Malleus maleficarum
El Malleus Maleficarum (del llatí: 'Martell de les bruixes'; en alemà: Der Hexenhammer) és un tractat sobre la bruixeria escrit pels flares dominicos Heinrich Kramer i Jacob Sprenger i publicat en Estrasburc en 1487. Despuix de la seua primera publicació, va ser reeditat dotzenes de voltes, es va difondre per Europa i va tindre un profunt impacte en els juïns contra les bruixes en el continent durant 200 anys aproximadament. Esta obra és notòria pel seu us en el periodo del histerisme per la caça de bruixes, que va alcançar la seua màxima expressió des de mediats de el XVI fins a mediats de el XVII.
Es remetien constantment a l'autoritat del Malleus Maleficarum els principals autors i grans demonólogos com l'inquisidor italià Bernardo Rategno dona Com, el jesuïta hispà-belga Martín del Riu i el juriste francés Jean Bodin.[1]
Història
[editar | editar còdic]En 1184 es funda l'Inquisició en el Llenguadoc (sur de França) per a lluitar contra l'herejía albigense allí assentada. Esta primera inquisició episcopal (depenent del bisbe de cada diòcesis) va ser substituïda per una inquisició papal (depenent directament del papa) en 1231. A pesar de que la creència en la bruixeria és anterior inclús al cristianisme, no és fins a 1484 quan el papa Inocencio VIII fa constar oficialment la creència oficial de l'Iglésia catòlica en la seua existència per mig de la bula Summis desiderantes affectibus.cita requerida
El Malleus Maleficarum és el més famós de tots els llibres sobre bruixeria, escrit provablement en 1486 i publicat en 1487, encara que els més importants teòlecs de l'Inquisició en la Facultat de Colónia condenaven el llibre per recomanar procediments poc ètics i illegals, al mateix temps que ser inconsistente en les doctrines sobre demonologia de l'Iglésia.[2]
El Malleus Maleficarum va fer accessible a un ampli públic el concepte de la bruixeria demonológica, contribuint a la caça de bruixes en atribuir autoritat i credibilitat als processos per bruixeria que ya existien.[3]
A fins de l'Edat Mija s'estaven produint canvis molt bruscs en la forma de vida en Europa: era una época en la que s'estaven descobrint noves terres (lo que va fer que els europeus s'enfrontaren a cultures fins a eixe moment totalment alienes al pensament del cristianisme), començava a despertar-se la consciència popular entre els llauradors d'Alemània, els qui posseïen coneiximents religiosos rudimentaris mesclats en coneiximents supersticiosos ancestrals, apareixia l'imprenta, que obria la possibilitat d'una gran difusió de les idees existents, en especial de les noves maneres d'interpretar la Bíblia, existien complicats estudis pseudocientífics per a llegir els astres, i es creïa fermament tant en l'astrologia esotèrica com en la màgia. Existien molts llibres sobre màgia talismánica i secrets d'alquímia.
El Malleus Maleficarum o Martell de les bruixes va ser compilado i escrit per dos monges inquisidorés dominicos, Heinrich Kramer, també conegut com Heinrich Institoris, i Jacob Sprenger.
Heinrich Kramer va nàixer en Schlettstadt (Sélestat), ciutat de la baixa Alsàcia al surest d'Estrasburc, i a molt primerenca edat va ingressar en l'Orde de Sant Dumenge. Més vesprada va ser nomenat Prior de la Casa Dominica de la seua ciutat natal. Va ser predicador general i mestre de teologia sagrada. Abans de 1474 va ser designat Inquisidor per al Tirol, Salzburc, Bohemio i Moravia.[4]
Jakob Sprenger va nàixer en Rheinfelden (Suïssa), va ingressar com novicio en la Casa Dominica en 1452, es va graduar de mestre en teologia i va ser designat Prior i Regente d'estudis del convent de Colónia. En 1480 va ser designat decà de la Facultat de Teologia de l'Universitat i en 1488 va ser designat Provincial de tota la província alemana.[4]
El papa Inocencio VIII va colaborar en la campanya contra la bruixeria.[5]
En un decret papal del 5 de decembre de 1484, la bula Summis desiderantes affectibus, Inocencio VIII va reconéixer l'existència de les bruixes, derogant aixina el Cànon Episcopi de 906, a on l'Iglésia sostenia que creure en bruixes era una herejía. En ella es menciona a Sprenger i Kramer pels seus noms (Iacobus Sprenger i Henrici Institoris) i li'ls conmina a combatre la bruixeria en el nort d'Alemània.[4]
El Der Hexenhammer anava precedit per una autèntica bula papal que escomençava en les paraules Malleus Maleficarum en les que li la coneix.[6][1]
La bula era autèntica pero alguns historiadors encara discutixen si Kramer va falsejar la recomanació de l'Universitat de Colónia.[7]
Tant Heinrich Kramer com Jakob Sprenger varen ser nomenats inquisidores en poders especials per la bula papal d'Inocencio VIII per a que investigaren els delictes de bruixeria de les províncies del nort d'Alemània. El Malleus Maleficarum és el resultat final i autorisat d'eixes investigacions i estudis.[4]
Kramer i Sprenger varen presentar el Malleus Maleficarum a la Facultat de Teologia de l'Universitat de Colónia el 9 de maig de 1487. Sprenger era un inquisidor en Alemània que va fundar la Confraternidad del Sant Rosario en devoció a la Verge María en 1475. L'influència del Malleus Maleficarum es va vore incrementada per l'imprenta.[5]
La data de 1487 és generalment acceptada com la data de publicació, encara que edicions més primerenques de l'obra varen poder haver segut produïdes en 1485 o 1486.
Entre els anys 1487 i 1520, l'obra va ser publicada 13 voltes. Despuix d'uns 50 anys, va anar novament publicada, entre 1574 i l'edició de Lió de 1669, un total de 16 voltes. El text va aplegar a ser tan popular que va vendre més còpies que qualsevol un atre, aparte de la Bíblia, fins que El progrés del peregrí, de John Bunyan va ser publicat en 1678.
Els efectes del Malleus Maleficarum es varen escampar molt més allà de les fronteres d'Alemània, causant gran impacte en França i Itàlia, i en menor grau en Anglaterra. Els càlculs de la cantitat de dònes cremades per bruixes varia de 60 000 a dos i cinc millons segons els distints autors.[5]
Alguns autors sostenen que el Papa no podia saber lo que Kramer i Sprenger anaven a dir en el Malleus Maleficarum i que solament havia publicat la bula per a manifestar que compartia la seua inquietut pel problema de les bruixes. No obstant, la posició de l'Iglésia sobre les bruixes va agravar la crisis de les persecucions i li va donar el seu caire particular incrementant l'odi cap a les dònes, ademés d'encobrir les massacres. Les primeres grans onades de caça de bruixes són conseqüència directa del Malleus Maleficarum pel gran èxit editorial que va tindre el llibre. Encara que l'Iglésia mai va aprovar oficialment la caça de bruixes, va anar en 1657 quan va prohibir eixes persecucions en la bula Pro formandis.[6]
La caça de bruixes va ser una campanya organisada, la font principal de la qual d'inspiració va ser el Malleus Maleficarum durant trescents anys, tant per a catòlics com para protestants.[8]
Durant el XV l'Inquisició es va dedicar a cremar més herejes que bruixes i quan els Estats feudals es varen organisar com a monarquies independents del Papa, el poder punitivo es va traslladar de l'Inquisició als juges llaics d'estes monarquies, els qui varen continuar la tasca de l'Iglésia de cremar bruixes fins a el XVIII, tenint com a llibre de bojaca al Malleus Maleficarum.[7]
Traduccions contemporànees de l'obra inclouen una alemana del 2000, pels professors Jerouscheck i Behringer, titulada Der Hexenhammer (la traducció de Schmidt de 1906 és considerada molt pobra), i una en anglés (en introducció) realisada per Montague Summers en 1928, que va ser reimpresa en 1948 i encara hui es troba disponible com una reimpressió de 1971 per Dover Publications. Una nova traducció, completament anotada per Christopher S. Mackay, la va fer en novembre de 2006 la Cambridge University Press.cita requerida
Continguts
[editar | editar còdic]El llibre està dividit en tres seccions, cada una de les quals planteja preguntes específiques i es propon respondre-les a través d'arguments contraris. Hi ha poc material original en el llibre; és més que res una recopilació de creències i pràctiques preexistentes en abundants parts preses d'obres anteriors tals com Directorium Inquisitorum (1376), de Nicolau Aymerich, o Formicarius (1435) de Johannes Nider.
La Part I buscava provar que la bruixeria o fetilleria existix. Detalla cóm el Dimoni i els seus seguidors, les bruixes i hechiceros, perpetren una plétora de mals «Martillo de las brujas». Més que explicar açò com un castic, tal com feyen moltes autoritats eclesiales de l'época, els autors d'este llibre proclamen que Deu permet estos actes, en tal que el Diable no guanye poder illimitat i destruïxca el món.
El propi títul del llibre conté la paraula maleficarum, la forma femenina del sustantiu, i els escritors declaren (incorrectament) que la paraula femina (dòna) és una derivació de fe+minus, sense fe (o infel, o deslleal).
La Part II del Malleus Maleficarum descriu les formes de bruixeria. Esta secció detalla cóm les bruixes llancen fetilla, i cóm les seues accions poden ser previngudes o remediades. Es dona un fort émfasis al Pacte en el Diable i l'existència de bruixes és presentada com un fet. Moltes de les informacions del llibre de fetilla, pactes, sacrificis i còpula en el Diable varen ser obtinguts (supostament) de juïns inquisitorials portats a terme per Sprenger i Kramer.
La Part III detalla els métodos per a detectar, enjuïciar i sentenciar o destruir bruixes. La tortura en la detecció de bruixes és vista com alguna cosa natural; si el bruix o bruixa no confessava voluntàriament la seua culpa, la tortura era aplicada com un incentiu per a fer-ho. Els juges eren instruïts per a enganyar a l'acusat de ser necessari, prometent misericòrdia per la confessió.
Esta secció també parla de la confiança que es pot posar en els testimonis dels testics i la necessitat d'eliminar acusacions malicioses, pero també sosté que el rumor públic és suficient per a dur a la persona a juí i que una defensa massa vigorosa és evidència de que el defensor està embrujado. Hi ha regles sobre cóm previndre que les autoritats siguen embrujadas i el consol de que, com a representants de Deu, els investigadors estan protegits de tots els poders de les bruixes.[9]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Jean-Michel Sallman (1993). «La bruixa, pág. 493», Història de les dònes de la Renaixença a l'Edat Moderna, tom III, Madrit, editorial Taurus.
- ↑ Medical History.47(4)
- 544–545.ISSN 0025-7273.doi:10.1017/s0025727300057562.Consultat el 29 de maig de 2019.
- ↑ Anna Armengol. «Realitats de la bruixeria en el sigle XVII: entre l'Europa de la caça de bruixes i el racionalisme hispànic». Consultat el 27 de juliol de 2012.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Heinrich Kramer i Jacobus Sprenger (1975). Pròlec del Malleus Maleficarum (El martell dels bruixos), Buenos Aires, editorial Orión, traducció Floreal Mazia.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Holland, Jack (2010). Una breu història de la misogínia, Oceà, pp. 104/109. ISBN 978-607-400-301-7.
- ↑ 6,0 6,1 Bechtel, Guy (2008). Les dònes de deu, pág. 131, Montevideo, edicions Zeta. ISBN 978-84-96778-78-8.
- ↑ 7,0 7,1 Zaffaroni, 2012, p. 44
- ↑ Bàrbara Ehrenreich. «Witches, Midwives, and Nurses: A History of Women Healers, pág. 36». Consultat el 10 de maig de 2012.
- ↑ «El martell de les bruixes, per a colpejar a les bruixes i les seues herejías en poderosa maza. Malleus Maleficarum». Valladolit, Maxtor, 2004, traducció de Miguel Jimenez Monteserín, ISBN 84-9761-110-1. Consultat el 18 d'abril de 2012.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Car Baroja (2003). Les bruixes i el seu món, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-7777-9.
- Kramer Inquisitoris, Heinrich i Sprenger, Jakob (2004). El martell de les bruixes. Valladolit: Maxtor. ISBN 84-9761-110-1
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Malleus maleficarum» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.