Orde de Predicadores
La Orde de Predicadores —en llatí, Ordo Praedicatorum, abreviada OP—, coneguda també com a orde dominicana o orde de Sant Dumenge, és una orde mendicante de l'Iglésia catòlica fundada per Dumenge de Guzmán i aprovada pel papa Honorio III per mig de la bula Religiosam vitam, promulgada el 22 de decembre de 1216.[1][2]
L'Orde va nàixer en una finalitat específica de predicació, estudi i vida apostólica comuna. Segons la pròpia Orde, la seua missió consistix en anunciar el Evangeli per mig d'una vida articulada per l'oració, la vida fraterna, l'estudi i la predicació.[1][3] A lo llarc de la seua història, els seus membres han tingut una presència destacada en la teologia, la filosofia, la predicació, la vida universitària, les missions i diverses formes d'apostolado intelectual i pastoral. Entre les figures vinculades a la família dominicana es troben Tomás d'Aquino, Alberto Magne, Catalina de Siena, Martín de Porres, Rosa de Lima, Bartolomé de las Casas, Francisco de Vitòria i atres sants, beatos, teòlecs, misionero i pensadors associats al desenroll històric de l'Orde.[1]
Lema
L'Orde de Predicadores ha usat diversos lemes vinculats a la seua identitat espiritual i apostólica. Un dels més coneguts és Laudare, benedicere, praedicare, traduït habitualment com «alabar, beneir i predicar».[4]
Un atre lema tradicional és Veritas, «veritat», associat a la busca, estudi i predicació de la veritat en la tradició dominicana.[5] També s'utilisa l'expressió Contemplari et contemplata aliis tradere, presa de la tradició teològica de Tomás d'Aquino, que pot traduir-se com «contemplar i entregar als demés lo contemplat».[6]
Història
Context fundacional
Els dominicos varen nàixer en el context religiós, social i polític del sur de França al començament del XIII, en una época marcada per l'expansió del catarisme i per la resposta eclesial i militar que va desembocar en la creuada albigense. Esta creuada va ser promoguda pel papat i assumida per sectors de la noblea del nort de França contra els càtars i contra diversos poders nobiliaris d'Occitània, especialment en el Llenguadoc.[7]
Dumenge de Guzmán, natural de Caleruega (Burgos, Espanya), era un clerc vinculat al cabildo de la catedral d'Osma. Durant un viage diplomàtic realisat junt en el bisbe Diego d'Acebes al nort d'Europa, va conéixer la situació religiosa del sur de França i va entrar en contacte en el problema pastoral plantejat pels càtars i atres moviments considerats heréticos per l'Iglésia.[7]
En 1206, una volta finalisades aquelles embaixades, Dumenge es va establir en ellenguadoc com predicador entre els càtars, d'acort en el papa Inocencio III.[7] La predicació de Dumenge i de Diego d'Acebes es va caracterisar per una opció de pobrea, itinerància i senzillea evangèlica, en contrast en formes de predicació més solemnes o vinculades a signes de poder. Esta orientació no deu entendre's com una simple imitació de les costums càtares, sino com una resposta pastoral basada en la pobrea evangèlica, la formació doctrinal i l'autoritat moral del predicador. Encara que la missió de predicació de Dumenge es va desenrollar en el mateix context que la creuada albigense, convé distinguir abdós processos. La creuada va tindre causes polítiques, religioses i socials més àmplies, i no pot explicar-se com a conseqüència directa d'un supost fracàs personal de Dumenge. L'activitat del futur fundador va continuar durant eixos anys en el sur de França, especialment entorn a Fanjeaux, Carcassona i Toulouse.[7]
Prouilhe i els primers predicadores
Cap a 1206 es va fundar en el monasteri de Prulla o Prouilhe, prop de Fanjeaux, una comunitat femenina vinculada a la missió de predicació. Segons la tradició dominicana, Diego d'Acebes va impulsar la fundació d'este monasteri per a acollir a dònes que, per diverses circumstàncies familiars i socials, estaven relacionades en l'ambient religiós dellenguadoc. La comunitat va servir també com a punt de respal per al grup de predicadores reunit entorn a Dumenge.[8]
Sant Dumenge va continuar madurant el seu proyecte en la diòcesis de Toulouse. Cap a 1215 va organisar allí la primera comunitat formal de «germans predicadores», nom en el que seria coneguda l'orde naixent. Esta comunitat inicial, composta per un chicotet grup de companyers, es va establir en cases urbanes i va assumir una forma de vida regular, fraterna i apostólica.[7]
La comunitat va adoptar la Regla de Sant Agustín, una de les regles religioses reconegudes per l'Iglésia, i va combinar la vida comuna en una missió específica de predicació. L'opció per convents o cases urbanes, l'importància concedida a l'estudi i l'orientació cap a la predicació pública varen donar a la nova Orde una fisonomia pròpia dins del moviment religiós del seu temps. Fins a llavors, moltes formes de vida religiosa s'havien desenrollat principalment en monasteris, mentres que la predicació ordinària corresponia sobretot als bisbes. Els dominicos varen integrar la vida comuna, l'estudi, la pobrea mendicante i la predicació com a eixos del seu carisma.[9]
Un dels lemes tradicionalment associats a l'Orde és Contemplari et contemplata aliis tradere, traduït habitualment com «contemplar i entregar als demés lo contemplat». Esta expressió resumix la relació entre vida contemplativa, estudi i predicació, elements centrals de l'espiritualitat dominicana.[10]
Aprovació pontifícia i primeres branques
De manera parala a la fundació dels flares predicadores i de les monges dominicas, es varen desenrollar formes de vida laical vinculades a l'espiritualitat de sant Dumenge. Entre elles es troba la Milícia de Jesucristo, posteriorment relacionada en la Tercera Orde de la Penitència de Predicadores. En l'actualitat, esta branca laical s'expressa principalment en les fraternitat laicals de Sant Dumenge, els membres del qual participen del carisma dominicà vivint en el món.[11][12]
Entre els membres més coneguts vinculats a la branca laical o terciaria dominicana es troben Catalina de Siena, Sigrid Undset i Pier Giorgio Frassati.[9]
L'Orde va ser aprovada pel papa Honorio III per mig de la bula Religiosam vitam, datada en Roma el 22 de decembre de 1216, per la que es va confirmar jurídicament la comunitat de Dumenge i els seus flares com a Orde de Predicadores.[14] En giner de 1217, el mateix papa va dirigir una nova carta als flares de Sant Román de Toulouse, encorajant-els a perseverar en la predicació de la Paraula de Deu.[14]
Expansió migeval
Pocs anys despuix de l'aprovació pontifícia, Dumenge va prendre una decisió decisiva per al futur de l'Orde: dispersar al chicotet grup inicial i enviar-ho a llocs estratègics de l'Europa del seu temps. Alguns flares varen ser enviats a París i uns atres a Bolonya, a on es trobaven dos dels principals centres universitaris del món occidental migeval.[7] Esta dispersió va favorir la ràpida expansió de l'Orde i la seua estreta vinculació en la vida universitària, la predicació urbana i l'estudi teològic. Segons la tradició historiográfica dominicana, en 1221, any de la mort de sant Dumenge, l'Orde ya contava en comunitats en funcionament i havia iniciat un procés d'expansió sostingut. baix el govern del beato Jordán de Sajonia, immediat successor de Dumenge, eixe creiximent es va intensificar notablement, tant per la fundació de nous convents com per l'incorporació d'estudiants, mestres i predicadores procedents d'ambients universitaris.[15]
En poques décades, els dominicos es varen convertir en una de les grans órdens mendicantes de l'Iglésia llatina, junt en els franciscanos. La seua presència en ciutats, universitats i centres de predicació els va permetre influir en la teologia, la filosofia, la pastoral i la cultura religiosa migeval.
Desenroll intelectual i intervenció eclesial
L'Orde va alcançar pronte gran rellevància intelectual. Entre els teòlecs, filòsofs, místics i predicadores més coneguts de tradició dominicana figuren Tomás d'Aquino, Alberto Magne, Meister Eckhart i Vicente Ferrer.[9] L'estudi no va ser concebut com una activitat secundària, sino com una preparació necessària per a la predicació i per al servici de la veritat. El 28 de setembre de 1227, el papa Gregorio IX va emetre una carta curial en Anagni, dirigida a bisbes, abad, priors i atres prelats. En ella es demanava que no s'obstaculisara la predicació ni la llabor pastoral dels dominicos, i s'advertia contra els qui es feren passar per membres de l'Orde per a obtindre diners del poble.[16]
La sòlida preparació teològica dels dominicos i d'atres mendicantes va fer que alguns dels seus membres anaren cridats a eixercitar funcions en institucions inquisitorials migevals. Entre els inquisidores dominicos més coneguts es troben Bernardo Gui en França i Tomás de Torquemada en Espanya. Esta relació històrica deu expondre's en cautela, distinguint entre l'actuació de flares concrets, el funcionament de tribunals determinats i l'història general de l'Orde.[17]
Reforma, Salamanca i pensament modern
Despuix d'una decadència que va afectar a moltes órdens religioses durant el XIV, els dominicos varen viure processos de reforma interna en el XV. En l'àmbit hispànic, el convent de Sant Esteban de Salamanca va adquirir especial rellevància com a centre d'estudi, reforma i reflexió teològica. En eixe ambient es va desenrollar una part important de la cridada Escola de Salamanca, especialment en la seua dimensió teològica, jurídica i moral. Entre els dominicos vinculats a esta tradició destaquen Francisco de Vitòria, Dumenge de Soto i Tomás de Mercat, les reflexions del qual varen abordar qüestions sobre la dignitat humana, el dret de gents, la justícia, l'economia moral i els problemes derivats de l'expansió europea en Amèrica.[9]
La contribució d'estos autors va ser rellevant no solament per a la teologia, sino també per a la filosofia moral, el pensament jurídic i la reflexió sobre les relacions entre pobles. En la seua carta en motiu de l'octau centenari de la mort de sant Dumenge, el papa Francisco va recordar l'importància de Francisco de Vitòria i de la tradició salmantina en la formulació d'un marc de dret internacional arrelat en els drets humans universals.[9]
Evangelisació d'Amèrica
Mentres es desenrollaven estos processos intelectuals en Europa, l'Orde va assumir una nova tasca en l'evangelisació d'Amèrica. En este context varen ser especialment rellevants fra Antonio de Montesinos, fra Pedro de Còrdova, fra Bartolomé de las Casas i sant Luis Bertrán, entre uns atres, per la seua llabor misionero i per les seues intervencions en defensa de la dignitat i dels drets dels pobles indígenes.[9]
En Amèrica, els dominicos també varen participar en l'educació de la població criolla per mig de la fundació o atenció de centres d'estudi, coleges i universitats. Aixina mateix, varen contribuir a la difusió de pràctiques devocionals que encara estan presents en la població catòlica, especialment la devoció mariana per mig de l'oració del rosari, promogut històricament per l'Orde.[11]
Crisis moderna i restauració
Durant l'época de les revolucions i dels processos secularizadores dels sigles XVIII i XIX, tant en Europa com en Amèrica, l'Orde va sofrir una de les crisis més profundes de la seua història. La disminució de l'observança regular, les dificultats intelectuals internes, les supressions de convents i les mides polítiques de signe lliberal varen afectar greument a la vida dominicana en numerosos països. A partir del XIX va començar una segona restauració de l'Orde, encara que el número de religiosos no va tornar a alcançar les sifres d'atres époques. Un dels restauradores més coneguts per la seua influència en França i en Europa va ser Henri Lacordaire, figura rellevant en la recuperació de la vida dominicana despuix de la Revolució francesa.
En el XX, l'Orde dominicana va recuperar part de la seua antiga influència en el camp teològic, filosòfic i pastoral. Teòlecs dominicos com Marie-Dominique Chenu, Yves Congar, Santiago Ramírez i Aniceto Fernández Alonso, entre uns atres, varen participar en el desenroll de la reflexió teològica contemporànea i en el context del Concili Vaticà II.[9]
En l'actualitat, els dominicos es dediquen especialment a la predicació, l'estudi teològic i filosòfic, la pastoral parroquial, la missió, l'ensenyança, l'investigació, la comunicació, la justícia i la pau, i atres formes d'apostolado. Segons estadístiques publicades per la Cúria General de l'Orde, al tancament de 2025 l'Orde de Predicadores contava en 5111 flares, d'ells 3993 sacerdots, organisats en 35 províncies i 6 viceprovincias, en presència en 107 països.[18]
Inquisició
La relació entre l'Orde de Predicadores i l'Inquisició forma part dels aspectes més debatuts de l'història dominicana. Des dels seus orígens, l'Orde es va caracterisar per la predicació, l'estudi teològic i la controvèrsia doctrinal front a moviments considerats heréticos per l'Iglésia. En eixe context, alguns flares dominicos varen ser cridats a colaborar en institucions inquisitorials migevals, especialment a partir del pontificat de Gregorio IX, quan la Santa Sèu va començar a organisar de manera més sistemàtica la cridada Inquisició migeval.[19]
Segons la síntesis històrica publicada per Dominicos Espanya, l'Inquisició es va iniciar en 1231 en el propòsit de combatre moviments heréticos i, en els seus primers moments, es va recolzar en les órdens mendicantes per la formació teològica i espiritual dels seus membres i a la seua experiència com predicadores. La mateixa font senyala que, encara que inicialment es buscava la conversió per mig de la paraula, en el temps els procediments inquisitorials es varen endurir i l'institució es va convertir en un mig coercitiu, causant sofriment i mort a numeroses persones.[19]
La participació de flares dominicos en tasques inquisitorials va contribuir a que es difonguera una interpretació simbòlica del nom de l'Orde per mig de l'expressió llatina Domini cans, és dir, «gossos del Senyor». Esta etimologia no explica l'orige històric del nom «dominicos», derivat de Dumenge de Guzmán, pero va ser utilisada en la cultura visual i polèmica per a representar als predicadores com a guardians de l'ortodòxia doctrinal. Entre els dominicos associats a l'història de l'Inquisició solen mencionar-se figures com Bernardo Gui, inquisidor en el sur de França, i Tomás de Torquemada, primer inquisidor general de l'Inquisició espanyola. També s'han relacionat en la lliteratura antiherética i en la persecució de la bruixeria autors dominicos com Nicolás Jacquier i Heinrich Kramer, este últim conegut per la seua vinculació en el Malleus maleficarum o Martell de les bruixes.[20]
El cas de Giordano Bruno, antic flare dominico processat i eixecutat en Roma en 1600, sol citar-se dins de l'història de l'Inquisició romana. No obstant, per a mantindre la precisió històrica, deu distinguir-se entre la seua pertinença inicial a l'Orde, el procés seguit per les autoritats inquisitorials romanes i la responsabilitat institucional de l'Orde de Predicadores com a tal. La pròpia família dominicana ha revisat críticament esta part del seu passat. La província dominicana de Teutonia, en Alemània, reconeix en el seu archiu històric que dominicos varen participar de manera activa i àmplia en l'Inquisició i en la persecució de la bruixeria. També afirma que està històricament documentada la participació de dominicos en inquisició episcopals i en l'Inquisició romana, i califica eixes actuacions com un capítul obscur i opresivo de l'història de l'Orde.[20]
En eixa mateixa declaració, la província de Teutonia menciona expressament la participació del dominico alemà Heinrich Kramer —també conegut com Heinrich Institoris— en la persecució de la bruixeria, aixina com l'influència del Malleus maleficarum en la justificació i promoció de dites pràctiques. La declaració reconeix el sofriment provocat per tortures, mutilacions i eixecucions, especialment contra dònes acusades de bruixeria, i sosté que la memòria de les víctimes constituïx una obligació moral per a l'Orde.[20]
L'Institut Històric de l'Orde de Predicadores també ha abordat académicamente esta qüestió. Segons la seua pròpia història institucional, el Capítul General de Bolonya de 1998 va demanar a l'institut examinar històricament el compromís de dominicos en l'Inquisició. Com a resposta, es varen organisar entre 2002 i 2009 quatre conferències internacionals baix el títul general Praedicatores inquisitores, destinades a estudiar el tema en especialistes en la matèria.[21]
Per tant, la relació entre dominicos i Inquisició deu expondre's de forma crítica, documentada i matisada: alguns membres de l'Orde varen participar activament en institucions inquisitorials i en processos de persecució religiosa; al mateix temps, no tots els dominicos varen estar vinculats a dites institucions, ni totes les actuacions inquisitorials poden atribuir-se de manera indiferenciada a l'Orde com a conjunt.
Atributs iconográficos
Es descriuen en la «Llegenda», denominació genèrica de la primera biografia de sant Dumenge de Guzmán, obra del flare espanyol Pedro Ferrand. Segons esta, Juana d'Aza, estant embarassada del sant, va tindre un somi en el que donava a llum un cadell que portava una antorcha encesa en la seua boca i un globo als seus peus. Inquietada pel somi, peregrinó a un monasteri benedictino propenc fundat per sant Dumenge de Siges, el qual va interpretar que anunciava la llum que el chiquet donaria al món en la seua predicació. Segons la "Llegenda", agraïda la mare, va posar el nom d'aquell al seu futur fill. Els propis dominicos es considerarien a sí mateixos com els gossos pastors de l'Iglésia. Una etimologia apócrifa atribuïx el nom «dominicans» a Dómini canis (‘gossos del Senyor’, en llatí), pero en realitat es deriva del nom del seu fundador: Dumenge (Dominicus, en llatí). Igualment els dominicos han segut considerats com els gossos guardians de l'Iglésia, sent usat tal apelatiu tant com afronta o com a motiu d'orgull.
L'estrela, present en el «stemma liatum» (escut liado) de l'orde, és descrita en un atre episodi de la "Llegenda", que narra cóm durant el batisme del predicador va aparéixer una estrela en el seu front. Sobre l'orige de la creu de l'escut dels dominicos, respon a un atre atribut del sant, la flor de lis, present ya en forma de creu flordelisada en el propi escut de la família Aza. En la seua predicació per Europa, sempre se li descriu acompanyat del Evangeli de sant Mateo i les Cartes de Sant Pablo, un atre atribut del sant i, en general, de l'orde. La seua hagiografia conta que en una nit de vigília, els Sants Mateo i Pablo es varen manifestar mentres orava. Sant Mateo, portant el seu Evangeli, i Sant Pablo, portant les seues Cartes, li varen anunciar: «Veu i predica, perque has segut cridat per a este ministeri». Utilisen com a emblema més conegut (varen tindre varis en la seua història, i molts d'ells seguixen vigents en el seu us) una creu flordelisada en els colors de l'orde.
.jpg)
Estos són els atributs més importants junt a l'iconografia del rosari, el quali anara revelat a sant Dumenge per la Verge Maríacita requerida en un atre episodi mític de la seua vida. El rosari seria un dels eixos principals de doctrina de l'orde de sant Dumenge.
Hàbit
El seu hàbit és blanc i consistix en un alba o corfoll, una capella en capucha (coneguda també com esclavina), un escapulario i un rosari de vint misteris subjecte al cinto, antigament de 15 misteris; i capa de color negre, usada en el cor. Fins a entrat el XX, era comuna que dugueren tonsura, pràctica abandonada actualment.
Branques de l'Orde i Família Dominicana
La Família Dominicana està formada per les diverses branques i associacions que participen, segons la seua pròpia vocació i forma de vida, del carisma de Dumenge de Guzmán. L'Orde de Predicadores presenta este carisma com una vida al servici de la predicació, sostinguda per l'oració, l'estudi, la vida comuna i l'anunci del Evangeli.[22]
La família dominicana inclou als flares, les monges contemplatives, les congregació de germanes de vida apostólica, els llaics integrats en fraternitat, els grups jovenils, els instituts seculars i els sacerdots diocesans associats en fraternitat sacerdotals.[22] Encara que tradicionalment s'ha parlat de Primera, Segona i Tercera Orde, la terminologia oficial contemporànea sol presentar estes realitats baix el concepte més ampli de Família Dominicana.
Flares de l'Orde de Predicadores
- Artícul principal → Orde de Predicadores.
Els flares constituïxen la branca masculina religiosa de l'Orde de Predicadores, considerada tradicionalment la Primera Orde. Està integrada per flares clercs, molts d'ells sacerdots, i per germans cooperadores. Tots professen els consells evangèlics, viuen en comunitat i participen, segons la seua condició i missió, del carisma dominicà de predicació.[23]
La vida dels flares s'articula entorn a la vida conventual, l'oració personal i comunitària, l'estudi, la pobrea, l'obediència, la castitat i la predicació. L'Orde descriu als flares com a religiosos cridats a anunciar la Paraula de Deu per mig de la predicació, l'ensenyança, la confessió, la publicació, l'acompanyament espiritual i atres formes de presència apostólica.[23]
Fraternitat sacerdotals de Sant Dumenge
Les Fraternitat sacerdotals de Sant Dumenge estan formades per sacerdots diocesans que es vinculen formalment a l'Orde de Predicadores per mig d'una regla de vida pròpia. A diferència dels flares, no emeten els vots religiosos propis de l'Orde ni viuen ordinàriament en convents dominicans, sino que permaneixen al servici de les seues diòcesis i baix la jurisdicció del seu propi bisbe.[24]
La seua vinculació en l'Orde s'assembla històricament al model de l'antiga Tercera Orde, encara que des de 1968 les fraternitat sacerdotals i les fraternitat laicals conten en regles distintes i es presenten com a realitats diferenciades dins de la Família Dominicana.[24] Els sacerdots membres participen de l'esperit de sant Dumenge, de la missió de predicació i dels bens espirituals de l'Orde, sense deixar de pertànyer al clero secular.[24]
Monges de l'Orde de Predicadores
- Artícul principal → Monges de l'Orde de Predicadores.
Les monges dominicas, tradicionalment considerades la Segona Orde, formen la branca contemplativa femenina de la Família Dominicana. El seu orige està vinculat a la comunitat de Prouilhe, fundada en els començos de la predicació de sant Dumenge en el sur de França.[25]
La seua forma de vida es caracterisa per la clausura, l'oració llitúrgica i personal, la penitència, la vida comunitària i la contemplació. L'Orde les considera associades a la «santa predicació» per mig de l'oració i la penitència, de modo que la seua vida contemplativa queda unida a la missió predicadora del conjunt de l'Orde.[25]
Germanes apostólicas dominicas
Les germanes apostólicas dominicas són congregació femenines de vida religiosa activa reconegudes com a part de la Família Dominicana. A diferència de les monges contemplatives, no viuen ordinàriament baix règim de clausura, sino que desenrollen diversos apostolados segons el carisma de sant Dumenge i les necessitats de l'Iglésia i de la societat.[26]
La seua missió inclou, entre atres camps, l'educació, la evangelisació, l'atenció a persones maltes o vulnerables, el servici als pobres, la promoció humana, la pastoral jovenil, el apostolado intelectual i atres formes de presència apostólica. Moltes d'estes congregació es coordinen internacionalment a través d'estructures pròpies de comunió i colaboració dins de la Família Dominicana.[26]
Fraternitat laicals de Sant Dumenge
- Artícul principal → Tercera orde de Sant Dumenge.
Les Fraternitat laicals de Sant Dumenge, conegudes històricament com a Tercera Orde de Sant Dumenge o Orde Seglar Dominicana, constituïxen la branca laical de la Família Dominicana. Estan formades per fidels llaics que, vivint en el món, participen del carisma dominicà per mig d'una promesa segons la regla pròpia de les fraternitat laicals.[27]
Els seus membres no emeten vots religiosos ni viuen ordinàriament en comunitat conventual. Permaneixen en les seues llars, famílies, professions i ambients socials, procurant viure el Evangeli segons l'espiritualitat dominicana. L'incorporació a esta branca es realisa per mig d'una promesa i la pertinença a una fraternitat, baix la guia de la regla i de les declaracions generals aprovades per alaicado dominicà.[27]
La tradició laical dominicana ha contat en figures destacades com Catalina de Siena, Sigrid Undset i Pier Giorgio Frassati, associats a diverses formes de vida laical inspirades en el carisma de sant Dumenge.
Instituts seculars dominicans
Els instituts seculars dominicans formen part de la Família Dominicana i agrupen a persones consagrades que viuen els consells evangèlics de pobrea, castitat i obediència en mig del món. A diferència dels religiosos de vida conventual, els seus membres no abandonen necessàriament el seu ambient ordinari de vida, treball i relacions socials, sino que viuen la seua consagració en una forma secular reconeguda per l'Iglésia.[28]
L'Orde presenta esta forma de vida com una manera de participar del carisma dominicà des de la realitat secular, en sentit de comunitat, vida evangèlica i compromís apostólico en les estructures ordinàries de la societat.[28]
Moviment Jovenil Dominicà
- Artícul principal → Moviment Jovenil Dominicà.
El Moviment Jovenil Dominicà és una realitat jovenil de la Família Dominicana formada per jóvens atrets per l'espiritualitat de sant Dumenge i per la missió de l'Orde de Predicadores. Els seus membres participen de l'oració, l'estudi, la vida fraterna i la predicació com a llaics jóvens insertos en diversos contexts socials i eclesials.[29]
El moviment va ser promogut en 1993 durant el govern del mestre de l'Orde Timothy Radcliffe i va ser reconegut pel Capítul General de Bolonya de 1998 com a membre de la Família Dominicana. Els seus grups s'organisen ordinàriament a nivellocal, nacional, regional i internacional, baix la denominació de International Dominican Youth Movement —IDYM— o Moviment Jovenil Dominicà Internacional.[29]
Els jóvens vinculats a este moviment poden continuar el seu camí cristià com a llaics dominicos, integrar-se en atres àmbits de la Família Dominicana o discernir una possible vocació a la vida consagrada o sacerdotal.
Confraries i apostolados dominicans
- Artícul principal → Confraria del Santíssim Rosari.
Ademés de les branques principals de la Família Dominicana, existixen confraries, associacions piadoses i apostolados vinculats històricament a l'Orde de Predicadores. Entre ells es troben la Confraria del Santíssim Rosario, la Confraria de la Milícia Angélica de Sant Tomás d'Aquino (coneguda en el món anglosaxó com Angelic Warfare Confraternity), i la Confraria del Sant Nom, coneguda en l'àmbit anglosaxó com Holy Name Society. També estan a càrrec des del sigle XX de la Archicofradía de la Santa Faç i la seua Oratorio en Tours, França. [30][31][32]
Estes associacions no constituïxen branques religioses en sentit estricte, pero participen de la tradició espiritual, devocional i apostólica de l'Orde. L'Orde de Predicadores reconeix també l'existència d'atres grups laicals i associacions vinculades de diverses maneres al seu carisma i missió.[33]
| Branca o grup | Forma de vida | Característiques principals |
|---|---|---|
| Flares de l'Orde de Predicadores | Vida religiosa masculina | Flares clercs i germans cooperadores que professen vida religiosa, viuen en comunitat i participen de la missió de predicació de l'Orde. |
| Monges de l'Orde de Predicadores | Vida contemplativa | Monges de clausura associades a la predicació de l'Orde per mig de l'oració, la penitència i la vida contemplativa. |
| Germanes apostólicas dominicas | Vida religiosa apostólica femenina | Congregació femenines de vida activa dedicades a diversos apostolados, com l'educació, la evangelisació, el servici als pobres, la salut, la promoció humana i el apostolado intelectual. |
| Fraternitat sacerdotals de Sant Dumenge | Sacerdots diocesans associats a l'Orde | Sacerdots del clero secular que es vinculen formalment a l'Orde per mig d'una regla de vida, permaneixent baix la jurisdicció del seu bisbe diocesà. |
| Fraternitat laicals de Sant Dumenge | Llaics dominicos | Fidels llaics que viuen en el món i s'incorporen a l'Orde per mig d'una promesa segons la regla pròpia de les fraternitat laicals. |
| Instituts seculars dominicans | Vida consagrada secular | Persones consagrades que viuen els consells evangèlics en mig del món, sense abandonar la seua forma ordinària de vida. |
| Moviment Jovenil Dominicà | Moviment laical jovenil | Jóvens vinculats a l'espiritualitat dominicana, organisats en grups locals, nacionals i internacionals. |
| Confraries i associacions dominicanes | Associacions piadoses i apostólicas | Grups vinculats a devoció i apostolados promoguts històricament per l'Orde. Principalment la Confraria del Santíssim Rosario, la Milícia Angélica de Sant Tomás, la Societat del Sant Nom, entre unes atres. |
Organisació
El govern màxim de l'orde residix en el Capítul General, que es reunix cada tres anys. Per al govern quotidià el Capítul General elegix un «mestre de l'orde» que governa durant un periodo de nou anys en successió de sant Dumenge. El mestre de l'orde, junt en la Cúria Generalicia, radica en l'antic convent i basílica de santa Sabina, en l'Aventino (Roma). L'actual mestre de l'orde és fra Gerard Timoner (electe en 2019).[34]
Personalitats de l'orde
Ademés dels seus sants i beatos, l'Orde de Predicadores ha contat en flares, teòlecs, bisbes, misionero, predicadores, escritors, artistes, reformadors i pensadors que han tingut rellevància en l'història de l'Iglésia, la teologia, la filosofia, el dret, la evangelisació, la cultura i la vida pública. La següent taula arreplega una selecció de figures destacades, sense caràcter exhaustiu.
| Image | Nom | Condició | Càrrec o perfil destacat | Naiximent | Decés | Época |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Antonio de Montesinos | Flare sacerdot | Predicador i misionero; conegut pel seu sermón d'Adviento de 1511 en defensa dels indígenes | Provablement Espanya | Veneçuela o regió caribenya, segons diverses tradicions historiográficas | XVI | |
| Pedro de Còrdova | Flare sacerdot | Misionero dominico en L'Espanyola; superior de la primera comunitat dominica establida en Amèrica | Còrdova, Corona de Castella | Sant Dumenge | XVI | |
| Bartolomé de las Casas | Flare sacerdot i bisbe | Bisbe de Chiapas, misionero, escritor i defensor dels pobles indígenes | Sevilla, Corona de Castella | Madrit, Monarquia Hispànica | XVI | |
| Francisco de Vitòria | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec, professor de l'Universitat de Salamanca i figura central de l'Escola de Salamanca | Burgos, Corona de Castella | Salamanca, Monarquia Hispànica | XVI | |
| Dumenge de Soto | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec, filòsof, juriste i membre de l'Escola de Salamanca | Segòvia, Corona de Castella | Salamanca, Monarquia Hispànica | XVI | |
| Tomás de Mercat | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec moral i economiste de l'Escola de Salamanca | Sevilla, Corona de Castella | En alta mar, durant el viage de tornada des d'Amèrica | XVI | |
| Luis de Granada | Flare sacerdot | Escritor ascético, predicador i autor espiritual | Granada, Corona de Castella | Lisboa, Portugal | XVI | |
| Dumenge Báñez | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec escolàstic, comentariste de Tomás d'Aquino i professor en Salamanca | Medina del Camp, Corona de Castella | Medina del Camp | XVI-XVII | |
| Melchor Cano | Flare sacerdot, teòlec i bisbe | Teòlec, bisbe de Canàries i autor de De locis theologicis | Tarancón, Corona de Castella | Toledo, Monarquia Hispànica | XVI | |
| Bartolomé de Carranza | Flare sacerdot, teòlec i arquebisbe | Arquebisbe de Toledo, teòlec i figura rellevant del catolicisme espanyol del XVI | Miranda d'Arga, Regne de Navarra | Roma, Estats Pontificis | XVI | |
| Tomás de Va vore Cayetano | Flare sacerdot, teòlec i moradura | Mestra general de l'Orde, moradura i comentarista de sant Tomás d'Aquino | Gaeta, Regne de Nàpols | Roma, Estats Pontificis | XV-XVI | |
| Girolamo Savonarola | Flare sacerdot | Predicador i reformador religiós en Florencia | Ferrara, Ducado de Ferrara | Florencia, República de Florencia | XV | |
| Heinrich Kramer | Flare sacerdot | Inquisidor i autor associat al Malleus maleficarum | Sélestat, Sacre Imperi Romà Germànic | Kroměříž, Moravia | XV-XVI | |
| Bernardo Gui | Flare sacerdot i bisbe | Inquisidor, historiador i bisbe de Lodève | Royères | Lauroux | XIII-XIV | |
| Tomás de Torquemada | Flare sacerdot | Primer inquisidor general de l'Inquisició espanyola | Torquemada o Valladolit, segons distintes tradicions | Àvila | XV | |
| Johannes Tauler | Flare sacerdot i místic | Predicador i místic renano | Estrasburc | Estrasburc | XIV | |
| Enrique Susón | Flare sacerdot i místic | Escritor espiritual i místic dominico | Constanza | Ulm | XIV | |
| Johann Tetzel | Flare sacerdot | Predicador d'indulgències, vinculat al context inicial de la Reforma protestant | Pirna | Leipzig | XV-XVI | |
| Valentí de Berriochoa | Flare sacerdot | Sacerdot catòlic&x20;(des de 1851), misionero, bisbe catòlic&x20;(des de 1858) i flare dominico. Martirisat i canonizado en 1988 | Elorrio | Hải Dương | XIX | |
| Henri Lacordaire | Flare sacerdot | Restaurador de l'Orde de Predicadores en França; predicador i escritor | Recey-sur-Ource, França | Sorèze, França | XIX | |
| Joseph-Marie Lagrange | Flare sacerdot | Biblista, fundador de l'École biblique et archéologique française de Jérusalem | Bourg-en-Bresse, França | Marsella, França | XIX-XX | |
| Reginald Garrigou-Lagrange | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec tomista i professor en Roma | Auch, França | Roma, Itàlia | XX | |
| Marie-Dominique Chenu | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec dominico, migevalista i figura influent en la renovació teològica del XX | Soisy-sur-Seine, França | París, França | XX | |
| Yves Congar | Flare sacerdot, teòlec i moradura | Teòlec dominico, pèrit del Concili Vaticà II i moradura | Sedán, França | París, França | XX | |
| Edward Schillebeeckx | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec dominico belga, professor i autor d'obres de cristología i eclesiología | Amberes, Bèlgica | Nimega, Països Baixos | XX-XXI | |
| Dominique Pire | Flare sacerdot | Humanitari belga, premi Nobel de la Pau en 1958 | Dinant, Bèlgica | Lovaina, Bèlgica | XX | |
| Gustavo Gutiérrez Merino | Sacerdot i flare dominico | Teòlec peruà, figura associada a la teologia de la lliberació | Llima, Perú | Llima, Perú | XX-XXI | |
| Fergus Kerr | Flare sacerdot i teòlec | Teòlec escocés, editor i estudiós de la teologia contemporànea | Escòcia | — | XX-XXI | |
| Timothy Radcliffe | Flare sacerdot | Mestre de l'Orde de Predicadores; escritor i predicador | Londres, Regne Unit | — | XX-XXI | |
| Gerard Timoner | Flare sacerdot | Mestre de l'Orde de Predicadores des de 2019 | Daet, Filipines | — | XXI |
Dominicos en la ciència
- Antonio Alcalde Ventre. (1701-1792) Urbaniste i misionero dominico espanyol. Va fundar l'Hospital Real de Sant Miguel de Belén (actual Hospital Civil de Guadalajara), de la Real Universitat de Guadalajara (UdeG) i de la nova sèu del Beaterio de Santa Clara, per a assistència de dònes desamparades.
- Vicente de Beauvais (1190-1264). Erudit, va escriure l'enciclopèdia Espill major, compendio de física i ciències naturals.
- Teodorico Borgognoni (1206–1298) Mèdic, cirugià i flare i bisbe dominico italià. Dos obres sobre cirugia són de la seua autoria, un d'ells un tractat sistemàtic en 4 volums, trencant en certes pràctiques quirúrgiques d'eixe llavors. Ademés, té uns atres sobre veterinària i cetreria. Va promoure un enfocament més antiséptico, l'us de desinfectantes i anestésicos en la cirugia.
- Giordano Bruno (1548-1600). Filòsof, astrònom, teòlec, poeta, i teòric científic.
- Tomás de Cantimpré (1210-1270). Zoólogo escritor de l'enciclopèdia Sobre la naturalea de les coses integrada per 20 llibres.
- Bartolomé de las Casas (1474 o 1481-1566), precursor de la llegislació sobre dels Drets Humans.
- Ignacio Danti (1536-1586). Membre de la comissió científica que va dissenyar el calendari gregoriano.
- Vicente Ferrer (1350-1419) Escritor, flare i sant dominico espanyol. Fundador de l'orfenat més antic del món, que encara seguix funcionant.
- Teodorico de Freiberg (1250-1313), dominico alemà, professor en París. Va ser el primer en explicar l'arcoíris de manera qualitativa. La seua hipòtesis va ser adoptada posteriorment per Descartes
- Alberto Magne (1193–1280) Químic, musicólogo, filòsof, escritor, catedràtic, economiste, astrólogo, entomólogo, teòlec, geógrafo, botànic i flare dominico. Doctor de l'Iglésia, beatificado i venerat entre els catòlics, luteranos i anglicans. Va descobrir l'arsènic. Va demostrar que la terra era esfèrica. Promotor del pensament aristotèlic. Va sistematisar l'estudi dels minerals i moltes coses més. Va escriure un ensaig repartit en 7 llibres d'inspiració aristotèlica en el que s'inclouen problemes de fisiologia vegetal i una classificació de les plantes refonent la d'Aristóteles i la de Teofrasto, i en la que per primera volta apareix una diferència entre Monocotiledóneas i Dicotiledóneas. En el primer grup (plantes sense fulls) inclou bona part de les Criptógamas, i entre les plantes en fulls, les corticades es corresponen en les Monocotiledóneas i les tunicades en les Dicotiledóneas. Sant Tomás d'Aquino va ser un dels seus discípuls.
- Vincent McNabb (1868-1943) Economiste i sacerdot dominico. Va aportar al distribucionisme, a l'economia moderna, a l'estructura social i política, que fins al dia d'hui es manté vàlida. Este anàlisis és un argument en contra de la “economia racionalisada” i la “planificació social” perque va vore clarament com la meta d'abdós era el sacrifici de la família per l'altar cridat supostament “Eficiència”. El seu lema va ser: “Produïx tant com pugues, consumix lo menys que necessites”.
- Tomás de Mercat (1523 — 1575) Teòlec, economiste, catedràtic i flare. Partidari delliure comerç, va criticar l'usura i els monopolis. Aborda: Sistemes de Preus, Intervenció Estatal, Monopolis, mercantilisme internacional, Ben Comú i Justícia Distributiva, Orígens de la Propietat i del Comerç, Orígens de la Moneda i la Compra-Venda. Establix una guia moral per a que els comerciants establiren preus justs als seus productes i mostrava preocupació pel comerç a crèdit principalment per aumentar els preus. Va influir en l'escola de chicago, i Milton Friedman. Ho comparen en Adam Smith. Va escriure la seua Obra en Mèxic: ¨Suma de Tractes i Contractes¨ (1569) ¨Sumixca de Mercat¨. In logicam magnan Aristoteles Commentarii 1571, una traducció, en comentaris, de l'obra d'Aristóteles
- Guillermo de Moerbeke (1215–1286) Traductor i sacerdot flamenc. Es va convertir en l'estàndart clàssic dels traductors.
- Antonio de Montesinos (1475-1540). Primer defensor dels indis en Amèrica. Va denunciar els abusos comesos pels espanyols en L'Espanyola.
- Juan d'Ortega (1480-1568). Matemàtic autor del Tractat subtilísimo d'aritmètica i geometria. El seu treball va contribuir al desenroll de la teoria sobre la caiguda lliure.
- Dumenge de Soto (1495-1560). Físic, va utilisar la velocitat mija per a calcular el camí recorregut en caiguda lliure.
- Francisco de Vitòria (Burgos, 1483/1486 – f. Salamanca, 1546), fundador del Dret Internacional. Escriu i reforça la teoria de l'escassea influïda per l'oferta i la demanda.
- Richard de Wallingford (1292–1336) Matemàtic, astrònom, i monge benedictino anglés. Va aportar el rellonge astronòmic a l'horología (tècniques per a medir el temps i les hores), que incloïa la medició hores, minuts i les marees. Pare dels rellonges mecànics, que es varen escomençar a instalar en Iglésies i ajuntaments. Anteriorment hi havia rellonges de vela, d'aigua, d'arena i de sol, de mercuri de peu, de missa i solar.
Publicacions
Archive Dominicà
El Archiu Dominicà (AD) és un anuari d'investigació històrica sobre l'Orde de Predicadores, naixcut a la vora de l'Institut Històric Dominicà de la Província d'Espanya (IHDOPE) aprovat, a la seua volta, en el Capítul provincial celebrat en 1975. Creat l'Institut Històric i establit l'Archiu de Província en el convent de Sant Esteban de Salamanca, el material archivístic que es conservava en ell, el que s'anava rebent dels convents de la Província, i el procedent d'atres entitats i persones, va fer créixer l'idea de publicar un anuari en el que anara apareixent la rica, abundant i oblidada història de la Província dominicana d'Espanya, tant en terres peninsulars com en les de dellà les mars. I aixina va ser com en 1980 va aparéixer l'anuari AD. El seu primer director (1980-1996) va ser el dominico Ramón Hernández Martín, ajudat en un principi pels també dominicos Antonio Gutiérrez i Julián Merino. En 1981 es va incorporar a l'Archive-Institut José Barrado Barquilla, que és, des de l'any 1996, el segon i actual director d'AD, i en 1985 ho va fer Lázaro Sastre Vares; atres colaboradors han segut Ángel Martínez Casat i Iván Calvo Alonso. Des del seu primer número la revista s'ha mantingut en la direcció i objectiu inicials: ser l'orgue d'expressió científica de l'Institut Històric Dominicà donant a conéixer l'història de l'Orde de Predicadores des del XIII fins als nostres dies, en especial émfasis en l'àrea Iberoamericana-filipina. A partir del número XXVI (2005) l'anuari, de 400 pàgines, es va convertir en revista interprovincial depenent de les províncies dominicanes assentades en la península ibèrica (JIP), decisió aprovada el 30 de maig de 2004 pels Provincials i els Consells de les cinc províncies Dominicanes Ibèriques. Fins al moment, Archive Dominicà seguix sent l'únic anuari en llengua espanyola dedicat exclusivament al camp històric de l'Orde de Predicadores en l'àrea geogràfica dalt citada.
Presència dels dominicos en santuaris
- En Boyacá
- Són els encarregats, des del XVII, de la Basílica de La nostra Senyora del Rosario, patrona de Colòmbia, en Chiquinquirá.
- En Canàries
- En Castella i Lleó
- Encarregats de la Basílica de la Verge del Camí, en la província de León.[36]
- Estan encarregats del Santuari de La nostra Senyora de la Penya de França, en la província de Salamanca.
- En Cantàbria: Santuari de La nostra Senyora de les Caldas
- En Tungurahua
- Encarregats del Santuari de La nostra Senyora d'Aigua Santa en Banys
- Són responsables de la Basílica Menor de La nostra Senyora del Rosario, patrona del país.
Vore també
- Orde Anglicana de Predicadores
- Inquisició medieval
- Inquisició espanyola
- [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «op. org/history/ History» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicos. org/quienes-somos/historia-de-els-dominicos/bula-fundacional/ Bula fundacional» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «op. org/charism/ Charism» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicos. org/quienes-somos/historia-de-els-dominicos/veritas/ Véritas» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicos. org/quienes-somos/historia-de-els-dominicos/contemplar/ Contemplari et contemplata aliis tradere» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 «dominicos. org/quienes-somos/santo-domingo-de-guzman/vida/ Vida de Sant Dumenge» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicos. org/quienes-somos/santo-domingo-de-guzman/vida/biografia-amplia/ Biografia ampliada de Sant Dumenge de Guzmán» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 «vatican. va/content/francesco/es/letters/2021/documents/papa-francesco_20210524_lettera-centenario-sandomenico. html Carta del Sant Pare Francisco en el VIII centenari de la mort de sant Dumenge de Guzmán» (en és). La Santa Sèu. Vatican. va. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicos. org/quienes-somos/historia-de-els-dominicos/contemplar/ Contemplari et contemplata aliis tradere» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 11,0 11,1 «op. org/dominican-family/ Dominican Family» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «op. org/dominican-family/lay-dominicans/lay-fraternities/ Fraternities» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicos. org/quienes-somos/historia-de-els-dominicos/escudos/ Escuts» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 14,0 14,1 «dominicos. org/quienes-somos/historia-de-els-dominicos/bula-fundacional/ Bula fundacional» (en és). dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicanajournal. org/jordan-of-saxony-patron-saint-of-vocations/ Jordan of Saxony, Patron Saint of Vocations» (en en). Dominicana Journal. Dominican Friars of the Province of Saint Joseph. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ (2022).sanisidoro. net/publicaciones/index. php/isidorianum/artícul/view/gregorio-ix-sevilla «Un document pontifici de Gregorio IX, de 1227, per a la protecció de l'Orde de Predicadores en l'Archiu General del Arzobispado de Sevilla».Isidorianum.31(2)
- 183-216.doi:10.46543/ISID.2231.1059.Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominikaner. de/provinzgeschichte/schweres-gepaeck/ Schweres Gepäck» (en de). Dominikaner Archiv. Dominikanerprovinz Teutonia. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «op. org/new-statistics-offer-global-snapshot-of-dominican-order/ New statistics offer global snapshot of Dominican Order» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 19,0 19,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. dominicos. org. Dominicos Espanya. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 «dominikaner. de/provinzgeschichte/schweres-gepaeck/ Schweres Gepäck. Inquisition und Hexenverfolgung» (en de). Dominikaner Archiv. Dominikanerprovinz Teutonia. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «op. org/en/storia/ History» (en en). Institutum Historicum Ordinis Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 22,0 22,1 «op. org/dominican-family/ Dominican Family» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 23,0 23,1 «op. org/dominican-family/friars/ Friars» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 «op. org/dominican-family/priestly-fraternities/ Priestly Fraternities» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 25,0 25,1 «op. org/dominican-family/nuns/ Nuns» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 26,0 26,1 «op. org/dominican-family/sisters/ Sisters» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 27,0 27,1 «op. org/dominican-family/lay-dominicans/lay-fraternities/ Fraternities» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 28,0 28,1 «op. org/dominican-family/secular-institutes/ Secular Institutes» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ 29,0 29,1 «op. org/dominican-family/lay-dominicans/youth-movement/ Youth Movement» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «lanouvellerepublique. fr/tours/tours-le-couvent-des-dominicains-fermera-a-l-ete-2024 Tours : li couvent dones Dominicains fermera à l’été 2024» (en fr). lanouvellerepublique. fr. Consultat el 2026-05-14.
- ↑ «paroisse-cathedrale-tours. fr/saint-face Paroisse Saint-Maurice, cathédrale de Tours» (en fr). www. paroisse-cathedrale-tours. fr. Consultat el 2026-05-14.
- ↑ «catholique. fr/etre-chretien/prier/dans-une-communaute-religieuse/ Diocèse de Tours: Dans unix communauté religieuse». diocesedetours. catholique. fr. Consultat el 2026-05-14.
- ↑ «op. org/dominican-family/lay-dominicans/other-groups/ Other Groups» (en en). Ordo Praedicatorum. Orde de Predicadores. Consultat el 3 de maig de 2026.
- ↑ «dominicos. org/noticia/gerard-timoner-nuevo-maestro-de-la-orden/ El filipí Fr. Gerard Timoner elegit mestre de l'Orde de Predicadores» (en és). dominicos. org. Consultat el 20 d'agost de 2019.
- ↑ «archive. org/web/20120309133852/http://basilicadecandelaria. blogspot. com/ Pàgina web oficial dels dominicos de Candelaria.». Archivat des d'el blogspot. com/ original, el 9 de març de 2012. Consultat el 17 d'octubre de 2011.
- ↑ dominicos. es/ Pàgina web oficial de la Basílica de la Verge del Camí
Enllaços externs
- op. org/ Pàgina oficial de l'orde
- dominicos. org/ Orde de Predicadores (dominicos) en Espanya
- archive. org/web/20141007015641/http://www. peru. op. org/portal/ OP Província de Sant Joan Batista del Perú
- vallenajerilla. com/berceo/florilegio/penaperez/franciscanosdominicos. htm Expansió de les órdens conventuals en León i Castella: franciscanos i dominicos en el sigle XIII
- dominicos. org/espiritualidad/historia/la-espiritualidad-de-les-ordenes-mendicantes/ Sobre l'espiritualitat de les órdens mendicantes
- dominicos. org/quienes-somos/historia-de-els-dominicos/capitulos-generals/ Llistat cronològic de Capítuls Generals
- dominicos. es/ Caleruega: Orige de Sant Dumenge
- dominicos. org/espiritualidad/historia/la-espiritualidad-de-les-ordenes-mendicantes/ Sobre l'espiritualitat de les órdens mendicantes
- dominicos. org/ Llaics dominicos en Espanya
- dominicos. org/rutas-dominicanas Camí de Sant Dumenge: Espanya - França - Itàlia
- Este artícul conté una traducció derivada de «Orden de Predicadores» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.