Totalitarisme

Entre els líders freqüentment acusats de governar règims totalitaris, d'esquerra a dreta i de dalt a avall en l'image, estan Iósif Stalin, secretari general del Comité Central del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (1922-1952); Adolf Hitler, Führer und Reichskanzler d'Alemània (1934-1945); Mao Zedong, president del Comité Central del Partit Comuniste de la República Popular China (1945-1976); Benito Mussolini, president del Consell de Ministres del Regne d'Itàlia (1922-1943) i Duce de la República Social Italiana (1943-1945); i Kim Il-sung, líder suprem (1948-1994) i «president etern» de la República Popular Democràtica de Corea.

El totalitarisme és un sistema polític i una forma de govern que prohibix l'oposició dels partits polítics, ignora i proscriu les pretensions polítiques d'oposició individual i grupal a l'Estat, i controla completament l'esfera pública i l'esfera privada de la societat. En el camp de la ciència política, el totalitarisme és la forma extrema d'autoritarisme, en la que tot el poder polític està en mans d'un dictador. Esta figura controla la política nacional i els pobles de la nació en contínues campanyes de propaganda que són transmeses pels mijos de comunicació privats controlats i alineats en l'Estat.

El terme va nàixer en el periodo d'entreguerras en el sí dels fascismes per a definir el règim polític que volien construir en oposició al Estat lliberal («Tot dins de l'Estat, res fora de l'Estat, res contra l'Estat», dia Benito Mussolini quan parlava del Estat totalitari; elíder nazi Joseph Goebbels va afirmar en 1933: «El nostre partit ha aspirat sempre a l'Estat totalitari... la meta de la revolució nacionalsocialista té que ser un Estat totalitari que penetre en totes les esferes de la vida pública»). Despuix de la Segona Guerra Mundial va ser Hannah Arendt (The Origins of Totalitarism, 1951) la que ho va propondre com a categoria per a definir a determinats règims i ideologies polítiques, en especial referència al nazisme i al estalinisme, i varen ser Carl Joachim Friedrich i Zbigniew Brzezinski (Totalitarian Dictatorship and Autocracy, 1956) els que varen concretar les seues traces per oposició a la democràcia lliberal, donant naiximent a la teoria del totalitarisme. Estos últims, en el context de la guerra freda, varen considerar al comunisme soviètic com la màxima expressió del totalitarisme, en cuanto que negava «el pluralisme social, cultural i inclús religiós de la societat civil».

Els totalitarisme, o règims totalitaris, es diferencien d'atres règims autocràtics per ser dirigits per un partit polític que pretén ser o es comporta en la pràctica com partit únic i es fon en les institucions de l'Estat. Per lo general, estos règims exalten la figura d'un líder que té un poder illimitat que alcança tots els àmbits i es manifesta a través de l'autoritat eixercida jerárquicamente. Impulsen un moviment de masses en el que es pretén enquadrar a tota la societat (en el propòsit de formar un «home nou» en una «societat perfecta»), i fan us intens de la propaganda i de distints mecanismes de control social i de repressió com la policia secreta.^{cita requerida}

Definició

Els politòlecs nortamericans, d'orige europeu, Carl Joachim Friedrich i Zbigniew Brzezinski varen ser els que varen definir les traces característiques dels règims totalitaris per oposició als règims democràtics. El seu llibre Totalitarian Dictatorship and Autocracy es va publicar en 1956 pero seguix sent l'estudi de referència sobre el tema. L'historiador espanyol Enrique Moradiellos ha resumit les traces definitorios del totalitarisme tal com s'expon en el següent quadro:

Règim totalitari

Presència d'un poder hegemònic, personificado i individualisat en un líder carismàtic que eixercix la seua autoritat absoluta de modo monopolístico i sense autonomia apreciable per a mandos intermijos.

Existència d'un partit únic de masses que forma part integral de l'aparat de l'Estat i que respon a una ideologia precisa i definida, freqüentment salvífica i semirreligiosa.

Pretensió de control absolut de totes les activitats polítiques i socials, en la reducció al mínim o supressió simple de l'esfera de la vida social privada.

Manteniment d'un alt grau de movilisació política de la població a través de canals i vies d'encuadramiento oficial: sindicats, organismes jovenils, grups de dònes, etc.

Control policíac i repressió intensa i activa de tota oposició latent o palesa i de qualsevol grau de llibertat de prensa i de comunicació.

Voluntat de control i centralisació de la vida econòmica per mig de polítiques ultranacionalistes i autàrquiques com a vehícul per al reforçament militar de l'Estat.

Aspecte sociològic

El totalitarisme és un monisme sociològic perque la seua ideologia supon l'inexistència i conseqüent negació de la persona com un element individual que posseïx lliure albir, i més be considera a l'individu en funció de la societat, el ser humà és humà sobre que és part o membre d'una societat, no sobre que és una persona per a sí. En les dictadures de tipo marxiste el fenomen totalitari no és part intrínseca de la doctrina que les determina pero sí sembla ser una conseqüència de la seua aplicació pràctica. Les diferents corrents marxistes han donat diferents respostes al fenomen des de les restriccions que el marxisme impon a una definició particular de dominació política que implica tant una ingenieria social conscient com una dominació determinada políticament, abdós situacions previstes solament unes poques voltes en l'anàlisis històric marxiste de la societat (que considera irrellevant l'autonomia privada de la volición individual com a pas necessari per a l'expressió lliure d'una determinada consciència de classe, i per a la qual basta -llevat en l'anàlisis de Marx sobre el bonapartisme- en la "dominació econòmica" per a que s'eixercixca a la seua volta la "dominació política"); molt manco preveu el marxisme un fenomen similar dins d'una societat determinada per la mateixa doctrina marxista, ya que esta és considerada com una societat en procés d'emancipació i no, al contrari, una en procés de degradació del colectivisme que puga mantindre's en el temps (lo que implicaria la possibilitat de la formació d'una nova classe burocràtica o l'autonomia bonapartista de l'Estat per part de l'èlit política, que complicaria la dialèctica de les hipòtesis bàsiques del materialisme històric). Per al marxisme, la dictadura del proletariat (a la seua volta unificada i organisada pel marxisme per mig del moviment i el partit Comuniste) s'eixercix com a forma de discriminació i persecució política contra les classes antagónicas (mentres que permaneixeria sent democràtica i políticament tolerant per al proletariat i el campesinado com a classe aliada), pero casi no contempla res més: el marxisme analisa la coerció estatal sempre com "dominació d'una classe per una atra", i la dictadura del proletariat solament variaria de totes les demés dominació de classe (segons la categorisació marxista de modos de producció: "dictadura" de la burguesia, "dictadura" de la noblea, etc.) en que esta seria una dictadura política conscient, planificada i manifesta. No obstant en el particular cas del proletariat existix una certa subordinació dels individus de la classe, a la classe com a colectivitat que eixercix sobre ells la dictadura:

El grup de vanguarda (els conductors del procés d'ideologización) és ideològicament més alvançat que la massa; esta coneix els valors nous, pero insuficientment. Mentres en els primers es produïx un canvi qualitatiu que li permet anar al sacrifici en la seua funció d'alvançada, els segons només veuen miges i deuen ser somesos a estímuls i pressions de certa intensitat; és la dictadura del proletariat eixercint-se no només sobre la classe derrotada, sino també individualment, sobre la classe vencedora.

Esta subordinació és part necessària de la capacitat del socialisme d'eixercir un control conscient sobre la construcció de tota la societat, i que es fa impossible per a atres classes dominants que no dominen la seua economia conscientment per mig de la planificació econòmica ya que les societats civils basades en la propietat privada no poden colectivizarse o subordinar-se totalment al colectivisme estatal sense desaparéixer, i per tant a penes poden conseguir subordinar als seus membres a un mer "interés públic" no determinable o a parcials formes de "acció colectiva". Els crítics del marxisme (o be els crítics marxistes que s'oponen a la caricatura totalitària en la que s'haurien convertit els règims marxistes) criden l'atenció sobre el caràcter totalitari d'esta subordinació política del proletario a la colectivitat de la seua classe, ya que esta es dona en àmbits personals que van més allà de la socialisació de la producció; i a la seua volta senyalen la subordinació de la classe a la seua pròpia "deguda" consciència de classe (que es convertix en succedàneu d'un nexe democràtic entre la participació obrera i la dirigencia política que controla una ideologia única) encarnada en la causa revolucionària de la elite intelectual que lidera el partit únic (el que a la seua volta du a nivell nacional i estatala seua pròpia propaganda de masses), particularment en els quals esta subordinació no és voluntària sino coercitiva, i la seua competència interna pel poder va delegant les jefatures fins a un individu únic, líder i ideòlec, pres com a referent per a l'eixercici d'un cult a la personalitat. En les dictadures de tipo fasciste, el subjecte individual existix en tant i quant és per a una població ètnica i nacional que compartix un mateix passat i cultura, per lo que l'individualisme si està present, primen els interessos no de la raó d'una majoria sino de la “voluntat” d'una ètnia. El pensament doctrinario fasciste reconeix obertament el seu caràcter totalitari i pren el terme per a autodenominar-se, aixina com adopta deliberadament per al nou Partit-Estat la forma d'un cult a la personalitat que assegure per pressió sociala subordinació de totes les jerarquia alíder de les masses, com a expressió del triumfo de la voluntat sobre l'inèrcia de l'història, contra tota forma lliberal de pluralisme polític o social, o a lo manco contra tota autonomia "plutocrática" de les diferents formacions socials. En el fascisme (siga baix la forma eixercida pel partit Fasciste o baix la seua expressió més radicalisada en el cas del partit Nacionalsocialiste) es nega l'existència de necessaris antagonismes socioeconòmics entre classes i s'afirma una falsación de l'història per part d'els qui tracten de combatre-la.

Aspecte polític

El totalitarisme és un monisme polític perque rig tota l'estructura de poder entorn al poder polític, generalment un solíder, absorbint els poders que es afinan a est i negant els que són independents o contraris. D'esta forma, al contrari de les formes d'estat democràtiques, en a on el poder polític és una forma més de poder, que es troba en una jerarquia, sobre el poder social, en el totalitarisme no existix eixa jerarquia de poders, degut a que només existix un, el poder polític total. A diferència delliberalisme i del marxisme^{cita requerida} que conten en una coherent exposició de principis ideològics, les doctrines totalitàries es configuren a la parell que estos moviments sorgixen en el propòsit d'alcançar el poder i establir el seu sistema de dominació. No hi ha doctrina. Una primera característica és la seua exaltació de l'Estat, d'un Estat omnipotent o totalitari i dur el respecte als líders d'estos a un nivell de casi "cult a la personalitat". A això, el nacionalsocialisme agrega la configuració d'un Estat sustentat en supòsits ètnics i racistes. Per això, el fi suprem de l'Estat nazi és la preservació de la purea racial, la que justifica la política raciste i antisemita del Tercer Reich. Antiparlamentarisme baix la direcció d'un cap o caudillo -Duce (Mussolini), Führer (Hitler), Caudillo (Franco)- dotat d'un poder “carismàtic” i capaç de crear per sí solament la voluntat nacional i de dirigir-la en benefici de la colectivitat insubstituible. El seu odi enfebrat a la democràcia i a les seues manifestacions més comunes, la llibertat i l'igualtat polítiques. Aixina front a la “falàcia” de l'igualtat democràtica (val destacar que des del paradigma totalitari la democràcia lliberal és també un totalitarisme^{cita requerida}), exhibixen com a ideala dicotomia superiors-inferiors. En el “còdic” social fasciste l'home és superior a la dòna, el militar al civil, el membre del partit al que no ho és, es pot expressar les principals característiques:

• Es troba un imperialisme militariste.
• el dogmatisme de les idees i les intolerància fonamenten la fe cega en el caudillo.
• Utilisen els símbols i els nous mijos de propaganda de masses. Existix un partit únic.

Aspecte jurídic

Mapa fet en cràneus de les víctimes del règim de Kampuchea Democràtica, exhibit en el Museu Tuol Sleng.

El Totalitarisme maneja la seua pròpia concepció del dret afirmant que només existix un dret positiu que l'Estat otorga a les persones. És dir, que no existixen drets naturals en les persones, pel sol fet de ser persones, ademés nega l'existència de dignitat en la persona humana de manera natural. Els drets naturals que pogueren existir, el totalitarisme considera que són otorgats per l'estat, per lo tant passen a ser drets positius.

Orige i evolució del terme

Encara que les seues ideologies polítiques guardaven algunes diferències, tant el règim de Stalin (comunisme), com el d'Hitler (nacionalsocialiste), varen ser totalitaris.

Si tractem d'establir la genealogia de la noció de totalitarisme, és necessari remontar-nos als primers temps del fascisme: en efecte, és en la reflexió sorgida despuix de l'aparició del fascisme italià quan s'utilisa per primera volta l'adjectiu "totalitari" que apareix abans que el sustantiu. Sembla ser que varen ser els adversaris polítics de Mussolini els qui varen utilisar l'adjectiu per primera volta durant els Anys 20 per a estigmatizar el règim de Mussolini. El dictador italià no va tardar en utilisar el terme, evidentment en connotacions positives. Una frase molt citada d'un text realisat conjuntament per Mussolini i el seu principal ideòlec Giovanni Gentile diu aixina: «per al fascisme, tot està dins de l'estat i res humà o espiritual existix ni té valor fora de l'estat, en eixe sentit el fascisme és totalitari». El terme retroba la seua connotació pijorativa en la ploma dels intelectuals alemans oposts a Hitler, a destacar Herbert Marcuse o Franz Neumann, poc despuix, en 1941 apareix per primera volta escrit el substantiu «totalitarisme». El terme va a emigrar d'Itàlia i Alemània als principals països d'acolliment dels opositors polítics, predominantment Estats Units i França. Paralament, el terme "totalitarisme" escomença a circular per l'oposició política a Stalin, majorment en boca d'intelectuals com Victor Serge o Boris Souvarine. Encara que «totalitari» i «totalitarisme» són térmens sorgits de la lluita política, ràpidament van a donar el bot al món acadèmic ya que molts dels opositors que ho utilisen són intelectuals, es poden citar eixemples com ellibre de l'autor catòlic Jacques Maritain Humanisme Integral» (1936) o el treball de Ġūrīān (1935-39) o igualment l'obra d'Hayes La novetat del totalitarisme en l'història d'occident, publicada en EE. UU. Per supost, l'utilisació del terme totalitarisme va a dependre del context polític del moment, a partir de 1941 naix una aliança entre els països occidentals i l'Unió Soviètica per a lluitar contra el nazisme, dita aliança llimita l'utilisació del terme «totalitarisme» a l'Alemània nazi, la dicotomia democràcia/totalitarisme es troba amagada per la divisió fascisme/antifascisme.

Despuix del paréntesis de la Segona Guerra Mundial, a lo llarc de la guerra freda, va a aparéixer una teoria científica del totalitarisme, és en estos anys quan apareix l'obra capital d'Hannah Arendt, Els orígens del totalitarisme, dita obra va a constituir la consolidació de la teoria del totalitarisme.

Per primera volta una pensadora [Arendt] unia nazisme i estalinisme baix un mateix concepte: "Totalitarisme", que significa la supressió radical per part del poder de "la política" (l'activitat dels ciutadans lliures per a interactuar en el món) i, en això, l'instauració com a dret d'Estat del despreci absolut cap als individus, poc menys que objectes prescindibles.

En la guerra freda, organisacions anticomunista, moltes d'elles subvencionades pel bloc capitaliste van a construir un edifici ideològic sobre el totalitarisme en un enfocament anticomunista, dit enfocament va a trobar oposició en els intelectuals europeus comunistes sent estos hostils a la teoria del totalitarisme.

Característiques segons diferents autors

Totalitarisme, és un terme utilisat tant coloquialmente com en texts científics, diferents autors ho han descrit de diferents maneres, donant uns paràmetros més o menys restrictius, alguns autors en obres importants sobre el tema són:

Horkheimer, Adorn i l'Escola de Fráncfort

Unes de les crítiques formals més antiga al totalitarisme procedix de l'Escola de Fráncfort, preocupada pel procés que havia fet que la Raó, aplicada a l'explotació del ser humà i revestida de la retòrica de l'eficàcia i l'utilitat, haguera contribuït a que els nazis sistematisaren l'extermini. En el Institut für Sozialforschung es va estudiar la relació de continuïtat entre l'indústria cultural i la cultura de masses, relacionant la societat totalitària del Nacionalsocialisme i la capacitat de persuasió i manipulació que posseïxen els nous processos de transmissió ideològica.

Horkheimer fonamenta la distinció bàsica de l'Escola entre Raó Crítica i Raó Instrumental, denunciant que la autopresentación del positivisme com a metodologia experimental accentua el caràcter instrumental de la raó, més que com a procés llògic, com a resultat i conseqüència sociopolítica. Despullada de sentit crític, la raó solament és racionalisació, res més que l'us de l'esquema mig-fi en uns objectius el resultat últim dels quals és només consolidar lo "constituït". Hi ha una preocupació, el "despuix d'Auschwitz" que recorre l'obra d'Adorn, que impulsa la teoria que es resistix a la complicitat en els principis de dominació social. Nazisme i Fascisme constituïxen fenomens sociopolítics en els que el poder i la consciència funcionen en sincronia. Els prejuïns articulen tipos de caràcters que són el substrat profunt per al triumfo de l'autoritarisme i dels més temibles moviments de masses. En desaparéixer el Nazisme d'Hitler no desapareixen els processos d'autoritarisme latent. Al contrari, la cultura de masses i la societat capitalista de consum representen el renàixer de la raó instrumental que convertix als subjectes en objectes i situa els objectes com els fins de la vida humana. La societat de consum de masses és la que altera l'esquema mig-fi, fent que els mijos semblen els fins i, a l'inversa, els fins i objectius d'una existència realisada (amistat, coneiximent, realisació) es tornen mijos per al consum de productes en els que l'individu "deurà" trobar el seu "ser". Adorn i Horkheimer analisen l'existencialisme de Kierkegaard, la fenomenologia d'Husserl i en especiala filosofia d'Heidegger, que accentuen l'existència abstracta del subjecte i diluïxen els aspectes històric-objectius, de modo que l'absurt acaba sent el sentit i fi de la vida humana. Són filosofia de la vida que apelen a lo instintiu com a lliberació en un "ser per a la mort" que serà el caldo de cultiu de polítiques d'expansió militar. Subjetivisme i positivisme són les dos cares de la mateixa porta: la voluntat de domini, sobre la Naturalea o sobre els "atres". Açò per a Adorn finalisa en una mistificació del pensament que queda detingut i confinat sobre sí mateixa, sense capacitat per a percebre i comprendre als "atres", considerats enemics. A partir d'ahí el pensament que situava els ideals de progrés, d'educació i d'igualtat com a eixos històrics acaba, en la consolidació del capitalisme industrial, justificant l'administració científica de la mort en devindre en raó instrumental en la que el progrés es confon en la tècnica, l'educació en la mera formació de la nova mà d'obra i l'igualtat s'identifica en uniformitat que fomenta el consum. La irracionalisació colectiva de la Societat de Masses comporta forts components d'autoritarisme en el que encara perviuen herències del Nazisme. La xenofòbia i la misogínia, per eixemple, es fomentaran políticament en moments de crisis econòmiques i socials a través dels mensages de la cultura comunicativa i en funció dels objectius conjunturals de les corporacions transnacionals.

Escala F

En la seua obra La personalitat autoritària Adorn va tractar d'establir una Escala F de fascisme, objectiva, per mig de la que tractava de detectar actituts prefascistas. Els que puntuaven alt en l'escala eren individus que pensaven sempre en térmens jeràrquics, odiaven lo dèbil, idealizaban als seus pares, valoraven en excés l'èxit, eren exageradamente optimistes, pensaven en térmens rígits i estereotipats, creïen en l'individu mig, rebujaven lo subjectiu i les opinions crítiques, etc. L'estudi incloïa una escala A-S, que media el grau antisemitisme; l'escala I, l'etnocentrisme; i l'escala PEC, que tractava de medir el conservadurisme polític i econòmic.

Els crítics varen aduir que l'enquesta tenia cert biaix (individus jóvens californians de classe mija), i per a eliminar-ho seria necessari un contraensayo en major població. També es va qüestionar que no s'havia aplicat el método a autoritarisme d'esquerres, lo que s'explica perque en el periodo de recollida de senyes, els anys quaranta, encara no estava clar l'alcanç i la dimensió del estalinisme. Per un atre costat el método propost no exclou a priori ser aplicat a la mentalitat totalitària siga com siga el seu vehícul o coartada ideològica.

Hannah Arendt

Artícul principal → Hannah Arendt.

L'autora més coneguda en matèria de totalitarisme, propon una caracterisació molt estricta que ella solament aplica al estalinisme i a l'Alemània nazi, no s'interessa per atres règims que li són contemporàneus com la China de Mao Zedong. En la seua obra "Els orígens del totalitarisme", estudia el fenomen en profunditat: Estudia el seu estat embrionari el cridat "imperialisme continental" que du al fenomen del pangermanisme i paneslavisme a través de la seua força motriu que ella flama "nacionalisme tribal", germen del pangermanisme i paneslavisme. Estudia el naiximent i consolidació del cridat moviment totalitari que encara no s'ha implantat pero ya conta en la propaganda i l'organisació totalitària.

La propaganda

És una mescla de suposta ciència i profetisació, baix l'apariència de ciència, d'un llenguage llògic s'amaga un llenguage profètic. Este esforç propagandístic va a crear un imaginari més seductor per al públic que el món real, en el cas Nazi, la conspiració judeua que requerix d'una defensa per part del poble alemà.

El totalitarisme en el poder

L'objectiu últim del totalitarisme és la dominació total del planeta, una volta en el poder, es desenrolla un hipernacionalisme que va més allà de la busca del ben nacional tenint com a objectiu un domini global.

Raymond Aron

Artícul principal → Raymond Aron.

En este autor, el concepte central de la teoria del totalitarisme és l'ideologia que es manifesta a través del partit, la conseqüència de l'aplicació de l'ideologia en un règim de partit únic és la dominació total de la societat. En la seua obra Democràcia i totalitarisme oferix cinc caràcters del totalitarisme

• Un únic partit posseïx el monopoli de l'activitat política llegítima.
• Dit partit únic està armat d'una ideologia que li conferix una autoritat absoluta.
• L'estat es reserva el monopoli dels mijos de persuasió i coacció, els mijos de comunicació són dirigits per l'estat (en concret les telecomunicacions).
• L'economia, a lo manco en gran part és controlada per l'estat i es convertix en part de l'estat mateix.

• Politisació de tota activitat, terror. Les faltes comeses pels individus en el marc d'una activitat econòmica o professional són simultàneament faltes ideològiques. Açò entranya una conversió en ideològiques de totes les faltes o delictes comesos pels individus que du a un terror ideològic i policial. A les característiques ya nomenades, Aron afig, a mida que publica noves obres atres tres que complementen al restant:
• Ideologia que es convertix en veritat oficial de l'estat.
• Confusió entre societat civil i estat.
• Fusió entre partit i estat

El monopoli polític per part de l'estat es basa en un sol partit que aplega a confondre's en l'estat. La fusió de l'estat i el partit, es basa en un partit únic l'existència del qual es justifica per:

• La noció de representació autèntica, pretensió del partit d'encarnar el sistema, excloent a qualsevol atra representació possible.
• L'objectiu històric, en el cas de l'Unió Soviètica de Stalin, la transformació revolucionària de la societat. Com a conseqüència, l'estat esta inseparablemente unit al partit que té el monopoli; l'ideologia del partit es convertix en l'ideologia de l'estat i apareixen dos sentiments dominants: la fe i la por. La fe impulsa als militants del partit únic i la por manté al restant paralisat.

Raymond Aron, a diferència d'Hannah Arendt, establix diferents graus, expon un model teòric al que és possible pertànyer de forma més o menys perfecta, règims que en Hannah Arendt no són totalitaris si ho són en Aron. Segons Aron és possible circular per diferents graus de totalitarisme a lo llarc de l'història d'un règim, d'esta manera, lliga el règim de Lenin al de Stalin, considerant totalitaris a abdós. Aron considera que en la Rússia de Lenin ya estava el germen de l'ideologia que engloba a l'estat i que per lo tant este règim és totalitari, si ben no de forma tan absoluta com en els periodos 1934-1938 i 1939-1953. Despuix de la mort de Stalin, segons Aron, es produïxen canvis importants, pero el règim es manté totalitari (contradient a Hannah Arendt). Cert cult al cap desapareix, pero el monopoli ideològic i de partit es manté. La visió del fenomen en Aron és molt més flexible, s'admet certa indeterminació en els paràmetros, de modo que seguint el seu model teòric es pot incloure com a totalitarisme tota l'història de l'Unió Soviètica, ademés, Aron, equipara clar i ras dit règim a l'Alemània Nazi, encara que establix la diferència de que l'Unió Soviètica se sustentava sobre un edifici ideològic de caràcter humaniste, mentres que el règim d'Hitler era antihumanista i destructiu. En eixe sentit, el nazisme complix els seus objectius manifests, mentres l'estalinisme els incomplix.

Claude Lefort

Artícul principal → Claude Lefort.

• Lefort forma part dels teòrics de la política que consideren el Totalitarisme com una categoria política nova, diferent en la seua essència de totes les categories amprades des de la Grècia clàssica, com les nocions de dictadura o tirania, ademés, contràriament a autores com Hannah Arendt que llimiten el terme al Tercer Reich i a l'Unió Soviètica entre 1936 i 1953, Lefort ho aplica als règims d'Europa de l'est en la segona mitat d'el XX, una época en la que el terror, un element central del totalitarisme en atres autors, havia perdut la seua dimensió paroxística. És en estudiar dits règims i despuix de la llectura de l'obra d'Aleksandr Solzhenitsyn quan Lefort ha desenrollat el seu anàlisis del totalitarisme, que encara que sense ser teorizado en una obra unificada, s'expon en L'invenció democràtica. Els llímits de la dominació totalitària (1981), una selecció d'artículs escrits entre 1957 i 1980.

Diferències entre totalitarisme i autoritarisme

En 1964 el politòlec espanyol Juan José Linz, professor de l'Universitat de Yale, va propondre diferenciar entre els règims totalitaris i els règims autoritaris, l'eixemple dels quals més clar era per a Linz la dictadura franquista. Linz va prendre com a referència per a definir els règims autoritaris la teoria del totalitarisme exposta en 1956 per Carl Joachim Friedrich i Zbigniew Brzezinski. Les diferències entre els dos tipos de règims polítics s'exponen en el següent quadro, elaborat a partir de l'anàlisis realisat per l'historiador espanyol Enrique Moradiellos.

Règim totalitari (segons Friedrich i Brzezinski)	Règim autoritari (segons Linz)
Presència d'un poder hegemònic, personificado i individualisat en un líder carismàtic que eixercix la seua autoritat absoluta de modo monopolístico i sense autonomia apreciable per a mandos intermijos.	El dictador (o a voltes un chicotet grup) «eixercix el seu poder dins de llímits formalment mal definits, pero en realitat prou predibles».
Existència d'un partit únic de masses que forma part integral de l'aparat de l'Estat i que respon a una ideologia precisa i definida.	El règim carix de «una ideologia elaborada i directora (pero en una mentalitat peculiar)».
Pretensió de control absolut de totes les activitats polítiques i socials, en la reducció al mínim o supressió simple de l'esfera de la vida social privada	el partit únic veu frenada la seua pretensió de domini omnímodo de l'Estat per la resistència efectiva d'atres institucions (l'Eixèrcit i l'Iglésia)
Manteniment d'un alt grau de movilisació política de la població a través de canals i vies d'encuadramiento oficial: sindicats, organismes jovenils, grups de dònes, etc.	Descarta la necessitat de la «movilisació política extensa i intensa» («llevat en alguns moments del seu desenroll») en favor de la «apatia», la desmovilisació i el conformisme passiu de la població.
Control policíac i repressió intensa i activa de tota oposició latent o palesa i de qualsevol grau de llibertat de prensa i de comunicació.	Existència d'un «pluralisme polític llimitat» dins de les seues pròpies files internes.

Per la seua banda el també politòlec espanyol Jaume Colomer va insistir en 1996 en que les diferències entre autoritarisme i totalitarisme no eren «de grau, sino de qualitat en la mida en que és possible establir una diferència d'intencionalitat entre un i un atre sistema: l'autoritarisme es propon la sumissió de la societat; el totalitarisme busca la conformació de la societat... invadix l'esfera social buscant la seua conformació a un determinat sistema de valors, de comportaments i d'adheriment. Allí a on l'autoritarisme es deté, una volta eliminat qualsevol risc per a l'estabilitat del sistema, el totalitarisme seguix perseguint unes finalitat que no són ya solament l'eliminació de la dissidència, sino la consecució d'uns objectius d'ingenieria social el fi de la qual és la transformació de les estructures mateixes de la societat, inclús en els seus nivells de major privacitat, per a adaptar-les a un determinat referent ideològic fort».

Segons el politòlec espanyol Ignacio Molina els règims totalitaris es diferencien dels autoritaris en que tenen una ideologia elaborada destacant el ensalzamiento del líder, busquen el respal de les masses, no solament sometre-les, i en que la seua meta última és realisar grans canvis en la societat i no solament impondre el seu poder sobre la mateixa.

Vore també

• Autoritarisme
• Arquitectura totalitària
• Despotisme
• Comparació entre el nazisme i l'estalinisme
• Definicions de fascisme
• Periodo d'entreguerras
• Estat policial

Bibliografia

• Carl Friedrich i Zbigniew Brzezinski (1975). Dictadura totalitària i autocracia.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFColomer2023">Colomer (2023). «Dictadura i Colp d'Estat», Miquel Caminal (ed.). Manual de Ciència Política, 7ª edició, Madrit: Tecnos, pp. 71-94. ISBN 978-84-309-8785-6.
• Ernest Menze (1981). Totalitarianism Reconsidered (en anglés), Kennikat Press. ISBN 0-8046-9268-8.
• Franz Borkenau (1940). The Totalitarian Enemy (en anglés), Faber and Faber. ISBN 9780404169145.
• Guy Hermet (1991). Totalitarisme, Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 968-16-3485-3.

• Hannah Arendt (1996). Els orígens del totalitarisme, Aliança. ISBN 978-84-206-4771-5.
• Jacob Talmon (1956). Els orígens de la democràcia totalitària, Aguilar.
• Jeane Kirkpatrick (1996). Dictadura i contradicció, Suramericana. ISBN 978-950-07-0163-1.
• John Armstrong (1961). The Politics of Totalitarianism (en anglés), Random House.
• Juan José Linz (1975). Sistemes totalitaris i règims autoritaris, Centre d'Estudis Públics i Constitucionals. ISBN 978-84-259-1403-4.

• Karl Wittfogel (1966). Despotisme oriental. Estudi comparatiu del poder totalitari, Guadarrama. ISBN 9788425052019.
• Leonard Schapiro (1975). Totalitarisme, Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 9789681608286.
• Ralf Dahrendorf (2009). [2], Trotta. ISBN 978-84-9879-029-0.
• Raymond Aron (2017). Democràcia i totalitarisme, Pàgina Indómita.
• Slavoj Žižek (2002). ¿Quí va dir totalitarisme?, Pre-texts. ISBN 9788481915037.

• Vicente Massot (1990). Esparta. Un ensaig sobre el totalitarisme antic, Grup Editor Llatinoamericà. ISBN 950-694-118-1.
• François Fédier : Totalitarisme i nichilisme. Tre seminari i una conferenza, Ibis, 2003.

Enllaços externs

Totalitarisme en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

• academia. edu/4111406/Totalitarismo_Un_concepto_vigente "Totalitarisme: ¿un concepte vigent?", Miguel Ángel Martínez Meucci.
• xtec. cat/~xripoll/artetot0. htm "L'art dels totalitarisme", Xavier Ripoll.
• unirioja. es/servlet/fichero_articulo? codigo=2733812&orden=0 "Herbert Marcuse: l'ascensió del totalitarisme en la societat postindustrial", Jesús Díaz Labarca (anàlisis des de l'Escola de Fráncfort).
• archive. org/web/20090909214443/http://www. ceip. org. ar/160307/index. php? option=com_content&task=view&id=306&Itemid=39 "Més allà de la democràcia lliberal i el totalitarisme. Trotsky i la democràcia soviètica", Claudia Cinatti i Emilio Albamonte (crítica del CEIP León Trotsky al concepte de totalitarisme).
• archive. org/web/20120120011529/http://www. cepchile. cl/dms/archivo_1010_899/rev11_kolakowsky.pdf "Les raïls marxistes de l'estalinisme", Leszek Kolakowski.
• archive. org/web/20100609015354/http://mises. org/Community/blogs/euribe/archive/2010/05/28/la-supuesta-ausencia-de-depresiones-baix-el-totalitarisme. aspx "La suposta absència de depressió baix el totalitarisme", Ludwig von Mises.
• liberalisme. org/articulo/339/51/ "El totalitarisme i la naturalea humana", Carlos Alberto Montaner.
• the-american-interest. com/2015/04/14/why-we-need-totalitarianism/ "Why We Need Totalitarianism", Aviezer Tucker (defensa del concepte de totalitarisme des d'un punt de vista neoconservador en la llínea de Jeane Kirkpatrick; artícul en anglés).