Diccionari

Diccionari

Un diccionari és una obra a on es pot consultar paraules o térmens i es proporciona el seu significat, definició, etimologia, ortografia, fixa la seua pronunciació, separació silàbica i forma gramatical. L'informació que proporciona varia segons el tipo de diccionari del com es tracta. En molts casos els diccionaris proporcionen el significat de les paraules, la seua etimologia, la seua escritura, els sinònims i antònims.

Orígens

Es considera que els primers diccionaris varen aparéixer en Mesopotamia. Esta afirmació ve, en gran part, del descobriment de varis texts cuneïformes en la biblioteca de Asurbanipal, en Nínive, que relacionaven paraules sumeri.

Un diccionari chinenc, el Erya de el III, és el diccionari monolingüe més antic que es conserva; i algunes fonts citen el Shizhoupian (provablement compilado en algun moment entre el 700 a. C. i el 200 a. C., possiblement abans) com un "diccionari", encara que els estudiosos moderns ho consideren un compendio caligràfic de caràcters chinencs de bronzes de la dinastia Zhou.

Filitas de Cos (fl. IV) va escriure un vocabulari pioner Paraules desordenades (Ἄτακτοι γλῶσσαι, Átaktoi glôssai) que explicava el significat de paraules rares homéricas i atres lliteràries, paraules de dialectes locals i térmens tècnics. El primer diccionari sánscrito, el Amarakośa, va ser escrit per Amarasimha cap a el IV de la nostra era. Escrit en vers, arreplega unes 10 000 paraules.

Segons el Nihon Shoki, el primer diccionari japonés va ser el desaparegut glossari de caràcters chinencs Niina, de l'any 682. El diccionari japonés més antic que existix, el Tenrei Banshō Meigi de l'any 835, era també un glossari de chinenc escrit. En el Frahang-i Pahlavig s'enumeren els heterogramas arameos junt en la seua traducció al persa mig i la seua transcripció fonètica en l'alfabet pazend. Un diccionari irlandés de el IX, Sanes Cormaic, conté etimologies i explicacions de més de 1400 paraules irlandeses.

En el XII, l'erudit turc-karakhaní Mahmud Kashgari va terminar la seua obra "Divan-o Lügat'it Türk", un diccionari sobre els dialectes turcs, pero especialment el turc karakhaní. La seua obra conté entre 7500 i 8000 paraules i va ser escrita per a ensenyar als musulmans no turcs, especialment als àraps abasíes, la llengua turca. Al-Zamakhshari va escriure un chicotet diccionari àrap cridat "Muḳaddimetü'l-edeb" per al governant turc-khwarazm Atsiz. En el XIV es va terminar el Codex Cumanicus, que va servir de diccionari sobre la llengua cumanoturca.

En l'Egipte mameluco, Ebû Hayyân el-Endelüsî va terminar la seua obra "Kitâbü'l-İdrâk li-lisâni'l-Etrâk", un diccionari sobre les llengües kipchak i turcomanas parlades en Egipte i el Llevant. Un diccionari cridat "Bahşayiş Lügati", escrit en turc antic de Anatolia, va servir també com a diccionari entre el turc oghuz, l'àrap i el persa. Pero no està clar quí va escriure el diccionari ni en quin sigle es va publicar exactament. Va ser escrit en l'antic turc de Anatolia del periodo seliúcida i no del periodo otomà tardomedieval. En l'Índia, cap a 1320, Amir Khusro compiló el Khaliq-i-bari, que tractava principalment de paraules en indostaní i persa.

Els diccionaris àraps es varen elaborar entre els sigles VIII i XIV de nostra era, organisant les paraules per orde de rima (per l'última sílaba), per orde alfabètic dels radicals o segons l'orde alfabètic de la primera lletra (el sistema utilisat en els diccionaris de llengües europees modernes). El sistema modern s'utilisava sobretot en els diccionaris especialisats, com els de térmens del Corán i els hadices, mentres que la majoria dels diccionaris d'us general, com el Lisan al-Àrap (XIII, que seguix sent el diccionari d'àrap a gran escala més conegut) i l'a el-Qamus al-Muhit (XIV) enumeraven les paraules segons l'orde alfabètic dels radicals. El Qamus al-Muhit és el primer diccionari pràctic en àrap que inclou solament paraules i les seues definicions, eliminant els eixemples de respal utilisats en diccionaris com el Lisan i l'Oxford English Dictionary.

Tipos

Existixen varis tipos de diccionaris, segons la seua funció i el seu us:

Normatiu

En ells s'arrepleguen térmens que es consideren correctes segons la norma. Per a la llengua espanyola, el referent és el Diccionari de la llengua espanyola (DLE), de la Real Acadèmia Espanyola, elaborat conjuntament per les vintitrés d'Acadèmies de l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola. El Diccionari de l'estudiant és l'obra de referència per als estudiants de secundària i bachillerat.

D'us pràctic

Arrepleguen accepcions en les paraules que no són reconegudes per l'orgue competent (com la Real Acadèmia Espanyola) pero que, no obstant, s'usen àmpliament en la societat. És el cas, per eixemple, del Diccionari d'us de l'espanyol (DUE), de María Moliner; del Diccionari Clau, de Concepció Maldonado; i del Diccionari d'us de l'espanyol actual (DEA), de Manuel Sec, Olimpia Andrés i Gabino Ramos.

Monolingües

En ells s'explica breument el significat de les paraules d'una determinada llengua. Estos diccionaris no contenen, a diferència dels bilingües, definicions que inclouen equivalents en atres llengües.

Etimològics

Són els diccionaris a on es detalla l'orige de les paraules d'una determinada llengua. Potser el diccionari etimològic més prestigiós de la llengua anglesa és el Oxford English Dictionary. Potser el diccionari etimològic més célebre (encara que ya no és el més actualisat) de la llengua espanyola és el Tesor de la llengua castellana o espanyola (1611), obra de Sebastián de Covarrubias i Orozco, que no és sol diccionari etimològic, sino que aporta moltíssimes senyes històriques de la llengua utilisada en la seua época.

De sinònims i antònims

Vore també: Sinonímia (semàntica)

Estos diccionaris relacionen paraules en les de significat similar (sinònims) i en les de significat opost (antònims), per a facilitar l'elecció d'estes en redactar texts. Els més senzills es llimiten a donar una llista de paraules per a cada entrada, pero alguns més complexos indiquen ademés les diferències de matís en la paraula buscada, sense aplegar a ser un tesauro (vejau més alvance); no totes les paraules tenen antònims. En alguns casos, els diccionaris de sinònims i antònims també inclouen parònims.

De gramàtica

En estos diccionaris no s'ordenen paraules, sino estructures gramaticals. El seu us principal és per a persones que estan deprenent un idioma estranger, ya que els permet buscar estructures gramaticals d'un text i consultar en ells el seu significat i construcció.

De dubtes

Arrepleguen paraules i frases que en freqüència s'usen de forma incorrecta per error o per costum. Estos diccionaris ajuden a un redactor o escritor a usar els térmens correctes, sense deixar-se dur pel significat popular. A diferència del diccionari d'us pràctic anterior, el seu objectiu no és donar a conéixer l'us vulgar d'una paraula, sino advertir d'est, i propondre alternatives adequades per a fins específics.

Bilingües

Diccionaris que consistixen en traduir una paraula d'un idioma a un atre, per eixemple, de l'espanyol a l'anglés i viceversa. Generalment s'usen quan s'estudia un idioma diferent a l'idioma matern o quan es busca una paraula que s'escriu o parla en un atre idioma i que no es coneix en l'idioma matern.

D'aprenentage

Són diccionaris elaborats per a estudiants natius o estrangers. En ells s'oferixen definicions més senzilles que en diccionaris concebuts per al públic general i s'aporta major informació sintagmática i paradigmàtica en els artículs. El número d'eixemples proporcionat per cada lema també és major. Un eixemple de diccionari d'aprenentage per a parlants natius de l'espanyol és el Diccionari de l'estudiant, ya mencionat. Alguns diccionaris d'aprenentage per a estudiants d'espanyol com a llengua estrangera són el Diccionari per a l'ensenyança de la llengua espanyola, de Vox-Universitat d'Alcalà (DIPELE); el Diccionari Salamanca de la llengua espanyola, de Santillana; el Diccionari d'espanyol per a estrangers, de SM; i el Diccionari per a estudiants d'espanyol, d'Espasa.

Especialisat

Es tracta de diccionaris que estan dedicats a paraules o térmens que pertanyen a un camp o tècnica determinats com, per eixemple, l'informàtica, la jardineria, l'ingenieria, la computació, la genètica, l'heràldica, la gastronomia, el llenguage SMS, els pesos i mides, les abreviatures, etc. Proporcionen breu informació sobre el significat de tals paraules o térmens. Poden ser també diccionaris d'idiomes en els que s'indica la traducció a una atra llengua o a atres llengües de les paraules o térmens que inclouen.

Invers o de rimes

Són diccionaris de la llengua en la particularitat de que estan ordenats alfabéticamente segons les últimes lletres de cada paraula, en lloc de les primeres. El seu us principal és buscar paraules que rimen en una atra(s), per a la redacció de poemes i versos. Alguns diccionaris inversos reduïts no inclouen definicions, sino solament la llista de paraules ordenades d'esta forma.

Tesauro

Artícul principal → Tesauro.

Els tesauros són obres en les que es relacionen numeroses paraules que guarden una relació més o menys directa en la paraula o objecte de consulta. No són, puix, diccionaris de sinònims, ya que estos últims inclouen únicament paraules en un significat similar i equivalent.

Ideològic o d'idees afins

Es localisen les paraules segons la seua associació a una idea. Es partix d'idees generals i es va concretant fins a aplegar a una llista de paraules entre les que es trobarà la buscada. Es diferencia del tesauro en que en aquell les paraules es relacionen en paraules en alguna relació, mentres que en est les paraules s'agrupen en idees. Per eixemple, per a localisar el nom d'un cert color vert que no es recorda es busca en el grup "naturalea"; dins d'est, en el grup "llum"; dins d'est, en el grup "color", després en el grup "vert" i ahí, entre uns atres, es troba "glauco", un to específic de vert.

Diccionari analògic conceptual

És una espècie de tesauro. Les seues característiques fan que es presenten en format electrònic (DVD o pàgina web). Es diu conceptual perque l'accés es realisa per mig de conceptes, no solament per mig de paraules. Per eixemple, massa cansada para és un concepte multipalabra. Esta característica fa que l'accessibilitat siga fàcil per a l'usuari comú.

Visual o d'imàgens

Artícul principal → diccionari visual.

En un diccionari visual, s'utilisen principalment imàgens per a ilustrar el significat de les paraules. Els diccionaris visuals poden organisar-se per temes o per llista alfabètica de les paraules. Per a cada tema, una image s'etiqueta en la paraula correcta, a l'objecte d'identificar cada component del tema en qüestió.

Enciclopèdic

El diccionari conté informació més específica i detallada i comprén temes molt més amplis com, per eixemple, sobre països, continents, oceans, persones famoses; també pot mencionar cóm s'escriu certa paraula en atres idiomes. No deu confondre's un diccionari enciclopèdic en una enciclopèdia. El primer té informació breu sobre el significat d'un terme. Una enciclopèdia proporciona molta informació relacionada en cada entrada o artícul, no solament una definició. Wikipedia és eixemple d'un tipo específic d'enciclopèdia: l'enciclopèdia en llínea que poden modificar els propis usuaris.

Els diccionaris són tradicionalment llibres. No obstant, també existixen diccionaris en soport digital, com CD i DVD, i es poden consultar alguns en Internet. També s'han popularisat els diccionaris electrònics portàtils, com una aplicació dins d'un teléfon o consistents en un chicotet dispositiu independent en pantalla i teclat, que sol contindre varis diccionaris en el seu interior.

Parts

Les parts d'un artícul en un diccionari són les següents:

• Entrada: Divisió inicial de l'artícul, escrita com lema en lletra negreta i que presenta l'unitat lèxica buscada. Es compon de dos parts: vocablo (o la millor versió que represente la forma de paraules), i les instruccions o indicacions d'us.
• Pronunciació: Método previ al parla, per a gesticular la llengua, i formar en la llectura adquirida, les paraules parlades, depenent de l'idioma del país natiu.
• Etimologia: Orige de les paraules, raó de la seua existència, del seu significat i de la seua forma.
• Categoria gramatical: Cada una de les classes de paraules establides en funció de les seues propietats gramaticals. Les categories fonamentals són l'artícul, el sustantiu, l'adjectiu, el pronom, el verp, l'adverbi, la preposició, la conjunció i l'interjecció.
• Definició: Delimitació en conceptes. Sol estructurar-se en conceptes primitius o que han evolucionat en el temps, aplegant estos últims a alterar la llongitut de la definició, encara quan el seu significat fonamental es manté intacte. S'utilisa, per a aclarir el significat fonamental que pot ser desconegut o confús, per a algunes persones, i, una volta estructurada, permet més comprensió en la paraula i facilita el seu us en diferents aspectes habituals.
• Accepció: Cada u dels significats d'una paraula o expressió de llengua, segons els contexts o sentits en mostra, i contenen distint enteniment al terme o artícul trobat. Si no estan numerades en #negreta, estan separades per una doble barra.
• Locucions o frases fetes: Entorn o grup de paraules que formen una unitat lèxica llegible i estable, en significat propi, en els que està inclosa la paraula que s'explica.

• Indicacions sobre el seu us: Construcció de normes llingüístiques que indiquen a l'usuari cóm entendre i expressar el contingut, per al bon us de les paraules o parts internes i evitar confusions, preferentment no corregides per falta d'aprenentage. A la seua volta, mostren eixemples escrits en cursiva, per a concretar el significat baix un context descrit, si l'artícul trobat encara és illegible.
• Sinònims i antònims: Térmens que poden vincular-se explícitament pel seu significat, mínim un. El terme recíproc o antònim es pot vincular en un atre, pero de forma explícitament contraria al seu significat.

En un diccionari comú, un artícul comú està compost pel lema, l'etimologia, la definició clau, les accepcions, locucions, i eixemples. L'orde d'entrega de les divisions d'un artícul pot variar entre diccionaris, per a permetre una àmplia diferenciació, pero els conceptes generals no són alterats, encara quan no tots els conceptes estan evolucionats. Alguns diccionaris inclouen, ademés d'estes seccions, informació adicional com a sinònims, antònims, usos regionals o usos especialisats d'un terme, descrits anteriorment, encara si esta informació adicional està escrita prèvia o posterior a la secció de busca i llectura de les paraules trobades. Sense importar l'estructura final de la qual els artículs no estan o sí repartits en totes les peces pertinents, cada informació d'un diccionari pot ser sempre útil, per a comprendre el context i l'us adequat d'un terme en particular. Ademés, alguns diccionaris que contenen pronunciacions, poden estar escrites o gravades, lo que pot ser de gran ajuda per a aquells que tenen dificultats per a pronunciar correctament alguns térmens.

Invenció del diccionari monolingüe de definicions

El primer diccionari europeu dedicat íntegrament a una llengua viva i que oferix una definició per a cada entrada va ser el Tesor de la llengua castellana o espanyola de Sebastián de Covarrubias publicat en 1611. La llengua italiana va ser la primera en tindre un diccionari monolingüe escrit per una acadèmia llingüística: el Vocabolario dell'Accademia della Crusca, la primera edició del qual va aparéixer en Florencia en 1612. En francés, no va ser fins a César-Pierre Richelet que va aparéixer el primer diccionari monolingüe en francés (1680). La llengua anglesa, encara que dotada de varis diccionaris, tindrà que esperar fins a 1755 per a dotar-se d'un diccionari exhaustiu de la llengua anglesa en el Dictionary of the English Language, publicat el 15 d'abril de 1755 per Samuel Johnson.

Vore també

• Lèxic
• Lexicologia
• Glossari
• Vocabulari
• Diccionari biogràfic
• Diccionaris en espanyol en Wikimedia Commons

Bibliografia

• Casares, Juliol: Introducció a la lexicografia moderna, 1969. i 1980.
• Diccionari general ilustrat de la llengua espanyola, en pròlec de Ramón Menéndez Pidal i Samuel Gili i Gaya, Barcelona, 1.ª reimpressió, 1992.
• Diccionari per a l'ensenyança de la llengua espanyola (DIPELE), Barcelona, VOX-Universitat d'Alcalà, 1995.
• Diccionari Salamanca de la llengua espanyola, Madrit, Santillana, 1996.
• Diccionari d'espanyol per a estrangers, Madrit, SM, 2002.
• Diccionari per a estudiants d'espanyol, Madrit, Espasa, 2002.
• Escobedo, A. (1992). Lèxic i Diccionari, (1973).
• Fernández Sevilla, Juliol: Lexicografia espanyola, Bogotà, 1974.
• Haensch, Günter : Els diccionaris en el llindar del sigle XXI, Salamanca, Edicions Universitat de Salamanca, 1997.
• Kocjan, P. (2002). Sobre la macroestructura i la microestructura en el diccionari bilingüe 1., 171–185.
• Martínez de Sousa, José: Diccionari de lexicografia pràctica, Barcelona, 1995.
• Rius González, Gabriela (2011). Taller per a educadors: L'us del diccionari, (2), 69-81.
• Sec, Manuel: Estudis de lexicografia espanyola, Madrit, 1987.

Enllaços externs

Diccionari en el Viccionari.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Diccionari.