Persona de color lliure

Categoría:Wikipedia:Traducciones para mejorar

Erro al crear miniatura:

Dònes lliures de color en els seus fills i sirvientes, pintura a l'oli d'Agostino Brunias, Dominica, c. 1764-1796.

El terme negres lliures (en francés: Noirs lliures) o pardos lliures (usat també en les colónies hispanoamericanes i portugueses), en el context de l'història de l'esclavitut en les Américas, es referix en un primer moment, a les persones d'ascendència africana i europea mixta que no eren esclaus. El terme va ser utilisat sobretot en les colónies franceses, com Luisiana i els assentaments en les illes del Carib, com Saint-Domingue, Guadalupe i Martinica. Esclaus africans lliberats varen ser inclosos en el terme de Manumisión, pero històricament se'ls considerava com alguna cosa distint de la gent de color lliure. En estos territoris i les principals ciutats, en particular Nova Orleans, i en les ciutats en poder dels espanyols, es va desenrollar una substancial tercera classe de persones lliures, que comprenia a mestizos principalment. Estes societats colonials varen classificar a les persones de raça mixta en una varietat de formes, per lo general relacionats en característiques visibles i en la proporció d'ascendència africana. Les classificacions racials eren numeroses en Amèrica Llatina.

En les Tretze colónies colonisades pels britànics, i més vesprada en els Estats Units, el terme de negre lliure s'usava a sovint per a cobrir la mateixa classe de persones: els que eren llegalment lliures i visiblement d'ascendència ètnica africana. Incloïa a les persones de raça mixta, aixina com als esclaus africans lliberats.

Història

Erro al crear miniatura:

Dòna de color lliure en la seua filla cuarterona. Collage de pintura de finals del S. XVIII, Nova Orleans.

Les persones de color lliures varen jugar un paper important en l'història de Nova Orleans i la zona sur de la Luisiana, tant quan l'àrea estava controlada per francesos i espanyols, com despuix en l'adquisició pels Estats Units com a part de la compra de Luisiana. També varen ser importants en la formació d'una classe culta de gent de color en les colónies franceses de les illes del Carib.

Quan els colon i comerciants francesos varen aplegar per primera volta a estes colónies, els hòmens en freqüència varen prendre dònes natives americanes com les seues concubinas o esposes de fet. Quan els esclaus africans varen ser importats a la colónia, els colon varen prendre les dònes africanes com concubinas i esposes. En el periodo del govern francés i espanyol, els hòmens varen tendir a casar-se més vesprada despuix d'haver-se establit financerament. A mida que la colónia de la Costa Alemana creixia i més dònes blanques aplegaven des de França i Alemània, alguns hòmens francesos o d'ètnia criolla francesa encara prenien dònes de raça mixta com a amants, conegudes com placées, abans d'estar oficialment casats. Les persones de color lliures varen desenrollar acorts formals per a les placées, que negociaven les mares de les jóvens. baix este sistema, a sovint les mares negociaven una espècie de dote o transferència de propietat a les seues filles, inclosa la llibertat per a elles i els seus fills, i l'educació dels chiquets. Els hòmens francesos criollos a sovint pagaven per l'educació dels seus fills (illegítims) de raça mixta "naturals" d'estes relacions, especialment si eren varons, enviant-els generalment a França per a ser educats.

En el temps, la gent de color lliure es va desenrollar com una classe separada entre la colonial francesa i espanyola i la massa dels treballadors negres africans esclavizados. A sovint alcançaven un nivell d'educació i en mida a la seua riquea; parlaven francés i practicaven el catolicisme, encara que també varen desenrollar un cristianisme sincrético. Durant un temps el centre de la seua comunitat residencial en Nova Orleans va estar en el barri francés. Molts eren artesans que tenien propietats i els seus propis negocis. Formaven una categoria social distinta d'abdós: blancs i esclaus, i varen mantindre la seua pròpia societat en el periodo posterior a l'anexió d'Estats Units.

Les persones de color lliures varen ser també una part important de l'història del Carib durant el periodo de l'esclavitut i despuix. Inicialment els descendents d'hòmens francesos i esclaves africanes, en freqüència es casaven dins de la seua pròpia comunitat de raça mixta, i uns atres varen alcançar riquea i poder. Les persones de color lliures varen ser líders en la colónia francesa de Saint-Domingue, que va conseguir l'independència l'1 de giner de 1804 com Haití. En Sant Dumenge, Martinica, Guadalupe, i atres colónies franceses del Carib ans que s'abolira l'esclavitut, les persones de color lliures eren conegudes com “gens de couleur lliures”, i “affranchis”. Grups comparables es varen convertir en una part important de la població de la Jamaica britànica, de l'espanyola Capitania General de Sant Dumenge, Cuba, Puerto Rico i el Brasil portugués.

Alguns historiadors sugerixen que les persones de color lliures varen fer de Nova Orleans el breçol del moviment de drets civils en els Estats Units, pels primers esforços dels criollos de Luisiana per a unir-se a l'eixèrcit. William C. C. Claiborne, designat per Thomas Jefferson com a Governador del Territori d'Orleans, va acceptar formalment l'entrega de la colónia francesa el 20 de decembre de 1803. Hòmens de color lliures havien segut membres de la milícia durant décades, tant durant el domini espanyol com a francés de la colónia de Luisiana.

Varen oferir voluntàriament els seus servicis i varen comprometre la seua llealtat a Claiborne i al seu país d'adopció. A principis de 1804, la nova administració d'EE. UU. en Nova Orleans baix el governador Claiborne es va enfrontar a un dilema prèviament desconegut en els Estats Units, l'integració dels militars per mig de l'incorporació d'unitats sanceres de la ya establida milícia "de color". Vore, per eixemple, la carta del 20 de febrer de 1804 a Claiborne del Secretari de Guerra Henry Dearborn, que establix que "seria prudent no aumentar el Cos, sino disminuir, si es poguera fer, sense ofendre."

Una década més vesprada, durant la Guerra de 1812, la milícia dels hòmens de color lliures es va oferir per a defendre la seua ciutat i país en la batalla de Nova Orleans, quan els britànics varen començar el desembarc de tropes en sol nortamericà anara de la ciutat en decembre de 1814.

Definició

Erro al crear miniatura:

Persones de color lliures de Dominica, Índies Occidentals, c. 1770

Va haver relativament poca manumisión d'esclaus fins despuix de la revolució. En les societats esclavistes de les Américas, alguns hòmens blancs es varen aprofitar de les relacions de poder per a utilisar algunes de les seues esclaves com a esclaves sexuals; i s'havien estés les relacions de concubinato. No obstant, la descendència d'estes relacions no va ser per lo general emancipada.

En Carolina del Sur Mary Chesnut va escriure en la mitat del S. XIX que "com els patriarques de l'antiguetat, els nostres hòmens viuen tots junts en una casa en les seues dònes i les seues concubinas, i els mulatos que es veuen en cada família, s'assemblen exactament als chiquets blancs..." En alguns llocs, especialment en les societats esclavistes del Carib i Sudamérica, el pare europeu podria reconéixer la relació i els seus fills. Algunes eren unions de fet d'afecte. Els amos d'esclaus eren més propensos a lliberar als seus fills mulatos d'estes relacions que a atres esclaus. També varen lliberar a voltes a les dònes esclaves que eren les seues concubinas.

Moltes societats esclavistes varen permetre als amos lliberar als seus esclaus. Pero a mida que la població de color es va fer més gran i més amenaçant per a la classe dominant blanca, els governs varen posar cada volta més restriccions a les manumisiones. Estes per lo general incloïen imposts, requisits d'alguna raó que anara socialment útil ser citats per a la manumisión, i el requisit de que una persona que havia quedat lliure demostrara un mig de sustentació independent. Els amos podien lliberar als seus esclaus per una varietat de raons, pero la més comuna va ser la relació de parentesc entre l'amo i l'esclau.

Els esclaus també conseguien la seua llibertat per mig de la compra, ya siga al valor del mercat o reduït. Alguns amos contractaven als seus esclaus i els permetia mantindre una part dels seus ingressos. En els diners aforrats, podien comprar-se la llibertat. En atres casos, els familiars que ya estaven lliures compraven la llibertat d'un atre. A voltes, els amos o el govern, lliberaven esclaus sense pagament com recompensa per algun servici notable; un esclau que revelara conspiracions d'atres esclaus per a sublevar-se a voltes era recompensats en la llibertat.

Tècnicament un cimarrón era també una persona de color lliure. Este terme descriu als esclaus que havien escapat i vivien en zones fòra dels assentaments. Degut a que els cimarrones vivien fòra de la societat esclavista, els estudiosos els consideren com un caràcter prou diferent de la gent de color lliure, que varen fer el seu camí llegalment dins de les societats.

Moltes persones que vivien com a lliures dins de la societat d'esclaus no tenien documents oficials de llibertat. En alguns casos estos eren fugitius, que es varen amagar en les ciutats entre les persones de color lliures i varen tractar de mantindre un perfil baix. En atres casos estaven "vivint com a lliures" en el permís dels seus amos, a voltes a canvi del pagament de la renda o d'una part dels diners que guanyaven per eixercir oficis. L'amo mai va fer oficial la seua llibertat. De la mateixa manera que els cimarrones, estes persones estaven sempre en risc de perdre la seua llibertat.

En Maryland hi havia un gran número de negres lliures. Maryland era un estat fronteriç en Pennsilvània, que era un estat lliure. Esta frontera va causar problemes durant el periodo del seqüestre de la família Morgan. La família Morgan consistia en Margaret, el seu espós Jerry, i els seus dos fills que vivien en Maryland. La família era lliure, pero Margaret no tenia papers o documents per a demostrar la seua llibertat de fet. Açò no li va impedir estar a l'altura de la llibertat que se li va donar als seus pares, que eren lliures quan la varen tindre. D'acort en Patricia Reid de la revista “L'esclavitut i l'abolició”: "Margaret eixercia obertament la llibertat vivint de forma independent, viajant lliurement i, lo més important, controlant les seues capacitat reproductiva i les seues responsabilitats familiars." A pesar de la seua llibertat, la família Morgan va tindre que traslladar-se a Pennsilvània per a evitar les lleis promulgades en Maryland. Les lleis de Maryland volien que els negres lliures es registraren en la cort per a provar que eren lliures. L'única opció que tenien els Morgan era deixar l'estat. La vida era estupenda en Pennsilvània, i no hi havia lleis que afectaren a la família encara. Els caçadors d'esclaus es varen fer comuns despuix d'anys d'existència de negres lliures i esclaus fugitius que escapaven a Pennsilvània. Molts caçadors d'esclaus seqüestraven negres lliures sense importar-els que anaren esclaus fugitius o no, i els duyen de regrés a Maryland com varen fer en la família Morgan. La família va ser seqüestrada, pero Jerry va ser posat en llibertat gràcies a la seua escritura de manumisión de Maryland. Reid senyala: "En el comtat d'Harford, Margaret i els chiquets varen ser jujats i els varen considerar com a esclaus fugitius." Margaret i els chiquets varen ser venuts més al sur.

Ya que les dònes solen tindre fills, és més difícil per a elles ser tan mòvils com els hòmens. Les dònes com Margaret eren capturades i detingudes foren lliures o no. Reid escriu: "Les lleis del Sur permetien als carcelers vendre al presunt fugitiu que no podia provar el seu estat de llibertat allí en el profunt Sur." Margaret i els seus fills varen ser venuts en el profunt Sur, llunt del seu marit. Jerry va intentar recuperar a la seua família demanant al governador de Pennsilvània que li ajudara. Quan va agarrar el barco per a viajar a Columbia, els blancs ho varen acossar. Va tractar d'escapar d'ells. Va morir despuix de colpejar-se contra la paret a la que va ser nugat i va caure baix del barco. No va haver càrrecs criminals contra els blancs en el barco. Reid diu: "Les lleis discriminatòries de l'estat de Pennsilvània havien despullat als negres lliures de presentar càrrecs criminals contra els blancs en la cort." Açò demostra cóm els estats que estaven en contra de l'esclavitut també tenien restriccions i lleis en contra dels negres lliures, pero no eren tan estrictes com lo varen ser en el Sur.

Vore també

• Negre cimarrón
• Manumisión
• Mulatos
• Negre lliure
• Criollos de Luisiana
• Revolució haitiana

Bibliografia adicional

• Sister Dorothea Olga McCants, traducció de Rodolphe Lucien Desdunes, Nos Hommes et Notre Histoire
• Mary Gehman, The Free People of Color of New Orleans: An Introduction (Nuev Orleans, 1994)
• John Blassingame, Black New Orleans, 1860–1880 (Chicago, 1973)
• New Orleans Architecture: The Creole Faubourgs (Gretna, 1984), Sally Kittredge Evans

"The Feast of All Saints" és una fascinant novela, d'una investigació meticulosa centranda en la gens de couleur lliures de Nova Orleans. La novela va ser adaptada en una mini-série de televisió "The Feast of All Saints" disponible en vídeo i DVD. Per a més detalls sobre la película, vore http://www.imdb.com/title/tt0255730/?ref_=fn_al_tt_1.