Herbario
En botànica, un herbario (del llatí herbarium) és una colecció de plantes o parts de plantes, secades, conservades, identificades, i acompanyades d'informació crítica com l'identitat del recolector, el lloc i data de la recolecció, i l'hàbitat a on es trobava la planta. Encara que primàriament es diu herbario a la colecció de plantes seques, també es coneix com herbario a l'espai a on es troba esta colecció i a l'institució que la gestiona.
Les grans coleccions solen residir en institucions d'investigació, com jardins botànics i departaments universitaris, i es basen en el treball recolector dels seus investigadors, a lo que se suma el frut de freqüents intercanvis en institucions paregudes. La confecció d'un herbario personal és ademés una ferramenta didàctica en l'educació botànica, útil no solament per oferir una base material per a l'estudi de la diversitat de les plantes, sino per l'experiència que aporta arreplegar les mostres en el seu ambient. Els majors herbaris contenen plecs procedents de tot lo món, pero existixen també herbaris regionals, especialisats en la flora d'una part del món.[1]
Sobre el material vegetal depositat en els herbaris es fonamenta una part important de l'investigació botànica, sobretot aquella referida a la taxonomia, encara que també és útil per a estudis florísticos, biogeográficos i, inclús, moleculars. El material del herbario és el testimoni de les cites de plantes, de les descripcions de les mateixes i dels materials utilisats per a propondre nous tàxons. El tipo nomenclatural de cada espècie de planta (el material sobre el que dona orige a un nom nou) és, en la majoria dels casos, una planta seca, depositada i conservada en un herbario.[2]
Este concepte de herbario és relativament modern. De fet, en els sigles XV i XVI, la paraula "herbario" tenia una doble accepció diferent a les actuals. En primer lloc s'utilisava per a designar un llibre en el qual s'enumeraven, descrivien i ilustraven principalment plantes medicinals i els seus usos. En segon lloc, també s'utilisava el terme "herbario" per a referir-se a un conjunt de plantes vives el propòsit de les quals era l'estudi o l'ensenyança de la botànica.[3][4]
El concepte de herbario durant l'Edat Mija
- Artícul principal → Herbario migeval.
Durant l'Edat Mija la paraula «herbario» es referia a un llibre de botànica, específicament relacionat en les plantes medicinals, en el que s'enumeraven els productes naturals produïts per les plantes, rarament dels animals i minerals, en valor terapèutic. Era un llibre de medicaments simples, integrats per un sol component, procedents de la naturalea, especialment de les plantes.
Durant el periodo manuscrit, abans de l'invenció de l'imprenta, els escrits s'ilustraven per a fer-los més inteligibles; i con este fin s'acompanyaven els texts en ilustracions coloreadas. No obstant, els successius copistas anaven afegint distorsió de forma progressiva (açò va ocórrer a lo llarc de mil anys), per lo que les ilustracions, en lloc de resultar una ajuda, es varen acabar convertint en un obstàcul per a la claritat i precisió de les descripcions. Per un atre costat, aquells autors que varen renunciar a incorporar en els seus texts ilustracions, varen comprovar que les descripcions eren insuficients per a permetre el reconeiximent i identificació de les espècies aludides, especialment tenint en conte que les mateixes plantes rebien noms diferents en els distints llocs i el llenguage botànic no estava desenrollat. D'ahí que molts autors renunciaren també a descriure les seues plantes i es conformaren en enumerar tots els noms que coneixien de cada planta (les seues sinònims), aixina com les dolències humanes per a les que resultaven beneficioses. Durant eixe procés de copiat els texts originals varen ser variant paulatinament a causa de traduccions, interpolacions de nous texts, influències del món àrap, judeu o bizantino, fins al punt de que, partint d'uns pocs texts originals, la varietat dels texts resultants a finals de l'Edat Mija, en l'época del naiximent de l'imprenta, era molt gran. L'informació d'un herbario s'ordenava d'una forma molt semblada en tots ells, en major o menor extensió: el nom de la planta, una llista dels seus sinònims, la descripció de les seues característiques, la seua distribució geogràfica i el seu hàbitat, l'enumeració dels primers autors que han citat la planta, les seues propietats curativas, el modo de colectarla i preparar-la, una llista dels medicaments que es poden preparar en ella, les malalties que cura i, per últim, les principals contraindicació. En el cas dels herbaris ilustrats, l'image de la planta solia precedir a l'informació escrita.
L'estudi empíric de les plantes de cada país i de les exòtiques, dutes pels exploradors europeus i cultivades en els jardins, va escomençar de nou, i varen escomençar a publicar-se tractats i catàlecs que ya no es llimitaven a reproduir o simplement comentar l'obra dels antics, sino que, comprovada l'insuficiència dels catàlecs antics, buscaven obtindre i presentar un coneiximent lo més exhaustiu possible de la diversitat de les plantes. L'esquema clasificatorio va seguir sent en este periodo deutor del de Teofrasto. Al començament de el XVI, un grup de botànics centreeuropeus es varen interessar particularment per les qualitats curativas de les plantes i es varen esforçar en dibuixar i descriure en fidelitat les plantes que creixien en la seua terra natal, que varen publicar en llibres «sobre herbes» o «herbarios», per lo que se'ls coneix com «herboristas».[5] Estos herbarios, que contenien un llistat i descripció de numeroses herbes, les seues propietats i virtuts, particularment referides a la seua utilisació com a plantes medicinals, varen tindre la virtut de suplementar i, més vesprada, reemplaçar el coneiximent transmés oralment. Els primers herbaris d'este tipo proveïen solament informació sobre les propietats medicinals, reals o imaginàries, d'un grup de plantes.[6]
En el història del herbario migeval, llavors, es poden apreciar dos periodos ben diferenciats, i que a grans traces coincidixen en l'Alta i la Baixa Edat Mija. En el primer periodo, els herbaris tenien una font predominant, el tractat mèdic de Dioscórides, De Matèria Mèdica, redactat en grec en el I, el qual es va disseminar en multitut de variants per tota Europa, fins a l'arribada de l'imprenta. A partir dels sigles XII i XIII es compilan nous herbarios, esta volta baix la poderosa influència de l'Escola Mèdica Salernitana, establida en la ciutat italiana de Salerno que també aprofitava la proximitat del monasteri de Montecassino. Les influències de Bizancio i del món àrap en l'Itàlia meridional, varen fer que eixa ciutat es convertira en un centre internacional d'activitat mèdica, en influència en tot l'occident migeval cristià.[7] En el córrer del temps, tals herbaris varen ser incloent un major número d'espècies, moltes d'elles carents de valor medicinal pero en descripció de certes característiques inusuals o ornamentals. El número de còpies d'estos herbaris manuscrits deu haver segut prou llimitat. L'invenció de l'imprenta no solament va permetre multiplicar la cantitat d'estes obres, sino també la reproducció de dibuixos en una major calitat que la dels seus predecessors.
China, Índia, Mèxic
Shen Nung Pen Ts'ao ching de China
China és famosa per les seues medicines herbarias tradicionals que daten de mils d'anys. La llegenda diu que el mític emperador Shennong, el fundador de la medicina chinenca a pur de herbes, va compondre el Shennong Bencao Jing o Gran Herbario en al voltant de el 2700 a. C.. com a precursor de tots els herbaris chinencs posteriors. Sobreviu com una còpia feta al voltant del 500 d. C. i descriu prop de 365 herbes. Es varen produir herbaris i monografies d'alta calitat sobre determinades plantes en el periodo fins a 1250 d. C., entre elles: el Zhenlei bencao escrit per Tang Shenwei en 1108, que va passar per dotze edicions fins a 1600; una monografia sobre el lichi per Cai Xiang en 1059 i una sobre les taronges de Wenzhhou per Han Yanzhi en 1178. En 1406 el príncip de la dinastia Ming, Zhu Xiao (朱橚), va publicar el Jiuhuang Bencao, un herbario ilustrat per a aliments per a les hambruna. Contenia xilografies d'alta calitat i descripcions de 414 espècies de plantes, de les quals 276 es varen descriure per primera volta, el llibre abans de la data del primer llibre imprés europeu per 69 anys. Va ser reimpreso moltes voltes. Atres herbaris inclouen Bencao Fahui en 1450 per Xu Yong i Bencao Gangmu de Li Shizhen en 1590.
Sushruta Samhita de l'Índia
La medicina herbolaria tradicional de l'Índia, coneguda com Ayurveda, es remonta possiblement al II mileni a. C., i els seus orígens es remonten als Vedas sagrats hindús i, en particular, als Atharvaveda. Una compilació autèntica de les ensenyances és la del cirugià Sushruta, disponible en un tractat cridat Sushruta Samhita. Té 184 capítuls i la descripció de 1120 malalties, de 700 plantes medicinals, de 64 preparacions de fonts minerals i de 57 preparacions basades en fonts animals. Atres primeres obres de Ayurveda va ser la Charaka Samhita, atribuïda a Charaka. No obstant, esta tradició és principalment oral. El material escrit més antic que sobreviu i que conté les obres de Sushruta és el manuscrit Bower, datat en el IV
Hernández: Rerum Medicarum i els azteca
Un herbario ilustrat publicat en Mèxic en 1552, Libellus de Medicinalibus Indorum Herbis [Llibre de herbes medicinals de les Índies], està escrit en l'idioma asteca nauhuatl per un mege natiu, Martín Cruz. Est és provablement un relat extremadament enjorn de la medicina dels azteca, encara que les ilustracions formals, similars a les europees, sugerixen que els artistes seguien les tradicions dels seus mestres espanyols en lloc d'un estil de dibuix indígena. En 1570 Francisco Hernández de Toledo (ca.1514-1580) va ser enviat des d'Espanya per a estudiar els recursos naturals de la Nova Espanya (ara Mèxic), la coneguda com Expedició de Francisco Hernández de Toledo (1570-1577). Allí es va basar en fonts indígenes, incloent els extensos jardins botànics que havien segut establits pels azteca, per a registrar al voltant de 1200 plantes en la seua Rerum Medicarum de 1615. Dos llibres, l'un que tracta de totes les coses que es duen de les nostres Índies Occidentals, que servixen a l'us de la medicina, i l'atre que tracta de la pedra bezaar, i de la yerva escuerçonera (1569), de Nicolás Monardes , contenen la primera ilustració publicada del tabac.
Vore també
Notes
Referències
- ↑ Victor,J.E., M. Koekemoer, L. Fish, S.J. Smithies & M. Mössmer. 2004. Introduction Herbarium essentials: the southern African herbarium user guide. Introduction. Southern African Botanical Diversity Network. ISBN 1-919976-01-9.
- ↑ Herbario de l'Universitat de Salamanca Introducció [1] archivat en Wayback Machine.. Accedit l'11 de setembre de 2009.
- ↑ Jones, S. 1987. Sistemàtica Vegetal. Editorial Interamericana, Mèxic.
- ↑ MORENO, Efraín J. El herbario com a recurs per a l'aprenentage de la botànica. Acta Bot. Venez., 2007, vol.30, no.2, p.415-427. ISSN 0084-5906.
- ↑ Brian W. Ogilvie, 2006. The Science of Describing: Natural History in Renaissance Europe. Chicago and London: University of Chicago Press, pag. 134-135. Accedit el 20 d'agost de 2009.
- ↑ Arber, A. 1987. Herbals. Their Origin and Evolution. A Chapter in the History of Botany 1470-1670. Cambridge University Press, Nova York., 358 p. ISBN 0-521-33879-4.
- ↑ Miguel Alonso, A. L'imprenta renaixentista i el naiximent de la ciència botànica. Universitat Complutense de Madrit. Consultat el 4 d'agost de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Herbario» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.