Secularisació

Iglésia en Læsø, Dinamarca, que es va transformar en spa en 2008

La secularisació (lat. saeculare, significa ‘sigle’ o ‘món’) és el pas d'alguna cosa o algú d'una esfera religiosa a una civil o no teològica. També significa el pas d'alguna cosa o algú que estava baix l'àmbit d'una doctrina religiosa (seguint les seues regles o preceptes) a l'estructura secular, llaica o mundanal.

En l'àmbit de la Filosofia de la Cultura en general, i en repercussions directes en Dret Civil i Canònic, el concepte o procés social de Secularisació s'ha referit a la desacralisació d'elements i estructures, inicialment percebuts com dotats de significat simbòlic transcendent i passant a l'àmbit del llaïcisme profà, afirmant-se d'eixe modo una immanència radical (relativisme individualiste) en el valor referit als mateixos. Dit procés es vincula en la subjetivación de dits elements, pèrdua de transcendència pública, inclús en la codificació llegal i assignació de relativisme subjectiu en l'assignació de valor dels mateixos. Eixemple d'açò és la consideració de l'institució del matrimoni per la Reforma Protestant com una qüestió no sacramental, sino purament civil, i la seua posterior pèrdua de rellevància pública fins a la crisis de l'institució llegal del matrimoni sofrida en el XX i XXI en ser considerat una estructura sense rellevància pública més allà del propi individu. La secularisació també es referix al procés que experimenten alguns Estats o territoris quan diverses institucions i bens passen de l'esfera religiosa a la civil. En la secularisació, lo sagrat i lo religiós es fan més privats i cedixen la seua preeminència pública a la societat. Un dels processos de secularisació territorial més destacats de l'Edat Moderna va ser la mediatisació d'Europa de finals d'el XVIII a principis d'el XIX a conseqüència de les conquistes napoleòniques i la caiguda del Sacre Imperi Romà Germànic.

Etimologia i significats

Prové dellatí saeculare, que significa ‘sigle’ pero també ‘món’. D'ahí que secular es referixca a tot allò que és mundà, per oposició a lo espiritual, lo sant, o lo diví. De saeculum també deriva la paraula «seglar», en la que es designa als membres de l'Iglésia que no són clercs. Aixina que, «secular» s'opon a «religiós», com a «profà» s'opon a «sagrat».

• El terme ha servit per a designar la pèrdua de propietats de l'Iglésia i el seu pas a mans del Estat o de la societat civil. Per a referir a tal fet actualment s'utilisen les expressions «desamortisació» o «expropiació eclesiàstica».
• El terme «secularisació» també va designar la progressiva independència del poder polític respecte al poder eclesiàstic. En este sentit, secular equival a llaic, és dir, a no-confessional. En la secularisació l'Estat deixa de ser confessional, s'emancipa de qualsevol tutela religiosa i es convertix en un Estat llaic.

• En un tercer sentit, «secularisació» es referix a la pèrdua d'influència de la religió en la cultura. Si en alguna época varen estar someses a l'influència de grups religiosos, en la secularisació la ciència, la moral, l'art i atres expressions humanes recobren el seu paper al marge de lo religiós.
• En quart lloc, la «secularisació» designa l'autonomia de la societat en general i de les seues institucions (ensenyança, sanitat, assistència social, etc.) front a les institucions religioses que, tradicionalment, havien tingut molt més pes.
• Finalment, la «secularisació» és una manera de parlar de la decadència de les pràctiques i creències religioses que s'observa en les societats modernes.

Història, política i ideològica i conseqüències

Si ben no es pot determinar un moment exacte en l'història del primer cas de secularisme (caldria buscar la primera societat en relació en una religió i cóm relació es desmorona), podem remetre-nos als inicis de moviments autodeclarados seculars, aixina com a l'aparició del terme mateix. En Occident, entre els sigles XV i XVI, el panorama polític en Europa estava mesclat en gran mida en el religiós dins d'una societat de tipo monàrquic, de manera tal que molts governs feyen complir les seues normes en justificatius religiosos de per mig, inclús encara que estos contradigueren i no foren norma respectada o establida per l'Iglésia. En el sorgiment de la Reforma Protestant, les autoritats civils varen ser apartant-se de la tradicional necessitat d'un aval per part de l'Iglésia de Roma. D'esta manera, cada competència que perguera el papado recauria de forma natural sobre el corresponent governant secular (una idea que el propi Martín Lutero transmetria de manera inequívoca al príncip elector de Sajonia Juan en tota la seua correspondència, especialment a lo llarc de l'any 1529).

Segons l'historiador Arnold J. Toynbee, és a finals d'el XVII quan, a raïl de les guerres de religió que varen assolar Europa, va tindre lloc, per part de pensadors i filòsofs, una transferència «delliberada i conscient» d'interés des de l'àmbit religiós cap a la promoció de la ciència i la tècnica. A partir de llavors es produiria una progressiva difusió del moviment secularizante a círculs cada volta més amplis de la societat, contribuint a açò el sorgiment d'organisacions impulsores del coneiximent com la Royal Society, constituïda oficialment en 1662.

Més vesprada, molts grups de poder econòmic i membres de la noblea contraris als mandats establits per l'estat varen començar a idear reformes per a canviar la forma en la que es feya política, aixina també en la forma de fer-se en el poder. D'esta forma naix el moviment de l'Ilustració francesa i alemana d'el XVIII, el qual es presentava com un moviment en contra de l'ignorança i el misticisme, als que calia acabar per mig de la difusió de les ciències i l'ocupació de la raó. Si ben este moviment va tindre molts exponents cristians en els seus inicis (Blaise Pascal, Gottfried Leibniz, Galeo Galei), també varen aparéixer crítics de la religió proponent tractats que establien els llímits entre lo que la religiositat impon i la vida civil, identificant esta última en la majoria d'edat o madurea del ser humà. Estos últims ensenyaven que front a un món regit per les creències i normes religioses, era possible una societat d'individus racionals, guiats per principis llaics i máximamente universals. Des del punt de vista ideològic d'un secularista de l'Ilustració, la secularisació és el compliment de l'ideal kantiano de la «majoria d'edat» de l'home. Este «ya no necessita» la tutela de la religió, sino que pot pensar i decidir per sí mateixa.

George Jacob Holyoake, considerat el pare del secularisme anglés, gran activiste de la secularisació, definia lo secular com allò que en esta vida podia ser controlat per l'experiència.

Esta forma de pensament va ser utilisada ya a finals de l'Ilustració i al començament de la Revolució Industrial com a vehícul per a acabar en les monarquies i la noblea, i beneficiada per varis grups econòmics va ser portada a terme en 1789 en la Revolució francesa, aixina com iniciant una cadena d'independències revolucionàries que si be varen tindre una raó política i econòmica, varen terminar subvencionant a molta gent que estava contra l'Iglésia en eixe moment. D'esta forma al començament d'el XX escomencen a aparéixer els moviments de separació anexional de l'Iglésia i Estat, ya dictaminats dins del marge de les constitucions, aixina com a favorir el dret a molts mijos de comunicació i moviments a promoure ideologies en contra de les mateixes religions. Aixina i tot en l'actualitat, des del punt de vista estadístic, sembla precipitat creure que s'està aplegant al final de la religió dins de la societat. Per un costat, és cert que una mentalitat desacralizada i racionalista s'ha estat estenent en la societat moderna, lo que es deu a diversos factors, entre els que cal destacar el fet de que el coneiximent científic ha tornat obsoletes algunes de les afirmacions fonamentals de moltes religions (entre elles, les referides a l'orige del ser humà com a espècie i al de l'univers tal com existix hui), aixina com les relacions entre secularisme i diversos moviments polítics, econòmics i socials. Per un atre costat, no obstant, el secularisme no sembla tindre resoltes algunes de les inquietuts humanes fonamentals i certes religions o el misticisme continuen proponent una resposta per a millons de persones. Aixina, per eixemple, l'inquietut espiritual no lligada a una religió concreta es va manifestar en els últims anys d'el XX en la cridada Nova Era o new age. Aixina també, algunes religions, com l'Iglésia catòlica i l'islam, proclamen que la ciència no és contradictòria en la fe i van modificant algunes de les seues posicions doctrinarias per a no fer-les contradir flagrantemente en les del coneiximent científic establit, al mateix temps que s'oponen als moviments de secularisació. Aixina també deu considerar-se la llimitació o negació de la llibertat de cult en alguns règims de gran secularisació, com la República Popular China, a on els creents veuen llimitada i fins a prohibida qualsevol activitat relacionada en la seua fe i costums, lo que per a alguns és un dels perills d'un secularisme extrem.

Atres sentits del terme «secularisació»

La secularisació és també una autorisació donada a un religiós en vots solemnes i per extensió a aquells en vots simples, per a viure per un temps o permanentment en el «món», fòra del claustre i la seua orde, encara que mantenint l'essència de la professió religiosa. És una mida de favor cap al religiós i deu per tant ser distinguit de la «expulsió» del religiós en vots solemnes, i del «acomiadament» del religiós en vots simples, que són mides penals cap a subjectes culpables. Per una atra part, com la secularisació no anula el caràcter religiós, és distinta de la dispensa absoluta dels vots; esta és també una mida indulgent, pero anula els vots i les seues obligacions, i el dispensat no és més un religiós. Com a regla generala dispensa és la mida que es pren en cas de religiosos en vots simples mentres la secularisació és amprada quan hi ha vots solemnes. No obstant hi ha excepcions en abdós casos. La secularisació es dividix en temporaria i perpètua; la primera és simplement l'autorisació donada a un subjecte per a poder viure fòra de la seua orde, ya siga per un temps fix, i. g., un o dos anys, o mentres duren circumstàncies particulars, condicions de salut, família, negocis, etc., pero no hi ha canvi ni en les condicions ni en els deures del religiós. La secularisació perpètua per una atra part, trau completament al subjecte de la seua orde, els hàbits de la qual es lleva, i de la que no té més dret a demanar respal sense acort previ.

Vore també

• Anticlericalisme / Clericalisme
• Ecumenisme
• Ètica secular
• Llaïcisme
• Religió secular
• Institut secular
• Teologia secular
• Mediatisació i secularisació

Bibliografia

• Charles Taylor. google. es/books? id=hWRXYY3HRFoCA Secular Age. Harvard University Press. Cambridge (Massachusetts) i Londres (2007).

Enllaços externs

Secularisació en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..