Darío III

Darío III

Darío III

Darío III Codomano (en persa modern: داریوش, Dāriyūsch, en persa antic: Dārayavahusch o Dārayavausch; circa 380-330 a. C.) va ser l'últim rei persa de la dinastia aqueménida (336-330 a. C.).

En l'any 338 a. C. el visir i eunuc Bagoas, cap de la guàrdia real, va enverinar al rei Artajerjes III, i va promoure l'ascens d'Arsés, fill de Artajerjes. No obstant, davant el risc de que Arsés poguera eliminar-li, va enverinar a Arsés a principis de l'any 336 a. C., i va intentar instalar en el tro a un nou monarca que li resultara més fàcil de controlar. Va elegir per a este fi a Darío, membre relativament lluntà de la dinastia real, que s'havia distinguit en combat de campeons durant la guerra contra els cadusios (cadusii) del noroest d'Iran (Diodoro, Biblioteca històrica 17.6. 1-2), i que servia en eixe moment com a mensager real (Plutarco, Vida d'Alejandro, 18.7-8).

Darío era fill d'Arsames, fill a la seua volta d'Ostanes (germà de Artajerjes II), i de Sisigambis, filla d'Artajerjes II Mnemón; l'apelatiu Codomano sembla ser una forma adaptada al grec del seu verdader nom, abans d'adoptar el de Darío, per a aixina evocar a Darío I i guanyar llegitimitat sobre el tro. El nou rei pronte va demostrar ser més independent i capacitat de lo esperat per Bagoas, que va intentar recórrer de nou al verí per a eliminar al rei persa. No obstant, esta volta no va tindre èxit, ya que Darío, previngut de les intencions de Bagoas, li va ordenar beure de la copa enverinada que este li oferia (Diodoro, op. cit. 17.5.6).

Primers anys de regnat

El nou rei va tractar d'afirmar el seu control sobre un imperi inestable, en el qual molts dels seus territoris eren governats per sátrapas celosos de les seues prerrogatives i poc lleals, i poblats per súbdits descontents i sempre disposts a la rebelió. Va tractar d'afirmar el poder persa de cara a l'exterior per mig de la conquista d'Egipte (334 a. C.), despuix d'una campanya militar que devia demostrar el resorgiment del poder aqueménida, si be va resultar ser l'última conquista de l'imperi persa com a tal.

Respecte al panorama exterior, va haver de preparar-se davant l'amenaça que suponia el rei Filipo II de Macedònia. En l'any 336 a. C. Filipo havia segut nomenat Hegemon per la Lliga de Corinto para comandar l'eixèrcit greco-macedonio en la guerra panhelénica de venjança contra l'Imperi persa, per la destrucció i l'incendi dels temples de la Acrópolis ateniense durant la segona guerra mèdica. Filipo va destacar un eixèrcit cap a Àsia Menor, baixe el mando dels seus generals Parmenión i Nuga-ho, per a lliberar a les ciutats gregues que estaven baix el control persa, ocupant despuix de diversos contratemps la Tróade fins al ric Meandre. No obstant, l'assessinat de Filipo va detindre la campanya militar, mentres el seu successor intentava fer-se en el control de Macedònia i del restant de Grècia.

La guerra contra Alejandro

En abril de l'any 334 a. C., Alejandro III de Macedònia, que havia segut confirmat com Hegemon per la Lliga de Corinto, va invadir Àsia Menor al cap d'un eixèrcit conjunt greco-macedonio. Despuix de desembarcar en la Tróade, va prendre vàries ciutats i llogarets de la costa egea (Lámpsaco entre elles). Un eixèrcit aqueménida d'uns 50.000 efectius, al mando de Memnón de Rodas, va plantar cara al rei macedonio, sent derrotat en la batalla del Gránico. Despuix d'esta victòria, les forces greco-macedonias varen alvançar per la costa mediterrànea en direcció a les Portes Cilicias. Davant este alvanç, en 333 a. C. el propi Darío va assumir el mando dels eixèrcits perses per a lluitar contra el rei macedonio, pero el seu numerós eixèrcit va ser àmpliament superat i derrotat en la batalla de Issos (12 de novembre de 333 a. C.). Darío va fugir quan va comprovar que la batalla estava perduda, deixant arrere la seua carro, el campament persa i a la seua pròpia família, tot això capturat per Alejandro, que va tractar en respecte als presoners reals.

El eixèrcit macedonio es va dirigir llavors cap al sur, per a conquistar Fenicia, Palestina i Egipte, i assegurar aixina el seu retaguàrdia abans de marchar cap al cor del Imperi aqueménida. Darío va enviar varis mensages sense èxit a Alejandro, en els quals va aplegar a solicitar la devolució de la seua família a canvi d'un rescat, i a oferir al rei macedonio la possessió dels territoris situats a l'oest del Éufrates para aixina finalisar la lluita. La negativa d'Alejandro va obligar a Darío a realisar una leva general en totes les satrapías de l'Imperi que encara controlava. Va reunir aixina un numerós eixèrcit, que incloïa contingents de numerosos pobles somesos (bactrianos, sogdianos, escitas, parts, àraps, armenis, medos, indis, etcétera), i que alguns autors clàssics varen estimar en un milló d'infants, cent mil ginets, doscents carros en hoces esmolades en les rodes, i quinze elefants de guerra. Darío va concentrar el seu eixèrcit en Babilonia, i al vore el resolt alvanç d'Alejandro des d'Egipte, va seleccionar cuidadosadament en Mesopotamia el camp de batalla, triant para tal fi la planura de Gaugamela, cent quilómetros a l'oest de la ciutat de Arbela (l'actual Arbil, en Iraq), per a no cometre el mateix error que en Issos, a on la estrechez del camp havia segut un inconvenient crucial en la seua derrota.

Alejandro va aplegar als voltants de la planura a finals de setembre de 331 a. C., en un eixèrcit de 40.000 infants i 7.000 ginets, situant el seu campament a 10 km del campament persa. Poc abans d'entaular combat, Estatira, esposa i germana de Darío, va fallir durant el part del fill que esperava (Plutarco, Vida d'Alejandro, 21.2-5).

Derrota i mort

La batalla de Gaugamela va finalisar en una gran derrota dels perses, davant la qual Darío va mamprendre la fugida de nou, dirigint-se a Arbela i més vesprada a Ecbatana, la capital de Mija. Alejandro va ocupar les ciutats de Babilonia i Susa, abans de mamprendre la persecució de Darío per a impedir-li reunir un nou eixèrcit en les satrapías més orientals. Per tant Darío va fugir de nou cap a Hircania, una satrapía situada al sur del Caspio, i des d'allí va tractar de dirigir-se a Bactra, la capital de Bactriana, perseguit de prop per l'eixèrcit macedonio.

No obstant, al vore que Alejandro estava decidit a capturar Darío, un grup de nobles, entre els que es trobaven els sátrapa Bes, Barsaentes i Nabarzanes, varen prendre a Darío com a rehé, per a aixina poder pactar en Alejandro i, en entregar-ho, obtindre del rei macedonio l'independència de les satrapías orientals que governaven. Enterat Alejandro d'estos successos per un grup de perses fugitius, va mamprendre una ràpida marcha per a aplegar fins a Darío (mediats de juliol de 330 a. C.), pero poc abans d'aplegar al campament dels sátrapa insurgents, estos varen apunyalar a Darío en tindre coneiximent de la seua arribada, i varen mamprendre la fugida. Darío solament va sobreviure uns instants, agraint el recobre que li va brindar un destacament macedonio. Es conta que Alejandro, al vore el cadàver de Darío, va plorar i ho va cobrir en el seu mant, dient: "No era açò lo que yo pretenia".

Alejandro va proseguir la conquista de l'imperi aqueménida, ara en Bes com el seu rival (qui s'hi havia autoproclamado emperador de Pèrsia en el nom de Artajerjes V) i en l'excusa de venjar la mort de Darío. No obstant, el seu duel per Darío va ser sincer: va ordenar el trasllat del seu cos a Ecbatana fortament custodiat, a on va ser embalsamado i entregat a la seua mare per a que oficiara els funerals pel seu fill en Persépolis. Igualment, una volta que Alejandro va haver capturat a Bes, va manar condenar-ho i eixecutar-ho segons les lleis perses per l'assessinat del seu sobirà.

Aparicions en el cine

Any	Títul	Director	Actor
1956	Alexander The Great	Robert Rossen	Harry Andrews
2004	Alexander	Oliver Stone	Raz Degan

Vore també

• Imperi aqueménida
• Dinastia aqueménida
• Alejandro Magne

Bibliografia

• JUSTINO, Marque Juniano (1542). «Lliure Decimo», Epítome de les Històries Filípicas de Pompeyo Trogo, Amberes.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Darío III.