Indígenes d'Amèrica

Erro al crear miniatura:

Indígenes d'Amèrica

Els indígenes d'Amèrica, també cridats indis americans, amerindios, indoamericanos, natius americans, aborigen americans o jashtes, són els primers pobladors humans d'Amèrica i els seus descendents que mantenen la seua cultura o es reconeixen com a tals. Alguns autors exclouen d'entre els amerindios als esquimalés i a voltes també als pobles de llengües na-dené, ya que d'acort en l'hipòtesis amerindia el seu orige etnolingüístico i arribada a Amèrica va ser posterior.

Orige del nom

Erro al crear miniatura:

Dònes quechuas en trage de festa, en l'illa de Taquile (llac Titicaca).

Erro al crear miniatura:

Dònes wayúu artesanes, en la Guajira colombo-veneçolana.

Els viages de Cristóbal Colón en 1492 buscaven alcançar una ruta a Àsia que permetera evitar el pas pel Mediterràneu oriental, bloquejat llavors pels turcs. Els càlculs de Colón, en excés optimistes, li varen dur a pensar que la ruta occidental era més curta de lo que és en realitat. En aplegar a Amèrica, aproximadament en el determini que els seus càlculs indicaven que aplegaria a les costes de Cipango —l'actual Japó—, no va reconéixer el territori com lo que era, i va creure pel contrari haver aplegat a «les Índies», el nom genèric per al extrem Oriente asiàtic.

El «descobriment d'Amèrica» no es va reconéixer com a tal en un primer moment, i no seria sino fins a anys més tarde quan Américo Vespucio descobriria l'error. Als oriunts de les terres descobertes se'ls va cridar, en virtut de la confusió, «indis».

Encara que el descobriment de Vespucio va permetre corregir la cartografia, en l'us llingüístic la confusió es va perpetuar en el nom donat als natius. En la majoria dels idiomes europeus, la paraula indi és la mateixa per als naturals de l'Índia i per als pobles autòctons americans. En algunes, no obstant, existixen dos paraules diferents; per eixemple, els natius de l'Índia en alemà es denominen Inder i els pobles americans es denominen Indianer. En efecte, en alguns països, com, per eixemple, Veneçola, s'ampra el terme «indi» per als aborigen americans mentres que per al gentilici de l'Índia s'usa el terme «hindú», també arreplegat pel Diccionari en eixa accepció.

Durant l'época colonial, no s'havia desenrollat un us despectiu de la paraula contra els habitants natius d'Amèrica, sino que el seu us era general per a els qui vixqueren en les Índies (siguen les Índies Occidentals, que es referien als indígenes americans, com a les Índies Orientals, que es referien als chinencs, indis, redactors, etc. per igual).

"D'acort en la concepció de l'época, indis i índies, i la seua pàtria d'orige, l'Índia, incloïa per igual China, Japó, i Índia".

Irigoyen, 1994

"El termine indi en la mentalitat popular peruana remet a "natural dels Vages", no sense cert sentit despectiu. A això va contribuir l'indigenisme del sigle XX. No obstant, en la realitat històrica peruana la denominació de "indi", des de la seua aparició en el sigle XVI, va comprendre un univers molt ampli i complex, simplificant en excés a voltes en l'historiografia tradicional peruana, en la posició "indi-espanyol". Pero un acostament als documents que informen sobre la població índia que vivia en la Ciutat de Lima d'inicis del sigle XVII mostra que els denominats "indis" no eren solament els naturals dels Vages, sino gents vingudes d'atres parts del món, com l'Àsia, o els hi havia també de Centroamérica i Mèxic".

Alcántara i Montero, 2018

En el XX, denominar als natius originals d'el “Nou Món” indis, o el seu equivalent en anglés, Indian, es va tornar políticament incorrecte i varen sorgir una série de noms alterns acceptats tant en espanyol com en anglés. Els térmens indoamericano, indígena, indígena americà, amerindio i originari han tingut vigència en idioma espanyol, i els térmens American Indian, Native American i First Nations varen ser alguns dels nous apelatius utilisats en anglés. En el món hispànic, també ha obtingut algunes connotacions negatives des de mediats i finals d'el XX degut a que autors de la Modernitat (usualment de caràcter progressiste) ho han reduït despectivamente al significat desigual que tenia en l'estatus jurídic colonial de la República d'indis, anhelant una ruptura en l'Antic Règim per a fomentar el desenroll; uns atres també ho rebugen per l'us pijoratiu que ha tingut pel seu us per a representar estereotips dels natius americans i que promoga la generalisació d'un grup particular de persones. No obstant, molts natius s'aferren a identificar-se com a indis puix veuen el concepte com un element de reconeiximent, protecció i identitat cultural front a el "un atre" (els criollos, o mestizos europeizados). Per això, no tenen problemes en amprar tal categoria "colonial", ya que entenen que representa en essència a una comunitat concreta que és preexistente al domini espanyol o republicà. La terminologia hauria passat per un procés de singularización i abstracció que hi hauria relativizado el seu significat segons la perspectiva de cóm configurar la "indianidad" concorde a fixació polítiques, geogràfiques i temporals, aixina com pel conflicte de tradició front a modernitat.

"Si be durant més de 350 anys el termine “indi” no era considerat ofensiu, en l'actualitat, despuix d'haver assimilat una série de corrents ideològiques externes, molts pobles indígenes veuen el terme "indi" com a ofensiu. A partir de la década de 1950 es torna poc freqüent l'us del terme "indi" en els texts acadèmics, sent cada volta més usats les designació de "poble natiu, originari, natiu americà, autòcton, indígena, aborigen o poble llaurador". L'influència de l'indigenisme i marxisme durà en si una diferenciació entre l'indi i l'indígena, lo que du a un estat de confusió, a on lo "indi" és vist com un terme "colonial" que deu rebujar-se del vocabulari d'el "proletariat llaurador".

T. Wasserman, 1985

Si be en la gran majoria dels països d'Amèrica hi ha presència de pobles indígenes, estos són majoria únicament en Guatemala i en Bolívia, mentres que en Mèxic, en Perú i en Equador dita cantitat és menor pero significativa, ya que estos països contenen major cantitat de mestizos, a diferència dels dos primers, que varen tindre poc mestiçage.

En Paraguay es té la llengua indígena guaraní com un dels dos idiomes oficials del país des de la Constitució Nacional de 1992.

En els Estats Units, les reserves indígenes tenen estatus de «sobiranes», i les seues lleis i governs tribals estan per damunt de les normatives municipals i lleis estatals, i solament per baix de les lleis federals i la Constitució, lo que establix una relació «de govern a govern» (vejau tribal sovereignty en la Wikipedia en anglés).

País	Indígena	Part indígena	Total combinat
Norteamérica
Groenlàndia	89 %		89 %
Canadà	1.8 %	3.6 %	5.4 %
Mèxic	9.36 %
República Dominicana
Granada (illa)	0.4 %	0 %	0.4 %
Haití	0 %	0 %	0 %
Jamaica
Puerto Rico	0.4 %	84 %	84.4 %
Sant Cristóbal i Nieves
Santa Lucía
Sant Vicente i les Granadines	2 %		2 %
Trinitat i Tobago	0.8 %	88 %	88.8 %
Centroamérica	Indígena	Part indígena	Total combinat
Guatemala	43.5 %	56 %	99.5 %
Sudamérica	Indígena	Part indígena	Total combinat
Argentina	2.38 %	53 %	56.38 %
Bolívia	20 %	68 %	88 %
Brasil	0.4 %	23 %	23.4 %
Chile	4.6 %		4.6 %
Colòmbia	10.4 %	47.4 %	57.8 %
Equador	7 %	65 %	72 %
Guayana Francesa
Guyana	10.5 %		10.5 %
Paraguay	1.7 %	95 %	96.7 %
Perú	25.8 %	60.2 %	86 %
Surinam	2 %		2 %
Uruguay	2,4 %		38 %
Veneçola	2.7 %	51.6 %	54.3 %

Història

Vore també: Història d'Amèrica

Vore també: Catàstrofe demogràfica en Amèrica despuix de l'arribada dels europeus

Erro al crear miniatura:

Home mapuche en Chile.

Erro al crear miniatura:

Chiquet navajo en l'entanque dels monuments (Arizona, Estats Units).

Erro al crear miniatura:

Dònes maya en l'Antiga Guatemala.

Segons la teoria més coneguda i acceptada sobre el poblament d'Amèrica, els indígenes americans descendixen de grups de caçadors recolectors d'orige siberiano que migraron a Amèrica pel estret de Bering durant l'última glaciació Würm. No obstant, certs descobriments controvertits recents, com Pedra Furada, en Brasil, i Mont Vert, en Chile, semblen contradir la teoria i indiquen una possible colonisació anterior a la siberiana. Com en el restant del món, llevat en Àfrica, la colonisació humana va vindre acompanyada de la pràctica extinció de tota la megafauna local, exceptuant alguns bóvidos, com el bisonte. Cap al 2500 a. C. hi havia ya importants comunitats agrícoles, com la civilisació de Caral, en el Perú, els indicis del qual més antics es remonten al 3000 a. C. La cultura Valdivia, per la seua banda, es va desenrollar entre el 3800-3500 a. C. en la província de Santa Elena de l'actual Equador, la qual cosa la convertix en la cultura ceràmica més antiga d'Amèrica, encara que cal mencionar que 10 000 a. C. en Equador ya existien la cultura les Vegas, de la que es creu va domesticar la carabassa, i la cultura La Tolita de 600 a. C., els qui varen anar els primers en l'història de la humanitat en fer orfebreria en platí.

Les altes cultures precolombinas varen sorgir en Mesoamérica i Sudamérica. De nort a sur podem nomenar als mexicas, mixtecas, toltecas, mayas, xincas, chibchas i incas. En canvi, en Norteamérica els assentaments humans no varen alcançar un nivell cultural tan complex com en les civilisacions abans senyalades, en part per la seua menor densitat de població i, sobretot, per les seues activitats seminómades.

Es creu que, en el XI de nostra era, vikingos d'orige noruec varen establir les primeres colónies europees en Amèrica, concretament en lo que hui es diu Nova Escòcia, encara que la seua estància va deure ser molt breu i la seua repercussió sobre els indígenes americans no molt important.

A partir de 1492, s'inicia la colonisació europea d'Amèrica. l'Imperi espanyol es va expandir en els territoris d'Amèrica baix la bandera de l'evangelización. La colonisació espanyola va dur la tongada dels sistemes locals de govern i l'imposició d'administracions subjectes a la Corona de Castella. Junt en les accions militars, la subjecció dels natius a sistemes de treball forçat —mitas, encomanas i atres règims— i el contacte en malalties per a les quals carien d'anticossos varen ocasionar una brusca reducció en la població indígena americana. En les regions de colonisació portuguesa, anglesa i francesa, la continuïtat cultural indígena americana ha segut menor, com s'acaba de senyalar, mentres que, en regions de sobirania castellana, les costums natives es varen preservar en la seua gran majoria.

En Perú, Bolívia, Equador, Paraguay i la província de Corrents (Argentina) hi ha llengües indígenes en ranc de cooficials junt al castellà. Groenlàndia té com a única llengua oficial al idioma groenlandés. Ademés, tant en Paraguay i Mèxic com en Veneçola les llengües indígenes han alcançat el reconeiximent de llengües nacionals, encara que, en comparació a atres països, en Mèxic és molt menut el percentage d'habitants que parla una llengua indígena. En 2020 solament el 6.2 % dels mexicans varen ser registrats pel Institut Nacional d'Estadística i Geografia (INEGI) com a capaces de parlar una llengua autòctona, mentres que el 93 % dels indígenes són parlants natius de castellà com monolingües, o bilingües que tenen el castellà com a segon idioma.

Bibliografia

• Central Intelligence Agency (CIA, 2010): The World Factbook [3] archivat en Wayback Machine., versió electrònica consultada el 4 de juliol de 2010.