Flota cartaginesa

Erro al crear miniatura:

Flota cartaginesa

Coneixem la flota cartaginesa per representacions en monedas o esteles, i per les descripcions de Polibio que conta que el principal navío de combat púnico era el quinquerreme, o nau en cinc órdens de remeros. Esta va ser la nau que els romans varen copiar per a construir les seues. Polibio narra en el seu Història que en 256 a. C. Cartago va alinear una flota de 350 naus, pero res va quedar d'ella despuix de les guerres púnicas i la caiguda de Cartago el 146 a. C.

L'autèntic poder de Cartago es trobava en el mar: La marina púnica era la més potent del món conegut.

Erro al crear miniatura:

Imperi marítim cartaginés.

Flota mercant

Els fenicios varen utilisar una nau d'àmplia capacitat de càrrega equipada per a fins comercials que podia desplaçar més de cent tonelladas, el gaulo (del grec gaulós): eslora de 20 a 30 m, mànega de 6 o 7 m, i calat d'1,5 m aproximadament. La popa era redonejada i culminava en un friso de coa de peix. La proa acabava en el aplustro, un friso que representava el cap d'un cavall. En el caixco es pintaven dos ulls, que tenien que permetre al barco vore la ruta i causar terror l'enemic en cas de combat.

Erro al crear miniatura:

Corbita, chicoteta barca de dos màstils. Relleu del 200 a. C., Cartago.

Duyen un màstil que sostenia una vela rectangular, i el timó era un rem en pala asimètriques molt àmplies, que se subjectava en el costat esquerre de la popa. En el pont prop de popa estava el castell, a on es guardaven els aparejos i la cuina d'a bordo. La tripulació constava d'uns vint hòmens, ya que la navegació de vela no requeria un número major de mariners.

Estos barcos podien navegar fins a 100 milles per dia: la mija mercant estava entorn als 6 nucs i la diària entre 68 i 82 milles (Heródoto IV 86; Tucídides II 97; III 3; VI 1).

Embarcacions menors

Junt als barcos comercials i de guerra hi havia uns atres, com els pots utilisats per a recorreguts de chicotet cabotaje o les barques de peixca. La forma del caixco i les seues mides eren semblants a les dels barcos mercants. La popa era redonejada i la proa aguda, duent damunt un voltó. La propulsió depenia tant de les veles, en un chicotet pal, com dels rems, i es governava en un timó situat a l'esquerra de la popa.

Flota de guerra

Quinquerreme

Artícul principal → Quinquerreme.

En 1971 es va descobrir el caixco d'una nau púnica en Lilibea: la quilla és d'arce, les cuadernas de roure i les planches de pi. L'obra viva (part de la nau que queda sumergida) estava forrada en plom per a evitar la putrefacció de la fusta. Les cuadernas duen gravada la marca del constructor, prova de que les naus es feyen en grans cantitats, prefabricar i ensamblades despuix en drassanes, lo que permetia construir-les en un temps molt breu.

El poderós quinquerreme constituïa l'espina dorsal de la marina cartaginesa. Contava en una tripulació de 420 hòmens: 120 soldats que colocaven les seues escuts en les brodes, i 300 mariners dels que 270 eren remeros que es disponien en tres órdens: 2 remeros en l'orde superior, dos en el mig i un en l'inferior.

Esta embarcació era més prima que les de la flota comercial, tenia una mànega d'una sèptima part de l'eslora. Mentres la popa era semblant a la dels barcos comercials, la proa era un arma ofensiva durant els combats, per lo que duya un espolón reforçat en bronze representant diverses figures, que s'utilisava per a destrossar els costats dels barcos adversaris. Als costats de la proa estaven pintats els ulls, damunt dels quals hi havia uns orificis pels que passaven les cadenes o cordes de les ancoras. En el pont, prop de la proa estava el castell que protegia als arqueros i les catapultas durant els enfrontaments; a popa s'alçava un envelat de cuiro i dos grans rems que servien de timons. Un màstil retràctil podia alçar-se en el centre del barco per a penjar una vela quadrada, i un atre ubicat en la proa duya una chicoteta vés-la que permetia governar el barco inclús en vents travessers, pero durant els combats no s'utilisava: els barcos es desarbolaban, i per a poder moure's més ràpidament la propulsió quedava confiada als remeros. Estos es colocaven en l'interior del caixco a lo llarc dels costats, i empunyaven els rems que eixien pels orificis practicats baix la broda.

Pentecóntera

Artícul principal → Pentecontera.

Era el barco més antic, ràpit, àgil, de 25 m de llongitut i en cinquanta remeros situats en dos nivells, ademés del capità, el segon, el pilot i atres dèu mariners de coberta. El ritme dels remeros ho marcava un flautiste cridat donara. La pentecóntera va desaparéixer a finals del VI i es va substituir pel trirreme.

Trirreme

Artícul principal → Trirreme.

Erro al crear miniatura:

Trirreme.

Dissenyada pels fenicios, es va generalisar en el Mediterràneu entre els sigles VII i IV a. C. Era un barco de 36 m d'eslora, i duya una tripulació d'uns 180 hòmens: 170 remeros, huit o dèu per a manejar velam, i un grup de soldats. En estar els remeros colocats en tres altures, es triplicava la força sense ampliar la llongitut del barco i sense que es torbaren uns a uns atres.

A partir del IV, en les drassanes de Cartago es transforma en la tetrera, que dispon quatre remeros per a cada rem en un mateix banc, d'ahí el nom. Tant la tetrera com la pentera que li va succeir tenien una llongitut de 40 m i un esgambi de 6 m, en un calat no superior als 2 m. La màxima velocitat possible era de cinc i de sis nucs, encara que la de travessia era de dos a tres nucs. La tripulació era de 240 i de 300 hòmens, respectivament, manejant els trenta rems per costat, ademés dels mariners destinats a les veles.

Vore també

• Circumnavegació fenicia d'Àfrica
• Periple d'Hannón

Bibliografia

• Bláquez, José María (1992). Història d'Orient Antic, Madrit: Edicions Càtedra.
• Cabirol, Ramón (1988). Els fenicios, senyors de la mar, Madrit: Informació i Revistes.
• Decret, François (1977). Carthage ou l'empire de la mer (en fr), París: Éd. du Seuil. ISBN 978-2-02-004712-8.
• García i Bellido, A. (1942). Fenicios i cartagineses en Occident.