Morochuco

Morochuco, vaquers de les planures dels Vages peruans, va participar en l'història i les guerres del Perú

Morochuco Morochuco en la festa del jalatoro durant la Semana Santa en Ayacucho.

Els morochucos són els vaquers de les planures dels Vages peruans, que viuen principalment en el Departament de Ayacucho. Per al seu sustente es dediquen a la cría de ganado i a la doma de cavalls. Els Morochucos són personages íntimament lligats al folclore ayacuchano, coneguts per la seua valentia, força i habilitat com a ginets, havent tingut una protagónica participació en la guerra d'independència i la Campanya de la Breña en la guerra del salitre. El seu màxim representant és el prócer Basilio Auqui.

Orígens i història

Segons una tradició popular, generalment acceptada, els morochucos descendixen dels almagristas derrotats en la Batalla de Chuples en 1542, els qui baix el mando del jove fill de Diego d'Almagro, cridat pels cronistes Almagro el Mosso s'havien rebelat contra l'autoritat de la corona espanyola sostenint en les tropes reals una sanguinosa batalla en la planura de Chuples, prop de Huamanga a on pese a contar en una esplèndida cavalleria i artilleria varen ser derrotats per les numèricament superiors tropes de Cristóbal Vaca de Castro.

Produïda la derrota i temerosos de ser jujats i condenats com a traïdors al rei varen fugar cap al sur de Chuples, a les fredes pampes de Pampacangallo a on es varen mesclar en els pobles indígenes de la zona donant orige a un pintoresc poble denominat Pampacangallo, de ginets mestizos quechuahablantes tots i alguns de traces molt marcadament europeus (tez blanca i ulls blaus), des de l'arribada dels almagristas derrotats varen ser un poble aficionat als cavalls, dedicant-se a la ganaderia i inclús al cuatrerismo i el rapte de dònes.

Tant aixina, que en 1876 aplegaria a Perú l'aventurer Charles Wiener en un viage arqueològic, aplegant a la zona de Ayacucho i sent advertit de la presència maliciosa dels Morochucos:

Tals crítiques no alcancen en absolut a l'habitant de Ayacucho, que és cortés pero poc conversador. El prefecte, don Belardo Alvarez, cavaller cabal, es va posar molt Gentilmente a la nostra disposició. Li vaig demanar informes sobre Vilcas Huamán, les antigues ruïnes dels quals tenia el propòsit d'estudiar. Dò Belardo em va dir que era impossible anar a eixa localitat; l'habitava la tribu dels Morochuchos, que, tal com els Talaverinos, eren hordes de bandits que el govern peruà, com tampoc abans l'espanyol, havia pogut reduir a obediència. Els va comparar als Sioux, en la diferència de que estos eren, en suma, guerrers, mentres que els Morochuchos eren simplement assessins. Em va contar que des de que eixercitava el càrrec de prefecte havia tractat de dialogar en ells. Els havia enviat un primer Parlamentari, apellidar Bedoya, home de molt corage, escoltat solament per quatre soldats a fi de no donar a l'expedició un caràcter militar més o menys disfrassat. Els Morochuchos varen fer pedacitos al senyor Bedoya en presència dels soldats, als que desparcharon, despuix de l'eixecució, de regrés a Ayacucho, per a que relataren el fi de Bedoya com a única resposta a l'iniciativa del prefecte. Charles Wiener "Perou et Bolivie (1880)" Pág. 262

(...)

Vaig fer carregar els animals a les dos de la matinada, i, a això de les tres, baix un bell clar de lluna, nos vàrem posar en camí cap al poble de Concepció. A uns dèu passos de la plaça va resonar un dispar, i a l'instant la mula d'un dels soldats, ferida en el coll, es encabritó en violència. Ans que yo poguera canviar una paraula en els meus hòmens, nos vàrem vore envolts per un núvol de pedres, en les que es mesclaven algunes bales que chiulaven en les nostres orelles. La meua mula, alcançada mortalment en el pit, va caure com fulminada, i mentres que yo m'esforçava en retirar la meua cama dreta aprisionada per l'animal, que es debatia en l'última convulsió de l'agonia, em vaig sentir tocat damunt d'un turmell per un proyectil que va colpejar en l'estrebe de bronze, on va sonar com en una campana. Em va anar impossible alçar-me; vaig permanéixer, puix, de genolls, vaig traure el meu revòlver del cinturó i vaig disparar contra els meus enemics, els que al vore'm caigut s'havien descobert i estaven a penes uns quinze passos d'a on em trobava. Les meues primeres bales varen ser respostes per crits roncs, ahuc de ràbia de la fera ferida. El mulero s'havia posat en cucillas darrere d'una roca, i en va ho vaig cridar; els meus companyers d'armes, paralisats pel súbit atac, varen despertar en els crits de l'adversari ferit. Estaven armats en bons winchesters de catorze tirs, i, en escoltar les meues imperioses órdens, varen unir les seues bales a les meues.

Els indis, dèu voltes més fortes que nosatres, no tenien més que fondes i tres o quatre fusils vells. No varen poder sostindre combat contra la pluja de bales que els llancem sense interrupció; per això les pedres que nos tiraven es varen ser fent més ralas, fins a cessar per complet; l'enemic es va retirar duent en si els seus ferits, potser els seus morts. Charles Wiener "Perou et Bolivie (1880)" Pág. 270

Frut de l'aclimatació natural de l'espècie, els cavalls andalusos dels conquistadors varen donar orige a una peculiar raça d'abundant de pelage i resistència.

Morochuco.

Indumentària i costums

La seua roba s'adapta a la fredor dels Vages. Duen capells d'ala ampla plana similars a les dels gauchos argentins (concepció moderna), per baix del com duen un chullo (en quechua es denomina chucu o chuco) de colors (en quechua muru o moro), d'ahí la paraula composta "morochuco", en els faldones lligada a la cara i una tovalleta blanca de alpaca. En la mà duen una tralla fabricada en cuiro de res, cridat cocobolo, la part d'a on se sosté està feta de chicotetes tires de cuiro de res i en la part superior du un péntol de plom cobert en cuiro de vaca. En el tors, duen un jupetí negre o gris baix d'un poncho. S'ajusten a una tira o faixa al voltant de la cintura i el genoll negre botes altes en espuelas estrelades.

Noticiari cinematogràfic de la década de 1940 sobre les activitats realisades en Ayacucho per Semana Santa, es grava a detall el comerç dels morochucos.

Ells usen els seus cavalls per a moure i rodejar el ganado, o domar cavalls salvages. Gogen de les carreres de cavalls i rodeos en les seues festes, aixina com corregudes de bous. També participen en les festivitats en Ayacucho, especialment durant el Dissabte Sant, durant la Semana Santa, en una celebració anomenada jalatoro, en la que els bous són lliberats en els carrers de Huamanga. Mentres que la gent juga i provoca als bous, els Morochucos tiren de les cordes que els sostenen ans que la gent puga resultar ferida.

En un noticiari cinematogràfic de la década de 1940 sobre les activitats realisades en Ayacucho per Semana Santa, són documentats els cridats "morochucos", en l'indumentària del qual de l'época es descobrix que no posseïxen capells d'ala ampla, sino menuts; ademés, alguns duen barba en el rostre.