Batalla del Tajo
La batalla del Tajo va ser un enfrontament ocorregut en el marc de les campanyes cartaginesas contra els pobles de la Replanell Central. Va tindre lloc en 220 a. C. junt a dit riu, enfrontant a un eixèrcit comandado per Aníbal Barca contra un gran eixèrcit carpetano, al que s'havien unit contingents vacceos i olcades. Per les sifres que nos transmeten les fonts clàssiques, va tindre que ser la batalla que va involucrar a un major número de combatents en la península ibèrica abans de la presència romana.
-fr.svg)
Este enfrontament conta com la primera batalla campal dirigida pel general cartaginés –que contava llavors en 27 anys– despuix dels seges d'Althia, Helmantiké (Salamanca) i Arbucala (Bou). Per un atre costat, també és la primera resenya històrica que tenim dels carpetanos.
Esta batalla va tindre lloc en un dels vaus que permetien creuar el Tajo en el seu tram superior. Tradicionalment s'ha considerat al parage conegut com Valdeguerra, en Colmenar d'Orella, com el lloc a on va tindre lloc este acontenyiment bèlic.[1] Per les dates d'inici de la campanya de Aníbal (primavera); el trayecte realisat des de Cartago fins al lloc de la batalla (més de 1200 quilómetros) i el temps amprat en els seges de Helmantiké i Arbucala, es pot estimar que la batalla va tindre lloc durant l'autumne.
Context històric
editarDespuix de la seua derrota en la primera guerra púnica, Cartago va dirigir les seues forces cap al domini de la península ibèrica en la finalitat de trobar una font alternativa per als recursos que li havien proporcionat els territoris de Sicília i Cerdenya perduts a favor de Roma, i evitar aixina caure en una dependència dels comerciants itálicos.[2] L'activitat de les seues dos primers comandants, Amílcar Barca i Asdrúbal el Bell, es va encaminar a conseguir la sumissió, per mig de la força o a través d'aliances, dels territoris tartésicos i ibèrics del sur i surest peninsulars.[3] Una volta dominats estos territoris, Asdrúbal, poc abans de la seua mort, va començar les accions militars destinades a conseguir un control sobre els territoris interiors en la Replanell Central.[4]
Despuix de la mort de Asdrúbal a mans d'un client del rei Tagus, va ser elegit com a comandant Aníbal Barca, qui va continuar en esta estratègia sometent en 221 a. C. als olcades,[5] situats en el surest del Replanell, i acometent durant el següent any una campanya contra els vacceos situats en el noreste. Els seus objectius varen ser múltiples:[6] presoners de guerra que treballaren en les seues mines, reserves de gra, mercenaris per al seu eixèrcit i per un atre costat assegurar la retaguàrdia del seu principal territori abans de mamprendre la seua expedició contra Roma.[7]
Per a esta campanya sobre el Replanell Central, Aníbal va partir de Qart Hadasht, dirigint-se a l'extrem oriental de Serra Morena per a vorejar-la pel seu alvertent septentrional, travessant el territori dels seus aliats oretanos en direcció oest fins a alcançar la Vetonia, a on va girar cap al nort per la ruta que posteriorment seria la Via de l'Argent fins a alcançar l'objectiu final de la seua campanya: el territori dels vacceos.[8]
En Vacceia, Aníbal primer va sitiar Helmantiké, a la que va conseguir sometre despuix de vàries lluites i negociacions. Posteriorment va sitiar Arbucala per a prendre-la finalment despuix d'una dura resistència dels seus habitants.[9] Durant el regrés d'esta campanya, Aníbal va ser interceptat per un eixèrcit carpetano, al que se li havien unit fugitius vacceos i olcades que prèviament havien convençut i animat als carpetanos per a atacar als cartagineses.
Els eixèrcits
editar
Cartagineses i aliats
editarL'eixèrcit cartaginés tenia un caràcter helenístic,[10] en un núcleu format per unes falanges d'infanteria pesada, compactes, ben entrenades per a possibilitar una raonable maniobrabilidad i molt potents en l'atac frontal. Estes falanges eren recolzades per unitats d'infanteria llaugera i cavalleria. Els membres d'estes unitats, prou profesionalisades, prestaven llarc temps de servici, lo que possibilitava un entrenament efectiu i homogéneu. Sobre el seu armament, est solia ser estandardisat, recorrent-se igualment a l'us d'armes "exòtiques" com els elefants de guerra. Este eixèrcit era dirigit per un quadro de mando format per nobles cartagineses, pero en la base del mateix no combatien els seus ciutadans sino que la componien tropes de tres tipos, diferenciades segons el seu orige:
- Súbdits de Cartago com els turdetanos o els libios.
- Pobles aliats com els oretanos o els númidas.
- Mercenaris contractats com a contingents complets, tal és el cas dels celtíberos.
A la mort de Asdrúbal l'eixèrcit de Cartago en Hispania alcançava la sifra de 60 000 infants, 8000 ginets i 200 elefants de guerra. Tenint en conte l'ampli territori hispà ya controlat pels cartagineses i la seua necessitat de vigilància, Aníbal va amprar solament una part del seu eixèrcit per a esta campanya. S'estima que les seues tropes es compondrien de 20 000 soldats a peu i 6000 ginets.[11] Polibio nos informa que ademés contava en 40 elefants. Per un atre costat, a Aníbal li acompanyava un elenc de lluents generals com el seu lloctinent Maharbal, el seu nebot Hannón, fill de Bomílcar, aixina com els seus germans menors: Asdrúbal i Magón Barca.
Carpetanos i aliats
editarTant carpetanos com vacceos i olcades eren tribus de filiació cèltica i el seu eixèrcit tindria l'estructura coneguda com "warband", estant format per grups de guerrers units cada u al seu propi cap per llaços de dependència, clientela o gentilitat. Estos grups es componien d'infanteria en un entrenament i armament desigual, ya que gran part dels seus membres no eren guerrers professionals. La seua manera de combatre es basava en formacions denses que utilisaven la tàctica d'atacs inicials massius i molt violents, pero carien de la disciplina necessària per a sobrepondre's als revessos o resistir l'adversitat.[12]
Este eixèrcit cariria d'un mando únic, ya que cap de les fonts que relaten la batalla nos indica l'existència d'un cap suprem de l'eixèrcit, a diferència d'enfrontaments bèlics anteriors de tribus hispanes contra els cartagineses dels quals, sí nos són coneguts els seus noms: Istolacio, Indortes o el rei Orisón.
La força de l'eixèrcit carpetano va ser calculada per Polibio i Tito Livio en 100 000 hòmens, sifra que els historiadors moderns consideren exagerada i que actuals estimacions llimiten a 40 000.[13] L'eixèrcit va deure compondre's casi exclusivament d'infanteria, ya que la cavalleria cartaginesa no va trobar oposició durant la batalla, alguna cosa que va ser vital en el desenroll de la mateixa.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ Álvarez de Quindós i Baena, 1993, p. 20.
- ↑ González Wagner, 1999, p. 265.
- ↑ Gozalbes Cravioto, 2000, pp. 75-76.
- ↑ Gómez Flare, 2002, p. 35.
- ↑ Tito Livio, 1993, XXI, 5, 3.
- ↑ Solana Sainz, 1992, p. 276.
- ↑ González Wagner, 1999, p. 272.
- ↑ Schulten y Bosch, 1935, p. 24.
- ↑ Sánchez Moreno, 2000, p. 112.
- ↑ Quesada Sanz, 2005, p. 130.
- ↑ Fournie, 2006, p. 36.
- ↑ Quesada Sanz, 2005, p. 132.
- ↑ Fournie, 2006, p. 37.
Bibliografia
editar- Fonts primàries
- Tito Livio (1993). Història de Roma des de la seua fundació, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 84-2491-608-5.
- Fonts secundàries
- Álvarez de Quindós i Baena, Juan Antonio (1993). Descripció històrica del Real Bosc i Casa d'Aranjuez dedicada al Rei El nostre Senyor, Aranjuez: Dotze Carrers. ISBN 84-8711-123-8.
- (2006).«Hannibal's First Battle. The Battle of the Tagus River, 220 BC».C3i Magazine.GMT Games.(18)Consultat el 16 d'abril de 2014.
- (2002).«A propòsit de la localisació geogràfica dels olcades».Wad-al-Hayara: revista d'estudis de Guadalajara.Diputació Provincial de Guadalajara.(29)ISSN 0214-7092.Consultat el 16 d'abril de 2014.
- (1999).«Els Bárquidas i la conquista de la Península Ibèrica».Gerión.Universitat Complutense de Madrit.(17)ISSN 0213-0181.
- Gozalbes Cravioto (2000). Caput celtiberiae: la terra de Conca en les fonts clàssiques, Universitat de Castella-la Mancha. ISBN 84-8427-084-X.
- (1979).«Hannibal's Battle on the Tagus (Polybius 3.14 and Livy 21.5)».Latomus: revue d'études llatins.Société d'Études Llatins de Bruxelles.38(4)ISSN 0023-8856.
- (2005).«De guerrers a soldats. L'eixèrcit de Aníbal com un eixèrcit cartaginés atípic».Treballs del Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera.(56)ISSN 1130-8095.
- (2000).«Rellegint la campanya de Aníbal en el Duero (220 a. C.): l'obertura del Replanell Occidental als interessos de les potències mediterrànees».Gerión.Universitat Complutense de Madrit.(18)ISSN 0213-0181.
- (2008).«De Aníbal a César: l'expedició cartaginesa de Salamanca i els vetones».Zona arqueològica.Museu Arqueològic Regional de la Comunitat de Madrit.(12)ISSN 1579-7384.Consultat el 16 d'abril de 2014.
- Schulten; Bosch, {{{nom2}}} (1935). Fontes Hispaniae Antiquae, Barcelona.
- (1992) «Fonts antigues de Salamanca», I Congrés de Història de Salamanca: actes, Diputació Provincial de Salamanca. ISBN 84-6043-133-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla del Tajo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.