New Deal

New Deal (lliteralment en espanyol, «nou tracte») és el nom donat pel president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt a la seua política intervencioniste posada en marcha per a lluitar contra els efectes de la Gran Depressió en Estats Units. Este programa es va desenrollar entre 1933 i 1938 en l'objectiu de sostindre a les capes més pobres de la població, reformar els mercats financers i redinamizar una economia nortamericana ferida des del crac de 1929 pel desocupació i les fallidas en cadena.

Erro al crear miniatura:

New Deal

   

Comunament, es distinguixen dos New Deals. Un primer, marcat particularment pels «Cent Dies de Roosevelt» en 1933, que apuntava a una milloria de la situació a curt determini. Es poden trobar, puix, lleis de reforma dels bancs, programes d'assistència social urgent, programes d'ajuda per al treball, o inclús programes agrícoles. El Govern va realisar aixina inversions importants i va permetre l'accés a recursos financers a través de les diverses agències governamentals. Els resultats econòmics varen ser moderats, pero la situació va millorar. El «Segon New Deal» es va estendre entre 1935 i 1938, posant per davant una nova distribució dels recursos i del poder en una escala més àmplia, en lleis sindicals de protecció, la Llei de Seguritat Social, aixina com programes d'ajuda per a agricultors i treballadors ambulants. No obstant, la Talle Suprema va determinar com a inconstitucionals numeroses reformes llegals, pero algunes parts dels programes varen ser reemplaçades ràpidament, a excepció de l'Administració de Recuperació Nacional (El National Recovery Administration). El segon New Deal va ser molt més costós que el primer, i va aumentar el dèficit públic. Per un atre costat, a pesar de programes com l'Administració d'Obres Públiques (Public Works Administration), la desocupació encara alcançava a 11 millons de nortamericans en 1938 (el 8.48 % de la població).

La lluita contra la crisis va perdurar fins que Estats Units va movilisar la seua economia en la Segona Guerra Mundial. L'èxit del New Deal és innegable en el pla social. La política duta pel president Franklin D. Roosevelt va canviar el país per mig de reformes i no per mig d'una revolució. Per una atra part, els programes del New Deal eren obertament experimentals, manifestament perfectibles, i donats els costs d'este procés, es podria haver preferit un programa de canvis més complet. No obstant, el caràcter imperfecte del New Deal va permetre una crítica constructiva i una reflexió més pausada que va obrir la via a un millorament de la democràcia nortamericana en els anys següents, lo que perdura fins a l'actualitat. En matèria sindical, l'adopció de l'anomenada Llei Wagner (Wagner Act), va permetre fer dels sindicats uns colectius poderosos.

Numerosos programes del New Deal encara permaneixen actius el dia de hui; entre els que han mantingut el seu nom original estan la Corporació Federal de Segur de Depòsits (Federal Deposit Insurance Corporation - FDIC), l'Administració Federal de Vivenda (Federal Housing Administration - FHA), l'Autoritat del Valle de Tennessee (Tennessee Valley Authority - TVA), pero també el Sistema del Segur Social (Social Security System), la primera experiència nortamericana d'estat del benestar aixina com la Comissió de Bossa i Valors (Securities and Exchange Commission - SEC) en l'àmbit de la regulació financera.

Orígens del New Deal

La Gran Depressió i el Crac del 29

Artícul principal → Gran Depressió.

La Gran Depressió, considerada una de les crisis econòmiques més grans de el XX, va començar el dijous 24 d'octubre de 1929 en el crac de la Bossa de Nova York, afonant a esta per a expandir-se progressivament per tots els sectors econòmics i posteriorment per la totalitat dels països industrialisats, en l'excepció de l'Unió Soviètica d'Iósif Stalin. Estats Units, «país d'orige» de la crisis, va anar llògicament el primer afectat despuix del crac i va tocar fondo en 1932, en una taxa de desocupació del 25 %. Lo cert és que l'economia nortamericana sofria diversos desequilibris, principalment en el repartiment de la riquea i els recursos: s'estima que trentassís famílies riques posseïen uns ingressos equivalents als del 42 % de la població. Igualment, de 27,5 millons de famílies, 21,5 no posseïen cap classe d'aforros.

Durant els anys 1920, les empreses nortamericanes havien incrementat les seues vendes de forma considerable gràcies a l'expansió del consum per part d'una emergent classe mija, recolzada per un creiximent del crèdit per part dels bancs. Paralelament, la ràpida industrialisació que va seguir a la reconversió de fàbriques d'armament en fàbriques civils despuix de la Primera Guerra Mundial va conduir a una sobreproducció de bens industrials i de consum per part de moltes empreses.

Igualment, el sector agrícola va viure una série ininterrompuda d'excelents collites entre 1925 i 1928, lo que va conduir a un excés d'oferta de bens agrícoles.

Este excedent monetari en circulació va conduir a una espiral inversionista en la bossa: millons de menuts i mijans aforradors varen invertir els seus diners en l'especulació bossística, per lo que despuix del crac, multitut d'aforradors duts pel pànic varen acodir a les entitats bancàries per a retirar els seus diners, generat la fallida en cadena d'estos. Per una atra part, els fondos dels bancs, invertits en l'especulació, varen disminuir progressivament. Per la deflación, els agricultors varen començar a passar dificultats al vore mermat el seu poder adquisitiu: 15 millons de llauradors estaven a la vora de la ruïna. En l'indústria, la crisis es va manifestar en la fallida d'empreses i la reducció de la producció a un 38 %.

La debacle de Hoover

En el moment de l'esclat de la crisis, Herbert Hoover ocupava la presidència dels Estats Units. Contràriament a lo que es va dir, en particular pel seu rival, Franklin D. Roosevelt, Hoover no va ser inoperant, sino que va tractar de canalisar la crisis. No obstant, la política portada a terme per Hoover va ser un fracàs, com ho demostren les conseqüències de l'adopció de la llei proteccionista Hawley-Smoot, que va provocar una recessió. La seua voluntat d'animar els negocis també va ser un fiasco: el país es va afonar en la recessió i les #fallida es varen multiplicar. En 1932, abdós candidats a la presidència varen organisar la seua campanya: Hoover, republicà, es va enfrontar al demòcrata Roosevelt, qui havia guanyat notorietat com governador del Estat de Nova York. Roosevelt, que inspirava confiança a l'electorat, va guanyar de manera àmplia les eleccions de 1932 en el 57,4 % dels vots i el 89 % dels vots electorals. Les seues promeses de reactivar l'economia varen seduir als nortamericans: quatre mesos despuix de la seua elecció, el New Deal va tirar a anar.

Un nou president audaç

El 2 de juliol de 1932, Roosevelt va prometre en un discurs de la seua campanya electoral «un nou tracte per al poble nortamericà»: va pronunciar per primera volta l'expressió New Deal a lo llarc del seu discurs a la Convenció Demòcrata de Chicago en 1932. Aixina mateix, existixen fonts que senyalen com a autors de l'acunyament del terme New Deal a Raymond Moley (conseller del president) o a Samuel Rosenman (autor dels seus discursos). Trenta anys abans, Theodore Roosevelt, el seu cosí lluntà, havia iniciat el Square Deal, programa nacional que pretenia sostindre a la classe mija i cridat aixina per Theodore Roosevelt i els seus socis per a designar al conjunt de polítiques de la seua administració. Este Square Deal hauria inspirat a Franklin D. Roosevelt. De fet, li havia interessat el contrast entre Theodore Roosevelt i Woodrow Wilson:

Theodore Roosevelt no va ser atret com Woodrow Wilson pels problemes de fondo i no va saber, com este últim, estimular les conviccions socials i morals profundes, va escriure un dia. Wilson, en canvi, no sabia, contràriament a Theodore Roosevelt, suscitar l'entusiasme sobre acontenyiments individuals precisos encara que podien semblar superficials comparats en els principis fonamentals.

En 1927, un cert número de lliberals nortamericans, John Dewey, Stuart Chase i Rexford Tugwell, varen visitar l'Unió Soviètica de Stalin. Tugwell, qui posteriorment seria membre del «Brain Trust» de Franklin D. Roosevelt despuix de l'adjunt d'Henry Wallace en agricultura, es va vore interessat per la planificació com a instrument de regulació econòmica. En realitat, si l'Unió Soviètica es va vore poc afectada per la crisis és perque mai havia conegut el boom econòmic de la década de 1920 i perque els seus intercanvis comercials en Occident varen ser reduïts.

Roosevelt, considerat com un progressiste i un reformiste, va ser elegit en una majoria àmplia en l'esperança de que sabera fer front a la crisis econòmica allí a on Herbert Hoover havia fracassat. No obstant, va aplegar al poder sense tindre un pla preconcebut per a salvar l'economia del seu país. El seu New Deal no era ideològic, sino més be pragmàtic, lo que va conduir a algunes contradiccions. Va aplicar idees experimentades durant el periodo progressiste de Wilson i es va valdre de la seua experiència política adquirida durant els anys 1920. L'idea central de Roosevelt era l'experimentació: estava convençut de la necessitat de portar a terme una política audaç i innovadora.

També va observar que una de les principals prioritats era alçar l'ànim dels nortamericans, assut del dubte front a la generalisació de la crisis en tota l'economia. El 4 de març de 1933, el seu discurs d'investidura va quedar impregnat de tòpics comuns, acontentant-se en advertir als nortamericans contra un excés de pessimisme. Va pronunciar aixina una frase célebre: «The only thing we have to fear is fear itself» («lo únic que devem témer és al propi temor»). Per a portar a terme la seua política es va rodejar de consellers lluents i imaginatius que li varen seguir en Washington. Pot citar-se a Raymond Moley, Adolf Berle, Cordell Hull (Assunts Exteriors), Henry A. Wallace (Agricultura) i Frances Perkins (Treball), primera dòna que va accedir a un lloc ministerial. Harry Hopkins, un dels seus consellers més pròxims, va anar per una atra part un dels arquitectes del New Deal. Ell mateixa va ser considerat conseqüentment una eminència grisa.

Les grans llínees del New Deal

Alguns historiadors distinguixen dos o tres New Deals. L'anàlisis que privilegia a dos tipos de New Deals considera que el primer correspon al primer mandat de Roosevelt (lo que inclou «Cent Dies» en el primer New Deal) i que el segon correspon al periodo 1936-1938, durant el segon mandat. En el segon anàlisis que distinguix tres tipos de New Deals, el primer correspondria als «Cent Dies» (entre el 9 de març i 16 de juny de 1933) i comprén un gran número de mides en favor de la moneda i del sistema bancari en general, de l'agricultura, de l'indústria i de la lluita contra la desocupació. El segon New Deal es va presentar en novembre de 1934 i correspondria al periodo 1936-1937. El tercer, que no sempre es considera com a tal (s'inclou a voltes simplement en el segon) es va aplicar en 1937 i 1938. No obstant, la política de Roosevelt en els anys 1930 es va caracterisar més per la seua continuïtat que per ruptures radicals.

Voluntarisme i intervencionisme

Roosevelt es va alçar en la victòria en les eleccions gràcies a les seues promeses de canvi que es recolzaven en una política voluntarista i intervencionista. Aixina, l'Estat federal va eixercitar un paper essencial en el New Deal, posant a disposició dels nortamericanes numeroses agències relacionades en la seua majoria en programes naturals i de funcions variades: els agricultors varen gojar d'ajudes i de subvencions condicionades per una disminució de la seua producció; les empreses varen ser conminadas a adoptar un «còdic de bona competència» en la finalitat de redinamizar la ret industrial i de reduir la «competència destructora». Per últim, l'Estat també va atacar als problemes d'orde social en la qüestió de les jubilacions, els sindicats i sobretot de la desocupació que va anar a lo llarc dels anys 1930 u dels indicadors més visibles de la crisis. Els numerosos programes que pretenien crear ocupació es varen llançar en 1933, i les reformes es varen encadenar ràpidament. El New Deal també va presenciar l'aparició de les primeres formes d'estat del benestar en els Estats Units.

¿Cóm regular l'economia?

En l'entorn de Roosevelt es varen confrontar, en part, dos modos de regular l'economia.

Per un costat estava la «economia brandeisiana», cridada aixina en honor als juristes i intelectuals de l'Est. Junt a Louis Brandeis, Felix Frankfurter, un juriste format en Harvard, eren els més eminents representants de l'entorn de Roosevelt. L'economia brandeisiana desconfiava dels «proyectes grandiosos dels planificadores» i preconisava «una estratègia ràpida i flexible que permeta al Govern federal usar la seua autoritat per a reformar les pràctiques de la lliure competència». Louis Brandeis, el seu fundador, havia segut conseller de Woodrow Wilson i abdós s'havien posat d'acort sobre el fet de que «la competència podia i devia ser mantinguda en totes les branques de l'indústria privada». Per a Brandeis, les reglamentacions devien pretendre mantindre la competència llimitant el tamany de les empreses. De manera general segons Schlesinger, per a Brandeis «la centralisació debilitava la societat, asfixiant l'experiència i concentrant en un punt els talents necessaris per a les comunitats».

Rexford Tugwell, Adolf Berle, Hugh Samuel Johnson i Raymond Moley se situaven en contra de la corrent precedent. Varen inspirar part de la doctrina del primer New Deal, la qual insistia en el fet de que «no es podia confiar més en la lliure competència per a salvaguardar els interessos dels grups socials» i que «l'estabilitat residia en la fusió de les empreses i en la cooperació baix control federal». Es va posar un major émfasis sobre l'administració de l'economia que sobre la producció. Si Moley havia segut influït per Theodore Roosevelt, Tugwell ho havia segut pel institucionalismo de Simon Patten, qui havia segut el seu professor en Wharton School. Per a ell, el dirigismo governamental devia impulsar-se més que per a Raymond Moley. Esta corrent va ser particularment influent en l'Agricultural Adjustment Administration (AAA) en Rexford Tugwell i en la National Recovery Administration (NRA) que va administrar Hugh Samuel Johnson. Estos programes, ademés de que a sovint eren contraris a la visió de la corrent brandeisiana, també implicaven un cert matís proteccioniste, lo que va dur l'oposició de Cordell Hull, qui havia segut sempre partidari de l'obertura econòmica i del librecambismo. L'influència dels membres claus d'esta corrent va decaure de manera prou accelerada. Raymond Moley va deixar les esferes d'influència cap a mediats de 1933, Hugh Samuel Johnson va abandonar la NRA en setembre de 1934 per a ingressar en la Works Progress Administration (WPA) i Rexford Tugwell va ser nomenat en 1934 cap de la Resettlement Administration, per a deixar en 1937 l'esfera governamental. Va ocupar més tarde diversos llocs, com el de governador de Puerto Rico de 1942 a 1946.

Els «Cent Primers Dies»

Les reformes d'urgència

A sovint es fa referència, per a parlar del periodo inicial de New Deal, dels «Cent Dies» que varen correspondre a l'adopció de numeroses lleis vinculades a camps diversos de l'economia nortamericana. Conforme al método empíric de Roosevelt, basat en les tres erres: Relief, Recovery and Reform (Assistència social, Recuperació i Reforma), l'immensa majoria de les mides es varen prendre ràpidament per a solucionar aixina lo més urgent. Aixina, al sendemà del seu investidura presidencial, celebrada el 4 de març de 1933, Roosevelt va llançar la seua primera mida i va decidir un tancament excepcional de tots els bancs del país, la coneguda com United States bank holiday. El 9 de març, el Congrés va ser cridat a sessió i es va propondre la Llei d'Emergència Bancària o Emergency Banking Act, la primera proposta per la seua administració. Redactada durant la nit, es va presentar al Congrés a migdia i es va ratificar aquella mateixa vesprada. El 12 de març, Roosevelt es va dirigir a la nació per radi en el propòsit d'explicar la seua política i els seus objectius.

A partir d'ahí, atres quinze lleis es varen votar en el transcurs dels «Cent Dies» que varen constituir l'episodi més important del primer New Deal. Es tractava davant tot de proyectes més o menys improvisats, enfocats a la millora de la situació a curt determini. Les reformes varen concernir a tots els sectors, de l'agricultura a l'indústria, particularment pel biaix de programes de grans treballs. Al mateix temps, varen vore la llum proyectes de lluita contra la desocupació, com Civilian Conservation Corps que va movilisar a 250 000 jóvens. En definitiva, dos millons de persones varen ser contractades.

Les reformes estructurals

Una reforma profunda del sistema bancari i monetari

La seua aplastant victòria en les eleccions presidencials de 1932, unida a la del Partit Demòcrata en les eleccions al Senat i en la de la Cambra de Representants del mateix any, aixina com la gravetat de la crisis, varen permetre a Roosevelt i a la seua administració eixercir una gran influència sobre el Congrés durant els primers mesos del seu mandat. Açò va fer fàcil i ràpida l'adopció d'una série de mides destinades a restablir l'equilibri del sistema bancari i del mercat financer i a ajudar als parats.

De colp, Roosevelt va acusar les pràctiques dels hòmens de negocis i els banquers en una frase que es va convertir en célebre: «Practices of the unscrupulous money changers stand indicted in the court of public opinion» («Les pràctiques dels cambistas sense escrúpuls són acusades en la cort de l'opinió pública»). La mida del United States bank holiday, un feriado bancari de quatre dies a nivell nacional, pretenia restablir la confiança fins a la ratificació d'una nova llei, la Llei d'Emergència Bancària, votada el 9 de març. Esta última va impondre que solament s'obriren els bancs que hagueren passat en èxit un examen de la seua solvència baix el control del Departament del Tesor dels Estats Units. Tres quartos dels bancs varen reobrir en els tres dies que varen seguir l'adopció de la llei. Mil millons de dólars en moneda i or, retinguts fins a llavors, varen retornar als bancs, permetent una estabilisació del sistema bancari. Durant tot 1933, varis mils de bancs varen tancar les seues portes, uns atres es varen fusionar per a donar orige a establiments més grans (els depositario varen cobrar aixina aproximadament un 85 % per cada dólar aforrat). En la finalitat de previndre crisis futures, el Govern va crear la Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC) en juny, lo que va permetre assegurar els depòsits de fins a 5000 dólars. El primer New Deal va assistir també al naiximent de la Securities and Exchange Commission (SEC), creada per la Securities Exchange Act, iniciada durant els «Cent Dies». Per a assossegar en part al món de les finances, Roosevelt va posar al front de la SEC a Joseph Kennedy, un home que coneixia els entrevills de Wall Street.

En març i abril, en una série de lleis i de decrets llei, Roosevelt i el Congrés varen fer eixir al dólar del patró ore, que imponia que el Sistema de Reserva Federal no disminuïra les taxes d'interés, i realisant lo contrari en aumentar-les en la finalitat de protegir al dólar. Tres texts fundadors varen participar en este moviment: la Llei d'Emergència Bancària, l'Orde Eixecutiva 6102 i la Llei Glass-Steagall. Estos tres texts són considerats pels conservadors com un atentat al dret de propietat i com a atacs importants contra la constitució: tota persona que guardava una suma important d'or va ser obligada a canviar-ho aixina per dólars a un índex fixat. Passat un cert determini, el Govern va poder exigir la restitució de l'or sense contrapartida. Ademés, l'or va perdre el seu curs llegal en el pagament dels crèdits i dels deutes en la mateixa época. Els contraventores es varen vore inclús sancionats en multes. Des de llavors, el dólar va poder fluctuar lliurement en els mercats internacionals sense contrapartida d'or. Solament en 1934 l'or va tornar a ser convertible, a un preu netament inferior al precedent. Globalment, els mercats varen reaccionar be a l'abandó del patró ore, encara que en un començ era solament provisional.

El punt àlgit econòmic de la crisis es va alcançar en març de 1933. L'historiador Broadus Mitchell anota aixina que l'immensa majoria dels indicis indiquen un empijorament de la situació fins a l'estiu de 1932, que pot considerar-se el punt àlgit de la crisis, tant en el pla econòmic com a sicològic. Els indicadors econòmics indiquen un punt mínim en el transcurs dels primers dies de març de 1933, ans que es presentara una recuperació ràpida.

La Llei d'Ajust Agrícola

Artícul principal → Llei d'Ajust Agrícola.

Baixe les recomanacions d'Henry Wallace, l'administració Roosevelt va buscar igualment protegir als agricultors dels riscs del mercat distribuint subvencions federals i controlant la producció per mig de la Llei d'Ajust Agrícola (Agricultural Adjustment Act o AAA), destacant Rexford Tugwell entre els seus redactors. El 12 de maig de 1933 la llei va entrar en vigor. Es va decidir reduir la producció per a reanimar el sector agrícola segons els simples pretexts de la llei d'oferta i demanda. Per això, una gran part de les collites i de les reserves varen ser destruïdes i les terres es varen deixar en baldío, i per mig d'una política d'indemnisació es va fomentar la reducció de les superfícies cultivades, alguna cosa finançat de manera especial per mig de l'afegitó de taxes aplicades a la cadena de producció d'aliments. Els primers resultats, apreciables al cap de tres anys, varen ser alenadors, ya que el benefici dels agricultors va aumentar. Aixina mateix, es va iniciar l'intervencionisme estatal en el sector primari. A pesar d'estes mides, els preus agrícoles a penes varen aumentar llaugerament, i l'alça constatada dels ingressos dels agricultors va ser en gran part resultat de les subvencions acordades pel Govern federal. En paralel, Roosevelt va atacar al problema de l'endeutament en un moment en el que 15 millons d'agricultors nortamericans estaven pròxims a la ruïna. Els deutes dels agricultors varen ser aixina renegociades per mig de la Farm Credit Act, del 16 de juny de 1933, lo que va permetre tornar cert poder adquisitiu a prop de 30 millons de nortamericans.

La base sòlida d'este tipo de política, que anava inclús a subvencionar als agricultors que acceptaren cremar tota o part de les seues collites, va ser qüestionada no obstant per alguns economistes lliberals, que consideraven que en la finalitat d'alcançar un objectiu en térmens d'ocupació i de preu, el Govern efectuava una destrucció efectiva de riquea, les contrapartides de la qual, baix el seu punt de vista, varen ser insuficients per a justificar-la. Certs historiadors com Cushing Barry varen assegurar posteriorment que els consumidors no havien recolzat l'alça dels preus i la política de llimitació de producció forçada. Un sondeig de The Washington Post va aplegar a afirmar que la majoria dels nortamericans estaven en contra de la Llei d'Ajust Agrícola.

La National Industrial Recovery Act

Artícul principal → National Industrial Recovery Act.

En matèria industrial, la National Industrial Recovery Act (Llei de Rescat Industrial Nacional) va ser aprovada pel Congrés en 1933, per a instaurar dos tipos de reformes. Per un costat, va animar als industrials a firmar còdics de competència lleal, i per una atra part, els va concedir als obrers la llibertat de sindicar-se i de negociar convenis colectius. La llei va crear al mateix temps un organisme de regulació, la National Recovery Administration (NRA), que va fomentar l'adheriment de les societats. Les empreses que voluntàriament varen seguir este còdic tenien la possibilitat de fixar un logotip en forma d'àguila blava (Blue Eagle), símbol del seu adheriment al programa. La NRA també va contribuir creant posats de treball en la finalitat de lluitar contra la desocupació.

La NIRA va ser principalment realisada per numerosos hòmens de negocis de primer pla que varen aplegar inclús a participar en alguns punts de la seua redacció. Gerard Swope, president del directori de General Electric, va anar per una atra part un dels primers defensors de la llei, que llegalisava els càrtels i encorajava al Govern a que mamprenguera numeroses obres públiques. Este increment en les despeses ho vea com una tornada de la prosperitat i dels beneficis tant com para General Electric com per a atres empreses. Harry Harriman, president de la Cambra de comerç dels Estats Units i fervent partidari de la mida, va explicar que es tractava d'un dels passos més importants cap a la rehabilitació dels negocis. Pel contrari, l'Associació Nacional de Fabricants (National Association of Manufacturers) es va opondre durament al proyecte. Henry Ford es va convertir aixina en un dels seus principals detractors.

La National Recovery Administration tenia com a missió pròpia estabilisar els preus i els salaris cooperant en les empreses i els sindicats. Va ser administrada primerament per Hugh Samuel Johnson. Després, va crear la Public Works Administration (PWA), que devia controlar la posada en marcha de la política de grans obres públiques. Totes estes disposicions varen ser aclamades pel empresariado i els sindicats i varen ser populars per al conjunt dels nortamericans.

La política de reactivació i d'ajudes socials

L'acció presupostària

Atres dos iniciatives llegislatives principals varen ser portades a terme per Roosevelt en el transcurs dels «Cent Dies». La primera va ser una llei, la Economy Act, concebuda pel secretari de Presuposts, Lewis Douglas. Va ser aprovada el 14 de març de 1933. La llei considerava dos presuposts diferents: el presupost regular i el presupost d'urgència per a equilibrar el regular, reduint notablement el salari dels funcionaris i disminuint les pensions dels veterans en un 40 %. La segona iniciativa va ser una revisió constitucional, relativa a la llei seca, imposta en Estats Units per la XVIII Esmena en 1919. El 22 de març de 1933, la Llei Volstead sobre la prohibició de l'alcohol va ser derogada, despuix de la XXI Esmena a la Constitució que va anular la llei seca.

Els primers programes de lluita contra la desocupació

La lluita contra la desocupació també va movilisar l'administració Roosevelt des dels mesos que varen seguir al seu pren de possessió. Roosevelt es va interessar primerament per la qüestió dels parats més necessitats: va crear aixina la Federal Emergency Relief Administration (FERA) que va permetre sostindre financerament els programes d'ajuda als parats dels diversos Estats. Pero Roosevelt pensava que per a tornar la confiança als nortamericans no calia acontentar-se en simples ajudes sense contrapartides, sino conseguir-los un treball.

Varis programes varen vore la llum ràpidament. Conscient del fet de que els jóvens representaven de manera potencial a futurs propietaris i que el seu clim a caure en la delinqüència o la pobrea era més elevada, Roosevelt va crear el Civilian Conservation Corps («Cos Civil de Protecció Migambiental»), finançat en abonaments del tesor, el 31 de març de 1933. Va permetre, gràcies a treballs de repoblament forestal, de lluita contra l'erosió i les inundacions, la contractació de mils de jóvens parats en tot el país: 250 000 ocupacions varen ser creats per a persones entre els 18 i 25 anys, i en huit anys, el CCC va garantisar un salari de 30 dólars mensuals a prop de dos millons d'hòmens jóvens.

Igualment, els primers programes de grans treballs també varen rebre llum verda en 1933. El més célebre, el de la Tennessee Valley Authority (TVA), es va ocupar de la construcció d'assuts en vistes a acondicionar el territori de la conca del riu Tennessee, a llimitar les inundacions i a aumentar la producció hidroelèctrica, otorgant ocupació als parats en totes estes accions. També pretenia fer més atractiva esta zona dels Estats Units, totalment deprimida. Este programa va afectar a finalment sèt Estats.

El balanç dels Cent Dies

Els «Cent Dies» es varen caracterisar per les importants despeses presupostàries compromesos en els diversos programes governamentals. Des de 1931, el presupost federal era deficitari a causa de les reformes d'Herbert Hoover. No obstant, no va recobrar l'equilibri durant el periodo complet d'aplicació del New Deal. En 1933, el presupost va fixar aixina un dèficit d'1,3 millons de dólars. En resum, el primer New Deal no va ser el més costós: en 1936, el dèficit va alcançar els 3,5 millons de dólars.

Els Cent Dies es varen recolzar essencialment en mides urgents, pretenent realisar dos objectius ambiciosos: la recuperació econòmica i la tornada a la confiança de la població nortamericana. L'objectiu de la recuperació econòmica solament es va alcançar molt sumariament. De fet, per la numerosa resistència d'una part del empresariado aixina com de certs agricultors i a pesar de les mides que els havien segut concedides, la recuperació va ser molt llenta. Per una atra part, la desocupació es va mantindre a un nivell molt elevat i afectava al 24,9 % de la població en 1933. En canvi, este primer New Deal va ser un èxit en el pla popular i per a la tornada de la confiança: el sanejament de la situació bancària va permetre als nortamericans depositar de nou els seus aforros en els bancs. D'igual modo, Roosevelt va gojar d'un verdader «estat de gràcia», tant en el Congrés com en la prensa varen recolzar les seues mides.

Este balanç va provocar, a pesar de tot, descontents, sobretot alguns mesos despuix del fi del primer bloc de reformes, a principis de 1934. La polèmica va aplegar inclús a les files demòcrates, a on els partidaris originals del New Deal varen mostrar signes d'impaciència. Aixina, el senador demócrata per Luisiana, Huey Long, va agrupar als descontents del Sur i del Mig Oest i va llançar el moviment Share Our Wealth per a opondre's a Roosevelt. En un suburbi de Detroit, Charles Coughlin, sacerdot catòlic, conegut per la seua influència en la ràdio en 40 millons d'oyents, va utilisar un discurs demagògic i va fundar el seu propi moviment polític, profundament anti New Deal i xenòfop. Varen ser després els círculs de negocis, formats per industrials capitalistes i demòcrates de tendència més conservadora, els qui varen acusar a Roosevelt de defendre un programa socialiste.

El president no va cedir. Les eleccions llegislatives de 1934, pel contrari, varen reforçar la majoria demòcrata i ho varen animar en les seues opcions polítiques. L'accent es va posar esta volta en la satisfacció dels descontents, pero la voluntat de buscar solucions permaneixia. Com a conseqüència, el segon New Deal va posar un major émfasis en l'aspecte social.

De la política econòmica a la social: d'un New Deal a un atre

Mentres que els cent primers dies varen vore l'aplicació de mides que apuntaven cap a l'estabilisació de l'economia nortamericana, que va tocar fondo en 1932, les diverses mides portades a terme en el transcurs del fi del primer New Deal (de finals de juny de 1933 a 1934) i en el segon New Deal varen correspondre més a la voluntat de tornar la confiança al poble nortamericà, colpejat particularment per la desocupació. És puix, a partir d'este moment, quan varen aparéixer els primers programes nacionals de lluita contra la desocupació, que apuntalaban les bases de l'intervencionisme de l'Estat, principalment en matèria de jubilacions, de condicions de treball, en particular en l'ampliació de les prerrogatives sindicals, i finalment en matèria d'assistència social, per a ajudar als més desprovistos. L'aspecte econòmic del New Deal va cedir aixina de forma progressiva el seu protagonisme als aspectes socials.

No obstant, esta nova prioritat consagrada a la població nortamericana víctima de la crisis va ser acompanyada d'una voluntat per estabilisar i consolidar els sistemes bancaris (depòsits i crèdits) i monetaris per mig de la prolongació de les profundes reformes que es varen mamprendre durant els «Cent Dies». Els mijos amprats per a complir este objectiu varen eixercitar un paper essencial en el fi de la Gran Depressió.

Els grans programes de lluita contra la desocupació

Els Cent Dies ya varen presenciar la posada en marcha dels primers programes en favor de l'ocupació i en vistes a reduir les taxes de desocupació. Aixina, la Federal Emergency Relief Administration, naixcuda de la Reconstruction Finance Corporation o els Civilian Conservation Corps, va permetre la creació de llocs de treball, pero en proporcions llimitades pel reduït número de persones a les que es dirigien estos programes, com la franja d'edat entre els 18-25 anys cap a la que s'enfocaven els CCC.

Pero ya des de l'inici d'esta política de lluita contra la desocupació varen aparéixer els problemes. El primer concernia al presupost concedit a les diferents institucions governamentals dedicades a l'ocupació, com el de la Federal Emergency Relief Administration, dirigida per Harry Hopkins. En efecte, mentres que el presupost de la Public Works Administration d'Harold Ickes, destinada a la renovació industrial, ascendia 3,3 millons de dólars (el 5,9 % del PIB nortamericà de l'época), el de l'agència d'Hopkins era molt més reduït, a pesar de que els objectius eren d'importància similar. Hopkins va incitar llavors a Roosevelt a que creara una agència que permetera contractar directament a parats. Va ser en este context quan va nàixer la Civil Works Administration el 8 de novembre de 1933, en l'objectiu de proporcionar ocupació a quatre millons de nortamericans. L'objectiu es va alcançar en giner de 1934. Hopkins va realisar aixina el seu desig de tornar el seu valor a l'assistència social pel treball.

A pesar dels molt positius resultats d'estos programes, el president Roosevelt es va inquietar per les creixents despeses dels Estats i els governs locals, per lo que va decidir desmantellar progressivament la Civil Works Administration. Pero no va renunciar per això al paper del treball en la distribució de l'assistència social, sobretot de cara a les crítiques de la població, segons les quals una assistència social llimitada en el temps era encara pijor que cap. Veent a finals de 1934 que l'espectre de la depressió estava encara present, Roosevelt va demanar a la seua administració concebre un nou pla d'assistència social pel treball. En la primavera de 1935, la Emergency Relief Aproppiation Act va concedir cinc mil millons de dólars al Govern per a eixecutar nous proyectes. Aixina és com va nàixer el 6 de maig la Works Progress Administration, que va prendre el relleu de la Federal Emergency Relief Administration i va succeir en èxit a la Civil Works Administration, convertint-se puix en una de les agències clau del New Deal.

Dos novetats: les llibertats sindicals i el reconeiximent del consumidor

La llegalisació dels sindicats es va topar en la reticència dels círculs de negocis i dels empresaris. Per esta raó, en 1934 varen esclatar folgues en numeroses empreses per a protestar contra la negativa dels patrons a reconéixer els sindicats, disminuint aixina l'activitat en les ciutats. Les empreses varen utilisar mijos diversos per a intimidar als seus empleats, com l'espionage o les amenaces sobre les seues ocupacions. En el propòsit de regular els litigis, Roosevelt va decidir en 1934 crear una nova entitat encarregada de velar pel compliment de les normes laborals, la National Llabor Relations Board, conseqüència de l'adopció de la National Llabor Relations Act.

Des de 1934, líders sindicals de primer pla com John L. Lewis, president de la poderosa United Mine Workers of America (UAW), no varen vacilar en anunciar: «El president vol que vosté s'afilie a un sindicat». No obstant, Roosevelt no va apreciar el ser vist com un enemic dels empresaris, els qui devien permetre la reconstrucció del país. El senador Robert F. Wagner es va manifestar com un pioner de les llibertats sindicals en els Estats Units en el moment de la redacció d'una llei que declarava permanent l'activitat del National Llabor Relation Board, considerat com a impediment a les intimidacions d'una part, i als sindicats d'empresa per una atra. Aixina va ser com el 6 de juliol de 1935, poc temps despuix de la declaració d'inconstitucionalitat per part de la Talle Suprema de la National Industrial Recovery Act, es va aprovar la Wagner Act, que repetia part del text de la NIRA i alcançava l'objectiu de l'administració Roosevelt de contrarrestar forces entre empleats i empresaris.

A partir de llavors, Roosevelt va desijar que els empleats s'afiliaren a un sindicat. Ràpidament, els índexs de sindicalisació varen aumentar: varen passar del 9 % en 1930 a més del 33 % en 1940 en l'indústria manufacturera, i del 51 % en 1930 a més del 75 % en 1940 en les indústries mineres. En atres sectors, les sifres varen ser similars.

Les polítiques federals també varen estudiar la situació del consumidor en la creació del Consumers Advisory Board, encarregat d'arreplegar les queixes dels consumidors contra els preus elevats. Una «guia del consumidor» (Consumer's Guide) fixa un preu teòric dels bens de consum de base, i permet als compradors senyalar les desviacions del preu entre el teòric i el real. El moviment dels consumidors va contribuir també en menor mida a contrarrestar l'influència del empresariado. Rexford Tugwell va influenciar en l'adopció de normes sanitàries i en la lluita contra els productes perillosos.

La qüestió de les jubilacions i les ajudes socials

La redistribució de la riquea figurava entre les prioritats de Roosevelt. No obstant, no va utilisar a l'Estat com a principal mig per a realisar dita redistribució. En la mateixa época, en atres països de tradició més intervencionista, l'impost sobre les fortunes més grans constituïa un dels mijos més directes de repartiment de la riquea. Pero a pesar del caràcter directe de l'intervenció, Roosevelt va rebujar utilisar-la, en benefici d'un impost creat en 1932 per Hoover, el qual afegia taxes de funcionament de la AAA pagades pels productors als imposts regresivos sobre l'alcohol i atres bens considerats com a conductors a la luxúria i al vici. Desafortunadament, esta mida es va convertir en una càrrega per als nortamericans més desfavorits. Com a conseqüència, l'administració Roosevelt va buscar un mig per a redistribuir la riquea sense passar per la política fiscal.

Al marge de la formació d'associacions de consumidors, el Govern desijava garantisar a la població nortamericana una certa independència i mijos per a previndre-se contra #disminució brutals de les rendes, ya foren a curt determini per la desocupació cíclico, o permanents per discapacitat o vellea. En un primer moment, Roosevelt va decidir crear una «Comissió de Seguritat Econòmica» (Committee on Economic Security) encarregada d'esbossar els plans d'una seguritat social. La CES preconisava en un informe enviat a Roosevelt un sistema de jubilació pagat primerament pels futurs jubilats i després progressivament per les rendes del Tesor. Pero Roosevelt es va opondre a este principi que constituïa segons les seues declaracions una mera variant del model britànic, conegut com dole. Pel contrari, Roosevelt desijava un sistema que els empresaris i els empleats finançaren per mig d'una deducció sobre la seua salari i a on l'Estat no intervinguera. Pero front a les numeroses crítiques que es varen alçar contra el proyecte, particularment a causa de la situació inestable de l'ocupació que feya ilusoria una deducció estable sobre el conjunt de la massa salarial, Roosevelt i la seua administració varen realisar alguns canvis, inspirant-se en sistemes ya experimentats en atres països, en la prioritat particular de cobrir a un número més elevat de nortamericans.

El text clau d'este periodo va ser la Llei de Seguritat Social o Social Security Act, aprovada el 14 d'agost de 1935. Va establir un sistema de protecció social a nivell federal: jubilació per a majors de 65 anys, segur contra la desocupació i ajudes diverses per a minusvàlits, les malalties i l'invalidea quedaven sense cobrir. Els cegos i els chiquets minusvàlits varen rebre ajudes finançades per subvencions federals concedides en els Estats. El New Deal va posar aixina les bases del estat del benestar. Progressivament, el sistema va cobrir una part més àmplia de la població, particularment gràcies a les esmenes de 1939 i de 1950, pero al principi, va quedar acantonat en els llímits inicialment imposts per Roosevelt.

En els Estats Units, el sistema de les jubilacions per redistribució de la riquea es va iniciar també durant el New Deal, en la finalitat de protegir a les persones d'edat alvançada de la misèria. En 2005, este sistema donava més de la mitat de les seues rendes a dos terços dels jubilats del país.

Cap al fi del New Deal

El creiximent de l'oposició

Ya en 1934 varen sorgir les primeres crítiques. En primer lloc, contra Roosevelt, acusat per un costat de donar proves de conservadurisme particularment en matèria fiscal, a pesar del seu clim cap a experimentar, i per un atre costat de voler trobar un contrapeso en el poder als círculs de negocis i del empresariado. Roosevelt també va ser criticat quan va prometre declarar la guerra «Als príncips privilegiats d'estes noves dinasties econòmiques». Es va vore aixina acusat de traïcionar la seua classe», i encara que sempre havia defés al capitalisme nortamericà com la base de la recuperació, va obtindre només un respal parcial i llimitat dels círculs de negocis entre els que, no obstant, ell mateixa havia naixcut.

Roosevelt també es va trobar des de 1934 confrontat en la «qüestió racial», ya que els demócrates no podien oblidar-se del vot dels segregacionista blancs dels Estats del Sur en l'òptica d'una reelecció. No obstant, certs colaboradors del New Deal es varen preocupar al mateix temps de la situació de les minories, recolzades entre atres per la dòna del president, Eleanor Roosevelt, qui defenia els interessos d'associacions en defensa dels drets dels negres tals com la National Association for the Advancement of Colored People (NAACP), Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color. Una oposició es va desenrollar aixina en els Estats del Sur, que es varen sentir perjudicats, particularment a través de l'American Liberty League (ALL), Lliga Nortamericana per la Llibertat, creada en la finalitat de «educar al poble en el caràcter gratificant d'animar a la gent a treballar».

En 1935, Roosevelt va deure fer front a un atre opositor, la Talle Suprema, que va invalidar vàries mides, posicionant aixina al Govern en una difícil situació. En conseqüència, la NRA va ser condenada unànimement per nou juges, que varen considerar que els còdics de competència lleal anaven en contra les disposicions comercials de la Constitució. En giner de 1936, la AAA va ser invalidada per haver creat una taxa illegal a favor dels agricultors. A pesar d'estes dificultats, l'administració Roosevelt va continuar aprovant lleis com la Wagner Act que varen compensar en part lo perdut en l'illegalisació de la NRA. Roosevelt, testic d'una situació cada volta més tensa entre el Congrés i els Estats que reclamaven més autoritat, va decidir no anunciar més les seues accions polítiques de manera pública. Mentres que els republicans varen fer campanya recolzant al Congrés, Roosevelt va fer una crida als que li havien recolzat en 1932 i els que seguien recolzant-li en un discurs pronunciat el 31 d'octubre en el Madison Square Garden. En les eleccions, la victòria de Roosevelt va ser aplastant, ya que va conseguir el vot de 46 dels 48 Estats, en una diferència d'11 millons de vots, contradient tots els sondejos i les previsions de la prensa. Açò va indicar un respal fort i popular de la política del New Deal, lo que es va traduir en una majoria demòcrata en abdós cambres del Congrés. Gràcies a una reforma de la Cort Suprema, en la que va desplaçar als juges conservadors per atres elegits per ell mateixa per a garantisar que les reformes ixqueren avant, Roosevelt va aplegar a obtindre més respal, en reafirmar la Cort el seu respal a la Wagner Act i a la Llei de Seguritat Social.

Les crítiques creixents de la prensa

Els historiadors tant d'esquerra com de dreta s'han vist en general decepcionats pel segon mandat de Roosevelt. Els numerosos periodistes, provinents de diversos panorames polítics, varen prendre aixina posició contra les reformes del New Deal. Entre estos autors, es poden citar als de dreta, com John T. Flynn. De fet, en 1948, Flynn va escriure un llibre, The Roosevelt Myth (El Mit Roosevelt) que relatava els mandats presidencials de Roosevelt, des de 1932 fins a la seua mort en 1945. Flynn va ser un fort opositor del New Deal, el qual va aplegar a calificar en 1943 com a «forma degenerada de socialisme, i degradació del capitalisme». Per una atra part, considerava que Roosevelt i la seua administració gojaven d'una image heròica enganyosa transmesa per la prensa, la ràdio i la televisió. La seua obra, revisada en 1956, apuntava, segons les seues pròpies paraules, a Franklin Delano Roosevelt tal i com va anar verdaderament entre 1932 i 1945. Flynn va denunciar aixina una tendència «dictatorial» i «socialista» de Roosevelt.

Pel contrari, atres periodistes com Barton J. Bernstein varen trobar el New Deal massa conservador. Aixina, en els anys 1960, la nova esquerra americana es va mostrar molt crítica cap a la política de Roosevelt: Barton J. Bernstein, en 1968, va fer una llista de les oportunitats perdudes i de les solucions inadequades als problemes econòmics i socials dels anys 1930. Paul K. Conkin en The New Deal (1967) va denunciar una política favorable per als empresaris. Howard Zinn, en un ensaig de 1966, va reprochar al New Deal l'haver servit per a preservar el capitalisme en els Estats Units.

En un atre registre, els periodistes libertaris Garet Garrett i Henry Hazlitt es trobaven entre els principals crítics del New Deal. En efecte, Garrett, en la llínea del libertarismo, considerava que tot home era responsable de la seua pròpia existència, i que cap home podia esperar delegar-li la seua llibertat a uns atres, a l'inversa de lo que succeïa en sistemes que forçaven la redistribució de riquea tals com el socialisme o el comunisme. Aixina que, considerava que canviant la seua autonomia i la seua responsabilitat per programes socialistes, els nortamericans renunciaven al seu dret inalienable a la llibertat. Per esta raó, va publicar de 1933 a 1940 en les columnes del Saturday Evening Post els artículs que posaven en dubte les opcions polítiques triades pel president. El conjunt d'estos artículs va ser reunit posteriorment en una colecció nomenada Salvos against the New Deal: Selections from the Saturday Evening Post: 1933-1940.

1937: una nova recessió

A pesar de la reforma de la Cort Suprema, els demócrates es varen dividir en el transcurs de 1937, mentres el país coneixia la seua primera recessió des del punt baix de 1932, lo que va posar en perill la credibilitat del New Deal. Vàries posicions es varen confrontar llavors: els círculs de negocis varen acusar a l'administració Roosevelt d'impedir-los realisar inversions productives i castigar les activitats econòmiques en les taxes de la seguritat social, efectives a partir de 1937. Pel contrari, els partidaris del New Deal varen denunciar una «folga del capital» portada a terme pels círculs de negocis per a desacreditar al New Deal, responsabilisant també a Roosevelt, que a causa del seu conservadurisme fiscal va prendre la decisió de reduir certes despeses d'obres públiques per a equilibrar el presupost, provocant d'esta forma un recrudecimiento de la desocupació.

En una carta particular dirigida al president l'1 de febrer de 1938, és dir, dos anys despuix de l'aparició de la Teoria general de l'ocupació, l'interés i els diners, John Maynard Keynes va sugerir a Roosevelt considerar totes les crítiques que va rebre com a vàlides. Keynes va explicar aixina que la disminució de la despesa pública representava un error, i que era necessari estimular a les empreses del sector privat en la finalitat de facilitar la recuperació. Conforme a estos principis, Roosevelt va reclamar puix una recuperació de la despesa pública des del segon trimestre de 1938. Con este fin, es va desbloquejar un fondo de tres mil millons de dólars. Pero Roosevelt havia eixit debilitat per la recessió i el litigi en la Cort Suprema. L'última gran llei del New Deal, la Fair Llabor Standards Act (Llei de Normes Justes del Treball), que prohibia el treball infantil i instituïa un salari mínim, va ser votada el mateix any. En posterioritat, cap atre text llegal superior va ser ratificat en el Congrés, i el New Deal va ser cedint progressivament el seu lloc a una nova qüestió: la guerra.

Les noves prioritats de Roosevelt

En novembre de 1938, és dir, uns mesos despuix de la firma de la Fair Llabor Standards Act, Roosevelt va explicar en una reunió privada en el secretari del Tesor Henry Morgenthau que la guerra que s'aveïnava en Europa podia ser beneficiosa per a Estats Units en general i per als demócrates políticament. Al mateix temps, Roosevelt va escomençar a pensar en els mijos per a construir la força militar nortamericana en l'objectiu de dissuadir a atres països, evitant tindre que negociar en Hitler. A pesar de les difícils eleccions per al seu partit, Roosevelt va ser reelegit per al tercer mandat en les eleccions de 1940, i va declarar davant la prensa que no li agradava el terme de New Deal, ni el seu sobrenom de «Doctor New Deal», ya que encara que haguera solucionat els numerosos mals del seu país, els Estats Units devien enfrontar-se a nous riscs. Va declarar aixina que el seu companyer el «Doctor Guanya la Guerra» anava a prendre el relleu.

El fi del New Deal va ser manifest en l'evolució de les despeses presupostàries, que varen traduir clarament la transició cap a una economia de guerra. En 1943, el Civilian Conservation Corps, la Works Projects Administration i atres agències del New Deal varen ser suprimides. Al mateix temps, la partida de defensa i despeses militars del presupost va passar del 8 % en 1938 al 40 % en 1943. Finalment, va caldre esperar fins a 1943 per a que la desocupació caiguera a nivells inferiors als de 1929. Per a llavors, el New Deal ya no contava en cap prioritat.

A pesar de tot, les idees del New Deal no varen desaparéixer totalment en la Segona Guerra Mundial, i des de 1944 Roosevelt va reafirmar que la llibertat individual no podia existir sense una certa seguritat econòmica. Fins a va concebre una segona Carta de Drets que garantisara les noves bases de prosperitat i de seguritat per a tots, qualssevol que fora la seua condició, la seua raça o les seues creències. Entre estos drets, a on figuraven la seguritat contra els encerts de la conjuntura econòmica, dret a l'ocupació, preus agrícoles correctes, o dret a un salari digne, l'immensa majoria eren ya prioritats del New Deal.

Balanç del New Deal

Progressos en lo polític i social

En el pla polític, el poder eixecutiu i el gabinet presidencial varen reforçar la seua influència sense inclinar per això al país a la dictadura. Roosevelt va saber instaurar un víncul directe en el poble per les numeroses conferències de prensa que va tindre, pero també per l'utilisació de la ràdio en les seues célebres «Charrades junt al fumeral» i els seus numerosos desplaçaments. El New Deal va permetre una democratisació de la cultura aixina com la reconciliació dels artistes en la societat i el seu esperit va impregnar el país: el cine i la lliteratura es varen interessar més pels pobres i pels problemes socials. La Works Projects Administration va aplegar a posar en marcha numerosos proyectes en el camp de les arts i la lliteratura, en particular en els cinc programes del Federal Project Number One en favor dels artistes. La WPA va permetre la realisació de 1566 noves pintures, 17 744 escultures, 108 099 pintures a l'oli i desenrollar aixina l'ensenyança artística. Pero fins a en este camp, el balanç ha de matisar-se: encara que els artistes nortamericans varen ser mantinguts per fondos públics i varen adquirir un reconeiximent nacional, esta política cultural es va vore interrompuda per la Segona Guerra Mundial i per la posterior mort de Roosevelt. Des del punt de vista de les agències del New Deal, pugues també citar-se la Public Works Administration, que va gastar 13 000 millons de dólars en 1942, i va amprar fins a un total de 3,5 millons de parats en 1938. Sobre les obres públiques realisades, es poden citar 285 aeroports, 1 milló de quilómetros de carreteres, 77 000 ponts i 122 000 edificis públics en el periodo de sèt anys.

Fracàs relatiu en lo econòmic

En el pla econòmic, la situació era millor a l'albor de la Segona Guerra Mundial que en 1933: la producció industrial va recobrar el seu nivell de 1929. Contabilisant com «100» la situació de 1929, el PNB en preus constants era «103» en 1939, «96» si es té en conte el PNB/hab. No obstant, la desocupació sempre es mantenia en unes sifres massives: el 17 % de la població activa nortamericana es trobava desocupada en 1939, o siga 9,5 millons de persones. No obstant, rebien un subsidi de desocupació, lo que representa una novetat en relació en la situació precedent al New Deal. La població activa va aumentar en 3,7 millons de persones entre 1933 i 1939. El New Deal va inaugurar ademés un periodo d'intervencionisme estatal en numerosos sectors de l'economia nortamericana: encara que no va haver nacionalisacions, les agències federals varen desenrollar les seues activitats i varen amprar a més funcionaris en títul universitari. Les mides del New Deal varen posar aixina les bases de la futura superpotencia nortamericana.

A pesar de tot, el New Deal no va aplegar a fer tornar la prosperitat de la década de 1920, i en 1941, sis millons de nortamericans encara esperaven una ocupació. El plena ocupació no es va conseguir abans de l'atac japonés a Pearl Harbor, puix recent l'entrada d'Estats Units en la guerra contra l'Eix va generar un gran estímul per a que l'indústria pesada nortamericana, una de les més àmplies i diversificadas del món, es llançara a participar de l'esforç propi de l'economia de guerra; el reclutament de tropes i la demanda d'obrers en les fàbriques varen causar una dinamisació de l'economia que paulatinament va reduir el número de desocupats. Des del punt de vista de l'inversió, els resultats també varen ser regulars: l'oposició dels círculs empresarials a l'acció de Roosevelt, i inclús la seua voluntat d'obstaculisar el procés, varen provocar una caiguda de l'inversió privada, que la pública no va poder compensar. En tot, les mides de Roosevelt varen permetre sostindre la demanda global, frenant la seua caiguda. La recessió econòmica de 1937 també va jugar en contra de Roosevelt, traduint-se particularment per un descens del 50 % del valor de les accions, i per una pujada de la desocupació que va afectar a 11 millons de nortamericans eixe mateix any.

Sobre l'agricultura, Roosevelt no va aplegar a oferir una paritat entre els preus agrícoles i industrials, degut particularment a la reticència del Congrés a otorgar costosos crèdits en 1938 per a detindre la caiguda dels preus agrícoles. En un context d'un nou increment de la producció, els preus dels productes agrícoles varen disminuir de nou, causant greus pèrdues de diners entre els menuts llauradors. El problema de l'empobriment rural es va agravar encara més, com ho mostra John Steinbeck en la seua novela Els raïms de l'ira.

En matèria comercial, els resultats varen ser distintamente inferiors als registrats abans de la crisis. La situació de l'equilibri dels contes es va degradar progressivament, i la balança comercial va poder recobrar l'equilibri solament gràcies a una contracció neta de les importacions, que varen passar de 4400 millons de dólars en 1929 a 2100 millons en 1939. Pese a tot, Estats Units va aumentar la compra d'or, de tal modo que en el país es trobava el 70 % de les existències d'or mundial en 1939.

L'herència política i social del New Deal

Des del punt de vista polític, el New Deal va deixar una forta chafada, creant una àmplia gama d'agències governamentals, protegint a diversos grups de ciutadans (obrers, agricultors, entre uns atres) que varen sofrir la crisis, permetent-los fer contrapeso al poder del empresariado i dels círculs de negocis. L'administració Roosevelt va generar aixina numeroses idees polítiques, conegudes per les generacions següents baix el nom de «Reforma lliberal del New Deal» que han permaneixcut com a fonts d'admiració tant per a crítics com per a generacions posteriors, i que varen contribuir a formar la gran ona de reformes lliberals que va continuar en la «Gran Societat» de Lyndon B. Johnson en la segona mitat dels anys 1960. Seguint el model del seu mentor, Franklin D. Roosevelt, Johnson va procurar estendre el programa del New Deal més allà de la simple seguritat econòmica, prenent en consideració els drets civils, l'educació, la vivenda, i el sistema de cobertura mèdica, és dir els temes ya abordats per Roosevelt en el seu particular Carta de Drets.

Sobre els drets civils, les órdens eixecutives tals com la Fair Employment Practices Comission, adoptada el 25 de juny de 1941 per Roosevelt, i que prohibia la discriminació a l'hora de la contractació en contra dels afroestadounidenses, les dònes, i les minories, va constituir un alvanç que va aportar millors ocupacions i salaris a millons de persones que pertanyien a minories. Globalment, el New Deal es va correspondre en una fase de reconeiximent de les poblacions minoritàries, anys abans de l'inici del Moviment pels drets civils. L'influència d'Eleanor Roosevelt, considerada la primera dòna d'un president que va recuperar el paper actiu de la primera dama, es va mantindre prop d'organisacions com la NAACP, sent crucial des de 1933. No obstant, cal recordar que el New Deal no va ser el disparador del Moviment pels drets civils. De fet, l'immensa majoria de les grans associacions en defensa de les minories tals com l'Associació Universal de Desenroll Negre i la Lliga de Comunitats Africanes (NAACP) varen ser creades al començament de el XX. Per una atra part, el fet de que una proporció creixent de afroestadounidenses tinguera una ocupació a finals dels anys 1930 també valora el fet de que l'economia de guerra implicava donar treball al major número possible de persones.

#Controvèrsia entorn al New Deal

El New Deal i el keynesianismo

Encara que alguns sostenen que l'influència de John Maynard Keynes sobre el New Deal és casi inexistent per la publicació de la Teoria general de l'ocupació, l'interés i els diners en 1936, és dir, prop de tres anys despuix de l'inici del New Deal, se sap que el desenroll teòric desplegat per Keynes va ser anterior a la concreció de la publicació. De fet, ell mateixa va escriure una célebre carta a Rooselvelt al moment de la seua assunció, postulant les seues idees d'intervencionisme econòmic per a apalancar l'economia.

No obstant, al final d'una entrevista entre Roosevelt i Keynes, el primer hauria declarat no haver comprés res de les declaracions realisades per Keynes. Finalment, autors nortamericans varen conduir des de finals dels anys vint la seua pròpia investigació. Foster i Catchings, per eixemple, en les seues obres Business Without a Buyer (1927) i, sobretot, The Road to Plenty (1928), varen posar l'émfasis en l'importància del consum i varen qüestionar la llei de Say, que volia que l'oferta creara la seua pròpia demanda. Marriner Eccles, president de la Reserva Federal de 1934 a 1948, va ser segons Arthur Meier Schlesinger un dels més marcats discípuls de Foster. No obstant, el segon New Deal, les mides del qual varen ser elaborades per l'anomenada escola dels coyunturistas (Alvin Hansen i Foster en particular), va anar fortament influenciat pels treballs de Keynes, particularment pel principi del pump priming («preparat de la bomba»), indispensable per a la recuperació econòmica i per al respal de la demanda global.

Keynes va contribuir a la creació del Sistema Monetari Internacional en concloure la Segona Guerra Mundial, i en resposta als Acorts de Bretton Woods. De fet, mentres que l'ambiciós programa nacional del New Deal començava a apagar-se, Roosevelt es va donar conte de l'importància de la política exterior convencent-se, particularment a partir de les teories del seu secretari d'Estat Cordell Hull i de Keynes, de que un comerç sense impediments podia ser un camí de pau i prosperitat. No obstant, al sendemà de la firma dels acorts, el pla de Keynes no va ser l'elegit, sino el del seu homòlec nortamericà Harry Dexter White, ya que proponia, a eixemple del model de seguritat social del New Deal, la creació d'un fondo al que cada país aportaria la seua contribució. Va ser aixina com es varen assentar les bases del Fondo Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment. Estes dos institucions s'inspiraven puix en agències del New Deal, per un costat pel seu caràcter experimental, i per un atre per la seua incapacitat d'adaptar-se a les necessitats de l'economia, estenent les seues prerrogatives. Aixina, l'incapacitat del FMI per a abastir de fondos en l'objectiu de combatre la pujada del comunisme va conduir a la creació del Pla Marshall.

Visió lliberal clàssica

Milton Friedman i l'Escola de Chicago

Milton Friedman, dirigent de l'Escola d'Economia de Chicago, va anar en el seu moment favorable al New Deal. Encara que era portaveu del Tesor, va defendre una política keynesiana. En canvi, en 1962, en la seua obra Capitalisme i llibertat, es va entregar a una defensa del mercat, i a una crítica del New Deal i de l'estat del benestar. Ell i Anna Schwartz varen criticar llavors el New Deal explicant que «el remei havia estat a punt de ser pijor que la malaltia». Per a Friedman, de fet, la Gran Depressió provenia principalment d'una mala gestió monetària, l'oferta de la qual deuria haver segut aumentada i no reduïda. En la seua Història monetària dels Estats Units publicada en 1963, va desenrollar esta tesis explicant aquella greu crisis econòmica per les polítiques de contracció monetària portades a terme. Aixina, Friedman va explicar que: «La FED era molt responsable de l'amplitut de la crisis de 1929. En lloc d'usar del seu poder per a compensar la crisis, va reduir en un terç la massa monetària entre 1929 i 1933 … Llunt de ser un fracàs del sistema de lliure empresa, la crisis va ser un fracàs tràgic de l'Estat.» Friedman denunciava aixina el nefast paper de l'intervenció de l'Estat en l'economia, i en particular en la política monetària, portada a terme, en la seua opinió, en el New Deal.

Friedrich Hayek i l'Escola austríaca

Friedrich Hayek, conegut pel seu lliberalisme en la llínea de l'Escola austríaca d'economia, va criticar vivament l'intervencionisme estatal, rebujant l'intervenció econòmica en les economies capitalistes. Hayek també va criticar el keynesianismo, jujant que John Maynard Keynes no posseïa més que coneiximents llimitats en teories econòmiques. Va mostrar aixina que les polítiques keynesianas de reactivació econòmica, basades en l'utilisació del presupost públic, conduïen al mateix temps a l'inflació, a l'estancament econòmic i a la desocupació.

Pero més allà d'estes crítiques generals, lo que específicament més va molestar a Hayek va ser que els principals consellers de Roosevelt hagueren segut classificats entre els lliberals. Hayek no estava d'acort en John Dewey, un dels seus principals inspiradores, ni sobre la concepció de la llibertat, ni en el víncul entre llibertat i llimitació, ni en lo que crida el seu «pragmatisme constructivista». Igualment, en esta òptica, Friedrich Hayek va criticar les quatre llibertats de Franklin Delano Roosevelt en el seu llibre Dret, llegislació i llibertat.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Estats Units|20px|Vore el portal sobre Estats Units]] Portal:Estats Units. Contingut relacionat en Estats Units.
• Història econòmica dels Estats Units.
• Keynesianismo.
• Política econòmica anticíclica.
• Nova economia keynesiana.

Bibliografia

• Howard Zinn (ed.), New Deal Thought, Hackett Pub Co Inc, 2003 (primera edició de 1966) ISBN 978-0872206854
• Arthur Meier Schlesinger, L'Ère de Roosevelt 1: la crise de l'ordre ancien 1919-1933, Denoël, 1971a (primera edició de 1956)

• Arthur Meier Schlesinger, L'Ère de Roosevelt 2 : l'avènement du New Deal, Denoël, 1971b (primera edició de 1958)
• Denise Artaud, Li New Deal, Paris, Armand Colin, 1982, collection "O2", ISBN 2200320264, ISBN 978-2200320263
• Denise Artaud, L'Amérique en crise. Roosevelt et li New Deal, Paris, Armand Colin, 1987, ISBN 2200371160
• André Kaspi, Franklin Roosevelt, Paris, Fayard, 1988, ISBN 2213022038
• Rosenof, Theodore., 1997, Economics in the Long Run: New Deal Theorists and Their Legacies, 1933-1993 The University of North Carolina Press.
• David I.Hamilton, The New Deal, Boston, Houghton Mifflin, 1999
• Anthony J. Badger, The New Deal: The Depression Years, 1933-1940, Ivan R. Dee, Publisher, 2002. ISBN 1566634539
• Eric Rauchway, The Great Depression and the New Deal: a Very Short Introduction Oxford University Press, 2007 ISBN 9780195326345.
• Kathryn Flynn, Richard Polese, The New Deal, Gibbs Smith, 2008. ISBN 1423602927
• William I. Leuchtenburg, Franklin D. Roosevelt And The New Deal, Harper Perennial. ISBN 0061330256

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre el New Deal.

New Deal en Viquidites.