Aníbal

   

Aníbal Barca (en fenicio: 𐤇𐤍𐤁𐤏𐤋, Hanni-baʾal, «qui goja del favor de Baal» i 𐤁𐤓𐤒, Barqa, «raig»; 247-183 a. C.) va ser un general i estadiste cartaginés. L'historiador militar Theodore Ayrault Dodge li va cridar «pare de l'estratègia». Va ser admirat inclús pels seus enemics —Cornelio Nepote li va batejar com «el més gran dels generals»—; de fet, el seu major enemic, Roma, va adaptar certs elements de les seues tàctiques militars al seu propi acervo estratègic. El seu llegat militar li va conferir una sòlida reputació en el món modern i ha segut considerat com un gran estratega per Arthur Wellesley, militar i I duc de Wellington. La seua vida ha segut objecte de moltes películes i documentals. Segons tots estos comentaris dels historiadors, Aníbal era un excelent estratega com varis atres personages: Alejandro Magne, Juliol César o Napoleón Bonaparte. La seua vida va transcórrer en el conflictiu periodo en el que República romana va establir la seua supremacia en la conca mediterrànea, en perjuí d'atres potències com la pròpia República cartaginesa, Macedònia, Siracusa i l'Imperi seléucida. Va ser el general més actiu de la segona guerra púnica, en la que va portar a terme una dels ardits militars més audaços de l'Antiguetat: Aníbal i el seu eixèrcit, en el que s'incloïen trentahuit elefants de guerra, varen partir d'Hispania i varen travessar els Pirineus i els Alps en l'objectiu de conquistar el nort d'Itàlia, esta aventura li va costar la pèrdua del seu ull dret. Allí va derrotar als romans en grans batalles campals com la del riu Trebia, la del llac Trasimeno o la de Cannas, que encara s'estudia en acadèmies militars en l'actualitat. A pesar del seu lluent moviment, Aníbal no va aplegar a entrar en Roma. Existixen diverses opinions entre els historiadors que van des de carències materials d'Aníbal en màquines de sege a consideracions polítiques que defenen que l'intenció d'Aníbal no era prendre Roma, sino obligar-la a rendir-se. No obstant, Aníbal va conseguir mantindre un eixèrcit en Itàlia durant més d'una década, rebent escassos reforços. Despuix de l'invasió d'Àfrica per part d'Escipión l'Africà, el Senat púnico ho va cridar de regrés a Cartago, a on va ser finalment derrotat per Escipión en la batalla de Zama. Acabada la guerra contra Roma, va entrar en la vida pública cartaginesa. Es va enfrontar a l'oligarquia dirigent, que ho va acusar davant els romans d'estar en tractes en el seléucida Antíoco III el Gran, per lo que va haver d'exiliar-se en l'any 195 a. C. Va passar al servici d'este últim monarca, als órdens del qual es va enfrontar de nou a la República romana en la batalla del Eurimedonte, a on va ser derrotat. Una volta més fugit, es va refugiar en la cort de Prusias I, rei de Bitinia. Els romans varen exigir al bitinio que entregara al cartaginés, a lo que el rei va accedir. No obstant, abans de ser capturat, Aníbal va preferir suïcidar-se.

Antecedents històrics

Artícul principal → Primera guerra púnica.

A mitan d'el III, la ciutat de Cartago, a on va nàixer Aníbal, estava fortament influïda per la cultura helenística derivada dels vestigis del Imperi d'Alejandro Magne. Cartago ocupava per llavors un lloc important en els intercanvis comercials de la conca mediterrànea, i en els emporios de Sicília, Cerdenya i en les costes d'Iberia i d'Àfrica del Nort. La ciutat disponia igualment una important flota de guerra que protegia les seues rutes marítimes, que transportaven l'or procedent del Golf de Guinea i l'estany procedent de les costes britàniques. L'atra potència mediterrànea de l'época era Roma, en la que Cartago va entrar en guerra durant vint anys en un conflicte conegut com la primera guerra púnica, la primera guerra de gran envergadura de la que Roma va eixir victoriosa. Este enfrontament entre la República de Roma i Cartago va estar provocat per un conflicte secundari en Siracusa, i es va desenrollar per terra i mar, en tres fases: combats en Sicília (264-256 a. C.), combats en Àfrica (256-250 a. C.) i de nou en Sicília (250-241 a. C.). Durant esta última fase, i sobretot despuix de la guerra, va nàixer la fama d'Amílcar Barca, pare d'Aníbal, que dirigia la guerra contra Roma des de l'any 247 a. C. Despuix de la gran derrota naval en les illes Egades, al noroest de Sicília, els cartagineses es varen vore obligats a firmar el Tractat de Lutacio en la primavera de 241 a. C. en el cònsul Cayo Lutacio Cátulo. Entre els térmens imposts a Cartago per este tractat es trobaven la cessió dels territoris de Sicília i les illes menors entre esta i la costa africana, aixina com onerosas compensació de guerra.

A finals de la primera guerra púnica, a pesar de les precaucions adoptades per Amílcar Barca, Cartago va trobar problemes a l'hora de dispersar als seus regiments armats de mercenaris, que no varen tardar en sitiar la ciutat i provocar un conflicte de l'envergadura d'una guerra civil. Este episodi històric és conegut com la guerra dels Mercenaris. Amílcar va conseguir reprimir esta rebelió despuix de tres anys, despuix de véncer als rebels en el riu Bagrades i de nou, en un gran derramamiento de sanc, en el desfiladero de la Serra en el 237 a. C. Per la seua banda, Roma havia aprofitat la falta d'oposició per a prendre Cerdenya, anteriorment en mans dels cartagineses. Despuix de la protesta de Cartago per esta acció, que suponia una violació dels térmens del tractat de pau recentment alcançat, Roma li declara la guerra, pero s'oferix a anular-la si se li entrega no solament Cerdenya, sino també Còrsega i més compensació econòmiques. Els púnicos, impotents, tenen que cedir, i abdós illes es convertixen en el 238 a. C. en noves possessions romanes. Per a compensar esta pèrdua, Amílcar va marchar a Iberia, a on es va apoderar de vasts territoris al surest del país. Durant una década, Amílcar va dirigir la conquista del sur d'Iberia, recolzat militar i logísticamente pel seu gendre Asdrúbal. Esta conquista restablia la situació econòmica de Cartago, gràcies a l'explotació de les mines d'argent i estany.

Ascensió

Joventut

Aníbal jurant al seu pare ser sempre enemic de Roma (1731), oli sobre llenç de Giovanni Antonio Pellegrini

Aníbal Barca va nàixer provablement en Cartago en l'any 247 a. C. Era el fill major del general Amílcar Barca. Encara que «Barca» no era un llinage, sino un apelatiu (de barqä, "raig" en llengua púnica), va ser adoptat com a tal pels seus fills. Els historiadors designen a la família d'Amílcar en el nom de Bárcidas, a fi d'evitar la confusió en atres famílies cartaginesas en els mateixos noms (Aníbal, Asdrúbal, Amílcar, Magón, etc.). Sobre l'educació d'Aníbal és poc lo arreplegat pels autors grecorromanos. Se sap que va deprendre d'un preceptor espartano, cridat Sosilos, les lletres gregues, l'història d'Alejandro Magne i l'art de la guerra. Aixina va adquirir el modo de raonament i d'acció que els grecs cridaven «métis», fundat en l'inteligència i l'astúcia. Despuix d'haver incrementat el seu territori, Amílcar va enriquir a la seua família, i per extensió a Cartago. En perseguir dit objectiu, Amílcar es va recolzar en la ciutat fenicia de Gadir (actual Càdis, Espanya), pròxima al estret de Gibraltar, i va començar a sometre a les tribus íberas. En aquell moment, Cartago es trobava en tal estat d'empobriment que el seu marina era incapaç de transportar a l'eixèrcit a Hispania. Amílcar es va vore, puix, obligat a fer-ho marchar cap a les Columnes d'Hércules a peu, per a creuar allí en barco l'estret de Gibraltar, entre lo que actualment serien Marroc i Espanya. L'historiador romà Tito Livio menciona que quan Aníbal va ser a vore el seu pare i li va pregar que li permetera acompanyar-li, est va acceptar en la condició de que jurara que durant tota la seua existència mai seria amic de Roma; tenia 11 anys. Atres historiadors referixen que Aníbal va declarar al seu pare:

Jure que en quant l'edat m'ho permeta [...] ampraré el fòc i el ferro per a trencar el destí de Roma.

El seu aprenentage tàctic va començar sobre el terreny, baix mando del seu pare i va continuar en el seu cunyat, Asdrúbal el Bell, qui va succeir a Amílcar, mort en el camp de batalla contra els rebels íberos en el 228 a. C. o en 230 a. C., moment en el que li nomena cap de la cavalleria. En este lloc, Aníbal revela molt pronte la seua resistència, la seua sanc freda, i la seua capacitat per a fer-se apreciar i admirar pels seus soldats. Asdrúbal va perseguir una política de consolidació dels interessos ibèrics de Cartago. Per a això, va casar a Aníbal en una princesa íbera de nom Himilce, en la que va tindre un fill, Áspar. No obstant, esta aliança matrimonial és considerada improvable i no està atestada per tots. En el 227 a. C., Asdrúbal va fundar la nova capital púnica en Hispania, Qart Hadasht, hui Cartagena. Per una atra part, Asdrúbal va firmar en el 226 a. C. un tractat en Roma pel que la península ibèrica quedava dividida en dos zones d'influència. El riu Ebre constituïa la frontera: Cartago no devia expandir-se més al nort d'este riu, en la mateixa mida que Roma no s'estendria al sur del curs fluvial. Més vesprada, un esclau gal, que va acusar a Asdrúbal d'haver assessinat al seu amo, li va assessinar a la seua volta al començament de l'any 221 a. C.

Comandant en cap

Despuix de la mort d'Asdrúbal, Aníbal va ser elegit pel eixèrcit de Cartago estacionat en la península ibèrica per a que li succeïra en la seua condició de comandant en cap. Posteriorment, Aníbal seria confirmat en elloc pel govern cartaginés, a pesar de l'oposició encapçalada per Hannón (un ric aristócrata). En esta época Aníbal contava vinticinc anys. Tito Livio dona una chicoteta descripció del jove general:

A partir de la seua arribada a Hispania, Aníbal va atraure totes les mirades. «És Amílcar en la seua joventut, que nos ha segut tornat», s'escrivien els vells soldats. «La mateixa energia en la cara, el mateix fòc en la mirada: ací està el seu aspecte, ací els seus gests».

Despuix d'haver assumit el mando, Aníbal va passar dos anys consolidant el poder cartaginés sobre les terres hispàniques i terminant la conquista dels territoris situats al sur de l'Ebre.

En 221 a. C., en la seua primera campanya com a cap de les forces cartaginesas en Hispania, es va dirigir al Replanell Central i va atacar als Olcades prenent la seua principal ciutat, Althia, duent els dominis púnicos fins a les rodalies del Tajo. En la campanya del següent any, 220 a. C., va alvançar cap a l'oest i es va enfrontar als Vacceos assaltant les ciutats d'Helmántica i Arbocala. En la tornada de l'expedició en abundant botí a la seua base de Qart Hadasht, una gran coalició liderada pels carpetanos junt a contingents de vacceos i olcades, li va atacar junt al riu Tajo, sent derrotats per l'habilitat del jove general cartaginés en la batalla. Per la seua banda, Roma, tement la creixent presència dels cartagineses en Hispania, va concloure una aliança en la ciutat de Sagunt, situada a una distància considerable de l'Ebre per la partix sur, en el territori que els romans havien reconegut com dins de la zona d'influència cartaginesa, i va declarar a la ciutat com un protectorat. Este moviment polític va generar tensions entre les dos potències: mentres que els romans argumentaven que segons el tractat firmat en l'any 241 a. C., els cartagineses no podien atacar a un aliat de Roma, els púnicos s'amparaven en la clàusula del document que reconeixia la sobirania cartaginesa sobre els territoris hispans situats al sur de l'Ebre. Excavacions en curs en 2008 en la ciutat de Valéncia varen trobar, entre atres restants, una empalizada, pròxima a la marge esquerra del riu Turia, que provablement formava part d'un campament militar, l'acantonamiento d'Aníbal en el seu alvanç cap a Sagunt.

Aníbal va decidir dirigir-se contra Sagunt, i sitiar la ciutat, que va capitular en el 219 a. C., provablement en el més de novembre, despuix d'huit mesos de sege. Roma va reaccionar davant lo que considerava una flagrant violació del tractat i va reclamar justícia al govern cartaginés. Per la gran popularitat d'Aníbal i al risc de perdre prestigi en Hispania, el govern oligàrquic de Cartago va rebujar les peticions romanes i va declarar la guerra que el general havia somiat, la segona guerra púnica, a finals d'any.