Despotisme

El despotisme (Δεσποτισμός|translit=despotismós) és una forma de govern en la que una sola entitat governa en poder absolut. Normalment, eixa entitat és un individu, el déspota; pero (com en una autocracia) les societats que llimiten el respecte i el poder a grups específics també han segut cridades despóticas.

El despotisme va ser una forma de govern que tenien algunes monarquies europees del XVIII, en les que els reis, que seguien tenint poder absolut, varen tractar d'aplicar mides ilustrades, és dir, varen tractar d'educar al poble. La frase que sintetisa al despotisme ilustrat és «tot pel poble, pero sense el poble». Coloquialmente, la paraula «déspota» s'aplica peyorativamente ad aquells que usen el seu poder i autoritat per a oprimir a la seua població, súbdits o subordinats. Més específicament, el terme a sovint s'aplica a un cap d'Estat o de Govern. En este sentit, és similar a les connotacions pijoratives que s'associen en els térmens tirà i dictador.

Etimologia

El diccionari definix el despotisme com el govern d'un déspota; l'eixercici de l'autoritat absoluta».

La raïl déspota prové de la paraula grega despotes, que significa «amo» o «algú en poder». En l'ús grec antic, un despótès era tècnicament un amo que governava en una casa sobre aquells que eren esclaus o sirvientes per naturalea. El terme s'ha utilisat per a descriure a molts governants i governs a lo llarc de l'història. Connotaba l'autoritat absoluta i el poder eixercit pels faraons de l'Antic Egipte, significava noblea en les corts bizantines, designava als governants dels estats vassalls bizantins i actuava com a títul per als emperadors bizantins. En est i atres contexts d'influència grega, el terme es va usar com un honorífic més que com un pijoratiu.

Per la seua connotació reflexiva a lo llarc de l'història, la paraula déspota no pot definir-se objectivament. Encara que déspota està estretament relacionat en atres paraules gregues com basileus i autokrator, estes connotacions també s'han utilisat per a descriure a una varietat de governants i governs a lo llarc de l'història, com a cacics locals, simples governants, reis i emperadors.

L'antiga Grècia i el despotisme oriental

De tots els antics grecs, Aristòtil va ser potser el promotor més influent del concepte de despotisme oriental. Va passar esta postura al seu alumne, Aleixandre Magne, qui va conquistar l'Imperi aquemènida, que en eixe moment estava governat pel despótico Darío III, l'últim rei de la dinastia aqueménida. Aristòtil va afirmar que el despotisme oriental no es basava en la força, sino en el consentiment. D'ahí que no es puga dir que la por siga la seua força motivadora, sino la naturalea servil dels esclavizados, que s'alimentaria del poder de l'amo déspota. Dins de la societat grega antiga, tot home grec era lliure i capaç d'ocupar un càrrec; abdós capaços de governar i ser governats. Pel contrari, entre els bàrbars, tots eren esclaus per naturalea. Una atra diferència que va abraçar Aristòtil es basava en el clima. Va observar que els pobles dels països frets, especialment els d'Europa, estaven plens d'esperit pero deficients en habilitat i inteligència, i que els pobles d'Àsia, encara que dotats d'habilitat i inteligència, eren deficients en esperit i, per lo tant, estaven subjectes a l'esclavitut. Posseint esperit i inteligència, els grecs eren lliures de governar a tots els demés pobles.

Per a l'historiador Heródoto, era la forma d'Orient ser governat per autócratas i, encara que orientals, les faltes de caràcter dels déspotas no eren més pronunciades que les de l'home corrent, encara que tenien moltes més oportunitats d'indulgència. L'història de Creso de Lidia ejemplifica açò. Abans de l'expansió d'Alejandro en Àsia, la majoria dels grecs es varen sentir repelits per la noció oriental d'un rei sol i la llei divina que acceptaven les societats orientals. La versió de l'història de Heródoto advocava per una societat en la que els hòmens es tornaren lliures quan acceptaven llegalment el contracte social de les seues respectives ciutats-estat.

Edward Gibbon va sugerir que el creixent us del despotisme d'estil oriental per part dels emperadors romans va ser un factor important en la caiguda de l'Imperi Romà, particularment des del regnat de Elagabalus:

Com l'atenció del nou emperador va ser desviada per les diversions més insignificants, va desperdiciar molts mesos en el seu luxós progrés des de Síria a Itàlia, va passar en Nicomedia el seu primer hivern despuix de la seua victòria i va pospondre fins a l'estiu següent la seua entrada triumfal en la capital. No obstant, un quadro fidel que va precedir a la seua arribada, i que va ser colocat per orde immediata sobre l'altar de la Victòria en el Senat, va transmetre als romans la semblança justa pero indigne de la seua persona i els seus modals. Estava vestit en els seus corfolls sacerdotales de seda i or, a la manera solta i decorreguda dels medos i fenicios; el seu cap estava cobert en una alta tiara, els seus numerosos collars i braçalets estaven adornats en gemas d'inestimable valor. Tenia les celles teñir de negre i les galtes pintades de roig i blanc artificials. Els senadors sérios varen confessar en un sospir que, despuix d'haver experimentat durant molt temps la severa tirania dels seus propis compatriotes, Roma va ser finalment humiliada baix el lux afeminat del despotisme oriental. (La decadència i caiguda de l'Imperi Romà, Llibre Un, Capítul Sis)

El despotisme ilustrat

El despotisme ilustrat pretenia respondre a través dels seus actes al model de «home honest» del XVIII: intelectual, racionaliste cultivat, amant de les arts i mecenes dels artistes, i innovador en matèria política. Per això, es rodejava d'autèntics filòsofs, com Voltaire o Denis Diderot.

Els monarques d'esta doctrina, com Carlos III d'Espanya, Catalina II de Rússia, Gustavo III de Suècia, José I de Portugal, María Teresa I d'Àustria i el seu fills José II d'Àustria i Leopoldo II d'Àustria, Federico II de Prússia i Luis XVI de França, varen contribuir a l'enriquiment de la cultura dels seus països i varen adoptar un discurs paternaliste. En alguns casos, varen ser inspirats per i varen delegar en personages omnipotents de la seua confiança, com en el cas del marqués de Pombal en el Regne de Portugal, de Gaspar Melchor de Jovellanos en Espanya, de Bernardo Tanucci en el Regne de Nàpols o de Guillaume du Tillot en el ducat de Parma.

Voltaire

Voltaire, el filòsof i escritor francés del Sigle de les Llums, tenia una visió complexa sobre el despotisme, especialment quan li l'ilustrava com benevolente o ilustrat. En general, va ser escèptic del poder absolut pero matisat en la seua acceptació del despotisme ilustrat. El seu respal era cauteloso i matisat pel seu compromís general en la llibertat individual i l'escepticisme cap al poder concentrat.

Voltaire era profundament escèptic i crític del poder polític descontrolado i del govern autocràtic. Creïa que l'autoritat absoluta a sovint duya a la tirania i a l'opressió. La seua famosa frase, «No estic d'acort en lo que dius, pero defendré fins a la mort el teu dret a dir-ho», subralla el seu compromís en les llibertats individuals i la seua oposició a l'autoritarisme.

A pesar del seu escepticisme, Voltaire vea un valor potencial en «el «despotisme ilustrat» — un sistema a on un governant absolut usa el seu poder per a portar a terme reformes que milloren la societat i promoguen una governança racional. Admirava a governants com Federico el Gran de Prússia i Catalina la Gran de Rússia, els qui, a pesar del seu govern autocràtic, varen implementar reformes progressistes i varen fomentar el desenroll intelectual i cultural.

Per a Voltaire, l'aspecte pragmàtic del despotisme ilustrat era que podria dur a millores significatives en la societat, inclús si es conseguia per mig de mijos autocràtics. Creïa que un governant sapient i benevolente podria mitigar alguns dels aspectes negatius del poder absolut en implementar polítiques racionals i justes.

Encara que Voltaire apreciava les reformes dutes pels déspotas ilustrats, seguia sent cauteloso en els governants que solament afirmaven ser ilustrats mentres mantenien estructures opresivas. Va ser crític de les reformes superficials que no abordaven els problemes fonamentals de justícia política i social.

Jean-Jacques Rousseau

Tant Montesquieu com Voltaire representaven la tendència racionalista dels ilustrats, pero es va produir també una reacció de caràcter naturaliste, el representant del qual en França més destacat va ser Jean-Jacques Rousseau. La personalitat ardent i apassionada de Rousseau li va dur a desdenyar els principis frets i racionalistes dels seus antecessors ilustrats.

Les primeres obres d'este pensador que varen alcançar la fama varen ser les de caràcter social i pedagògic: Nova Eloísa i Emilio, en les que exponia la virtut d'una tornada a la naturalea, desplegant les naturals qualitats humanes de l'amor, generositat i pietat, i abandonant l'educació intelectualista per una atra basada en els coneiximents físic naturals i artístics.

Les seues opinions religioses són menys audaces que les de Voltaire i Diderot, no aixina les seues idees polítiques, que expon en El discurs sobre la desigualtat i en El contracte social. El ser humà, per a Rousseau, és naturalment bo, pero la civilisació lo corrompe. L'iniquitat va començar en el primer que va dir «això és meu», donant orige a la propietat, i en ella a esta societat. El «Contracte» és un pacte que garantisa l'igualtat de la societat civil, desigual a causa del primer pacte inocuo. Este contracte social consistix en el passage de la societat civil a una república, a on la societat és al mateix temps súbdita i ciutadana. És ciutadana en el sentit en que constituïx la sobirania; és dir, deixant de costat els interessos particulars de cada individu i apelant a la voluntat general del poble. És llavors que es proclamen lleis generals i es conforma el poder llegislatiu, poder sobirà d'esta república. La societat és aixina mateix súbdita, ya que tots tenen l'obligació d'obedir estes lleis. Esta doble funció de la societat apela a la sobirania del poble, ya que no hi ha major autonomia que el seguiment estricte de lleis impostes per un mateixa. No obstant, per al bon eixercici d'estes lleis, és necessari un govern que les eixecute. D'esta necessitat naix el poder eixecutiu, que se somet al poder llegislatiu (és dir, al poble), i actua en sintonia a estes lleis. Rousseau no explicita la millor forma de govern, simplement afirma que este deu ser inversamente proporcional al tamany de la població. És dir, democràcies per a estats menuts, aristocràcia per a estats intermijos, i monarquies per als grans estats.

Vore també

• Despotes
• Despotisme ilustrat

Enllaços externs

• «despotisme». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).