Batalla de Zama

Batalla de Zama

Plantilla:Campanyes de la segona guerra púnica La batalla de Zama (19 d'octubre de el 202 a. C.) va representar el desenllaç de la segona guerra púnica. En ella es varen enfrontar el general cartaginés Aníbal Barca i el jove Publio Cornelio Escipión, «L'Africà», en les planures de Zama Regio.

A pesar de que Aníbal estava en superioritat numèrica al començ de la batalla, Escipión va concebre una estratègia per a confondre i derrotar als seus elefants de guerra. Les cavalleries de Masinisa i Lelio varen atacar i varen provocar la fugida de la cavalleria númida de Tiqueo, mentres que els veterans de Aníbal començaven a guanyar terreny. No obstant, després de perseguir a Tiqueo, tant Masinisa com Lelio varen tornar al camp de batalla i varen atacar als veterans de Aníbal per la retaguàrdia, provocant la seua casi completa aniquilació i el final de la batalla. A pesar de l'humillante derrota, Aníbal va conseguir fugir a Cartago.

Preludi

Creuant els Alps, Aníbal va aplegar a la península italiana en l'any 218 a C. i va conseguir vàries victòries importants contra els eixèrcits romans. Al no haver pogut derrotar a Aníbal o expulsar-ho d'Itàlia, els romans varen canviar d'estratègia i varen decidir atacar directament a Cartago, obligant als cartagineses a cridar de regrés a Aníbal, el qual estava encara en Itàlia, encara que estava confinat al sur de la península. Escipión finalment va desembarcar en Àfrica en l'any 203 a C.

Uns quants anys abans de l'invasió, la decisiva victòria de Escipión en la batalla de Ilipa en Hispania en l'any 206 a C. havia assegurat a Roma el control de la península ibèrica. En 205 a C., Escipión va retornar a Roma, a on va ser elegit cònsul per vot unànim. Escipión, que ara era lo suficientment poderós, va propondre posar fi a la guerra en invadir directament la terra natal del cartaginés.

El Senat, persuadit per Fabio Màxim, es va opondre inicialment a este ambiciós pla. No obstant, Escipión i els seus partidaris varen poder convéncer al Senat de que ratificara el pla, i a Escipión se li va donar l'autoritat necessària per a intentar l'invasió.

La batalla

Aníbal va retornar a Àfrica des del sur d'Itàlia en auxili de Cartago, que en aquells moments havia perdut batalla despuix de batalla contra l'eixèrcit romà que havia desembarcat en 204 a. C. baix el mando de Publio Cornelio Escipión. El general cartaginés va conseguir unir als hòmens que va poder dur d'Itàlia, els restants de l'eixèrcit cartaginés en Àfrica, els evacuats de l'eixèrcit del seu germà Magón en Ligúria, els quatre mil soldats macedonios enviats per Filipo V i nous contingents de cavalleria númida de caps tribals que encara permaneixien fidels a Cartago. Igualment va afegir un important contingent d'elefants fins a un número de huitanta paquidermos, els que protagonisarien la càrrega inicial de la batalla. Els romans varen realisar l'estratègia d'obrir passadiços entre els seus files per a deixar passar a les bésties, aprofitant l'ocasió per a saetearlas. Els que no varen ser alcançats i morts varen fugir despavoridos cap al desert.

Neutralisat l'atac dels elefants, la cavalleria romana i dels seus aliats númidas maesilios (Numidia Oriental) varen començar a perseguir a la cavalleria cartaginesa i dels seus aliats númidas masesilios (Numidia Occidental). Despuix d'açò, es va desenrollar una batalla d'infanteria en tres fases, en la qual els infants romans varen ser disgregando cada una de les dos primeres llínees cartaginesas, fins que es va produir la trobada en la tercera llínea, formada pels veterans italians de Aníbal. Este últim combat va permanéixer igualat fins que varen retornar Cayo Lelio i Masinisa al mando de la cavalleria i l'eixèrcit púnico va sucumbir, decidint-se la batalla. Aníbal va fugir en els restants de les seues tropes.

Disposició inicial

Disposició dels eixèrcits.

Aníbal va formar als seus trentasset mil infants (cinquanta mil, segons Apiano) en tres llínees, tres mil ginets als flancs i al voltant de huitanta elefants en el front. Este número d'elefants és molt major que el que normalment utilisava Aníbal. Escipión va formar al voltant de vint mil legionaris, més catorze mil auxiliars i la cavalleria, que comprenia quatre mil ginets númidas duts per Masinisa i dos mil setcents equites romans.

Els cartagineses varen formar tres unitats, colocant als huitanta elefants al front. La primera unitat estava formada per 12 000 mercenaris infants entre ligures, gals, mauritanos i balears; la segona, per africans i cartagineses, dels quals hi havia 10 000 ciutadans que anaven a lluitar per a defendre la seua terra, i una legió de 4000 macedonios al mando de Sópatro; la tercera unitat estava formada per 15 000 a 18 000 infants veterans de Aníbal, en la seua gran majoria brutios, directament baix les seues órdens.

Els romans varen adoptar la disposició clàssica de batalla de la legió, denominada triplex acies: en els lanceros hastati en primera llínea, els veterans príncips en segona i els lanceros triarii, armats en llances llargues, darrere. Les unitats es trobaven separades per menuts passadiços que els permetien maniobrar, pels quals devien escapar els hostigadores vélites quan la càrrega cartaginesa es fera insostenible, al mateix temps que evitarien que els elefants trencaren la formació.

D'acort en Apiano, entre els mandos romans i aliats númidas que varen secundar a Escipión durant la batalla, estava el propretor de la flota en base en Cerdenya, Cneo Octavio, un llegat cridat Minucio Termo, Cayo Lelio, Dacamas i Masinisa.

Primera fase

Batalla de Zama

En abdós eixèrcits front a front, els romans varen bufar les banyes de batalla. Cundió el nerviosisme entre alguns dels elefants, puix havien segut capturats recentment, que varen retrocedir en estampida contra la pròpia cavalleria númida de Tiqueo, creant un gran desorde.

Escipión va prendre dos mides genials per a contrarrestar l'atac dels elefants: va ordenar als seus hòmens bruñir corazas, caixcos i qualsevol cosa de metal, de tal modo que el sol es reflectira en ells i enlluernara als animals, i es va fer acompanyar per músics i els va dur a vanguarda, a on les seues banyes i trompetes varen espantar als animals de l'esquerra, de tal modo que varen retrocedir i varen sembrar la confusió entre la cavalleria númida.

Masinisa va ordenar carregar al seu cavalleria númida contra la menys numerosa de Tiqueo. Els elefants, llançats a la càrrega contra l'infanteria romana, varen tindre un efecte llimitat gràcies als passadiços que havia deixat Escipión. Atacats des dels flancs per les llances dels legionaris, els elefants varen morir o varen retrocedir cap a les llínees cartaginesas. La cavalleria italiana de Cayo Lelio va atacar, perseguint als ginets cartagineses fora del camp de batalla.

Segona fase

Aplegat el choc entre les dos infanteria, els supervivents de l'eixèrcit de Magón, la primera llínea púnica, es varen llançar contra els hastati, acabant en gran número d'ells. Aníbal va ordenar alvançar a la segona unitat per a recolzar l'atac; no obstant, els legionaris romans varen començar el contraatac ans que aplegara el respal, ya que, proveïts dels seus escuts corporals, varen conseguir rebujar-los.

Animació de la batalla, mostrant l'intent de pinça de Aníbal i les contramedidas de Escipión.

Aníbal va ordenar llavors a la segona llínea que impedira activament, per les armes si fora necessari, que la primera retrocedira. Seguint este pla, es va obligar a la primera llínea púnica a dividir-se en dos retrocedir per abdós costats de la segona, a on Aníbal els va instruir a prendre noves posicions. D'esta manera, Aníbal havia estés la llongitut de la seua segona llínea con miras a envoldre a l'eixèrcit oponent en un moviment de pinça similar, encara que metodològicament diferent, a com havia fet en la batalla de Cannas.

L'allargada segona llínea cartaginesa va alvançar, obligant als hastati a retrocedir, per lo que Escipión va ordenar que alvançaren els princeps de la segona llínea. Les tropes de Aníbal varen començar a retrocedir, per lo que el líder púnico va tornar a ordenar que no se li permetera marchar cap a arrere, donant com resultat un moviment similar a l'anterior: la segona llínea es va dividir i es reposicionó en les ales de la tercera. No obstant, Escipión havia deduït la seua estratègia i va decidir contrarrestar-la per mig de l'imitació, per lo que ell també va ordenar formar una sola llínea en els hastati, princeps i triarii, igualant aixina la llongitut de l'eixèrcit de Aníbal i impedint-li envoldre-li.

El camp es trobava cobert de sanc i cadàvers, de modo que els veterans varen haver de mantindre's a la defensiva. L'entrada en combat dels veterans de la guerra en Itàlia, desgastades les menys numeroses tropes d'infanteria romanes, va inclinar la balança del costat de Aníbal, les tropes del qual varen escomençar a guanyar terreny.

Conclusió

Llavors, la cavalleria romana de Cayo Lelio i els ginets númidas de Masinisa, ya reorganisats despuix de la persecució dels ginets de Tiqueo, varen retornar en aquell moment al camp de batalla. Varen atacar la formació compacta dels cartagineses des de la retaguàrdia, de manera que es va produir el colapse de l'eixèrcit de Aníbal, qui va haver de fugir a Hadrumentum davant el temor a una possible persecució per part de les tropes de Escipión. Despuix d'uns dies retornarien a Cartago derrotats.

Les baixes cartaginesas es varen elevar a al voltant de 20 000 morts, junt en 11 000 ferits i 15 000 presoners. Els romans varen capturar també 133 estandarts militars i onze elefants. Per un atre costat, entre les files romanes va haver 1500 morts i 4000 ferits.