Anar al contingut

Anticlericalisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Assessinat de flares en la Basílica de Sant Francisco el Gran de Madrit durant la tumult antirreligiosa de 1834.
Lema de la República francesa sobre el tímpan de l'iglésia d'Aups, en França. Va ser colocat en 1905 en motiu de l'aprovació de la llei francesa de separació de les Iglésies i l'Estat. L'iglésia de França seguix oberta al cult i és regentada per l'Iglésia catòlica, mentres que l'ajuntament de Aups, com a propietari de l'edifici, assumix la seua conservació i manteniment conjuntament en l'Estat.[1][2]

El anticlericalisme[3] és un moviment històric contrari al clericalisme, és dir, a l'influència de les institucions religioses en els assunts polítics o en la societat, ya siga esta real o una presunció.[4] Històricament, el anticlericalisme en les tradicions cristianes s'ha opost particularment a l'influència del catolicisme. El anticlericalisme està relacionat en el secularisme, que busca separar a l'iglésia de la vida pública i política.[5] Si ben el terme s'ha usat en Europa des dels sigles XII i XIII, se li associa en l'història més recie nte en la Revolució francesa i les seues conseqüències.

Algunes persones s'han opost al clero per motius relacionats en la corrupció moral, problemes institucionals o desacorts en l'interpretació religiosa, com va ser el cas durant la Reforma protestant. El anticlericalisme es va tornar extremadament violent durant la Revolució francesa, en tant els revolucionaris creïen que l'Iglésia jugava un paper central en els sistemes d'opressió que varen desencadenar en la revolució.[6] Molts clercs varen ser assessinats, i governs revolucionaris francesos varen intentar posar a sacerdots baix el control de l'Estat fent-los amprats.

Es poden identificar tres formes principals de anticlericalisme. La primera, desenrollada durant el XVIII, es basava en l'oposició als privilegis clericals, a sovint corruptes, establit pel feudalisme. La segona està associada a l'auge del lliberalisme, que en general acusava al clero de servilisme cap a les monarquies o d'ignorança en térmens de pensament científic. La tercera, avalada per alguns sistemes totalitaris, considerava als clercs com a opositors crònics a «la «raça», la «nació» o alguna atra presunta ideologia.

El anticlericalisme va aparéixer en l'Europa catòlica a lo llarc del XIX, en vàries formes, i posteriorment en Canadà, Cuba i Amèrica Llatina. D'acort en el Pew Research Center, varis estats comunistes i postcomunistas són actualment practicants del anticlericalisme polític, entre ells Uzbekistan, Azerbaiyan, Kazakhstan, Tadjikistan, Kirguizistan, Turkmenistan, Vietnam, China i Corea del Nort.[7]


Tipologia

L'història del anticlericalisme en Europa, i en Occident en general, sol dividir-se en dos grans periodos. Per un costat, el cridat anticlericalisme cristià—o «anticlericalisme creent», com ho va cridar Juliol Car Baroja, pioner del seu estudi en Espanya—, tan antic com l'Iglésia mateixa, que es caracterisa per les seues crítiques a vicis i abusos concrets del clero o al seu excessiu número i poder, pero que no qüestiona el paper dominant de l'Iglésia en la societat ni la seua influència en l'Estat, i el anticlericalisme contemporàneu—o «anticlericalisme no creent» com ho crida Car Baroja—que sorgix en el XVIII en l'Ilustració i que qüestiona des d'una òptica racionaliste la societat sacralizada de l'Antic Règim i el poder de les Iglésies, en considerar-los obstàculs per al progrés en el món.[8] Referit al cas del catolicisme, segons Juliol Car Baroja, «el procés mental que conduïx al anticlericalisme és senzill. Es partix de la creència de que la religió catòlica com a tal és bona, bella i verdadera: pero els que la servixen són mals, bolers i de lleja conducta [és el "anticlericalisme creent"]... Pero he ací que d'esta primera manera de pensar es passa, o es pot passar, a una segona. L'immoralitat, la falta de conducta, s'atribuïxen llavors a defectes de la mateixa organisació de l'Iglésia. I despuix, en un tercer moment o fase, són ya els dogmes els que s'ataquen [la segona i la tercera fases corresponen a el "anticlericalisme no creent"]».[9]

El anticlericalisme contemporàneu—«anticlericalisme no creent» en la terminologia de Juliol Car Baroja—no deu ser entés només com una ideologia negativa, encara que la seua oposició al clericalisme és la seua traça principal, sino que és un moviment que defén un proyecte social i polític que en la seua versió més moderada s'identifica en el llaïcisme, ya que té com a objectiu la secularisació de l'Estat (és dir, la separació de l'Iglésia i l'Estat) i en la seua versió més radical pretén també la secularisació de la societat.[10] La versió més extrema d'este últim és el anticlericalisme antirreligioso o ateu que ataca els texts, els dogmes, les creències, els ritos i les pràctiques devocionales d'una determinada religió.[11]

En l'història del anticlericalisme també és distinguix entre el anticlericalisme dels èlits polítiques o ideològiques (que en el cas del anticlericalisme contemporàneu se sol denominar anticlericalisme polític o institucional) del anticlericalisme popular, que a voltes desemboca en diverses formes de violència (sacrofóbica o iconoclasta) contra els edificis o els objectes de cult, o de violència física contra els membres del clero.[12] A raïl de l'associació del anticlericalisme en la violència, el terme va ser adquirint un cert sentit pijoratiu, per lo que, per eixemple en Espanya, alguns anticlericales a partir dels anys 1920 varen preferir autodenominar-es «llaics» (com la Lliga Nacional Llaica, fundada en març de 1930).[13]


Vore també

Referències

  1. ↑ «Visite guidée: Collegiale Saint Pancrace» (en francés). Office de Tourisme de Aups. Consultat el 16 de diciembre de 2012.
  2. ↑ «Eglise Saint-Pancrace» (en francés). Ministerio de Cultura de Francia - Base Mérimée. Consultat el 16 de diciembre de 2012.
  3. ↑
  4. ↑ «Anticlericalism» (en inglés). Encyclopædia Britannica (2018). Consultat el 14 de septiembre de 2018.
  5. ↑ Luke W. Galen. The Nonreligious: Understanding Secular People and Societies. Oxford University Press, 2016. p. 20
  6. ↑ Weight, Alexa. «God and Revolution: Religion and Power from PreRevolutionary France to the Napoleonic Empire». Department Of History. Western Oregon University. Consultat el 2021-09-18.
  7. ↑ Mitchell, Travis (3 Oct 2017). «[https://www.pewforum.org/2017/10/03/many-countries-favor-specific-religions-officially-or-unofficially/ Many Countries Favor Speci fic Religions]». Pew Research Center's Religion & Public Life Project. Consultat el 1 Nov 2021.
  8. ↑ Álvarez Junco, 1985, pp. 284-285.
  9. ↑ Caro Baroja, Julio (2008). , pp. 20-21.
  10. ↑ De la Cova Merino, J ulio; Montero García, Feliciano (2007). «Clericalisme i anticlericalismo en l'Espanya contemporànea», Juliol de la Cova i Feliciano Montero García (ed.). La secularisació conflictiva. Espanya (1898-1931), Madrit: Biblioteca Nova, pp. 9-16.
  11. ↑ Lalouette, 1997, pp. 34-38.
  12. ↑ La Parra López, Emilio; Suárez Cortina, Manuel (1998). «Presentación. El anticlericalismo español contemporáneo», Emilio La Parra López y Manuel Suárez Cortina (ed.). El anticlericalismo español contemporáneo, Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 11-15.
  13. ↑ De la Cueva Merino, Julio (2002). «Hacia la República laica: proyectos secularizadores para el Estado republicano», Julio de la Cueva y Feliciano Montero (eds.) (ed.). Laicismo y catolicismo. El conflicto político-religioso en la Segunda República, Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá, pp. 32. ISBN 978-84-8138-848-0.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anticlericalisme&oldid=1654632»