L'economia de la província està essencialment centrada en la vinicultura i la producció d'arròs, cereals i productes làcteus. Algunes indústries estan localisades en els suburbis per a no estropejar la plàcida atmòsfera que es respira en la conservació del passat de la ciutat i el clima d'estudi i meditació associat a la seua antiga universitat. És de gran importància el Policlínico San Matteo.
El municipi de Pavía forma part del Parc Natural Lombardo del Valle del Tesino (introduït per l'UNESCO en 2022 en la Reserva de la biosfera[3]) i conserva dos boscs (Reserva Natural Estricta Bosco Siro Negri i Reserva Natural Bosco Gran) que nos mostren l'estat original de la naturalea del vall del Po abans de l'arribada dels romans, abans de l'assentament humà.
Toponímia
La ciutat es correspon en l'antiga ciutat romana de Ticinum i va escomençar a cridar-se Papia només des de l'época lombarda. L'orige del nom Pavía encara és incert hui en dia. És un dels pocs municipis romans d'Itàlia que va canviar de nom durant l'Alta Edat Mija.[4] El topònim en espanyol és Pavía. En italià és Pavia, en «í» tònica pronunciada com en espanyol.
Història
Història antiga
Plinio el Vell va dir que la ciutat de Pavía, que es remonta a l'época prerromana, va ser fundada pels laevi i els marici, dos tribus ligures o celto-ligures, mentres que Claudio Ptolomeo l'atribuïx als ínsubros, una població celta. La ciutat romana, coneguda com Ticinum, va anar un municipi i un important lloc militar (un castrum) baix l'Imperi Romà. Provablement va començar com un chicotet campament militar construït pel cònsul Publius Cornelius Scipio en 218 a. C. per a protegir un pont de fusta que havia construït sobre el riu Tesino, en el seu camí per a buscar a Anìbal, de qui es rumoreaba que va conseguir liderar un eixèrcit. sobre els Alps i en Itàlia. Les forces de Roma i Cartago es varen trobar poc despuix, i els romans varen sofrir la primera de moltes aplastants derrotes a mans de Aníbal, en el propi cònsul casi perdent la vida. El pont va ser destruït, pero el campament fortificado, que en eixe moment era el lloc militar romà més alvançat en el vall del Po, d'alguna manera va sobreviure a la llarga segona guerra púnica i gradualment es va convertir en una ciutat de guarnició. En l'any 500 va morir allí pl[5]
La seua importància va créixer en la prolongació de la Via Emilia des de Ariminum (Rimini) fins al riu Po (187 a. C.), que creuava en Placentia (Plasencia) i allí es bifurcaba, un ramal anava a Mediolanum (Milà) i l'atre a Ticinum, i d'allí a Lomello a on es va dividir una volta més, una branca anant a Vercelli, i d'allí a Ivrea i Aosta, i l'atra a Valentia, i d'allí a Augusta Taurinorum (Torí).[6]
El poble va ser construït sobre un terreny pla en blocs quadrats. El camí "penca Maximus" corresponia a l'actual Strada Nuova fins al pont romà mentres que el camí "decumanus" corresponia a cors Cavour-cors Mazzini. Baixe la major part dels carrers del centre històric encara es troben els conductes de rajola del sistema d'aigüeral romà que va seguir funcionant a lo llarc de l'Edat Mija i l'Edat Moderna sense interrupció, fins a aproximadament 1970.[7]
Un dels trams de la cloaca romana que discorre baix els carrers del centre històric de Pavía.
Pavía va ser important com a lloc militar pel fàcil accés a les comunicacions per aigua, a través dels rius Ticino i Po, fins a la mar Adriático i per les seues estructures de defensa,[8] i aixina prop de la ciutat, en 271, l'emperador Aurelianova derrotar als juthungos. En 325 Martín de Tours aplega a Pavía sent un chiquet seguint al seu pare, un oficial romà.[8] Pavía va ser la sèu d'una important casa de moneda romana entre 273 i 326.[9] El regnat de Rómulo Augústulo (r. 475-476), l'últim emperador del Imperi romà d'Occident, va terminar en Pavía en 476 i, per lo tant, va cessar el domini romà en Itàlia.[10] Rómulo Augústulo, considerat l'últim emperador de l'Imperi romà d'Occident, en realitat va ser un usurpador del tro imperial; el seu pare Flavio Orestes va destronar a l'anterior emperador, Juliol Nepote, i va elevar al jove Rómulo Augústulo al tro imperial en Rávena en 475. Encara que sent l'emperador, Rómulo Augútulo era simplement el portaveu del seu pare Orestes, qui era la persona que realment eixercia el poder i governava Itàlia durant el breu regnat de Rómulo Augústulo. Dèu mesos en acabant de que començara el regnat de Rómulo Augústulo, els soldats de Orestes baix el mando d'un dels seus oficials cridat Odoacro, es varen rebelar i varen matar a Orestes en la ciutat de Pavía en 476. Els disturbis que es varen produir com a part de l'alçament de Odoacro contra Orestes varen provocar incendis que varen cremar gran part de Pavía fins al punt de que Odoacro, com a nou rei d'Itàlia, va tindre que suspendre els imposts de la ciutat durant cinc anys per a que poguera finançar la seua recuperació. Sense el seu pare, Romulus Augustulus no tenia poder. En lloc de matar a Romulus Augustulus, Odoacro li va donar una pensió de 6000 solidi a l'any abans de declarar el fi de l'Imperi Romà d'Occident i declarar-se a sí mateix rei del nou Regne d'Itàlia.[11]
El regnat de Odoacro com a rei d'Itàlia no va durar molt, perque en 488 els pobles ostrogodos liderats pel seu rei Teodorico varen invadir Itàlia i varen mamprendre la guerra contra Odoacro.[12] Despuix de lluitar durant 5 anys, Teodorico va derrotar a Odoacro i el 15 de març de 493 va assessinar a Odoacro en un convit destinat a negociar la pau entre els dos governants.[13] En l'establiment del regne ostrogodo en base en el nort d'Itàlia, Teodorico va començar el seu vast programa de construcció pública. Pavía va ser una de vàries ciutats que Teodorico va elegir restaurar i expandir. Va començar la construcció del vast complex del palau que finalment es convertiria en la residència dels monarques lombardos vàries décades despuix.[14] Teodorico també va encarregar la construcció del complex de banys i amfiteatre d'estil romà en Pavía;[15] en el VII, estos serien un dels pocs complexos de banys que encara funcionen en Europa fora del Imperi romà d'Orient.[16] Prop del final del regnat de Teodorico, el filòsof cristià Boecio va ser encarcerat en una de les iglésies de Pavía de 522 a 525 abans de la seua eixecució per traïció. Va ser durant el captiveri de Boecio en Pavía que va escriure la seua obra seminal Consolació de la Filosofia.[17] La ciutat va ser saquejada vàries voltes pels bàrbars. Despuix de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, la regió entorn a Pavía va tindre una de les principals concentracions d'assentaments ostrogodos en Itàlia.[18] La seua importància va aumentar en el domini ostrogodo i més encara en els sigles VI-VIII, quan es va convertir en capital del Regne Longobardo i va prendre el seu nom actual.
Pavía va jugar un paper important en la guerra entre l'Imperi romà d'Orient i els ostrogodos que va començar en 535.[19] Despuix de la victòria del general romà oriental Belisario sobre el líder ostrogodo Wittigis en 540 i la pèrdua de la major part de les terres ostrogodas en Itàlia, Pavía va estar entre els últims centres de resistència ostrogoda que varen continuar la guerra i es varen opondre al domini romà oriental.[20] Despuix de la capitulació del liderage ostrogodo en 540, més de mil hòmens varen permanéixer guarnits en Pavía i Verona dedicats a opondre's al domini romà oriental. Des de 540 Pavía es va convertir en la capital permanent del Regne Ostrogodo, sèu estable de la cort i del tesor real.[21] La resiliencia de les fortalees ostrogodas com Pavía contra les forces invasoras va permetre que focs de domini ostrogodo alvançaren coixejant fins que finalment varen ser derrotats en 561.[22] Pavía i la península d'Itàlia no varen permanéixer molt temps baix el domini de l'Imperi Romà d'Orient, ya que en 568 un nou poble va invadir Itàlia: els lombardos (també cridats longobardos).[23]
Capital lombarda
En la seua invasió d'Itàlia en 568, els lombardos varen ser dirigits pel seu rei Alboino (r. 560-572), qui es convertiria en el primer rei lombardo d'Itàlia. Alboino va capturar gran part del nort d'Itàlia en 568, pero el seu alvanç va ser detingut en 569 per la ciutat fortificada de Pavía. L'Història dels lombardos de Pablo el Diàcono, escrita més de cent anys despuix del sege de Ticinum, proporciona un dels pocs registres d'este periodo: “La ciutat de Ticinum (Pavia) en este moment va resistir valientement, resistint un sege de més de tres anys, mentres que l'eixèrcit dels Longobardos va permanéixer prop en el costat occidental. Mentrestant, Alboino, despuix d'expulsar als soldats, va prendre possessió de tot fins a la Toscana, llevat Roma i Rávena i alguns atres llocs fortificados que estaven situats en la vora de la mar”.[24] El lloc de Ticinum finalment va terminar en els lombardos. capturant la ciutat de Pavía en 572.[25]
L'ubicació estratègica de Pavía i els palaus ostrogodos ubicats en el seu interior farien de Pavía en la década de 620 la capital principal del Regne de Pavía dels lombardos i la residència principal dels governants lombardos.[26][27][8]
En l'any 572, despuix d'un llarc lloc, va ser conquistada pels lombardos,[28] els qui a partir de la década de 620 la convertixen en verdadera capital del seu regne, en el nom de Papia, instalant la cort real, el sacrum palatium, en el palau de Teodorico.[29] El nou paper de la ciutat va tindre com a conseqüència la construcció d'edificis monumentals: un palau real, iglésies fundades pels monarques, i termes.[30] També varen ser restablits, principalment a partir del regnat de Cuniberto (688-700), varis centres d'educació llaica que formaven a gramàtics i juristes.[31]
Els monarques lombardos cristians varen construir molts monasteris, convents i iglésies en Pavía. Encara que els primers reis lombardos eren cristians arrianos, fonts de l'época com Pablo el Diàcono han registrat que els lombardos arrianos eren molt tolerants en la fe dels seus súbdits catòlics i que fins a la década de 690 varen coexistir en Pavía catedrals arrianas i catòliques.[32] Els reis, reines i nobles lombardos s'involucraven en la construcció d'iglésies, monasteris i convents com a método per a demostrar la seua pietat i la seua riquea decorant extravagantemente estes estructures que en molts casos es convertirien en el lloc de la tomba d'eixa persona, com en el cas de Grimoaldo (r. 662-671) que va construir Sant Ambrogio en Pavía i ho va enterrar allí despuix de la seua mort en 671.[33]Ariberto I va fer construir la basílica de Santissimo Salvatore en 657, que es va convertir en el mausoleu dels reis de la dinastia bavara.[34] Perctarit (r. 661-662, 672-688) i el seu fill Cuniberto (r. 679-700) varen construir un convent i una iglésia en Pavía durant els seus regnats.[35] Les iglésies lombardas a voltes varen rebre el nom d'els qui varen encarregar la seua construcció, com a Sant María Theodota en Pavía.[36] El monasteri de Sant Michele alla Pusterla ubicat en Pavía va ser el monasteri real dels reis lombardos.[37]
Una de les iglésies més famoses construïdes per un rei lombardo en Pavía és la basílica de Sant Pietro in Ciel d'Ore. Esta famosa iglésia va ser encarregada pel rei Liutprando (r. 712-744) i es convertiria en el lloc de la seua tomba, aixina com d'atres dos figures cristianes famoses.[38] En la construcció de Sant Pietro in Ciel d'Ore, l'unitat de mida utilisada pels constructors va ser la llongitut del peu real de Liutprand.[39] La primera figura cristiana important enterrada en Sant Pietro in Ciel d'Ore va ser el mencionat filòsof Boecio, autor de la consolació de la filosofia, que es troba en la cripta de la catedral. La tercera i més gran tomba de les tres ubicades en Sant Pietro in Ciel d'Ore conté els restants de Sant Agustín de Hipona.[40] Sant Agustín és l'escritor cristià de principis de el V del nort d'Àfrica romà les obres del qual, com Sobre la doctrina cristiana, varen revolucionar la forma en que s'interpreten i entenen les escritures cristianes.[41] Liutprando era un cristià molt devot i, com a molts dels reis lombardos, era un fervoroso coleccionador de relíquies de sants. Liutprando va pagar molt per a que tragueren les relíquies de Cagliari i les dugueren a Pavía per a que estigueren fora de l'alcanç i a resguart dels sarracenos en Cerdenya, a on havien estat descansant els restants de Sant Agustín.[42] Hui queda molt poc de la basílica original de Sant Pietro in Ciel d'Ore de Liutprando, consagrada pel Papa Zacharias en 743. Originalment, el sostre del seu àbsit estava decorat en mosaics, lo que va convertir a Sant Pietro in Ciel d'Ore en el primer eixemple de mosaics que es varen utilisar per a decorar una iglésia lombarda.[43]
Els lombardos varen construir les seues iglésies en un estil molt romà, sent el millor eixemple d'iglésies lombardas del periodo del domini lombardo la Basílica de Sant Miguel el Major, encara intacta en Pavía.[44]
Com a capital del regne, Pavía a fins de el VII també es va convertir en un dels llocs centrals dels esforços dels lombardos per a falcar la seua pròpia moneda.[45] El bust del rei lombardo hauria segut gravat en les monedes com un gest simbòlic per a que els qui usaren les monedes, en la seua majoria nobles lombardos, entengueren que el rei tenia el màxim poder i control de la riquea en el Regne de Pavía.[45] El paper de la capital implica la residència de la cort real, la presència de l'estructura administrativa central del regne i la preeminència de la ciutat sobre els demés núcleus urbans en l'organisació militar de les guerres estacionals.[34] En l'any 751 els lombardos varen conquistar definitivament el territori bizantí entorn a Rávena, i varen dirigir la seua atenció sobre Roma. Davant esta amenaça el papa Esteban II va buscar una aliança en els francs de Pipino el Breu, l'eixèrcit del qual va atacar Itàlia septentrional en 754 i de nou en 756, sitiant al monarca lombardo en Pavía en abdós ocasions. El fill i successor de Pipino, Carlomagno, va tornar a sitiar la ciutat, prenent-la en juny de 774 i posant aixina fi al regne lombardo.[46]
Història migeval
Un mercat anual està atestat en Pavía ya en l'any 860,[47] que, no obstant, va seguir sent la capital del regne d'Itàlia, sèu del palau real, de les assamblees del regne i de la cort principal fins a 1024.[48]
L'emperador Lotario I, rei d'Itàlia del 822 al 850, va prestar atenció a les escoles quan en el 825 va emetre el seu capitular per mig del com prescrivia que els estudiants de moltes ciutats del nort d'Itàlia devien assistir a les conferències en l'escola de Pavía.[49] En l'any 924 la ciutat va ser incendiada pels magiares (pero no varen conseguir conquistar Pavía),[50] en una de les seues campanyes de saqueig per Itàlia des de l'actual Hongria.[51]
Durant el periodo otoniano, Pavía va gojar d'un periodo de benestar i desenroll. L'antiga capital lombarda es va distinguir de les demés ciutats de la vall del Po per la seua funció fonamental com a creuament de camins per a un important comerç, tant de productes alimenticis com d'artículs suntuarios. El tràfic comercial es va vore favorit sobretot per les vies fluvials utilisades per l'emperador per als seus viages: des de Ticino es podia aplegar fàcilment al Po, eix directe en la mar Adriático i el tràfic marítim. Ademés, en l'arribada dels Ottoni (Otón I es va casar en Pavía en Adelaida d'Itàlia en 951 i la parella va residir durant molt temps, en diferents époques, en la ciutat), Milà va tornar a perdre importància en favor de Pavía, que la seua pre- es va sancionar l'eminència, entre atres coses, a partir de l'acunyament de la ceca de Pavía.[52] L'importància de la ciutat en eixos sigles també es destaca en el relat del geógrafo àrap Ibrāhīm al-Turtuši, que va viajar al centre-oest d'Europa entre 960 i 965 i va visitar Verona, Rocca vaig donar Garda i Pavía, que va definir com la ciutat principal de Longobardia, molt populosa, rica en mercaders i, com Verona, construïda íntegrament, a diferència d'atres núcleus de la regió, en pedra, rajola i calç.[53]
Pavía va seguir sent la capital del Regne d'Itàlia i el centre de les coronació reals fins a la disminució de l'autoritat imperial allí en el XII. En 1004, l'emperador del Sacre Imperi Romà GermànicEnrique II va reprimir sangrientamente un tumult dels ciutadans de Pavía, que disputaven la seua recent coronació com a rei d'Itàlia.[49]
Basílica de Sant Miguel el Major, les cinc pedres, ya mencionades en el Honorantiae civitatis Papiae (al voltant de 1020), sobre les que es colocava el tro durant les coronació.
En el XII, Pavía va adquirir l'estatus de comuna autònoma. En la divisió política entre güelfos i gibelinos que va caracterisar l'Edat Mija italiana, Pavía era tradicionalment gibelina, una posició que va ser recolzada tant per la rivalitat en Milà com pel desafiu de l'Emperador que va liderar la Lliga Lombarda contra els el emperador Federico Barbarroja, que intentava reafirmar l'influència imperial latent durant molt temps sobre Itàlia. Federico I va celebrar dos coronació en Pavía (1155 i 1162) en la basílica de Sant Miguel el Major i va residir en un nou palau imperial prop del monasteri real de Sant Salvatore.
Vàries voltes l'eixèrcit de Pavía va lluitar en l'emperador contra les forces de la Lliga Lombarda, participant en els llocs de Tortona, Crema i Milà i en atres operacions militars.[34]
En els sigles següents, Pavía va ser una ciutat important i activa. Pavía va recolzar a l'emperador Federico II contra la Lliga Lombarda i l'eixèrcit de Pavese va participar en numeroses operacions al servici de l'emperador i va participar en la batalla de Cortenuova en 1237.[54]
En el XIV va perdre la seua autonomia i va entrar a formar part de l'estat dels Visconti, en ser anexionada al ducado de Milà en el 1360, despuix d'un llarc sege,[55] baix el domini de la família Visconti. Baixe els Visconti Pavía es va convertir en un centre intelectual i artístic, sent la sèu des de 1361 de l'Universitat de Pavía fundada al voltant del núcleu de l'antiga escola de dret, que va atraure a estudiants de molts països. Durant la regència de Galeazzo II i Gian Galeazzo la memòria del paper de la capital i les tradicions lombardas de Pavía varen entrar conjuntament en la “propaganda” dels nous senyors de Pavía: Galeazzo II va traslladar la seua cort de Milà a Pavía i entre 1361 i 1365 Galeazzo II va construir un gran palau (castell Visconti) en un gran parc (Parc Visconti), que es va convertir en la residència oficial de la dinastia.[34] En 1396 Gian Galeazzo va encarregar la construcció de la Cartuja de Pavia, construïda al final del Parc Visconti, que conectava la Cartuja en el castell de Pavía. L'iglésia, l'últim edifici del complex que es va construir, anava a ser el mausoleu de la família dels Visconti.[56]
Història moderna
En la caiguda de Ludovico Sforza (1499) i les guerres d'Itàlia, Pavía (i tot el ducado de Milà) varen ser disputades durant molt temps entre vàries potències europees. En 1512, prop de la ciutat, un gran eixèrcit francés dirigit per Jacques de la Paliceva ser derrotat pels suïssos i els venecians. En octubre de 1524, en el Cinquecento, es dirigixen a Pavía les tropes franceses comandadas pel rei Francisco I, en persecució de l'eixèrcit imperial de Carlos I d'Espanya, que tenia una guarnició en la ciutat, al mando d'Antonio de Leyva. Finalment el 24 de febrer de 1525, Francisco I és fet presoner perque Cessara Hercolani de Forlì mata el seu cavall: Hercolani va ser cridat des de llavors el «vencedor de Pavía». Esta captura del rei francés supon la derrota de les tropes franceses, la futura renúncia de França a la Borgoña, a Artois i a Flandes, aixina com a l'influència sobre Itàlia, segons es va firmar en el tractat de Madrit de 1526.
En ser fet presoner, Francisco I va escriure a la seua mare la duquesa de Angulema, des de la fortalea de Pizzighettone, la seua carta a on declarava que devia:
informar sobre cóm seguix el meu infortuni, tot està perdut per al meu, llevat l'honor i la vida, que estan fòra de perill
Angus Konstam, Pavia 1525: The Climax of the Italian Wars. Oxford: Osprey Publishing, 1996.azure
Esta cita ha passat a ser repetida pel apotegma: Tot s'ha perdut, menys l'honor.
La batalla de Pavía (1525) va marcar una fita en la sòrt de la ciutat, ya que en eixe moment, l'antic cisma entre els partidaris del Papa i els de l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic s'havia desplaçat a un entre un partit francés (aliat en el Papa) i un partit que recolzava a l'Emperador i Rei d'Espanya Carlos V. Aixina, durant les Guerres italianes Valois-Habsburgo, Pavía estava naturalment del costat imperial (i espanyol). La derrota i captura del rei Francisco I de França durant la batalla va marcar el començ d'un periodo d'ocupació espanyola. En els mateixos anys, va estudiar en l'UniversitatGirolamo Cardano de Pavía, mentres que, provablement en 1511, Leonardo dona Vinci va estudiar anatomia junt en Marque Antonio della Torre, professor d'anatomia en l'universitat.[57]
Des de principis de el XVIII fins a la mitat de el XIX la ciutat va estar baix dominació estrangera, succeint-se espanyols, francesos i austríacs. El més important d'ells va ser el duc de Pavía Jean Marie Lagleyze (francés), qui va habitar eixa zona fins a 1898, quan es va vore obligat a emigrar a Iberoamèrica.
La ciutat va seguir sent austríaca fins a 1796, quan va ser ocupada per l'eixèrcit francés baix el mando de Napoleón. Durant este periodo austríac, l'universitat va contar en el gran respal de María Teresa I d'Àustria i va supervisar un periodo culturalment ric per la presència de destacats científics i humanistes com Ugo Foscolo, Alessandro Volta, Lazzaro Spallanzani i Camillo Golgi, entre uns atres. En 1796, en acabant de que els jacobinos demoliren Regisole (un monument eqüestre clàssic de bronze), els habitants de Pavía es varen rebelar contra els francesos i Napoleón va sofocar el tumult despuix d'una furiosa lluita urbana.
En 1814, va tornar a estar baix administració austríaca. En 1818 es varen terminar les obres del Naviglio Pavese: el canal, concebut com a via fluvial entre Milà, Pavía i Tesino i com a canal de rec, va contribuir al desenroll de la ciutat, tant que pocs anys despuix de la seua construcció, en 1821, darrere del Castell Visconti es construïx Borgo Calvenzano, una llarga série d'edificis porticados a on hi havia almagasens, tavernes, oficines de navegació i aduana, hotels, estables, tot en respal a la navegació interior. En 1820 varen començar a operar els primers barcos de vapor en el moll de Pavía i, entre 1854 i 1859, el Österreichischer Lloyd va organisar una llínea de navegació regular, novament utilisant barcos de vapor, entre Pavía, Venècia i Trieste.[59]
El port en la confluència del Naviglio Pavese en Tesino en el barco de vapor Countess Clementine, al voltant de 1859, Museus Cívics de Pavía.
En 1859 passa a formar part del Regne de Cerdenya (futur Regne d'Itàlia) junt al restant de la Lombardía. La ciutat de Pavía és la 23.ª entre les 27 ciutats condecorada en la medalla d'or com «Benemerita del Risorgimento nazionale» per l'acció patriota realisada durant el Risorgimento, portat a terme per la Casa de Saboya, comprés entre els moviments insurreccionales del 1848 i finals de la Primera Guerra Mundial en 1918.
En 1894, el pare d'Albert Einstein es va mudar a Pavía per a iniciar un negoci de suministrament de materials elèctrics, l'Einstein. Els Einstein vivien en la ciutat en el mateix edifici (Palazzo Cornazzani) a on havien vixcut Ugo Foscolo i Ada Negri. El jove Albert va vindre a la família vàries voltes entre 1895 i 1896. Durant el seu estadía en Itàlia va escriure un breu ensaig en el títul "Sobre l'investigació de l'estat de l'éter en un camp magnètic".[60] En 1943 Pavía va ser ocupada per l'eixèrcit alemà. En setembre de 1944, les forces aérees nortamericanes varen portar a terme varis bombardejos sobre la ciutat en l'objectiu de destruir els tres ponts sobre el Tesino, estratègics per a l'abastiment d'hòmens. Armes i recaptes, les unitats alemanes es varen enfrontar a lo llarc de la llínea gòtica. Estes operacions varen dur a la destrucció del Pont Cobert i varen resultar en la mort de 119 civils.[61] Les tropes aliades varen entrar en la ciutat el 30 d'abril de 1945. En el referèndum institucional del 2 de juny de 1946 Pavía va assignar el 67,1% dels vots a la República, mentres que la monarquia va obtindre només el 38,2%.[62]
Símbols
Els símbols de Pavía són l'escut, l'estandart i el sagell, tal i com arreplega l'estatut municipal. L'estandart utilisat per la moderna ciutat de Pavía reproduïx fidelment l'utilisat pel municipi de Pavía a lo manco des de el XIII: un estandart roig en una creu blanca. Este símbol, provablement derivat de blutfahne, la bandera original de l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, tenia un clar significat polític: subrallar la pertinença de Pavía a la facció gibelina. En l'escut del municipi figura també la creu que, a partir de finals de el XVI, va començar a representar-se en forma ovalada i dins d'un ric marc, sobre la que es troba un mascarón en corona i, a sovint, flanquejat per dos àngels que sostenen l'escut i les lletres CO-PP (Comunitas Papie).[63] El sagell del municipi representa el Regisole, una antiga estàtua eqüestre de bronze de l'antiguetat tardana colocada originalment en l'interior del Palau Real i, provablement en el XI, colocada en la plaça de la catedral. L'estàtua va ser derribada pels jacobinos en 1796.
Geografia
El municipi de Pavía s'emmarca en el sistema orogràfic de la vall del riu Po format despuix de la farcidura aluvial de l'ample del golf ocupat per la mar Adriático abans del Cuaternario. Gran part del centre històric de la ciutat es troba a la vora del riu Tesino.
La ciutat ocupa un àrea de 62,86 km² a l'oest de Lombardía, ubicada a lo llarc del cridat "cinturó de manantiales càrstics", a on es produïx la trobada, en el subsol, entre capes geològiques en diferent permeabilidad, aspecte que permet que les aigües profundes resorgixquen en la superfície.[64]
Tesino aigües avall de la ciutat, al fondo, darrere de la cúpula de la catedral.
El terrat fluvial sobre la que s'assenta Pavía apareix gravada per dos profundes regates per l'acció erosiva de dos rius posglaciales, representats hui pel Navigliaccio (originalment ocupat pel Calvenza) i pel Vernavola. Les dos valls tendixen a convergir just darrere de l'àrea de l'antiga ciutat, de modo que la primitiva Pavía es trobava en un tronc o tocón de terrat casi aïllat i de difícil accés, de forma casi triangular, que Ticino tenia al sur, el Calvenza i després el Navigliaccio al noroest i el Vernavola al noreste.
Des del punt de vista de l'elevació, la ciutat té vàries altures. El punt més alt es troba en la zona del Castell Visconteo, a uns 80 metros sobre el nivell de la mar, i després descendix llentament. D'una altitut de 80 metros, es passa a 77 metros en uns 500 metros. Aigües avall de Piazza Vittoria, a on es creuaven la penca i el decumanus de la ciutat romana, la pendent es torna més pronunciada, fins a poc menys de 60 metros sobre el nivell de la mar prop del Posa't Coperto.[65]
La humitat de la zona és prou alta (75-80% és la mija anual), i açò provoca la típica boira, que s'inicia principalment a finals d'autumne i hivern.
El Duomo o catedral de Pavía és una imponent construcció de planta en creu grega. La construcció de la catedral va començar en 1488, dissenyada principalment per Donato Bramante, Giovanni Antonio Amadeo, Gian Giacomo Dolcebuono per orde del bisbe Ascanio Maria Sforza Visconti. L'estructura va quedar incompleta fins a 1898, quan la frontera i la cúpula varen ser completades segons el proyecte original de Giovanni Antonio Amadeo. La cúpula central, de planta octogonal, en una altura de 97 metros, i un pes de l'orde de les 20000 tonellades, és la tercera en Itàlia per dimensions (pero no per l'altura) només superada per la de Sant Pedro i la de Florencia. Al costat del Duomo es trobava la Torre Cívica, de la qual es té menció des de 1330, posteriorment alçada en 1583 per Pellegrino Tibaldi es va derrocar el 17 de març de 1989.
La basílica de Sant Miguel el Major (en italià Sant Michele Maggiore) és el monument religiós migeval més famós i important de la ciutat. Obra mestra del romànic lombardo, l'iglésia arreplega numerosos testimonis del periodo en el que Pavía va ser la capital del regne itálico. Es va construir una primera iglésia dedicada a Sant Miguel Arcàngel, per desig del rei Grimoaldo entre 662 i 671, en el lloc de la capella del Palau Lombardo, pero va ser destruïda per un incendi en 1004; la construcció actual es va iniciar en el primer quarto de el XII, a la que es varen sumar la cripta, el cor i els transeptos i provablement va ser terminada cap a 1130. La basílica de Sant Miguel es considera la proyecte de les numeroses iglésies migevals de Pavía: no obstant, es diferencia de les atres iglésies de la ciutat per l'us extensiu, tant per l'estructura com per la decoració, de la fràgil pedra arenisca en lloc de la terracota, i també pel seu particular i complexa arquitectura, que inclou planta de creu llatina, tres naus en galeries i una travessia especialment desenrollada, en la seua pròpia frontera autònoma en el costat nort. A lo llarc dels sigles, la basílica va acollir suntuosas cerimònies i coronació, inclosa les coronació de Berengario I (888), Guido III (889), Luis III (900), Rodolfo II (922), Hugo de Arlés (926), Berengario II i el seu fill Adalberto II ( 950), Arduino (1002), Enrique II (1004) i Federico Barbarroja (1155).
Basílica de Sant Pietro in Ciel d'Ore, els orígens de la qual es remonten a principis de el VIII, va ser, segons la tradició, fundat pel rei lombardoLiutprando i reconstruït a partir de el XI. L'actual iglésia va ser consagrada en 1132. La frontera, la cúpula i el sol de mosaic són similars a Sant Miguel el Major, pero es destaca dona açò per l'us intensiu de terracota en lloc de pedra arenisca. La frontera és asimètrica i té un sol portal.
En l'interior, junt a l'últim pilar de la nau dreta, es troba la tomba del rei Liutprando. L'iglésia també alberga les relíquies de Sant Agustín, dutes ací per Liutprando des de Cerdenya, que es guarden en el famós Arca de San Agustín. L'Arca de marbre va ser construïda pels Mestres campioneses en 1362 i està adornada en a lo manco 150 estàtues i bajorrelieves. L'iglésia també és nomenada per Dante Alighieri, qui, en la vora X de la Divina Comèdia, del Paraís, vv. 127-129, en referir-se a l'ànima de Severino Boecio, filòsof i conseller del rei ostrogodo Teodorico, eixecutat per estos baix acusació de traïció, el cos de la qual es guarda en la cripta.
l'Iglésia de Santa María del Carmen és un dels eixemples més coneguts d'arquitectura gòtica de rajola en el nort d'Itàlia. La construcció del grandiós edifici es va iniciar entre 1370 i 1390, per a completar-se, en la frontera, despuix d'aproximadament un sigle. Despuix de la Catedral és l'iglésia més gran de la ciutat, en un perímetro rectangular de 80 x 40 metros, la frontera és característica pel gran rosetón i les sèt torres. L'interior és de creu llatina de tres naus flanquejades per capelles.
L'elegant campanar, de més de setanta metros d'altura, és considerat el més gran i bell de la ciutat. Va ser restaurada entre 2006 i 2010.
l'iglésia de Santa Maria de Canepanova és una autèntica joya arquitectònica de la Renaixença. Potser va ser dissenyat per Bramante i certament construït per Giovanni Antonio Amadeo entre 1500 i 1507.[66] L'iglésia es va construir per a celebrar una fresca miraculosa de el XV que representa la Verge de la Llet que estava ubicat en la frontera d'una casa de la família Canepanova, de que pel nom de l'iglésia mateixa. De planta quadrada, la decoració interior va ser realisada a principis de el XVII per importants pintors de l'escola barroca.
Iglésia de Sant Teodoro, és una iglésia romànica en terracota lombarda ubicada en el centre històric de Pavía. Data de el XII.[67] Té planta basilical en tres àbsits, dels quals el central és més profunt, dividit en tres naus de tres trams cada una, en la travessia recent mencionada. L'aspecte original va ser restaurat en les restauracions realisades en el XX. Alberga cicles de fresca que representen les Històries de Santa Inés i Sant Teodoro (1514) i dos importants fresca atribuïts a Bernardino Lanzani en vistes de Pavía de el XVI.
l'iglésia de Sant'Eusebio va ser fundada pel rei Rotario en el VII com a catedral arriana de la ciutat. L'iglésia va ser demolida en 1923, pero es va conservar la cripta. L'edifici, reconstruït en el XI, conserva parts de l'anterior iglésia lombarda, com els capitells, molt alluntats de l'art clàssic.
Iglésia de Sant Giovanni Domnarum
l'iglésia de Sant Giovanni Domnarum va ser fundada per la reina Gundeperga, esposa de Rotario, qui possiblement va ser enterrada en l'iglésia. L'edifici, construït sobre termes romanes, va ser reconstruït casi en la seua totalitat en el XVII. De l'iglésia més antiga queden la cripta, que incorpora restants romans i lombardos, i el campanar.
l'iglésia de Santa Maria in Betlem va ser reconstruïda en 1130 i es va construir sobre un oratorio anterior d'época carolingia del que, baix el sol de l'actual iglésia, es conserven restants. L'iglésia, prop de la qual hi havia un hospital per a l'atenció de peregrins i malalts, depenia del bisbe de Belén i té formes romàniques.
El monasteri de Sant Felice va ser fundat pel rei lombardoDesiderio en 760. Va ser suprimit en 1785 i ara alberga alguns departaments de l'Universitat de Pavía. Conserva tombes pintades a la fresca de l'época lombarda, una cripta altomigeval en sarcòfecs de marbre de el X i estructures renaixentistes, com el gran claustre reconstruït entre 1493 i 1500.
El monasteri de Santa Maria Teodote, també conegut com a Santa Maria della Pusterla, va ser un dels monasteris femenins més antics i importants de Pavía. Fundat entre 679 i 700 pel rei lombardoCuniberto, va ser suprimit en 1799 i alberga el seminari diocesà des de 1868. El conjunt conserva els restants d'una torre d'época lombarda, mentres que el claustre i la capella de Sant Salvatore varen ser reconstruïts a finals de el XV en estil renaixentista.
Iglésia de Santi Primer i Feliciano
l'iglésia de Santi Primer i Feliciano va ser construïda en el XII sobre restants d'edificis de l'época romana. L'iglésia va pertànyer a l'Orde dels Servitas fins a 1810 i després va ser transformada en parròquia. Conserva la frontera i la traça romànica lombarda de el XII, mentres que l'interior va ser modificat en la renaixença i el XVIII.
l'iglésia de Sant Tommaso va ser construïda sobre els restants de banys romans, es menciona per primera volta en un diplomar imperial d'Arnulfo de Carintia de 889. L'iglésia es va convertir en la sèu dels flares dominicos en 1302. A partir de 1320 varen començar els treballs per a la construcció de l'iglésia nova i més gran d'estil gòtic, que es va completar solament en 1478. En 1786, el monasteri va ser suprimit per José II i transformat en el Seminari General de la Lombardía austríaca. Giuseppe Piermarini, encarregat d'adaptar el complex al nou destí, va modificar fortament l'iglésia. Uns anys més vesprada, en 1791, el seminari es va tancar i el conjunt es va convertir en quarter, i va permanéixer aixina fins a la década de 1980, quan va ser venut a l'Universitat de Pavía.
l'iglésia de Sant Marino va ser fundada pel rei lombardoAstolfo (749-756), que va ser enterrat en ella. Va ser modificat vàries voltes a lo llarc dels sigles, pero conserva parts de la frontera i l'àbsit de l'edifici original.
Iglésia de Sant Lazzaro
l'iglésia de Sant Lazzaro va ser fundada per la noble família Salimbene en 1157 anara de les muralles de la ciutat ya lo llarc de la Via Francigena. En l'iglésia també hi havia un hospital per al tractament de peregrins i leprosos. L'iglésia és d'estil romànic i conserva fresca de el XIII.
El Pont Cobert, també cridat Pont Vell, conecta el caixco antic de la ciutat, ubicat en la marge esquerra del riu Tesino, en Borgo Ticino, un barri que originalment estava a extramuros de la ciutat. Va ser construït en 1351-1354 i danyat durant la Segona Guerra Mundial pels bombardejos aliats i, llamentablement, demolit despuix de la guerra. L'actual, inaugurat en 1951, és una còpia de l'antic pont, no del tot fidel a l'original; és més gran i es troba 30 metros aigües avall de l'original. En periodos de menor cabal del riu es poden vore els fonaments dels pilars originals.
El Broletto de Pavia va ser construït entre els sigles XII i XIII, va ser la sèu de l'ajuntament de Pavía fins a 1875 i ara alberga l'Escola d'Estudis Alvançats de la IUSS de l'Universitat de Pavía i també s'utilisa com a sèu d'exposicions temporals d'art modern i contemporàneu.
Palau Carminali Bottigella és un palau noble construït per l'antiga família Beccaria de Pavía. L'estructura original de l'era Sforza es va construir entre 1490 i 1499. La frontera, que conserva les decoració originals de terracota, és un dels principals eixemples de la construcció civil renaixentista en Pavía.
El colege Castiglioni Brugnatelli va ser fundat per la moradura Branda Castiglioni en 1429. L'edifici, d'estil gòtic, conserva en el seu interior una capella pintada a la fresca per Bonifacio Bembo en 1475.
El Palazzo Mezzabarba va ser construït en estil rococó per la família aristocràtica Mezzabarba de Pavía entre 1726 i 1732, demolint l'anterior palau familiar d'estil renaixentista. En 1875 es va convertir en la sèu de l'ajuntament de Pavía.
Palazzo Bellisomi Vistarino
El Palazzo Bellisomi Vistarino va ser dissenyat per Francesco Croce i construït en estil rococó entre 1745 i 1753 pel marqués Gaetano Annibale Bellisomi, en el lloc a on anteriorment es trobava l'antiga residència familiar migeval. Des de 2013 és la sèu de la Fundació ànima mater Ticinensis de l'Universitat de Pavía.
El Teatre Fraschini va ser construït per quatre nobles: el comte Francesco Gamberana Beccarla, el marqués Pio Bellisomi, el marqués Luigi Bellingeri Provera i el comte Giuseppe de Giorgi Vistarino. Per això el nom original va ser Teatre dels quatre nobles cavallers (Teatre dei Quattro Nobili Cavalieri). El proyecte és d'Antonio Galli dona Bibbiena, membre d'una antiga i coneguda família d'escenógrafs-arquitectes. Les obres per a la construcció del Teatre varen començar en 1771 i el teatre va inaugurar la seua primera temporada en 1773, en presència de l'Archiduc Fernando d'Àustria. El teatre va ser inaugurat el 24 de maig de 1773 en l'òpera Il Demetrio, composta pel compositor chec Josef Mysliveček sobre versos de Pietro Metastasio.
No obstant, al cap d'un sigle, la Societat corria el perill de quebrar i, en conseqüència, tancar el teatre. El municipi de Pavía va intervindre llavors i, en 1869, va comprar el teatre, que més vesprada va rebre el nom del tenor pavese Gaetano Fraschini[68]
Monuments
Estàtua de Minerva
L'estàtua de Minerva, d'uns 8 metros d'altura, va ser realisada per Francesco Messina en el cap i els braços en bronze i el restant en pórfido. Va ser inaugurada l'11 de giner de 1939 en presència del ministre fasciste d'Educació Nacional Giuseppe Bottai. Hi ha algunes llegendes sobre el fet de que l'estàtua en senyal de despreci li dona l'esquena al seu rival Milà o sobre la posició de la llança que la deesa sosté en la seua mà i que està estranyament orientada cap a avall en lloc de cap al cel encara que siga provablement solament un error de montage.
Arquitectura militar
Castell Visconteo
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
El castell de Mirabello de el XIV s'alça en la localitat de Mirabello. El castell va ser construït sobre les ruïnes d'una torre de finals de el XIII per la família Fiamberti de Pavía entre 1325 i 1341, despuix de 1360 va passar a ser propietat dels Visconti, qui ho va reconstruir. El castell formava part del gran parc Visconti, que s'estenia des del castell Visconteo fins a la Cartuja de Pavia, i era la sèu del capità del parc.
Torres de Pavia
Característica del centre històric de Pavía és la presència de torres nobles migevals que perviuen en la seua trama urbana, a pesar d'haver segut més numeroses, com ho demostra la representació de la ciutat de el XVI pintada a la fresca en l'iglésia de Sant Teodoro. Varen ser construïts en la seua majoria entre els sigles XI i XIII, quan la ciutat gibelina estava en l'apogeu del seu floriment romànic. Les torres presents en Pavía, segons la documentació històrica i iconográfica, varen deure ser unes 65, de les que es conserven unes 25.
Pavía posseïx un notable tesor artístic, llegat del prestigiós passat de la ciutat, dividit en varis museus.
Els Museus Cívics de Pavía (ubicats en el Castell Visconti) es dividixen en vàries seccions: Arqueològic, que conserva una de les coleccions més riques de vidre romà en el nort d'Itàlia i importants artefactes i troballes arqueològiques del periodo lombardo, com el pluteos de Teodota i la colecció (la major d'Itàlia) d'epígrafs lombardos, alguns dels quals pertanyen a tombes de reis o reines. Després està la secció romànica i renaixentista que exhibix escultura, arquitectura i mosaics. La colecció romànica és molt rica, una de les més grans del nort d'Itàlia, que també conserva importants plats arquitectònics orientals de l'Orient islàmic i bizantino que adornaven les fronteres d'iglésies i edificis. També s'exhibixen obres de Jacopino dona Tradate, Giovanni Antonio Amadeo, Cristoforo i Antonio Mantegazza i Annibale Fontana. Els Museus Cívics alberguen també el museu Risorgimento, que dedica un espai especial a la vida social, econòmica i cultural de Pavía entre els sigles XVIII i XIX, la colecció d'objectes africans recollits per Luigi Robecchi Bricchetti durant les seues exploracions i la colecció numismàtica, que alberga més de 50 000 monedes, la majoria d'elles pertanyents a Camillo Brambilla, que comprenen un periodo cronològic comprés entre les emissions clàssiques gregues i els acunyament de l'época moderna.[69]
La ret de museus de l'universitat és molt àmplia, composta pel Museu d'Història de l'Universitat de Pavía, dividit entre la Secció de Medicina, a on també s'exhibixen preparacions anatòmiques i patològiques, instruments quirúrgics (la parafernalia quirúrgica de Giovanni Alessandro Brambilla) i vida- ceres anatòmiques de tamany, realisades pel ceroplasto florentino Clemente Susini i la Secció de Física que alberga el gabinet de física d'Alessandro Volta (a on s'exhibixen centenars d'instruments científics dels sigles XVIII i XIX, alguns pertanyents a Alessandro Volta).[71]
El Museu d'Arqueologia de l'Universitat va ser establit per Pier Vittorio Aldini en 1819 i alberga objectes prehistòrics, egipcíacs, grecs, etruscs (inclosa una colecció de exvotos d'argila donados pel Papa Pío XI) i romans (alguns de Pompeya).[72] El Museu d'Història Natural de Pavia[73] (Kosmos), ubicat en l'interior del Palazzo Botta Adorn, és un dels més antics d'Itàlia, de fet va ser fundat per Lazzaro Spallanzani en 1771 i conserva un patrimoni naturaliste d'alt valor científic i històric, que inclou casi 400 000 troballes repartides entre les coleccions de zoologia, anatomia comparada i paleontologia. Després està el Museu de Golgi, ubicat en els mateixos ambients en els que varen treballar tant Camillo Golgi com els seus alumnes, sales i laboratoris que conserven tant el mobiliari original com l'instrumental científic de l'época, per a permetre al visitant adinsar-se en un interior de el XIX.[74] centre d'investigació de el XXI; mentres que el Museu de Tècnica Elèctrica, construït en 2007, ilustra l'història de la tecnologia elèctrica en cinc seccions.[75] Després vénen el Museu de Química, el de Física[76] i el Museu de Mineralogia, fundat per Lazzaro Spallanzani.[77] Està en construcció el Museu Diocesà, que estarà ubicat en la cripta romànica de Santa Maria del Popolo.[78]
Cuina
Risotto en butifarra i Bonarda.
Capital d'una província en forma d'arracada de raïms, com la definira Gianni Brera, són molts els fruts que oferix esta terra i que són l'orige de varis plats locals. La riquea de manantiales i cursos d'aigua han convertit a Pavía i el seu territori en un dels principals centres italians de producció d'arròs, per lo que no és casualitat que existixquen numeroses receptes que permeten descobrir les mil cares d'este cereal, com el risotto cartujo, segons la llegenda creada pels monges de la Cartuja, a pur de cigales, carlotes i cebes, risotto en fesols o el de butifarra i bonarda i risotto en lúpulo comú (ürtis en dialecte pavese). Entre els primers plats, ademés de l'arròs, també destaca la sopa pavese, creada, segons la tradició, per una llauradora en els pocs ingredients al seu alcanç (caldo, ous i formage) per a alimentar al rei de França Francisco I despuix de la desastrosa derrota a les portes de la ciutat.
Entre els segons plats poden mencionar-se el ragò alla pavese, una variant local de la més famosa cassoeula, més llaugera perque es cuina solament en costelles de porc, l'estofat alla pavese, la büseca (budell de vedella alla pavese), tuétanos en pésols (vos büš cum i erbion) i pardals escapats (üslin scapà) lonchas de vedella reblixes de cansalada i sàlvia. Segons la tradició local, la carn, sobretot hervir, se servix acompanyada de dos tipos de salses: la peverata (ya mencionada per Opicinus de Canistris en el XIV) a pur de pimentons, api, anchoves i ous, i la bagnet verd, preparada en jolivert, anchoves, all i tapereres. Ademés dels plats de carn, la cuina de Pavía també es caracterisa per numerosos plats de peix d'aigua dolça, com l'anguila alla borghigiana (que pren el seu nom de l'antic suburbi de la ciutat a l'atre costat de Ticino, despuix del Posa't Coperto), la trucha al vi blanc i tortilla en bleak, sense oblidar les granotes, insertades en risotto o servides en guis, i els caragols, cuinats en foncs porcini.[79]
Entre les darreries, ademés del conegut pastiç del paraís, el pastiç de carabassa (turtâ de sücâ), els Sant Sirini, chicotets pastiços redons fets de bizcocho, abundantment empapat en rom i cobert de chocolate negre, elaborats en la semanes entorn al 9 de decembre, dia de Sant Siro, i sfâsö, típiques tortitas cuinades en carnestoltes.
Clarament, cada plat deu maridarse en vins del propenc Oltrepò Pavese.[79] Finalment, a pesar de ser una darreria típica milanés, el testimoni més antic i segur del panettone es troba en un registre de despeses del colege Borromeo de Pavía en 1599: el 23 de decembre d'eixe any en la llista de cursos prevists per a l'almorzar Costs de Nadal També apareixen per 5 lliures de manteca, 2 de panses i 3 onces d'espècies que es donen al panader per a fer 13 "pans" que s'entregaran als estudiants universitaris el dia de Nadal.[80]
Parcs i jardins
El municipi de Pavía forma part del Parc natural lombardo del Valle del Tesino i conserva dos boscs (Reserva Natural Estricta Bosco Siro Negri i Reserva Natural Bosco Gran) que nos mostren l'estat original de la naturalea del vall del Po abans de l'arribada dels romans, abans de l'assentament humà. Al nort i a l'est de la ciutat, una chicoteta riera, que naix dels manantiales, el Vernavola, dona lloc a una vall profunda, escapat de l'urbanisació, que alberga el Parc Vernavola, mentres que a l'oest, l'anell vert al voltant de Pavía és tancat pel Parc Sora. El 9 % de la superfície del municipi de Pavía està ocupada per espais naturals, parcs o jardins (unes 594 hectàrees, 1467 acres, de les quals 312 estan cobertes de boscs de frondoses).[81]
Parc Vernavola: gran parc, hereu del Parc Visconti, en una extensió de 35 hectàrees ubicat al nort de la ciutat. En el parc es lliura la batalla de Pavía de 1525.[82]
Reserva natural Bosco Gran: el Bosco Gran cobrix un àrea d'unes 22 hectàrees (corresponents a aproximadament 54,34 acres) al suroest de Pavía, representa un dels últims restants d'eixe bosc de terres baixes que en el passat cobria per complet la vall del Po i del que queda un important testimoni en el parc natural lombardo del Valle del Tesino.[84]
Reserva natural estricta Bosco Siro Negri: la reserva és una chicoteta franja de la vall del Po que va ser donada a l'Universitat de Pavía en 1967 per Giuseppe Negri, comerciant de fusta i gran amant de la naturalea. La reserva es troba prop del Tesino, a pocs quilómetros del centre de Pavía. Els boscs nos mostren l'estat original de la naturalea abans de l'arribada dels romans, abans de l'assentament humà. La reserva cobrix un àrea de 34 hectàrees, corresponents a aproximadament 84 acres.[85]
Arnaldo Pomodoro, Triade, 1979, Horti Borromaici.Parc Sora: a lo llarc del Ticino, al noroest, prop de l'iglésia de Sant Lanfranco es troba el parc Sora, que s'estén per unes 40 hectàrees, dins de les quals hi ha varis microambientes d'alt valor ambiental.[82]
Horti Borromaici: Els Horti són un vast parc urbà, en una superfície d'unes 3,5 hectàrees, ubicat en el centre històric de Pavía, entre el Collegio Borromeo (que ho posseïx) i Tesino, a on l'hàbitat natural es troba en l'art contemporàneu, el coneiximent i Inclusió social. El parc inclou una vasta àrea naturalista, a on s'han plantat més de 3000 arbres i arbusts natius, i un àrea d'exhibició d'art contemporàneu a l'aire lliure, a on s'exhibixen obres de: Arnaldo Pomodoro, Nicola Carrino, Gianfranco Pardi, Luigi Mainolfi, Mauro Staccioli, Salvatore Cuschera, Marco Lodola, Ivan Tresoldi i David Tremlett[86]
Jardins de Malaspina: jardins públics en el centre històric de la ciutat (Plaça Petrarca), creats, entre 1838 i 1840, pel marqués Luigi Malaspina com jardí anglés del seu palau i lloc de concerts i events culturals i conserven un chicotet temple i alguna escultura neoclàssica.[87]
Jardí botànic de Pavía: establit en 1773, cobrix un àrea de 2 hectàrees. S'organisa principalment en coleccions vives de plantes com rosaleda, llit de té, hivernàcul d'orquídees, hivernàcul tropical, hivernàcul de plantes utilitàries (dissenyat en 1776 per Giuseppe Piermarini), arboreto, bananes, massiços de flors de plantes autòctones de la Planura Lombarda, coleccions vives de llavors i coleccions de desecado.[88]
Economia
Agricultura
El 63,3% de la superfície del municipi de Pavía (unes 4000 hectàrees) es destina a l'agricultura i en particular al cultiu de l'arròs (unes 2.400 hectàrees[89]), que es va estendre, a partir de el XIV, principalment en terrenys pantanosos fins a convertir-se, sobretot a partir de el XVIII, en el principal cultiu. Les grans cantitats d'aigua requerides per l'arròs han fet que a lo llarc dels sigles s'haja dissenyat i construït una ret de rec molt densa que encara hui caracterisa el paisage de la campiña de Pavía. També cal senyalar que la ciutat és la capital de la província italiana en la major producció d'arròs del país: més de 84 000 hectàrees de les terres provincials s'utilisen per a arrossars. Només la província de Pavía produïx tant arròs com tota Espanya.[90] El restant de cultius presents en el terme municipal són el de dacsa i blat (1.376 hectàrees), alamedas (636 hectàrees), mentres que zones molt llimitades es destinen a dehesas (158 hectàrees), hortes i hortes (29,30 hectàrees). Encara dins del territori del municipi de Pavía, encara existixen al voltant de cinquanta finques destinades a l'activitat agrícola,[89] 18 de les quals alberguen explotacions ganaderes, a on es crían unes 820 caps.[91]
Indústria
La ciutat va experimentar un fort desenroll industrial a partir de la década de 1880, tant que també va acollir establiments d'importància nacional, com Necchi o la primera gran fàbrica italiana de seda artificial i teixits sintètics, la Snia Viscosa, construïda en 1905. 1951 casi el 27% de la mà d'obra de Pavía estava amprada en el sector industrial.[92] A partir de la década dels 70 de el XX, la ciutat va experimentar una repentina desindustrialisació que va provocar el tancament de moltes empreses, especialment dels sectors químic i mecànic, mentres que les relacionades en el sector alimentari, com Riso Scotti, farmacèutiques[93] i relacionats en l'envasament i l'embalage.[94]
.jpg)
.jpg)
,_Pavia,_S._Pietro_in_Ciel_d%27Oro_16.JPG)
_02.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pavía.