Marbre de Carrara
El marbre de Carrara (per als romans marmor lunensis, o "marbre lunense") és un tipo de marbre, extret de les pedreres dels Alps Apuanos en Carrara, Itàlia. Universalment conegut com un dels marbres més apreciats pel seu blancor (o en tonalitats blavaadas-grisáceas), casi sense vetes, i gra de fi aspecte harinoso.
Història
editarLes pedreras de marbre de Carrara varen ser provablement utilisades durant l'Edat de Bronze per a produir utensilis variats i objectes decoratius i commemoratius per a incloure en les tombes dels morts. En els romans es va desenrollar una important extracció i, des de l'época de Juliol César (48-44 a. C.), blocs d'este marbre blanc varen ser utilisats per a les construccions públiques de Roma i moltes cases patricias. el Panteó d'Agripa i la Columna de Trajano estan realisats en este material. L'exportació es realisava pel port de Luni, d'ahí el seu nom de "marmo lunense". A partir d'el V, l'activitat extractiva es va detindre a raïl de les invasions bàrbares. Després, pel desenroll del cristianisme, el marbre va tindre una gran demanda per a la construcció i la decoració interna dels edificis religiosos. La fervent activitat de les pedreres es deu principalment als "mestres", com el cas dels escultors Giovanni i Nicola Pisano, els qui ho utilisen per a les seues obres en l'Itàlia Central, com en la Catedral de Siena en la seua púlpit gòtic octogonal.
En l'Edat Mija, la majoria de les pedreres eren propietat del marqués Malaspina, qui a la seua volta les llogava a famílies de mestres carraranos que gestionaven tant l'extracció com el transport del preciós material. Alguns d'ells, com els Maffioli, que varen llogar unes pedreres al nort de Carrara, en la zona de Torano, o, cap a 1490, Giovanni Pietro Buffa, que va comprar marbre a crèdit als canteros locals i després ho va revendre en el mercat veneciano, varen poder crear una densa ret comercial, exportant el marbre inclús a llocs distants.[1] Solament per citar un eixemple, a partir de 1474, primer Maffioli, després Buffa, varen suministrar el marbre per a la frontera de la Cartuja de Pavía, ocupant-se també del transport del material que, per barco, despuix d'haver circunnavegado Itàlia, va aplegar alloc de construcció del monasteri despuix d'haver navegat pel Po i el Tesino en barco.[2] A partir d'el XVI, els canteros-mercaders genoveses també es varen incorporar a este floreciente comerç.[3]
Va ser el marbre preferit per Miguel Ángel en les seues escultures, qui personalment seleccionava els blocs per a fer les seues obres, llevat en el cas del seu David: est era originalment un bloc de Carrara que va passar de mà en mà per atres escultors (Agostino vaig donar Duccio i Antonio Rossellino) i va terminar finalment en l'estudi de Miguel Ángel, al que no li varen importar les chicotetes deficiències d'orige del mateix.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ Els maitres du marbre : Carrare, 1300-1600, Paris: J. Touzot, pp. 129-192. ISBN 9782713204685.
- ↑ «L’approvvigionamento lapideo tra XIV i XV secolo nei cantieri del Duomo i della Certosa vaig donar Pavia».MARMORA et LAPIDEA.2
- 169-183.ISSN 2724-4229.
- ↑ Els maitres du marbre : Carrare, 1300-1600, Paris: J. Touzot, p. 192. ISBN 9782713204685.
Enllaços externs
editar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Marbre de Carrara.- archive. org/web/20060312110428/http://www. webmineralshop. com/articoli/carrara_ita. htmImineralidelmarmovaigdonar Carrara (Els minerals del marbre de Carrara) (en italià o anglés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mármol de Carrara» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.