Quinquerreme
Un quinquerreme (del grec antic πεντήρης/pentērēs, llatí quinquerēels meus, a on quinque="cinc" i remus="rems") era un barco de guerra propulsado per rems, desenrollat a partir del trirreme. Va ser usat pels grecs del periodo helenístic i, després, per la flota cartaginesa i per la romana, des del IV fins a el I
Història
[editar | editar còdic]Durant molt temps, la paraula grega penteres va confondre als historiadors moderns. Si els quinquerremes eren anàlecs als trieres, deurien haver dut cinc órdens de remeros, pero una galera aixina va deure haver segut impossible de construir i en el cas contrari seria molt inestable. En el IV, despuix de la guerra del Peloponeso, va haver escassea de remeros experimentats per a que remaren en grans trirremes.
Despuix de l'Expedició a Sicília, en 413 a. C., va devindre evident que els remeros de les files superiors eren vulnerables als dispars de proyectils, per lo que es va decidir protegir-els en un pont superior.
En Siracusa la busca de dissenys de galeras que ajudaren als remeros a usar la seua força muscular en lloc de les habilitats que tingueren, liderada per Dionisio I (c. 405-367 a. C.), va donar com resultat els tetreres (cuatrirremes) i els penteres (quinquerremes). En 399 a. C. formava part del major programa d'armament naval dirigit contra els cartagineses.[1]
Estos quinquerremes no semblen haver segut més estables que els seus antecessors els trirremes, ni més ràpits, Els grecs, be siga per conservadurisme o a causa de l'escassea de remeros entrenats, varen seguir amprant el trirreme com la principal força de les marines de guerra de l'época.
Fonts posteriors varen parlar de hexeres, hepteres i galeras encara més grans; clarament un procés de classificació diferent es trobava en camí.
Durant la major part del IV, el quinquerreme va ser el tipo més pesat de buc de guerra, i, a sovint utilisat com a buc insígnia de les flotes composta per trirremes i cuatrirremes.[1] Sidón feya us d'ells en 351 a. C., i fondejaven en Atenes en 324 a. C.[2]
En el Mediterràneu oriental varen ser substituïts pels polirremes que varen començar a aparéixer en les dos últimes décades del IV,[2] pero en l'occidental constituïen l'espina dorsal de la marina de Cartago. Contava en una tripulació de 400 hòmens: un destacament de 70 a 120 soldats que colocaven les seues escuts en les brodes,[3] i 300 mariners dels que 270 eren remeros que es disponien en tres órdens: dos remeros en l'orde superior, dos en el mig i un en l'inferior.
Quan la República romana, que fins a llavors caria d'una flota important, es va vore envolta en la primera guerra púnica en Cartago, el Senat romà va manar construir una flota de 100 quinquerremes i 20 trirremes.[4] Segons Polibio, els romans varen capturar un quinquerreme cartaginés i ho varen usar com a model per als seus propis barcos,[5] pero indica que les còpies romanes eren més pesades que els barcos cartagineses, la construcció dels quals era millor.[1] El quinquerreme va proveir les bésties de càrrega de les flotes romana i cartaginesa en els seus conflictes, encara que cuatrirremes i trirremes també són mencionats. De fet, era tan omnipresent que Polibio ho utilisa com a abreviatura de buc de guerra en general.[6]
Polibio informa de que en la batalla del Cap Ecnomo els quinquerremes romans transportaven un total de 420 tripulants, dels quals 300 eren remeros i el restant marins.[7] Deixant a un costat la tripulació de coberta d'uns 20 hòmens, i acceptant el patró 2-2-1 de remeros, el quinquerreme tindria 90 rems per cada costat, i 30 files de remeros.[1]
Un quinquerreme podia tindre una eslora d'uns 45 m, una mànega de 5 m al nivell de l'aigua, en la coberta 3 m per damunt de la mar, i desplaçava al voltant de 100 tonelladas.[3] Polibio és explícit en dir que el quinquerreme és superior al vell trirreme,[8] que es va mantindre en servici en un número significatiu de chicotetes forces navals. Conten Tito Livio i Diodoro Sículo que el quinquerreme sent més pesat, tenia un millor rendiment que els trirremes en mal temps.[1]
Construcció i tripulació
[editar | editar còdic]No hi ha descripcions explícites o restants arqueològics de quinquerremes, per lo que la seua forma de construcció és imprecisa. Els historiadors moderns semblen haver-se posat d'acort en el fet de que els números usats per a descriure les galeras de guerra tenien en conte el número de files d'hòmens en cada costat, no el número de rems. Hi ha, per tant, tres possibles dissenys de quinquerreme: un orde de remeros a cada costat en quatre hòmens, dos órdens de remeros a cada costat en dos hòmens en l'orde superior o tres órdens de remeros a cada costat en dos hòmens en l'orde superior. (Provablement es varen construir galeras dels tres tipos). Els quinquerremes varen deure haver tingut tres órdens de remeros, en dos hòmens en l'orde superior, dos en el mig i un en l'inferior, donant aixina cinc remeros per cada fila.
Segons Polibio, la tripulació d'un quinquerreme constava de 300 remeros, 120 hoplitas i 50 mariners. L'historiador Fik Meijer sugerix que els remeros estaven repartits aixina en cada costat:
- 58 tranitas espentaven els 29 rems superiors.
- 58 zigitas a càrrec dels 29 rems intermijos.
- 34 talamitas s'encarregaven dels 34 rems inferiors.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Morrison, 2004, pp. 68-69.
- ↑ 2,0 2,1 de Souza, 2008, pp. 357.
- ↑ 3,0 3,1 Coates, 2004, p. 138.
- ↑ Goldsworthy, 2000, p. 97.
- ↑ Polibio, Històries I.20-21
- ↑ Goldsworthy, 2000, p. 104.
- ↑ Polibio op. cit. I.26.7
- ↑ Polibio I.63.8
Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Quinquerreme» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.