Virreinato de Nova Granada

El virreinato de Nova Granada, virreinato de Santafé, virreinato Granadí o virreinato del Nou Regne de Granada va ser una entitat territorial, integrant del Imperi espanyol, establida per la Corona (1717-1723, 1739-1810 i 1815-1822) durant la dinastia dels Borbones. Creat en 1717 pel rei Felipe V, dins d'una nova política de control territorial, es va suspendre en 1723 per problemes financers i va ser restaurat en 1739 fins que el moviment independentiste ho va suspendre de nou en 1810. En 1815, en ser reconquistado el seu territori per l'eixèrcit del rei Fernando VII va ser restaurat. Despuix d'una ràpida campanya militar, l'eixèrcit rebel comandado per Simón Bolívar va entrar en Santafé de Bogotà el 10 d'agost de 1819 despuix de derrotar a l'eixèrcit realiste en el Pantà de Vargas i en Boyacá. Un dia abans, Juan de Sámano, últim virrey efectiu, havia abandonat la capital i fugit cap a Cartagena d'Índies, àrea encara controlada per autoritats realistes. El 31 d'octubre de 1820 Juan de la Cruz Mourgeon va ser nomenat capità general de les províncies de Nova Granada, concedint-se-li aixina mateix el títul de virrey a condició de que recuperara la capital i la major part del territori. Per a llavors, tan soles províncies de Panamà, Quito i Pastura i les ciutats de Cartagena i Santa Marta permaneixien fidels a la Corona. Mourgeon va morir en abril de 1822 en Quito, un més abans de la decisiva victòria patriota en Pichincha. Despuix d'esta batalla, Melchor Aymerich, president de la Real Audiència de Quito (màxima autoritat espanyola despuix de la mort de Mourgeon) va firmar una Capitulació (25 de maig) per la que rendia els territoris que encara permaneixien baix control realiste, posant punt final al domini espanyol en la Nova Granada. D'este virreinato varen formar partix els territoris de les actuals Colòmbia, Veneçuela, Equador, Panamà i el territori de la Guayana Esequiba. L'entitat va quedar conformada per les Audiències de Santafé, Panamà i de Quito, i la Capitania General de Veneçuela. la capital del virreinato va ser Santafé, per això el seu escut d'armes va ser heretat per Bogotà.

Història

Antecedents

Artícul principal → conquista de Colòmbia.

En 1508 la Terra Ferma va ser dividida entre dos jurisdiccions: Diego de Nicuesa va obtindre la governació de Veragua o Castella d'Or, que anava des del riu Atrato en el golf d'Urabá fins al cap Gràcies a Deu; per una atra part, Alonso d'Ojeda va obtindre la de Nova Andalusia, des del riu Atrato fins al cap de la Vés-la. Poc despuix, a partir de març de 1511, Vasc Núñez de Balboa es fa càrrec de Veraguas i va ser nomenat pel virrey Diego Colón com el seu lloctinent en Darién. En maig de 1513 Pedro Arias Dávila va ser nomenat governador i capità general de Castella d'Or, que incloïa tot el territori de la costa des del cap de la Vés-la fins a l'actual Panamà, en excepció de Veraguas, aplegant a Darién en juliol de 1514. Nova Andalusia va ser suprimida i Balboa va rebre el 23 de setembre de 1514 el nomenament de "Governador de Coiba i Panamà i Alvançat de la Mar del Sur" subordinat a Castella de l'Or. En 1525 Fernández d'Oviedo va intentar establir una governació en la zona de Cartagena (governació de Cartagena), pero no va prosperar fins a la fundació de la ciutat en 1533. El 26 de febrer de 1538 va ser establida en l'Istme, la Real Audiència de Panamà per Real Cèdula expedida per Carlos V. Cap a 1542 existien les governacions de Santa Marta (fundada en 1525), Cartagena i Popayán (fundada en 1536). En 1550 es crea la Real Audiència de Santafé dins del virreinato del Perú en jurisdicció sobre el Nou Regne de Granada i les governacions de Santa Marta, Cartagena i Popayán. No obstant era dèbila dependència del govern del Nou Regne de Granada en Santafé en el del virreinato del Perú en Llima, hi havia dificultat per a les comunicacions entre les dos ciutats, sumat a això els constants conflictes des de l'any 1582, entre el govern dels presidents de la Real Audiència de Santafé i l'arzobispado de Santafé.

El virreinato

Pedro Mesía de la Cerda, virrey de la Nova Granada. Quadro pintat per Joaquín Gutiérrez.

La conflictiva situació va ser confirmada per visitadors enviats per la Corona, els qui varen recomanar a Felipe V la creació d'un virreinato independent en la Nova Granada en 1717, finalment erigit de forma provisional el 13 de juny de 1718 fins a l'arribada del primer virrey el 25 de novembre de 1719. Les consideracions de la corona per a la seua creació varen incloure la seua situació geogràfica entre dos mars (el Carib i la Mar del Sur, hui oceà Pacífic) i de porta d'accés a la part occidental de l'Amèrica del Sur, li permetria enfrontar millor el contrabando i els atacs de pirates i bucaneros en un punt més propenc al Mar Carib. No obstant, l'escassea de camins apropiats feyen difícil el trànsit i la comunicació en l'interior del virreinato. L'establiment d'una capitania general en Caracas i una real audiència en Quito, encara llegalment subordinada al virrey, va ser una resposta a les necessitats d'un govern efectiu en les regions més alluntades. No obstant, les primeres senyals d'inestabilitat al naixent virreinato varen ser les queixes de la Real Audiència de Quito (el qual va ser abolit per la real cèdula del 27 de maig de 1717), en les que va haver discussions referit a la pregunta de cual centre de poder (Lima o Santafé de Bogotà) convenia millor als ents territorials de la província de Quito, i entre els quiteños, i sobretot els guayaquileños, va haver un partit peruanófilo que proponia que les seues províncies estigueren baix la jurisdicció de Lima per la seua fàcil accessibilitat a la mar i major comunicació en els seus pobles (per les rets d'intercanvi comercial i cultural en el Nort Peruà, com Piura o Cajamarca), en contra de l'idoneïtat de la jurisdicció de Bogotà, que es trobava a l'Interior dels picos andinos, alluntada dels centres de poder quiteño, i els pobladors dels quals no tenien un sentiment d'afinitat tan gran en els neogranadinos, en contrast en els peruans. Finalment, el Rei d'Espanya va emetre la real cèdula del 29 d'abril de 1720, pel que s'ordenava que el districte quiteño tornara a reintegrar-se en el virreinato del Perú i que la seua Audiència fora restablida sense dependència de la Real Audiència de Santafé de Bogotà.

Terminada la guerra en la Cuádruple Aliança, el 5 de novembre de 1723 es va emetre una atra Cèdula Real que va suprimir el virreinato de Nova Granada per raons econòmiques lo que va comportar a una tornada de la presidència. No obstant en 1740, per mandat real, la Real Audiència de Quito va ser incorporada novament al virreinato. Per a llavors, el rei va firmar en San Ildefons, la Cèdula de Reerecció definitiva del 20 d'agost de 1739 del virreinato de Nova Granada en els mateixos drets de la Cèdula Real de 1717. Transcorreguts poc més de dos anys des de la seua incorporació al virreinato, la província de Veneçuela és reintegrada en 1742 a la jurisdicció de la Real Audiència de Sant Dumenge, depenent esta a la seua volta del virreinato de Nova Espanya, jurisdiccions a les que seguiria pertanyent fins a la seua independència. D'esta manera, províncies de lo que hui podria correspondre a Colòmbia, Equador, Panamà, Veneçuela, i regions de Perú, Brasil, Costa Rica, Nicaragua i la Guayana Esequiba, fins a llavors baix diferents jurisdiccions, es varen unir baix una mateixa autoritat imperial establida en la ciutat de Santafé de Bogotà, confirmant aixina a la ciutat com un atre dels principals centres administratius de les possessions espanyoles en Amèrica, junt en Llima i la Ciutat de Mèxic. En 1764 es va crear la governació de Guayaquil. Despuix, per real orde del 13 d'agost de 1790, es va ordenar segregar de la província de Riohacha l'establiment de Sinamaica i agregar-ho a la província de Maracaibo en la capitania general de Veneçuela. L'1 d'agost de 1792 es va portar a terme la transferència.

L'escultura

Artícul principal → Escola Quiteña.

Durant el XVIII es va desenrollar l'escultura tant en Quito com en Popayán. Artistes de gran renom com Caspicara o Legarda escomençarien a guanyar fama. Açò tindria molta influència en l'escola payanesa que s'especialisaria en l'escultura, de la mà de proyectes de revitalisació important de les iglésies gràcies al mecenage de famílies com els Arboleda (en l'iglésia de Sant Dumenge), els Valéncia (en l'iglésia de Sant Francisco) i donya Dionisia Pérez junt al seu espós don Baltasar, marquesos de Sant Miguel de la Vega (en el Claustre del Carmen, l'Iglésia de Sant Agustín i de Sant Dumenge). Açò anava en conjunt en el nou desenroll d'activitats econòmiques com la mineria en Popayán i en Ibarra, al nort de la ciutat de Quito.

Erro al crear miniatura:

Imperis espanyol i portugués en 1790.

L'Expedició Botànica

Artícul principal → Real Expedició Botànica del Nou Regne de Granada.

L'arquebisbe-virrey Antonio Cavaller i Góngora, en 1783, va acometre la transcendental obra de l'Expedició Botànica, aprofitant els coneiximents, talent i saber del sacerdot José Celestino Mutis. Per a això l'arquebisbe-virrey va fer despeses de la seua pròpia bojaca mentres venia l'aprovació de la Cort, la qual va obtindre a fins d'eixe mateix any. L'objecte principal de l'Expedició Botànica va ser el de l'investigació científica i de l'estudi de la flora colombiana, aixina com la realisació d'observacions astronòmiques, geogràfiques i físiques.

Invasió napoleònica i reconquista

Artícul principal → El Florero de Llorente.

L'invasió en 1808 del territori peninsular per tropes napoleòniques va produir un buit de poder en Amèrica. En agost de 1809 un grup de criollos, liderats per Juan Pío Montúfar, varen declarar una Junta de Govern pròpia en Quito, varen jurar llealtat a Fernando VII i varen desconéixer a les autoritats nomenades des d'Espanya. De la mateixa manera en l'actual territori de Colòmbia va haver una declaració en Valledupar en abril de 1810. La Junta de Govern de Càdis va ordenar el retir del virrey Amar i Borbón, notícia que portava el Comissionat Regio, el quiteño Antonio Villavicencio. El 22 de maig en Cartagena d'Índies, un moviment revolucionari va crear una Junta de Govern. Els successos varen continuar en juliol de 1810. El 3 de juliol Santiago de Cali va formar les seues juntes, després vindrien Recobre i Pamplona. Finalment, el 20 els successos ocorrerien coneguts com El Florero de Llorente en Santa Fe que era el centre del poder del virreinato de la Nova Granada. En la deposición i l'arrest del virrey, el virreinato deixava d'existir de facto. El pla era aprofitar l'arribada del Comissionat Regio Antonio Villavicencio a Santa Fe, per a fer relluir les diferències entre els "chapetones" i els criollos i formar una reyerta en mig del dia de mercat. En mig de la reyerta es arengó al poble a exigir cabildo obert, el qual va ser utilisat per a depondre a la Real Audiència i crear una nova Junta de Govern. Les milícies en Santa Fe estaven comandades per Antonio Baraya. La primera Junta en declarar l'independència absoluta d'Espanya en l'antic territori del virreinato va ser Cartagena d'Índies, l'11 de novembre de 1811. Els fets ocorreguts en Cartagena varen precipitar la declaració d'independència absoluta en les demés ciutats del Nou Regne. Llavors es va iniciar un periodo a on va haver grans conflictes interns que varen sorgir per opinions trobades sobre la forma d'organisar el nou govern. Les constants baralles entre els federalistes i centralistas, i estos a la seua volta contra realistes, varen donar orige a este periodo inestable. Despuix de la seua tornada al poder, Fernando VII va procurar restablir el poder monàrquic en Amèrica. En 1815, el Riu de la Plata, Chile, Nova Granada i Veneçuela estaven regides per diferents fraccions independentistes i en molts llocs el poder estava en mans de juntes fernandistas que una volta dissoltes, varen permetre la reconquista de la Nova Granada i Veneçuela, acció que quedarà a càrrec de Pablo Morillo, i el restabliment del virreinato en cap de Juan de Sámano. D'esta manera, Morillo va rebre les tropes des dels ports de Sevilla i Barcelona en Espanya i d'ahí va aplegar al port de Cartagena d'Índies d'a on es varen aventurar les tropes per als bloquejos dels ports de La Dorada i Port Salgar aplegant a Santafé de Bogotà i prenent la capital en els tropes de l'eixèrcit espanyol en la Plaça Major.

L'independència

Artícul principal → Independència de Colòmbia.

Si be durant el règim del terror, varis grups republicans es varen mantindre actius, eixercint un poder efectiu en els Plans, principalment en la Guayana veneçolana i en el Casanare, no seria sino fins a 1819 quan es va mamprendre el procés final d'expulsió del domini espanyol. En 1819 un eixèrcit republicà comandado per Simón Bolívar va creuar les montanyes que separen Casanare de Tunja i Santa Fe i despuix de les batalles de Pore, Batalla del Pantà de Vargas Pantà de Vargas i Pont de Boyacá va tindre via lliure per a prendre el control de Santa Fe, ciutat a la que va aplegar el 10 d'agost de 1819. El virrey Sámano va fugir de la ciutat, i el virreinato va deixar de ser efectiu. No obstant, Espanya eixercia el seu poder en vàries ciutats del virreinato i les seues zones d'influència: Quito, Pastura, Popayán, Cartagena d'Índies, Santa Marta, Caracas i Panamà, entre unes atres. Durant 1820, Pablo Morillo, comandant del eixèrcit realiste en la Nova Granada, i Simón Bolívar varen acordar una treua que va ser utilisada per Bolívar per a conformar la naixent Gran Colòmbia República de Colòmbia. Les hostilitats es varen recomençar en 1821 en la batalla de Bomboná, la qual, sent un desastre tàctic per a abdós eixèrcits, va donar una ventaja estratègica per a les forces republicanes que pronte varen conseguir el control total de l'actual territori de Colòmbia conseguint aixina la lliberació dels actuals Equador i Veneçuela. Aixina, per a tots efectes, en 1822 els realistes havien perdut el control de lo que alguna volta va ser el virreinato de la Nova Granada. Els territoris del virreinato es varen guanyar la seua independència d'Espanya, unificant-se posteriorment en els de l'anterior Capitania General de Veneçuela per a fundar la primera República de Colòmbia, també coneguda com la Gran Colòmbia, nom en el que és recordada en l'actualitat. Quan Veneçuela i Equador es varen separar durant la dissolució de la Gran Colòmbia, Bogotà es va constituir en la capital de la nova República de la Nova Granada.

Demografia

En el cens de 1778, Nova Granada tenia una població d'al voltant d'1.280.000 habitants, al voltant del 40% de la població eren indis en prop de 500.000 persones, i el següent grup més gran eren mestizos i africans lliures en al voltant de 400.000 persones, blancs en prop de 300.000 persones, i el grup més chicotet en al voltant de 70 000 persones sent esclaus. No obstant, en el territori actual de Colòmbia, es va estimar que la població era de 826.550 habitants. Es va estimar que la Nova Granada tenia 2.150.000 habitants en 1810.

Organisació territorial

Artícul principal → Organisació territorial del Virreinato de Nova Granada.

Erro al crear miniatura:

Mapa del virreinato de Nova Granada per a 1800, incloent la Capitania General de Veneçuela, ya independisada del virreinato per a eixe moment. Note's que l'illa de Trinitat encara figurava com a possessió espanyola, pese a la seua pèrdua en 1797, no reconeguda fins a la Pau d'Amiens de 1802.

El virreinato va tindre per territoris els corresponents a les Reals Audiències de Santafé de Bogotà, Panamà, i Quito, i part del posterior territori de la Capitania General de Veneçuela. En tal sentit, el virreinato va comprendre territoris de les actuals Repúblicas de Colòmbia, Equador, Panamà, Costa Rica i Veneçuela, ademés de regions del nort del Perú i Brasil, i l'oest de la Guayana Esequiba.

Cronologia del virreinato

Vejau també: Anex:Virreyes de Nova Granada

Real cèdula del 27 de maig de 1717

En Segòvia (Espanya) es va expedir la real cèdula que va incorporar la Real Audiència de Quito (suprimint-la) i la Província de Caracas o de Veneçuela a la Real Audiència de Santafé, creant el virreinato de Nova Granada, en les províncies de Santafé o Nou Regne de Granada i les de Cartagena, Santa Marta, Maracaibo, Caracas, Antioquia, Guayana, Popayán i les de Sant Francisco de Quito. Va ser suprimida la Real Audiència de Panamà i el seu territori agregat a la de Lima i al virreinato del Perú.

(...) he resolt pel meu real decret de 29 d'abril d'este present any que s'establixca i pose Virrey en l'Audiència que residix en la ciutat de Santafé, nou regne de Granada, i siga governador i capità general i president d'ella, en la mateixa forma que ho són els d'el Perú i Nova Espanya i en les mateixes facultats que li estan concedides per lleis, cèdules i decrets reals, i se li guarden les preeminència i excepcions que es estilan practicar i observar en ells. I aixina mateix he resolt que el territori i jurisdicció que l'expressat Virrey, Audiència i tribunal de contes de la ciutat de Santafé han de tindre, és i siga tota la província de Santafé, nou regne de Granada, les de Cartagena, Santamarta, Maracaibo, eixa de Carácas, Antioquía, Guayana, Popayan i la de Sant Francisco de Quito, en tot lo demés i térmens que en ella es comprenen, i que respecte d'agregar-se á Santafé la província de Sant Francisco de Quito, s'extinguixca i suprimixca l'Audiència que residix en ella, i que els oficials reals d'eixa ciutat i els de Sant Francisco de Quito i caixes reals, sufragáneas á ells, donen els contes en el tribunal de Santafé, escomençant en les d'este present any de 1717, sent del càrrec i obligació del de Lima, (...) i el president i oidores de la meua Audiència que residix en la ciutat de Sant Dumenge determinen en la major brevetat possible els pleits que estigueren pendents en ella de la jurisdicció d'eixa ciutat i província de Carácas i demés territori que li pertanyia, i s'agrega á Santafé donant conte d'haver-ho eixecutat; i que en esta inteligència el Virey i tribunal de contes de Lima i presidents i oidores de l'Audiència de Sant Dumenge per a en ho alvance s'abstinguen de conéixer de les causes i negocis que en qualsevol manera toquen o puguen tocar á els expressats territoris que des d'ara va agregar al Virey, Audiència i tribunal de contes de Santafé; aixina els d'el meu real patronat, justícia i polític, com gubernatiu, guerra i facenda real, per ser la meua voluntat que en avant coneguen d'ells el Virey, audiència i tribunal de contes de Santafé. (...) i he manat també a l'expressat don Antonio de la Pedrosa i Guerrer que passe á la ciutat de Sant Francisco de Quito, i extinguixca i suprimixca l'Audiència que residix en ella, i passant aixina mateix á la ciutat de Panamà, extinguixca i suprimixca també l'Audiència que allí hi ha, en inteligència de que el territori i jurisdicció comprés en ella, des de luégo va agregar al Virrey, Audiència i tribunal de contes de Lima, (...) Data en Segòvia á 27 de maig de 1717.- Yo el Rei.

Real cèdula del 5 de novembre de 1723

Terminada la guerra en la Cuádruple Aliança es va emetre una atra cèdula real, en la que es va suprimir el 5 de novembre de 1723 el virreinato de Nova Granada per alguns informes que es varen donar al rei respecte a la situació econòmica del mateix, i a deutes i despeses que mai va poder pagar de les seues finances:

Real cèdula del 20 d'agost de 1739

El virreinato de Nova Granada novament va ser erigit el 20 d'agost de 1739 per suplicación d'algunes comunitats de les províncies que es varen trobar en major decadència. El rei Felipe V va decidir recrear el virreinato de Nova Granada en els mateixos territoris i drets que tenia segons la Real Cèdula de 1717. La Cèdula de Reerecció definitiva del virreinato de Nova Granada diu:

El Rei. - President i oidores de la meua Real Audiència de Santa Fé en el Nou Regne de Granada. - Havent tingut per convenient l'any mil setcents dèu i sèt erigir Virreinato i Nou Regne en atres províncies agregades, vaig tindre per d'el meu servici extinguir-li en el de 1723 deixant les coses en l'estat en que estaven abans d'esta creació. I havent-se experimentat despuix major decadència en aquells preciosos Dominiós i que va cada dia en aument com m'ho han representat vàries comunitats del seu districte, suplicant-me torne a erigir el Virreinato per a que en les més àmplies facultats d'esta ocupació conseguixca el govern el millor orde en que els desmayats ànims dels seus vassalls s'esforcen i apliquen al cultiu dels seus preciosos minerals i abundants fruts i s'evite que lo que actualment fructifiquen passe a mans d'estrangers com està succeint en greu perjuí de la Corona. Lo que vist i entés en atres informes que he tingut sobre l'assunt: i lo que sobretot m'ha consultat el meu Consell de les Índies, ho he tingut per be i he resolt, erigir de nou el mencionat Virreinato d'eixe Nou Regne de Granada, sent el Virrey que yo nomenara per a ell juntament President d'eixa el meu Rl. Audiència i Governador I Capità General de la jurisdicció d'eixe Nou Regne i Provs. que he resolt agregar a eixe Virreinato, que són les del Va chocar, Popayan, Regne de Quito i Guayaquil, província d'Antioquia, Cartagena, Santa Marta, Riu de l'Astral, Maracaibo, Caracas, Cumaná, Guayana, Illes de la Trinitat, Margarita i Riu Orinoco, Províncies de Panamà, Portovelo, Veragua i el Darién en totes les ciutats, viles i llocs, i els ports, baïes, surgideros, caletas, i demés pertenicientes a elles en un i un atre mar i terra ferma en les mateixes facultats, prerrogatives i igual conformitat que ho són i les eixercixen els seus respectius districtes els Virreyes de Perú i Nova Espanya: tenint este la mateixa dotació per al seu sòu i guàrdia que es va consignar i va tindre don Jorge de Billonga, en el temps que va servir este Virreinato i la seua residència en la pròpia ciutat de Santa Fé com la va tindre aquell. que subsistixquen les Audiències de Quito I Panamà com estan; pero en les mateixa subordinació i dependència del Virrey, que tenien les demés subordinades en els Virreinatos del Perú i Nova Espanya en orden a les seues respectives Virreyes i que els recursos en lo contenciós de tot el referit territori permaneixquen com eren i vagen a les seues respectives Audiències. Que haja d'haver tres comandants Generals per a tots estos districtes, els quals sent súbdits del Virrey, com els demés, han de tindre superioritat respecte d'uns atres: i estos han de ser el Governador, President de Panamà, comandant del de Portovelo, Darién, Veragua i Guayaquil. Respecte de la qual cosa, i que he nomenat per a que establesca i servixca el referit Virreinato al tinent General dels meus eixèrcits don Sebastián d'Eslava, vos ordene i mando que por la presente observeu lo que pel meu resolt i obediu al mencionat Virrey com a súbdits en tot i per tot, no obstant de qualssevolleis, Ordenansas, Cèdules Reals, particulars comissions, preheminencias o cláusarlas dels títuls de vtros. ocupacions o una atra qualsevol cosa que hi haja en contrari: Puix en quant s'oponga a este nou establiment les derogue i anule, deixant-els en la seua força i vigor per a tot allò que no anara contrari a ell: que tal és la meua voluntat, i que em dies conte del rebut d'esta orde en la primera ocasió que es ofresca. De Sant Ildefons a 20 d'agost de 1739. - YO EL REI

Real cèdula de 1740

La Corona espanyola en 1740 fixa de manera clara i precisa els linderos definitius entre el virreinato de Nova Granada i el virreinato del Perú. La mateixa que diu aixina:

Partint des de Tumbez en la costa del Pacífic seguix la llínea per les serranías i demés cordilleres dels Andes per la jurisdicció de Paita i Piura, fins al Maranon als 6º30'de latitut Sur i la terra adins, deixant al Perú la jurisdicció de Piura, Cajamarca, Moyobamba i Motilones i per la cordillera de Jeveros travessant el riu Ucayali, als 6ºde latitut Sur fins a donar en el riu Javari o Jauri en la confluència del Carpi i les aigües d'este al Solimaes o Amazones i les d'este aigües avall fins a la boca més occidental del Caqueta o Yapura, en que comencen els llímits en el Brasil.

Esta Cèdula cercenó una bona part dels territoris de la regió oriental, i ocupava des d'anys arrere per les missions religioses jesuïtes quiteñas que existien en els rius del Alt Ucayali, Marañón i Amazones. Esta cèdula reforma els llímits de la Real Audiència de Quito incorporada llavors al virreinato de Nova Granada.

Real cèdula del 12 de febrer de 1742

Erro al crear miniatura:

Virreinato de Santafé i Govern de Veneçuela en 1742.

En l'any 1742, la província de Veneçuela o Caracas, es va independisar del virreinato. Constituyendose el Govern de Veneçuela.

He resolt rellevar i eximir al Govern de la província de Veneçuela de tota dependència d'eixe virreinato no obstant lo dispost i manat per mi en la cèdula de 20 d'agost de l'any de 1739, per la qual fuí servit d'agregar l'expressada província á eixe nou virreinato.

Real cèdula del 20 de juny de 1751

Per problemes econòmics en Terra Ferma la Corona va ordenar l'extinció definitiva de la Real Audiència de Panamà, passant la seua jurisdicció a la de Lima. Es va crear en Panamà un govern militar dependent del virreinato de Nova Granada, la comandància general de Terra Ferma, en la mateixa extensió que tenia l'Audiència de Panamà, és dir, les províncies de Panamà, Darién, Veraguas i Portobelo. El 19 de juliol, una atra real cèdula va ordenar passar la jurisdicció del territori a l'Audiència de Santafé.

Real cèdula del 5 de maig de 1768

El rei va ordenar que les missions del baix i alt Orinoco i del riu Negre quedaren baix subordinació personal del comandant de Guayana, el qual depenia del Govern de Veneçuela, llevat per a eixe encàrrec en que quedava baix dependència del virrey.

El meu Virrey, Governador i Capità General del Nou Regne de Granada, i President de la meua Real Audiència de la ciutat de Santa Fe. Don Joseph Iturriaga, Gefe d'Esquadra de la meua real armada, va dispondre que la Comandància General de les noves fundacions del baix i alt Orinoco i riu Negre que exercia, quedara, com lo esta pel seu decés, a càrrec del Governador i Comandant de Guayana. He conformadome en esta disposició, i trobant convenient al meu real servici que subsistixca invariable fins a nova resolució meua, l'expressada agregació al propi Governador i Comandant de Guayana, com més immediat als citats Parages, i que, per lo mateix fins ara ha estat encarregat de l'escolta de Missions destinada a ells; de suerte que quede reunit en aquell mando (sempre en subordinació a eixe Capità General) el tot de la referida Província, els térmens de la qual són: pel Septentrión el baix Orinoco lindero meridional de les Províncies de Cumaná i Veneçuela; Per l'Occident l'alt Orinoco, el Casiquiari, i el riu Negre: Pel Migdia el riu Amazones: I per l'Orient l'oceà Atlàntic; he vingut en declarar-ho aixina, i expedir-vos la present la meua real cèdula, en virtut de la qual vos mane comuniqueis les órdens convenients al seu compliment als Tribunals, Governadors i oficines a els qui corresponga la seua observança i notícia, que aixina és la meua voluntat, i que d'esta la meua real cèdula es passe a l'el meu Concejo de les Índies per als efectes a que puga ser conducente en el còpia rubricada del Infranscrito el meu Secretari d'Estat i del Despaig d'Índies. — Donada en Aranjuez a cinc de maig de mil setcents sesenta y ocho. Yo el Rei.

Real cèdula del 28 d'octubre de 1771

Erro al crear miniatura:

Virreinato de Santafé en 1770.

En 1771 el rei va manar reincorporar la comandància de Guayana al virreinato de Nova Granada:

(...) que no subsistint el motiu pel qual es va posar el Govern i Comandància de la Província de Guayana a les órdens del Capità General de Veneçuela, quedara subordinada al Virrey de Santa Fe la dita comandància, unides a ella com estaven per Cèdula de 5 de maig de 1768, les noves poblacions de l'alt Orinoco i riu Negre.

Real cèdula del 8 de setembre de 1777

Erro al crear miniatura:

Capitania General de Veneçuela cap a 1810.

Trenta anys despuix de l'independència de la província de Veneçuela se li anexen els territoris de les províncies de Maracaibo, Guayana i Cumaná fins a llavors depenents del virreinato; la província de Trinitat, dependent de la Real Audiència de Sant Dumenge i la província de Margarita, dependent de la Corona Espanyola, per a formar la Capitania General de Veneçuela, en capital en la ciutat de Santiago de León de Caracas.

(...) he tingut á ben resoldre l'absoluta separació de les mencionades províncies de Cumaná, Guayana i Maracaibo é illes de Trinitat i Margarita, del virreinato i Capitania General del Nou Regne de Granada, i agregar-les en lo gubernatiu i militar á la Capitania General de Veneçuela, de la mateixa manera que ho estan per lo respectiu al maneig de la meua real facenda a la nova Intendencia erigida en dita Província i ciutat de Caracas, la seua capital. Aixina mateix he resolt separar en lo jurídic de l'Audiència de Santa-Fé i agregar a la primitiva de Sant-Domíngo les dos expressades províncies de Maracaybo i Guayana com lo està la de Cumaná i les illes de Margarita i Trinitat, per a que hallandose estos territoris vajo una mateixa Audiència, un Capità General i un Intendent immediats, siguen millor regides i governados, en major utilitat del meu Real servici. (...)

Real cèdula del 15 de juliol de 1802

Vore també: Conflicte limítrof entre el Perú i l'Equador

Per esta cèdula real varen retornar al virreinato del Perú els territoris en els que es constituïa en ella Comandància General de Maynas (actuals departaments d'Amazones, San Martín i Loreto en el Perú).

He resolt que tinga per segregat del Virreynato de Santa Fe i de la província de Quito i agregat a eixe Virreynato el Govern i Comandància General de Mainas en els pobles del Govern de Quijos, llevat el de Papallacta per estar tots ells a les vores del riu Napo o en els seus voltants, estenent-se aquella Comandància General no només pel riu Marañon avall, fins a les fronteres de les colónies portuguesos, sino també per tots els demés rius que entren al Marañon pels seus margines septentrional i meridional com són Morona, Huallaga, Paztaza, Ucayali, Napo, Yavari, Putumayo, Yapurá i uns atres menys considerables, fins al parage en que estos mateixos pels seus alts i raudals deixen de ser navegables: devent quedar també a la mateixa Comandància General els pobles de Llepes i Moyobamba (...) Aixina mateix he resolt posar tots eixos pobles i missions reunits a càrrec del Colege Apostólico de Santa Rosa d'Ocopa d'eixe Arzobispado (...) Igualment he resolt erigir un Bisbat en dites missions (...)

Real cèdula del 7 de juliol de 1803

Degut a que el 28 de març de 1803 la Junta de Fortificacions d'Amèrica ho va solicitar, el rei Carlos IV va emetre la Real Orde del 7 de juliol de 1803, per la qual en lo militar el Govern de Guayaquil va tornar a dependre del virreinato del Perú, encara que l'administració mercantil de la ciutat va continuar baix el virreinato de Nova Granada.

(...) deu dependre el govern de Guayaquil del virrey de Lima i no del de Santa Fe, puix este no pot donar-li, com aquell en els casos necessaris, els precisos auxilis, sent el de Lima per la facilitat i la brevetat en que pot eixecutar-ho, qui li ha d'enviar els correus de tropes, diners, pertrechos, armes i demés efectes de que carix aquell territori; i per tant, es troba en el cas de vigilar millor, i en més motiu que el de Santa Fe, (...)

Real cèdula del 20 de novembre de 1803

Per esta orde, es va dispondre que la jurisdicció militar sobre part de Mosquitia i les illes de Sant Andrés, des del cap Gràcies a Deu inclusivament fins al riu Chagres, passava de la capitania general de Guatemala a la del virreinato de Nova Granada.

El Rei ha resolt que les Yslas de Sant Andrés, i la part de la Costa Mosquit des de la veta de Gràcies a Deu inclusivament acia el riu Chagres, queden segregades de la capitania general de Goatemala, i dependents del Virreinato de Santa Fe, i s'ha servit S. M. concedir al governador de les expressades Yslas Don Tomas O. Neille el sòu de dos mil pesos forts anuals en lloc dels mil i doscents que actualment goja. Ho avise a La vostra Excelència de Real Orde a fin de que pel ministeri del seu càrrec s'expedixquen les que corresponen al compliment d'esta sobirana resolució. Deu guarde a La vostra Excelència molts anys, Sn Lorenzo 20 de novembre de 1803.

Real cèdula del 10 de febrer de 1806

El rei va dispondre que l'agregació del govern de Guayaquil al virreinato del Perú era absoluta i no solament en els assunts militars:

En vista de lo que consulten Uds. en carta de 25 de març de l'any pròxim anterior, sobre la província de Guayaquil, a conseqüència de l'agregació al virreinato de Lima, deu dependre de la part mercantil d'eixe consulat o del de dit Llima; s'ha servit El seu Majestad, declarar que l'agregació és absoluta; i per tant, que la part mercantil deu dependre del mencionat consulat de Lima i no d'eixe.

Real cèdula del 23 de juny de 1819

El 18 de febrer de 1808 el cabildo de Guayaquil va solicitar al Rei d'Espanya que separara la seua província del virreinato del Perú i la adhieriera al virreinato de Nova Granada. El 28 d'octubre de 1815 va ser reiterada la petició. Aixina el 23 de juny de 1819 el rei d'Espanya va otorgar la petició de que Guayaquil fora anexionada a la Presidència de Quito en el virreinato de Nova Granada. Poc temps despuix, esclataria la Batalla de Boyacá el 7 d'agost de 1819.

(...) en la conseqüència del qual he vingut en declarar que estant ya restablit el Virreynato de Santa Fé i en exercicio de les seues funcions el President i Audiència de Quito á esta toca atendre en totes les causes aixina civils i criminals del Govern de Guayaquil com en els assunts de la meua Real Facenda, permaneixent el mateix Govern subjecte en lo militar a eixe Virreynato. I per a que esta la meua Real determinació tinga la seua més puntual compliment, he resolt previndre-vos, com por la presente la meua Real Cèdula vos previnc, dispongais immediatament la reposicion de la ciutat de Guayaquil i la seua província al ser i estat en que es trobava abans d'acordar en l'any de 1810 el vostre antecessor el Marqués de la Concòrdia la seua agregació a eixe Virreynato.

Vore també

• Virreinato de Nova Espanya
• Virreinato del Perú
• Virreinato del Riu de la Plata
• Época de l'independència

Referències

Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Virreinato de Nova Granada.
• Archive General de la Nació (Colòmbia). «Documents que varen fer un país». Biblioteca Luis Ángel Arango. Archivat des d'el original, el 3 de març de 2012. Consultat el 5 d'agost de 2012.