Jardí anglés

El pont palladiano en Prior Park, en Bath.

L'expressió jardí anglés o parc anglés s'usa fòra de la cultura britànica per a designar un tipo de parc que va tindre el seu orige en Anglaterra durant el sigle XVIII. Els principals elements de tot jardí anglés són les estàtues, l'aigua i el terreny circumdant. L'estil es diferencia àmpliament del disseny formal del barroc i del estil formal francés. Un dels més coneguts eixemples de jardí concebut en l'estètica del jardí anglés és el Jardí Inglés de Munich (Alemània).

Este estil va ser dominant en la jardineria anglesa durant un relativament breu lapsus de temps, des de mediats de el sigle XVIII fins a principis de el sigle XIX, i es troba associat a l'arquitectura georgiana, caracterisada, sobretot en el seu inici, per unes formes palladianes que contrasten en la denominada naturalitat del jardí anglés. El màxim representant d'este tipo de jardins en el Regne Unit va ser Capability Brown. També es dona la circumstància de que una bona part dels jardins més famosos d'Anglaterra no han segut dissenyats en este estil, i el terme «jardí anglés» (English garden) no és usat en Anglaterra.

Naiximent del jardí anglés

Erro al crear miniatura:

Paisage en Apolo i Mercurio de Claudio de Lorena (Palazzo Doria-Pamphili, Roma). Els quadros de Lorrain varen servir de font d'inspiració i guia directa dels dissenyadors de jardins anglesos del sigle XVIII; en ells s'evocaven paisages de l'antiguetat clàssica.

Primer en el Renaixença i despuix durant el Barroc, França en les seues viles i châteaux havia establit un model de jardí d'acompanyament a l'arquitectura en Europa. Els seus aspectes més sobreixents eren la formalitat i artificialitat de les seues formes. El disseny d'estos jardins constituïa un art sofisticat de complicades plantes geomètriques, cuidadosadament configurades. Un eixemple sobreixent de lo expost es troba en els jardins Palau de Versalles. Els arquitectes anglesos del sigle XVIII rebujaven este tipo de parc per motius estètics, de caràcter filosòfic, relatius a l'introducció del concepte de lo natural i les formes naturals, abans de haver segut deformades per la força humana. Aixina, per als paisagistes anglesos, les ales, tossals, arbres i arbusts adoptaven les seues pròpies formes en total llibertat, sense constricció a cap norma geomètrica. El paisagisme anglés es va vore diferenciat enormement de la vila italiana i del jardí francés perque va abandonar l'unitat de la composició arquitectònica, i la seua percepció es va individualisar i va fer subjectiva.

Pero també es trobaven raons polítiques en el rebuig a les formes franceses, lo que va constituir una manifestació aplicada a les arts de la política antifrancesa contrària a l'absolutisme que imperava en eixe país. D'esta forma, cal entendre el jardí anglés com una conseqüència de totes les idees expostes.

Este nou estil de disseny va rebre influències, en el terreny lliterari, dels clàssics Virgilio i Ovidio i, en la pintura, de l'escola romana de paisagistes del sigle XVII, que representaven paisages de l'Antiguetat, rics en incidents pintorescs. Els proyectistas de jardins anglesos varen tractar d'evocar, en les seues creacions, els efectes pintorescs de la visió italiana i recrear un ambient nostàlgic i idílic.

Caràcters del jardí anglés

Els dissenys de jardins anglesos, prenent com a partida els principis abans exposts de l'element natural, no eren des de després reserves naturals i salvages com les que actualment es conserven en la naturalea, sino que eren, a la seua manera, tan artificials i sofisticats com els seus precedents francesos. El cànon europeu de parc anglés inclou un bon número d'elements romàntics: sempre existix un estany en un pont o un moll. Al voltant del llac sol trobar-se un pabelló hexagonal, a sovint en forma de temple romà. A voltes el parc inclou un pabelló chinenc. Atres elements corrents són grutas i ruïnes.

Elements

La seua concepció és irregular. en camins tortuosos i vegetació aparentment no domesticada, donant una impressió natural. Es conserven i s'exploten els accidents del terreny, tals com a costeres. Hi ha abundant presència de arbusts, malezas i elements arquitectònics que participen en la seua decoració: folly, roques, estàtues, bancs, etc. Associació de diverses arts decoratives. Les formes i colors de la vegetació són variats. Els itineraris no se senyalen, ya que en la passejada per un jardí anglés es deixa un espai a la sorpresa i al descobriment i no solen existir grans avingudes rectilíneas que guien els passos del paseante, sino més be una classe de «vagabundeo poètic».

Langley (1696-1751), un polígrafo que trobava dessaborits als jardins de l'estil francés, es va llimitar a retallar imponents avingudes en estanys en formes d'amebes, en les illes de les quals caracoleaban camins serpenteantes a fi d'emfatisar l'irregularitat i crear una image ideal de la naturalea, possibilitant la formació d'un estil determinat per lo pictòric.

Erro al crear miniatura:

Detall del jardí anglés del palau Real de Caserta.

Simbologia del jardí anglés

Este tipo de jardí vol ser com el paisage d'una pintura. La seua disposició irregular, oposta a l'orde del «jardí francés», ho encaixa com un símbol de la llibertat que va trobar necessàriament un eco en la Revolució francesa, front al jou del jardí francés. La negació de la simetria es vinculava llavors en una negació dels còdics. Es va tornar el símbol de l'emancipació front a la monarquia absoluta i els seus representants.

Es tracta, en tot, d'un «decorat» reconstituido: per a la comoditat dels paseantes es pot colocar un banc en la finalitat de contemplar una part d'aigua o aprofitar l'ombra dels arbres. La salvage naturalea es reconstruïx de forma ablanida. L'evolució que va conéixer este tipo de jardí en el sigle XIX ilustra ben est recree idealizado de la naturalea.

Vore també

• Arquitectura georgiana
• Jardineria del Barroc