Luisiana espanyola
La Luisiana o Luciana[n. 1] va ser una governació espanyola (1763-1803) pertanyent en drets territorials de la Monarquia Hispànica i jurídicament i administrativament a la Capitania General de Cuba, que formava part del Virreinato de Nova Espanya. El territori en la seua major part a l'oest del riu Mississipi. La capital i principal ciutat era Nova Orleans. La Louisiana va ser cedida a Espanya pel Tractat de París (1763) com a compensació per la pèrdua de La Florida (recuperada per Espanya en 1783). Pel Tercer Tractat de Sant Ildefons va ser tornada efectivament a França en 1803.
La seua població en 1763 rondava els 50 000 habitants, i la seua extensió entre 2 140 000 km² i 2 275 940 km².[n. 2] L'anexió de la Louisiana va supondre el moment històric de major tamany del Imperi espanyol. Per l'enormitat del territori, quatre voltes major que la metròpoli, i la curta duració de sol 41 anys, la chafada que va deixar la presència espanyola va ser reduïda i llimitada principalment a Nova Orleans, sèu del govern.
Història
[editar | editar còdic]Exploració espanyola
[editar | editar còdic]Els espanyols varen ser els primers europeus coneguts que varen descobrir el delta del Mississipi, fet ocorregut durant l'expedició d'Alonso Álvarez de Pineda en l'any 1519. Li va seguir l'exploració forçada dels nàufrecs Álvar Núñez Cap de Vaca, el seu acompanyant Estebanico (sembla que este era espanyol naixcut en el nort d'Àfrica) i atres dos espanyols, els qui durant els últims mesos de 1528 varen costejar en barques entre Florida i Texas (Galveston Island) i des d'ahí i fins a 1538 varen marchar a peu, finalisant el seu epopeya en Mèxic/Nova Espanya. Varen recórrer gran part del territori que actualment correspon al sur i suroest nortamericà, costa de Louisiana inclosa (vore el llibre Naufragis que relata esta aventura).
Molt abans de que França escomençara a explorar esta zona i crear la colónia de Nova França, els espanyols ya havien explorat el riu Mississipi (cridat per ells «Riu de l'Esperit Sant») i la seua extens conca des de La Florida. Hernando de Soto va prendre possessió de la conca del Mississipi per a Espanya en 1538. El capità espanyol Luis de Moscoso de Alvarado va aplegar fins al territori dels Natchitoches (també cridats Nachistochis pels espanyols) en 1542 i després fins a Texas. Poc abans, l'expedició de Francisco Vázquez de Coronat va eixir de Mèxic buscant les Sèt Ciutats d'Or aixina com la Gran Quivira (1540-1542). Per a això, va travessar en octubre de 1541 el replanell a la que va cridar Pla Estacado, va explorar les extenses praderies (Grans Plans) del territori al que va cridar «Cíbola» o «Plans de Cíbola» (per l'abundància de cíbolos o bisontes americans) o «Plans de la Gaveta», potser per una deformació del nom espanyol original. Va aplegar, pel nort, aproximadament fins a Uachita en l'actual comtat nortamericà d'Ouachita (Arkansas) i, per l'est, fins a Kansas. En 1601 des dels ya hispans Texas (o Teixixques) i Nou Mèxic es va produir, pel suroest, l'ingrés de Juan de Oñate i les seues espanyoles tropes en la zona dels grans plans fins a alcançar pràcticament la ciutat d'aborigen als quals els espanyols varen malnomenar Rayados pels tatuages en ralles des dels ulls fins a les orelles que tals indígenes (els Wichita) usaven, les huestes hispanes de Oñate varen aplegar pràcticament fins a la ciutat d'Etnazoa que potser per a eixa época tinguera l'enorme població de 20 000 habitants en l'actual Arkansas City, pero les poques tropes comandadas per Oñate varen deure retrocedir davant el hostilitat indígena i el no trobar cap vestigi d'or o atres riquees típiques del capitalisme mercantil.[1]
Exploració francesa
[editar | editar còdic]Des de 1673 els francesos, partint de les seues colónies de Nova França (actual Quebec i Acadia, Canadà), exploren el riu Mississipi i reclamen el territori per a França.
Els primers colon francesos exploren els nous territoris de la conca del Mississipi des dels Grans Lagos (als que varen aplegar pel riu Sant Lorenzo). Viages en canoas que duraven unes cinc o sis semanes favorits per les corrents descendents del riu Mississipi; i aixina baixant des de Montreal a Fort Michilimackinac i Grand Portage, incloent en tal tram uns 50 portages menors o portajes.[n. 3] També podien accedir pel riu Ohio (Ujayu), més accessible i fàcil ruta per a anar des de Montreal a Nova Orleáns en temps de la Nova França. La navegació fluvial era relativament ràpida baixant els rius (des de la conca de l'Ohio fins a Nova Orleáns es tardava aproximadament 15 dies) pero la pujada, o navegació a contracorrent, des de Nova Orleáns, suponia casi tres mesos. La tècnica de navegació de l'época solament donava per a una velocitat d'unes tres milles per hora. La navegació contracorrent solament va millorar en els barcos de vapor, en la segona mitat del sigle XIX, cridats steamers. Els tres camins existents des de Nova Orleáns a l'Alta Louisiana eren difícils i sembrats d'esculls. Açò pot explicar, en part, que els francesos varen poder mantindre l'integritat del territori durant més de 80 anys i els espanyols durant 40 anys.
Colonisació francesa
[editar | editar còdic]En 1682 la regió va rebre el nom de Luisiana francesa (la Louisiane Française), en honor de Luis XIV, rei de França, i va ser incorporada a la Nova França com un districte administratiu. S'estenia des del golf de Mèxic fins a l'actual frontera de Canadà.
En 1718 va ser fundada Nova Orleans que es convertiria en la ciutat més important del territori i la seua capital en 1723.
Espanya va entrar en la Guerra dels Sèt Anys en apoyo de França, ya casi al seu terme. Carlos III va demanar al rei francés que a canvi del respal oferit per Espanya li entregara Luisiana, la qual cosa es va acceptar en el Tractat de Fontainebleau de 1762. No obstant, la guerra li va ser adversa a Espanya i Gran Bretanya li va arrebatar les Floridas. Al final de la guerra es va firmar el Tractat de París de 1763 per mig del com es va reconéixer que Gran Bretanya rebia d'Espanya les Floridas. Com a balanç d'esta guerra, Espanya havia perdut les Floridas pero guanyat la Luisiana.
En el mateix Tractat de París de 1763, França li va entregar a Gran Bretanya la Nova França (Quebec i Acadia, hui Canadà) i el País dels Ilinueses, fins a llavors sèu provisional del govern francés de l'Alta Luisiana; la fortalea de pedra anomenada Fort de Chartres havia servit com a centre de l'administració francesa de la regió durant solament dèu anys. En la Proclamació Real de 1763, la Corona anglesa va declarar casi tota la terra entre (d'est a oest) les montanyes dels Apalaches i el riu Mississipi i (de Sur a Nort) des de la península de Florida a l'illa de Terranova en l'estatus de reserva indígena o «Territori d'Indiana».
La monarquia anglesa i els seus aliats a la força (escocesos, irlandesos, galeses etc.) tenien dificultats per a emplaçar una fortalea per als seus regiments en el recent adquirit País de Ilinueses (Pays dones Illinois), pero el 10 d'octubre de 1765, un chicotet destacament del 42nd Royal Highland Regiment al mando del capità Thomas Stirling va prendre el control de la fortalea de Fort Chartres i les seues afores. Els colon francesos varen rebre l'orde d'eixir o conseguir una llicència especial per a permanéixer. Molts colon francesos es varen traslladar a Sant Luis (Misuri) ya baix govern espanyol. Aixina es fundaria la ciutat de Sant Luis en 1767, un dels tres socis fundadors seria Gilbert Antoine de St. Maxent,[2][3] qui serà sogre dels governadors de Louisiana Luis de Unzaga i Amézaga i després també de Bernardo de Gálvez.
Colonisació espanyola
[editar | editar còdic]Geografia
[editar | editar còdic]
La Louisiana Espanyola s'estenia sur a nort des de la Planura Costera del Golf de Mèxic i en les zones anexes al delta del Mississipi fins a la frontera del Canadà i d'est a oest comprenent la conca esquerra del Mississipi fins a alcançar a les montanyes Rocoses en el noreste de Colorat i la regió de La Montanya comprenent d'esta manera gran part del Mig Oest en cobrir una superfície de 2 275 940 km² comprenent aixina, total o parcialment, en la seua extensió més d'una decena d'estats dels actuals Estats Units.
La població de tan immens territori espanyol ha segut evaluada per a 1785 en 125 000 persones.
Tal població estava concentrada a lo llarc dels principals i –en menor mida– secundaris rius i cursos d'aigua com el riu Mississipi, el riu Rojo, el riu Misuri, els desplaçaments demogràfics es varen desenrollar a lo llarc d'estos rius i del riu Ohio que situat en el País dels Ilinueses (o Illinois) ya havia quedat somés a Anglaterra en acabant de que l'Imperi anglés derrotara en el s. XVII a l'Imperi francés. En rebre Espanya la Luisiana, ya una miqueta abans de 1750 les poblacions d'indígenes Sioux (cridats Siuxes pels espanyols) o Cheyennes s'evalua que eren uns 30 000 individus en l'Alta Luisiana, segons pareix principalment en Minnesota.
Ecològicament l'immens territori de la Louisiana Espanyola corresponia a la major part del hui cridat Mig Oest i comprenia els següents biomas: els Grans Plans que en la seua major part eren extenses praderias planes i suaument unduladas recorregudes per jagantesques raberes constituïdes per millons d'enormes cíbolos o bisontes americans, estes praderies o grans plans que estaven coberts per alts pasturages (de fins a 2 m d'altura) en profundes i esteses raïls s'ubicaven a l'oest dels boscs occidentals i al nort de la Travessia dels Leños o Travessia dels Boscs (cridada després pels nortamericans Cross Timbers) tal regió boscosa estava composta principalment per caducifolias i era una continuació fins a uns 300 km a l'oest del riu Mississipi dels densos boscs mixts templats que fins al sigle XIX poblaven, des de l'oceà Atlàntic Nort, l'àrea oriental d'Amèrica del Nort, tals boscs varen ser talats despuix de 1803 pels colon nortamericans; molts boscs de la Baixa Louisiana i de les Floridas no solament aplegaven a créixer en llocs inundats sino que els seus fullages estaven recoberts pel verdet espanyol que forma verdaderes serpentines naturals penjant de les branques cap al sol acuoso.[4] En l'extrem oest i nort les grans praderies entrabar en una zona d'ecotono moltes voltes coberta per boscs de coníferas especialment a l'oest a on començava el relleu montano o montanyós.
A excepció de les zones aledaño al golf de Mèxic (en eixa época també cridat Sen Mexicà) que posseïxen un clima subtropical, la major part del territori (Els Grans Plans) posseïxen un clima continental en estius càlits i hiverns molt frets ya que tals planures permeten l'alternança del discórrer de fronts càlits des del sur i fronts gèlits des del nort, açò fa que el núcleu de la Louisiana Espanyola sofrira (com encara sofrix eixe territori en poder dels Estats Units) freqüents tornados i tormentes elèctriques especialment en l'Uclajuma (Oklahoma), sobre les zones aledaño al golf, de tant en tant sofrixen d'huracans procedents del suroest i que apleguen a alcançar a ciutats meridionals tan importants com a Nova Orleáns.
Govern espanyol
[editar | editar còdic]En 1764 es va anunciar formalment l'adquisició de Louisiana per part d'Espanya. En 1766 Antonio de Ulloa va escomençar a eixercir el càrrec de primer governador espanyol de Luisiana. En 1768, va esclatar una rebelió ya que el governador no era de l'agrade dels colon. Alejandro O'Reilly, el segon governador la va sofocar i poc despuix, ya en temps del seu successor, el governador Luis de Unzaga i Amézaga com a president del Cabildo de Nova Orleans, es va establir la llei espanyola, el cabildo va prohibir l'esclavitut dels indígenes i inclús, de mans del governador Luis de Unzaga i Amézaga el 3 de novembre de 1770 en el seu Còdic jurídic es va abolir l'ineficaç regulació sobre l'adquisició d'esclaus.[5]
La Louisiana en el govern espanyol, especialment durant els governs dels malaguenys Luis de Unzaga i Amézaga i després del seu cunyat Bernardo de Gálvez, va tindre una verdadera revolució demogràfica en facilitar les autoritats espanyoles una importantíssima immigració europea o d'orige europeu (acadianos, isleños, alsacianos, nortamericanes etc.) en la qual cosa la població de la Louisiana Espanyola va aumentar un 500 % entre 1763 i el 1803, aplegant a estar habitada per 50 000 habitants de linajes europeus, pero el monopoli espanyol en el comerç va significar un fre per a l'economia de tals immigrants.
Per a consolidar el control en les fronteres hispanes o espanyoles en l'Alta Luisiana, sobretot en la conca del Misuri des de Nova Orleans va partir en 1767 una expedició militar espanyola al mando del capità Francisco Rui qui va fundar varis fortines espanyols en l'Alta Luisiana; per una atra part els colon d'orige francés que abans de l'ocupació anglesa vivien en la regió a l'Est del riu Mississipí varen preferir la sobirania espanyola i per això es varen passar a la banda occidental del mateix riu quedant llavors Kaskaskia ocupada pels anglesos mentres que els colon d'orige francés, protegits d'Espanya, es varen ubicar en Santa Genoveva del Mississipí, o en Sant Luis de Ilinueses, mentres els anglesos i després els nortamericans s'aprofitaven de l'antiga piràmide de terra o túmulo (mound) de Cahokia per a fundar un fort front a a la capital espanyola de l'Alta Luisiana.
Les figures més conegudes del periodo espanyol varen ser els governadors malaguenys Luis de Unzaga i Amézaga i el seu successor i el seu futur cunyat, el jove Bernardo de Gálvez.
El governador Luis de Unzaga i Amézaga va conseguir convertir eixa extensa província casi inhabitada i sense defenses, en cas de guerra contra els anglesos, en una pròspera província en certa autonomia. Despuix de l'expulsió d'Antonio de Ulloa en 1768 i la durea oferida per Alejandro O'Reilly en 1769, Luis de Unzaga i Amézaga va iniciar el seu govern de manera conciliadora, d'ahí que se li conega com 'li Conciliateur', primer per lliberar als cabecilla de la Revolució de Luisiana, després en permetre la llibertat de comerç transfronterizo en els colon nortamericans a través del Mississipi i els seus afluents, la qual cosa va millorar molt l'economia de Nova Orleans i Sant Luis, ademés Luis de Unzaga i Amézaga crearà el 19 de decembre de 1771 el primer sistema educatiu públic bilingüe i intercultural del món, va millorar les defenses de Luisiana, proyectant la creació de fortes com el Lloc de Unzaga[6] i des d'abril de 1776 ajudaria secretament als colon nortamericans en el naiximent de EE. UU. en tonellades de pólvora, medicaments, farina, etc. que va enviar fins a Fort Pitt, en el futur Pittsburg, en atendre les peticions de Patrick Henry, Charres Llig, Robert Morris i atres membres del Comité Secret de l'Eixèrcit Continental.[7]
Per la seua banda, Bernardo de Gálvez, succeint al seu cunyat Luis de Unzaga i Amézaga com a governador interí, va dictar la declaració de guerra d'Espanya contra Gran Bretanya el 8 de maig de 1779. Va derrotar als anglesos en Baton Rouge («Bastó Rojo»), Naches (en varis documents espanyols de l'época denominada Nechas), Mobile («Mabila») i Pensacola («Panzacola»), i va recobrar la Florida per a Espanya en 1781, reconeguda pel Tractat de París (1783). Té una estàtua en la calle Canal i la ciutat texana o texano de Galveston es diu aixina en el seu honor. Un any abans en l'Alta Louisiana Espanyola els espanyols varen derrotar als anglesos en la Batalla de Sant Luis, la chicoteta ciutat, davant l'insistència del capità i tinent governador de l'Alta Louisiana Fernando de Leyba, qui ya havia estat anteriorment baix les órdens del governador Luis de Unzaga i Amézaga, havia segut fortament fortificada mesos abans per mig d'anells de trincheres i una torre de pedra a la que es va cridar Forta Sant Carlos. En retaliaació (represàlia militar) a l'intent d'atac anglés a Sant Luis de Ilinueses en giner de 1781 el governador espanyol Francisco Cruzat va enviar a 65 integrants de la Milícia de Sant Luis i alguns indígenes aliats al mando de l'espanyol d'orige francés Eugenio Purré (naixcut Eugène Pouré), malnomenat “Beausoleil” (Bellosol); tal tropa despuix de remontar el Mississipi i l'Illinois va conquistar el 12 de febrer de 1782 al fort anglés de Saint Joseph (actualment Niles) en Míchigan, despuix de fer flamear el pabelló espanyol en el mateix, el fort anglés va ser destruït duent les forces espanyoles banderes angleses com a trofeu (Vore: Expedició espanyola a Fort St. Joseph (1781).
.JPG){kind=link}
També en 1781 el matrimoni francés-occità de Martin Lebleu i la seua esposa, Dela Marion procedent de la zona de Bordeus, acceptant la nacionalitat espanyola va iniciar l'establiment (a uns 10 km a el NE del seu actual lloc) del poblat llavors cridat (en honor al rei espanyol de llavors) Llac Carlos (actual Lake Charles).[8]
En 1788 en uns 2000 emigrants anglosaxons, es fundava Nova Madrit a la vora del curs mig del Mississipi, en eixa mateixa época es consolidava l'immigració de cajuns (o cadiens) refugiats des de l'Acadia i l'arribada de colon canaris cridats «isleños» principalment a la zona de la delta del Mississipi. Els «isleños» varen ser un dels núcleus poblacionals de Nova Iberia, Barataria, Valenzuela, Vila Gálvez (hui Galveztown que no deu confondre's en la Galveston texana), Vila Espanyola (hui Spanish Town) i La Parròquia de Sant Bernardo, entre atres localitats.
Per una atra part, les autoritats espanyoles varen promoure importants exploracions que varen obrir noves rutes comercials; les més célebres són la de Pedro Vial, que va inaugurar (seguint en part els recorreguts de Vázquez de Coronat dos sigles abans) entre uns atres el Camí de Santa Fe (que comunicava Santa Fe de l'Enclusa en Sant Luis), vinculant d'esta manera Nou Mèxic en l'Alta Luisiana. Un atre important explorador espanyol va ser Manuel Lisa, qui partint des de Sant Luis es va dirigir al noroest cap a Montana inaugurant el Camí de l'Oregó. Una atra de les expedicions oficials espanyoles en eixos anys va ser la del, llavors tinent, Facundo Melgares qui partint des de les naixents del riu Rojo cap a l'est va explorar el curs del riu Rojo (també cridat llavors Colorat encara que no deu confondre's en el Colorat de l'Oest) i després despuix d'alvançar al nort gran part del curs del riu llavors cridat Napede, Napeste o Nexpentle[9] (hui riu Arkansas) fins ara tornar rumbo a l'oest arribant a Santa Fe de l'Enclusa en Nou Mèxic despuix de haver-se adinsat en gran part de la Luisiana.
També durant la Guerra d'Independència Nortamericana, en recolzar Espanya als nortamericans contra els anglesos, va haver una breu incorporació de territoris a l'est del riu Mississipí i al nort de la Florida. En la zona llavors anomenada «Riscs Chicazas» o «Barrancas dels Chicazas», els espanyols varen fundar en 1790 el Forta de Sant Fernando de les Barrancas,[n. 4] concretament en l'actual assent de la ciutat de Memphis, i prou més al sur, el Fort de Nogales (actual Vicksburg), reclamant Espanya els territoris hui corresponents a Alabama, Kentucky, Mississipi i Tennessee; encara que en haver transferit els anglesos durant el ya citat Tractat de París la zona a l'est del Mississipi als recent sorgits Estats Units, Espanya es va vore forçada a retirar les seues reclamacions territorials en la regió a l'est del riu Mississipi al sur del paralel 32°N despuix del Tractat de Sant Lorenzo (1795).
Durant el govern d'Esteban Rodríguez Miró, es varen produir els dos primers grans incendis que varen destruir la mitat de Nova Orleans. Rodríguez va aprovar ordenances per a regular la construcció d'edificis, la qual cosa va introduir l'estil espanyol en l'arquitectura de la ciutat, que va escomençar a contar en arcades, patis i fonts, de tot això queden chafades notables hui en dia.
També destaca el govern del Coronel don Juan Bautista Gemmir i Lleonart (no confondre en el seu tio don Joan Gemmir i Lleonart i Fontanills, governador de Costa Rica de 1740–1747), i ajudant de camp del governador don Esteban Rodríguez Miró, i successor d'este durant un breu periodo de temps, fins a l'arribada del nou governador, el baró de Carondelet, en l'any 1791.
El governador Francisco Luis Héctor, baró de Carondelet, va escomençar a governar en 1791 i es va distinguir com un dels millors administradors i urbanistes de la capital. Va manar construir nous canals per a facilitar el comerç, i es varen edificar forts per a protegir la ciutat d'atacs militars. Ademés es va instalar l'allumenat públic, es varen instaurar rondes nocturnes de vigilància i es va publicar el primer periòdic de Luisiana.
L'únic governador espanyol sepultat en Nova Orleans és el general Manuel Luis Gayoso de Lemos, que va eixercir el càrrec de 1797 a 1799.
Mentres, s'havia produït la Revolució francesa i després d'ella Napoleón Bonaparte va voler recuperar Luisiana. El governador que va succeir a Gayoso va ser el Marqués de Casa Calvo (1799–1801), i l'últim governador espanyol va ser Juan Manuel Salcedo (1801 i 1803). Finalment, per mig de la firma del Tractat de Sant Ildefons en 1803, Louisiana va ser tornada a França despuix de la pressió eixercida per Napoleón Bonaparte.
Alta i Baixa Louisiana
[editar | editar còdic]El governador espanyol Luis de Unzaga i Amézaga subdividió, en 1772, el territori de Louisiana en Alta Luisiana o Luisiana Superior i Baixa Luisiana o Luisiana Inferior sent aproximadament el llímit d'abdós vicegobernaciones el paralel 36°35'N, aproximadament a la latitut de Nova Madrit.[10] Esta va ser una latitut superior (més septentrional o al nort) a la que havien considerat els francesos, per a els qui Baixa Louisiana era la zona situada al sur d'aproximadament el paralel 31°N (el llímit actual de l'Estat de Luisiana) o l'àrea al sur d'a on el riu Arkansas confluïx en el riu Mississipi açò és: al voltant dels 33°46' latitut nort. Encara que tota la Louisiana Espanyola estava governada per la ciutat de Nova Orleans (que va prosperar enormement durant el govern espanyol), la llavors chicoteta ciutat de Sant Luis de Ilinués hui Sant Luis (Misuri) va ser la capital sufragánea de l'Alta Luisiana.
Situació del territori
[editar | editar còdic]Bernardo de Gálvez va prendre possessió dels càrrecs d'alcalde de Nova Orleans i governador interí de la Luisiana Espanyola,[11] que França havia cedit a Espanya en 1763 en compensació per l'entrega de la Florida a Anglaterra despuix de la guerra dels Sèt Anys,[12] l'1 de giner de 1777.[13][14] La seua principal missió era estar al tant dels acontenyiments en les colónies britàniques en Norteamérica, immerses en la guerra, i preparar el territori per a un possible conflicte en el Regne Unit.[15][14] La regió estava poc poblada, tant de habitants de la colónia —lliures i esclaus— com d'indis.[16] Durant les primeres décades de la dominació espanyola, no obstant, va créixer ràpidament: segons el cens de temps del govern d'O'Reilly (1769), hi havia 13 513 habitants —exclosos els indis— i vint anys despuix, la població havia creixcut fins als 31 433.[17] A finals de sigle, empero, la població es va estancar.[18] El percentage de població espanyola era, ademés, molt baix: al final del periodo espanyol a penes alcançava el 15 %.[19]
Encara que la població lliure no indígena suponia prou menys de la mitat de la de la província, tenia un gran poder, i les mides econòmiques de Gálvez varen permetre la perpetuació del domini de l'oligarquia regional, composta principalment pels criollos o creoles.[20] La colónia contava també en una diminuta pero important població negra lliure.[21] Les mides governamentals sobre l'esclavitut, categoria a la pertinença la majoria de la població no indígena, varen tendir a perpetuar-la, pero varen permetre l'aument dels esclaus que havien comprat la seua llibertat.[22] Els desijos de fomentar l'agricultura i de congraciarse a l'oligarquia criolla varen fomentar el creiximent de l'importació d'esclaus africans, que Gálvez va autorisar en novembre de 1777.[23]
Per a reforçar la funció defensiva del territori, fronteriç, es va decidir fomentar l'aument de població, en part per mig de l'immigració, tant de població espanyola com d'estrangers, preferiblement catòlics.[24][25] En les décades anteriors, s'havien instalat en la regió colon de cultura alemana i francesa —els acadianos—, que havien participat en el tumult contra el governador Ulloa.[26] Dels immigrants espanyols, Gálvez va favorir l'assentament d'andalusos, encara que la majoria va provindre de les illes Canàries i per lo mateix varen rebre el nom d'isleños.[27]
Els governadors, especialment Bernardo de Gálvez, es varen dedicar a combatre el contrabando anglés i a fomentar el comerç monopólico entre la gran colónia i la metròpoli espanyola i excepcionalment en França.
Economia
[editar | editar còdic]Un dels motius que expliquen la relativament poca importància que la Monarquia Espanyola (que en gran part del seu apogeu es va mantindre apegada al mercantilisme) va donar a tan extensos i rics territoris (especialment en lo agrícola i ganader) va ser l'absència d'importants mines d'or o d'argent o de pedres precioses i la falta de mà d'obra no esclavizada per a desarrolllar la posterior agricultura intensiva que s'ha fet pròdiga des de la segona mitat de XIX; tardíament (ya quan pràcticament el territori va ser entregat als Estats Units) es varen trobar relativament importants jaciments d'or i argent en les montanyes que corresponen a l'actual estat de Colorat, pero la base principal de l'economia de la Louisiana es va mantindre principalment en la caça pràcticament industrial (després potenciada fins a l'extermini d'espècies pels nortamericans) dels cíbolos o bisontes i atres diversos animals; per tal motiu un dels principals elements d'exportació ultramarina va ser la de pells i cuiro en un interessant desenroll de la peletería i talabartería i potser de la marroquinería en les principals localitats, la carn de bisonte va aplegar a ser exportada en conserva (per a eixa época principalment en una espècie de tasajo com el pemmican); a fins del domini espanyol importants sectors de la Baixa Louisiana varen ser dedicats al cultiu del llavors importantíssim (fins a mediats de el XX) a nivell mundial textil cotó.
.jpg){kind=link}
Vore també
[editar | editar còdic]- Nova França
- Nova Espanya
- Capitania General de Cuba
- Compra de Luisiana
- Florida Occidental
- Tractat de Sant Lorenzo (1795)
- Plaçage
- Llistat de governadors espanyols de Luisiana
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En alguns texts espanyols de l'época apareix el nom de Luciana en lloc de Luisiana, tal com ocorre en el Pla de les Províncies Internes de Nova Espanya realisat en 1817 pel militar espanyol José Cavaller [1].
- ↑ Tals diferències per a considerar l'àrea de la Louisiana Espanyola es deuen a l'existència d'extensos territoris limítrofs prèviament en litigi entre Espanya, França, Gran Bretanya i, posteriorment, els Estats Units.
- ↑ En francés la paraula portage significa l'acció de portar una embarcació, generalment una canoa, des d'un curs d'aigua a un atre, especialment per a evitar un tram no navegable.
- ↑ El nom d'este important fort espanyol sobre la vora oriental del riu Mississipí apareix també com a Sant Francisco de les Barrancas tal com ocorre en el Pla de les Províncies Internes de Nova Espanya realisat en 1817 pel militar espanyol José Cavaller [2].
![[1]](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/5c/Províncies_Ynternas_Nova_Espa%C3%B1a_1817.jpg){kind=link}
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ trobar-en-kansas-una-antiga-ciutat-perduda-anterior-a-la-conquista-ténia-20-000-habitants-cultius-i-tecnologia/ Varen trobar en Kansas una ciutat perduda anterior a la Conquista
- ↑ Frank Cazorla Granats (2019). El governador Luis de Unzaga (1717-1793) Precursor en el naiximent dels EE. UU. i en el lliberalisme, Fundació Màlaga/Ajuntament de Màlaga, pp. 49, 54, 63-65, 70, 150 i 207..
- ↑ Enllaç al diccionari biogràfic de la Real Acadèmia de l'Història: http://dbe.rah.es/biografias/35206/luis-de-unzaga-i-amezaga
- ↑ Rodríguez de la Font. Félix: Enciclopèdia Salvat De la Fauna (Salvat) (1970-1973), Barcelona ISBN 9788471373915
- ↑ | Frank Cazorla Granados (2919). "El governador Luis de Unzaga (1717-1793) Precursor en el naiximent dels EE. UU. i en el lliberalisme." pp. 69-75 | ISBN: 978-84-09-1241-07 | https://fundacionmalaga.com/lliure/governador-luis-unzaga-1717-1793/ | editorial =Fundació Màlaga/Ajuntament de Màlaga}} Enllace al diccionari biogràfic de la Real Acadèmia de l'Història: http://dbe.rah.es/biografias/35206/luis-de-unzaga-i-amezaga%7C
- ↑ | Frank Cazorla Granados (2919). "El governador Luis de Unzaga (1717-1793) Precursor en el naiximent dels EE. UU. i en el lliberalisme." p.58 | ISBN: 978-84-09-1241-07 | ref: https://fundacionmalaga.com/lliure/governador-luis-unzaga-1717-1793/ | editorial =Fundació Màlaga/Ajuntament de Màlaga}} Enllaç al diccionari biogràfic de la Real Acadèmia de l'Història: http://dbe.rah.es/biografias/35206/luis-de-unzaga-i-amezaga |
- ↑ | Frank Cazorla Granados (2919). "El governador Luis de Unzaga (1717-1793) Precursor en el naiximent dels EE. UU. i en el lliberalisme." pp. 80-95 i ss. | ISBN: 978-84-09-1241-07 | ref: https://fundacionmalaga.com/lliure/governador-luis-unzaga-1717-1793/ | editorial =Fundació Màlaga/Ajuntament de Màlaga}} Enllace al diccionari biogràfic de la Real Acadèmia de l'Història: http://dbe.rah.es/biografias/35206/luis-de-unzaga-i-amezaga |
- ↑ [3]
- ↑ EOHC-ArkansasRiver
- ↑ Reasonover, John R. (2005). Reasonover's Land Measures, Copano Bay Press, p. 41. ISBN 978-0-9767799-0-2.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 89.
- ↑ Guerrero Acosta, 2015, p. 80.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 279.
- ↑ 14,0 14,1 Guerrer Acosta, 2015, p. 47.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 283.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 323.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 323-324.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 324.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 325.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 325-326.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 327.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 329.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 330.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 333-334.
- ↑ Guerrer Acosta, 2015, pp. 56, 90.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 334-335.
- ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 336-337.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Carlos Manuel Fernández-Shaw: Presència espanyola en els Estats Units. EDICIONES CULTURA HISPÁNICA-INSTITUTO DE COOPERACIÓN IBEROAMERICANA. Madrit. 1987 ISBN 84-7232-412-5
- Joseph Wallace, Illinois and Louisiana under French Rule
- Encyclopedia Louisiana,
- Catholic Encyclopedia: Louisiana
- Gregory Franzwa, The Old Cathedral
- Gregory Franzwa, The Old St.Genièvre
- Marie Belting, Kaskaskias Under French Rule
- Lowell A Dearinger, An Illinois Family (), Center for Louisiana Studies, University South Western Louisiana
- Tim Hebert, Cajun-Acadian
- Marthe Faribault-Beauregard, Els Forts français en Amérique
- Li Dictionnaire biographique du Canada
- Bona Arsenault, Histoire dones Acadiens,
- Perrin du Lac, Voyage dans els deux Louisianes, 1803
- Jacques Vaillancourt, La Louisiane sous li régime espagnol (1762-1803)
- Gabriel Louis Jaray, La Louisiane et la Nouvelle-France, 1938
- Jacques Lacoursière, El Histoire populaire du Québec
- Este artícul conté una traducció derivada de «Luisiana española» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.