Anar al contingut

Elefant de guerra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Elefant de guerra

Els elefants de guerra varen ser un arma important, encara que no massa freqüent, en el història militar de l'Antiguetat. Eren utilisats normalment per a carregar contra l'enemic, per a calcigar a grups d'enemics o trencar les seues llínees. Es podien amprar tant elefants mascles com a femelles. Els mascles són animals més grans, pero a sovint per la seua agressivitat i el seu nerviosisme, sobretot en época de emparellament, no eren fàcils de manejar.

Història

Primers usos: Índia, China i Pèrsia

Les primeres notícies de doma d'elefants provenen de la vall del Indo fa al voltant de 4000 anys. L'espècie més usada era l'elefant índico, de menor tamany i més fàcil d'adestrar que l'africà, que no es va utilisar més que en contades ocasions.

Els primers eixemplars adestrats, per lo tant, pertanyien a l'espècie Elephas maximus, i varen ser amprats en les llabors agrícoles.[1] No obstant, se sap que ya existien elefants de guerra cap a l'any 1100 a. C.,[1] perque es mencionen en varis himnes sánscritos.[1] També és possible que la dinastia Shang de China haguera adestrat als elefants per a la guerra al voltant d'eixa época, ya que se sap que hi havia elefants adestrats pels humans en la zona del riu Groc.[1]

Fresca romànica de l'ermita de Sant Baudelio de Berlanga (actualment en el Museu del Prat), que representa un elefant de guerra.

Des d'Orient, l'us militar dels elefants va passar al Imperi persa, a on varen ser amprats en vàries campanyes. Possiblement la batalla de Gaugamela, que va enfrontar, l'1 d'octubre de 331 a. C.,[2][1] al rei persa Darío III en Alejandro Magne fora el primer contacte d'un eixèrcit europeu en els elefants de guerra.[2][1] Els quinze animals, situats en el centre de les llínees perses, varen causar entre els soldats macedonios una impressió tal que Alejandro va sentir la necessitat de fer un sacrifici al deu de la por, Fobos, la nit anterior a la batalla.[1] Gaugamela va ser el major dels èxits d'Alejandro, pero els elefants enemics li varen impressionar fins al punt de que, en les seues campanyes posteriors, els va incorporar al seu propi eixèrcit.[2][1] Cinc anys despuix, en la batalla del Hidaspes contra el rei Poros, Alejandro sabia perfectament cóm enfrontar-se als elefants en combat, si ben encara no contava en elefants entre les seues files.[2][1] Poros, que governava Punjab, Pakistan, va utilisar 200 elefants en la batalla, que varen posar en problemes a Alejandro, encara que va conseguir eixir victoriós.[2]


Per llavors, el regne de Magadha, situat a l'est de l'Índia i Bengala, contava en 6000 elefants de guerra. El monarca Chandragupta Maurya aplegaria a tindre més tarde 9000 elefants. Este número era molt major que als que s'havien enfrontat fins a llavors, lo que va afectar la moral dels hòmens d'Alejandro i, en part, va ser la raó de que no seguira en la conquista de la regió.[3]

Gràcies al seu èxit en les batalles, l'us militar dels elefants es va estendre pel món. Els successors d'Alejandro, els Diádocos, varen utilisar centenars d'elefants en les seues campanyes. Els egipcíacs i cartagineses varen iniciar l'adestrament d'elefants africans per a la guerra, de la mateixa manera que els númidas i els kushitas. L'espècie elegida va ser l'elefant de la selva, concretament el norteafricà, que terminaria casi per extinguir-se a causa del seu sobreexplotació. L'elefant de la sabana africana, major que el de la selva, era molt més difícil d'adestrar, i solament va ser usat en contades ocasions. Els elefants que varen amprar els egipcíacs en la batalla de Ràfia en 217 a. C., eren menors que els seus contrincants asiàtics i, no obstant, els varen donar la victòria front a Antíoco III Megues de Síria.

Miniatura migeval armènia que representa als elefants del Imperi sasánida en la batalla de Avarayr.

En el història de Sri Lanka apareixen els elefants com a ensellaments dels reis que dirigien als seus hòmens en el camp de batalla. L'elefant Kandula va ser l'ensellament del rei Dutthagamani (200 a. C.) i "Maha Pabbata" l'ensellament del rei Elahara en la seua històrica trobada en la batalla.

Plinio el Vell,[4] un dels grans historiadors romans, en el llibre 6 dels seus 37 volums de història diu que Megástenes havia arreplegat l'opinió d'Onesícrito de que els elefants de Sri Lanka eren més grans, fers i millors per al combat que qualsevol un atre.[4] Per això i per la proximitat dels elefants a la mar, Sri Lanka va escomençar a explotar un lucratiu negoci de venda d'elefants. Inclús en temps de pau s'utilisava l'aplastamiento per elefant per a donar mort a traïdors i uns atres criminals.[5]

Roma

En Europa, els elefants es varen usar contra la República romana per Pirro de Epiro en la batalla de Heraclea, en 280 a. C..[6] En 220 a. C., varen ser utilisats en Hispania pel cartaginés Aníbal Barca per a véncer a una coalició de tribus meseteñas en la batalla del Tajo.[7] El mateix general els ampraria posteriorment durant la segona guerra púnica. Els elefants de Cartago que Aníbal guio a través dels Alps, aterrorizaron a les legions romanes. No obstant, els romans varen trobar un modo de contrarrestar l'efecte devastador de la càrrega dels elefants. En la batalla de Zama (202 a. C.), la càrrega dels elefants va resultar inútil quan els manípulos romans es varen fer a un costat i els varen permetre passar. Sigle i mig despuix, en la batalla de Tapso (46 a. C.), Juliol César va armar als soldats de la Legió V en astrals per a ferir les pates dels elefants. La legió va ser capaç de resistir l'atac i l'elefant es va convertir en avant en el seu símbol. La batalla de Tapso va ser l'última volta que els elefants varen tindre un us militar en Occident.

Es dia que els porcs eren un arma més efectiva contra els elefants. Plinio el Vell comenta que "els elefants s'esglayen del menor chillido d'un porc" (VIII, 1.27). El lloc de Megara va ser trencat quan els megarenses varen abocar oli sobre una piara de porcs, els varen capcionar fòc i els varen llançar contra els elefants de guerra enemics. Els elefants es desbocaron, aterrorizados pels chillidos dels porcs llameantes.

l'Imperi partixc va utilisar ocasionalment als elefants de guerra en les seues batalles contra l'Imperi romà, pero la seua importància va ser molt major en temps del Imperi sasánida. Els sasánidas varen amprar a estes bésties en moltes de les seues campanyes contra els seus enemics occidentals, sent una de les més memorables la batalla de Avarayr, en la que els elefants de l'Imperi varen causar el pànic i varen esclafar als rebels armenis. Un atre eixemple és la batalla del-Qadisiyya, en a on va intervindre gran número d'elefants.

Edat Mija

En l'Edat Mija, rara volta es varen usar elefants de guerra en Europa. Carlomagno posseïa un elefant, Abul-Abbas, regal del califa abásida Harún al-Rashid, i ho va dur en si en les seues campanyes en Dinamarca en 804. També Federico II Hohenstaufen va tindre l'oportunitat de capturar un elefant en Terra Santa en el marc de les creuades, per a després aplegar a utilisar-ho en la pren de Cremona de 1214.

Bajorrelieve camboyano a on es representa un antic eixèrcit que inclou un elefant de guerra.


En Orient, en canvi, l'us militar dels elefants va continuar. Gràcies als elefants d'un sultanato indi casi es va posar fi a les conquistes de Tamerlán. En 1398, l'eixèrcit de Tamerlán es va enfrontar en batalla a més d'un centenar d'elefants i va estar a punt de ser derrotat per la por que cundió entre els seus soldats. Les cròniques històriques relaten que els turcs varen véncer gràcies a una ingeniosa estratègia: Tamerlán va ordenar que es carregaren camellos en bales de palla a les que es va capcionar fòc. El fum va esglayar als animals, que varen córrer despavoridos cap a les files enemigues, a on varen esglayar a la seua volta als elefants indis; estos varen abandonar les seues posicions i varen carregar contra el seu propi eixèrcit en la seua fugida. Una atra crònica de la mateixa campanya, escrita per Ahmed ibn Arabshah, relata que Tamerlán va cobrir el camp de batalla en puntales de ferro jagants que varen impedir la càrrega dels elefants. Posteriorment, Tamerlán va incorporar estos animals al seu eixèrcit i es va servir d'ells en les campanyes contra els turcs otomans en Anatolia.

Està documentat que el rei Rajasinghe I va amprar una falange de 2200 elefants durant el sege de la fortalea portuguesa de Colombo (Sri Lanka) en 1558. L'entrenament dels elefants i els seus mahouts en l'illa corresponia en exclusiva al clan Kuruwe.

No obstant, en l'extensió de l'us de la pólvora en el XV, les càrregues d'elefants de guerra varen escomençar a tornar-se obsoletes, ya que podien ser abatuts fàcilment en un dispar de canó. Durant la Guerra de Secessió d'Estats Units, el rei de Siam va oferir el servici dels seus animals al president Abraham Lincoln, cosa que este va rebujar.

Els elefants varen seguir usant-se, encara que no en batalla, en fins militars fins a durant la Segona Guerra Mundial, en aquells casos en els que els animals podien realisar treballs en llocs que hagueren segut molt dificultosos per a la maquinària.

Us tàctic

Els elefants servien per a molts fins. Donat el seu enorme tamany, podien dur càrregues molt pesades, lo que feya d'ells un utilísimo mig de transport fins que els varen substituir els mijos mecànics. En batalla, solien ubicar-se en el centre de les llínees, a on s'usaven tant per a repelir una carrega enemiga com per a escomençar una pròpia.

Durant la Primera Guerra Mundial els elefants traslladaven equipament pesat. Est treballava en un almagasén de munició en Sheffield.

Les càrregues dels elefants poden aplegar a alcançar una velocitat de 30 km/h i, al contrari que una càrrega de cavalleria, no podien ser repelides fàcilment per l'infanteria per mig de les llances. El seu poder es basava en la força bruta: chocar contra les files enemigues, esclafar-les i voltear a la gent en l'aire en els claus. Els hòmens que no resultaven esclafats, com a poc eren colpejats i tenien que retrocedir. Ademés, el terror que inspiraven els elefants a un enemic que no estiguera habituat a enfrontar-se a ells (inclús en els disciplinados legionaris romans) podia dur-los a una fugida desesperada solament en la primera càrrega. La cavalleria tampoc estava a resguart dels elefants, perque entre els cavalls podia cundir el pànic fàcilment, i en major mida per la falta de costum del cavall a l'olor de l'elefant.


La dura pell de l'elefant feya que anara molt difícil de matar o neutralisar, i la seua gran altura i massa servia de protecció per a els qui els montaven. Ademés de per a carregar, els elefants feyen un paper important donant protecció estable i segura als arqueros, que podien disparar fleches des de dins del mateix camp de batalla, podent alcançar més objectius. Els soldats que anaven pujats en l'elefant duyen arcs i fleches per a atacar a la cavalleria i infanteria, aixina com llargues llances per al combat cos a cos. Els arqueros, per la seua banda, varen ser evolucionant a atres armes de llarc alcanç més alvançades: l'Imperi jemer i els reis de l'Índia varen utilisar plataformes jagantes en ballestes per a llançar proyectils que pogueren travessar armadures i matar als elefants enemics, aixina com cavalleria o carros. A finals del XVI també es varen introduir armes de fòc, pero la pólvora va acabar fent que els grans i relativament llents elefants anaren quedant obsolets com a armes de batalla.

No obstant, els elefants també tenien tendència a deixar-se dur pel pànic: despuix d'aguantar una cantitat moderada de ferides o quan moria el seu conductor, fugien en estampida, causant baixes indiscriminades per a on fora que intentaren fugir. L'estampida podia causar grans baixes en abdós bandos. Els romans, per eixemple, intentaven tallar-los les trompas, a sabiendas de que causarien el pànic instantàneu i esperant que l'elefant ixquera fugint cap a les seues pròpies files. També s'usaven els hostigadores en javalines per a fer-los fugir, ya que les javalines i armes similars podien tornar loco a l'elefant. Els deports a cavall varen nàixer dels regiments de cavalleria que entrenaven per a incapacitar o fer fugir als elefants enemics cita requerida.

Els documents històrics de Sri Lanka relaten que es nugaven pesades cadenes de ferro en boles d'acer a les trompes dels elefants, i que se'ls entrenava per a voltearlas de forma amenaçant i en gran agilitat. Esta era una mida molt eficaç per a mantindre a les tropes enemigues a una certa distància.

Durant les guerres púnicas, els elefants de guerra duyen armadures pesades i transportaven damunt una torre, cridada howdah, en tres tripulants: arqueros i/o hòmens armats en sarisses (una pica de 6 m de llarc). Els elefants de guerra del bosc, més chicotets que els africans o asiàtics, no eren tan forts com per a poder aguantar una torre, i només duyen dos o tres hòmens. Aparte d'estos, també estava el conductor (el mahout), normalment un númida, que era l'encarregat de manejar a l'animal. El mahout duya aixina mateix un cincel i un martell per a travessar-li-ho a l'animal per l'espina dorsal i matar-li en el cas de que ixquera en estampida. Els elefants s'han comparat en ocasions als carros de combat de la Segona Guerra Mundial, pero els seus usos tàctics tenen massa diferències com per a mantindre dita comparació.

Jayantha Jayawardhene, en el seu Elefant en Sri Lanka (1994), dona una visió de que els elefants no eren alguna cosa en lo que es poguera confiar en una batalla, salve per a intimidar a l'enemic. Diu que «es va trobar que eren fàcils d'esglayar i que s'alarmaven per sons que no foren familiars i que per això eren propensos a trencar files i fugir».

Batalles en les que es varen amprar elefants de guerra

Llistat sobre les batalles que varen involucrar l'us d'elefants de guerra a lo llarc de l'història. Es menciona el nom del combat, data, quin bando els va utilisar i el número que es menciona en les fonts.

  • En la novela Valentina i el Cavaller de l'Alba d'Alberto Villamarín es narra l'us particular d'estos animals pels turcs en la batalla decisiva entre les forces comandadas per Valentina i els mahometanos, en mig de la qual ella conseguix matar a un, despuix de saber que és immortal i congele a un atre en la punta de la seua llança. Gràcies a açò el seu eixèrcit obté la victòria i els musulmans es baten en retirada.
  • En la saga de llibres Cançó de gèl i fòc, la Companyia Dorada té a lo manco dos dotzenes d'elefants de guerra.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «ELEFANTES DE GUERRA, UN ARMA DEVASTADORA DE LA ANTIGÜEDAD» (en és). El Colós de Rodas. Consultat el 2023-11-04.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Elefants en la Guerra» (en és). El Nacional. Consultat el 2023-11-04.
  3. ↑ La vida d'Alejandro Magne, Plutarco, 75 a. C..
  4. ↑ 4,0 4,1 «Megástenes, el geógrafo grec del sigle III a.C. que va descriure el Himalaya i va calcular la llongitut i latitut de l'Índia» (en és-és). La Brúixola Verda. Consultat el 2023-11-04.
  5. ↑ https://www.debate.com.mx/viral/aplastamiento-per-elefant-la-cruel-pena-de-mort-usada-en-Àsia-20230628-0116.html
  6. ↑ «Els elefants de guerra i les legions romanes. Descobriment i ocupació» (en és). Desperta Ferro Edicions. Consultat el 2023-11-04.
  7. ↑ «Quan els elefants de Cartago creuaven el Tajo» (en és). www.larazon.es. Consultat el 2023-11-04.
  8. ↑ Arriano III.8
  9. ↑ Diodoro XVII.87.2 Oldfather (1963), p. 373.
  10. ↑ Curcio VIII.13.6 Vogel (1880), p. 218.
  11. ↑ Arriano V.15
  12. ↑ Diodoro XVII.86.2 Oldfather (1963), p. 369.
  13. ↑ Diodoro XVII.86.3 Oldfather (1963), pp. 369, 371.
  14. ↑ Diodoro XVIII.40.7 Geer (1947), p. 127.
  15. ↑ Diodoro XVIII.68.3 Geer (1947), p. 199.
  16. ↑ Diodoro XIX.14.8 Geer (1947), p. 269.
  17. ↑ Diodoro XIX.27.1 Geer (1947), p. 303.
  18. ↑ Diodoro XIX.40.4 Geer (1947), p. 341.
  19. ↑ Diodoro XIX.40.1 Geer (1947), p. 339.
  20. ↑ Diodoro XIX.82.3, 82.4 Geer (1954), pp. 59, 61.
  21. ↑ 21,0 21,1 Plutarco Demetrio 28.3 Perrin (1920), p. 69.
  22. ↑ Diodoro XX.113.4 Geer (1954), p. 445.
  23. ↑ Ray, 2020, p. 20.
  24. ↑ Memnón 8.8
  25. ↑ Justino XVII.2.14
  26. ↑ Plutarco Pirro 15.1 Perrin (1920a), p. 391.
  27. ↑ Orosio IV.1.6
  28. ↑ Lempière, 1988, p. 261.
  29. ↑ Plutarco Pirro 26.9 Perrin (1920b), p. 435.
  30. ↑ Solino 52.6-17
  31. ↑ 31,0 31,1 Megástenes 56
  32. ↑ 32,0 32,1 Plinio VI.21
  33. ↑ Orosio IV.7.5
  34. ↑ Polibio I.19.2
  35. ↑ Diodoro XXIII.8.1 Walton (1957), p. 91.
  36. ↑ Polibio I.32.9
  37. ↑ Diodoro XXIII.21.1 Walton (1957), p. 119.
  38. ↑ Floro I.18.28
  39. ↑ Livio Periocas XIX.1
  40. ↑ Séneca XIII.8
  41. ↑ Orosio IV.9.14
  42. ↑ Polibio I.38.2
  43. ↑ Plinio VIII.6.16
  44. ↑ Polibio I.74.3
  45. ↑ Polibio I.75.2.
  46. ↑ Polibio III.14.5
  47. ↑ Polibio III.42.11
  48. ↑ Wise, 2004, pp. 13-14.
  49. ↑ Polibio V.79.2
  50. ↑ Polibio V.79.13
  51. ↑ Polibio III.33.16
  52. ↑ Polibio XI.1.12
  53. ↑ Livio Història XXVII.14
  54. ↑ Polibio XI.20.2
  55. ↑ Apiano VI.5.25
  56. ↑ Livio Història XXX.33.4
  57. ↑ Polibio XV.11.1
  58. ↑ Livio Història XXXII.27.2
  59. ↑ Livio Història XXXVII.39.12
  60. ↑ Apiano Guerres síries 6.31
  61. ↑ Apiano Guerres hispanes 14.89
  62. ↑ Salustio Guerra de Jugurta 53
  63. ↑ DBC II.40
  64. ↑ DBA 1
  65. ↑ DBA 19
  66. ↑ Sagar, 1992, p. 194.
  67. ↑ Hewsen, 1987, p. 32.
  68. ↑ Zotenberg, 1869, p. 138.
  69. ↑ Bury, 1889, pp. 458–462.
  70. ↑ Greatrex, 1991, p. 157.
  71. ↑ Frye, 1975, pp. 8-9.
  72. ↑ Al-Tabari 2267 Friedmann (1992), p. 62.
  73. ↑ Nazim, 1931, p. 58.
  74. ↑ Morley, 1862, p. 846.
  75. ↑ Rashid 78 Arends (1946), p. 206.
  76. ↑ Juvayni 18.91 Boyle (1958), p. 117.
  77. ↑ Man, 2007, pp. 344-345.
  78. ↑ Sack of Delhi. Britannica.
  79. ↑ Manglik, 2024, p. 140.
  80. ↑ Sarkar, 1960, p. 50.
  81. ↑ Sarkar, 1960, p. 66.
  82. ↑ of Chittorgarh by Akbar. Rajras.
  83. ↑ Jayewardene, 1994, p. 9.
  84. ↑ Paradowski, 2023, p. 117.
  85. ↑ Sarkar, 1912, pp. 302-306.
  86. ↑ Sarkar, 1925, p. 38.
  87. ↑ Duff, 1873, p. 313.
  88. ↑ Desai, 1961, p. 145.
  89. ↑ Nossov, 2008, p. 40.

Bibliografia

Primària

Moderna

  • Bury, John Bagnell (1889). A History of the Later Roman Empire from Arcadius to Irene (en anglés), Londres: MacMillan & Co..
  • Desai, Walter Sadgun (1961). A Pageant of Burmese History (en anglés), Hyderabad: Orient Longmans.
  • Duff, James Grant (1873). History of the Mahrattas (en anglés), Bombay: Published at the Claves of Índia Office.
  • Fox (2004). Alexander the Great (en anglés), Londres: Penguin. ISBN 9780141020761.
  • Frye, Richard Nelson (1975). The Cambridge History of Iran: The period from the Arab invasió to the Saljuqs (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press.
  • Goldsworthy, Adrian (2003). The Fall of Carthage: The Punic Wars 265-146BC (en anglés), Londres: Orion. ISBN 0-304-36642-0.
  • Greatrex, Geoffrey (1991). The Roman Eastern Frontier and the Persian wars: 363-630 AD (en anglés), Nova York: Routledge. ISBN 0-415-14687-9.
  • (1987).«Avarayr».Encyclopædia Iranica.III(1)
  • Jayewardene, Jayantha (1994). The Elephant in Sri Lanka (en anglés), Colombo: Wildlife Heritage Trust of Sri Lanka. ISBN 9789559567707.
  • Keegan, John (1993). A History of Warfare (en anglés), Londres: Pimlico. ISBN 0-679-73082-6.
  • Lempière, Nicholas (1988). A History of Macedònia: 336-167 B.C. (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-814815-9.
  • Man (2007). Kublai Khan: from Xanadu to superpower, Londres: Bantam.
  • Manglik, Rohit (2024). Battles That Changed History (en anglés), Locknow: EduGorilla Publication. ISBN 9789366897271.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Elefant_de_guerra&oldid=1489971»