Robert Walpole

Robert Walpole

Robert Walpole, 1.° comte d'Orford (Houghton, Norfolk, 1676 - Londres, 1745), conegut entre 1725 i 1742 com Sir Robert Walpole, fon un destacat polític anglés, considerat de facto com la primera persona en ocupar el càrrec de primer ministre del Regne Unit de Gran Bretanya. Va ocupar el poder durant casi 21 anys, des de 1721 fins a 1742. És recordat també per la valiosíssima colecció de quadros que va reunir, el núcleu dels quals més selecte es conserva ara en el Museu del Hermitage en San Petersburgo.

Biografia

Robert Walpole va nàixer en 1676 en el sí de la seua família noble en Houghton Hall, prop de King's Lynn en el comtat de Norfolk en Anglaterra. Fill del coronel Robert Walpole (1650 - 1700), diputat per la circumscripció del Castle Rising en els Comuns, i de la seua esposa Mary de fadrina Burwell, era el tercer de dèsset fills, huit dels quals varen morir durant l'infància.

Educat primer en el colege Eton i després en Cambridge, va abandonar en 1698 els seus estudis a raïl de la mort del seu germà major, en l'intenció d'ajudar al seu pare en l'administració de les propietats familiars. Fins al moment, i com a fill segundón, hi havia estat destinat a ser clerc, pero la seua situació va canviar en convertir-se en l'hereu del seu pare. A partir d'eixe moment, i espolejat pel seu pare, començaria a interessar-se per la política, en la que estava destinat a succeir al seu pare com a diputat en la seua circumscripció.

Carrera política

La carrera política de Walpole va començar en 1701, quan va guanyar les eleccions parlamentàries, succeint en el seu escan al seu propi pare, que havia mort tres mesos abans. Pronte va demostrar una gran ambició : en 1702 va deixar el seu escan per Castle Rising i es va presentar i va guanyar les eleccions parlamentàries per King's Lynn, una localitat de prou més importància que havia de proporcionar-li major influència en el parlament britànic.

De la mateixa manera que el seu pare, Walpole va ser des del principi un celós membre del partit Whig, que en aquell llavors, i gràcies als èxits de la revolució Gloriosa, dominava la política britànica en oposició al més conservador partit Tory. Havent-se llaurat una exitosa carrera en Londres, en 1705 Walpole va ser nomenat membre del consell del Almirantazgo, cos encarregat d'administrar la marina anglesa. Eixe nomenament va llançar la seua carrera, puix les seues habilitats com a administrador i organisador pronte varen ser percebudes, i en 1708 Lord Godolphin, llavors el líder informal del govern de la regna Ana, ho va nomenar secretari d'Estat de Guerra. Des d'este lloc va servir com a assessor i conseller del duc de Marlborough, comandant en cap de les forces britàniques en la guerra de Successió Espanyola que venia desenrollant-se des de 1700. La seua rodalia a Marlborough, figura dominant en el panorama polític anglés per l'íntima amistat de l'esposa d'est en la regna Ana, pronte convertiria a Walpole en un dels principals membres del gabinet britànic.

En 1710, Lord Godolphin i bona part del partit Whig varen pressionar a la justícia britànica per a que el sacerdot protestant Henry Sacheverell, que predicava sermones marcadament contraris al partit Whig, fòra detingut i jujat. El juí va ser tremendament impopular, causant inclús un tumult popular, i va acabar tirant del poder al partit Whig i a Marlborough en les eleccions de 1710. El nou govern, liderat pel Tory Robert Harley, I Comte d'Oxford i Comte Mortimer en 1711, va cessar a Walpole, a qui no obstant se li va permetre seguir fins a 1711 com tesorer de la Marina, càrrec que ocupava de manera informal des de 1708. De fet, el Speaker Harley va intentar guanyar-se per a sí a Walpole, invitant-ho a entrar en el partit Tory, alguna cosa que Walpole va rebujar de manera molt vehement, en convertir-se en la béstia negra del partit Tory en els Comuns.

Els Tories no varen tardar en venjar-se, promovent en 1712 la reprovació formal de Walpole com parlamentari, alegant suposts càrrecs de corrupció. La maniobra va tindre èxit, perque Walpole va ser expulsat del seu escan en la Cámara i jujat per la Cambra dels Lores, que, formada en la seua major part per Tories afins al govern, ho va condenar a sis mesos de presó en la torre de Londres. Vist com una víctima política en un juí injust, Walpole seria reelegit com diputat per la circumscripció de King's Lynn en 1713. A conseqüència de dit l'assunt, Walpole desenrollaria una profunda animadversión cap a Lord Bolingbroke i el propi Comte d'Oxford i Comte Mortimer, artífexs de la seua condena.

En 1714 va morir la reina Ana, i va ser succeïda per un cosí lluntà seu Jorge I, príncip elector d'Hannover. Jorge I desconfiava dels Tories, en els qui vea uns opositors el seu propi dret al tro (tradicionalment, els Tories s'havien emmarcat a favor de la causa de la casa Estuardo). En aplegar al tro, va cessar al govern Tory i es va decantar de manera prou explícita per un govern Whig, havent segut estos els que havien promogut la seua causa al tro. Aixina, en 1714 Robert Walpole, com a membre prominent del partit Whig, va ser nomenat conseller privat del rei i pensionario de l'Eixèrcit, càrrec des del que s'administrava les finances de l'eixèrcit anglés. Igualment, va ser nomenat membre d'un comité secret que va investigar els actes del gabinet Tory anterior, un acte de venjança política des del que Walpole va eixercir la seua pròpia en conseguir que Robert Harley MP fòra expulsat de la Cámara, i que Lord Bolingbroke fora reprovat dels Lores.

Lord Halifax, que havia actuat com a líder del gabinet, va morir en 1715, i Walpole, reconegut com el principal membre del partit Whig, va ser ascendit als càrrecs fonamentals de primer Lord del Tesor i canceller de Facenda. Des d'estos càrrecs va promoure una série de reformas mercantilistas, com la creació d'un fondo de garantia en l'objecte de reduir el deute públic. No obstant, el nou gabinet cauria pronte per les friccions internes entre el seu líder, Lord Townsend, recolzat per Walpole, i uns atres dels seus membres, principalment el diputat James Stanhope i Lord Sunderland. Mentres Walpole i Townsend veen com el rei anteponia els interessos de la casa d'Hannover als d'Anglaterra, Stanhope i Sunderland eren ferms partidaris de la política pro-hannoveriana. Stanhope i Sunderland varen saber guanyar-se el favor del rei en promoure el per llavors prometedor negoci de la Companyia de les Mars del Sur. Lord Townsend va caure en desgràcia, i Walpole, debilitat per això, va dimitir en abril de 1717.

Al temps, per motius igualment polítics, el propi rei havia tingut severes diferències en el seu fill Federico, príncip de Gales, i est va començar a agrupar a una caçola de polítics Whig contraris a la política del gabinet Stanhope, entre els que es trobava Walpole, qui travaria amistat en el futur Jorge II. No obstant, el descontent popular en la política hannoveriana del govern va fer que, davant la possibilitat de perdre les eleccions, Stanhope i Sunderland tingueren que reconciliar-se en els seus opositors Whig, i varen nomenar a Walpole president del Consell Real, càrrec que va supondre el seu regrés de nou al govern, en contra dels desijos del príncip de Gales, que encara desdenyava al gabinet del seu pare.

Ascens al poder

Poc despuix de tornar al govern, el regne de Gran Bretanya es va vore sacsat per una profunda crisis econòmica sorgida a raïl de la fallida de la Banca Law (1720) en França i de l'esclat de la bombeta de les Mars del Sur en la pròpia Anglaterra.

La Companyia de les Mars del Sur havia segut fundada per Lord Oxford i el partit Tory com a instrument polític baix el seu control en el que poder eixercir un ferm control econòmic sobre les finances públiques angleses. Llavors, el banc d'Anglaterra, fundat en 1694, estava baix control Whig, i davant l'ascens dels Tories de Harley en poder s'havia opost a finançar qualsevol mida monetària expansiva destinada a finançar les activitats del govern Tory. En resposta, Robert Harley i els Tories varen crear la Companyia de les Mars del Sur. En principi, la Companyia tenia per objecte gestionar el assent comercial que la Gran Bretanya havia guanyat d'Espanya a raïl de la pau de Utrecht, en virtut del com Gran Bretanya havia adquirit certs drets comercials en les colónies espanyoles en Amèrica del Sur. En realitat, la Companyia tenia per objecte la gestió del deute públic britànic.

Davant els immillorables tipos d'interés que va escomençar a oferir per a colocar el deute públic britànic, i per les excelents i exagerades perspectives del recentment obert comerç en les colónies espanyoles, les accions de la Companyia varen sofrir una espiral especulativa que es va vore inicialment truncada quan, en 1718, Felipe V va revisar els privilegis comercials d'Anglaterra en les colónies espanyoles, llimitant-los grandement. Aixina i tot, la gestió del deute públic va permetre a la Companyia mantindre's a flotació, i continuar en èxit les seues activitats.

En 1714 la Companyia va quedar en mans del govern Whig del que Walpole formava part, i va ser afiançada per Stanhope i Sunderland com un instrument de gestió del deute públic. La pau de Utrecht havia reduït la despesa pública considerablement, en lo que les finances públiques angleses estaven lo suficientment enfortides com per a fer l'inversió en deute de la Companyia lo suficientment atractiva. A raïl de les exagerades proyeccions de beneficis, la desinformació i pràctiques empresarials rayando l'estafa, molts chicotets inversors varen començar a colocar els seus actius líquits en deute de la Companyia, i el valor dels abonaments i accions de la mateixa es va disparar: de 180 lliures per acció en giner de 1720 es va passar a 1000 lliures per acció en agost de 1720. No obstant, els desequilibris entre el valor nominal i el cotisat dels abonaments era immens, i, espolejat per les notícies de la fallida de la Banca Law en França, pronte va començar a sospitar-se que la Companyia, que des de 1718 a penes podia dedicar-se al comerç en el Carib, no disponia de ferramentes per a fer efectiu el nominal de les accions. Açò va produir una remugada d'inversors que, des d'agost de 1720, varen solicitar recuperar els seus depòsits en la Companyia, produint la bancarrota de la mateixa, sense liquidea per a atendre els requeriments, i el desplome de les seues accions en bossa, que per a decembre de 1720 tornaven a valdre 100 lliures per acció.

L'esclat de la bombeta va arruïnar a un gran número d'inversors, i es va crear una comissió parlamentària per a investigar l'escàndal. A raïl de la mateixa, es va descobrir una intrincada feltre de corruptelas en les que estaven implicats bona part dels membres del gabinet, entre ells els propis Stanhope i Sunderland. La mort del segon en 1721 i la forçada dimissió del primer varen deixar a Walpole com la principal figura del gabinet, de manera que en abril de 1721 va ser nomenat primer Lord del Tesor, canceller del Exchequer i líder de la Cámara. A partir d'este moment i fins a 1742, Walpole actuaria com primer ministre de facto de Gran Bretanya. cal senyalar, no obstant, que dit càrrec, el de primer ministre, no existia de manera oficial en Gran Bretanya; de fet, el títul oficial del primer ministre britànic sempre ha segut el de primer Lord del Tesor, en virtut de la tradició iniciada per Robert Walpole, que va ocupar eixe càrrec durant tot el seu mandat, i per lo que és reconegut com el primer ministre britànic.

L'acció política de Walpole va encarar des del primer moment la crisis econòmica, rescatant a la Companyia de les Mars de Sur per mig de l'injecció de diners públics i el seu posterior desmembramiento en dos companyies de gestió de deute, el banc d'Anglaterra i la Companyia Britànica de les Índies Orientals (HEICS), i tractant de paliar la crisis de liquidea del sistema econòmic britànic, que s'havia resentit per la fallida de la Banca Law de França. Despuix del seu èxit en eixa acció, Walpole va conseguir guanyar-se el respal de bona part del partit Whig. Paralelament, va desenrollar una política d'aliances en les potències protestants. El descobriment d'una conspiració jacobita en 1721 va ajudar a reforçar la seua posició, a l'hora que la pròpia ascendència de Walpole sobre el rei conseguia que este s'anara desentender cada volta més de les llabors de govern, debilitant aixina el paper del monarca, que delegaria tota la llabor de govern en Walpole.

En març de 1726 es va produir la mort en estranyes circumstàncies de la seua germana Dorothy. En 1727, en la mort de Jorge I, la posició de Walpole en el govern va semblar tambalejar-se, en pujar al tro el seu antic enemic Jorge II. No obstant, aconsellat per la regna Carolina, amiga de Walpole, Jorge II va decidir mantindre al mateix en el càrrec. Des de 1727, la política exterior de Walpole va ser orientant-se cada volta més cap a un enteniment en Àustria, potència catòlica que refrenaba les ànsies expansionista de Prusia. En 1731, per a rubricar l'acostament, Walpole va enviar a Lord Chesterfield, parent del seu antic rival Stanhope, a Viena en l'intenció de negociar una aliança en Àustria. Açò va provocar un enfrontament en Lord Townsend, qui no vea en bons ulls una aliança en una potència catòlica. No obstant, l'èxit de Chesterfield, que es va traduir en la firma del tractat de Viena en 1731, va desplaçar políticament a Townsend, deixant a Walpole totalment a càrrec de la facció Whig del govern.

L'influència de Walpole no va deixar de créixer. Es va fer en una sòlida majoria de seguidors en el Parlament, i durant la década dels trenta va eixercir un férreu control sobre la vida política anglesa. Això, junt en la seua escandalosa vida privada, li va valdre ser objecte de viscerals crítiques, que es varen plasmar en els escrits i obres de teatre satíriques de lliterats com John Gai, Jonathan Swift, Alexander Pope, Samuel Johnson i Henry Feilding. Les obres teatrals d'este últim, en les que els atacs contra Walpole no deixaven de créixer, varen fer que este promoguera en el parlament una de les seues lleis més célebres, la Theatrical Licensing Act de 1737, que establia una censura prèvia de les obres a ser representades en teatres. Açò va acabar de facto en les crítiques obertes contra Walpole, pero no només no les refrenó, sino que les va avivar. Pronte Walpole passaria a ser vist com un dictador i un tirà.

Caiguda

En 1737, en la mort de la regna Carolina de Gran Bretanya, la posició de Walpole va començar a debilitar-se. Desgastat per l'eixercici del poder i l'impopularitat d'algunes de les seues polítiques, una creixent oposició Whig, encapçalada per George Grenville i William Pitt "el Vell" va començar a trobar-se en la caçola del Federico príncip de Gales, i Walpole va començar a ser atacat en el Parlament.

Com a manera de rellançar el seu liderage, Walpole va iniciar, segons pareix a regañadientes, la cridada guerra de l'Assent contra Espanya. Ocorria que, en virtut dels acorts sorgits de la pau de Utrecht, Anglaterra havia adquirit drets de comerç en les colónies espanyoles d'Amèrica. Dits drets, considerats abusius i no vinculants (els havia negociat França) havien segut revocats per Felipe V en 1718, iniciant-se entre abdós països una série de disputes comercials que varen culminar quan Robert Jenkins, un contrabandista i corsario anglés, va declarar davant el Parlament que un inspector de #aduana espanyol li havia tallat l'orella durant una inspecció. El Parlament va declarar la guerra, i es urdió una de les expedicions militars més desastroses de l'història: el lloc de Cartagena d'Índies en 1741. En 1741, noliejant una armada de 195 navío, Anglaterra va enviar un contingent armat d'uns 30 000 hòmens a prendre Cartagena d'Índies. Encara que la ciutat estava protegida per poc més de 3000 hòmens (capitaneados per Blas de Lezo) i 6 navío, els anglesos, pésimamente dirigits pel almirant Edward Vernon, varen ser humillantemente derrotats, sofrint unes 18 000 baixes. Si ben Espanya va fracassar en el seu intent d'invadir la colónia anglesa de Geòrgia, Walpole, que havia venut l'expedició com alguna cosa segur, no va poder mantindre's en el poder: despuix d'encobrir la derrota prohibint tota publicació de la mateixa, l'assunt va eixir aixina i tot a la llum, i en 1742 va perdre les eleccions parlamentàries, a raïl de la qual es va presentar una moció de censura en contra seua en el Parlament (en aquell llavors, el govern ho nomenava el Rei, no el Parlament). Walpole va tindre que dimitir, encara que va ser recompensat pel Rei, que ho va nomenar comte de Orford i membre de la Cambra dels Lores.

La marcha de Walpole va supondre el fi de l'aliança estratègica en Àustria, alguna cosa que va coincidir en la mort del emperador Carlos VII sense descendència masculina, lo que va ser aprofitat per Prusia per a invadir la Silesia en el respal de Baviera, lo que va espolejar l'inici de la cridada guerra de Successió Austríaca. El nou gabinet anglés, encapçalat per Lord Wilmington, no va saber reaccionar davant els nous acontenyiments i va caure en 1743; els partidaris de Walpole varen creure que este resorgiria com a líder del govern. No obstant, falte de respals sérios en el sí dels Whigs, i davant la creixent influència del partit Tory, Walpole va haver de resignar-se i es va retirar definitivament de la vida pública. Encara que va seguir eixercint certa influència política, no va tornar a aparéixer pel parlament, fallint en Londres, a l'edat de 69 anys, en 1745.

Colecció d'art

Artícul principal → Colecció Walpole.

Walpole amasó una formidable colecció de pintura [1], en la que va decorar les seues vàries residències i principalment Houghton Hall. Incloïa eixemples de Rubens, Van Dyck, Nicolas Poussin i Rembrandt. Despuix del seu decés, en 1751 es va subastar un chicotet grup d'obres, i davant el temor de que les més importants ixqueren del país, en 1777 va sorgir una proposta per a que el Parlament les comprara per a expondre-les en un museu públic. Tal iniciativa va fracassar, i en 1779 el núcleu més valiós de la colecció va ser adquirit per Catalina la Gran per a cimentar l'ara formidable acervo pictòric del Hermitage.

Família i vida privada

El 30 de juliol de 1700 es va casar en Catherine Shorter (fallida el 20 d'agost de 1737), en qui va tindre dos filles i quatre fills:

• Robert Walpole, II comte de Orford (1701 - 31 de març de 1751), que es va casar en Margaret Rolle (17 de giner de 1709 - 13 de giner de 1781), pero la XV baronesa Clinton, el 26 de març de 1724 i va tindre un fill únic: George Walpole, III comte de Orford i XVI baró Clinton, que va morir fadrí en 1791.
• Katherine Walpole (13 de maig de 1703 - 22 d'octubre de 1722), que va morir fadrina en Bath en el Somerset.
• Horace Walpole (1704 - 24 de juliol de 1704).
• Mary Walpole, comtesa de Cholmondeley (1705 - 2 de giner de 1732), que es va casar en l'III comte de Cholmondeley el 14 de setembre de 1723 i va tindre dos fills; antepassats de David, VII marqués de Cholmondeley.
• El hon. Sir Edward Walpole (1706 - 1784), qui tenia una filla illegítima, María Walpole, que més tart es va casar en la família real britànica, convertint-se en l'esposa del príncip Guillermo, duc de Gloucester i d'Edimburc, germà del rei Jorge III; antepassats de Diana, princesa de Gales.
• Horace Walpole, IV comte de Orford (1717 - 1797) i destacat noveliste.

En acabant de que morira Lady Walpole, es va casar en el seu amant, Mary Skerritt, el 3 de març de 1738. Prèviament, i per a escàndal de l'alta societat, havien vixcut obertament junts en el parc Richmond i en Houghton Hall li'ls hi havia vist junts des d'a lo manco 1724. Ademés, era públic que ella li havia donat una filla illegítima que ya no era illegítima despuix del matrimoni dels seus pares i, com la filla d'un comte, es va convertir en Lady María Walpole - que es va casar primer en el coronel Charles Churchill (1720 - 1812), nebot-net del I duc de Marlborough, i segon en l'I comte Cadogan. La segona Lady Walpole va morir d'un abort involuntari 3 mesos despuix del matrimoni. Per a llavors, Lady Walpole ya havia segut objecte de la burla i l'escarni públic; en 1728 el dramaturc John Gai va retratar a la parella com Macheath i Polly en l'Òpera dels tres centaus.

Vore també

• Baró Walpole
• Casa d'Hannover
• Regne de Gran Bretanya
• Colecció Walpole

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Robert Walpole.
• Bio de Walpole sobre www.gov.uk
• Houghton Hall en Norfolk
• www.npg.org.uk

Predecessor: Posat creat

Primer ministre de Gran Bretanya 1721 a 1742

Successor: Spencer Compton, I comte de Wilmington