Anar al contingut

Monisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Reben el nom de monisme[1] les postures filosòfiques que sostenen que l'univers està constituït per una única substància (arché), causa o substància primària com realitat última.

Segons els monisme materialistes, tot es reduïx, en última instància, a matèria, mentres que per als espiritualista o idealistes (especialment l'idealisme hegeliano), eixe principi únic seria l'esperit, i per als panteístas seria Deu mateix. En canvi per a doctrines no dualistas, com la advaita, que afirma l'unitat entre les ànimes (atman) i la divinitat (Brahman), postula que la consciència còsmica en la que existix esta unitat seria el "verdader substrat" de tot.

Per als antics filòsofs hindús, lo observat pels sentits i les relacions de causalitat són una ilusió; solament hi ha una realitat denominada Paramatma, que en el cas de la doctrina Vedanta advaita correspon a Brahman.[2] Per tant, Brahman, com el Paramatma serà eixa causa primera que explica el restant de l'univers. Per als filòsofs monistas materialistes contemporàneus, la matèria formada en la Gran Explosió va donar lloc a l'univers i solament esta matèria explica la realitat.

Filòsofs monistas són Tales de Milet, Parménides, Anaximandro, Anaxímenes, Spinoza, Berkeley, Hume i Marx.

El monisme neutral és una teoria filosòfica que predica que la substància bàsica no és ni física ni mental, sino que pot ser reduïda a matèria neutra la naturalea de la qual no seria ni física ni mental. El monisme neutre va ser introduït en el XVII pel filòsof judeu neerlandés Baruch Spinoza. En l'actualitat una versió d'esta teoria ha segut desenrollada pel filòsof nortamericà Donald Davidson.

El materialisme tradicional, una varietat del monisme, considera que la substància primària és material i física.

L'idealisme és una forma de monisme filosòfic que sosté que el principi bàsic de l'univers és espiritual.


Explicacions monistas

Els plantejaments monistas, al contrari que els dualistas, consideren que el ser humà és una única realitat, que és unitari, negant aixina l'existència de la ment com a realitat distinta del cervell.


El monisme materialiste

Demócrito (el principi constitutiu del qual de l'univers, o arjé, era l'àtom) sostenia que tota realitat és un compost material frut de l'unió d'àtoms, i explicava que tant lo que és com lo que no és, lo sòlit i lo buit, existixen igualment i un depenent de l'atre. El ser humà és purament matèria, i per tant no existix immortalitat de l'ànima. El materialisme de Demócrito s'enfortix a lo llarc dels sigles XVII a el XIX i XX, a través de filòsofs com D´Holbach, Diderot i La Mettrie, que va escriure L'Home Màquina. Per ad ell, l'ànima és una part material del cos identificada en el cervell. Aixina, som màquines molt complexes que no necessiten direcció externa (ànima) per a realisar les seues funcions. El materialisme mecanicista de la Mettrie va ser substituït en el XIX pel materialisme dialèctic de Marx. Dins del monisme materialiste, es distinguixen vàries postures com el conductisme i el reduccionismo fisicalista.


El monisme espiritualista

Opost a l'anterior, afirma que tot lo que existix és percepció. En paraules de Berkeley, “esse est percipi” (ser és ser percebut), és dir, la realitat consistix en percebre o ser percebut. Aixina que no té sentit afirmar l'independència de cos o matèria, ya que tot és percepció.

Com a eixemple particular es pot prendre el monisme idealiste hegeliano que, partint de la historicidad del ser, sosté que el ser de la realitat objectiva és el no-ser: solament existix de manera ideal (en el sentit de que solament existix en l'idea) i és esta la realitat. A la seua volta, la tensió permanent entre el ser i el no-ser (en este cas entre lo ideal i lo real) és lo que dona peu al desenroll dialèctic de l'esperit humà (en el sentit alemà del concepte).

Una aplicació concreta de l'anàlisis de la dialèctica idealista és el cas del desenroll històric del llenguage, com a unitat de la llengua i el parla. Ací s'observa que la llengua és ideal i general, mentres que el parla, la seua pràctica, és completament particular; és més: el parla és un conjunt de realisacions concretes de el seu idealidad. No obstant, la tensió entre la llengua i el parla, com a eixemple del ser i no-ser, du al seu desenroll històric i transformació de tant de la idealidad de la llengua com de la pràctica del parla. Seguint este patró és que podem entendre la transformació del llatí a cada una de les llengües romançades.


El monisme intermig

Spinoza (1632-1677) propon una solució neutral. Spinoza no admet el dualisme cartesià de les dos substàncies (material i espiritual). Per ad ell, estem composts per una sola substància que és Deu, de la qual solament coneixem dos atributs: l'extensió i el pensament. Són dos atributs de la mateixa realitat, de modo que el monisme intermig considera que hi ha una única substància de la qual solament coneixem dos atributs. Llavors cos i ment són dos aspectes d'una mateixa cosa i, per això, ya no és necessari plantejar el problema de la seua interacció.


Evolució del terme

Com referix Max Kistler, provar l'existència de la ment és un desafiu per al monisme. El dualisme més potent ha segut el cartesià, que no ha segut lo suficientment salvat i ha dut a postular substàncies independents entre sí ya siguen cossos sense ment (res extensa) com a ments sense cossos (res cogitans).[3]

Les formes extremes de monisme han derivat en el conductisme llògic i la teoria de l'identitat psicofísica, abdós rebujades.cita requerida La primera plantejant que formes superiors del comportament (v. gr. el llenguage) no són reductibles a un comportament.cita requerida La segona, interponent l'argument de que no contempla el caràcter qualitatiu de l'experiència i de la consciència,cita requerida térmens que hui en dia són molt afins.cita requerida

El debat actual s'ha desplaçat a provar no ya la substància pensante, sino les propietats mentals.

Una atra forma de monisme extrem, l'eliminativismo, intenta provar que no existixen propietats mentals. El monisme anómal de Donald Davidson sosté que cada estat mental és idèntic a un estat físic. L'epifenomenismo té a les propietats mentals com superveniencia de les propietats físcas subjacents.

Finalment, la posició més en voga és, segons Kistler,[3] el funcionalisme: sòrt de dualisme entre les propietats mentals i les físiques.


Història

El terme monisme va ser introduït en el XVIII per Christian von Wolff[4] en su obra Lógica (1728), para designar tipos de pensamiento filosófico en los que se intentó eliminar la dicotomía de cuerpo y mente y explicar todos los fenómenos por un principio unificador, o como manifestaciones de una sola sustancia.[4]

El problema ment-cos en filosofia examina la relació entre la ment i la matèria, i en particular la relació entre la consciència i el cervell. El problema va ser abordat per René Descartes en el XVII, resultant en el dualisme cartesià, i pels filòsofs pre-aristotèlics,[5][6] en Avicena,[7] i en tradicions asiàtiques anteriors i més específicament índies.

Més tart també es va aplicar a la teoria de l'identitat absoluta exposta per Hegel i Schelling.[8] A partir de llavors, el terme es va usar de manera més àmplia per a referir-se a qualsevol teoria que postulara un principi unificador.[8] La tes is opositora del dualisme també es va ampliar, per a incloure el pluralisme.[8] Segons Urmson, com a resultat d'este us estés, el terme és "sistemàticament ambigu".[8]

Segons Jonathan Schaffer, el monisme va perdre popularitat pel sorgiment de la filosofia analítica a principis del XX, que es va rebelar contra els neohegelianos. Rudolf Carnap i A. J. Ahir, els qui eren forts defensors del positivisme, "varen ridiculisar tota la qüestió com misticisme incoherent".[9]

El problema ment-cos ha resorgit en la psicologia social i camps relacionats, en l'interés en l'interacció ment-cos[10] i el rebuig del dualisme cartesià ment-cos en la tesis d'identitat, una forma moderna de monisme.[11] El monisme també seguix sent rellevant per a la filosofia de la ment,[8] a on es defenen diverses posicions.[12][13]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ La doctrina vedántica de que el mundo es "del material del arte" (mâyâ-maya) no es una doctrina de la "ilusión", sino que distingue meramente entre la realidad relativa del artefacto y la realidad mayor del Artífice en quien subsiste el paradigma.
  3. ↑ 3,0 3,1 Olivier Houdé, Daniel Kayser, Olivier Kœnig, Joëlle Proust, Francois Rastier, Diccionario de ciencias cognitivas, trad. Carlo Rodolfo Molinari Marotto, Amorrortu editores, Buenos Aires, 2003. ISBN 950 518 901 X
  4. ↑ 4,0 4,1 "monism", Columbia Electronic Encyclopedia, 6th ed. Retrieved 29 October 2014.
  5. ↑ Robert M. Young (1996). «The mind-body problem», Companion to the History of Modern Science, Paperback reprint of Routledge 1990 edició, Taylor & Francis, pp. 702–11. ISBN 0-41514578-3.
  6. ↑ Robinson, Howard (Nov 3, 2011). «Dualism}», Edward N. Zalta (ed.). .
  7. ↑ Henrik Lagerlund (2010). «Introduction», Henrik Lagerlund (ed.). Forming the Mind: Essays on the Internal Senses and the Mind/Body Problem from Avicenna to the Medical Enlightenment, Paperback reprint of 2007 edició, Springer Science+Business Media, p. 3. ISBN 978-9048175307.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Urmson, 1991, p. 297.
  9. ↑ Schaffer, 2010.
  10. ↑ Fiske, Gilbert i Lindzey, 2010, p. 195.
  11. ↑ Fiske, Gilbert i Lindzey, 2010, p. 195-196.
  12. ↑ Mandik, 2010.
  13. ↑ McLaughlin, Beckermann i Walter, 2009.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Monisme&oldid=1648930»