Samuel Johnson

Archiu:Samuel Johnson by Joshua Reynolds.jpg

Samuel Johnson

Samuel Johnson (Lichfield, 18 de setembre de 1709-Londres, 13 de decembre de 1784) va ser un poeta, ensagiste, biógraf, crític lliterari i lexicógrafo anglés. Va ser una de les figures lliteràries més importants d'Anglaterra: autor del primer diccionari de la llengua anglesa, i considerat per molts com el millor crític lliterari en idioma anglés. Johnson era posseïdor d'un gran talent i d'una prosa en un estil inigualable.

Naixcut en Lichfield, Johnson va estudiar en la Universitat d'Oxford fins que la falta de recursos econòmics ho va obligar a abandonar els seus estudis. Despuix de treballar en penoses condicions com a periodista i traductor en Birmingham, i com a mestre d'escola en la seua ciutat natal, en 1737 es va traslladar a Londres i va començar a escriure para The Gentleman's Magazine, una revista lliterària. Entre les seues primeres obres destaquen la Vida de Richard Savage, els poemes London i The Vanity of Human Wishes, i l'obra teatral Irene. Despuix de nou anys d'esforç, en 1755 va publicar sense cap ajuda el primer diccionari de la llengua anglesa. El Diccionari de Johnson va ser enormement destacat, i és hui en dia aclamat com «un dels majors guanys individuals de la erudición». Entre els seus treballs posteriors s'inclouen numerosos ensajos, l'edició crítica de les obres de William Shakespeare, i la seua Rasselas. En 1763 va entaular amistat en el seu futur biógraf James Boswell, en qui va viajar a Escòcia, viage que Johnson va descriure en el seu Viage a les Illes Occidentals d'Escòcia. Casi al final de la seua vida va publicar les Vides dels poetes anglesos més eminents, una enorme i influent edició biogràfica i crítica dels poetes anglesos més destacats dels sigles XVII i XVIII.

Despuix de la publicació del seu Diccionari, Johnson es va convertir en una celebritat i va rebre el títul de doctor per part del Trinity College de Dublín. Johnson era alt i robust, d'aspecte a sovint desarreglado i afectat de tics i gesticulacions nervioses que a voltes desconcertaven als que ho coneixien; ademés, la seua personalitat podia ser brusca, #lo que contrastava en la seua profunda erudición i la seua lluenta conversació, el seu devot anglicanismo i el seu aparent conservadurisme. Per tot això, l'interés per la seua figura i les anècdotes sobre Johnson varen començar a circular ràpidament per tot el Regne Unit. Pese a la fama i al respecte que inspirava, Johnson jamai va fer fortuna, i va viure la major part de la seua vida en circumstàncies econòmiques molt precàries. No obstant, era un home profundament compassiu, i freqüentment acollia baix el seu propi sostre a amics pobres o en dificultats, inclús quan a penes podia sostindre's econòmicament a sí mateixa.

Encara que les seues contribucions al desenroll de la crítica lliterària anglesa estan àmpliament reconegudes, en l'actualitat la figura de Johnson és principalment recordada per ser l'objecte de «el més notable eixemple d'art biogràfic en les lletres angleses» la biografia La vida de Samuel Johnson, escrita pel seu amic James Boswell. El seu estil aforístico, la seua filosofia basada sobretot en el sentit comú, i l'elegància del seu estil lliterari han contribuït a que Johnson siga el segon autor més citat de la llengua anglesa despuix de Shakespeare.

Biografia

Primers anys (1709-1737)

Fill d'un humil bibliotecari, Johnson va nàixer en Lichfield, Staffordshire, el 18 de setembre de 1709. De chiquet va estar afligit per la escrófula, que va afectar a la seua visió. Es va educar en la Lichfield Grammar School i breument en el King Edward VI College de la propenca Stourbridge. Despuix d'acabar la seua educació primària en 1726, va passar dos anys treballant en el seu pare fins que en fallir una prima de la seua mare en 1728, la família va heretar suficients diners com per a enviar a Johnson a l'universitat. Aixina, el 31 d'octubre de 1728, poc despuix de complir els dèneu anys, va ingressar en el Pembroke College d'Oxford. L'herència no cobria totes les seues despeses, aixina que Andrew Corbet, un veí i colega seu, es va oferir a ajudar-li. No obstant, Corbet mai va complir la seua promesa i en 1729, passats només tretze mesos, la seua precària situació econòmica va obligar a Johnson a deixar Oxford sense haver-se graduat.

Entre 1729 i 1731 Johnson va residir en Lichfield sense que se sàpien grans detalls de la seua vida. En 1731 va intentar trobar treball com a instructor i mestre d'escola, pero el director de la Adam's Grammar School, el reverent Samuel Lee, ho va rebujar per no tindre títul acadèmic algun. Va trobar finalment treball en una escola de Market Bosworth, pero avorrit i poc satisfet en el seu treball va dimitir en 1732 i va tornar a Lichfield. Despuix de ser rebujat per a un lloc de mestre en Ashbourne, en 1733 Johnson es va traslladar a Birmingham invitat pel seu amic Edmund Hector. Allí va conéixer al caser de Hector, Thomas Warren, que operava la primera llibreria de Birmingham i acabava d'escomençar a publicar The Birmingham Journal, el primer periòdic de la ciutat. Impressionat per Johnson, Warren li va oferir una ocupació, i a partir d'eixe moment Johnson va començar a guanyar-se la vida com a redactor, periodiste i traductor. Durant esta época va convéncer a Warren de que finançara la seua traducció dels viages de Jerónimo Llop per Abissínia, que va anar la seua primera publicació. Va travar estreta amistat en Harry Porter, un comerciant de Birmingham a qui va assistir en el seu llit de mort en 1734. Uns mesos despuix del decés de Porter, Johnson va contraure matrimoni en la seua viuda, Elizabeth "Tetty" Porter, de 45 anys d'edat i en dos fills.

Despuix de fracassar en el seu intent de convertir-se en el director de la Solihull School, en autumne de 1735 Johnson va obrir la seua pròpia escola en Edial, a les afores de Lichfield. Solament va conseguir atraure a tres alumnes: Lawrence Offley, Peter Garrick i David Garrick, qui posteriorment es convertiria en l'actor més famós de la seua época. El colege va ser un fracàs, i va costar a Porter bona part dels seus aforros. En lloc de tractar de reflotar l'escola, Johnson va abandonar l'idea i va escomençar a escriure la seua primera gran obra, la tragèdia històrica Irene.

Londres (1737-1755)

En l'intenció d'acabar el seu Irene i vore-la estrenada en els escenaris, el 2 de març de 1737 Johnson es va mudar a Londres junt al seu exalumno David Garrick. A través dels contactes de Richard Norris, un familiar de Garrick, Johnson va escriure a l'editor Edward Cave en la proposta de traduir la Història del Concilie de Trento de Paolo Sarpi. Impressionat en el seu erudición, Cave li va propondre que començara a escriure para The Gentleman's Magazine, una revista lliterària a la que va contribuir asiduamente en artículs i ensajos en tot tipo de temes, inclús com a corresponsal dels debats parlamentaris. Pese a la seua gran producció lliterària, Johnson va continuar vivint en la pobrea. En 1738 va començar a establir la seua fama com a poeta en publicar el poema London (1738), escrit a imitació de la Tercera Sàtira de Juvenal i publicat anónimamente. El poema va atraure l'atenció d'Alexander Pope, per llavors el principal poeta, qui va elogiar l'obra i va predir que el seu autor pronte coneixeria l'èxit. Eixe mateix any, acossat per les penúries econòmiques, Johnson va intentar conseguir el lloc de director de l'escola de Appleby, pero la seua carència d'un títul universitari li va impedir conseguir el lloc. A fi de tractar de que ho conseguira, Alexander Pope va demanar a Lord Gower que usara la seua influència en Oxford per a que l'universitat li concedira el grau de Master of Arts, pero l'universitat d'Oxford va rebujar l'intent. Seguidament, Pope va demanar al seu amic Jonathan Swift que usara la seua influència en la Universitat de Dublín per a que esta li concedira el grau, pero Swift es va negar a ajudar-li.

Entre 1737 i 1739 Johnson va travar amistat en l'escritor Richard Savage. Sentint-se culpable per viure principalment dels aforros de la seua dòna Tetty, Johnson es va mudar en Savage i va començar a viure en gran precarietat, a sovint dormint en cellers o sòtols abandonats, o deambulant pels carrers de Londres durant les nits. Savage va acabar morint en presó en Brístol en 1743, acuciado pels deutes. La seua amistat en Savage ho inspiraria per a escriure la seua primera gran biografia, la Vida de Richard Savage (1745). Durant este periodo es va mantindre escrivint para Cave i editant tota classe d'obres i panflets. Encara que la seua reputació estava en ascens, no va conseguir escapar de la pobrea.

En 1746, un grup d'editors londinencs va propondre a Johnson que preparara un diccionari d'autoritats de la llengua anglesa. Esta llabor, molt ambiciosa, no s'havia intentat prèviament. Johnson va acceptar l'encàrrec a canvi d'un contracte d'1.500 guineas, en l'idea de completar-ho en tres anys. El treball de compilar el diccionari li va dur finalment uns nou anys: entre 1747 i 1755. El seu Dictionary of the English Language es va convertir en la seua obra més coneguda, i va establir fermament la seua reputació. En el diccionari Johnson va desplegar una estructura molt innovadora, oferint definicions, etimologies (a voltes controvertides) i eixemples d'us i autoritats extretes de tot tipo d'obres lliteràries. Encara que molt elogiat i incalculablemente influent, Johnson no va guanyar molts diners en el diccionari: s'estima que solament va rebre £1.575, i va gastar la major part durant el llarc procés d'escritura pagant en els seus propis fondos a copistas, redactors i materials.

Durant el periodo de redacció del Diccionari, Johnson també va publicar atres obres destacades. En 1749 va publicar el seu poema més famós, The Vanity of Human Wishes (La vanitat dels desijos humans), en imitació de la dècima sàtira de Juvenal, que va ser rebut en aclamació de la crítica pero poc entusiasme entre el públic. Eixe mateix any el seu antic pupil David Garrick, que s'havia convertit en el principal actor i productor teatral d'Anglaterra, va produir en els escenaris l'obra de teatre Irene que Johnson havia escrit una década abans. Irene va ser en un primer moment un èxit sobretot pels esforços de Garrick i els seus amics per a promocionar l'obra, i Johnson va fer més diners en ella que en qualsevol un atre dels seus escrits. No obstant, després de la seua primera estrena mai va ser posada en els escenaris de nou; l'obra ha segut considerada un tant àrida i carent d'efectivitat dramàtica, i fins a 1999 no es va tornar a produir per als escenaris.

Entre 1750 i 1752 Johnson també va publicar un semanari titulat The Rambler (El divagador), que es publicava els dimarts i els dissabtes. Johnson va ser l'autor de casi tots els seus artículs i ensajos. Generalment de temàtica moral o religiosa, estos ensajos són més sérios de lo que el seu títul sugerix. The Rambler va tindre un èxit molt modest, i Johnson no va fer diners en ell, encara que sí va contribuir a establir la seua fama lliterària per tot el Regne Unit, sobretot una volta que els seus ensajos varen ser compilados en un únic volum, quan varen tindre una gran acceptació. No obstant, el seu amic James Elphinstone (1721-1809) els publicava semanalment també en Edimburc. L'esposa de Johnson, Tetty, va morir poc despuix d'aparéixer l'última entrega en 1752, i Johnson es va vore sumament afectat per esta pèrdua.

Durant el restant d'este periodo, Johnson es va dedicar a compilar el seu diccionari a l'hora que editava els escrits d'amics i coneguts, i posava la seua ploma al servici de retors als que escrivia els seus sermones a canvi de dos guineas per sermón. Conforme s'acostava la data de finalisació del Diccionari, Johnson va protagonisar una polèmica en Lord Chesterfield, qui pese a haver promés patrocinar l'obra no havia oferit cap ajuda a Johnson. Pese a açò, Chesterfield albergava l'ambició de que Johnson li dedicara el Diccionari, alguna cosa a lo que Johnson es va negar en un molt comentat intercanvi epistolar en Chesterfield. A merced de les peticions dels seus amics, poc ans que es publicara el Diccionari en 1755, la Universitat d'Oxford li va concedir el grau de Master of Arts a fi de poder elevar el prestigi de l'obra en figurar dit títul acadèmic en el frontispici de la mateixa.

El Diccionari de Johnson (1755-1765)

La publicació del Diccionari en 1755 va convertir a Johnson en una celebritat, i va rebre senyals d'estima de llocs tan remots com la Acadèmia Francesa i la Accademia della Crusca, que li varen fer aplegar còpies dels seus propis diccionaris. Pese a això, Johnson es va vore acuciado per dificultats econòmiques. En 1756 va ser arrestat per un deute de £5 i 18 chelins. Avergonyit, va demanar l'ajuda de l'escritor i editor Samuel Richardson, a qui a penes coneixia. Richardson va acodir en la seua ajuda i abdós es varen fer amics. A través de Richardson, Johnson va conéixer al pintor Joshua Reynolds, en el que li uniria una estreta amistat fins al fi de la seua vida, i qui actuaria com albacea de Johnson. Eixe mateix any, va acceptar escomençar a escriure per a The Literary Magazine, or Universal, una atra revista lliterària a on va publicar numerosos ensajos.

En 1756 també va publicar un pla de subscripció per a l'edició de les obres teatrals de Shakespeare, que no vorien la llum fins a dèu anys despuix; el poeta contemporàneu Charles Churchill va aludir a este fet en escriure: "He for subscribers baits his hook / and takes your cash, but where's the book?" ("Per als subscriptors prepara el seu carnada/ i pren els seus diners, pero, ¿on està el llibre?").

En 1758 va començar a escriure un atre semanari, The Idler (El ocioso). Els ensajos publicats allí eren més breus i menys sérios que els de The Rambler, i es varen publicar semanalment durant dos anys. A diferència de The Rambler, publicat de manera independent, The Idler va aparéixer com a suplement de The Literary Magazine, #lo que va contribuir a la seua major difusió i popularitat.

En 1759 publica la novela filosòfica L'història de Rasselas, príncip d'Abissínia, segons va dir, escrita en dos semanes per a costejar el funeral de la seua mare; l'èxit va ser rotunt, rebent alabanzas inclús en l'estranger, a on va ser i seguix sent comparada en el Cándido de Voltaire, novela de temàtica pareguda i escrita casi al mateix temps.

En 1762, Johnson rep una pensió governamental de trescentes lliures anuals, principalment gràcies als esforços de Thomas Sheridan i el comte de Bute. L'any següent coneix a James Boswell, el seu futur biógraf. Més o menys al mateix temps, en 1764, funda “The Club”, un grup lliterari que inclou a Joshua Reynolds, Edmund Burke, David Garrick, Edward Gibbon i a Oliver Goldsmith, entre uns atres. Per a llavors, Johnson ya és una celebritat; en 1765 rep un doctorat honorífic del Trinity College de Dublín, seguit per un d'Oxford dèu anys despuix. A partir d'este moment, passarà a ser referit com el doctor Johnson, apelatiu que ell detestava, insistint en ser cridat mister Johnson.

Carrera posterior (1765-1782)

En 1765 coneix a Henry Thrale, un opulento cervecero i membre del parlament. Al poc temps es fan amics, i Johnson s'integra en la família: viuria en els Thrales els pròxims quinze anys, fins a la mort d'Henry en 1781. Els diaris i la correspondència d'Hester Thrale són, despuix del material de Boswell, la font d'informació més important que hi ha sobre Johnson. Generalment s'ha senyalat que Johnson difícilment hauria alcançat els 75 anys d'edat de no haver segut per l'ajuda i els contes que va rebre en els Thrale, a lo manco fins a la mort d'Henry Thrale en 1782. L'ajuda econòmica que va rebre dels mateixos li va permetre mantindre's més dignament de lo que els seus escassos ingressos i la seua pobra pensió li permetien.

En 1773, dèu anys despuix de conéixer-se, Boswell i Johnson s'embarquen en un viage per les illes occidentals d'Escòcia, el testimoni de les quals queda plasmat en el llibre A Journey to the Western Islands of Scotland (1775). (La versió de Boswell, The Journal of a Tour to the Hebrides, es publica en 1786.) La seua visita a les terres altes d'Escòcia i a les illes Hébridas té lloc durant la pacificació posterior a la era jacobina, quan el sistema de clans escocés estava sent obliterado i la cultura gaèlica romantizada. Johnson ataca durament a els qui asseveren que els poemes publicats per James Macpherson en suposta autoria d'Ossian són traduccions de la lliteratura escocesa antiga, afirmant que «en aquella época no hi havia hagut res escrit en erse»; Johnson no va deixar de convéncer-se d'això en demanar a McPherson que mostrara el manuscrit del que dia haver obtingut el poema, alguna cosa que este mai va fer, i va acabar concloent que lo més provable era que McPherson haguera adaptat poemes de la tradició oral gaèlica i els haguera refòs a modo de saga. No obstant, va anar especialment hostil contra McPherson i els poemes de Ossian, dels que va dir que eren vulgars i de baixa calitat; ademés, partint d'un moderat no hi ha proves va acabar proclamant que el erse mai havia segut una llengua escrita. No obstant, Johnson va contribuir al foment d'esta llengua demanant que es traduïra la Bíblia a este idioma, #lo que es va fer al poc temps. Fins a llavors, els gals escocesos havien depés de la versió gaèlic irlandesa de Bedell.

Igualment, es va interessar per atres llengües minoritàries i la seua tradició escrita: va demanar que les llengües gaèliques foren comparades en la llengua de Viscaya (vascuence) per a vore si podia traçar-se algun parentesc entre abdós, en saber que es dia que no hi havia un atre idioma igual a aquell; el seu interés pel sardo ho va dur a encarregar que li dugueren llibres escrits en aquell idioma; i sempre va manifestar un viu interés pel frisón, la llengua de Frisia, de la que va senyalar el gran semblat en l'anglés, i en la que va sofrir una viva decepció al vore la pobrea de la seua tradició escrita. En tots els casos, sembla ser que va animar al desenroll d'una cultura escrita en eixos idiomes.

L'últim gran treball de Johnson va ser el seu Lives of the English Poets (Vides dels poetes anglesos). En 1779, un consorci de llibrers londinencs encapçalats per Tom Davies, William Strahan i Thomas Cadell varen demanar a Johnson que dirigira una compilació crítica de les obres dels grans poetes anglesos dels sigles XVII i XVIII. Johnson va accedir a això a canvi de 200 guineas, una cantitat significativament inferior al preu que podria haver exigit. Les Lives són una extensa série d'estudis crítics i biogràfics de la vida de 52 poetes anglesos. La selecció no és enterament de Johnson: la major part dels poetes varen ser inclosos a instàncies dels llibrers, que en molts casos eren els amos dels drets d'autor de les obres de dits poetes. Johnson va començar el treball en llentitut, en l'intenció de preparar una série de prefacios breus per als poetes "menors", i centrar-se en els més importants (Milton, Shakespeare, Dryden, Pope). No obstant, conforme alvançava en el proyecte, Johnson va escomençar a aumentar el calibre lliterari de cada prefacio. Aixina mateix, va decidir involucrar-se més de ple en la selecció d'autors, i va propondre l'inclusió d'obres de John Pomfret, Thomas Yalden, Richard Savage, Isaac Watts, Richard Blackmore i James Thomson. Les Vides apareixien com prefacios a seleccions de l'obra de cada poeta, i per la llabor de Johnson, varen acabar sent més llargues i detallades de lo que s'esperava en un principi. L'obra es va terminar en març de 1781 i la colecció de Lives completa es va publicar en sis volums. En l'anunci inicial de l'obra, Johnson va afirmar que "el meu propòsit és assignar a cada Poeta un Anunci, com els que trobem en les Miscelànees franceses, consistint [el prefacio] en sol en algunes dates i d'un caràcter general". No obstant, potser per haver accedit a compilar l'obra per tan pocs diners, Johnson no es va sentir obligat a oferir un estudi edulcorado dels poetes seleccionats pels llibrers, i va desplegar en els seus estudis crítics anàlisis magistrals de les obres de cada u dels poetes, de molta major extensió i profunditat de la que va anunciar en un primer moment. Els estudis crítics de Johnson es varen convertir en crucials en el desenroll de la crítica lliterària anglesa. Les Lives poden ser llegides com una expressió de la majoria dels temes importants de l'història lliterària britànica entre 1600 i 1781, i reflectixen de manera directa l'història social, filosòfica i política d'eixa época. Des del moment de la seua publicació, varen anar un èxit en el públic i les llimitacions crítiques dels seus ensajos varen generar tota una lliteratura secundària destinada a discutir, valorar, o refutar les afirmacions de Johnson sobre cada poeta. D'esta forma, Johnson va assentar les bases de la crítica lliterària anglesa dels sigles posteriors.

Últims anys (1782-1784)

Johnson no va poder gojar molt temps del seu èxit. El seu amic i patró Henry Thrale va morir sobtadament en 1782. Les seues amistats havien esperat que este deixara una pensió a Johnson, pero no ho va fer, en lo que Johnson va perdre l'accés a les comoditats diàries que les seues llargues estàncies en la mansió dels Thrale en Streatham li proporcionaven. Johnson va actuar com albacea d'Henry Thrale, i va estar a càrrec de la liquidació dels seus negocis, que incloïen una fàbrica de cervesa; Johnson va afirmar: "No estem ací per a vendre una série de cubas i calderes, sino el potencial de fer-se ric més allà dels somis de l'avarícia."

La seua relació en la viuda de Thrale, Hester, va començar a deteriorar-se ràpidament, fins a trencar en ella a raïl de la seua boda en l'estiu de 1784 en el seu antic mestre de vora, el professor de música italià Gabriel Mario Piozzi. A raïl de la mort de Thrale, Johnson va perdre tot patronazgo i va tindre que viure dels seus recursos, que eren escassos. Encara que l'image de Johnson sempre quede lligada a la del gran sabio enaltit que dona Boswell en la seua biografia, lo cert és que durant la major part de la seua vida Johnson va viure en una gran penúria econòmica. Els seus escrits i ensajos varen ser molt mal pagats, i a penes va guanyar res d'ells. Llevat la breu visita a París en els Thrale en 1775, no va realisar més viages al continent perque no podia permetre-li-ho. En els seus últims anys va viure principalment de la pensió de 300 lliures anuals que rebia del govern i de la generositat dels seus amics, i fins que no li va ser concedida la pensió, la seua situació econòmica va ser tremendament precària i la causa de moltes de les seues #depressió. En 1756 Samuel Richardson va pagar un deute de Johnson de 5 lliures per a traure-ho de la presó de deutors en que lo havien confinat, i se sap que Reynolds i Boswell li prestaven diners a sovint, sense pretendre que els anara tornat. Açò era, segons pareix, alguna cosa prou penós per a Johnson.

Poc despuix de la mort de Thrale, Johnson va perdre a Robert Levet, un modest mege de pobres al que Johnson havia acollit baix el seu sostre en 1746, i que des de llavors havia vixcut en la buhardilla de la seua casa. La mort de Levet va ser un dur colp per a Johnson, que va escomençar a vore com el seu antic círcul personal es dissolia. La seua ama de claus, la poetisa cega Anna Williams, estava acossada per problemes de salut i falliria uns mesos més vesprada en setembre de 1783. També en 1783 va perdre al seu íntim amic Thomas Lawrence, president del colege de meges i mege personal de Johnson durant casi 20 anys. Tot açò va sumir a Johnson en una depressió, i la seua salut es va començar a resentir. En 1783 va escomençar a patir una afecció pulmonar, i a finals d'eixe any va sofrir una série d'atacs que ho varen deixar breument incapacitat per a parlar, i ho varen confinar a guardar llit entre el 14 de decembre de 1783 i el 21 d'abril de 1784. Estos atacs varen fer que Boswell i Reynolds, tement per ell, planejaren conseguir-li que se li doblara la seua pensió estatal per a que poguera costejar-se un viage a Itàlia o a algun lloc del sur d'Europa, a on passar el restant dels seus dies en un clima més càlit. Johnson, davant la notícia d'esta gestió, es va sentir tremendament emocionat i casi es va tirar a plorar d'agraïment, pensant en el gran lux en el que podria viure en una pensió de 600 lliures anuals (cantitat prou modesta per a una vida de lux en aquella época). No obstant, pese a les gestions de Boswell i Reynolds i el respal decidit del Lord Chancellor Edward Thurlow, el nou govern de Pitt “el Jove”, poc favorable al vell Johnson, es va negar a incrementar la seua pensió. Thurlow va aplegar a oferir a Johnson una hipoteca sense interés en la que doblar la seua pensió, pero Johnson, decepcionat, va rebujar l'oferta i es va resignar a continuar en la seua vida. A partir de l'estiu de 1784 Johnson va viure en un estat de depressió i certa amargura, en sentir-se morir abandonat. Despuix de passar l'estiu en Ashbourne, Lichfield i Oxford en l'esperança de vore millorar la seua salut, Johnson va retornar en octubre de 1784 a Londres, a on la seua salut ho va obligar a guardar llit. Incapacitat i afligit de gota, a fi de recuperar-se llunt de la "insalubritat" de Londres, a finals de novembre de 1784 es va traslladar convalescent a la casa del seu amic el reverent George Strahan en Islington, que per llavors era un suburbi rural a les afores de Londres.

La seua salut no va millorar, i es va vore obligat a guardar llit. Durant este periodo va rebre numeroses visites d'amics i coneguts, que han deixat una gran cantitat de testimonis dels últims dies de Johnson. El seu estat de salut va ser seguit atentament pel públic, i es publicaven constants bolletins plens de rumors sobre el seu estat. Els seus últims moments varen estar plens d'oix mental i deliris. Quan el seu mege, Thomas Warren, ho va visitar i li va preguntar si se sentia millor, Johnson va esclatar en: "No, senyor; ni vosté pot concebre en quina acceleració alvance cap a la mort." Johnson va permetre que el seu círcul ho visitara: Frances Burney, els llibrers Windham, Strahan, Hoole, Cruikshank; la senyora Dones Moulins i la seua sirviente Francis Barber; Joshua Reynolds, John Hawkins, Edmund Burke i Bennet Langton. Segons Boswell, "Pocs dies abans de la seua mort, havia preguntat a Sir John Hawkins, un de les seues albaceas, on seria enterrat, i en rebre la resposta: 'Sense dubte, en la Abadia de Westminster', va semblar sentir una satisfacció, molt natural en un Poeta". El 13 de decembre de 1784 va ser visitat per un professor d'italià al que va dir "Soc Moriturus" ("Soc qui està a punt de morir"). Poc despuix va entrar en menge, i va fallir a les 7 de la vesprada del 13 de decembre de 1784.

El seu amic Langton, que va presenciar l'òbit, va esperar fins a les 11 de la nit per a dir-li-ho als demés, #lo que va fer que John Hawkins es posara pàlit i se sentira invadit per "una agonia mental", ademés de que Seward i Hoole varen descriure la mort de Johnson com "l'espectàcul més horrible." Boswell va comentar: "El meu sentiment va ser només una gran extensió d'estupor... no podia creure-ho. No podia creure-ho. La meua imaginació no estava convençuda." William Gerard Hamilton es va unir i va declarar: "Ha deixat un abisme, que no només ningú pot omplir, sino que res pot omplir. -Johnson està mort.– Anem al segon millor: No hi ha ningú; -cap atre home pot dir-se que et faça pensar en Johnson".

Johnson va ser enterrat en tots els honors en l'Abadia de Westminster, en la Poet’s Corner, junt als grans hòmens de lletres d'Anglaterra. El seu epitafi, en llatí, és senzill:

Samuel Johnson, LL.D.

Obiit XIII die Decembris,

Anno Domini

M.DCC.LXXXIV.

Ætatis el seuœ LXXV.

Despuix de la seua mort, va rebre multitut d'homenages i es va erigir també en el seu honor un gran monument funerari en la Catedral de Sant Pablo en Londres.

Personalitat

Hi ha poques personalitats lliteràries la vida de les quals i caràcter siguen millor coneguts que les de Samuel Johnson. Açò es deu en gran mida a la llabor de James Boswell com biógraf, pero també per la cantitat d'escrits sobre Johnson que varen circular des d'inclús abans del seu decés. El primer relat de la seua vida es va publicar el mateix any de la seua mort: A Biographical Sketch of Dr Samuel Johnson, de Thomas Tyers (1784). A l'any següent, Boswell va publicar The Journal of a Tour to the Hebrides (1785), a on relata des del seu punt de vista el viage que va fer en Johnson en 1773 a les Hébridas. Hester Thrale va publicar en 1786 un anecdotario, Anecdotes of the Clapix Samuel Johnson, basat en entrades del seu diari i atres notes, i en 1787 va editar una selecció de la seua correspondència en Johnson. Sir John Hawkins, un amic de Johnson que mai va estar en bons térmens en el restant del círcul de Johnson, va publicar la primera biografia completa de Johnson en 1787, usant materials que havia obtingut sent albacea de Johnson. La biografia de Hawkins va ser molt criticada pels amics de Johnson, acusant-la de tendenciosa, imprecisa i de falsificar fets. Finalment, Boswell va publicar el seu Life of Samuel Johnson en 1791, la que es va convertir en la biografia definitiva. Pese a això, l'interés en Johnson va continuar: en 1792 Arthur Murphy va publicar An Essay on the Life and Genius of Samuel Johnson, que va substituir a la biografia de Hawkins com a introducció a una colecció de les Obres de Johnson. Fanny Burney, que va descriure a Johnson com "el reconegut cap de la lliteratura en este regne", i a la que el propi Johnson havia alabat com "una dòna excepcional", va dur un diari que arreplega detalls sobre Johnson no continguts en cap atra biografia. Els diaris de Hester Thrale varen eixir a la llum i varen ser publicats com Thraliana en 1942.

La fama de Johnson es deu en gran mida a l'exitosa biografia de Boswell. Encara que Boswell va fer grans esforços per a obtindre materials relatius a la joventut de Johnson (tant del propi Johnson com dels seus molts coneguts) el seu Life of Samuel Johnson està principalment centrada en els anys posteriors a 1762, any en el que Boswell va conéixer a Johnson i va començar a recopilar notes per a una futura biografia. Per a llavors Johnson, de 53 anys, ya havia alcançat la fama i una certa estabilitat econòmica, per #lo que el llibre tendix a oferir un retrat un tant biaixat de Johnson, donant l'impressió de que Johnson era un acerbo pero entranyable personage de l'alta societat britànica, a pesar de que en realitat va viure en la pobrea durant gran part de la seua vida.

Basant-se en la cantitat de fonts primàries, la crítica posterior ha emfatisat l'image de Johnson com un home que, pese a sofrir grans dificultats econòmiques i socials, va superar a força d'esforç i talent una gran cantitat d'obstàculs per a acabar per convertir-se en el principal lliterat i escritor de la seua época. De ser el fill d'un llibrer de províncies arruïnat, incapaç de costejar-se els seus estudis en Oxford, i tan acossat per la pobrea que tenia que passar les nits vagant pels carrers de Londres perque no podia pagar-se un estage, va acabar per ser enterrat en tots els honors en la Abadia de Westminster junt als grans hòmens de lletres d'Anglaterra.

Característiques físiques

La personalitat de Johnson que tant Boswell com el restant dels seus biógrafs retraten és molt complexa. D'una gran contextura física, Johnson tenia la vista i l'oït molt dèbils; el seu rostre presentava vàries cicatrius, per haver patit escrófula quan era un chiquet i a conseqüència de la qual va perdre la visió d'un ull i l'oïment d'un oït. També sofria de varis tics i moviments involuntaris; s'ha sugerit que els síntomes descrits pels seus contemporàneus són compatibles en el síndrome de Tourette. Johnson era depressiu, tendint a lo que llavors es dia melancolia. Boswell afirma que Johnson a sovint "se sentia abrumar per una horrible melancolia, per un perpetu irritament, inquietut i impaciència; i per un abatimiento, una melancolia i una desesperació que feyen de l'existència una misèria". Era ademés hipocondríaco, i sentia gran ansietat i por de tornar-se loco, alguna cosa que va discutir obertament en Hester Thrale en parlar de la caiguda en "la penúria i el manicomio" de Christopher Smart, del que havia segut amic. Thrale, no obstant, opinava que lo que separava a Johnson dels que acabaven tancats en el manicomio era la seua capacitat per a contindre eixa classe de pensaments i no fer-los públics. A fi de superar el seu episodis depressius, Johnson intentava mantindre's ocupat en tot tipo d'activitats, com a llargues i obsessives caminades i fins a porgues i dejunis. Açò no sembla que ajudara, i Taylor va afirmar que Johnson va aplegar en algun moment a "contemplar sériament el suïcidi". El seu llibre favorit era L'anatomia de la melancolia, de Robert Burton.

Conscient de les seues peculiaritats físiques i sicològiques, Johnson va decidir dedicar-se a tasques que no requeriren estar a la vista del públic. En la seua breu experiència com a mestre d'escola, els estudiants reïen d'ell pels seus tics, gesticulacions estranyes i la seua compulsión de murmurar coses de forma repetitiva. Despuix de fracassar en el seu intent d'obrir una acadèmia en Lichfield, sembla que va preferir dedicar-se als llibres, perque eren una ocupació que no requeria estar de cara al públic. Les seues llectures, "sense sistema" i molt variades, li varen proveir en uns coneiximents enciclopèdics de tot tipo de temes, des de filosofia, lliteratures gregues i llatines fins a dret, mecànica, economia i química, en lo que era capaç d'escriure ràpidament sobretot tipo de temes, usant per a això una vasta atarassana de fonts que a sovint era capaç de citar de memòria.

Creències religioses

Plantilla:Quote box Johnson era un anglicà devot, pero encara que els seus escrits sempre denotaven un cert moralismo cristià, no era doctrinario i a sovint sorprenia als seus coneguts pel seu pragmatisme moral. Mai va permetre que la seua fe ho predisponguera en contra d'atres persones, i sempre va expressar un gran respecte pels seguidors d'atres denominacions cristianes que demostraren seguir les ensenyances de Jesucristo: era amic de cuáqueros, presbiterianos, catòlics i clercs no comformistas. Encara que admirava la poesia de John Milton, mai va poder tolerar les creències puritanas i republicanes del mateix, en considerar-les contràries al cristianisme i a Anglaterra.

Johnson era aixina mateix una persona molt compassiva. A lo llarc de la seua vida va oferir ajuda econòmica a numerosos amics en dificultats, i va acollir baix el seu propi sostre a Anna Williams, una poetisa menor, pobra i cega que va acabar per convertir-se en la seua ama de claus. També va acollir a Robert Levett (1705–1782), un depauperado mèdic que atenia als pobres i al que ho unia una profunda amistat. Posteriorment va acollir a la senyora Desmoulins i a la seua filla; Desmoulins era filla del Dr. Swinfen, padrí de Johnson, i havia quedat arruïnada en la seua viudetat. La generositat de Johnson s'estenia a uns atres, pese a que en moltes ocasions casi no podia mantindre's ni a sí mateixa.

Tampoc dubtava mai d'estendre la seua generositat per mig de la seua influència, escrivint cartes de recomanació i peticions a favor de tot tipo de persones en dificultats. A lo llarc de la seua vida, es va involucrar personalment en causes benèfiques a favor de moltes persones a les que per motius socials o polítics mai havia conegut. A finals de 1749, va encapçalar la proposta per a celebrar una colecta i una representació benèfica a favor d'Elizabeth Foster, neta del poeta John Milton i per llavors la seua última descendent, redactant varis artículs i cartes al seu favor. En 1777 va intentar salvar de la pena de mort al reverent William Dodd, que estava condenat per haver falsificat un abonament de 4.200 lliures a nom del seu antic pupil Lord Chesterfield. William Dodd era un macaroni i tenia fama de disoluto i lliberal; Johnson només ho hi havia vist una volta anys arrere, i la seua diferència d'estatus social i estil de vida mai els havien acostat. Pese a això Johnson, que respectava els escrits de Dodd, va accedir des del primer moment a ajudar-ho, i va encapçalar la campanya pública per a commutar la seua sentència pel desterro; Johnson va ser l'autor de moltes de les seues peticions de clemència, ho va visitar repetides voltes en la presó de Newgate, i fins a va escriure per a ell un celebrat sermón. Pese als seus esforços i a una petició de 37 pàgines que va recaptar 23,000 firmes a favor de Dodd, est va ser finalment aforcat en Tyburn el 27 de juny de 1777.

Opinions polítiques

Johnson era un acérrimo tory en el sentit dieciochesco del terme: un defensor d'una autoritat monàrquica forta i dels drets al tro dels Estuardo, de la Iglésia anglicana, de les #jerarquia socials tradicionals i dels interessos de les classes terratinents i, a sovint, opost a les polítiques whig que favorien el comerç, la causa dels independentistes de les colónies i les llimitacions constitucionals a la monarquia.Durant la seua joventut no va amagar les seues opinions jacobites i el seu respal a la casa de Estuardo,encara que després de l'ascensió al tro de Jorge III sembla que va moderar esta opinió i va reconéixer el dret de la casa d'Hannover al tro d'Anglaterra.Aixina i tot, no escatimava invectivas contra la política dels successius governs whigs de l'época.

No obstant, la seua personalitat distava molt de ser sectària o conservadora. L'opinió general de que Johnson era un conservador es deu sobretot a Boswell. Boswell no coneixia a Johnson durant dos periodos de la vida del mateix en els que va estar políticament actiu: durant el govern de Robert Walpole, i durant la Guerra dels Sèt Anys. Sobretot durant el primer d'estos periodos, l'activitat panfletaria de Johnson es va dedicar a socavar els esforços del molt conservador Walpole, i les postures de Johnson front a la Guerra dels Sèt Anys distaven molt de ser conservadores. La decisió de Boswell de presentar a Johnson com un conservador es deu a l'oposició del mateix a la causa de les Tretze Colónies durant la Guerra de l'Independència dels Estats Units. Mentres Boswell defenia la causa independentiste, Johnson es va opondre a la mateixa i va escriure dos panflets, La falsa alarma i Els imposts no són tirania, molt crítics en les Tretze Colónies, alguna cosa que Boswell va criticar en la seua biografia.

Contra este retrat d'un Johnson tory i conservador, es troba el d'un Johnson opost a la esclavitut, que va descriure com «un estat immoral». Les seues actituts abolicionistes eren notòries: Johnson va aplegar una volta a propondre un brindis «a favor de la següent rebelió dels negres en les Índies Occidentals». No va dubtar mai en recolzar i escriure a favor de la llibertat dels esclaus, i es va interessar personalment pels casos de James Somerset i de Joseph Knight, abdós esclaus que havien segut duts al Regne Unit des d'Amèrica pels seus amos, i que varen conseguir la seua llibertat despuix de pleitejar contra els seus amos en 1772 i 1778, respectivament, en el Tribunal Suprem d'Anglaterra i el Tribunal Suprem d'Escòcia; la victòria judicial d'abdós, fonamentada en la noció llegal de que l'esclavitut mai havia existit en Anglaterra o Escòcia, va supondre de facto la prohibició de posseir esclaus en l'illa de Gran Bretanya. Es va interessar sempre per l'educació dels esclaus i del seu propi sirviente, Francis Barber, un antic esclau al que havia lliberat i al que va llegar tota la seua fortuna en fallir (un fet que Boswell i John Hawkins varen criticar en vehemència).

Aixina mateix, Johnson va expressar opinions molt dures en contra del colonialisme europeu. Va afirmar que la seua universitat favorita era la Universitat de Salamanca, perque quan la Corona espanyola va inquirir sobre la llegalitat de la conquista d'Amèrica, Salamanca no va dubtar en declarar-la totalment illegal. Igualment, va descriure la Guerra franc-indígena entre França i el Regne Unit com una guerra entre "dos lladres" que intentaven apoderar-se de les terres dels indígenes americans, i que cap #colon de les dos potències en lluita tenien dret a viure allí. El seu despreci cap a les Tretze Colónies estava basat en lo que considerava com una ocupació illegal i immoral de terres que pertanyien llegítimament als indígenes, i en el seu desgrat cap a l'explotació dels esclaus en les Tretze Colónies; la seua oposició a la Guerra de l'Independència dels Estats Units es devia no a un supost interés de Johnson de propiciar la causa colonial britànica, sino a que estava convençut de que tant els esclaus com els indígenes serien millor tractats si els #colon americans seguien somesos a la sobirania britànica. Despuix de la firma del tractat de París de 1783, Johnson va afirmar trobar-se "profundament alarmat" per el "estat d'este regne".Plantilla:Quote box

És cert que Johnson era a sovint hostil contra els que percebia com a radicals o lliberals (va aplegar a dir que "els innovadors són els que despuix d'ordeñar a la vaca intenten ordeñar al bou"), criticant la percepció de que insistir en canviar les coses necessàriament duguera a millores. Despreciava a David Hume, al que acusava d'ateisme i immoralitat i no apreciava a Voltaire, pese a admetre el valor d'algunes de les seues obres. Era no obstant amic personal de molts lliberals: un dels seus grans amics va ser el gran estadiste whig Edmund Burke, al que elogiava sempre sense reserves; visitava casi anualment al seu amic el reverent John Taylor en Ashbourne, un acabalat clerc whig amic dels Devonshire, i inclús escrivia els seus sermones. Igualment, li agradava codearse entre bastidors en els actors del Drury Lane, pese a obertament denostar als actors per eixercir una professió que li semblava socialment inferior (opinió influenciada pel profunt despreci que va professar tota la seua vida a Colley Cibber). Pese a açò, no va deixar mai d'elogiar la generositat del seu amic l'actor David Garrick, i no permetia que ningú diguera res en contra seua en la seua presència. Va tindre aixina mateix una relació sorprenentment cordial en el polemista radical John Wilkes, pese a la por que els seus amics tenien de que una trobada entre abdós duguera a un enfrontament, i en el whig radical Charles James Fox, que va ser membre del seu club.

Johnson era una persona que sobretot admirava l'independència de caràcter, i odiava l'opressió i l'injustícia dels poderosos. De la seua amistat en Richard Savage es desprén l'admiració que la personalitat de Savage despertava en ell, com algú decidit a mantindre la seua dignitat front als insults i a la pobrea. Johnson sempre va tractar de mantindre eixa mateixa actitut. Mai va buscar ni va acceptar el patrocini de cap aristócrata de l'época, i quan va acceptar la seua pensió, ho va fer sense haver-la solicitat, i insistint en rebre-la sense cap lligaça política. L'ajuda econòmica que va rebre alguna volta dels seus amics, com Boswell o Reynolds, era para ell una font d'humiliació.Plantilla:Quote box

Alguns dels seus millors escrits són en els que analisa la pobrea, que temia i repudiava: "Impondre la pobrea irreversible a una generació despuix d'una atra, només perque l'antepassat era pobre, és, en sí mateixa, cruel i injust, i és totalment contrari a les màximes d'una nació comercial". Va criticar les lleis de pobres que encarceraven als vagabunts, defenent que estos no eren culpables de no poder treballar quan senzillament no hi havia treball, i es va mostrar a favor de la naixent industralización com una forma de generar ocupació i benestar.

En la seua biografia, Boswell es referix a Johnson com "Dr. Johnson" tan a sovint que sempre se li coneixeria com a tal, encara que Johnson odiava que li cridaren aixina, i preferia ser cridat Mr. Johnson. Encara que Boswell, un escocés, fon un companyer i amic propenc de Johnson durant molts moments importants de la seua vida, de la mateixa manera que molts dels seus compatriotes anglesos, Johnson tenia fama de despreciar a Escòcia i a les seues gents. Inclús durant el seu viage junts per Escòcia, Johnson "mostrava prejuïns i un estret nacionalisme". Hester Thrale, en resumir les opinions nacionalistes de Johnson i el seu prejuí anti-escocés, va dir: "Tots sabem lo ben que li agradava maltractar als escocesos i, de fet, ser maltractat per ells a la seua volta". Algunes de les seues anècdotes més mordaces són, de fet, les concernents a Escòcia.

Llegat

Johnson va ser, en paraules de Steven Lynn, "alguna cosa més que un escritor i un erudit conegut": va ser una celebritat, ya que les activitats i l'estat de la seua salut en els seus últims anys varen ser arreplegats constantment en vàries revistes i periòdics, i quan no hi havia res que informar, la prensa s'inventava alguna cosa. Segons Bat, "Johnson amava la biografia" i "va canviar tot el curs de la biografia per al món modern." Un subproducte va ser la biografia més famosa de la lliteratura anglesa, La vida de Samuel Johnson de Boswell, i va haver moltes atres memòries i biografies de tipo similar escrites sobre Johnson despuix de la seua mort. El retrat que Boswell oferix de Johnson és el més conegut. Encara que alguns crítics han qüestionat la seua condició de verdadera biografia, l'obra va alcançar l'èxit quan Boswell i els seus amics la varen promoure a costa de les moltes atres obres sobre la vida de Johnson.

Com a crític lliterari, Johnson va tindre una influència duradora, encara que no tot lo món ho vea en bons ulls. Alguns, com Macaulay, consideraven a Johnson un cretino que va produir algunes obres respectables, i uns atres, com els poetes romàntics, s'oponien completament a les opinions de Johnson sobre la poesia i la lliteratura, especialment pel que fa a Milton. No obstant, alguns dels seus contemporàneus no estaven d'acort: Racine et Shakespeare de Stendhal es basa en gran part en les opinions de Johnson sobre Shakespeare i Johnson va influir profundament en l'estil d'escritura i la filosofia de Jane Austen. Encara que Johnson va assentar els térmens del debat lliterari en lo concerniente a les figures de Shakespeare, Milton, Dryden, Pope, Addison, Swift, McPherson i Gray, la crítica de la primera mitat de el XIX es va desenrollar entorn al rebuig de les seues opinions, i la lliteratura secundària va escomençar a ignorar els escrits de Johnson. Igualment, la seua poesia va caure en un oblit relatiu, a favor de l'estil romàntic menys neoclàssic. Aixina, durant el XIX la seua figura va ser més coneguda com el lexicógrafo i erudit conservador que retrata Boswell, i com una font d'anècdotes i #aforisme. El seu Diccionari va ser el principal diccionari de la llengua anglesa fins a la publicació del Oxford English Dictionary en 1884.

La seua figura com a crític lliterari i escritor va començar a revitalisar-se a partir de finals de el XIX. Matthew Arnold, en les seues Sis vides principals, va considerar les Vides de Milton, Dryden, Pope, Addison, Swift i Gray com "punts que s'erigixen com uns atres tants centres naturals, i en tornar a ells sempre podem trobar el nostre camí de nou". Crítics lliteraris com G. Birkbeck Hill i T. S. Eliot varen ser els primers en tractar a Johnson com un crític lliterari sério, i varen començar a estudiar les obres de Johnson centrant-se cada volta més en l'anàlisis crític que es troba en la seua edició de Shakespeare i Vides dels poetes. Yvor Winters afirmava que "Un gran crític és el més rar de tots els genis lliteraris; potser l'únic crític en anglés que mereix eixe epítet és Samuel Johnson." F. R. Leavis estava d'acort i, sobre la crítica de Johnson, va dir: "Quan ho llegim sabem, sense lloc a dubtes, que tenim ací una ment poderosa i distinguida que opera de primera mà sobre la lliteratura. Açò, podem dir en rotunda convicció, és realment crítica." Edmund Wilson va afirmar que "Les vides dels poetes i els prefacios i comentaris sobre Shakespeare es troben entre els documents més lluents i més aguts de tota la crítica anglesa".

El crític Harold Bloom va situar l'obra de Johnson fermament dins del cànon occidental, descrivint-ho com "incomparable en qualsevol crític de qualsevol nació abans o despuix d'ell ... Bat, en la millor visió de Johnson que conec, va subrallar que cap atre escritor està tan obsessionat per la comprensió de que la ment és una activitat, que es convertirà en destructiva per a un mateix o per als demés a menos que es dirigixca al treball." No és d'estranyar que la seua insistència filosòfica que el llenguage dins de la lliteratura deu ser examinat es convertira en un modo predominant de la teoria lliterària durant la mitat de el XX.

En el Regne Unit, la figura de Johnson seguix causant profunda admiració. Existixen numeroses societats formades entorn a la vida i l'obra de Samuel Johnson i dedicades al seu estudi i fruïment. En el bicentenario de la mort de Johnson, en 1984, l'Universitat d'Oxford va celebrar una conferència d'una semana de duració en 50 ponències, i el Consell de les Arts de Gran Bretanya va organisar una exposició de "retrats jonsonianos i atres recorts". The Times i Punch varen produir paròdies de l'estil de Johnson per a l'ocasió. En 1999, el canal de televisió BBC Four va posar en marcha el Premi Samuel Johnson, un guardó per a obres de no ficció.

La mitat de la correspondència que es conserva de Johnson, junt en alguns dels seus manuscrits, edicions dels seus llibres, pintures i atres objectes relacionats en ell, es troben en la biblioteca de la Universitat d'Harvard des de 2003. La colecció inclou borradors del seu Pla per a un diccionari, documents relacionats en Hester Thrale Piozzi i James Boswell (incloses les proves corregides de la seua Vida de Johnson) i una tetera propietat de Johnson.

Johnson conta en dos museus en el Regne Unit. El principal es troba en la seua casa natal de Lichfield, conservada intacta, i que alberga numerosos objectes personals i correspondència i escrits seus, principalment procedents de l'abundant llegat d'objectes personals que va deixar al seu sirviente Francis Barber. El segon és la casa en la que va viure entre 1748 i 1759 en Gough Square, Londres, que va ser restaurada al començament de el XX i oberta al públic en 1914. També conta en vàries estàtues: una situada front a la seua casa natal en la plaça del mercat de Lichfield; una atra en Aldwych en Londres; una atra en Stratford-upon-Avon; i una atra en Uttoxeter. Front a la casa de Johnson en Gough Square es troba una estàtua del seu gat, Hodge. El 18 de setembre de 2017, Google va commemorar el 308º natalici de Johnson en un Google Doodle. La data de la seua mort, el 13 de decembre, es commemora en el Calendari dels Sants de la Iglésia d'Anglaterra. Hi ha un monument en el seu honor en la Catedral de Sant Pablo de Londres.

Obres selectes

Biografies, crítiques, treballs lexicogràfics
1745	Life of Richard Savage
1755	A Dictionary of the English Language
1765	The Plays of William Shakespeare
1775	A Journey to the Western Islands of Scotland
1781	Vides dels poetes anglesos més eminents
Ensajos, panflets, revistes
1747	Pla for a Dictionary of the English Language
1750-1752	The Rambler
1758-1760	The Idler
1770	The False Alarm
1774	The Patriot
Poesia
1738	London
1747	Prologue at the Opening of the Theatre in Drury Lane
1749	The Vanity of Human Wishes
	Irene, a Tragedy
Novela curta
1759	The History of Rasselas, Prince of Abissinia

Cites

• "Comunament s'observa que quan dos anglesos es troben, de lo primer que parlen és sobre el temps; estan impacients per dir a l'un atre lo que abdós ya saben, que fa calor o fret, que està solejat o nuvolat, ventoso o calmat."
  • The Idler, n.º 11 (24 de juny de 1758) [1]
• "El patriotisme és l'últim refugi dels canalles."
• "Els crits més alts que clamen per la llibertat se senten entre els traficants d'esclaus negres."
  • Taxation No Tyranny; An Answer to the Resolutions and Address of the American Congress (London, 1775)
• "L'èxit en la vida consistix en seguir sempre alvance."
• "El que aguarda per a fer molt d'una sola volta, mai farà res."
• "El que fa una béstia de sí mateixa, es desfà del dolor de ser humà."
• "Casar-se per segona volta és el triumfo de l'esperança sobre l'experiència."

• "En el seu vol natural, l'esperit humà no va de plaure en plaure, sino d'esperança en esperança."
• "És necessari esperar, encara que l'esperança haja de vore's sempre frustrada, puix l'esperança mateixa constituïx una dita, i els seus fracassos, per freqüents que siguen, són menys horribles que la seua extinció."
• "La curiositat és una de les més permanents i segures característiques d'una vigorosa inteligència."
• "La prudència guarda en seguritat a la vida, pero poques voltes la fa benaventurada."
• "Les cadenes d'un hàbit no se senten; les adquirim en molta facilitat, mes despuix nos costa molt trencar-les."
• "Les diminutes cadenes dels hàbits són generalment massa menudes per a sentir-les, fins que apleguen a ser massa fortes per a trencar-les."
• "Cap, imitant a uns atres, va aplegar a ser autènticament gran... i va deixar de ser ell."
• "Els nostres desijos sempre s'aumenten en les nostres possessions. El coneiximent de que hi ha alguna cosa encara que nos puga satisfer, no es pot comparar en el goig de les coses que tenim per davant."
• "Que la gent vulgar expresse les seues idees en claritat està llunt de ser cert, i quan ho fa no es deu a la seua facilitat d'expressió, sino a la superficialitat de les seues idees."
• "Es pot tindre per companyera la fantasia, pero es deu tindre com a guia a la raó."
• "Tinga lo que tinga, gaste menys."
• "Conforme sigues més de la humanitat, espere menys d'ella, i ara estic dispost a dir que un home és bo en menor exigència de la que abans hauria impost."
• "Mai he conegut a un dissident capaç de raonar."
• "Podré ser conquistat, pero no capitularé."
• "Senyor, he trobat un raonament idòneu per a vosté, pero no em considere en l'obligació de trobar-li també un sensat enteniment."
• "¿Senyor, tant desconeix vosté la naturalea humana com per a ignorar que un home be pot ser molt sincer en bons principis sense que per això els duga mai a la pràctica?"
• "Aquell que alaba a tot lo món no alaba a ningú."
• "A les persones més habitualment cal recordar-los que informar-los."
• "El coneiximent pot ser de dos espècies: o be coneixem un tema nosatres mateixos, o be sabem a on trobar informació sobre ell."
• "La vida és un viage de carència en carència, no de goig en goig."
• "És millor viure ric que morir sent-ho."
• "Si estàs solament, no estigues desocupado; si estàs desocupado, no estigues sol."
• "És rar que hi haja tan pocs llectors en este món, pero tantes llectures. La gent en general no llig per pròpia voluntat si són capaces de trobar qualsevol atra cosa que els entretinga."
• "De tots els sorolls, crec que la música és el menys desagradable."
• "Cap home serà mariner si troba alguna manera de que ho envien a presó, puix estar en un barco és com estar en una presó, pero en el risc afegit de morir ofegat."
• "Una mosca, senyor, pot picar a un cavall majestuós i fer-ho estremir-se de dolor; pero la primera seguirà sent res més que un insecte, i el segon, empero, un cavall." (Referint-se als crítics)
• "Els diccionaris són com els rellonges: el pijor és millor que cap, pero del millor un no pot esperar que siga del tot precís."
• "Hi ha poques coses que resulten impossibles de la mà de la paciència i de la diligència."
• "Els eixemples tenen més força que els preceptes."
• "El món encara no s'ha agotat del tot: deixeu-me vore alguna cosa demà que encara no hi haja vist hui."
• "Aquell que es convertix en una fera es lliura del dolor de ser home"
• "PATROCINADOR, sust.: Algú que tolera, recolza o protegix a uns atres. Usualment, un desgraciat que recolza en insolència, i és pagat en adulació."
• "AVENA, sust.: Cereal que en Anglaterra servix d'aliment als cavalls, pero del que en Escòcia s'alimenten les persones."
  • En resposta a esta definició de la avena, una dama escocesa li va dir: "Senyor, nosatres en Escòcia també donem avena als cavalls", a lo que el Dr. Johnson va contestar: "M'alegre, senyora, de que en Escòcia es cuide tan be als cavalls com a les persones."

Bibliografia

• Bat, Walter Jackson. The Achievement of Samuel Johnson (1978), i Samuel Johnson (1977).
• Chesterton, G. K. The Judgment of Dr. Johnson, 1927.
• Coletes Blanco, A. Introducció. Viage a les Illes Occidentals d'Escòcia. Per Samuel Johnson. Oviedo: KRK, 2006. 9-122.

• Johnson, Samuel. Falkland-Malvines. Panflet contra la guerra. Edició, traducció i notes per Daniel Attala. Madrit: Fórcola, 2012.
• Quinney, Laura. "Chapter 2: Johnson in Mourning" in Literary Power and the Criteria of Truth (1995).
• Reddick, Alan: The Making of Johnson's Dictionary (Cambridge, 1990.)
• Stone, John. 'On the Trail of Early Rambler and Idler Translations in France and Spain,' The Johnsonian News Letter 57.1 (2006): 34-41.
• Stone, John. 'Translated Sociabilities of Print in Eighteenth-Century Spain.' Cultural Transfer through Translation: The Circulation of Enlightened Thought in Europe by Means of Translation ed. Stefanie Stockhorst. Ámsterdam: Rodopi, 2010. 263-278. [estudi de la traducció directa al castellà d'un ensaig de la série The Idler, publicada en El novelero dels estrados en 1764]
• Watkins, W. B. C. Perilous Balanç: The Tragic Genius of Swift, Johnson, and Sterne (1939).
• Wharton, T. F. Samuel Johnson and the Theme of Hope (1984).

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Samuel Johnson.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Samuel Johnson en Viquidites.