Hechicero
El hechicero és un home al que se li atribuïx la capacitat de modificar la realitat o la percepció colectiva d'esta de maneres que no responen a una llògica causal, lo que es pot expressar finalment, per eixemple, en la facultat de curar, de comunicar-se en els esperits o deus i de presentar habilitats visionàries i adivinatorias. El hechicero està present principalment en societats arcaiques, encara que moltes comunitats en l'actualitat encara presenten esta figura encarregada de realisar dites tasques, especialment en tribus o pobles originaris que mantenen els seus tradicions i creències des de l'antiguetat.
En les societats primitives, al hechicero se li atribuïen diverses funcions, tals com sacerdot, chaman, mac, curandero o mege, i inclús en algunes culturas es creïa també que podien indicar en quin lloc es trobava la caça i alterar els factors climàtics, raó per la qual ocupava una posició molt important en la comunitat.[1]
Rol i posició en la societat
[editar | editar còdic]En la societat primitiva, el hechicero era respectat i temut. Posseïa coneiximents misteriosos, múltiples facultats, conseguia comunicar-se en el món sobrenatural, trencava maleficis i aüixava dimonis i encolerizadas divinitats.
El hechicero no complia solament una funció, sino que realisava una série de múltiples tasques entorn a l'àmbit màgic, religiós i polític; és per açò que se li considera ser precursor de moltes professions de l'actualitat, com a sacerdot, mege, juge, ministre d'assunts exteriors, de defensa, etc. En moltes societats, el hechicero solia ser l'encarregat de prendre les decisions més importants, podent regnar sobre la seua tribu, per lo que, òbviament, la seua posició era molt més significativa que la del mege o la del sacerdot en la societat moderna. La jurisdicció del hechicero no té sempre el mateix alcanç, sino que varia segons cada tribu i época, no obstant, en la majoria de les societats complia generalment funcions molt similars. És aixina com esta figura podia, ademés de ser el cap de la tribu, realisar i supervisar tot tipo de ritos i tradicions religioses i màgiques i, al mateix temps, fomentar l'ensenyança a noves generacions; preocupar-se i atendre al benestar físic i espiritual de tots els membres, complint aixina la funció de mege; tenia també la tasca de decidir quàn iniciar o concloure les incursions bèliques, podent dictar sentències contra malfatans i prevaricadors. Com a representant de la tribu, el hechicero ademés mantenia contacte en els de atres tribus veïnes, supervisava l'intercanvi en estes i velava per l'obtenció de bones collites.[1]
És per açò que en moments de crisis tota la confiança recaïa en el hechicero, podent aplegar a alcançar un poder illimitat, depositant-se en ell totes les esperances de salvació. Esta fama feya que es reforce encara més l'aplome del hechicero, no obstant, tots els seus èxits podien vore's empapats per l'orgull, incidents o abusos del hechicero, lo que duria a la venjança de la seua gent, que ho acossarà i inclús mataran.[1]
El mege-hechicero
[editar | editar còdic]El hechicero cabal era mestre en màgia negra i màgia blanca. La màgia negra servix al mal: l'individu fetillat devia emmalaltir o inclús morir. Pel contrari, la màgia blanca perseguia el be d'una forma o una atra: les malaltiaés desapareixien per encant. El hechicero no sabia de justícia ni injustícia, el fi de servir a la tribu consagrava els seus mijos.
Una de les tasques més importants del hechicero era servir a la comunitat sobre el seu benestar físic i espiritual, per lo que era denominat el mege de la tribu. Naturalment, la medicina que eixercia el hechicero estava sempre lligada a les creències màgic-religioses, ya que tenia certes capacitats exclusives que no posseïa el restant de la gent, tals com la facultat de comunicar-se en esperits i de realisar ritos per a sanar als malalts. Encara que les idees mèdiques en tot lloc i época varen ser originades i varen estar impregnades pel sistema mental del poble que les creara, la mentalitat del primitiu era de naturalea mística, puix considerava espiritualizada tota la naturalea sense que existira separació entre els fets naturals i els sobrenaturals, puix es complementaven. Els primitius acodien al hechicero quan presentaven dolències greus en causes desconegudes; dolors aguts, febra, hemorràgia, bossadas, torba, consunció, etc.[2]
L'objectiu del mege-hechicero per a totes les cultures era sempre curativo, adivinatorio o de simple demostració màgica i que es valia de la sugestió del pacient, al mateix temps que s'establia conexió en els esperits; este complex rep el nom de chamanisme, per lo que hechicero i chaman es reconeixen com dos térmens distints. Per lo general, el hechicero solament coneixia unes quantes fòrmules i receptes màgiques que remedien molt poques malalties, i degut a que la seua erudició és molt llimitada, solament es dedicava a sanar certes malalties. Per açò mateixa, també existia la figura del chaman que servia com un tipo d'especialiste; el chaman necessitava sofrir una espècie de malaltia mental durant el seu aprenentage en la pubertat, previ a la seua iniciació, lo que era la principal diferència entre ell i el hechicero ordinari. Encara que el chaman és un personage típic de les tribus siberianas i esquimalés, sol existir també en regions tropicals, en tribus americanes i oceàniques. El chaman tenia tasques més específiques: per sugestió i hipnotisme, o en alguns casos per embriaguea produïda per plantes estupefaents o alcohol i narcòtics per a provocar l'alucinació, produïa retors i provoca estats colectius durant els quals feya vore lo que ell volia, entrant en un estat anímic particular i després en trance cada volta que necessitava comunicar-se en els esperits per a realisar una sanaació, i usant una indumentària singular durant les cerimònies rituals: usava caraces, corfolls i botes en dibuixos simbòlics, campanillas i tota classe d'objectes tintineantes. D'esta forma, realisava danses, crits, gemec i càntics, caent en èxtasis.[2]
Métodos terapèutics
[editar | editar còdic]La falta de registres i la destrucció natural genera una confusió sobre les dates, les tècniques i els causants dels diversos métodos prehistòrics meges. No obstant, és, d'igual manera, possible obtindre indicis d'estos per mig de l'estudi del hechicero i els seus instruments.
El hechicero duya en si un sinnúmero d'elements que utilisava per a eixercir el seu poder màgic. Entre ells trobem ossos, dents, garres de feres, closques de caragol, raïls seques, pedres i contes de vidres. Tots estos elements eren utilisats per a fer pócimas, per a l'adivinaació i per a crear una atmòsfera de misticisme en la finalitat de curar els mals. El home prehistòric pensava que les malalties s'originaven per maleficis, castics de deus, per obrar incorrectament o haver trencat alguna regla sagrada, per lo tant, el hechicero, per a traure el mal, tenia que indagar en la vida del pacient i averiguar de quina forma podia contrarrestar lo que havia fet est. Sense tindre esta informació, el hechicero no podia eixercir el seu ofici. Algunes tècniques de diagnòstic involucraven als oràculs, l'astrologia, els somis i els trances.[3]
Per a tractar les ferides, en la seua majoria, no s'acodia al hechicero, ya que era de coneiximent general lo que es devia fer: l'aplicació de calor en zones inflamades, massages i fricció, l'hidroterapia de manantiales i aigües termals, les inhalacions, les gárgaras i fumigació, els supositoris, les instilacions als ulls i les decocció. Era el rol del hechicero lluitar contra les forces de la naturalea (lo desconegut) i dominar o assossegar als esperits i dimonis per a poder sanar al pacient. Realisava sacrificis en honor als deus i examinava els òrguens (generalment d'animals) per a endevinar les causes de la malaltia i aixina poder tractar-la. Per a poder combatre contra estos poders sobrenaturals, el hechicero feya us de talismans, amulets, vores, oracions i oracions; tot per a poder crear esta fantasia en la qual involucrava al pacient, la qual cosa era la clau del poder mèdic primitiu, ya que aixina es lliberava la força psíquica del malalt, activant en els seus ritos i influència màgica, els recursos curativos del subconscient individual i colectiu.[3]
El rito era un acte de caràcter ceremonial i màgic en el qual el pacient o el hechicero entrabar en un estat de trance, producte d'estupefaents, alcohol i alucinogens. Tot estava preparat en la finalitat de provocar l'alucinació. En açò el hechicero es comunicava en els esperits, viajava cap a dalt (cel) o avall (infern), vea signes i senyals, els quals interpretava i aixina conseguia saber qué va ser lo que havia afectat el pacient. De la mateixa manera, el pacient també podia entrar en trance, lo que aumentava la credibilitat del hechicero i, al mateix temps, li permetia trobar alguna resposta al malestar que sentia, explicant aixina lo somiat o alucinado. El rito també s'acompanyava per danses, vores, oracions i oracions, junt a la música d'un tambor, tot la qual cosa ajudava a involucrar-se més i més en el procés. Ademés d'açò els hechiceros usaven la meditació o auto hipnosis.[3]
Per a extraure el mal es realisava la "succió de pedres", que consistia en colocar a la persona malalta en el sol per a després procedir a extraure els mals. Per a açò, el hechicero es colocava damunt de la persona i succionava en els llocs del cos afectat i de tant en tant escopinyava asclons, huesecillos o pedres; a estes últimes se li atribuïa la malaltia i els dolors. En freqüència la succió es prolongava fins a l'extravasaació de sanc, alguns hechiceros aplicaven ventoses elaborades en banyes de bou o búfalo per a conduir la sanc cap a fòra del cos. Per supost, els cossos estranys extrets aparentment per mig de succió directa, ventoses, massages o golpetear, no procedien del pacient, sino de la bossa del hechicero. Açò revela que la succió de pedres era un manipuleo simbòlic estretament lligat als ritos. Aixina, el cos estrany no s'introduïa en el malalt de forma natural, sino per conducte màgic i, per lo tant, per a extraure-ho es requeria d'un sistema anàlec. El hechicero creïa que el cos estrany en la seua boca atrea al cos estrany estajat dins del malalt, i aixina abdós es fonien màgicament.[1]
La terapèutica quirúrgica del home prehistòric comprenia les sagnies, les incisions per a abscesos i tumors, la desinfecció i curació de ferides, la laparotomia en ferides greus, els torniquets i comprimides, la circumcisió i el entablillado. Una atra tècnica que es realisava era la trepanació, portada a terme per moltes cultures i en diversos instruments. Esta consistia en fer un foramen en el cràneu en la finalitat de curar el malefici. Es creïa que per eixe lloc escaparia el dimoni i aixina es curaria la malaltia. El percentage de supervivència despuix d'esta tècnica estava entre el 65,5 i 89,9%.[4]
A pesar de realisar estes intervencions, no es practicava l'amputació ni l'extirpació de tumors i intervencions operatorias en la pancha, solament es realisava l'amputació per motius religiosos o com a castic, pero mai com a intervenció mèdica. Inclús es preferia deixar morir al ferit en un membre destrossat o gangrenoso abans que amputárselo, ya que el home prehistòric imaginava que en morir el seu cos estaria incomplet en el món sobrenatural i, per açò mateixa, rebujava inclús l'extracció de peces molar.[1]
En la terapèutica farmacològica de la prehistòria es pot trobar també els orígens de la fitoterapia o herbolaria, la ciència de l'us extractivo de plantes medicinals o els seus derivats en fins terapèutics per a prevenció o tractament de patologies. S'ha determinat que un 80 a un 90% d'estes plantes usades tenien les propietats que se'ls atribuïen. Estes es buscaven de manera instintiva i en la seua troballa intervenia més la causalitat que el coneiximent, després se seleccionaven a pur de experiència i observació.[4] Esta ciència farmacèutica primitiva ha entregat el coneiximent de certes drogues usades en la farmacopea de la medicina científica, tals com la cafeïna, l'opi, la cocaïna, l'alcamfor, la quinina, l'estrofantina, l'ipecacuana, etc. Els indígenes bevien infusions o extractes líquits d'orige vegetal quan percebien que estaven malalts, si be, en la seua opinió solament actuava el conjur màgic o el ritual, mentres que l'infusió o extracte com a element curativo era insignificant. En les accions de l'indígena, solament l'observador científic i experimentat distinguia els llímits entre la naturalea i l'àmbit sobrenatural. Per a l'indígena no hi havia frontera alguna: abdós mijos es fonien en un solament.[1]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Pollak, Kurt (1970). «1», Els discípuls de Hipócrates: Una història de la medicina, pp. 13-40.
- ↑ 2,0 2,1 Morales Patiño, Eduardo (abril de 1952). El mèdic-hechicero entre les tribus indoamericanas, República Dominicana.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Jorge Cárdenas Arévalo. «La medicina primitiva» (en espanyol). La maravellosa història de la medicina. Consultat el 1 d'abril de 2012.
- ↑ 4,0 4,1 Mejía R., O. (1999). De la Prehistòria a la Medicina Egipcíaca, Manizales, Colòmbia: Universitat de Caldas, pp. 116-227.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hechicero» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.