Conquista romana de Britania
- Este artícul es referix a la conquista iniciada en l'any 43. Per a atres invasions romanes, vore Invasions de César de Britania i Tumult carausiana.
L'invasió romana de Britania va ser un esforç militar i polític per a proyectar el poder romà en l'Atlàntic nort-oriental. Despuix d'unes invasions preliminars de chicoteta escala en temps de César,[1][2] els romans varen invadir Britania a la força en l'any 43,[3] forçant el seu alvanç cap a l'interior per mig de diverses batalles contra les tribus britàniques, incloent la batalla de Medway,[3] la batalla del Támesis, la batalla de Caure Caradoc i la batalla de Mono.[4] Despuix d'un alçament generalisat [5][6] en el que els britànics varen saquejar Camulodunum,[7] Verulamium[8] i Londinium,[9][8] els romans varen esclafar la rebelió en la batalla de Watling Street[10][11] i varen continuar la seua ofensiva cap a al nort aplegant a alcançar el centre de Caledònia en la batalla del mont Graupius.[12][13] Les tribus que hi havia en Escòcia i el nort d'Anglaterra actuals es varen sublevar repetidament contra el govern de Roma i es varen establir dos bases militars en Britania per a protegir-se de les sublevació i les incursions des del nort, a on les tropes romanes varen construir el mur d'Adriano.[14]
Introducció dels romans en Britania
Entre els anys 55 a. C. i 40, la política de pagament de tributs, intercanvi de rehens i vassallage de les tribus britàniques, iniciada en les invasions romanes de Britania comandadas per Juliol César durant la guerra de les Galias, es va mantindre sense sofrir a penes canvis. César Augusto va preparar l'invasió de l'illa en tres ocasions (34 a. C., 27 a. C. i 25 a. C.). La primera i tercera varen ser abortades per culpa de tumults produïts en atres regions de l'imperi i la segona per culpa de que els líders britànics semblaven estar disposts a aplegar a un acort en la finalitat d'evitar la guerra.[15] Segons la Res Gestae d'Augusto, dos reis britànics, Dumnovellauno i Tincomaro, varen viajar suplicantes a Roma durant el seu regnat,[16] i la Geografia d'Estrabón, escrita durant este periodo, diu que Britania va pagar més en tributs i imposts de lo que podria haver-li supost en total si l'illa haguera segut conquistada.[17]
En la década dels anys 40, la situació política dins de Britania era molt inestable. Els catuvellaunos havien desplaçat als trinovantes com el regne més poderós del surest de Britania, prenent l'antiga capital Trinovantiana de Camulodunum (Colchester), i varen iniciar una política de pressions cap als seus veïns els atrébates, dirigits pels descendents de l'antic aliat i posterior enemic de Juliol César, Comio.[18]
Calígula va planificar una campanya contra els britanos en 40, pero la seua eixecució va ser realment estranya: segons lo que escriu Suetonio en la seua obra Les vides dels dotze césares, l'emperador va dispondre a les seues tropes en formació de batalla a lo llarc del canal de la Mancha i els va ordenar que atacaren permaneixent en l'aigua. Posteriorment va ordenar que els soldats devien arreplegar closques de l'aigua com «el tribut que l'oceà devia a la Tossal Capitolina i al Mont Palatino».[19] Els historiadors moderns no es mostren segurs respecte de si eixa acció va ser un castic a una possible gresca dels soldats o conseqüència d'un dels desvaríos de Calígula. Lo cert és que esta tentativa d'invasió va preparar a les tropes i va facilitar l'invasió de Claudio iniciada tres anys despuix (per eixemple, Calígula va edificar un far en Boulogne-sur-Mer, que va servir com a model per a un atre construït en 43, en Dubris).
Preparatius de Claudio
Tres anys despuix de la fallanca invasió de Calígula, el seu successor en el tro, l'emperador Claudio, provablement utilisant les tropes del seu predecessor, va formar una força invasora per a rehabilitar en el tro a Verica, un rei exiliat dels atrébates.[20] Aulo Plaucio, un important senador, va ser posat al mando de quatre fortes legions que sumaven un total de 20 000 soldats sense contar als auxiliars, en els que sumarien aproximadament 40 000 a 45 000.[21] Les legions de Plaucio varen ser les següents:
La II Augusta és famosa per haver segut comandada pel futur emperador Vespasiano. Segons els escrits antics, atres tres hòmens de ranc consular varen ser nomenats comandants de la força d'invasió. Cneo Hosidio Geta, va ser designat provablement com a comandant de la IX Hispana. El germà de Vespasiano Tito Flavio Sabino és mencionat junt en Geta per l'historiador Dión Casio (Casio diu que Sabino era lloctinent de Vespasiano, pero com Sabino era el germà major i va precedir a Vespasiano en el cursus honorum, va anar segurament tribuno militar). Segons Eutropio, Cneo Sencio Saturnino va ser en la seua condició d'antic cònsul, pero en ser massa major és provable que acompanyara a Claudio quan este va desembarcar en l'illa.[22]
Referències
- ↑ Churchill, A History of the English Speaking Peoples, p. 1
- ↑ Lane Fox, The Classical World, p. 379
- ↑ 3,0 3,1 Churchill, A History of the English Speaking Peoples, p. 4
- ↑ Churchill, A History of the English-Speaking Peoples, p. 5
- ↑ Tácito, Anals 14.29–39, Agrícola 14–16
- ↑ Dión Casio, Història romana, 62.1–12
- ↑ Churchill, A History of the English-Speaking Peoples, p. 6
- ↑ 8,0 8,1 Churchill, A History of the English-Speaking Peoples, p. 7
- ↑ Welch, Britannia: The Roman Conquest & Occupation of Britain, 1963, p. 107
- ↑ Tácito, Anals, 14.37
- ↑ Matyszak, The Enemies of Rome, p. 189
- ↑ Fraser, The Roman Conquest Of Scotland: The Battle Of Mons Graupius AD 84
- ↑ Churchill, A History of the English-Speaking Peoples, p. 9
- ↑ Churchill, A History of the English-Speaking Peoples, p. 10
- ↑ Dión Casio, Història Romana 49.38, 53.22, 53.25
- ↑ Augusto, Res Gestae Divi Augusti 32. El nom del segon rei es desconeix, pero Tincomaro és el candidat més provable.
- ↑ Estrabón Geografia 4.5
- ↑ Creighton, John (2000). Coins and power in Clapix Iron Age Britain, Cambridge University Press.
- ↑ Suetonio, Calígula 44-46; Dión Casio, Història Romana 59.25
- ↑ Dión Casio Història Romana 60.19-22
- ↑ Guy de la Bedoyere (2001). Eagles Over Britannia: The Roman Army in Britain. Stroud: Tempus Publishing Ltd., p. 25. ISBN 978-0-75242-923-6.
- ↑ Eutropio, Resum de l'Història Romana 7:13
- Este artícul conté una traducció derivada de «Conquista romana de Britania» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.