damián (1570).
7 – Atri de la Sacristia
8 – Sacristia
9 – Campanar: recorrent les escales que s'estenen sobre la torre campanaria, es poden encara vore les antigues estructures que permetien l'accés l'iglésia des del convent adjacent. Sugestiu l'àtic, que permet una visita "més allà de la fresca", permetent captar les transformacions de l'edifici a lo llarc dels sigles.
10 – Làpida que recorda la fundació del PIME (Pontifici Institut Missió Estrangera) per Mons. Angelo Ramazzotti (1850).
Presbiterio y Ábside
11 – Presbiteri: l'arc que obri el presbiteri du la Anunciación pintada pel Luini. La volta en els símbols de la Eucaristía és de Tommaso Legnani (1600-1668). Les obres colocades en les parets laterals, obres del Lanzani (1650-1712), representen "Moisés que implora el manà" i, a l'esquerra de l'altar, "Moisés que fa brotar l'aigua". Despuix de les recents restauracions, en l'arc del centre del presbiteri és ara visible la data 1635 i l'emblema de la família Campi.
12 – Àbsit i cor: en l'àbsit, oval en Sant Francisco que rep els estigmes (observe's el detall de la tacha en les mans del Sant). En els quatre medallones: l'obediència, la pobrea, la castitat i la penitència, obres del Lanzani. El cor de fusta del XVIII va ser reubicat en Sant Francisco a finals del XX despuix de les expoliaciones del XVIII-XIX.
Capillas de la izquierda
13 – Capella del Sant Rosario – La Verge en el Chiquet (XVI), rodejada pels misteris del Sant Rosario, és una obra d'Aurelio Luini, fill del célebre Bernardino. En el pilar: el célebre Doctor. Lirano, franciscano del XIV i front a Santa Magdalena.
14 – Capella de Santa Catalina – En lloc del retaule es troba "L'èxtasis de Sant Josep de Cupertino" i les estàtues de Sant Antonio i Sant Roque. Sobre els pilars: Sant Luís d'Anjou, bisbe, Santa Lucía.
15 – Capella de l'Inmaculada – la capella, coronada per una cúpula octogonal del XVI, en les pintures dels quatre Doctors de l'Iglésia, tenia un àbsit més ample derribat en el XIX per a eixamplar el carrer veí. L'estàtua de María Inmaculada (1712) va ser transportada a l'Iglésia prepositural de Sant Pedro i Sant Pablo despuix de la supressió napoleònica. Es poden admirar les estàtues de la Dolorosa, de Sant Carlos i Sant Ambrosio. Sobre els pilars: Santa Marta, Santa Úrsula, Santa Margarita i la figura d'un bisbe, sorgida durant les obres de restauració de 1990.
16 – Capella de Sant Martín de Tours – patronat de la família Visconti. Està present una estàtua de Sant Josep. Sobre els pilars: Sant Luís, rei de França, i Sant Jerónimo.
17 – Capella de la Pietat – allí es troba el "Plorat", magnífic grup d'estàtues de fusta obra de finals del XV/primers del XVI. El grup està compost per les estàtues de María en el Crist mort, Sant Joan i la Magdalena. L'obra és atribuïda per alguns a Andrea dona Corbetta, actiu en el propenc Santuari de la Bienaventurada Verge dels Milacres. En la volta, obres de A. Bianchi (1605).
18 – Capella de Sant Josep de Cupertino, ya dedicada a Santa Úrsula - Es pot admirar un llenç, atribuït a Bellotti de Bust Arsizio, que representa a Sant Josep de Cupertino i la posseïda.
Nave Central: Apoteosis Franciscana
El cicle de fresca va ser encarregat pel pare guardià Gerolamo Maderna a Giovanni Ambrogio Legnani en 1678. Sembla verosímil que el mateix Legnanino, fill de Giovanni Ambrogio, haja pogut assistir al seu pare durant l'eixecució de l'obra.
A l'esquerra, començant per l'altar:
I – Sant Francisco consolat per l'àngel en Rieti
II – La predicació de Sant Antonio contra els avaros, els usureros i els lujuriosos. La dòna assentada representa l'Història
III – La apoteosis de María Inmaculada, Juan Duns Escoto i els doctors franciscanos
IV – Sant Antonio resucita a un mort que proclama l'inocència del seu pare, condenat a mort
V – Sant Francisco resucita a un chiquet caigut en l'aigua calenta
VI – Sant Antonio engancha el peu que un jove s'havia tallat, havent donat una patada al seu pare
A la dreta, començant per la porta principal:
VII – Sant Antonio rebuja els dons de Ecelino III dona Romà
VIII – L'aprovació de la Regla: Sant Francisco i Papa Inocencio III
IX – Sant Antonio davant Ecelino dona Romà que fingix arrepenedir-se
X – La Verge, mediadora de gràcies, exaltada pels doctors dominicos i franciscanos
XI – Sant Antonio davant de Ecelino dona Romà
XII – Fresca desapareguda que provablement representaria la mort de Sant Francisco
En els 21 medallones estan representats les moradures franciscanos de l'Orde Menor (costat dret) i els reis de França i Espanya (costat esquerre).
19 – Fora de l'àbsit de l'iglésia, en el carrer Carcano va ser colocat un altar pagà trobat en el XX en el costat de l'edifici en una dedica que data de l'época del baix imperi romà que recita: “Quintus Cassius Mercator Doneu Deabus” (el mercader Quint Casio dedica als deus i a les deeses).
Transportes
Aeropuerto
L'aeroport més propenc és el de Malpensa: és possible aplegar ahí en tren, pel Malpensa Express, que es para en l'estació de Saronno centre: el viage tarda uns 20 minuts. Ademés, es pot anar a l'aeroport en coche, per l'autopista A8 Milán–Como-Varese.
Conexiones viales
La conexió vial principal és l'autopista A8 Milán–Como-Varese que té una eixida just en Saronno, en la perifèria oest.
Conexiones ferroviarias
Saronno és un important nuc ferroviari de Llombardia: ahí les llínees gestionades per Trenord que ixen de Milà es dividixen per a Como, Varese, Laveno, Novara i l'aeroport de Malpensa. En Saronno hi ha dos estacions de ferrocarril. La principal, en la que es paren tots els trens, és la de Saronno centre, Ademés, hi ha una atra en les afores sur, a on es paren només els trens suburbanes en servici entre Saronno a Milà i Saronno a Lodi abdós estacions són gestionades per Ferrovie Nord.
Transportes urbanos
En Saronno hi ha llínees de busos que unix el centre de la ciutat als barris de la perifèria i la ciutat als municipis de les afores.
Lugares de interés
- Santuario de la Virgen de los Milagros, iglésia del XVI de l'arquitecte Giovanni Antonio Amadeo. En l'interior, hi ha fresca de Gaudenzio Ferrari i de Bernardino Luini. Es troba en un barri de perifèria.
- Iglésia de Sant Francisco, en el caixco antic.