Mort de Ptolomeo Cerauno
La mort de Ptolomeo Cerauno es referix a un enfrontament militar succeït en 280 a. C., en un lloc desconegut. El mencionat monarca del Regne de Macedònia, membre de la dinastia ptolemaica, va resultar vençut per una força de celtes encapçalats pel cap Bolgio. Cerauno va perdre la vida i el seu regne es va sumergir en el caos per varis anys.
Antecedents
[editar | editar còdic]Migració celta
[editar | editar còdic]En la primera mitat de el IV,[1] la pressió demogràfica[2] en Europa Central entre els pobles pertanyents a la cultura de la Tène[1] va forçar a molts d'ells a migrar al sur[2] dels Alps.[3] Ho feyen per fam o desig de botí, segurs que cap poble podria derrotar-los.[4] Es varen dividir en dos grups: un efectivament va invadir la planura padana i va expulsar als etruscs, derrotant als romans en Alia.[5] L'atre va passar per Iliria seguint el vol d'uns pardals com a auguri i es va apoderar de la planura panónica,[6] passant llarcs anys aumentant la seua població[1] i fent-li la guerra als pobles veïns fins a sometre als ilirios.[7] Pronte, varen enviar expedicions contra Grècia i Macedònia.[8]
A principis de el III,[1] un cap cridat Cambaules va dirigir una primera expedició que va aplegar a Tracia, pero es va retirar en quant es va donar conte de que no tenia suficients hòmens com per a enfrontar als grecs.[9] No obstant, els veterans de dita campanya varen dur notícies del ric botí conseguit i varen convéncer a llançar una nova campanya. En molts infants i ginets a la seua disposició, els caps es varen dividir en tres columnes:[10] Ceretrio es va dirigir a l'Est, contra els tribalios i tracios; Breno i Acicorio varen marchar a Peonia; i Bolgio va marchar per l'Oest contra ilirios i macedonios.[11] Atres fonts diuen que la migració es va deure a la fam.[12] Lo cert és que era tal la por que causaven, que els reis preferien pagar-los abans de ser atacats.[13]
Marco Juniano Justino, en el II, afirmava que migraren 300000 gals.[14] El monge benedictino de el VIII, Pablo el Diacono, afirmava que eren unes 300000 persones, de les que un terç va invadir la península itálica, un atre tant els Balcans i un atre va seguir fins a Anatolia.[15] El historiador nortamericà Fred Eugene Ray, considerant com a verdadera la sifra de Justino i estimant que, en promig, un quarto de la població d'una tribu eren hòmens adults capaços de lluita, creu que cada cap gal podia dispondre de quinze a vint mil guerrers, totalisant uns setenta y cinco mil aproximadament: Ceretrio va poder tindre uns 20000 guerrers baix el seu mando, Breno i Acicorio 20000 cada u i Bolgio atres 15000.[16]
Ascens de Cerauno
[editar | editar còdic]Despuix de traïcionar i assessinar al rei Seleuco I Nicátor, vencedor de Corupedio,[11] Ptolomeo Cerauno va conseguir que l'eixèrcit macedónico ho reconeguera com a nou monarca.[17] Antígono II Gónatas va intentar aprofitar el caos per a conquistar Macedònia en una flota, pero Cerauno va eixir a enfrontar-ho en el mar.[18] El regicida va partir d'Heraclea Póntica[19] i en la subsecuente batalla naval va forçar a Antígono a retirar-se a Beòcia, mentres ell tornava a Macedònia a assegurar el seu control.[20] També va deure lluitar breument en Antíoco, el fill de Seleuco,[21] pero el major perill ho va tindre en enfrontar al rei Pirro de Epiro,[22] en qui va acordar un tractat de pau i li va entregar suministraments i un eixèrcit de 5000 infants, 4000 ginets i 50 elefants per dos anys[23] per al seu campanya en la península itálica.[24] Pirro es va casar en la filla de Cerauno[25] i va deixar al seu fill, també cridat Ptolomeo, com regente en el seu regne.[26] Cerauno també va conseguir fer les paus en Antíoco.[27]
Este tractat de pau en Pirro indica que Cerauno posseïa un gran eixèrcit, ya que podia deslligar-se de part important dels seus hòmens. També que segurament no estava segur de la llealtat d'eixos soldats i temera a Pirro, per això preferia mantindre'ls alluntats.[28] Potser el contingent entregat a Pirro anaren el núcleu de veterans de Lisímaco,[29] tropes molt hàbils en el camp de batalla, pero que la seua paga Cerauno no podia mantindre en els seus llimitats recursos.[30]
Regnat de Cerauno
[editar | editar còdic]Cerauno es va casar en la seua mija germana i viuda de Lisímaco, la reina Arsínoe II, i va ordenar matar als seus fills i la va expulsar del regne.[31] Segons Justino, una volta conseguida la pau, el rei macedonio va decidir garantisar el seu poder dins de Macedònia i va escomençar a conspirar contra Arsínoe, qui controlava Casandrea.[32] No podent aliar-se en els fills de la reina, el tro de la qual havia usurpat, va fingir amor a la seua mija germana,[33] Pero Arsínoe va desconfiar d'ell, pero Cerauno li va assegurar que volia compartir el regne en els seus fills, que no havien pres les armes en contra seua i li va prometre donar-los una porció.[34] Inclús va prometre enviar un mensager per a que fera el jurament en el seu nom i davant els deus que no li faria mal.[35] Aixina, esta unió seria per a reconciliar-se en els fills de Lisímaco,[36] prometent adoptar-los i nomenar-los els seus successors.[37] Açò li serviria a Cerauno, puix en casar-se en ella guanyaria llegitimitat i impediria a qualsevol rival fer-ho lo mateix.[38] Arsínoe va acceptar per a protegir als seus fills i Cerauno va enviar a un sirviente, Dión[39] a jurar en el temple de Zeus[40] casar-se en ella, donar-li el títul de reina i adoptar als jóvens.[41]
Les nupcias es varen celebrar en festes i gran pompa,[42] i inclús Cerauno va colocar en la seua germana una diadema i li va donar el títul de reina,[43] alguna cosa inèdit en el història de Macedònia.[44] Possiblement es va celebrar en Pela o Vergina.[45] Arsínoe, feliç per haver recuperat el ranc que havia perdut al enviudar, va decidir invitar a Cerauno a Casandrea.[46] Alvançant-se al seu nou espós, la reina va ordenar als ciutadans adornar les cases, temples i edificis públics[47] i que els seus fills menors, Lísimaco de 16 anys i Filipo de 13, els esperaren en corones en els seus caps.[48] En ser rebut en les rodalies, Cerauno va fingir afecte i els abraç, pero es va demorar temps en besar-los.[49] No obstant, en aplegar a la porta li va ordenar al seu eixèrcit prendre la ciutat i assessinar als chicons, que varen fugir en la seua mare, sent assessinats en la seua regazo,[50] mentres ella cridava preguntant-se quin crim havia comés per a meréixer tal castic. Pregava que la mataren a ella a canvi de la vida dels seus fills i cobrint-los en el seu cos per a morir en el seu lloc.[51] Tot açò va ocórrer, provablement, unes poques semanes despuix de la boda.[52] Cerauno es va negar a entregar-li als seus fills per a donar-los un funeral digne i va ser exiliada en dos sirvientas a Samotracia.[53] Tal crueltat cap a ella provablement es donara a algun resentiment previ, potser per ser responsable de la mort d'Agatocles o per ser germana de Ptolomeo II Filadelfo, a qui el seu pare havia preferit per sobre Cerauno per a heretar la seua corona.[52]
Enfrontament
[editar | editar còdic]Invasió de Macedònia
[editar | editar còdic]Eusebio afirmava que Cerauno va passar a regnar sobre Macedònia per un any i cinc mesos fins que va ser mort en batalla per una invasió de celtes.[54] Per la seua banda, Memnón va escriure que va governar per dos anys i va cometre molts crims fins que els celtes, obligats per la fam, varen entrar en el seu regne.[55] Justino afirmava que va ser capturat i eixecutat pels celtes, considerant-ho un castic diví pels seus crims.[56] En 280 a. C.,[57] finalment Bolgio va enfrontar a Cerauno.[11]
Els gals varen enviar una embaixada per a sondejar els ànims dels seus enemics i demanar diners a canvi de retirar-se,[58] pero Cerauno es va burlar creent que ho feyen per por.[59] Va exigir que els caps gals s'entregaren i els seus guerrers es desarmaren abans de pactar qualsevol tractat.[60] Quan els embaixadors varen tornar al seu campament, els seus caps varen reunir als hòmens i varen riure en escoltar la resposta, assegurant que li ensenyarien al monarca.[61] El monarca també va rebre una embaixada d'un rei dardanio, qui li va oferir 20000 guerrers per una aliança contra els invasores, pero Cerauno ho va despreciar dient: «els macedonios estaven en una trista condició si, despuix de haver somés tot l'est sense ajuda, ara requerien ajuda dels dardanios per a defendre el seu país;[62] i que tenia per soldats als fills dels que havien servit baix Alejandro Magne, i havien segut victoriosos en tot lo món».[63] El rei dardanio, ofés, li va respondre: «el famós regne de Macedònia pronte cauria com un sacrifici a la temeritat d'un jove inexperto».[64]
Cerauno era inexperto en assunts militars i molt imprudent,[65] va eixir a enfrontar-los en unes poques tropes disciplinadas, creent que la guerra era un assunt tan senzill com els assessinats.[66] Segons els estudis de Ray, el rei macedonio va poder dispondre de 18000 hòmens organisats en 9000 piqueros, 3000 hipaspistas, 4000 peltastas i 2000 ginets armats en llances o javalines.[16] La població macedónica havia decaigut per les guerres d'Alejandro Magne i la subsecuente emigració, debilitant al regne.[67] En canvi, Bolgio tindria 15000 guerrers distribuïts en 12000 a 12500 tureóforos en espases, 500 a 1000 hostigadores armats en escuts menuts i javalines i 2000 ginets.[16]
Combat
[editar | editar còdic]Cerauno va presentar batalla pero va ser vençut i la majoria dels seus soldats li varen seguir a la tomba.[11][68] Ray creu que l'eixèrcit bàrbar va deure alvançar per la conca del riu Haliacmón fins a la planicie central del regne, a l'oest d'Oréstide, a on podria desplegar als seus tureóforos en una llínea de 2,5 km. En açò forçava el seu enemic a formar la seua escassa infanteria pesada en una massa extensa falange, de potser només quatre hòmens de profunditat, per a evitar ser flanquejada. En canvi, Bolgio podia desplegar als seus hòmens en files de dèu hòmens, puix els seus espadachines ocupaven més espai que els piqueros macedonios, i en el respal dels seus ginets i infants llaugers en els seus flancs li resultava fàcil intentar un envolvimiento.[16] És possible que Cerauno no es preocuparà molt, puix contava en la millor cavalleria de l'época, el seu guàrdia real en l'ala dreta, i era superior en infanteria llaugera en calitat i cantitat. Per a el historiador nortamericà, segurament esperava detindre als gals pobrement armats en els seus sarisas en el centre mentres era el seu eixèrcit el que envolia a l'adversari.[69]
Si ben Ray reconeix que és possible que els bàrbars s'abalançaren a tota velocitat contra la falange macedonia en quan la varen vore marchar llentament cap a ells, podent trencar-la per la seua prima profunditat. No obstant, ho considera poc provable, en varis atres casos formacions tancades de piques varen conseguir detindre atacs celtes. El historiador creu que els tureóforos varen atacar ràpidament a l'infanteria llaugera de Cerauno en els flancs, protegint-se en els seus escuts dels proyectils fins a aplegar al combat cos a cos, a on les peltas i javalinas eren inútils. Els peltastas varen trencar files i varen fugir cap a la cavalleria, sumint-l'en la confusió, permetent als celtes atacar-la, derribant als sorpresos ginets. Segurament va anar llavors quan[70] el monarca macedonio va caure del seu elefant de guerra en ser ferit. Els celtes ho varen capturar i descuartizaron viu.[12] El seu cap va ser clavat en una pica i passejada per tot el camp de batalla, atemorisant als seus soldats.[71] Alguns macedonios varen conseguir fugir, pero casi tots varen morir o varen ser capturats.[72] Els pocs sobreviviente varen deure ser membres de la cavalleria, puix és improvable que algun soldat de la falange conseguira escapar. Estos hòmens varen deure dur a Pela les notícies del desastre. Afortunadament, Bolgio va decidir dedicar-se a saquejar les terres altes i no Botiea.[70]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Pacheco López, Carlos Javier (2006). L'invasió celta de Grècia, 280/279 a.C.. Web Sátrapa 1.
- ↑ 2,0 2,1 Justino XXIV.4.1
- ↑ Justino XXIV.4.4
- ↑ Livio XXXVIII.16.1
- ↑ Justino XXIV.4.2
- ↑ Justino XXIV.4.3
- ↑ Justino XXIV.4.5
- ↑ Justino XXIV.4.6
- ↑ Pausanias X.19.5
- ↑ Pausanias X.19.6
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Pausanias X.19.7
- ↑ 12,0 12,1 Memnón 8.8
- ↑ Justino XXIV.4.7
- ↑ Justino XXIV.24.1
- ↑ Pablo II.23 Foulke (1907), p. 78.
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Ray, 2020, p. 42.
- ↑ Memnón 8.3
- ↑ Memnón 8.4
- ↑ Memnón 8.5
- ↑ Memnón 8.6
- ↑ Justino XVII.2.10
- ↑ Justino XVII.2.11
- ↑ Justino XVII.2.14
- ↑ Justino XVII.2.13
- ↑ Justino XVII.2.15, XXIV.1.8
- ↑ Justino XVII.2.15
- ↑ Justino XXIV.1.8
- ↑ Vujcic, 2019, p. 116.
- ↑ Vujcic, 2019, p. 116-117.
- ↑ Vujcic, 2019, p. 117.
- ↑ Memnón 8.7
- ↑ Justino XXIV.2.1
- ↑ Justino XXIV.2.2
- ↑ Justino XXIV.2.4
- ↑ Justino XXIV.2.5
- ↑ Justino XVII.2.4
- ↑ Justino XVII.2.5
- ↑ Donnelly Carney, 2013, p. 54.
- ↑ Justino XXIV.2.7
- ↑ Justino XXIV.2.8
- ↑ Justino XXIV.2.9
- ↑ Justino XXIV.3.1
- ↑ Justino XXIV.3.2
- ↑ Donnelly Carney, 2013, p. 57.
- ↑ Donnelly Carney, 2013, p. 60.
- ↑ Justino XXIV.3.3
- ↑ Justino XXIV.3.4
- ↑ Justino XXIV.3.5
- ↑ Justino XXIV.3.6
- ↑ Justino XXIV.3.7
- ↑ Justino XXIV.3.8
- ↑ 52,0 52,1 Donnelly Carney, 2013, p. 61.
- ↑ Justino XXIV.3.9
- ↑ Eusebio I.89
- ↑ Memnón 8.8
- ↑ Justino XXIV.3.10
- ↑ Eusebio I.89 Pearse (2008), p. 329.
- ↑ Justino XXIV.5.1
- ↑ Justino XXIV.5.2
- ↑ Justino XXIV.5.3
- ↑ Justino XXIV.5.4
- ↑ Justino XXIV.4.9
- ↑ Justino XXIV.4.10
- ↑ Justino XXIV.4.11
- ↑ Diodoro XXII.3.1
- ↑ Justino XXIV.4.8
- ↑ Haywood, 2010, p. 1468.
- ↑ Diodoro XXII.3.2; Justino XXIV.5.5, XXV.2.2
- ↑ Ray, 2020, pp. 42-43.
- ↑ 70,0 70,1 Ray, 2020, p. 43.
- ↑ Justino XXIV.5.6
- ↑ Justino XXIV.5.7
Bibliografia
[editar | editar còdic]Clàssica
[editar | editar còdic]- Diodoro Sículo. Biblioteca històrica. Llibre XXII. Digitalisada per UChicago. Basada en traducció grec-anglés per C. Bradford Welles, Loeb Classical Library edition, volum IX, 1957.
- Eusebio de Cesarea. muerte de Ptolomeo Cerauno. Llibre I. Vore en Bedrosian, Robert (2008). Eusebius' Chronicle (en anglés), Nova York: L'autor. Vore també en Pearse, Roger (2008). Eusebius: Chronicle (en anglés), Long Branch: L'autor.
- Marco Juniano Justino. Epítome de les Històries filípicas de Pompeyo Trogo. Llibres XVII i XXIV. Digitalisat en Attalus. Basat en traducció llatí-anglés per John Selby Watson, Londres: George Bell and Sons, 1886. Vore també versió de Tertullian.
- Memnón de Heraclea Póntica. Història de Heraclea. Digitalisat per Attalus. Basat en traducció grec-anglés per Andrew Smith, 2004.
- Pablo el Diácono. Crónica. Llibre II. Vore en Foulke, William Dudley (1907). Edward Peters (ed.). History of the Langobards. Paule the Deacon (en anglés), Filadèlfia: University of Pennsylvania Press. Vore també reimpressió de 2011. ISBN 9780812205589. També edició llatina per Georg Waitz, Hannover: MGH SS rerum Langobardicarum et Italicarum, 1878. Digitalisat en Epítome de las Historias filípicas de Pompeyo Trogo. Vore també en Attalus.
- Pausanias. Descripció de Grècia. Llibre X. Versió digitalisada en Perseus. Traducció grec-anglés per W.H.S. Jones & H.A. Ormerod, Harvard University Press, 1918.
- Tito Livio. Història de Roma. Llibre XXXVIII. Digitalisat per Perseus. Basada en traducció llatí-anglés per William Heinemann, edició de Evan T. Sage, Harvard University Press, 1936.
Moderna
[editar | editar còdic]- Donnelly Carney (2013). Arsinoe of Egypt and Macedon: A Royal Life (en anglés), Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-536551-1.
- Haywood, J. (2010). «The Hellenistic Age», World and Its Peoples (en anglés), Nova York: Marshall Cavendish Reference, pp. 1468. ISBN 9780761479024.
- (2020) Hellenistic Land Battles 300-167 BCE: A History and Analysis of 130 Engagements (en anglés), Jefferson: McFarland. ISBN 9781476682563.
- (2019).«The Army of Lysimachus after Corupedium».Antiquité Vivante.LXIX(1-2)
- 109-122.ISSN 0514-7727.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Muerte de Ptolomeo Cerauno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.