Real Jardí Botànic de Kew
El Real Jardí Botànic de Kew (en anglés Royal Botanic Gardens, Kew), cridat comunament Jardins de Kew (Kew Gardens), és un extens jardí botànic en hivernàculs, de 120 hectàreas de superfície, que es troba entre Richmond upon Thames i Kew, en el suroest de Londres, Anglaterra. El seu director ara és el professor Stephen D. Hooper. Té 700 empleats i el seu presupost en 2006 va ser de 44 000 000 de lliures esterlines.
Història
El Real Jardí Botànic de Kew té el seu orige en dos propietats distintes: els Richmond Gardens que pertanyien a la Corona, i els Kew Gardens, que estaven en mans de particulars. Abdós se situaven al nort de l'actual municipi de Richmond upon Thames.
Des de el XIV, els monarques anglesos havien mostrat predilecció per Richmond (llavors cridat Sheen). Eduardo III va morir en 1377 en el seu palau de Sheen, Enrique IV (1399-1413) va ordenar més tarde la seua destrucció i Enrique V (1413-1422) la seua restauració. El primer monarca Tudor, Enrique VII (1485-1509), va residir en freqüència en el palau, fins que este va ardir. El rei va ordenar reconstruir-ho en estil Tudor i va rebatejar Sheen en el nom de "Richmond". En Enrique VIII (1509-1547), el palau de Richmond va perdre rellevància front al recent adquirit palau de Hampton Court. María I (1553-1558) i Isabel I (1558-1603) ho varen usar habitualment donada la seua rodalia a Londres i en el palau va morir esta última en 1603.[1]
En l'arribada al tro anglés de Jacobo I (1603-1625) i la casa de Estuardo, Richmond va tornar a perdre rellevància com a casa de camp front al nou palau de Theobalds adquirit pel monarca. Richmond va passar llavors a ser propietat del príncip de Gales (futur Carlos I), este, sent ya rei, va crear en Richmond un important vedat de caça, el Richmond Park situat al sur i tancat per un mur perimetral. Despuix dels danys sofrits durant la Guerra Civil (1642-1651) i la Mancomunidad (1649-1660), el palau de Richmond va ser decaent llentament, sent derribat durant al segona mitat de el XVII.[2] Despuix de la seua desaparició, la propietat real va quedar dividida en dos grans espais verts, el Old Deer Park al nort i el Richmond Park al sur.
El periodo georgià (XVIII)
La desaparició del palau de Richmond no va supondre el fi de l'interés regio en la propietat, si be durant el regnat de Jorge I (1714-1727) es va preferir Hampton Court. En 1718, el príncip de Gales, futur Jorge II (1727-1760), i la seua esposa la princesa Carolina es varen instalar en estiu en la casa de camp del duc de Ormond en el Old Deer Park. La casa es va rebatejar Richmond Lodge i els jardins Richmond Gardens en honor al vell palau. Carolina, reina consorte des de 1727, va realisar importants transformacions en els jardins, inspirant-se en els de la seua infància en Charlottenburg i Herrenhausen i en un objectiu clar: "ajudar a la naturalea, no diluir-l'en creacions artístiques". A tal efecte va contar en l'ajuda de Charles Bridgeman, qui, ademés dels models alemans de Carolina, també va aportar les tendències presents en els jardins anglesos de l'época: fonts italianes, perspectives franceses i la topiaria holandesa. Aixina mateix, l'arquitecte William Kent va edificar varis caprichos, com una lleteria, una ermita, el Pabelló de la Reina o la cova de Merlín, una casa rústica decorada en figures a tamany real.[3]
Despuix de la primerenca mort de la reina Carolina en 1737, Jorge II i el seu tall varen seguir freqüentant el lloc, pero solament els dissabtes d'estiu per a almorzar i passejar.[4]
Paralelament, en 1731, el príncip de Gales, Federico de Hanover, desijós d'alluntar-se dels seus pares, va llogar a la família Capell una propietat en Kew que constava d'uns afamados jardins i de la cridada Kew House, que provablement datava del regnat d'Isabel I. William Kent va ser cridat a ampliar i a redecorar la mansió, que va vore substituïda la seua frontera de rajoles per una atra enfoscada de blanc, i per ells va passar a cridar-se White House. La nova casa va ser inaugurada en 1736 pel príncip Federico i la seua nova esposa la princesa Augusta, i al jardí es varen afegir plantes exòtiques i elaborades escultures mitològiques.[5]
Kew es va convertir en la cort estiuenca dels príncips de Gales i en una alternativa a la cort real de Jorge II en la veïna Richmond Lodge. Despuix de l'inesperada mort de Federico en 1751, la princesa viuda Augusta va seguir llogant Kew.[6] A partir de llavors, va realisar grans transformacions i embellecimientos en els jardins seguint els consells del seu confident lord Bute; va ser este últim qui va sugerir encarregar al, encara desconegut, arquitecte William Chambers el disseny de varis caprichos.
En l'ascens de Jorge III al tro, es va mantindre la preeminència de Richmond-Kew com a principal residència estiuenca de la família real, a on podia viure de forma senzilla i familiar llunt del ceremonial de la talle de St. James. En un principi, el monarca i la seua esposa la reina Carlota es varen instalar en la Richmond Lodge, pero com la casa resultava chicoteta es varen mudar a la White House, encara llogada als Capell. Quan esta també va quedar chicoteta, la veïna Dutch House, que ya havien usat la reina Carolina i la princesa Augusta, també va ser llogada per a servir de "guarderia real". Més tart es destinaria a residència de jove príncip de Gales, futur Jorge IV.[7]
Els sigles XIX-XX
El rei Jorge III va enriquir els jardins, ajudat pel bon fer de William Aiton i de sir Joseph Banks. L'antic caserón de Kew va ser demolit en 1802. La "Dutch House" ("Casa Holandesa") adjunta va ser adquirida per Jorge III en 1781 com a guarderia per als infants reals. És una estructura de simples rajolas nuets, actualment coneguda com "The Kew Palace" ("Palau de Kew").
En 1840 els jardins varen canviar el seu estatus a jardí botànic nacional. baix el nou director de Kew, William Hooker, els jardins es varen ampliar a 30 ha, i els llocs de passejada, o arboretum, fins a 109 ha, i més vesprada varen seguir aumentant fins a les actuals 120 ha.
"La Casa de la Palmera" (The Palm House) va ser construïda per l'arquitecte Decimus Burton i el fundidor Richard Turner entre 1841 i 1849, sent la primera gran estructura de ferro fos que es va edificar en Anglaterra. "La Casa Templada" (The Temperate house), que és el doble de gran, li va seguir més vesprada en el XIX. És actualment la major estructura victoriana de ferro i cristal que existix.
Kew va ser el lloc a on es va fer l'encertat intent, en el XIX, de propagar el cultiu dels arbres del caucho fora de Suramérica.
En 1987 es va inaugurar el tercer major hivernàcul, el hivernàcul Princess of Wales (inaugurat per la princesa Diana en commemoració de la relació que va tindre la seua antecessora Augusta en Kew),[8] que comprén 10 zones climàtiques diferents.
En juliol de 2003, es varen incloure en la llista de llocs Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco.[9]
Els jardins de Kew en l'actualitat
Els jardins de Kew són un centre punter en l'investigació botànica, un lloc d'entrenament per als jardiners professionals i un lloc atractiu per als visitants. Els jardins estan distribuïts de manera informal, en unes zones més elaborades. Hi ha grans hivernàculs, un herbario i una biblioteca. Kew és un lloc molt important com a generador de llavors; és un dels més importants bancs de llavors del món. Esta institució coopera en el Herbario de l'Universitat de Harvard i en l'Herbario Nacional d'Austràlia, en la base de senyes del IPNI, que genera una font d'informació autorisada sobre la nomenclatura de les plantes.
A pesar de les desfavorables condicions de desenroll per a les plantes (contaminació atmosfèrica de Londres, terrenys secs i poca pluja), este jardí seguix albergant una de les coleccions de plantes britàniques més completes i amenes de ser visitades. En un intent de regenerar les coleccions fòra d'estes condicions desfavorables, Kew ha creat dos estacions exteriors, una en Wakehurst Plau en Sussex i una atra (adjunta en la "Comissió Forestal") Bedgebury Pinetum en Kent, esta última especialisada en el desenroll de coníferas.
Hi ha una tarifa d'entrada especial per als infants. Les estacions de tren i del metro de Londres més pròximes són Kew Gardens station (District Line i London Overground).
Referències
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 2-5
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 5-7
- ↑ Desmond, 2007, pp. 3-16
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 8-9
- ↑ Desmond, 2007, pp. 17-24
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 11-15
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 27-29
- ↑ [1]
- ↑ «Royal Botanic Gardens, Kew». UNESCO Culture Sector. Consultat el 26 de març de 2015.
Bibliografia
- Desmond, Ray (2007). The history of the Royal Botanic Gardens Kew (en anglés), Kew Publishing.
- Moncrieff, Ascott Robert Hope (1908). Kew Gardens (en anglés), Adam and Charles Black.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Real Jardín Botánico de Kew» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.