Voleibol

Erro al crear miniatura:

Voleibol

Erro al crear miniatura:

Partit de voleibol internacional femení.

El voleibol, vóleibol, volibol, vólibol, balonvolea o simplement vóley (en inglés: volleyball; Plantilla:AFI-en) és un deporte que es juga en una pilota i en el que dos equips, integrats per sis jugadors cada u, s'enfronten sobre una àrea de joc separada per una ret central. L'objectiu del joc és passar el baló per damunt de la ret, conseguint que aplegue al sol del camp contrari mentres l'equip adversari intenta impedir simultàneament que ho conseguixca, forçant-ho a errar en el seu intent. Sorgix una fase d'atac en un equip quan intenta que el baló toque el sol del camp contrari mentres que en l'atre equip sorgix una fase de defensa intentant impedir-ho. El baló deu ser tocat o impulsat en colps nets, pero no pot ser parat, subjectat, retingut o acompanyat. Cada equip dispon d'un màxim de tres tocs per a tornar el baló al camp contrari (ademés del contacte del bloqueig). El baló es colpeja normalment en mans i braços. Des de fa alguns anys està permés el contacte del baló en qualsevol part del cos, inclosos els peus. Una de les característiques més peculiars del voleibol és que els jugadors tenen que anar rotando les seues posicions a mida que van conseguint punts. El deport va tindre el seu orige en Estats Units en 1895, sent hui molt popular i practicant-se en casi tot lo món. Ho regula la Federació Internacional de Voleibol (FIVB) i en ella es troben representades 220 nacions. Han encapçalat els rànquings de començos d'el Plantilla:SIGLE Brasil, Estats Units, Itàlia i Rússia. La llista de nacions que lideren el deport continua en Japó, Sèrbia, Polònia, Cuba, República Dominicana, China i Alemània. D'acort en estimacions de la FIVB, una sexta part de les persones en tot lo món participa en el voleibol, activament o com a espectador. El voleibol és un dels deports a on major és la paritat entre les competicions femenines i masculines, tant pel nivell de la competència com per la popularitat, presència en els mijos i públic que seguix als equips.

Història

Orige

Erro al crear miniatura:

William G. Morgan, el creador del voleibol.

El voleibol va ser creat el 9 de febrer de 1895 per William George Morgan, entrenador deportiu de la Associació Cristiana de Jóvens (YMCA) en Holyoke. Morgan havia realisat els seus estudis en el Colege de Springfield de la YMCA a on va conéixer a James Naismith qui, en 1891, havia inventat el joc del bàsquet. El voleibol va ser ideat en principi com una alternativa més assossegada al bàsquet, puix encara que este s'adaptava be als jóvens, els membres de major edat requerien un joc menys intens. Inicialment ho va denominar Mintonette. Per tant el bàsquet i el voleibol es varen inventar al final d'el Plantilla:SIGLE en dos ciutats, Holyoke i Springfield, separades per sol 16 km i abdós deports varen sorgir en la Associació Cristiana de Jóvens (YMCA) difonent-se ràpidament a nivell internacional per totes les seues organisacions associades. Va ser dissenyat per a gimnasis o llocs tancats i també es pot jugar a l'aire lliure. Es tractava d'un joc per equips, que guardava semblances en el tenis o el balonmà. Morgan va desenrollar també les primeres regles, les que contemplaven un camp de joc de 7,62 m × 15,24 m (25 peus × 50 peus) i una ret d'1,98 m d'altura (6 peus en 6 polzades). El número de jugadors era illimitat, com aixina mateix la cantitat permesa de contactes en el baló. En cas d'una jugada de traga erròneu, existia una segona oportunitat, tal com en el tenis. En motiu de la conferència de tots els entrenadors deportius del YMCA realisada en Springfield al començament de l'any 1896, Morgan va presentar el nou joc i va trobar bona resonància entre els seus colegues. Degut a que la pilota es juga directament en l'aire, sense que toque el sol (lo que en anglés es denomina volley), Alfred Halstead va propondre el nom de volley ball. Esta proposta es va aprovar i el joc es denomina en anglés fins a hui d'igual manera, pero des de 1952 va començar a escriure's en una única paraula: volleyball. Posteriorment, les regles també varen sofrir algunes modificacions. El primer baló va ser dissenyat especialment a petició de Morgan per la firma A. G. Spalding & Bros. de Chicopee, Massachusetts.

Erro al crear miniatura:

Partit URSS-Israel jugat en 1952 en el campeonat del món de Moscou.

Expansió

En els anys següents el deport es va estendre per tot lo món. Primer va aplegar a Canadà en l'any 1900 i en seguida va aplegar a Àsia. Els soldats nortamericans ho varen introduir durant la Primera Guerra Mundial en Europa Oriental, a on es va convertir en un deport molt popular.

En 1912 es varen revisar les regles inicials en lo que referix a les dimensions de la cancha. També es va fixar el tamany del baló, que fins a llavors no havia segut determinat. Es va llimitar a sis el número de jugadors per equip, i es va incorporar la rotació en el traga.

En 1916 la Guia de Voleibol de Spalding senyalava que el voleibol havia alcançat 200 000 jugadors en els Estats Units distribuïts aixina: YMCA (chiquets, jóvens i adults) 70 000; YMCA (chiquetes i dònes) 50 000; Escoles (chiquets i chiquetes) 25 000 i Universitats (jóvens) 10 000. També en 1916 la YMCA va solicitar a la Associació Nacional Atlètica Universitària (NCAA), que publicara les seues regles per a que la difusió fora més ràpida entre els estudiants.

En 1922 es regula el número de tocs per equip, fixant-ho en tres i es llimita l'atac dels zagueros. També es va establir que d'estar el marcador en 14-14, devien obtindre's dos punts consecutius de ventaja per a guanyar el set. També en 1922 la YMCA va organisar lo que es considera el primer campeonat nacional nortamericà en Brooklyn, participant 27 equips d'11 estats.

En els Jocs Olímpics de 1924 el voleibol va ser presentat com a deport de demostració.

Fins a 1930 el voleibol va ser majorment considerat solament un joc d'entreteniment, existint poques trobades internacionals. No obstant en varis països d'Europa es va alcançar un alt nivell competitiu formant-se varis campeonats nacionals (sobretot en Europa de l'Est). En 1933 es va organisar el primer campeonat de la Unió Soviètica, a on els practicants alcançaven ya les 400 000 persones.

En 1947, catorze Federacions varen fundar en París la Federació Internacional de Voleibol (FIVB) sent el seu primer objectiu desenrollar i millorar les normes del voleibol. En el Campeonat Mundial de Voleibol que molt poc despuix es va realisar per primera volta, varen constituir passos importants per al seu establiment com a deport. Moltes tècniques i tàctiques que caracterisen el voleibol modern varen ser introduïdes per equips europeus. Eixemples d'açò són el bloqueig i el bagger, que Checoslovàquia va introduir en el joc en 1938 i en 1958, respectivament aixina com l'atac des de la llínea de fondo, que Polònia va mostrar per primera volta en 1974 i el sistema de 5-1, en el que jugava l'Unió Soviètica. En el segon deceni d'el Plantilla:SIGLE es va introduir en Estats Units la regla, hui vigent, de la cantitat de sis jugadors per equip. Des de 1964, el voleibol ha segut deport olímpic. La variant vóley plaja s'incorpora a la FIVB en 1986 i als Jocs Olímpics d'estiu des de 1996.

Des de fins d'el Plantilla:SIGLE i principalment al començament d'el Plantilla:SIGLE s'han introduït canvis substancials en el voleibol, buscant fer d'ell un joc més vistós. En 1998 s'introduïx la figura del jugador líbero. En 2000 es reduïx de forma important la duració de les trobades en eliminar l'exigència d'estar en possessió del traga per a puntuar; es pot guanyar punt i traga en la mateixa jugada mentres que abans es podia estar furtant tragues de forma alternativa sense que el marcador alvançara. S'ha permés el toc en qualsevol part del cos o es permet que el traga toque la ret sempre que acabe passant a camp contrari. En 2006 es plantegen dos possibles nous canvis i es proven en algunes competicions: permetre un segon traga en cas de fallar el primer (com ocorre en tenis) i dispondre en el banquet d'un segon jugador líbero en el que es pot alternar a lo llarc del partit. Finalment solament s'accepta, en la revisió aprovada en el congrés de juny de 2008 celebrat en Dubái, l'incorporació d'un segon líbero reserva i la possibilitat d'intercanviar els líberos una única volta en el transcurs del partit. En 2010 es revisa la regla del toc de ret, i es canvia: solament serà falta de toc de ret si toca la cinta superior de la ret, i incidix en la jugada. També es flexibilisa el joc en dos líberos permetent successius canvis delíbero actuante pel segon líbero a lo llarc del partit. En 2014 es revertixen els canvis sobre el toc de ret.

Variants

Existixen diverses modalitats d'este deport. Encara que en el nom de «voleibol» s'identifica la modalitat que es juga en pista d'interior, també és molt popular (i en ranc de deport olímpic) el vóley plaja que es juga sobre arena. El voleibol assentat, és una variant en creixent popularitat entre els deports per a discapacitats i la pràctica del cachibol està estesa en les comunitats de majors. La comunitat equatoriana repartida pel món practica la variant local, el ecuavóley. En caràcter més informal existixen atres variants que són practicades de forma popular en estiu, en plages i zones turístiques, com el futvóley, el water vóley o el bossaball.

Regles del joc

Camp de joc

El camp a on es disputa el joc és un rectàngul de 18 m de llarc per 9 m d'ample, dividit en la seua llínea central per una ret que separa als dos equips. En realitat el joc es desenrolla també en l'exterior, en la zona lliure, a condición de que el baló no toque el sol ni cap atre element. La zona lliure deu tindre a lo menys 3 metros, mides que per a les Competències Mundials i oficials de la FIVB aumenta a 5 m sobre les llínees laterals i a 6,5 m per a les llínees de fondo. El espai lliure sobre la pista deu tindre una altura mínima de 7 m que en competicions internacionals puja a 12,5 m.

El contacte dels jugadors en el sol és continu, utilisant habitualment proteccions en les articulacions. La superfície no pot ser rugosa ni deslizante.

Llínees

La llínea central transcorre directament baix de la ret i dividix la pista de joc en dos zones iguals de 9x9m, una per a cada equip. A 3 m de la ret una llínea delimita en cada camp la zona d'atac, zona a on es troben restringides les accions dels jugadors que es troben en eixe moment en llabors defensives (zagueros i líbero). Estes llínees, s'estenen a l'exterior del camp en traços discontinus, i la llimitació que representen es proyecta igualment en tota la llínea, inclús més allà dels traços dibuixats. Totes les llínees tenen 5 cm d'ample.

Zones i àrees

El camp de joc està rodejat d'una zona lliure d'a lo manco tres metros d'ample en la que també està permés jugar el baló. Per a jocs en un gimnasi o pabelló deportiu es recomana una altura de sèt metros lliures sobre la superfície de joc, en a on no deurien existir objectes molests o impediments com a canastres de bàsquet o anelles.

La pista de voleibol

Erro al crear miniatura: Dimensions	Erro al crear miniatura: Zones	Zona lliure Llínea central Llínea de fondo Llínea lateral Llínea d'atac Zona de traga Zona defensiva Zona d'atac Primer àrbit Segon àrbit Anotador Banquet
Erro al crear miniatura: Ret

La ret

En l'eix central del camp, exactament en la llínea central que dividix el camp, se situa una ret que es fixa de tal modo que l'altura des del pis a la vora superior siga, en les categories adultes, de 2,43 m per a hòmens i 2,24 m per a dònes. Esta ret va montada sobre uns postes l'altura dels quals aplega als 2,55 m. En les categories jovenils rigen atres altures. La ret pròpiament tal medix 1 m d'ample i entre 9,5 a 10 m de llarc de modo que cada costat descolla uns 25 a 50 cm de les llínees laterals cap a fòra de les llínees laterals.

Té dos bandes en les vores superior i inferior. Per a una millor demarcació dels llímits laterals, justament sobre les llínees laterals hi ha una banda lateral fixada a la ret perpendicularmente. Damunt descolla a cada costat una vareta de 80 cm, coneguda com a «antena». Les antenes no deuen ser tocades durant el joc, ni per la pilota, ni pels jugadors i servixen com a delimitació del sector dins del com deu jugar-se el baló per damunt de la ret. Les antenes es prolonguen mentalment sense llímits cap a dalt. La ret deu tensar-se en instalar-la ya que el fet de que el baló toque la ret no constituïx una falta i en rebotar de regrés, pot jugar-se de nou si és que a l'equip encara li queda a lo manco una de les oportunitats de toc. Els quadros de la malla que conforma la ret tenen una dimensió de 10 cm per costat. Antigament es confeccionaven en un material de fils de lli de color marró obscur o negre, entretant es fabriquen en fibres sintètiques. Els postes per a la fixació de la ret estan ubicats fòra del camp de joc, per lo general a una distància entre 0,5 i 1 m de la seua demarcació i, en el cas de campeonats internacionals, exactament a un metro.

El baló

Erro al crear miniatura:

Baló en aprovació oficial

Fins a 1998, el baló era d'un únic color clar. A partir d'eixe any, també es permet que presenten una combinació de colors. Deu ser esfèric. La seua superfície exterior està feta de cuiro o material sintètic, llaugerament acolchado i sense costures. En el seu interior conté una cambra de goma o similar reblix d'aire. És notablement més chicotet i llauger que els balons de bàsquet o fútbol: 65-67 cm de circumferència, 260-280 g de pes. La pressió interior deu situar-se entre 0,300 i 0,325 kg/cm² (4,26 a 4,61 psi; 294,3 a 318,82 milibares o hPa).

La marca dels balons s'aprova per les associacions de voleibol nacionals per a la seua pròpia jurisdicció. En l'àmbit internacional existixen varis balons de joc aprovats que es diferencien en chicotets detalls sobre color o material de confecció. Els principis generals referents a les mides i pes són iguals per a tots estos balons.

Puntuació

Els partits de voleibol es disputen al millor de cinc tandes o blocs de punts que reben, igual que en tenis, la denominació anglosaxona de set. En el moment en que un dels dos equips acumula tres sets guanyats, guanya el partit i es dona per conclós l'enfrontament. Un equip guanya un set quan alcança o supera els 25 punts en una ventaja de dos (és dir, en 25-23 es guanya, pero en 25-24 caldria esperar al 26-24 i aixina successivament mentres cap dels dos equips no conseguixca els dos punts de ventaja). De ser necessari el quint set, el de desempat, l'objectiu és conseguir 15 punts i es mantenen els dos de ventaja. Este set té aixina una duració més reduïda. La duració de les trobades de voleibol és molt variable, podent necessitar jugar-se de 3 a 5 sets (ben un resultat de 3-0, 3-1 o 3-2), i tindre una duració variable des d'al voltant d'una hora fins a inclús més de dos hores i mija. Els camps se sortegen abans del partit, aixina com el traga inicial. En cada set es produïx un canvi de camp i es va alternant el primer traga. En cas de ser necessari el quint set, set decisiu, es procedix a un nou sorteig i ademés es realisa un canvi de camp en alcançar-se el punt 8 pel primer dels equips. Es conseguix punt quan l'equip contrari comet alguna de les següents faltes o infraccions:

• Si el baló toca el sol dins del propi camp, tant si l'últim toc correspon a un jugador propi com a un de l'equip contrari.
• Si el baló acaba fòra de la pista de joc, siga per un atac desacertat sobre el camp contrari o per un error en tractar de defendre. La falta correspon al jugador i a l'equip que va tocar el baló per última volta, i s'anota punt el contrari. Es considera fora el contacte en el sostre, públic o qualsevol element del pabelló, o els mateixos colegiats. El contacte en la ret, postes o varetes per la part exterior a les bandes laterals és també fora.
• Si se supera el número de tres tocs permesos sense haver passat el baló al camp contrari, o si un mateix jugador toca dos voltes seguides el baló. Com a excepció, en cas de toc del bloqueig, eixe primer toc no es contabilisa per a la falta dels quatre tocs d'equip ni per al doble individual.
• Si en el moment del traga els jugadors estan situats de forma incorrecta, o siga, que no està ajustada a la rotació corresponent.
• Si el toc del baló és incorrecte i hi ha retenció o acompanyament (dobles en este cas).
• Si un jugador zaguero ataca més allà de la llínea d'atac. Elíbero no pot participar de cap modo en el bloqueig i té restringit l'atac, com ya s'ha vist.
• Si un jugador penetra el camp contrari per baix de la ret interferint en el joc del contrari, o si un peu traspassa completament la llínea central.
• Si es produïx contacte en la ret —entre les varetes— en jugar el baló, independentment de que açò interferixca en el joc. És també falta el contacte en la part de ret exterior a les varetes o qualsevol dels postes o elements accessoris si açò interferix el joc.
• Si es realisa una recepció en els dits en falta (dobles en el contacte).
• Si al moment del servici, el jugador chafa o traspassa la llínea de la cancha.

El joc

L'objectiu del joc és que un equip passe el baló per damunt de la ret i toc el sol del camp contrari, i també evitar que l'equip adversari realise lo mateix en el camp propi. Cada equip té tres tocs per a passar el baló al camp contrari (ademés del contacte del bloqueig). El baló es posa en joc en un traga que és un colpege del sacador que intenta enviar-ho al camp adversari per damunt de la ret. El joc seguix fins que el baló toca el paviment, ix fòra o un equip no pot tornar-ho en condicions. L'equip que guanya la jugada anota el punt. Quan guanya el punt l'equip que no trea, conseguix també el traga per al pròxim punt i els seus jugadors deuen rotar en el sentit de les agulles del rellonge.

Cada equip juga en sis jugadors que poden ser substituïts en condicions. Tres dels jugadors formen la llínea davantera, en tasques d'atac i els atres tres es coloquen darrere i actuen de defensors o zagueros. L'equip complet ho poden formar un màxim de 14 jugadors (12 més 2 líberos), un entrenador, un entrenador assistent, un massagista i un mèdic. Cada jugador s'identifica per un número distint, de l'1 al 20, número que apareix tant en la part davantera com en l'atrassera de la camiseta. Un dels jugadors serà el capità de l'equip i s'identifica per una banda visible baix del seu número. Els líberos no poden ser capità i són els únics que poden i tenen que vestir una indumentària distinta, generalment de distints colors al restant de l'equip.

Erro al crear miniatura:

Rotacions en voleibol.

Les rotacions

En 1923 es varen introduir les rotacions per a millorar el sistema de joc fent que tots els jugadors s'eixerciten en els distints llocs, lo que supon que deuen conéixer tots els aspectes del joc. Les rotacions introduïxen una gran variabilitat sobre el posicionament dels jugadors d'abdós equips en la pista i complica el plantejament d'estratègies de joc. Donat l'alt número de combinacions que es poden donar a lo llarc d'un partit per la rotació dels jugadors dels dos equips, la estadística és un element fonamental per a analisar les trobades disputades. Aixina quan un equip anota un punt, serà l'encarregat de posar en joc el baló. Quan s'arrebata el traga al contrari, els sis jugadors tenen que rotar la seua posició en el camp en el sentit de les agulles del rellonge. Açò fa que tots els jugadors (menys elíbero) es vagen alternant en les posicions de davanters i zagueros. Per a que la disposició siga correcta, no és necessària una determinada geometria, sino simplement que en iniciar cada punt, en el colp de traga, cada davanter tinga a lo manco un peu més alvançat que el zaguero corresponent, i dins de la mateixa llínea els laterals a lo manco un peu més exterior que el jugador en posició central. A partir d'eixe moment cada jugador pot moure's lliurement seguint el joc. En estes regles, les disposicions inicials poden ser molt variopintas i les consegüents estratègies suficientment obertes. Abans d'escomençar cada set l'entrenador entrega als àrbits la llista dels jugadors que van a jugar el set. Per analogia, els números de l'un al sis s'ampren per a designar les corresponents zones del camp (i. i.: zona un, zona dos...).

Líbero

Erro al crear miniatura:

Elíbero de la selecció espanyola Óscar Rodríguez entre els seus companyers esperant el servici del rival. S'aprecia el seu equipación de distint color.

En un partit es poden alinear fins a dos jugadors especials denominats líberos. Un líbero és un jugador defensiu que pot entrar i eixir contínuament del camp substituint a qualsevol dels atres jugadors quan per rotació es troben en posició defensiva. Únicament pot jugar en la cancha un líbero al mateix temps. L'objectiu de l'introducció delíbero és cobrir elloc dels jugadors atacants, generalment molt alts, que oferixen per això mal rendiment en recepció. El canvi de normativa que va permetre incloure un jugador especialiste en defensa, ellibere, va supondre un alvanç aumentant la duració de les jugades.

Els líberos són fàcilment reconeixibles perque visten un uniforme de color diferent al restant de l'equip. Elíbero:

• No pot ser capità d'equip ni capità en joc.
• No pot traure.
• No pot bloquejar, ni fer tentativa de bloqueig.
• No pot completar un colp d'atac quan el baló esta completament per damunt de la ret.
• Pot realisar un colp franc, pero no pot botar per a portar-ho a terme.
• Pot realisar un passe de dits en la zona de front o zona de davanters, sempre que l'atacant, colpege el baló per baix de la vora superior de la ret. Sobre esta última, no és falta si és un passe de gobanelles o si es torna el baló al contrari en un passe baix. Es considera que el propi líbero realisa un atac en falta quan toca el baló per damunt de la vora superior de la ret des de qualsevol part del seu camp i ho envia al camp contrari. Elíbero en joc, en cada moment, serà elíbero actuante pero pot haver un segon líbero reserva. L'entrenador pot canviar alíbero actuante pel segon líbero despuix de cada jugada en qualsevol moment del partit. El canvi pot fer-se en elíbero en pista, en el cas de la qual el jugador inicialment substituït pel primer d'ells tornarà a pista desfent la substitució en el segon, pero deuran esperar al final de la jugada o punt. En la lliga universitària femenina NCAA d'Estats Units i en atres categories inferiors la líbero sí pot realisar el traga encara que solament en una rotació, açò és, en elloc d'una sola de les jugadores per les que estiga entrant.

Canvis i substitucions

Els jugadors de la formació inicial de cada set poden ser substituïts una única volta en el set i posteriorment reintegrar-se desfent el canvi pel jugador que ho va substituir. Aixina, el número màxim de substitucions és de sis, una per jugador. No es contabilisen ací les entrades i eixides dels líberos. A la seua volta, el jugador substitut tampoc pot substituir més que a un únic jugador per set. Els canvis es realisen, a excepció delíbero, per la zona delimitada entre la llínea de tres metros i la ret. Per a una substitució individual el jugador substitut deu acostar-se en l'uniforme de joc, estant el joc parat, a la zona de substitució mostrant una tablla en el número del jugador que vaja a substituir. L'anotador accionará el claxon o silbato per a autorisar la substitució i l'anotarà en l'acta de la trobada. Les substitucions colectives es realisaran de la mateixa manera que l'individual, de parella en parella, permetent a l'anotador escriure les substitucions en l'acta. Els moviments d'entrada i eixida del camp pels líberos es realisen en el baló parat passant per la zona delimitada entre la llínea de tres metros i la llínea de fondo i no precisen d'avís ni autorisació prèvia. Entre cada eixida delíbero i una nova entrada deu mediar a lo manco una jugada.

Temps per a descans o temps morts

Cada equip pot solicitar fins a dos temps de descans de 30 segons en cada set. Els temps per a descans solament els pot demanar el entrenador, i si no estiguera, podrien ser solicitats pel capità de l'equip. En campeonats oficials s'establixen ademés, d'ofici, dos temps tècnics de 60 segons quan s'alcança pel primer dels equips els punts 8 i 16 respectivament de cada set, llevat en el quint set definitiu. Durant els temps per a descans, els jugadors en joc acodixen a la zona lliure pròxima als respectius banquets, a on poden rebre instruccions de l'entrenador. El restant de jugadors poden calfar sense balons en la zona lliure darrere de la llínea de traga.

Arbitrage

Erro al crear miniatura:

El primer àrbit en la seua posició en una plataforma junt a un extrem de la ret, al fondo el segon àrbit o assistent.

L'equip arbitral en un partit de voleibol està format per:

• Primer àrbit: àrbit principal, assentat o de peu en una plataforma junt a un dels postes, front als banquets, en visió elevada sobre la ret (50 cm). És l'àrbit que dirigix el partit, ya que indica l'inici de cada jugada, senyala i decidix quin equip guanya un punt i quina falta es comet, si entra el baló o va fòra. També és l'únic que té la capacitat de mostrar targetes a jugadors o tècnics i indica també el final de la jugada.
• Segon àrbit: àrbit assistent, situat de peu junt al poste opost al del primer àrbit, entre els dos banquets i davant de la taula d'anotadors. Està situat a nivell del sol. Controla les incidències que es produïxen en les zones exteriors del camp (anotadors, banquets, zones de castic, zones de calfament), les interrupcions o temps de descans i l'estat del sol i els balons. Durant el joc comprova la posició dels jugadors segons les rotacions, controla els canvis de jugadors i senyala els tocs de ret, penetració per baix de la ret, bloquejos per líbero o zagueros, aixina com les faltes de posició de l'equipe receptor i la faltes de rotació de l'equip sacador.

Erro al crear miniatura:

Taula d'anotadors de voleibol abans de començar un partit.

• Anotador: en la taula, situat al costat opost, enfront del primer àrbit, darrere del segon àrbit, en mig dels dos banquets i fòra de la zona lliure. És l'àrbit encarregat d'anotar els punts, les substitucions i les rotacions dels dos equips, sent l'encarregat d'indicar al segon àrbit si un equip comet un error en l'orde de traga o dels canvis o interrupcions improcedents.
• Anotador assistent: en la taula, situat al costat de l'anotador, front al primer àrbit, darrere del segon àrbit, en mig dels dos banquets i fòra de la zona lliure. És l'àrbit encarregat d'anotar els canvis de jugador líbero i anota electrònicament l'acta en competició de la Confederació Europea de Voleibol (CEV).
• 2 o 4 juges de llínea: en els cantons; si són solament dos en diagonal, a la dreta de cada àrbit. La seua funció és indicar a l'àrbit principal si el baló cau dins o fòra del camp, si el baló que ix fòra és tocat per algun jugador, també controla que el baló passe pelloc corresponent i assistix al primer àrbit en els contactes dels jugadors en el baló. Encara que cada àrbit realisa una funció determinada, és el primer àrbit el que té tot el poder de decisió sobre qualsevol jugada.

Fonaments bàsics

Artícul principal → Tècnica del voleibol.

S'ampren diverses tècniques per a impulsar la pilota en distintes situacions del joc. En totes elles el baló deu ser colpejat, no agarrat ni llançat. La retenció, arrastre o acompanyament del baló és falta. El criteri arbitral en l'aplicació d'esta norma és font habitual de polèmica per part dels aficionats que assistixen als partits.

Servici o traga

Erro al crear miniatura:

Iniciant ellançament del servici.

Erro al crear miniatura:

Un jugador efectuant un bot en suspensió per al traga o servici. El bot permet realisar més alt el colpege i per lo tant facilita travessar la ret i impactar més forta.

Cada punt s'inicia en un traga del baló des de darrere de la llínea de fondo. Es llança el baló a l'aire i es colpeja cap al camp contrari buscant els punts dèbils de la recepció de l'adversari. Es pot fer de peu o en bot. És important l'orientació del traga perque el jugador contrari, que es veu obligat a rebre el tir, queda llimitat per a participar en el subsegüent atac. Per a eixecutar el gest, el jugador zaguero dret deu ubicar-se en la zona de traga i esperar el sò del silbato del juge. La pilota deu deixar-se caure o llançar-se a l'aire. Quan el baló és colpejat pel sacador, cada equip deu estar dins del seu propi camp, en l'orde i forma en la rotació que corresponga (llevat el jugador que realisa el traga). Els tres jugadors que estan front a la ret són els davanters i ocupen les posicions de 4 (davanter esquerre), de 3 (davanter centre) i de 2 (davanter dret). Els atres tres estan darrere i són els jugadors zagueros ocupant les posicions de 5 (zaguero esquerre), de 6 (zaguero centre) i d'1 (zaguero dret). Cada jugador zaguero deu estar més llunt de la llínea central que el seu davanter corresponent.

Les modificacions en la normativa del traga han supost que l'acte del traga passe de ser una simple forma de posar en joc el baló a ser un arma ofensiva.

El traga en suspensió és a on es conseguix desenrollar la màxima potència. Des dels 90 ha anat aumentant el seu us fins a convertir-se en la tècnica dominant en els equips masculins. La distància per al traga que precisa el sacador depén de la llongitut del seu tranc i el número de passos amprats, sent habitual entre 3 i 5 m des de la llínea de fondo. Els jugadors que utilisen una carrera curta (2 respals) solen fer un llançament previ al desplaçament a una o dos mans. Mentres que els que utilisen una carrera més llarga (3 respals o més) solen llançar el baló en la mà dominant, be a l'inici o be en la carrera ya iniciada. Este llançament requerix més altura i profunditat i és difícil de coordinar pero permet un major impuls en el bot del sacador. L'acció de batuda i colpege és igual a la de l'arremate davant la ret.

Recepció

Erro al crear miniatura:

Recepció.

La recepció és interceptar i controlar el baló que ve del traga de l'equip contrari. La recepció del traga és una tècnica crítica en voleibol, que deu entrenar-se molt fins a ser ben dominada. Ademés de la dificultat tècnica que supon contrarrestar la força que du el baló, el passe resultant d'esta recepció deu dur el control i direcció precisos cap a una zona específica de manera que assegure armar un bon atac per a obtindre el punt. Per tant este colp necessita la màxima precisió i el gest habitual per a fer-ho és el passe de gobanelles.

És el primer colpege de l'equip per a construir el seu atac quan no està en possessió del traga. L'importància de la recepció del traga estreba que és un primer pas necessari per a la construcció d'un atac eficaç, puix si la recepció és defectuosa, el baló aplegarà mal al colocador (o no aplegarà) i no permetrà construir un atac eficaç. Per tant els objectius de la recepció són neutralisar el traga contrari i facilitar al màxim la construcció de l'atac propi, colocant el baló en les millors condicions possibles.

El passe en les gobanelles, l'habitual en la recepció, es fa estenent els colzes totalment i realisant una rotació externa de les gobanelles de manera que el colpege es fa en la cara interior dels mateixos. La zona dels braços en el moment del contacte en el baló precisa que les mans estiguen unides en els polzes junts, parals i simètrics.

Colocació

Erro al crear miniatura:

Colocació.

Normalment el segon toc té com a fi proporcionar un baló en condicions òptimes per a que en el tercer toc un rematador ho fique finalment al camp contrari. La colocació es realisa alçant les mans en un passe de dits, el passe més precís en el voleibol. El colocador té en la seua mà la responsabilitat d'anar distribuint els balons a lo llarc del joc, als distints rematadores i per les distintes zones. La colocació és l'element principal en la composició de l'equip i en el joc. Pel número de contactes i possibilitat d'atac el colocador adquirix una importància màxima puix esta acció condiciona l'efectivitat de l'atac i la distribució del joc. Tots els jugadors deuen dominar esta acció. El colocador deu estar junt a la ret, una miqueta separat d'esta per a no tocar-la en girar i no a massa distància com per a que tinga que moure's cap a ella per a interceptar el baló. La seua postura serà natural, relaixada i alerta, per a facilitar-li un canvi ràpit que permeta corregir una recepció errònea o un desplaçament a una zona imprevista.

Atac-arremate

Erro al crear miniatura:

Arremate d'una jugadora (de negre) front al bloqueig de dos jugadores (de blanc).

El jugador, botant, envia finalment el baló en força al camp contrari buscant llocs mal defesos, o contra els propis jugadors contraris en condicions de velocitat o direcció tals que no ho puguen controlar i el baló vaja fora. El jugador també pot optar per l'engany o finta deixant al final un baló suau que no és esperat pel contrari. Encara que es dispon de tres tocs d'equip, es pot realisar un atac (o finta) en els primers tocs per a trobar descolocado o desprevenido a l'equip contrari. Es nomenen distints tipos ataques en el número de la zona:

• Atac zaguero: És el que realisen els que es troben en les posicions defensives sense sobrepassar o tocar la llínea de 3 metros.
• Atac per 4: És l'atac que realisa l'atacant que es troba en zona 4.
• Atac per 2: És l'atac que realisa l'atacant que es troba en zona 2.
• Atac central: És l'atac que realisa l'atacant de zona 3.

Bloqueig

Erro al crear miniatura:

Bloquege defensiu de tres jugadores que ha segut superat per la pilota de l'atacant.

En 1938 els jugadors checs varen perfeccionar el bloqueig que es va incloure en la reglamentació com una neutralisació en la ret per un o dos jugadors contigus.

Esta acció encaminada a interceptar qualsevol atac de l'equip contrari, botant junt a la ret en els braços alçats buscant tornar directament el baló al camp contrari, o en el seu defecte, estretir-li el camp d'atac per a induir-ho a tirar el baló fora del terreny de joc. En el bloqueig poden participar fins a tres jugadors (els tres davanters) per a aumentar les possibilitats d'intercepción. També seran importants ací les ajudes de la segona llínea per a recuperar el baló en cas d'un bloqueig fallanc. Una de les opcions que té l'atacant en bot és precisament no evitar-ho, sino llançar el baló en força directament contra el bloqueig, forçant el fallo i la corresponent falta.

Defensa de camp

Erro al crear miniatura:

Defensa.

És l'acció que realisen els jugadors després de que la pilota impacte o creuament la llínea del bloqueig, cobrint les zones que queden lliures en el camp per fòra de l'ombra del bloqueig. És habitual vore el jugador llançar-se en plancha sobre l'abdomen estirant el braç per a que el baló rebote sobre la mà en lloc d'en el sol i evitar aixina el punt, utilisant tècniques alternatives en un braç, com en la rodada japonesa, o en caigudes inclús en el peu per a recuperar pilotes que van a la zona lliure.

Estratègia

Devem considerar que abans de cada set, l'entrenador decidix la disposició dels seus jugadors i d'ella es deduïx l'orde de tots els tragues dels jugadors del seu equip, puix en estar fixada la rotació, este orde no podrà ser modificat durant tot el set. També es deduïx la posició que successivament anirà ocupant cada jugador com a conseqüència de la rotació. Estes distintes disposicions deuen ser entrenades.

L'estructuració d'este joc no permet diferenciar les fases inicial de defensa o recepció del baló que nos envia l'equip contrari i l'immediata posterior d'atac o enviament del baló al camp contrari. Açò ha dut a molts autors a considerar l'unió d'abdós fases. La defensa es pot dividir en quatre grups: defensa del traga, defensa de l'arremate, defensa d'un baló fàcil i defensa del bloquege rival, per tant d'elles deriven 4 situacions estratègiques que es deuen treballar i entrenar independentment (denominades K-1, K-2, K-3 i K-4 respectivament). Una quinta situació estratègica a entrenar seria el traga (denominada K-0).

La primera situació estratègica, denominada K-1, s'inicia en la defensa o recepció del traga de l'equip contrari i acaba en l'atac corresponent. L'importància del K-1 és perque despuix del trau és la situació estratègica més realisada. Ademés les estadístiques senyalen que sobre el 70 % dels atacs de l'equip en K-1 es conseguix realisar en èxit sent fàcil conseguir el punt. La segona situació estratègica, denominada K-2, s'inicia en la defensa de l'arremate i ho realisa en primer lloc l'equip que ha realisat prèviament un traga quan li torna el baló l'equip contrari. Depenent de les característiques de cada equip, es dona més o menys importància i s'entrena més una o una atra situació estratègica, encara que lo millor seria mantindre un equilibri entre elles i dominar-les totes.

Sistemes d'atac

Tindre una mentalitat d'atac en voleibol és lo habitual perque l'èxit es conseguix atacant. L'atac és l'aspecte més determinant del voleibol, encara que s'intenta lluitar contra este desequilibri per mig de modificacions contínues de les regles.

Un equip està compost per jugadors que són:

• Colocador: jugador encarregat del segon passe o passe de construcció d'atac.
• Rematador: jugador encarregat del tercer contacte o arremate.
• Universal: jugador que pot encarregar-se d'abdós funcions de colocador o de rematador.
• Líbero: jugador que juga sempre en les zones zagueras, que no pot arrematar, ni traure, ni colocar en la zona davantera. Segons els tipos de jugadors anteriorment descrits existixen varis sistemes d'atac bàsics. Els més coneguts són:

El sistema d'atac 5-1 El sistema 5-1 és actualment el més difòs i ho juguen la majoria dels equips que han alcançat una certa tècnica. Consta de 5 possibles rematadores i 1 colocador. Este sistema supon un important desequilibri entre les sis rotacions, puix en tres d'elles hi haurà tres atacants davanters, mentres que en les atres 3 hi haurà únicament 2 atacants davanters. La raó fonamental per a amprar este sistema en els equips és que necessita menys temps d'entrenament. En el cas del 6-2 caldria duplicar el treball d'entrenament en els colocadores i el de coordinació de cada colocador en els rematadores. El temps d'entrenament és un factor important en el desenroll tàctic de qualsevol equip.

El sistema d'atac 4-2 El sistema d'atac 4-2 consta de 4 rematadores i 2 colocadores. Els dos colocadores es coloquen en oposició, és dir, quan un d'ells deixa la zona davantera i pansa a ser zaguero, el seu opost entra de davanter, per lo que sempre estarà un dels dos per a realisar la funció de colocador. Al principi, el colocador s'ubicarà en zona 3 per a després passar a zona 2, deixant que els jugadors alts que són els que arrematen ocupen el centre de la ret. Est és el sistema més senzill i el recomanat en qualsevol iniciació.

Sistemes de recepció del traga

Les formacions per a la recepció del traga han canviat en els últims anys. En el voleibol masculí tots els equips reben per mig d'un sistema paregut, la formació bàsica utilisada són en dos únics receptors si no hi ha bot en el traga (un elíbero) i de tres (un elíbero) quan el traga s'eixecuta en bot. En canvi en el femení hi ha una major variació, en formacions de recepció de 5, 4, 3 i 2 jugadores.

Sistemes defensius

Normalment s'ampren en el K-2 com a resposta a un arremate que finalisa el K-1. L'atacant del K-1 té fàcil guanyar. Els defensors de la primera i segona llínea tenen que ser molt agressius, ya que és molt difícil cobrir be els 81 metros quadrats del camp. La defensa deu escomençar en la ret, en la primera llínea. Es dispon de tres bloqueadores, mentres que l'oponent pot atacar en un número major. Es deu interpondre un bloqueig agressiu i intimidador de manera que puga enviar-se el baló al sol del contrari o permetre amortiguar el baló en el bloqueig generant un contraatac. Es deu adoptar una posició alta oferint la zona de contacte en el bloqueig lo abans possible.

Competicions internacionals de voleibol

• Jocs Olímpics
• Voleibol en els Jocs Olímpics de la Joventut
• Voleibol en els Jocs Panamericanos
• Campeonat Mundial de Voleibol Masculí, Sub-23, Sub-21, Sub-19
• Campeonat Mundial de Voleibol Femení, Sub-23, Sub-21, Sub-19
• Lliga de Nacions de Voleibol Masculí
• Lliga de Nacions de Voleibol Femení
• Copa Mundial de Voleibol (masculí i femení)
• Campeonat Africà de Voleibol Masculí: Absoluta, Sub-19, Sub-17
• Campeonat Africà de Voleibol Femení: Absoluta, Sub-19, Sub-17
• Campeonat Asiàtic de Voleibol Masculí: Absoluta, Sub-19, Sub-17
• Campeonat Asiàtic de Voleibol Femení: Absoluta, Sub-19, Sub-17
• Campeonat Europeu de Voleibol Masculí: Absoluta, Sub-19, Sub-17
• Campeonat Europeu de Voleibol Femení: Absoluta, Sub-19, Sub-17
• Campeonat NORCECA de Voleibol Masculí: Absoluta, Sub-20, Sub-18
• Campeonat NORCECA de Voleibol Femení: Absoluta, Sub-20, Sub-18
• Copa Panamericana de Voleibol Masculí: Absoluta, Sub-20, Sub-18
• Copa Panamericana de Voleibol Femení: Absoluta, Sub-20, Sub-18
• Campeonat Suramericà de Voleibol Masculí: Absoluta, Sub-20, Sub-18
• Campeonat Suramericà de Voleibol Femení: Absoluta, Sub-20, Sub-18
• Lliga Europea de Voleibol
• Lliga de Campeons (voleibol masculí)
• Lliga de Campeons (voleibol femení)
• Lliga Mundial de Voleibol, masculí (cancelat)
• Grand Prix de Voleibol, femení (cancelat)
• Montreux Volley Masters, femení (cancelat)
• Copa Final Four de Voleibol Femení (cancelat)
• Confederacions:
  • Confederació Africana de Voleibol (CAVB)
  • Confederació Asiàtica de Voleibol (AVC)
  • Confederació Europea de Voleibol (CEV)
  • Confederació de Norteamérica, Centroamérica i el Carib de Voleibol (NORCECA)
  • Confederació Suramericana de Voleibol (CSV)

Vore també

• Bossaball
• Tècnica del voleibol
• Voleibol en Espanya
• Voleibol assentat
• Vóley plaja

Bibliografia utilisada

• (2012).
• (2016).

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Voleibol en el Viccionari. Plantilla:RAER Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Voleibol.

• archive. org/web/20120417091912/http://ened. conade. gob. mx/documentos/ened/sicced/voleibol_Nivel2/Capitulo01.pdf Manual per a l'Entrenador de Voleibol Nivell 2 - Part Pràctica (Cap. 1) (document PDF)
• Lliga Vallecaucana de Voleibol: archive. org/web/20131221204529/http://www. ligavallecaucanadevoleibol. com/PISO/historia. htm Història del voleibol i archive. org/web/20140201043313/http://www. ligavallecaucanadevoleibol. com/PISO/tacticas. htm Fonaments tàctics
• archive. org/web/19990508145803/http://www. fortunecity. com/olympia/fowler/183/diccionario. html Diccionari voleibolero
• archive. org/web/20151122033042/http://www. volleyball. org/general/index. html Volleyball World Wide (en anglés)