José II del Sacre Imperi Romà Germànic

Archiu:Anton von Maron 006.png

José II del Sacre Imperi Romà Germànic

José II (13 de març de 1740-20 de febrer de 1790) va ser un archiduc austríac de el XVIII i després emperador del Sacre Imperi Romà Germànic de 1765 a 1790, rei d'Hongria (1780-1790) i rei d'Bohemio (1780-1790). Va ascendir al Tro en 1765 despuix de la Mort del seu Pare l'Emperador Francisco I del Sacre Imperi Romà Germànic

Els seus contemporàneus ho admiraven per la seua gran cultura i per la seua habilitat per a governar, inclús molts historiadors moderns ho consideraven un geni.

Biografia

Era fill de la archiduquesa María Teresa i de l'emperador Francisco I, germà de María Antonieta reina de França, aixina com de qui seria el seu successor Leopoldo II.

Va ser elegit rei de Romans en 1764 i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic en 1765. Va començar a regnar junt a la seua mare pero no va obtindre el govern efectiu fins a la mort d'esta en 1780, a qui va succeir com a rei d'Hongria i de Bohemio.

Es considera un dels representants del despotisme ilustrat, ya que va governar recolzat i influït pel seu canceller d'Estat Kaunitz. Va mostrar interés per les idees enciclopedistas. Va intentar modernisar, impulsar i racionalisar el funcionament de l'administració en un programa de reformes per a construir un Estat unitari centralisat en l'alemà com a llengua administrativa.

Va iniciar una política de lliberalisació comercial, va fomentar el desenroll de la "indústria" i va unificar el sistema fiscal, iniciatives basades en idees mercantilista en les que va tractar d'impulsar l'economia. Va abolir la servitut i les corporacions en donar garanties als llauradors sobre la propietat, permetent aixina la seua emancipació. Va posar fi a les prestacions de treball entre llauradors, va assentar les bases de la tolerància religiosa en posar fi a les persecucions d'ortodoxos i protestants, va millorar i secularizó l'educació i va crear noves universitats. Durant el Primer Repartiment de Polònia, en 1772, anexionó Galitzia als dominis dels Habsburgo, en contra de l'opinió de la seua mare.

El 29 de novembre de 1780 va pujar al tro hongarés despuix de la mort de la seua mare María Teresa. No obstant, per decisió pròpia, no es va fer coronar i tampoc va fer el jurament del monarca davant els hongaresos. D'esta manera, no estava compromés a respectar les lleis que protegien als hongaresos del poder absolut del monarca de tanda. Davant açò, va ser malnomenat "El rei Asombrerado" (en hongarés: "kalapos király"), ya que no va usar la corona hongaresa, sino sol capells.

Pronte va estendre la seua influència sobre els regnes baix el seu control, va portar a terme reformes educatives i eclesiàstiques i en 1784 va ordenar que l'alemà anara la llengua oficial d'Hongria, lo que va generar gran descontent entre la noblea i l'campesinado hongarés. José II es va enfrontar a suecs i otomans. A estos últims, en 1785, els va arrebatar Bukovina. Va planejar l'anexió de Baviera, pero la resistència de Prusia i el resultat de la guerra de successió bavara li'l varen impedir. Va estretir les relacions en Rússia, a la que va recolzar front a Turquia en una guerra en la que es va invadir Àustria.

Va passar un terç del seu regnat viajant. Per a evitar cerimònies engorrosas, a sovint viajava baix el nom de Comte de Falkenstein (genuí títul seu), en un sèquit reduït, i estajant-se en hostaleries del camí.

Va ser contemporàneu i protector de Wolfgang Amadeus Mozart i a Antonio Salieri. Aixina mateix ho va anar de Beethoven qui va escriure la cantata Auf donen Tod Kaiser Josephs II en la seua memòria.

Matrimoni

José II va contraure matrimoni en dos ocasions:

La primera en la princesa Isabel de Borbón-Parma, filla del duc Felipe I de Parma i de la princesa Luisa Isabel de Borbón, de qui va estar profundament enamorat i en la que va tindre dos filles:

• María Teresa de Habsburgo (1762-1770). Va morir de neumonia en sèt anys; la seua mort va afectar fondament al seu pare fins a la seua pròpia.
• Cristina de Habsburgo (*/† 1763). Va nàixer prematura i va morir poc despuix del seu naiximent, de la mateixa manera que la mare, qui va fallir poc despuix del part.

Despuix del decés de la seua primera esposa, es va casar en la seua prima, en qui no va tindre fills; Josefa de Baviera (1739-1767), filla de Carlos Alberto, elector de Baviera i de la archiduquesa María Amelia (prima de María Teresa I). A este segon matrimoni va accedir de molt mala gana ya que haguera preferit casar-se en l'infanta María Luisa de Parma, germana menor de la seua fallida Isabel, a qui se li semblava físicament, pero esta ya es trobava compromesa en el futur Carlos IV d'Espanya.

Com a José II no li varen sobreviure fills, li va succeir el seu germà Leopoldo II.

El Josefismo

Va ser una teoria política introduïda durant el regnat de José II, que va alterar les relacions que havien mantingut fins a llavors l'Iglésia catòlica i la monarquia dels Habsburgo.

Conforme a esta visió, l'Iglésia únicament tenia potestats sobre el camp dogmàtic-moral dels seus fidels; en conseqüència, els assunts de caràcter secular en territori austríac (inclosa l'administració de la pròpia Iglésia en els seus quantiosos bens i rendes) devien quedar subjectes a les lleis i autoritats de l'Estat, establint d'esta manera les bases d'una Iglésia nacional, segons els principis de l'Ilustració, deixant que l'Estat prenguera la direcció i control de la política religiosa. També es varen suprimir les exencions i dispenses otorgades pel papa en territori austríac, perque es considerava que afectaven a la sobirania del monarca.

Este sistema de govern es va mostrar molt tolerant en el restant de confessions, lo que es va plasmar com a realitat en la Palesa de Tolerància de 1781; per mig de la qual es va otorgar tolerància religiosa als protestants i emancipació, per primera volta en Europa, als judeus.

Les reformes de José II pronte varen alçar veus en contra seua; acabaria fracassant per l'oposició dels bisbes, els qui es negaven a perdre els seus privilegis, ademés de per ser un sistema l'audàcia del qual no s'emmarcava be en l'época en que es va desenrollar.

El successor de José II, Leopoldo, va tindre que cedir, si be va conseguir salvar lo fonamental de la doctrina que com a tendència va sobreviure en la restauració.

Ancestros

Antepasados de José II del Sacre Imperi Romà Germànic

Memòria i llegat José II ha segut classificat junt a Catalina la Gran de Rússia i Federico el Gran de Prusia com un dels tres grans monarques de l'Ilustració. El llegat del josefismo perduraria a través de l'Ilustració austríaca. Fins a cert punt, les creències ilustrades de José II varen ser exagerades per l'autor de lo que l'historiador de José II Derek Beales crida les "falses cartes de Constantinopla". Considerades durant molt temps com a autèntics escrits de José II, estes obres falsificades han aumentat erròneament la memòria de l'emperador durant sigles. Estes cites llegendàries han creat una impressió més gran que la vida de José II com un Voltaire i Diderot-com philosophe, més radical de lo que provablement va ser. En 1849, la Declaració d'Independència d'Hongria va declarar que José II no era un verdader rei d'Hongria ya que mai va ser coronat, per lo que qualsevol acte del seu regnat era nul. En 1888, l'historiador hongarés Henrik Marczali va publicar un estudi en tres volums sobre José, el primer treball acadèmic modern important sobre el seu regnat, i el primer en fer un us sistemàtic de l'investigació d'archius. Marczali era judeu i un producte de l'escola historiográfica lliberal-burguesa d'Hongria, i va retratar a José com un héroe lliberal. L'erudit rus Pavel Pavlovich Mitrofanov va publicar en 1907 una minuciosa biografia que va marcar la pauta durant un sigle, despuix de ser traduïda a l'alemà en 1910. L'interpretació de Mitrofanov era molt perjudicial per a José: no era un emperador populiste i el seu lliberalisme era un mit; José no s'inspirava en les idees de l'Ilustració sino en la pura política de poder. Era més déspota que la seua mare. El dogmatisme i l'impaciència varen ser les raons dels seus fracassos. P. G. M. Dickson va senyalar que José II va passar per damunt dels antics privilegis, llibertats i prejuïns de l'aristocràcia, creant-se aixina molts enemics, que al final varen triumfar. L'intent de José de reformar les terres hongareses ilustra la debilitat de l'absolutisme front a les llibertats feudals ben defeses. Darrere de les seues numeroses reformes es trobava un ampli programa influenciat per les doctrines de l'absolutisme ilustrat, el dret natural, el mercantilismo i la fisiocràcia. En l'objectiu d'establir un marc jurídic uniforme que substituïra a les heterogénees estructures tradicionals, les reformes es guiaven, a lo manco implícitament, pels principis de llibertat i igualtat i es basaven en una concepció de l'autoritat llegislativa central de l'Estat. L'arribada de José marca una ruptura important, ya que les reformes precedents baix María Teresa no havien qüestionat estes estructures, pero no va haver una ruptura similar al final de l'era josefina. Les reformes iniciades per José II varen ser continuades en diversos graus baix el seu successor Leopoldo i successors posteriors, i se'ls va donar una forma "austríaca" absoluta i completa en el Allgemeine Bürgerliche Gesetzbuch de 1811. S'ha considerat que proporcionen una base per a les reformes posteriors que s'estenen fins a el XX, manejades per polítics molt millors que José II.cita requerida L'erudit nortamericà d'orige austríac Saul K. Padover va aplegar a un ampli públic nortamericà en el seu colorit L'emperador revolucionari: José II d'Àustria (1934). Padover celebrava el radicalisme de José, afirmant que el seu "guerra contra els privilegis feudals" li convertia en un dels grans "liberador de la humanitat". Els fracassos de José s'atribuïen a la seua impaciència i falta de tacte, i a les seues innecessàries aventures militars, pero a pesar de tot això Padover afirmava que l'emperador era el més gran de tots els monarques de l'Ilustració. Mentres que Padover descrivia una espècie de New Deal demócrata, els historiadors nazis de la década de 1930 varen fer de José un precursor d'Adolf Hitler. En els anys xixanta de el XX va començar una nova era de l'historiografia. El nortamericà Paul Bernard va rebujar les imàgens nacionals, radicals i anticlericales de José i, en el seu lloc, va fer recalcament en les #continuïtat a llarc determini. Va argumentar que les reformes de José s'ajustaven a les necessitats de l'época. Moltes varen fracassar pel retart econòmic i a la desafortunada política exterior de José. L'historiador britànic Tim Blanning va destacar les profundes contradiccions inherents a les seues polítiques que les varen fer fracassar. Per eixemple, José va fomentar les chicotetes explotacions llauradores, retardant aixina la modernisació econòmica que només els grans latifundis podien portar a terme. L'historiador francés Jean Berenger conclou que, a pesar dels seus numerosos revessos, el regnat de José "va representar una fase decisiva en el procés de modernisació de la Monarquia austríaca". Els fracassos es varen deure a que "simplement va voler fer massa, massa ràpit". Szabo conclou que l'investigació més important sobre José és, en molt, la de Derek Beales, apareguda a lo llarc de tres décades i basada en busques exhaustives en molts archius. Beales examina la personalitat de l'emperador, en el seu comportament arbitrari i la seua mescla de afabilidad i irascibilidad. Beales demostra que José apreciava realment la música de Mozart i que admirava enormement les seues òperes. Com la majoria dels estudiosos, Beales té una visió negativa de la política exterior de José. Beales considera que José era despótico en el sentit de transgredir les constitucions establides i rebujar els bons consells, pero no despótico en el sentit d'un abús de poder flagrant. Memòria popular L'image de José en la memòria popular ha segut variada. Despuix de la seua mort, el govern central li va construir numerosos monuments en les seues terres. La primera República Checoslovaca va derribar els monuments quan es va independisar en 1918. Mentres que els checs atribuïen a José II les reformes educatives, la tolerància religiosa i la flexibilización de la censura, condenaven les seues polítiques de centralisació i germanización, a les que culpaven de causar un decliu en la cultura checa. El Budapest Districte de Józsefváros va ser nomenat en honor a l'Emperador en 1777 i du este nom fins a l'actualitat. Patró de les arts Com a molts dels "déspotas ilustrats" de la seua época, José era un amant i mecenes de les arts i se li recorda com a tal. Era conegut com el "Rei de la Música" i va dirigir l'alta cultura austríaca cap a una orientació més germànica. Va encarregar l'òpera en alemà Die Entführung aus dem Serail a Mozart. El jove Ludwig van Beethoven va rebre l'encàrrec d'escriure una Cantata sobre la mort de l'emperador José II, pero no es va interpretar per la seua dificultat tècnica. José ocupa un lloc destacat en l'obra de teatre de Peter Shaffer i en la película Amadeus. En la versió cinematogràfica, l'actor Jeffrey Jones ho interpreta com un monarca bienintencionado pero alguna cosa atordit, en una habilitat musical llimitada pero entusiasta, fàcilment manipulable per Antonio Salieri; no obstant, Shaffer ha deixat clar que la seua obra és una ficció en molts aspectes i no pretén representar la realitat històrica. José va ser interpretat per Danny Huston en la película de 2006 Marie Antoinette. José també va convertir el glacis defensiu de Viena en un parc públic. Les muralles medievals que defenien el centre històric de Viena estaven rodejades per un fos i un glacis d'uns 500 metros d'ample, que es mantenien lliures de vegetació i edificis en fins defensius. Baixe el mandat de José, el fos es va reblir i es varen construir camins per a carruages i passejades a través del glacis, i la zona es va plantar en arbres ornamentals i es va dotar de farols i bancs. Este espai públic vert va perdurar fins a la segona mitat de el XIX, quan es varen construir en ell la Ringstrasse i els seus edificis associats. Cultura popular José II va ser interpretat magistralment per Jeffrey Jones en la película de 1984 Amadeus, dirigida per Miloš Formen i centrada en la rivalitat fictícia entre els compositors Wolfgang Amadeus Mozart i Antonio Salieri, a on apareix esporàdicament i com la màxima figura d'autoritat. En la película María Antonieta de Sofia Coppola és interpretat per Danny Huston, com a germà de la reina de França. Referències Bibliografia GIES MC GUIGAN, Dorothy. Els Habsburgo. Barcelona: Grijalbo, 1984. TSCHUPPIK, Karl. María Teresa d'Àustria. Barcelona: Joventut, 1943. Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre José II del Sacre Imperi Romà Germànic. Referències