Anar al contingut

Heinrich Brüning

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Heinrich Brüning

Heinrich Brüning ( (🔊 escoltar)) (Münster, Westfalia, Imperi alemà, 26 de novembre de 1885-Norwich, Vermont, Estats Units, 30 de març de 1970) va ser un polític alemà que va tindre els càrrecs de canceller i ministre d'Assunts Exteriors del seu país[1] (canceller des del 30 de març de 1930 fins al 30 de maig de 1932[2] i ministre d'Assunts Exteriors des del 9 d'octubre de 1931[3] fins al 30 de maig de 1932).[4]

Biografia

Primers anys

Va nàixer en Münster, Westfalia. Entre 1904 i 1911 va estudiar Història, Dret, Filosofia i Economia Política en Munich i Estrasburc[5] i de 1911 a 1913 en Anglaterra.[3] En 1915 es va doctorar en Bonn. La seua tesis doctoral tracta de la nacionalisació dels ferrocarrils anglesos.[3] Més vesprada va servir com a tirador d'ametralladores durant la Primera Guerra Mundial, a on va ascendir a oficial. De 1920 a 1930 va ser gerent administrador d'una confederació de sindicats, el Christlicher Deutscher Gewerkschaftsbund. De 1924 a 1933 va tindre un escan per al Partit de Centre en el Reichstag,[3] el Parlament alemà de llavors. En 1929 va passar a encapçalar el grup parlamentari del Partit de Centre,[3] formant part de l'ala dreta d'este[6] (vore Moviment Revolucionari Conservador).

Canceller en la crisis

Reconegut per la seua perspicàcia financera,cita requerida va ser nomenat canceller d'Alemània el 28[5][7] o 30[3] de març de 1930, despuix de l'afonament del Govern de coalició socialdemócrata d'Hermann Müller, en un esforç per remediar la crisis econòmica causada per la Gran Depressió.

Política exterior

Brüning encapçalava un gabinet de centroderecha que heretava al ministre d'Assunts Exteriors conservador Julius Curtius de l'anterior Govern.[8] El nou Govern, temerós de l'auge del partit nazi i impregnat de nacionalisme, va decidir portar a terme una política que desviara els respals nacionalistes al Govern.[9] La política internacional del nou Govern havia de ser «nacional» i devia servir a est per a triumfar en les pròximes eleccions nacionals.[9] Des de les eleccions de 1930, que varen produir un enorme creiximent del respal als nacionalsocialistes,[8] el Govern competia en nacionalisme en l'extrema dreta.[10]

Al mateix temps que rebujava el pla francés d'Aristide Briand per a escomençar a construir una Unió Europea, va tractar de conseguir una unió aduanero en Àustria (fracassada per l'oposició de França), la revisió territorial a favor d'Alemània de les fronteres creades pel Tractat de Versalles i l'ampliació de l'influència alemana pel surest europeu.[9]

En març de 1931, va conseguir el respal dels socialdemócrates per a aprovar el presupost, les ajudes als grangers de l'est del país i la partida per a la construcció d'un nou travessia de batalla.[11] Absent l'oposició de dreta del Reichstag, la tolerància dels socialdemócrates, que preferien que el canceller aprovara estes mides que afrontar unes noves eleccions, li varen permetre a Brüning conseguir la victòria en les votacions parlamentàries i suspendre les sessions fins a l'autumne.[11]

la crisis austríaca, que va fer fracassar els plans d'unió aduanero en Àustria, va obligar a dimitir al ministre d'Assunts Exteriors i a que Brüning passara a encarregar-se directament del ministeri.[12]

Política econòmica contra la crisis

No obstant, abans d'un més de mandat, els seus remeis per a aquella situació caòtica –aument d'imposts i retallades severes de presuposts– varen ser rebujats pel Reichstag i no es varen implementar fins a l'estiu, quan el president Paul von Hindenburg va escomençar a governar per decret, basant-se en l'artícul 48 de la Constitució de Weimar, prescindint del Parlament. Les mides varen ser infructuoses. En agost de 1931, Brüning va visitar al papa Pío XI. Tant el pontífex com el seu secretari d'Estat Eugenio Pacelli, futur Pío XII, varen pressionar al canceller alemà en la finalitat d'explorar la possibilitat de cooperar en els nazis i previndre d'esta manera «un mal major», encara que ni Brüning ni els bisbes alemans compartien llavors dita estratègia.[13]

Brüning va ser clau per a conseguir la reelecció d'Hindenburg en les eleccions presidencials de 1932, ya que el president estava molt vell per a realisar una campanya. Açò no va canviar l'opinió d'Hindenburg sobre Brüning ni va evitar la seua caiguda.[14]

Caiguda del govern i exili

Despuix de fracassar en les negociacions sobre el rearmament i la prohibició de les organisacions paramilitars nazis, el president, aconsellat pel general Kurt von Schleicher, va substituir a Brüning (el 30 de maig de 1932) per un membre conservador dels centristes catòlics, Franz von Papen, ans que Adolf Hitler fora nomenat canceller el 30 de giner de 1933. Brüning va abandonar Alemània en 1934 per a escapar de les porgues polítiques d'Hitler. Es va instalar en el Regne Unit i més vesprada en els Estats Units, a on va donar classes en l'Universitat d'Harvard d'Administració d'empreses (Harvard University's School of Business Administration). Durant el seu exili nortamericà va conseguir notorietat per subscriure, des de la revista Commonweal, una campanya per a que els catòlics no recolzaren a Franco durant la guerra civil espanyola. Brüning sostenia que la Constitució de la Segona República espanyola, de la mateixa manera que la de l'extinta República de Weimar, havia segut positiva per al catolicisme en abolir els privilegis de l'Iglésia i mantindre una certa instrucció religiosa en els coleges públics. Brüning temia que l'Iglésia perguera la seua base popular per no haver-se opost a la difusió del fascisme, per lo que va aplaudir la encíclica antinazi de Pío XI Mit brennender Sorge —encara que va considerar que aplegava, com a mínim, en un any de retart—. La deriva autoritària de la jerarquia catòlica, ejemplificada en l'elecció de Pío XII en 1939, li va decepcionar profundament, pero l'arribada de Juan XXIII al papat i la seua política ecuménica i de respecte al laicado li varen tornar l'esperança en el futur de l'Iglésia.[15]

Va tornar a Alemània en 1952 i, no podent continuar en la seua carrera política, va retornar a Estats Units, a on va fallir en 1970. En el seu exili va escriure «Memoirs 1918 – 1934».

Primer gabinet de Brüning, 30 de març de 1930-7 d'octubre de 1931

El gabinet Brüning.

Canvis:

  • 3 de maig de 1930: Bredt dimitix cóm ministre de Justícia. És succeït pel ministre suplent, Curt Joël.
  • 26 de juny de 1930: Dietrich succeïx a Moldenhauer com a ministre de Finances. Dietrich és succeït com a ministre d'Economia pel ministre suplent Ernst Trendelenburg.
  • 1 d'octubre de 1930: En l'evacuació de Renania pels aliats, Treviranus va ser nomenat ministre sense cartera.

Segon gabinet de Brüning, 9 d'octubre de 1931-30 de maig de 1932

  • Heinrich Brüning (Z) – canceller i ministre d'Assunts Exteriors[16]
  • Hermann R. Dietrich (DStP): vicecanceller i ministre de Finances[16]
  • Wilhelm Groener (sense partit): ministre de l'Interior (durant tota la llegislatura) i ministre de Defensa (fins al 12 de maig de 1932)[16]

Canvis:

  • 6 de maig de 1932: Warmbold dimitix com a ministre d'Economia i li succeïx el ministre suplent Ernst Trendelenburg

Notes

  1. ↑ (2012) «Brüning, Heinrich. German statesman», Encyclopaedia Britannica 2013. Ultimate edition (DVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/Heinrich-Bruning, archivat acíDVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/Heinrich-Bruning, archivat ací) (en anglés). OCLC 833300891.
  2. ↑ Editorial Biografies i Vides (ed.): «Heinrich Brüning». Archivat des d'el original, el 15 de febrer de 2025. Consultat el 29 d'abril de 2026.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Stiftung Haus der Geschichte der Bundesrepublik Deutschland (Fundació Casa de l'Història de la República Federal d'Alemània) (ed.): «Heinrich Brüning 1885-1970» (en alemà). Lebendiges Museum Online. Archivat des d'el original, el 15 de setembre de 2021. Consultat el 15 de setembre de 2021.
  4. ↑ Lingen, Markus. Fundació Konrad Adenauer (ed.): «Heinrich Brüning» (en alemà). Archivat des d'el original, el 19 de novembre de 2025. Consultat el 29 d'abril de 2026.
  5. ↑ 5,0 5,1 (2010) «Brüning, Heinrich», Der Brockhaus multimedial (DVD-ROMDVD-ROM) (en alemà), Gütersloh: Wissenmedia GmbH. OCLC 845528744.
  6. ↑ l-Institut für westfälische Regionalgeschichte (ed.): «Internet-Portal 'Westfälische Geschichte'» (en alemà). Archivat des d'el original, el 15 de juny de 2009. Consultat el 15 de setembre de 2021.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 (1995) «Übergang zoom Notverordnungsregime und neuer außenpolitischer Stil unter Brüning», Deutschland 1918-1933. Die Weimarer Republik. Handbuch zur Geschichte (en alemà), Hannover: Fackelträger-Verlag, p. 264. OCLC 722379882. ISBN 3-7716-2208-5.
  8. ↑ 8,0 8,1 Orde, 1980, p. 44.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Kaiser, p. 15
  10. ↑ Orde, 1980, p. 57.
  11. ↑ 11,0 11,1 Orde, 1980, p. 56.
  12. ↑ Kaiser, p. 40
  13. ↑ (2016) Pope Pius XII and the Holocaust (en en), Bloomsbury Académic, p. 192. OCLC 957490938. ISBN 9781474281560.
  14. ↑ (en anglés)
  15. ↑ Patch Jr., 2006, p. 308.
  16. ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 16,12 16,13 16,14 16,15 16,16 16,17 16,18 16,19 16,20 16,21 16,22 Museu Històric Alemà (ed.): «Die Kabinette von 1919 bis 1933» (en alemà). Lebendiges Museum Online. Archivat des d'el original, el 16 de giner de 2025. Consultat el 24 de febrer de 2025.

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Heinrich_Brüning&oldid=1464553»