Est artícul necessita millorar la seua redacció. Motiu: Este artícul és molt anglosaxó, excepte l'obligatòria excursió als estadis de l'antiquitat greco-romana, sembla que no hi ha ha hagut estadis a Europa continental ni a Àfrica o Àsia.
Est artícul tracta sobre el recinte deportiu. Per a l'unitat de mesura vore Estadi (mesura).
Un estadi és una infraestructura deportiva que servix per a albergar deports, concerts o atres activitats.[1] És utilisat per a diversos tipos d'deports a l'aire lliure que són populars a nivell mundial com el futbol, el rugbi, el beisbol, etc. Poden influir de manera molt important en l'economia d'un país albergant tota classe d'aconteiximents deportius depenent de la capacitat que presenten. Consisteix en un camp de grans dimensions envoltat per una estructura dissenyada perque els espectadors puguin estar drets o asseguts veent l'aconteiximent.[2][3] Des de temps remots sempre ha estat part de la vida quotidiana de les persones.
Pausanias va assenyalar que durant aproximadament mig sigle l'únic aconteiximent a l'antic festival olímpic grec va ser la cursa que comprenia un llarg de l'estadi d'Olympia, on es va originar la paraula «estadi».[4]
Etimologia
Estadi d'Olympia
Stadium és la forma llatina de la paraula grega stadion (στάδιον), una mesura de longitut que equival a la longitut de 625 peus humans.[5] Va entrar en el català el 1575 al Thesaurus Puerilis d'Onofre Pou.[6] Com que els peus són de longitut variable, la longitut exacta d'un estadi depèn de la longitut adoptada per a 1 peu en un lloc i moment determinats. Encara que en termes moderns 1 estadi = 180 m, en un context històric determinat, en realitat pot significar una longitut fins a un 15% més o menys.[7]
La mesura romana equivalent, l'estadi, tenia una longitut similar d'uns 185 m pero en contes de definir-se en peus es va definir en l'estàndard romà passus per ser una distància de 125 passūs (dobles passos).
Els estadis de l'antiga Grècia i Roma es van construir en diferents finalitats, i al principi només els grecs van construir estructures nomenades «estadi»; Els romans van construir estructures nomenades «circ». Els estadis grecs eren per a curses a peu, mentres que el circ romà era per a curses de cavalls. Tots dos tenien formes similars i zones semblants a un bol al seu voltant per als espectadors. Els grecs també van desenrollar el teatre, en la disposició dels seients que prefigurava la dels estadis moderns. Els romans van copiar el teatre, despuix el van ampliar per acollir multituds més grans i escenaris més elaborats. Els romans també van desenrollar el teatre rodó de doble mida nomenat amfiteatre, en seients de desenes de milers per a combats de gladiadors i espectacles de bèsties. L'estadi i el teatre grecs i el circ i l'amfiteatre romà són tots ancestrals de l'estadi modern.[9]
Els primers estadis que es van construir a l'época moderna van ser unes instalacions bàsiques, dissenyades en l'únic propòsit d'acollir el màxim d'espectadors possible, en funció dels aconteiximents. En la gran puixança i creiximent de la popularitat de l'deport modern organisat a final de l'época victoriana, especialment el futbol associatiu al Regne Unit i el beisbol als Estats Units, es van construir les primeres estructures d'esta mena.[11] Un d'estos primers estadis va ser el Lansdowne Road Stadium, una creació d'Henry Dunlop, construït l'any 1855, que va organisar els primers Campionats d'Atletisme d'Irlanda. Prohibit de fer aconteiximents deportius al Trinity College, Dunlop va construir l'estadi el 1872. «Vaig establir un camí d'un quart de milla, vaig establir el terreny actual delansdowne Tennis Club en el meu propi teodolit, vaig crear un club de tir en arc de Lansdowne, un club de cricket de Lansdowne i, per acabar, pero no menys important, el Lansdowne Rugby Football Club: colors vermell, negre i groc».[citació necessària] Es van utilisar unes 300 carretes carregades de terra d'una rasa sota el ferrocarril per aixecar el terreny, cosa que va permetre a Dunlop utilisar la seua experiència en enginyeria per crear un terreny envejat per Irlanda. Un dels primers estadis fou l'estadi Bramallane (Sheffield, South Yorkshire), construït l'any 1855. Inicialment es disputaren partits internacionals de futbol per primera vegada en este estadi, així com també la Youdan Cup (1867), una dels primers torneigs de qualsívol mena futbol. Originàriament, pero, fou un estadi va acollir partides de criquet.
Baker Bowl
Atres estadis primerencs d'este període al Regne Unit inclouen l'estadi de Stamford Bridge (inaugurat el 1877 per al London Athletic Club) i l'estadi d'Anfield (1884 com a seu de l'Everton FC). Als Estats Units, molts equips de beisbol professionals van construir grans estadis principalment en fusta, i el primer lloc d'este tipos va ser el South End Grounds de Boston, obert el 1871 per a l'equip llavors conegut com els Boston Beaneaters (ara els Atlanta Braves). Molts d'estos parcs es van incendiar, i els que no van resultar ser inadequats per a un joc en creiximent. Tots els parcs de fusta del XIX van ser substituïts, alguns al cap d'uns anys, i hui no en sobreviu cap.
Estadi d'HarvardCamp de Forbes
Goodison Park va ser el primer estadi de futbol d'associació construït específicament al món. L'empresa de construcció Kelly Brothers, en seu a Walton va aixecar dues grades descobertes que poguessin acollir 4.000 espectadors cadascuna. També es va demanar un tercer estand cobert en capacitat per a 3.000 espectadors.[12] Els funcionaris d'Everton van quedar impressionats en la mà d'obra del constructor i van acordar dos contractes més: es van construir cartells exteriors en un cost de 150 lliures i es van instalar 12 torniquets en un cost de 7 lliures cadascun.[13] L'estadi va ser inaugurat oficialment el 24 d'agost de 1892 per Lord Kinnaird i Frederick Wall de la Football Association. No es jugava a futbol; en canvi, els 12.000 espectadors van vore un aconteiximent curt de pista i camp seguit de música i un espectacle de focs artificials.[12] Quan es va acabar, l'estadi va ser el primer estadi de futbol del món construït conjuntament.[14]
L'arquitecte Archibald Leitch va aportar la seua experiència en la construcció d'edificis industrials al disseny d'estadis funcionals a tot el país. La seua obra va abastar els primers 40 anys del XX. Un dels seus dissenys més notables va ser Old Trafford a Manchester. El terreny es va dissenyar en una capacitat de 100.000 espectadors i contava en seients a la grada sud coberta, mentres que les tres grades restants es van deixar com a terrasses i descobertes.[15] Va ser el primer estadi en seients continus allarg dels contorns de l'estadi.[16]
Estos primers llocs, dissenyats originalment per acollir partits de futbol, van ser adoptats per a ser utilisats pels Jocs Olímpics, el primer es va celebrar el 1896 a Atenes, Grècia. el White City Stadium, construït per als Jocs Olímpics d'Estiu de 1908 a Londres, és sovint citat com el primer estadi modern en places, almenys al Regne Unit. Dissenyat per l'enginyer JJ Webster i acabat en 10 mesos per George Wimpey,[17] alloc de l'Exposició Franco-Británica, este estadi en una capacitat de 68.000 places va ser inaugurat pel rei Eduart VII el 27 d'abril de 1908.[18] En acabar, l'estadi tenia una pista de córrer 7.3 m i tres voltes a la milla (536 m); fora hi havia un 11 m, 600 m carril bici. El camp interior incloïa una piscina i busseig. el London Highbury Stadium, construït l'any 1913, va ser el primer estadi del Regne Unit que contava en una disposició de seients de dos nivells quan va ser redissenyat a l'estil Art Déco el 1936.
Durant estes décades, els desenrolls d'estadis parals estaven tenint lloc als Estats Units. El Baker Bowl, un parc de beisbol de Filadèlfia que es va obrir el 1887 pero que es va reconstruir completament el 1895, va obrir nous camins en la construcció d'estadis de dues maneres principals. La segona encarnació de l'estadi va incloure la primera segona coberta (nivell) en voladís del món en un recinte deportiu, i va ser el primer parc de beisbol que va utilisar acer i maó per a la majoria de l'obra. Un atre lloc influent va ser l'Estadi Harvard de Boston, construït el 1903 per l'Universitat Harvard per al seu equip de futbol americà i programa d'atletisme. Va ser el primer estadi del món que va utilisar construccions de formigó i acer. El 1909, la construcció de formigó i acer va arribar al beisbol en l'obertura de Shibe Park a Filadèlfia i, uns mesos més tard, Forbes Field a Pittsburgh. Este últim va ser el primer recinte deportiu de tres nivells del món. L'obertura d'estos parcs va marcar l'inici de l'era de la construcció de parcs de la «caixa de joies». La multitud més gran de l'estadi va ser de 199.854 persones que van vore el partit final de la Copa del Món de 1950 al Maracanã de Rio de Janeiro el 16 de juliol de 1950.[19]
Els estadis en cúpula es distingeixen dels convencionals pels sostres tancats. Molts d'estos no són en realitat cúpules en el sentit arquitectònic pur, alguns es descriuen millor com a voltes, alguns tenen sostres suportats per encavallades i atres tenen dissenys més exòtics com una estructura de tensegritat. Pero, en el context dels estadis deportius, el terme «cúpula» s'ha convertit en estàndard per a tots els estadis coberts,[20] particularment perque el primer estadi tancat, l'Astrodome d'Houston, es va construir en un sostre real en forma de cúpula. Alguns estadis tenen cobertes parcials, i alguns fins i tot s'han dissenyat per tindre camps mòbils com a part de la infraestructura. el Caesars Superdome de Nova Orleans és una autèntica estructura de cúpula feta d'un marc lamelar de diversos anells i té un diàmetre de210 m. És l'estructura de cúpula fixa més gran del món.[21]
Encara que estan tancats, els estadis de cúpula s'nomenen estadis perque són prou grans i estan dissenyats per al que generalment es considera deports a l'aire lliure com l'atletisme, el futbol americà, el futbol associatiu, el rugbi i el beisbol. Els dissenyats per als que solen ser deports d'interior com el bàsquet, l'hoquei sobre gel i el voleibol generalment s'nomenen arenes. Les excepcions inclouen:
Paris La Défense Arena, un estadi en cúpula que acull el club de rugbi Racing 92. Disposa d'un bloc de seients mòbil que permet una configuració adequada per als deports de pista coberta.
Els diferents deports requereixen diferents superfícies de joc de diferents mides i formes. Alguns estadis estan dissenyats principalment per a un únic deport, mentres que d'atres poden acollir diferents aconteiximents, especialment els en seients retràctils. Els estadis construïts específicament per al futbol associatiu són habituals a Europa; Els estadis de jocs gaèlics, com Croke Park, són habituals a Irlanda, mentres que els estadis construïts específicament per al beisbol o el futbol americà són habituals als Estats Units. el disseny d'ús múltiple més comú combina un camp de futbol en una pista d'atletisme, tot i que s'han de fer certs compromisos. El principal inconvenient és que les grades estan necessàriament enrere a una bona distància del terreny de joc, sobretot als extrems del terreny de joc. En el cas d'alguns estadis més menuts, no hi ha grades als extrems. Quan hi ha grades al voltant, l'estadi pren forma ovalada. Quan un dels extrems està obert, l'estadi té forma de ferradura. Les tres configuracions (oberta, ovalada i de ferradura) són habituals, especialment en el cas dels estadis de futbol universitari americà. Els estadis rectangulars són més comuns a Europa, especialment per al futbol on molts estadis tenen quatre grades sovint diferents i molt diferents als quatre costats de l'estadi. Sovint són de diferents mides i dissenys i s'han erigit en diferents períodes de la història de l'estadi. El caràcter molt diferent dels estadis de futbol europeus ha donat lloc a l'afició creixent del salt de terra, on els espectadors fan un viage per visitar l'estadi per si mateix en lloc de per a l'aconteiximent que s'hi celebra. En els darrers anys, la tendència de construir estadis ovalats completament nous a Europa ha portat als tradicionalistes a criticar els dissenys com a insípids i mancats del caràcter dels antics estadis que substitueixen. A Amèrica del Nord, on el beisbol i el futbol americà són els dos deports d'espectadors a l'aire lliure més populars, es van construir diversos estadis multiusos de futbol/beisbol, especialment durant la década de 1960, i alguns d'ells van tindre èxit.
Com que els requisits per al beisbol i el futbol són significativament diferents, la tendència ha estat cap a la construcció d'estadis d'un sol propòsit, començant per Kansas City el 1972-1973 i accelerant-se als anys noranta. En diversos casos, s'ha construït un estadi de futbol americà al costat d'un parc de beisbol, per permetre compartir aparcaments mutus i atres comoditats. En l'auge de la MLS, la construcció d'estadis específics de futbol també ha augmentat des de finals de la década de 1990 per adaptar-se millor a les necessitats d'este deport. En molts casos, els estadis de beisbol anteriors es van construir per adaptar-se a una àrea de terreny o bloc de la ciutat en particular. Açò va donar lloc a dimensions asimètriques per a molts camps de beisbol. el Yankee Stadium, per eixemple, es va construir en un bloc triangular al Bronx, a Nova York. Açò va donar lloc a una gran dimensió de camp esquerre pero una menuda dimensió de camp dret. Abans que es construïssin estadis de futbol més moderns als Estats Units, molts parcs de beisbol, com Fenway Park, Polo Grounds, Wrigley Field, Comiskey Park, Tiger Stadium, Griffith Stadium, Milwaukee County Stadium, Shibe Park, Forbes Field, Yankee Stadium i Sportsman's Park van ser utilisats per la Lliga Nacional deFutbol Americana o Sportsman's Park. (Fins a cert punt, açò continua també a les lligues de futbol inferiors, en el recinte conegut ara com a Charles Schwab Field Omaha com a estadi local dels Omaha Nighthawks de la United Footballeague.) Juntament en els estadis d'un sol ús actual, hi ha la tendència dels estadis d'estil retro més propers a les zones del centre de la ciutat. Oriole Park a Camden Yards va ser el primer d'este tipos per a la Major League Baseball que es va construir, utilisant un estil de principis del sigle XX en comoditats del sigle XXI. Hi ha un estadi que funciona en energia solar a Taiwan que produeix tanta energia com necessita per funcionar.[22] Els dissenyadors dels estadis sovint estudien l'acústica per augmentar el soroll causat per les veus dels aficionats, en l'objectiu de crear una atmosfera animada.[23]
Fins a l'arribada dels focus, la majoria de jocs que es jugaven en grans àrees havien de dependre de la iluminació natural. Bramallane va ser el primer estadi iluminat. La iluminació en el futbol d'associació es remunta al 1878, quan hi havia partits experimentals iluminats a Bramallane, Sheffield, durant les fosques tardes d'hivern. Sense ret nacional, els llums s'alimentaven en bateries i dinamos, i no eren fiables. Des del desenroll de les rets elèctriques, la iluminació ha estat un element important en el disseny dels estadis, ya que permet jugar despuix de la posta del sol i en estadis coberts o parcialment coberts que permeten menys llum natural, pero proporcionen més refugi al públic.
Un estadi «tots seient» té seients per a tots els espectadors. Atres estadis estan dissenyats perque tots o alguns espectadors estiguin dempeus per vore l'aconteiximent. El terme «tots seients» no és comú als Estats Units, ya que molt pocs estadis americans tenen grans seccions només dempeus. El mal disseny de l'estadi ha contribuït a desastres, com la Tragèdia d'Hillsborough i el desastre de l'estadi Heysel. Des d'estos, tots els partits de classificació de la Premier League, el Campionat d'Europa de la UEFA i la Copa del Món de la FIFA requereixen que tots els espectadors estiguin asseguts. Les zones d'estar es poden nomenar terrasses, grades o cobertes . Inicialment es van establir només per a un espai dempeus, ara solen estar equipats en seients. Un atre terme que s'utilisa als Estats Units és graderies, que s'utilisa principalment per a les zones d'estar en bancs en oposició als seients individuals, i que sovint estan descobertes; el nom fa referència a l'efecte de blanqueig que té la llum solar directa i sense ombra sobre els bancs i els patrons d'estes seccions. Molts estadis posen a disposició dels clients suites o lloges de luxe a preus elevats. Estes suites tenen capacitat per a deu a trenta persones, segons elloc. Les suites de luxe en aconteiximents com el Super Bowl poden costar centenars de milers de dòlars.
A causa del nombre de persones congregades als estadis i de la freqüència dels aconteiximents, en el passat s'han produït molts accidents notables, alguns causant ferits i morts. Per eixemple, la Tragèdia d'Hillsborough va ser una allau humana a l'estadi Hillsborough de Sheffield, Anglaterra, el 15 d'abril de 1989. Les 97 morts i 765 ferits resultants fan d'este el pijor desastre de la història de l'deport britànic.[24]
A Europa i Amèrica del Sud, durant el XX, era habitual que bandes violentes de seguidors lluitessin dins o prop dels estadis de futbol associatius. Al Regne Unit se'ls coneix com a hooligans. Les característiques estructurals que augmenten la seguretat inclouen accessos separats d'entrada i eixida per a cada zona d'espectadors, especialment accessos separadors per a la llar i els visitants, parets migeres, parapets de vidre, atenuació de vibracions i sistemes d'aspersió. Les funcions de seguretat que s'han adoptat inclouen vigilància armada, comprovacions de documents d'identitat, videovigilància, detectors de metalls i cerques de seguretat per fer complir les normes que prohibeixen als espectadors portar objectes perillosos o potencialment perillosos.
Aspectes polítics i econòmics
Empire Field
Els estadis moderns, especialment els més grans entre ells, són megaprojectes que només els poden permetre les grans corporacions, els individus més rics o el govern. Els aficionats a l'deport tenen un profund vincle emocional en els seus equips. A Amèrica del Nord, en el seu sistema de «franquícia» de lliga tancada, hi ha menys equips que ciutats que els agradaria. Açò crea un poder de negociació enorme per als propietaris dels equips, pel qual els propietaris poden amenaçar en traslladar els equips a atres ciutats tret que els governs subvencionin la construcció de noves instalacions.[25] A Europa i Amèrica Llatina, on hi ha diversos clubs de futbol associatius a una ciutat determinada i diverses lligues a cada país, no existix este poder de monopoli, i els estadis es construeixen principalment en diners privats. Fora dels deports professionals, els governs també participen per mig de la intensa competició pel dret a acollir grans aconteiximents deportius, principalment els Jocs Olímpics d'Estiu i la Copa del Món de la FIFA (de futbol associatiu), durant els quals les ciutats sovint es comprometen a construir nous estadis per satisfer el Comité Olímpic Internacional (COI) o la FIFA.
En les últimes décades, per ajudar a assumir la càrrega de la despesa massiva de la construcció i manteniment d'un estadi, molts equips deportius americans i europeus han venut els drets del nom de la instalació. Esta tendència, que va escomençar a la década dels setanta, pero que es va accelerar molt durant la década de 1990, ha fet que els noms dels patrocinadors s'enganxin tant als estadis establerts com als nous. En alguns casos, el nom corporatiu substitueix (en diferents graus d'èxit) el nom en el qual es coneix elloc durant molts anys. Pero molts dels estadis de construcció més recent, com el Volkswagen Arena de Wolfsburg, Alemanya, mai s'han conegut en un nom no corporatiu. Des de llavors, el fenomen del patrocini s'ha estès per tot el món. Queden alguns estadis de propietat municipal, que sovint es coneixen en un nom significatiu per a la seua àrea (per eixemple, el Fenway Park de Boston). En els darrers anys, alguns estadis de propietat governamental també han estat subjectes a acorts de drets de denominació, en part o la totalitat dels ingressos sovint destinats als equips que hi juguen.
Una conseqüència de la denominació corporativa ha estat un augment dels canvis de nom de l'estadi, quan la corporació homònima canvia el seu nom o si l'acort de nomenclatura simplement expira. Phoenix's Chase Field, per eixemple, es coneixia anteriorment com a Bank One Ballpark, pero va ser rebatejat per reflectir l'adquisició d'esta darrera corporació. L'històric Candlestick Park de San Francisco va ser rebatejat com a 3Com Park durant diversos anys, pero el nom es va abandonar quan va expirar l'acort de patrocini i van passar dos anys més abans que s'apliqués el nou nom de Monster Cable Products 'Monster Park. L'oposició local a la denominació corporativa d'este estadi en particular va portar l'ajuntament de San Francisco a restaurar permanentment el nom de Candlestick Park un cop expirés el contracte de Monster. Més recentment, a Irlanda, hi ha hagut una gran oposició al canvi de nom de l'històric Lansdowne Road de Dublín com a Aviva Stadium. Lansdowne va ser remodelat com a Aviva, inaugurant-se el maig de 2010. D'atra banda, el Great Western Forum dels Angeles, un dels primers eixemples de canvi de nom corporatiu, va mantenir el nom durant molts anys, fins i tot despuix que el banc homònim ya no existia, la denominació corporativa es va abandonar només despuix que l'edifici canviés de propietari. Esta pràctica ha estat normalment menys comuna a països fora dels Estats Units. Una excepció notable és la Lliga japonesa de beisbol, en la qual molts dels equips reben el nom de les seues corporacions matrius. A més, molts estadis de futbol europeus més nous, com ara l'Universitat de Bolton i els Emirates Stadiums a Anglaterra i Signal Iduna Park i Allianz Arena a Alemanya s'han nomenat corporativament.
Esta nova tendència en la denominació (o canvi de nom) corporatiu es distingeix dels noms d'alguns llocs més antics, com Crosley Field, Wrigley Field i el primer i Busch Stadium segon, ya que els parcs van ser nomenats pel propietari del club, que també va ser el nom de l'empresa propietat d'estos clubs. L'actual Busch Stadium va rebre el nom mijançant un acort modern de drets de denominació. Durant la Copa del Món de la FIFA 2006 a Alemanya, alguns estadis van ser rebatejats temporalment perque la FIFA prohibeix el patrocini d'estadis. Per eixemple, l'Allianz Arena de Munic es va nomenar Estadi de la Copa del Món de la FIFA, Munic durant el torneig. Així mateix, el mateix estadi serà conegut com a «München Arena» durant les competicions europees. Regles similars afecten l'Imtech Arena i el Veltins-Arena. Esta regla s'aplica fins i tot si el patrocinador de l'estadi és un patrocinador oficial de la FIFA: l'estadi de Johannesburg conegut comercialment com a «Coca-Cola Park», que porta el nom d'un dels principals patrocinadors de la FIFA, era conegut pel seu nom històric d'Ellis Park Stadium durant la Copa Mundial de la FIFA 2010. Els noms de les empreses també es substitueixen temporalment durant els Jocs Olímpics.
Problemes ambientals
La construcció d'estadis moderns té diversos impactes ambientals negatius. Necessiten milers de tones de materials per construir, augmenten molt el trànsit a l'entorn de l'estadi, així com el manteniment de l'estadi.[26] L'augment del trànsit al voltant dels estadis moderns ha provocat la creació de zones d'exposició, segons l'Institut Health Effect, exposant entre el 30 i el 40% de les persones que viuen al voltant de l'estadi a possibles problemes de salut.[27]
Llocs per concerts
Tot i que durant décades s'hi presentaven concerts, com ara música clàssica, a partir de la década dels 60 els estadis van escomençar a ser utilisats com a llocs en directe per a la música popular, donant lloc al terme «rock estadi», especialment per a les formes de rock dur i rock progressiu. De vegades, els orígens del rock estadi es remunten a quan els Beatles van tocar al Shea Stadium de Nova York el 1965. També va ser important l'ús de grans estadis per a les gires americanes per part de bandes a finals dels anys seixanta, com els Rolling Stones, Grand Funk Railroad i Led Zeppelin. La tendència es va desenrollar a mijans de la década de 1970 a mesura que l'augment de la potència dels sistemes d'amplificació i so va permetre l'ús de locals cada cop més grans.[28] El fum, els focs artificials i els sofisticats espectacles d'iluminació es van convertir en elements bàsics de les actuacions de rock arena.[29] Els actes clau d'esta época van incloure Journey, REO Speedwagon, Boston, Foreigner, Styx,[30]Kiss, Peter Frampton[31] i Queen.[32] A la década de 1980, el rock arena va passar a ser dominat per les bandes de glam metal, seguint eliderage d'Aerosmith[33] i incloent Mötley Crüe, Quiet Riot, WASP i Ratt.[34] Des de la década de 1980, estrelles del rock, pop i folk, com ara Grateful Dead, Madonna, Michael Jackson, Beyoncé, Lady Gaga i Taylor Swift, han dut a terme gires de concerts a gran escala per estadis.[35][36][37]
↑S. Waksman, This Ain't the Summer of Love: Conflict and Crossover in Heavy Metal and Punk (University of California Press, 2009), ISBN0-520-25310-8, p. 21–31.
↑R. Shuker, Popular Music: the Key Concepts (London: Routledge, 2nd edn., 2002), 0415284252, p. 158.
↑«Arena rock». AllMusic . [Consulta: 20 January 2011].
↑J. Shepherd, ed., Continuum Encyclopedia of Popular Music of the World, Volume 1 (Continuum, 2003), ISBN0-8264-6321-5, p. 423.
↑P. Buckley, The Rough Guide to Rock (London: Rough Guides, 3rd edn., 2003), ISBN1-84353-105-4, p. 835.
↑D. L. Joyner, American Popular Music (McGraw-Hill, 3rd edn., 2008), ISBN0-07-352657-6, p. 261.
