Anar al contingut

Megara

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Megara
Per a atres usos d'este terme vore Megara (desambiguación).

Mégara (en griego: Μέγαρα) és una ciutat de la perifèria de Ática, Grècia, situada en la costa del golf d'Egina, enfront de l'illa de Salamina. Esta illa va pertànyer a Mégara en époques passades, abans de ser conquistada per Atenes. Segons l'últim cens de població, el de 2011, el municipi de Mégara tenia una població de 36 924 habitants, l'unitat municipal tenia 28 591 i la ciutat tenia 23 456.[1] Estimacions de l'any 2026 senyalen que la població de la ciutat alcançaria els 24 100 habitants.[2]

En l'Antiguetat, Mégara estava en una planura entre les montanyes Gerania i Kerata, al peu de dos acrópolis, una denominada Caria (Καρία)[3] i l'atra Alcátoo (Ἀλκαθόη).[4] No molt llunt tenia el port, cridat Nisea, port al que estava conectat per les muralles. Durant els sigles VIII i VII va viure un periodo de gran esplendor comercial i cultural, aplegant inclús a fundar colónies importants en Sicília i en Orient.[5]

En el V rivalizó en Atenes i Corinto.[6][7] En la guerra del Peloponeso (431 a. C.-404 a. C.), Mégara era una aliada d'Esparta,[8] pero despuix de la guerra va començar a decaure.[9][10]

Tradició mítica

Segons una llegenda la va fundar Car, fill de Foroneo; dotze generacions despuix va aplegar allí des d'Egipte, lege, héroe epónimo dels leges, al que va succeir el seu fill Clesón, i successivament Piles, i Escirón, que es va casar en la filla de Pandión, rei d'Atenes. Niso, fill de Pandión, va disputar a Escirón la possessió de Megara, i l'àrbit, Éaco, la va assignar a Atenes. Niso va ser succeït per Megareo, fill de Poseidón, que es va casar en Ifínoe, filla de Niso i Abrota; Megareo va ser succeït pel seu fill Alcátoo.[11]

Una atra llegenda diu que el rei Pandión, expulsat d'Atenes, va anar a Mégara i es va casar en la filla de Piles, al que despuix va succeir. En el repartiment del regne entre els seus fills, Mégara va quedar en mans del més jove, Niso, i es va cridar Nisea (Νίσα). Quan Minos va atacar a Niso, Megareo, fill de Poseidón, va vindre des de Beòcia per a ajudar-li, i va ser enterrat en la ciutat; Niso va ser derrotat i Minos va ocupar la ciutat i va demolir les muralles que varen ser restaurades per Alcátoo, fill de Pélope, que va vindre d'Élide, en ajuda d'Apolo.[12] Hiperión, fill d'Agamenón, va anar l'últim rei de Mégara i a la seua mort es va establir la república i la democràcia.[13]

Història

Época arcaica

  • Mégara era una ciutat dòrica, provablement fundada pels dorios.[14] Una atra tradició indicava que primitivamente els habitants de la regió de Megáride vivien en llogarets i estaven dividits en cinc grups: hereos, pireos, megareos, cinosurios i tripodiscios.[15] En el VII era una de les principals ciutats gregues i comerciava en l'est i l'oest. Cap al 728 a. C. va fundar la colónia de Megara Hiblea en Sicília, en 712 a. C. Ástaco en Bitinia, en 675 a. C. Cícico en la Propóntide, en 674 a. C. Calcedonia i en 657 a. C. Bizancio. En esta época se supon que en Mégara es va inventar la comèdia.

La tirania de Teágenes

Les lluites de les classes inferiors pel poder de la ciutat va conduir a la tirania de Teágenes, sogre de Cilón, representant dels pobres. Va assentar les bases de la seua política exterior en l'eix Salamina-Nisea (el seu port). Va construir un aqüeducte i va fer atres edificacions; va governar des d'aproximadament del 630-600 a. C. Possiblement la tirania havia acabat ya cap al 620 a. C. Despuix els demócrates i els aristócrates es varen disputar el poder. També va haver allí enfrontaments en el Ática per l'illa de Salamina, que finalment va passar a Atenes gràcies a Solón.

Época clàssica

En les guerres mèdiques, Mégara va participar en vint barcos en la batalla d'Artemisio i en la batalla de Salamina.[16] Un cos de l'eixèrcit persa enviat contra el país va ser rebujat.[17] Tres mil megarenses varen lluitar en la batalla de Platea.[18]

En el V, Mégara es va enfrontar en Corinto pels llímits entre abdós. Mégara era aliada d'Atenes, mentres que Corinto lo era d'Esparta (455 a. C.) En este sigle es varen construir les muralles que l'unien en Nisea. Els atenienses varen establir una guarnició en la ciutat i varen ocupar també Pegues, en el golf de Corinto.[19] Dèu anys despuix, Mégara es va rebelar contra Atenes i va expulsar als atenienses de la ciutat, pero estos varen retindre Nisea i Pegues, fins al 445 a. C., quan per la treua en Esparta varen entregar estes posicions.[20] Atenes va aprovar uns decrets (cridats Decrets megarenses) excloent als megarenses dels seus mercats i ports. Això va afectar tant a Mégara que va demanar en força la guerra contra Atenes a la seua aliada Esparta i a la Lliga del Peloponeso.[21][22]

La guerra del Peloponeso

En esclatar la guerra, els atenienses varen invadir Mégara i varen devastar el territori, mentres la flota bloquejava el port. Els successius anys de la guerra, els atenienses repetien la seua incursió,[23] i alguns anys dos voltes.[24] En 427 a. C. (quint any de guerra) Nicias va prendre possessió de l'illa de Minoa, davant de Megara i el seu port i va instalar allí una guarnició.[25]

En l'octau any de la guerra (424 a. C.), el partit democràtic de Mégara, que havia expulsat als aristócrates que s'havien refugiat en Pegues, va entrar en contacte en Atenes, a la que va oferir rendir la ciutat. Els atenienses varen ser admesos en la ciutat i el port de Nisea va ser ocupat al cap de dos dies, pero el espartano Brásidas va alvançar pel Peloponeso i va presentar batalla als atenienses al costat de Mégara, i els atenienses, en inferioritat, es varen retirar.[26]

L'aristocràcia i l'oligarquia es varen assegurar el poder.[27] La guarnició ateniense en les muralles es va rendir al cap d'uns mesos,[28] pero encara va conservar Nisea i Minoa.[29] La treua de l'any següent va respectar estes posicions (421 a. C.).[30] Mégara es va opondre a la Pau de Nicias, pero no va entrar en cap aliança i al cap de dos anys va renovar la que tenia en Esparta. Els atenienses varen ocupar el port fins al 409 a. C.

El IV

Despuix, les senyes sobre la seua història casi desapareixen. Mégara va ser aliada d'Esparta, pero va conservar la seua independència, si ben cada volta en un poder més dèbil.

Época helenística

Les notícies sobre Mégara tornen a aparéixer cap a l'época d'Alejandro Magne, despuix de la mort del qual (323 a. C.) va obedir a Antípatro i despuix a Casandro. La guarnició d'est va ser expulsada per Demetrio Poliorcetes, que va proclamar la llibertat de la ciutat (307 a. C.).[31] Estava baix influència dels reis de Macedònia, pero Arato la va obligar a unir-se a la Lliga Aquea.[32]

Época romana

En la guerra contra Roma es va rendir als romans sense lluitar.[33] Posteriorment, encara existia en temps d'Estrabón,[34] i es va establir allí una colónia romana. Una tribu de la ciutat es dia «els adrianos» en honor d'Adriano i de la seua dòna Sabina, i va ser adorada en el nom de νέα Δημήτηρ; Adriano va construir allí un temple en honor a Apolo.[35] Durant l'Imperi romà va mantindre certa importància. En el V, les fortificacions varen ser reparades per un oficial del emperador bizantí, Anastasio I, cridat Diógenes. Durant els dos sigles següents va ser repetidament saquejada per pirates del Mediterràneu.

Cultura

  • Mégara va ser sèu d'una escola filosòfica fundada per Euclides, discípul de Sócrates, els membres del qual varen ser cridats megáricos (Μεγαρικοί).[34]

El poeta Teognis també era de Mégara. Els habitants de Mégara eren famosos per la seua generositat a l'hora construir edificis i temples. Jerónimo, en el 409 escriu: Hi ha un conegut refrà sobre els habitants de Megara, «construïxen com si anaren a viure sempre; viuen com si anaren a morir matí».

Geografia

Està situada a 42 quilómetros O-NO d'Atenes, ubicada entre dos tossals,[5]. Es troba en la planura de Megáride, i la major part del municipi està en esta planura. Tres km al sur es troba una chicoteta comunitat que en el nort a menys d'un km de l'illa de Salamina, cridada Pachi. La població és chicoteta. Pachi és famosa per les seues tavernes, a on servixen peix i és visitada per gent de tota Grècia. Neos Peramos és la ciutat veïna a l'est i Kakia Skala a l'oest. En el sur de la ciutat està la baïa de Mégara. L'agricultura era el sector dominant ans que començaren a construir-se cases en Megara en les décades de 1960 i 1970. Està conectada per mig d'una carretera que unix el Peloponeso, la Grècia occidental i Atenes. També tenen parada en Mégara el ferrocarril suburbà d'Atenes (Proastiakos) i la llínea ferroviària modernisada entre Atenes i Corinto. Al NE-I de la ciutat hi ha també un aeroport militar.

Descripció de Pausanias

Restants de la font de Teágenes.

Pausanias realisa una detallada descripció de les tradicions i monuments de Mégara, destacant:

  • La font de Teágenes, de gran tamany, en decoració i columnes. El seu manantial es dia de les nimfes Sítnidas. En una d'estes nimfes, segons la mitologia, va engendrar Zeus a Mégaro, que va escapar del diluvi de Deucalión nadant cap al cim del mont Gerania, despuix de seguir els chillidos de les grullas.
  • Un santuari en estàtues d'emperadors romans i una atra d'Artemisa Soteira. L'estàtua la varen erigir despuix d'una victòria dels megarenses sobre uns soldats perses de Mardonio. Hi havia també estàtues dels dotze deus que s'atribuïen a la mà de Praxíteles llevat la d'Artemisa que era de bronze, obra d'Estrongilión.
  • Un recint de Zeus dins del com hi havia un temple, en una estàtua del deu, no terminada posat que una part era d'or i marfil i l'atra d'algeps i argila, obra de Teocosmo. Allí es conservava un espolón de bronze d'una nau, supostament capturada en Salamina en un enfrontament contra els atenienses.
  • La acrópolis Caria, a on es trobava un temple de Dioniso Nictelio, un santuari d'Afrodita Epistrofia, un oràcul de la Nit i un temple sense sostre de Zeus Conio. També hi havia imàgens d'Asclepio i d'Higiea obra de Briaxis i el cridat Mégaron de Deméter.
  • Una segona acrópolis, cridada d'Alcátoo, a on es trobava el sepulcro de Megareo, l'altar sagrat dels deus Prodomeos, prop del que hi havia una pedra a on la tradició dia que Apolo havia deixat la seua cítola per a ajudar a Alcátoo a construir les muralles. També hi havia un buleuterion que anteriorment es considerava que havia segut la tomba de Timalco, un temple d'Atenea, un atre santuari d'Atenea Nike, un atre santuari d'Ayántide, un temple d'Apolo, un santuari de Deméter Tesmófora i una tomba que s'atribuïa a Calípolis, fill d'Alcátoo.
  • Un altar dedicat a Aqueloo que havia segut manat construir per Teágenes.
  • En diferents zones de la ciutat hi havia tombes notables que es creïa que eren d'Alcmena, de Fil, d'Hipólita, de Tereo, de Corebo, d'Orsipo, d'Evipo, d'Isquépolis, d'Asticratea i de Mantó.
  • Per la ciutat es trobaven repartits varis heroonés de Pandión, d'Ino, d'Ifigenia i d'Alcátoo. En este últim es dia que estaven també les tombes de la seua dòna Pirgó i de la seua filla Ifínoe. En la tomba d'Ifínoe les chicones de Mégara realisaven libaciones i li oferien les primícies dels seus cabells. En la ciutat també es rendia cult a Adrasto.
  • Un temple d'Isis.
  • Un temple d'Apolo Agreo i Ártemis Agrótera.
  • Un santuari de Ártemis la construcció del qual es dia que va ocórrer en temps d'Agamenón.
  • La roca Anacletra, a on la tradició dia que Deméter s'havia pujat per a cridar a la seua filla quan este va ser raptada. Per això les dònes de Mégara representaven eixa llegenda.
  • Un santuari de Dioniso en una xoana i una segona estàtua del deu, ademés d'una atra estàtua d'un sàtir de marbre que s'atribuïa a Praxíteles.
  • Un temple d'Afrodita Praxis, en una image de marfil de la deesa, una atra estàtua de Peito feta per Praxíteles i atres estàtues obra d'Escopas.
  • Un santuari de Tíquet en una image seua feta per Praxíteles. En el temple propenc hi havia estàtues realisades per Lisipo de les Musas i de Zeus.
  • Un santuari d'Apolo Prostaterio en imàgens.
  • Un gimnasi prop de la porta Nínfada, a on hi havia una pedra en forma de piràmide anomenada Apolo Carino. Prop d'ella hi havia un santuari de les Ilitías.[36]

Restants arqueològics

Encara es conserven restants del aqüeducte i de la font de Teágenes, d'el VII[5] Per una atra part, en l'any 2000 es va inaugurar el Museu Arqueològic de Mégara, que alberga numerosos restants materials procedents de les excavacions tant de Mégara com de l'àrea circumdant que comprenen des d'el VIII a. C. fins al II[37]

Referències

  1. ↑ «Cense de 2011» (en grec). Archivat des d'el original, el 16 d'octubre de 2015.
  2. ↑ «Megara Population 2026» (en en). World Population Review. Consultat el 2026-05-10.
  3. ↑ Pausanias I,39,6.
  4. ↑ Pausanias I,42,1.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Guia Total: Grècia p. 19. Juan Ignacio Luca de Tena, Grup Anaya, 2003.
  6. ↑ Tucídides: Història de la Guerra del Peloponeso I.42-43, 67, 139
  7. ↑ Estrabón: Geografia, llibre VIII
  8. ↑ Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso I.103–114; IV.66–74
  9. ↑ Estrabón, Geografia VIII,6
  10. ↑ Pausanias, ''Descripció de Grècia'' I
  11. ↑ Pausanias I,39,5-6; I,41,5.
  12. ↑ Pausanias I,39,4; I,41,6; Apolodoro, Biblioteca mitològica III,15,5; III,15,8; Estrabón IX,1,6.
  13. ↑ Pausanias I,43,3.
  14. ↑ Estrabón VIII,1,2; IX,1,7.
  15. ↑ Plutarco, Qüestions gregues 17 (295B-C).
  16. ↑ Heródoto VIII,1; VIII,45.
  17. ↑ Pausanias I,40,2-3.
  18. ↑ Heródoto IX,28.
  19. ↑ Tucídides I,103.
  20. ↑ Tucídides I,114-115.
  21. ↑ Tucídides I,67; I,139.
  22. ↑ Aristófanes, Els acarnienses 533.
  23. ↑ Tucídides II,31.
  24. ↑ Tucídides IV,66.
  25. ↑ Tucídides III,51.
  26. ↑ Tucídides IV,66-73.
  27. ↑ Tucídides IV,74.
  28. ↑ Tucídides IV,109.
  29. ↑ Tucídides IV,118.
  30. ↑ Tucídides V,17.
  31. ↑ Plutarco, Vida de Demetrio 9; Diodoro Sículo XX,46.
  32. ↑ Polibio II,43.
  33. ↑ Pausanias VII,15,10-11.
  34. ↑ 34,0 34,1 Estrabón IX,1,8.
  35. ↑ Pausanias I,42,5.
  36. ↑ Pausanias I,40,1-I,44,2.
  37. ↑ Ministeri de Cultura de Grècia: Museu Arqueològic de Mégara (descripció) (en grec)

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Megara&oldid=1440902»