Herbario migeval
Durant l'Edat Mija, la paraula herbario es referia a un llibre de Botànica, específicament relacionat en les plantes medicinals, en el que s'enumeraven els productes naturals obtinguts d'elles en valor terapèutic, i rarament dels animals i minerals. Era un llibre de medicaments simples, integrats per un sol component, procedents de la naturalea, especialment de les plantes.
Característiques
En el camp de les ciències descriptivas, tals com la Botànica, la Zoologia o l'Anatomia, la transmissió més eficaç de l'informació és indubtablement facilitada si les descripcions poden ser acompanyades per ilustracions. Durant el periodo manuscrit, abans de l'invenció de l'imprenta, els escrits s'ilustraven per a fer-los més inteligibles; i con este fin s'acompanyaven els texts en ilustracions coloreadas. No obstant, els successius copistas —i açò va ocórrer a lo llarc de mil anys— anaven afegint progressives distorsió, per lo que les ilustracions, en lloc de resultar una ajuda, es varen convertir en un obstàcul per a la claritat i precisió de les descripcions.
Per un atre costat, aquells autors que varen renunciar a incorporar en els seus texts ilustracions, varen comprovar que les descripcions eren insuficients per a permetre el reconeiximent i identificació de les espècies aludides, especialment tenint en conte que les mateixes plantes rebien noms diferents en els distints llocs i el llenguage botànic no estava desenrollat. D'ahí que molts autors renunciaren també a descriure les seues plantes i es conformaren en enumerar tots els noms que coneixien de cada planta (els seus sinònims), aixina com les dolències humanes per a les que resultaven beneficioses.
El herbario té una llarga tradició manuscrita. Des de finals de l'antiguetat clàssica i a lo llarc de tota l'Edat Mija els tractats sobre les plantes i les seues propietats curativas es varen copiar una i una atra volta partint dels texts grecs. Durant eixe procés de copiat els texts originals varen ser variant paulatinament a causa de traduccions, interpolacions de nous texts, influències del món àrap, judeu o bizantino, fins al punt de que, partint d'uns pocs texts originals, la varietat dels texts resultants a finals de l'Edat Mija, en l'época del naiximent de l'imprenta, era molt gran. L'informació d'un herbario s'ordenava d'una forma molt semblada en tots ells, en major o menor extensió:
- el nom de la planta,
- una llista dels seus sinònims,
- la descripció de les seues característiques,
- la seua distribució geogràfica i el seu hàbitat,
- l'enumeració dels primers autors que han citat la planta,
- les seues propietats curativas,
- el modo de colectarla i preparar-la,
- una llista dels medicaments que es poden preparar en ella,
- les malalties que cura i, per últim,
- les principals contraindicació.
En el cas dels herbaris ilustrats, l'image de la planta solia precedir a l'informació escrita.
Història
En el història de la botànica medieval, es poden vore dos periodos ben diferenciats, que grans traces coincidixen en l'Alta i la Baixa Edat Mija. En el primer periodo, els primers llibres de plantes, coneguts com herbarios, usaven de forma predominant els sabers clàssics, en casi com una única font el tractat mèdic de Dioscórides, el De Matèria Medica, redactat en grec en el I, difòs en multitut de variants per tota Europa fins a l'arribada de l'imprenta.
A partir dels sigles XII i XIII es compilan nous herbarios, esta volta baix la poderosa influència de l'Escola Mèdica Salernitana, establida en la ciutat italiana de Salerno que també aprofitava la proximitat del monasteri de Montecassino. Les influències de Bizancio i del món àrap en l'Itàlia meridional, varen fer que eixa ciutat es convertira en un centre internacional d'activitat mèdica, en influència en tot l'Occident medieval cristià. Qualssevol que hagen segut els seus orígens, lo cert és que ya al començ de el XI eixercien i ensenyaven en Salerno mèdics de renom, que varen redactar breus tractats, en intencionalitat didàctica. Cap a finals de l'Edat Mija, llavors, apareix un nou tipo de herbario, tots ells ilustrats. Potser el text botànic que va eixercir més autoritat va ser el redactat per Matthaeus Platearius, conegut com Circa instans (ca. 1150/70), perque en estes paraules s'inicia el text. Descriu prop de cinccentes plantes, en senyes com el seu orige geogràfic, la seua denominació grega i llatina, condicions per a la seua conservació i les seues principals virtuts. Les seues fonts són, en primer lloc De Matèria Medica, en la seua versió llatina, pero també atres texts d'interés botànic, com el Herbarius de Apuleyo Platònic (identificat generalment en Apuleyo de Madaura (124-170) o en Pseudo-Apuleius), que serà publicat per volta primera en 1481.
En els sigles XV i XVI la vida dels ciutadans europeus encara girava entorn a l'agricultura pero quan va aplegar l'imprenta, en els tipos mòvils i els gravats en fusta, curiosament no es varen publicar tractats d'agricultura, sino llistats de plantes medicinals en descripcions de les seues propietats o "virtuts". Eixos primers herbaris mostren que la botànica encara era part de la medicina, com lo havia segut durant la major part de l'història antiga. Els autors de herbaris eren a sovint els conservadors dels jardins universitaris,[1] i la majoria dels herbaris eren compilació derivades dels texts clàssics, encara del De Matèria Medica. No obstant, la necessitat de descripcions precises i detallades de les plantes va significar que algunes herbes anaren més botàniques que medicinals. El Herbarum Vivae Icones (1530) de l'alemà Otto Brunfels (1464-1534) contenia descripcions d'unes 47 espècies noves per a la ciència combinades en ilustracions precises. El Kreutterbuch de 1539 del seu compatriota Hieronymus Bock (1498-1554) descrivia les plantes que havia trobat en els boscs i camps propencs, que es varen ilustrar en l'edició de 1546.[2] No obstant, va ser Valerius Cordus (1515-1544) qui va ser pioner en la descripció botànica formal que detallava tant les flors com els fruts, una miqueta d'anatomia que incloïa el número de cambres en l'ovari i el tipo de placentaació de l'òvul. També va fer observacions sobre el polen i va distinguir entre tipos d'inflorescèncias.[2] La seua Història Plantarum de cinc volums es va publicar uns 18 anys despuix de la seua primerenca mort als 29 anys en 1561-1563. En Holanda Rembert Dodoens (1517–1585), en Stirpium Historiae (1583), va incloure descripcions de moltes espècies noves dels Països Baixos en una disposició científica[3] i en Anglaterra William Turner (1515-1568) en el seu Libellus De Re Herbaria Novus (1538) va publicar noms, descripcions i localitats de moltes plantes natives britàniques.[4]
Els herbaris varen contribuir a la botànica posant en marcha la ciència de la descripció, classificació i ilustració botànica de les plantes. Fins al XVII, la botànica i la medicina eren lo mateix, pero eixos llibres que emfatisaven els aspectes medicinals finalment varen ometre la tradició de les plantes per a convertir-se en farmacopees modernes; aquells que varen ometre la medicina es varen tornar més botànics i varen evolucionar cap a les compilació modernes de descripcions de plantes que es diuen Floras. Estos a sovint estaven respalats per espècimen depositats en un herbario que era una colecció de plantes seques que verificava les descripcions de plantes donades en les Flores. La transició de herbario a Flora va marcar la separació final de la botànica de la medicina.[5]
Vore també
Referències
- ↑ Sachs 1890, p. 19
- ↑ 2,0 2,1 Reed 1942, p. 65
- ↑ Reed 1942, p. 68
- ↑ Arber 1986, pàg. 119–124
- ↑ Arber in Oliver 1913, pàg. 146–246
Bibliografia
- Miguel Alonso, A. L'imprenta renaixentista i el naiximent de la ciència botànica. Universitat Complutense de Madrit. Consultat el 4 d'agost de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Herbario medieval» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.