Anar al contingut

Bison bison

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Archiu:American bison (Bison bison) in Yukon, Canada.webm

Bison bison

El bisont americà (Bison bison), també denominat búfalo,[1] i —paraula en desús— cíbolo,[2] és una espècie de gran mamífer artiodàctil de la família dels bóvidos (Bovidae).[3] Poblava les planicies de tota Norteamérica, des del nort de Mèxic, interior d'Estats Units i Canadà, en grans manades, trobant-se des del Gran Llac de l'Esclau fins al desert de Chihuahua, i des de l'est d'Oregó fins als Apalaches.[4] En referència a esta espècie, el terme «búfalo», que data de 1635, té més història que el concepte «bisont», registrat en 1774; per això, en anglés americà és utilisat el primer terme de manera errònea.[5]

S'ha reintroducido el bisont americà en les planicies del nort de Mèxic, esperant una pronta recuperació de l'espècie a on pastaba en sigles anteriors.[6]

Sistemàtica

Descrit com Bos bison per Linneo en 1758, hi ha autors que encara ho denominen d'eixa forma.[7]

S'han descrit dos subespècies:[7] bisont de planicie (B. b. bison) i bisont de bosc (B. b. athabascae) de Canadà.

Característiques

Els bisonts tenen un pelage de color marró obscur durant l'hivern, i un més llauger de color marró clar durant l'estiu. Apleguen a medir fins a 1,60 m d'alt i 3 m de llarc, i pesen de 450 a 1350 kg. Tant el mascle com la femella tenen chicotetes banyes curvos, els quals usen per a lluitar en época de celosia i com a defensa.[8]

Història natural

El bisont és herbívor; menja herbes i juncs. El bisont es aparea en agost i setembre; és polígam. El seu periodo de gestació dura entre 260 i 280 dies, despuix del qual naix una sola críes que és cuidada durant un any. Els bisonts apleguen a la seua madurea als tres anys de vida, i el seu promig de vida és de díhuit a vintidós anys.

Estos animals constituïen la principal font d'alimentació per als indígenes americans de les Grans Planures.


L'hàbitat del bisont americà ho constituïxen els valls fluvials, les praderies i les planures. L'hàbitat més típic són les praderies obertes o semiabiertas, aixina com l'artemisa, les terres semiáridas i les xares. Algunes àrees llaugerament arboladas també són històricament conegudes per haver servit de llar al bisont. Els bisonts també pastan en les zones montanyoses a on les ales no són empinades. Encara que no són coneguts especialment com a animals de gran altitut, la rabera de bisonts del parc Yellowstone es troba freqüentment en elevació per damunt dels 2000 metros.

El bisont americà en la cultura nativa

Fins al XVII, el bisont americà rondó folgada i abundantment els territoris del nort del continent americà. El bisont era venerat per moltes de les tribus natives de Norteamérica. En algunes nacions indígenes, la caça d'este animal era acompanyada d'un gran respecte, admiració per les seues qualitats i agraïment per tots els beneficis que aportava. Es diu que, en el moment de la mort del bisont, el caçador amerindi s'acostava a inhalar el seu últim alé com a forma d'absorbir espiritualment les seues virtuts. Va ser conegut com «dador de vida», puix tot d'este ser era utilisat. Els usos incloïen alimentació, abrigue, indumentària religiosa, combustible (se secaven les #dejecció al sol) i materials de construcció.

El bisont albino o búfalo blanc és una deidad, encara present en el XXI; per eixemple, entre la gent sioux i lakota, els líders espirituals estan atents per a excloure-ho de la cacera, puix és un ser respectat, venerat i admirat d'acort en la llegenda de la «dòna búfalo blanc», de Dakota del Sur.

A l'arribada dels espanyols a Amèrica, era tal la cantitat de bisonts o cíbolos que els conquistadors varen trobar en les grans praderies nortamericanes, que varen cridar a l'extensa regió llimitada per les Montanyes Rocoses a l'oest i els monts Apalaches a l'est «Plans de Cíbola», i va anar a eixa regió a la que es va dirigir Francisco Vázquez de Coronat en busca de les mítiques Sèt Ciutats de Cíbola. El bisont americà és el mamífer emblema de l'estat nortamericà de Wyoming.

Matança del bisont i posterior recuperació

Artícul principal → Caça del bisont americà.


La població de bisonts en territori nortamericà entorn a l'any 1700 s'estima entre 30 i 60 millons d'eixemplars; no obstant, per a 1880 esta població ya s'havia reduït a poc més de 1000 individus, degut principalment a la destrucció i fragmentació dels pasturages, malalties i cacera;[9] la caça del bisont americà es va precipitar despuix de l'arribada dels anglesos a la costa este del continent, puix el valor de les pells era prou elevat i va funcionar com un catalisador per a la matança de mils d'animals. Quan moltes de les nacions natives, incloent la miami, smhawnee i potawatomi, varen ser desplaçades, el bisont americà va ser caçat casi fins a la seua extinció en el XIX, quedant solament 750 eixemplars cap a 1890. El zoològic del Bronx va mantindre una de les manades supervivents, de la qual va ser restablida la població en el parc nacional de Yellowstone i atres reserves naturals. L'actual població de bisonts americans és d'aproximadament 350 000 eixemplars.


A finals de la década de 1860, els ciutadans privats varen escomençar a capturar i albergar bisonts de forma independent. En 1874, abdós cambres del Congrés d'Estats Units varen aprovar la llei H.R. 921, per a evitar la matança inútil de búfalos dins dels territoris dels Estats Units, pero el president Ulysses S. Grant no la va firmar, lo que va resultar en un vet de bojaca.[10]

Els relats orals de les tribus confederadas Salish i Kootenai recorden a un home de la tribu Pend d’Oreille cridat Atatice que sabia que era necessari fer alguna cosa quan els búfalos varen desaparéixer. El fill de Atatice, Latati, o chicotet falcó pelegrí, finalment guio a sis bisonts òrfens cap a l'oest, a la reserva Flathead. El seu padastre, Samuel Walking Coyote, els va vendre als comerciants de cavalls Michel Pablo i Charles Allard en 1884.[11] La manada de Pablo-Allard va créixer i quan en 1896 Allard va morir la seua mitat de la manada es va dispersar en ser venuda a ganaders. La manada de Pablo va seguir creixent i desplaçant-se lliurement a lo llarc del riu Flathead.[12] Despuix de negociacions fallanques en el govern dels EE. UU., Pablo va vendre la manada al govern canadenc en 1907.

Finalment la Societat Americana del Bisonte (ABS) es va formar en 1905 en Hornaday com el seu president per a recolzar els esforços de recuperació del bisont. Theodore Roosevelt, nomenat president honorari de la societat, va utilisar la seua posició com president dels EE. UU. per a ajudar a la Societat Zoológica de Nova York i a la Societat Americana del Bisonte a assegurar terres, adquirir búfalos dels ganaders i promoure proyectes de reintroducció de bisonts.[13] iniciant aixina el primer proyecte de preservació massiva en Estats Units.

Hui en dia, més de 250 000 dels 350 000 bisonts restants són criats per a consum humà. La seua carn té menys grassa i colesterol que la carn vacuna, lo que ha dut al desenroll del beefalo.


En 2009 es va iniciar un proyecte per a reintroducir al bisont americà en Mèxic (animal molt comú sigles arrere en zones del nort del país); en novembre d'eixe any, va ser lliberada una primera manada de 23 bisonts (vint femelles i tres machos) provinents del parc nacional Wind Cave (Estats Units) i destinats a les reserves naturals de L'U en Janos, Chihuahua.[14] El 13 de maig de 2010 va nàixer la primera críes en territori chihuahuense d'aquells eixemplars donados pel govern de Dakota del Sur. A finals de 2018, la població de bisonts en Mèxic havia creixcut fins a alcançar els 184 eixemplars.[15] En 2020, 19 eixemplars de Janos varen ser introduïts en la Reserva Natural El Carmen, en l'estat de Coahuila.[16]

Creuament en ganado vacú

Durant el coll de botella de la població de bisonts americans en EE. UU., despuix de la seua gran matança en el XIX, el número de bisonts que quedaven vius en Norteamérica va descendir fins a 541 eixemplars. Durant eixe periodo, un grapat de ganaders va reunir els restants de les raberes existents per a salvar a l'espècie de l'extinció. Estos ganaders varen creuar alguns dels bisonts en ganado vacú en la finalitat de produir "cattalo" o "beefalo".[17] També se sap que es varen produir creus accidentals. Generalment, es creuaven bous domèstics en bisonts femella, produint críes de les que només les femelles eren fèrtils. Els animals creuats resultants no varen demostrar cap forma de vigor híbrit, per lo que es va abandonar la pràctica. La proporció d'ADN vacú que s'ha medit en individus i raberes de bisonts recuperats hui en dia sol ser prou baixa, oscilant entre el 0,56 i l'1,8 %.[17][18] En Estats Units, molts ganaders utilisen actualment proves d'ADN per a eliminar la genètica vacuna residual de les seues raberes de bisonts. L'Associació Nacional del Bisonte de EE. UU. (O.S. National Bison Association) ha adoptat un còdic ètic que prohibix als seus membres creuar deliberadament bisonts en qualsevol atra espècie.[19]

Diferències en el bisont europeu

Encara que són similars, el bisont europeu (Bison bonasus) i l'americà exhibixen una série de diferències físiques i de comportament. El bisont americà adult és llaugerament més pesat en promig, per la seua estructura més ampla, encara que té pates més curtes. El bisont americà tendix a pastar més i migra menys que els seus parents europeus. Comparat en el morro del bisont americà, el de l'espècie europea es troba més alvance que la #front quan el coll es troba en una posició neutral. El cos del bisont americà és més pelut, encara que la seua coa té menys pèl que la del bisont europeu. Les banyes del bisont europeu apunten cap a avant, fent-ho més adepte a la lluita.

El bisont americà és més fàcil de domesticar que l'europeu, i es reproduïx més fàcilment en el ganado domèstic. A principis del sigle xxi, la majoria de bisonts americans experimentaven un procés de domesticació.[20]

Introduccions en Siberia

Des de 2006, una rabera de bisonts de bosc (B. b. athabascae) enviat des del Parc Nacional de l'Illa Elk d'Alberta es va establir en Yakutia, Rússia[21][22][23] com a pràctica de re-creació (rewilding) del pleistoceno; els bisonts de bosc són els més estretament relacionats en l'espècie de bisont extinta. Els bisonts s'estan adaptant ben al clima fret,[24] i la Llista Roja de Yakutia va registrar oficialment l'espècie en 2019; en 2020 es va formar una segona manada.[25][26]

En el Parc Pleistoceno també hi ha 24 bisonts de planura (B. b. bison), ya que no es varen poder adquirir bisonts de bosc.

Vore també

Referències

  1. ↑ Real Acadèmia Espanyola (ed.): «Búfalo».
  2. ↑ «cíbolo, cíbola | Diccionari de la llengua espanyola» (en és). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 2022-08-11.
  3. ↑ Wilson, Don E. (ed.). [1] (en inglés), Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0.
  4. ↑ «Bison bison range map; American Bison». Archivat des d'el original, el 24 de juliol de 2009.
  5. ↑ The American Heritage Dictionary of the English Language, Fourth Edition
  6. ↑ «Retornen els bisonts a Chihuahua.». Archivat des d'el original, el 28 de març de 2010. Consultat el 14 de maig de 2010.
  7. ↑ 7,0 7,1 Groves, C. P. et al. (2011). «Family Bovidae (Hollow-horned rumiants)», in: Wilson, D. I. & Mittermeier, R. A. eds (2011). Handbook of the Mammals of the World (en anglés), Barcelona: Lynx edicions, pp. 477-478. ISBN 978-84-96553-77-4.
  8. ↑ The Penny Cyclopædia of the Society for the Diffusion of Useful Knowledge per Society for the Diffusion of Useful Knowledge (Gran Bretanya), publicat per C. Knight, 1835
  9. ↑ «Mèxic reintroduce el bisont americà 100 anys despuix de la seua desaparició». El País.
  10. ↑ Hornaday, William Temple. L'extermini del bisont | Apèndix IV. Llegislació del Congrés per a la protecció del bisont., Washington, D.C.: Smithsonian Institution.
  11. ↑ Kelly, Alyssa. Contant l'història de la Cordillera Nacional del Bisonte (in (en)), Char-Koosta News.
  12. ↑ «Recuperant al búfalo» (en en). Museu Whyte de les Montanyes Rocoses Canadenques.
  13. ↑ «Bison Bellows: Theodore Roosevelt» (en és). O.S. Servici de Parcs Nacionals.
  14. ↑ «Lliberen bisonts en Janos, Chihuahua.». Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2012. Consultat el 14 de maig de 2010.
  15. ↑ «Mèxic salva a bisont de l'extinció» (en és-mx). L'Heralt de Mèxic. Archivat des d'el original, el 3 de març de 2020. Consultat el 3 de març de 2020.
  16. ↑ «Lliberen 19 bisonts americans en Coahuila en Dia Mundial de la Vida Selvada» (en és). Excélsior. Consultat el 2021-01-28.
  17. ↑ 17,0 17,1 “Where the buffalo roam: The role of history and genetics in the conservation of bison on O.S. federal lands” (2007). Park Science 24 (2): 22–29.
  18. ↑ “Bovine mtDNA Discovered in North American Bison Populations” (1995). Conservation Biology 9 (6): 1638–1643 (1642). doi:10.1046/j.1523-1739.1995.09061638.x.
  19. ↑ «FAQ» (en en-us).
  20. ↑ «Bison Bellows: The Future of Wild and Domesticated Bison» (en en). Bison Bellows. Servici de Parcs Nacionals. Consultat el 14 de giner de 2023. «the majority of bison alive today llaure experiencing a shift towards domestication»
  21. ↑ CBC News, "Alberta bison bound for Russia", February 14, 2011
  22. ↑ Edmonton Journal, "Elk Island wood bison big hit in Russia" [2] archivat en Wayback Machine., Hanneke Brooymans, August 5, 2010
  23. ↑ Edmonton Journal, "Bison troubles" [3] archivat en Wayback Machine., CanWest MediaWorks Publications, October 5, 2006
  24. ↑ CBC News, "More Alberta bison to roam Russia", September 23, 2013
  25. ↑ Wood bison to be listed in Yakutia's Ret Data Book
  26. ↑ «Archived copy».

Bibliografia

  • Bison bison en l'ITIS.
  • Fagan, Brian. Ancient North America. 2005. Thames and Hudson
  • Koller, Larry. Fireside Book of Guns. 1959 Simon and Schuster

Enllaços externs

Commons

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bison_bison&oldid=1469041»