Cartuja de Pavía

Cartuja de Pavía

La cartuja de Pavía (en italià: Certosa vaig donar Pavia) és un monasteri italiano situat prop de la chicoteta localitat de Certosa vaig donar Pavia, a uns 8 quilómetros al nort de la ciutat de Pavía (Lombardía). Data de 1396-1464 i representa un dels més important monuments del gòtic tardà italià. L'ubicació original del monasteri era a la vora del parc dels Visconti al nort del castell de Pavía; del parc només queden algunes parts, com el Parco della Vernavola, al nort de Pavía, separats actualment del castell i de la cartuja.

La cartuja és coneguda per la seua exuberante arquitectura, tant en estil gòtic com a renaixentiste, i per la seua colecció d'obres d'art que són particularment representatives de la regió.

Història

La construcció de la cartuja de Pavía va ser decisió de Gian Galeazzo Visconti, que va inaugurar els treballs el 27 d'agost de 1396, posant la primera pedra, com documenta un bajorrelieve en la frontera. La posició era estratègica: a mig camí entre Milà, capital del ducado, i Pavía la segona ciutat en importància, a on havia creixcut el duc i a on tenia la seua sèu la cort, en l'esplèndit castell dels Visconti. El lloc triat per a la fundació era un bosc en l'extrem septentrional de l'antic parc dels Visconti, una vastíssima àrea cercada que unia el castell de Pavía en una àmplia zona boscosa de caça dels senyors de Lombardía.

La Cartuja és també el resultat de tensions polítiques vinculades creades per les noves aspiracions i ideals polítics de Gian Galeazzo, ara orientats en un sentit monàrquic. En 1385 Gian Galeazzo en un colp d'Estat va depondre al seu tio Bernabò i reunificó els dominis Visconti baix el seu mando, no obstant el nou senyor de Milà, com el seu pare Galeazzo II, va residir i va mantindre la seua cort en Pavía, recordant aixina la memòria (dels del que pretenia ser hereu) dels reis lombardos i del regne d'Itàlia que, en el Palau Real de Pavía, havien colocat el centre de la seua realea.

En 1386, volent subrallar la seua centralidad qüestionada per les eleccions del senyor, els milanesos varen decidir reconstruir un nou edifici: la Catedral de Milà. No obstant, les relacions entre Gian Galeazzo i els caps de la fàbrica (elegits pels ciutadans de Milà) varen ser a sovint tenses: el senyor pretenia transformar la catedral en el mausoleu de la dinastia, insertant el monument funerari del seu pare Galeazzo II en el centre partix de la catedral i açò va trobar la forta oposició tant de la fàbrica com dels milanesos, que volien emfatisar la seua autonomia. Va sorgir un enfrontament que va obligar a Gian Galeazzo a decidir la fundació d'una nova obra destinada exclusivament a la dinastia Visconti: la Cartuja de Pavía, a la que, sense escrúpuls, va assignar en vàries ocasions a molts empleats de la fàbrica del Duomo, inclosos alts càrrecs com Giacomo dona Campione o Giovannino de 'Grassi. En les intencions del duc, la Catedral era l'iglésia dels gremis de nobles, patricios, poble, artesans i comerciants de Milà, la Cartuja era en canvi l'expressió d'una nova forma estatal: el Ducado.

• 
  El Parc Visconti, en la part superior, prop de les parets del nort del parc, s'indica la Cartuja.
• 
  Benedetto Briosco, Gian Galeazzo Visconti coloca la primera pedra de la Cartuja, bajorrelieve del portal de l'iglésia.
• 
  La Cartuja vista des del mur que la separa del paisage circumdant.
• 
  El vestíbul del monasteri.

Inicialment, durant la primera fase de les obres, els monges varen residir en l'antic castell de Torre del Mangano i en el castell de Carpiano (o Grangia), un de tants territoris deixats als monges per Gian Galeazzo Visconti, per a ocupar despuix els ambients conventuals, els primers en ser edificats.

L'iglésia va ser l'últim edifici del complex que es va edificar, i anava a ser el mausoleu familiar dels Visconti. Va ser dissenyada com una gran estructura en una nau i central dos laterals, un tipo inusual per a l'orde cartujana. La nau central, en estil gòtic es va acabar en 1465.

Donada l'absència de pedreres de marbre i pedra en els voltants de la Cartuja, a mitan del XV es va plantejar el problema de trobar el material pétreo necessari per a la continuació de l'obra. Els cartujos, que varen gojar d'ingressos substancials i constants garantisats pels vasts fondos agrícoles donados per Gian Galeazzo Visconti i els seus successors de la Cartuja i un fort respal tant financer com a polític dels Sforza, a diferència d'atres grans fàbriques lombardas contemporànees, com la de la catedral de Milà i la de la Catedral de Pavía, mai varen adquirir pedreres de marbre pròpies, sino que sempre varen confiar en proveïdors privats, recolzant-se principalment en la Veneranda Fabbrica del Duomo vaig donar Milano. Ya en 1463 el pati milanés va suministrar el marbre per als capitells dels claustres i en 1473 es va estipular un contracte entre la Fabbrica del Duomo i els monges de la Certosa, gràcies al com la Fabbrica es comprometia a garantisar suministraments continus de marbre i pedra de construcció a la Certosa. El control del marbre es va confiar a Guniforte Solari, qui en eixe moment era responsable d'abdós obres. Els materials, que, de la mateixa manera que els de la Catedral de Milà, gojaven de l'exenció ducal d'imposts, varen aplegar a la Cartuja pel Navigliaccio i varen ser desembarcats en Binasco, des d'a on varen continuar en carretas fins al lloc de l'obra, no obstant, despuix de la restauració de l'En el tram de navegació entre Binasco i Pavía (1473) era possible descarregar els marbres i pedres directament en la Certosa. També en 1473 es varen iniciar els treballs de revestiment i decoració de la frontera del monasteri, per a lo que els cartujos varen decidir utilisar, cas únic en la zona lombarda, el marbre de Carrara, llavors considerat de major valor que el de Candoglia i el cost dels quals va ser major que els atres materials disponibles en l'àrea de la Val d'Ossola.

Ya en 1476 els cartujos varen entaular relacions en algunes famílies de comerciants i canteros de Carrara, com els Maffioli, arrendataris de les pedreres del marqués Malaspina. El preciós marbre, despuix de ser embarcat en Carrara, va aplegar per barco, despuix de haver circunnavegado Itàlia, a la desembocadura del Po, des d'a on va pujar a Pavía. El tràfic de marbre de Carrara cap a la Cartuja va ser tan voluminós que els mateixos cartujos varen aplegar a revendre-ho a atres drassanes lombardos i en particular a la Veneranda Fabbrica del Duomo de Milà.

Pel gran número d'anys que varen passar des de que va escomençar a construir-se fins que es va concloure (1473), els dissenys es varen ser modificant a lo llarc del temps degut a que en Itàlia ya s'havia difòs un nou estil que acabaria estenent-se per Europa: el Renaixença. La frontera actual va ser dissenyada per Guiovanni Solari, fill de Guiniforte Solari, el que anara cap de les obres des de 1429.

Guiniforte Solari va ser seguit com a director de les obres per Giovanni Antonio Amadeo, des de 1481. L'iglésia es va consagrar el 3 de maig de 1497. La part inferior de la frontera no es va completar fins a 1507.

El contracte de construcció obligava als monges a usar part de l'ingrés de les terres tingudes en benefici al monasteri per a continuar millorant l'edifici. En conseqüència, la cartuja inclou una àmplia colecció d'obres d'art de tots els temps, des del XV al XVIII.

Els monges cartujos que allí residien eren inicialment dotze, en total vida de clausura, i vinculats per un contracte que prevea el destí de part dels seus beneficis (camps, terrenys, rendes, etc.) per a la construcció del propi monasteri. En el XVIII el monasteri era propietari de grans propietats (en part ya donadas per Gian Galeazzo i els seus successors) disperses en la fèrtil campiña entre Pavía i Milà, com Badile, Battuda, Bernate, Binasco, Boffalora, Borgarello, Carpiano ( també era propietat dels monges el castell de Carpiano i l'iglésia de Sant Martino), Carpignano, Milà, Giovenzano, Graffignana, Landriano, Magenta, Marcignago, Opera, Pairana, Pasturago, Quintosole, Sant Colombano (a on també controlaven la castell de Sant Colombano) Torre del Mangano, Trezzano, Velezzo, Vidigulfo, Vigano Certosino, Vigentino, Villamaggiore, Villanterio, Villareggio i Zeccone, que sumen 2.325 hectàrees (5.745 acres) de terra irrigada.

Ademés, la Cartuja també posseïa un gran palau, en jardí i oratorio en Milà, en la parròquia de Sant Michele alla Chiusa, un palau i l'iglésia de Santa Maria d'Ognissanti en Pavía i, des de la segona mitat del XVII, d'una gran facenda especialisada en la producció de vi, en un edifici (cridat Certosa Cantù), en Casteggio.

En 1560, el Prior General dels Cartujos, un tal Piero Sarde, va autorisar l'instalació d'equips adequats per a l'impressió de missals i llibres de vora, i el 28 d'agost va invitar a tots els monasteris cartujos d'Itàlia a abastir-se exclusivament dels productes de la nova imprenta (el primer llibre Breviarium Carthusiensis es va imprimir en 1561).

En 1782, els cartujos varen ser expulsats pel emperador José II d'Àustria, i varen ser substituïts en el monasteri pels cistercienses en 1784 i despuix pels carmelitas en 1789. En 1796, com a represàlia pel tumult de Pavía, els francesos varen llevar la coberta de plom del sostre de l'iglésia contra l'eixèrcit de Napoleón, aixina com la platería llitúrgica i el gran baldaquín, recobert de lascas d'or i pedres precioses, que s'utilisava per a la processó del Corpus Domini. En 1810 el monasteri va ser tancat fins que ho varen tornar a adquirir els cartujos en l'any 1843. En 1866 va ser declarat un monument nacional i confiscat per l'estat italià, encara que alguns benedictinos varen residir allí fins a 1880. Els monges que actualment viuen en el monasteri són cistercienses que varen ser admesos en els anys xixanta.

L'iglésia

L'accés al complex monàstic es realisa a través d'un vestíbul de l'época de la Renaixença, en fresca tant per dins com per fòra. En el luneto d'entrada descolorido, dos àngels sostenen l'escut d'armes del client Gian Galeazzo, en la serp Visconti i l'àguila imperial. La decoració superior, dibuixada per Bernardino de 'Rossi en 1508, està millor conservada. En l'interior, un arc de marbre en motius vegetals du tondi en les efigies de Gian Galeazzo i Filippo Maria Visconti. Als costats, els sants Cristóbal i Sebastián de Bernardino Luini, seguidor de Leonardo. Tot l'interior està revestit en motius renaixentistes en vius colors i decorat en el monograma GRA-CAR (Gratiarum Chartusia, Cartuja de Gràcia).

La cartuja de Pavía és un edifici que consta de tres naus i un transepto. Està inspirada, en una escala reduïda, pel Duomo de Milà. Les voltes estan alternativament decorades en formes geomètriques i cels estrelats. El transepto i la capella principal acaben en capelles de pla quadrat en àbsits menors, semicirculares, en tres costats.

El pla primigeni per a la frontera era més sobri, i pot vore's en un fresca obra d'Ambrogio Bergognone en l'àbsit del transepto dret, (1490-1495), representant a Gian Galeazzo Visconti oferint la maqueta de la cartuja a la Verge Maria . El seu perfil, en sostres en tres nivells, s'ha comparat en les iglésies de Santa María del Carmen en Pavía i Sant Petronio en Bolonya.

• 
  La frontera.
• 
  La frontera vista des del lateral.
• 
  Detall de frontera.
• 
  Antonio Mantegazza i Cristoforo Mantegazza, Sant Joan Batiste.
• 
  Benedetto Briosco, arc portal (1501).

La frontera de l'iglésia és famosa per la seua exuberante decoració, típica de l'arquitectura lombarda, decorada tota la seua superfície en relleus, marbres i estàtues. Entre els escultors que varen treballar ací varen estar Cristoforo Mantegazza i Giovanni Antonio Amadeo. Ademés de l'escultura aplicada, la pròpia frontera en sí té una rica qualitat escultural pel contrast entre superfícies de textures riques, contraforts marcats, marques horisontals i vans en arcs, alguns dels quals estan coberts, mentres que aquells dels campanars chicotets estan a l'aire.

La frontera, creada per mig de la superposició de simples rectànguls, està carregada de decoració, un procediment típic de l'arquitectura renaixentista lombarda i està realisada en marbre de Carrara i en menor mida per marbre de Candoglia, pedra de Saltrio, pedra de Varenna i pórfido roig egipcíac (este últim potser derivat de troballes arquitectòniques de l'época romana).

El portal d'estil clasicista és obra de Benedetto Briosco (1501). El porche té un gran arc de forma clasicista que descansa sobre columnes corintias pareadas cada una d'elles coronada per una rebanc fortament modelada sobre la que descansa l'arc, derivant-se la construcció dels clàssics, usat per Brunelleschi, i empleat ací per a un efecte més marcat i sorprenent. La decoració és en bajorrelieve ilustrant la Història de la cartuja. Sobre l'arc central hi ha un balcó cobert de tres arcs, sobre el qual s'obri la finestra central.

• 
  La nau central.
• 
  El transepto.
• 
  La cúpula.
• 
  Ambrogio Bergognone, el duc Gian Galeazzo Visconti dona la Cartuja a la Verge.
• 
  Portal de la sacristia en retrats dels ducs de Milà, XV sigle.
• 
  Ambrogio Bergognone, Coronació de la Verge en presència de Deu Pare entre Francesco Sforza, Ludovico Sforza i els Sants Fortunato, Jorge, Pedro de Verona i Ambrosio (cubeta absidal), avall, retaule de Giovanni Battista Crespi.

Esta campanya es va interrompre en 1519 quan el treball alvançava per la condició d'ocupació francesa en Lombardía despuix de la Guerra de la Lliga de Cambrai. Les tropes franceses varen acampar al voltant de la Cartuja. Les anotacions del treball en la frontera no es varen recomençar fins a 1554, quan es va aprovar un disseny revisat baix la direcció de Cristoforo Lombardo per a completar la frontera sobre la segona arcada; allí la taracea de marbre va substituir a la rica decoració escultòrica de la zona inferior. Alguns detalls finals varen ser agregats per Galeazzo Alessi.

Referències

• L. Beltrami, La Certosa vaig donar Pavia, Milà, 1911
• R. Bossaglia, M. G. Albertini Ottolenghi, F. R. Pesenti ed., La Certosa vaig donar Pavia, Milà, 1968
• R. V. Schofield, J. Shell, G. Sironi, Giovanni Antonio Amadeo/ I documenti, New Press, Com, 1989
• R. Battaglia "Li "memorie" della Certosa vaig donar Pavia", en Annali della Scuola Normale Superiore vaig donar Chafa, Classe vaig donar Lettere i Filosofia, 3.Ser. 22.1992 N.º 1, p. 85-198
• "La Certosa vaig donar Pavia tra devozione i prestigi dinastico: fondazione, patrimoni, produzione culturale", en Annali vaig donar Storia Pavese, 1997
• Ambrogio dona Fossano, detto il Bergognone, un pittore per la Certosa, M. G. Albertini Ottolenghi, Milà 1998