Escipión l'Africà

Erro al crear miniatura:

Escipión l'Africà

Escipión l'Africà o Publio Cornelio Escipión Africà (en latín: Publius Cornelius Scipio Africanus; Roma, 20 de juny de 236 a. C. - Liternum, Campània, 3 de decembre de 183 a. C.) va ser un general i polític romà, nomenat cònsul en els anys 205 a. C. i 194 a. C. Va començar la seua carrera militar a inicis de la segona guerra púnica el 218 a. C.; segons algunes fonts, va ser un dels comandants que varen conseguir sobreviure de la batalla de Cannas en el 216 a. C. Despuix de la mort d'el seu pare i el seu tio en batalla en els cartagineses en Hispania, Escipión es va convertir en el comandant en esta regió —en calitat de imperator—; va prendre Carthago Nova en 209 a. C., va derrotar a Asdrúbal Barca en 208 a. C. en la batalla de Baecula, va destruir els eixèrcits de Magón Barca i d'Asdrúbal, fill de Gisgon en la Batalla d'Ilipa a finals de 206 a. C. Com a resultat, els romans varen controlar totes les possessions cartaginesas en Hispania, lo que va tindre una influència decisiva en el resultat de la guerra. En retornar a Roma, Escipión va assegurar la seua elecció com cònsul i va obtindre permís per a desembarcar en Àfrica. En 203 a. C., va destruir l'eixèrcit d'Asdrúbal Giscón i el rei de Numidia Sifax, i després una atra volta va tornar a véncer a Asdrúbal en les grans Planures i va posar baix el seu control tota Numidia colocant com a rei al seu aliat Masinisa. Tot això va obligar a Cartago a convocar al seu millor general —Aníbal Barca—, que va abandonar Itàlia i va marchar de tornada a defendre la seua terra natal. No obstant Aníbal seria vençut per Escipión en la decisiva batalla de Zama, despuix de la qual va concloure una pau en la que Cartago va cedir Hispania a Roma, va perdre la seua flota i el dret a seguir una política exterior independent. Per esta última campanya, Escipión va rebre el agnomen de «l'Africà». En els anys següents, Escipión es va convertir en l'home més influent de la República romana. Va ser nomenat Censor i princeps senatus en 199 a. C., els seus parents i seguidors ocuparien regularment càrrecs directius. Quan va començar una nova guerra contra Síria, es va convertir en llegat del seu germà Lucio, l'any 190 a. C. En la batalla de Magnesia, ajudaria al seu germà a derrotar al rei Antíoco III de Síria per complet, i obligant-ho a demanar la pau en Roma. En retornar de l'est, Publio Cornelio i el seu germà varen ser processats pels seus opositors polítics liderats pel Censor Marco Porcio Catón, els qui li varen acusar de corrupció i robo de 500 talents. Escipión es va negar a defendre's per les acusacions dels càrrecs de traïció i malversació i es va retirar a un exili voluntari. Un any despuix, en 183 a. C., va morir en la seua vila en Campània.

Fonts

Les fonts existents més antigues que parlen d'Escipión l'Africà, s'ubiquen en una Història Universal de Polibio. Dit autor pertanyia al sèquit del net del seu héroe, Escipión Emiliano, i per lo tant, estava familiarizado en la viuda d'Escipión l'Africà, els seus hijas, el seu gendre, el seu cunyat i el seu amic més propenc, Cayo lio. Per lo que va poder informar-se de manera concreta en totes estes persones mentres que la font principal per a l'historiador Achaeano es va convertir en les històries de lio. Polibio descriu la vida d'Escipión des del començ de la seua carrera militar en 218 a. C., fins al seu processament en 180 a. C. Pero la majoria dels llibres d'Història Universal que parlen de Publio Cornelio no estan completament conservats. Publio Cornelio Escipión va ocupar un lloc important en la «Història de Roma des de la fundació de la ciutat» per Tito Livio, qui va estar baix la notable influència de Polibio, pero també va usar les obres perdudes dels analistes romans. Les etapes principals de la vida d'Escipión es descriuen en els llibres XXI - XXXIX. Plutarco va dedicar a Escipión l'africà una de les seues "Vides parals", sent la seua emparellada en la biografia d'Epaminondas i escrita tal volta abans que totes les demés. Abdós composicions s'han perdut, pero l'informació important sobre Escipión està continguda en les biografies del Censor Marco Porcio Catón, Quint Fabio Màxim, i Tito Quincio Flaminino.

Apiano, un atre historiador grec del II d. C., va parlar sobre les guerres d'Escipión l'africà en varis llibres de la seua «història romana», compilados sobre una base geogràfica. Estos són els llibres «Guerres ibero-romanes», «Guerres púnicas» i «Assunts siris». Una descripció de vàries campanyes militars i batalles individuals a sovint convertix a Apiano en un conjunt de chicotets episodis conectats, pero al mateix temps l'escritor a sovint oferix versions alternatives dels events, i açò diu que confia en la tradició pre-Polibio. Episodis separats de la biografia d'Escipión es descriuen en més o menys detall en coleccions llatines de relats històrics creats per Valerio Màxim i Pseudo-Aurelio Víctor, i en vàries revisions generals de l'història romana escrites per abdós pagans (Veleyo Patérculo, Lucio Aneo Floro i Eutropio) i cristians (Paulo Orosio). En l'historiografia, Escipión l'Africà apareix inevitablement en totes les revisions generals de l'història de la República Romana (per eixemple, en les obres de T. Mommzen i S. Kovalev). En virtut del seu paper, és una de les principals figures de tots els treballs sobre l'història de les Guerres Púnicas (per eixemple, I. Shifman, S. Lancel, I. Rodionov), aixina com en vàries monografies i artículs. Sobre l'història de l'antiga Espanya, La lluita política interna en Roma, que va coincidir en l'etapa tardana de la vida de Publio Cornelio, és el tema de vàries obres científiques, que estudien principalment la biografia del principal opositor d'Escipión, Catón el Vell. En la monografia de l'historiador soviètic N. Trukhina, Escipión l'Africà va ser un dels personages principals junt en Escipión Emiliano. Els llibres de l'investigador rus T. Bobrovnikova, el britànic BG Liddel Garth i H. Skallard, el nortamericà Heywood, estan dedicats principalment a la biografia d'Escipión.

Inicis de la seua carrera militar

Naixcut en la família patricia dels Escipiones, una branca de la gens Cornelia, Publio va començar la seua carrera militar baix els auspicis del seu pare, del mateix nom (cònsul de 218 a. C., que cauria en Hispania en 211 a. C.), i l'ajuda del seu tio Cneo. Sent jove encara, li va sorprendre l'invasió d'Itàlia pels eixèrcits cartagineses d'Aníbal Barca i va tindre la seua primera trobada en el mateix en la batalla del Tesino. Acompanyava llavors al seu pare, per llavors cònsul, i se li havia assignat el mando d'una turma (esquadró de cavalleria) en la retaguàrdia, alluntat del perill. Durant la lluita el seu pare va ser ferit i Publio, que llavors tenia 18 anys, va ordenar als seus hòmens que li seguiren per a rescatar-ho. Veent-els vacilar, va carregar ell solament, fent avergonyir els soldats, que no varen tindre més opció que seguir-li. Finalment un grup de ginets va rodejar al cònsul, conseguint rescatar-ho. Més vesprada el pare va voler recompensar-ho en la corona cívica (a la que tenia dret, per haver salvat a un ciutadà), pero ella va rebujar, aduint que l'acció en sí ya era una recompensa. Hi ha versions que indiquen que en realitat va ser un esclau ligur qui va rescatar al pare d'Escipión. No obstant, la reacció de rebujar el premi encaixa en la personalitat del futur general. També va participar en la batalla de Cannas, la major derrota militar romana fins a la batalla d'Arausio. Es va destacar després de la derrota, quan alguns patricios romans, totalment desalentados i veent un futur ombrós per a Roma, varen voler desertar i oferir els seus servicis en l'estranger. Varen quedar en realisar una reunió per a debatre l'assunt. En enterar-se, Escipión va interrompre la junta i els va instar a usar eixa energia pel be de Roma. Els va obligar a jurar llealtat a la seua pàtria baix pena de matar a qui no ho fera. Tots ho varen fer, un per un, temerosos i avergonyits dels seus actes (inclús Quint Fabio Màxim, fill de Fabio Màxim, el major enemic polític de la família Escipión). Per estes accions Escipión ya s'havia guanyat el favor del poble fins a tal punt que va ser nomenat per unanimitat edil curul en l'any 212 a. C., encara que no tenia encara l'edat preceptiva. En esta ocasió ya va donar indicis de l'orgull que li va caracterisar durant tota la vida puix, quan els tribunos de la plebe es varen opondre a la edilidad que solicitava, ell va respondre en altivez: "Si tots els quirites desigen fer-me edil, tinc els anys suficients".

Despuix de Cannas, la situació va aplegar al seu punt crític quan els eixèrcits romans enviats pel Senat a Hispania, en l'objectiu d'acabar en les bases cartaginesas en la regió, varen ser aniquilats per Asdrúbal Barca, germà d'Aníbal, morint en dits combats Publio i Cneo Cornelio Escipión, pare i tio respectivament d'Escipión l'Africà, a causa de la traïció dels mercenaris celtíberos.

Cayo Claudio Nerón va ser enviat com propretor per a reemplaçar-els. A l'any següent (210 a. C.) els romans varen decidir reforçar el seu eixèrcit en Hispania, i colocar-ho baix el mando d'un procònsul. Pero quan el poble es va reunir per a elegir a un procònsul, cap dels generals en experiència es va atrevir a demandar tan perillós mando. Va ser llavors quan el jove Escipión va aprofitar l'oportunitat. A pesar de que, en 24 anys, no tenia edat per a ocupar dit lloc, va ser elegit per unanimitat, sent una excepció a la regla, tolerada per la precària situació de Roma. Despuix de la votació molta gent es va preguntar si havia votat correctament, ya que el chicon caria d'experiència militar i encara es trobava de luto. Pero a Publio li va bastar en un discurs per a calmar els ànims. Aixina, en l'any 211 a. C. es autopropuso per a procònsul, pero el Senat va acabar negant-se, encapçalat per Quint Fabio Màxim, i va ser enviat a Hispania en solament el grau de general, en un imperium sobre les legions en Hispania, sense tindre cap títul per la seua poca experiència i a la seua joventut, i en un nou eixèrcit constituït per dos legions, i un consell assessor de militars prestigiosos.

La campanya d'Hispania

Genealogia dels Escipiones

En aplegar a Hispania, els romans controlaven una atra volta solament la costa nort-oriental, des dels Pirineus fins al Iberus. Ademés, l'eixèrcit estava desmoralizado per les derrotes i en clara inferioritat numèrica front a l'eixèrcit d'Asdrúbal Barca i els seus aliats celtíberos. Encara que tenia órdens de permanéixer a la defensiva, les va desobedir i va preparar l'invasió de l'Iberia cartaginesa. Va ordenar que la flota romana carregara en l'equip i els recaptes, mentres els seus soldats alvançaven ràpidament per la costa. Es diu que va recórrer en tot l'eixèrcit, en una semana, el territori comprés entre les seues bases de la costa nort-oriental i la capital cartaginesa en Hispania, Carthago Nova (en púnico Qart Hadast), l'actual Cartagena. L'eixèrcit cartaginés, que desconeixia la marcha d'Escipión cap a la seua capital i es trobava en bases molt alluntades, va ser incapaç d'aplegar a temps per a evitar el lloc. Carthago Nova va caure en 209 a. C. despuix d'un brevíssim episodi. Les tropas d'Escipión varen atacar per tres punts: el istme que unia la ciutat en terra, per mar i per la estany del nort de la ciutat, que estava descoberta de defensors. Escipión, donant mostres d'una magnanimidad i moderació impròpies de la seua época, va prohibir el saqueig de la ciutat i va respectar la vida dels seus ciutadans; respectant també la vida de Magón, comandant de la guarnició de Cartago Nova. Molts historiadors consideren la caiguda de Carthago Nova com el punt d'inflexió de la segona guerra púnica. No en va Cartago no solament havia perdut la seua capital en Hispania, el seu principal base naval, sino també les seues mines d'argent, gran cantitat de víveres i armes almagasenades i inclús als presoners i rehens en els que s'asseguraven la llealtat dels pobles somesos. Escipión va retornar a Tarraco sense ser molestat, a on va permanéixer durant el restant de l'any, ya que les seues forces no eren lo suficientment numeroses per a enfrontar-se a l'enemic en el camp de batalla, i estava ansiós per enfortir aliances en els caps hispans. En açò va tindre més èxit de lo que es podia haver anticipat. La captura de Carthago Nova, aixina com la seua popularitat personal, va dur a que moltes de les tribus hispanes desertaren de la causa cartaginesa, i quan va reprendre les accions en l'any següent, 209 a. C., Indíbil i Mandonio, dos dels més poderosos i fins ara més fidels partidaris de Cartago, varen abandonar el campament d'Asdrúbal i varen esperar l'arribada d'Escipión. Reforçat en els seus nous aliats, el eixèrcit romà alvançava en rapidea pel sur. En l'any 208 a. C. es varen enfrontar en Hispania Asdrúbal i Escipión en la batalla de Baecula, que va terminar en la victòria dels romans. No obstant, el cartaginés va conseguir escapar en part de les seues tropes i va marchar pel Replanell, conseguint passar els Pirineus cap a Itàlia per a trobar-se en el seu germà Aníbal, encara que abans de conseguir-ho va ser derrotat pels dos eixèrcits consulars, despuix d'una emboscada, en la batalla del Metauro (207 a. C.), a on va ser mort. A l'any següent, el propretor Marque Silano va derrotar a Magón en Celtiberia, en la qual cosa este últim va marchar al sur del país i es va unir a Asdrúbal, el fill de Giscón, en la Bètica. Escipión va aprofitar per a realisar la conquista del entanque del Guadalquivir, cridat Baetis en época romana. En 206 a. C. es va produir l'última gran batalla en sol hispà, enfrontant-se cartagineses i romans en la batalla d'Ilipa, prop d'Hispalis. Escipión va tornar a triumfar, i l'eixèrcit cartaginés va quedar definitivament destruït. Les últimes bases de Cartago en Hispania caïen ràpidament. L'última ciutat púnica en Hispania, Gadir (l'actual Càdis), es va rendir eixe mateix any. Durant la campanya, Escipión va assentar als seus ferits i veterans en una ciutat turdetana preexistente, a la que va cridar Itálica, baix i junt a l'actual Santiponce, uns quilómetros al nort d'Hispalis, la moderna Sevilla. Despuix d'estos ardits Publio Cornelio Escipión va tornar a Itàlia.

Els plans d'Escipión

La subjugació d'Hispania era considerada per Escipión, solament com un mig per a un fi. Sembla que des d'algun temps s'havia format l'idea del proyecte de traslladar la guerra a Àfrica, i aixina obligar als cartagineses a cridar a Aníbal d'Itàlia. Per lo tant, resol, abans de retornar a Roma, creuar a Àfrica, i assegurar, si és possible, l'amistat i la cooperació d'alguns dels seus príncips indígenes. La seua influència personal ya s'havia assegurat l'adheriment de Masinisa, que servia en l'eixèrcit cartaginés d'Hispania, pero la deserció del qual dels seus antics aliats era pel moment un secret, i confia que el seu mateix ascendent personal servirà per a guanyar el respal de l'encara més poderós Sifax, el rei de la tribu dels númidas masesilos. En solament dos quinquerremes es va aventurar a eixir de la seua província, i aplegar a la cort de Sifax. Allí es va trobar en el seu antic adversari, Asdrúbal, el fill de Giscón, que havia passat de Gades en el mateix fi.

lio, qui acompanyava al seu amic, relatava a Polibio que Escipión va causar una gran impressió en Sifax, i que este últim va aplegar inclús a la conclusió d'un tractat d'aliança en el procònsul romà; pero la veritat sembla ser que el general cartaginés va tindre més èxit que el romà; un èxit, no obstant, que va anar en gran part pels encants de la seua filla Sofonisba, a qui va donar en matrimoni al rei dels númidas. Escipión, al seu regrés a Hispania va ser sorprés per una formidable insurrecció contra el poder romà que havia esclatat entre molts dels hispans. Magón, qui es trobava encara en Gades, no havia tingut dificultats per a instigar el tumult. L'insurrecció, no obstant, va acabar pronte; i es infligió una terrible venjança sobre la ciutat d'Illiturgi, que havia pres part principal en el tumult. A penes este perill va desaparéixer, Escipión va ser presa d'una greu maltia. Huit mil dels soldats romans, descontents per no haver rebut el seu salari habitual, i davant impediment de saquejar els pobles, es varen aprofitar d'esta oportunitat per a iniciar una gresca, pero Escipión es va recuperar a temps per a sofocar-ho. Posteriorment va esclafar als últims restants de l'insurrecció en Hispania. Magón havia abandonat Hispania i creuat a Ligúria per a intentar ajudar al seu germà Aníbal, per lo que ya no hi havia més enemics en Hispania. Escipión en conseqüència, va entregar l'eixèrcit romà, en l'any 206 a. C., als procònsuls L. Léntulo i L. Manlio Acidino, que havien segut nomenat com els seus successors, i va retornar a Roma en el mateix any.

Escipión en Itàlia

La situació en la República romana havia canviat profundament durant la seua absència. Aníbal no solament no havia tornat a derrotar a les legions, sino que havia perdut casi tots els seus respals: les principals bases rebels (Capua, Tarento, Siracusa, etc.) havien caigut i els seus habitants reduïts a l'esclavitut. Asdrúbal, l'eixèrcit del qual havia creuat els Alps i es preparava per a reunir-se en Aníbal, va ser derrotat pels romans en la batalla del Metauro, en 207 a. C. De nou en Roma, Escipión es va convertir en candidat al consulat, i va ser elegit per a l'any següent (205 a. C.) pel vot unànim de totes les centurias, a pesar de que encara no havia eixercit el càrrec de pretor, i solament tenia trenta anys d'edat. El seu colega va ser Publio Licinio Craso Dives, que era Pontifex Maximus, i no podia, per tant, eixir d'Itàlia. En conseqüència, si la guerra anava a continuar en l'estranger, la realisació de la mateixa devia necessàriament recaure sobre Escipión. El seu objectiu era preparar un eixèrcit en el que desembarcar en Àfrica, amenaçant a Cartago en el seu propi territori i forçant aixina la marcha d'Aníbal d'Itàlia, pero els més antics membres del Senat, i entre ells Quint Fabio Màxim, es varen opondre a este proyecte, en part per considerar-ho arriscat i en part per celosies al jove cònsul. Tot lo que va poder obtindre Escipión va ser la província de Sicília, en permís per a creuar a Àfrica, si era en benefici de la República, pero el Senat es va negar resueltamente a donar-li un eixèrcit, en lo que l'autorisació concedida a regañadientes caria d'utilitat pràctica. Pero els aliats tenien una visió més real dels interessos d'Itàlia que el Senat romà: lo que este, cegat per les seues pors i les seues celosies, li negava, els aliats italians generosament li'l varen concedir, i en totes les ciutats d'Itàlia es varen reunir voluntaris per a unir-se al jove héroe, i per a poder sometre a Cartago sense l'ajuda del govern romà. El Senat no podia negar-se a permetre-li allistar voluntaris, i tal era l'entusiasme a favor seu, que ell va ser capaç de creuar a Sicília en un eixèrcit i una flota contra les expectatives i inclús els desijos del Senat. A pesar de que no tenia mando en Bruttii, va assistir a la reducció de Locri, i despuix de la conquista de la ciutat, va deixar al seu llegat, Q. Pleminius, al mando delloc. Este últim va ser culpable de tals excessos contra els habitants, que estos varen enviar una embaixada al senat romà per a queixar-se de la seua conducta. En el curs de l'investigació es va alegar que Escipión havia permés que Pleminius continuara en el mando despuix d'haver segut plenament informat de la mala conducta del seu lloctinent, i llavors Quint Fabio Màxim i els seus atres enemics varen aprofitar l'oportunitat per a arremetre contra la conducta d'Escipión, i pressionar per al seu retir immediat. Encara que el Senat va prestar sentits a estos atacs, no es va atrevir a la revocació immediata, pero va enviar una comissió a Sicília per a investigar l'estat de l'eixèrcit i, si els càrrecs en contra seua eren fundats, que li ordenara tornar a Roma. Els comissionats varen aplegar a Sicília a principis de l'any 204 a. C. Durant l'hivern Escipión hi havia estat ocupat en la realisació dels seus preparatius, i en eixe moment el seu eixèrcit i la marina estaven en l'estat més eficient. Els comissionats es varen admirar de lo que varen vore. En lloc d'ordenar la seua tornada a Roma, li varen demanar que creuara a Àfrica lo abans possible. Entre els llegats que ho varen acompanyar en l'expedició africana es trobava Marco Marcio Rala, pretor urbà aquell any.

Invasió romana del Nort d'Àfrica

Erro al crear miniatura:

Invasió romana del Nort d'Àfrica de Publio Cornelio Escipión (204-203 a. C.)

En conseqüència en l'any 204 a. C. Escipión, que ara era procònsul, va salpar de libeo i va desembarcar en Àfrica, no molt llunt d'Utica, sense oposició de la flota cartaginesa. Una volta que varen aplegar els romans, se'ls va unir un aliat que a la postre resultaria decisiu: Masinisa, rei nominal de Numidia Oriental, despullat del seu tro pel seu rival, Sifax, rei de Numidia Occidental i aliat de Cartago. Escipión va posar lloc a Útica, ciutat ubicada en la costa mediterrànea d'Àfrica, pero l'arribada dels eixèrcits units de Sifax i Cartago li varen obligar a retirar-se a passar l'hivern en un promontori eixint (cridat Gens Cornelia per les tropes d'Escipión, en honor al seu líder), que ell fortificó. Escipión va decidir entrar en negociacions de pau, pero en el secret fi d'averiguar tot lo necessari per a atacar per sorpresa als seus enemics. En la primavera de 203 a. C., Asdrúbal Giscón, i Sifax meditaven un atac general per terra i per mar contra les forces d'Escipión, pero este últim, que va ser informat del seu pla per alguns númidas, es va anticipar i va atacar els seus dos campaments en la nit, causant ingents pèrdues als cartagineses i els númidas, lo que va permetre posar lloc a la ciutat d'Útica. Els cartagineses i els númidas varen reunir les seues últimes reserves (incloent mercenaris hispans) per a enfrontar-se a Escipión. La consegüent batalla dels Grans Campos va culminar en la completa victòria romana, expulsant a Sifax del tro de Numidia i obligant a Cartago a entaular negociacions de pau. Aníbal va ser cridat per a que retornara d'Itàlia. Cartago i Roma varen acordar que la pau es restablira per mig de la pèrdua de Cartago de qualsevol possessió no africana, entrega de tota la flota de guerra, en excepció d'unes quantes naus, i el pagament d'un tribut, aixina com el reconeiximent de Masinisa com a rei independent de Numidia. No obstant, en aplegar les tropes cartaginesas d'Aníbal i Magón a Àfrica, es va decidir trencar l'acort per mig de l'agressió a unes naus romanes que varen buscar refugi d'una tormenta prop de Tunis. La guerra va tornar a escomençar, pero la situació era ara molt diferent. Escipión va reemprendre la campanya en Àfrica i es va posar en contacte en Masinisa, qui li va proporcionar 4000 ginets i 6000 infants. Aníbal, informat de la seua arribada, va movilisar al seu eixèrcit, pero abans d'entrar en batalla va tractar de negociar en Escipión. No havent aplegat a acorts, es varen dispondre a la lluita. El 19 d'octubre de 202 a. C. es va produir l'enfrontament entre els eixèrcits d'Aníbal i Escipión en la batalla de Zama. Despuix de casi un dia sancer de batalla i en inferioritat numèrica, l'ingeni d'Escipión front als huitanta elefants i aproximadament quaranta mil cartagineses va donar una gran victòria als romans i els seus aliats. En honor a esta victòria, Publio Cornelio Escipión prendria el nom en el que s'ha fet célebre: Africà. El propi Aníbal va decidir portar a terme les negociacions de pau en Roma, puix va comprendre que era inútil seguir resistint. Les dures condicions impostes per Roma varen ser: pèrdues de totes les possessions de Cartago fora del continent africà; prohibició de declarar noves guerres sense el permís del poble romà; obligació d'entregar tota la flota militar; reconeiximent de Masinissa com a rei de Numidia i acceptació de les fronteres entre Numidia i Cartago que este determinara; pagament de 10 000 talents d'argent (aproximadament 260 000 kg) en 50 anys; manteniment de les tropes romanes d'ocupació en Àfrica durant tres mesos; entrega de 100 rehens triats per Escipión, com a garantia del compliment del tractat. Aníbal va acceptar les condicions, a fin de que els romans li deixaren en pau mentres ajudava a Cartago a reconstituir el seu poder. El tractat va ser ratificat per abdós senats, el cartaginés i el romà, en l'any 201 a. C.

Escipión; Princeps Senatus

Despuix de retornar a la capital i celebrar els seus triumfos sobre Cartago, Escipión va ocupar un lloc en el Senat de Roma. Tenia llavors 35 anys. En 199 a. C., Escipión va ser elegit censor en P. Elio Peto i va ser elegit cònsul per segona volta en 194 a. C. en Tiberio Sempronio Longo. Al mateix temps, els censores li conferien el títul de princeps senatus en l'any 199 a. C. Escipión va ser testic en el senat del recrudecimiento dels conflictes externs que amenaçaven a la república. Roma va tindre que enfrontar-se, pressionada pels grecs, en el rei de Macedònia Filipo V, antic aliat d'Aníbal. Este rei, que segons alguns historiadors havia enviat reforços a Cartago durant la batalla de Zama, s'hi havia coaligado en Antíoco III, el rei de Síria. Mentres, en Hispania es produïen constants sublevació contra Roma, degut, principalment, a l'avarícia i crueltat dels governadors romans. En la pròpia Cartago s'recrudecer els conflictes. Aníbal, elegit sufete, s'enfrontava a l'oligarquia púnica. Estos ho varen acusar de preparar una nova guerra contra Roma i varen pretendre entregar-li al senat romà per a que ho eixecutara. No obstant, Aníbal va escapar de Cartago i es va refugiar en la cort d'Antioco III de Síria, oferint-se-li com a assessor militar. En 193 a. C., junt en Cayo Cornelio Cetego i Marque Minucio Rufo, va ser un dels comissionats enviats a Àfrica per a mediar entre Masinisa i els cartagineses, i en el mateix any, d'acort en una història relatada per Quint Claudio Cuadrigario, va ser un dels embaixadors enviats a Antíoco en Éfeso, en que la seua talle Aníbal residia.

Ocàs d'Escipión l'Africà

Mentres Catón el Censor reprimia les sublevació en Hispania, Roma vencia a Filipo V en la batalla de Cinoscéfalos. En 190 a. C. Lucio Cornelio Escipión, el germà d'Escipión l'Africà i Cayo lio varen ser elegits cònsuls. Lucio, va ser nomenat general de l'eixèrcit que devia desembarcar en Àsia Menor (Turquia) i enfrontar-se en Antíoco III. Publio va marchar en ell com el seu llegat, encara que molts historiadors consideren que era ell qui dirigia realment l'eixèrcit. En la guerra contra Antíoco, el jove fill de l'Africà que havia acompanyat al seu pare va caure en mans del rei de Síria. Est va oferir lliberar als captius sense rescat si l'Africà obtenia per a ell una pau favorable, pero encara que la proposta va ser rebujada Antíoco va enviar de regrés al seu fill mentres ell estava absent de l'eixèrcit a causa d'una maltia.^{cita requerida}

Els eixèrcits romans i els seus aliats de Pérgamo es varen enfrontar en les tropes síries en la batalla de Magnesia, en 190 a. C. Antíoco III no va escoltar els consells d'Aníbal sobre cóm devia situar les tropes, despreciant-ho per ser un general estranger, i va fer cas als seus consellers que varen propondre un pla que els duria a la derrota absoluta i a una gran victòria per a Roma.^{cita requerida}

Antíoco III va tindre que cedir terres als aliats de Roma i pagar un fort tribut. Aníbal va fugir en saber que anava a ser entregat als romans, refugiant-se en la cort del rei de Bitinia. Allí va passar uns anys com a assessor militar del rei fins que el Senat romà va manar soldats a capturar-ho, per lo que, en enterar-se, es va suïcidar en 183 a. C. Lucio Cornelio Escipión va rebre per l'èxit d'esta campanya el sobrenom de "l'Asiàtic". L'Africà va retornar a Roma en el seu germà Lucio despuix de la finalisació de la guerra en 189 a. C., pero els seus últims anys varen ser amargats pels continus atacs dels seus enemics. Poc despuix de la seua tornada, ell i el seu germà Lucio varen ser acusats d'haver rebut soborns d'Antíoco per a tractar al monarca en poc rigor, i d'haver-se apropiat d'una part dels diners que havia pagat Antíoco a l'estat romà. L'acusació va ser sostinguda per M. Porcio Catón. En 187 a. C., dos tribunos de la plebe en el nom de Petillii, instigats per Catón i els demés enemics dels Escipiones, requerixen a Lucio Escipión que donara conte de totes les sumes de diners que havia rebut d'Antíoco. Lucio va elaborar, per tant els seus contes, pero quan estava en l'acte de l'entrega, l'orgullós Africà indignat li les va arrancar de les mans i les va trencar en péntols davant el Senat. Esta altiva conducta sembla haver produït una impressió desfavorable, i el seu germà va ser dut a juí en el curs del mateix any, declarat culpable i condenat a pagar una forta multa. El tribuno C. Minucio Augurino va ordenar que ho dugueren a la presó i allí estiguera detingut fins que els diners anara pagat; davant la qual cosa l'Africà, més enfurit encara en este nou insult a la seua família, va rescatar al seu germà de les mans dels oficials del magistrat. Les propietats de Lucio, no obstant, varen ser confiscades, i, encara que no eren suficients per a pagar la multa, els seus clients i amics varen contribuir generosament per a saldar-la. L'èxit de la persecució de Lucio va envalentir als enemics del mateix Africà. El seu acusador va ser M. Nevio, tribuno del poble, i l'acusació no es va fer fins al final de 185 a. C. Quan el juí es va iniciar, Escipión no es va dignar dir una sola paraula per a refutar els càrrecs que s'havien fet contra ell. Escipión posteriorment va abandonar Roma, i es va retirar a la seua casa de camp en Liternum. Els tribunos desijaven renovar la persecució, pero Graco sabiamente els va persuadir per a que abandonaren l'acusació.

La seua mort

Escipión mai va retornar a Roma. Ell mai se sometria a les lleis de l'Estat, i per lo tant va decidir expatriar-se per a sempre. Va passar els seus últims dies en el cultiu de la seua finca de Liternum, a on va escriure les seues memòries, i en morir es diu que havia demanat que el seu cos fora enterrat allí, i no en el seu país ingrato. El seu requeriment va ser atés, i la seua tomba encara existia en Liternum en el temps de Tito Livio. L'any de la seua mort és incert. Polibio i Rutilio relaten que va morir en el mateix any que moren Aníbal i Filopemen, és dir, en 183 a. C. Tito Livio i Cicerón posen la seua mort en 185 a. C., i Valerio d'Ancio abans de 187 a. C. La data de Polibio és molt provablement la correcta.

Matrimoni i descendència

Escipión es va casar en Emilia Terça, la filla de Lucio Emilio Paulo, que va caure en la batalla de Cannas i germana d'un atre cònsul Lucio Emilio Paulo Macedónico. Varen tindre un feliç i fructífer matrimoni. Emilia va tindre una llibertat i riquea infreqüents per a una dòna patricia casada, i va anar un model important per a moltes dònes jóvens romanes,^{cita requerida} lo mateix que la seua filla menor, Cornelia, mare dels Graco, seria un important model per a moltes aristócrates romanes de la República tardana, incloent supostament la mare de Juliol César. Escipión l'Africà va tindre dos fills. El major Publio Cornelio Escipión va ser nomenat augur en l'any 180 a. C.; mai es va presentar cap càrrec per la seua mala salut. El menor Lucio Cornelio Escipión es va convertir en pretor en l'any 174 a. C., i va ser expulsat del Senat pels censores. El fill major, Publio, va adoptar al seu cosí carnal, el segon fill del seu tio Lucio Emilio Paulo, qui va rebre el nom de Publio Cornelio Escipión Emiliano. Escipión i Emilia varen tindre també dos filles. La major, Cornelia la Major, es va casar en el seu cosí segon Publio Cornelio Escipión Nasica Córculo, fill del cònsul de l'any 191 a. C. que va ser ell mateix fill del tio patern d'Escipión el Major, Cneo Cornelio Escipión Calvo. Este gendre va ser un romà distinguit per dret propi. Es va convertir en cònsul, abdicant o dimitint en l'any 162 a. C. per raons religioses, sent després reelegit en 155 a. C., censor en 159 a. C., princeps senatus, i va morir com a pontífex màxim en el 141 a. C. Escipión Násica va eixercitar moltes de les dignidades del seu difunt sogre, i va destacar pel seu ferm, encara que al final fútil, oposició a Catón el Censor sobre la sòrt de Cartago des d'al voltant de 157 fins al 149 a. C. Varen tindre a lo manco un fill supervivent (vejau més al respecte en la part inferior). La filla menor va ser més famosa en l'història; Cornelia, la jove esposa de Tiberio Graco el Major, home ya entrat en anys, o Tiberio Sempronio Graco, tribunal de la plebe, pretor, després cònsul en 177, llavors censor i cònsul de nou; es va convertir en mare de dotze fills, els únics que varen sobreviure varen ser els célebres tribunos de la plebe Tiberio i Cayo. Els tres fills supervivents d'esta unió estaven condenats; els germans Graco varen morir relativament jóvens, assessinats o forçats a suïcidar-se per parents més conservadors. El major dels seus descendents, i única filla supervivent, Sempronia, es va casar en el cosí carnal de la seua mare, i el seu únic cosí per adopció, Escipión Emiliano Africà. La parella no va tindre fills, i Sempronia va aplegar a odiar al seu espós en acabant de que ell perdonara l'assessinat del seu germà Tiberio en el 132 a. C. La misteriosa mort d'Escipión en 129 a. C., als 56 anys d'edat, va ser atribuïda per alguns a la seua esposa, i per uns atres a polítics rivals.^{cita requerida}

Els únics descendents vius d'Escipión a lo llarc del periodo republicà tardà varen ser els descendents de les seues dos filles, havent mort els seus fills sense descendència llegítima. L'últim fill supervivent de la seua germana menor Sempronia, esposa i després viuda d'Escipión Emiliano, estava vixca encara en l'any 102 a. C. El seu atre net conegut Publio Cornelio Escipión Nasica Serapión va ser molt més conservador que els seus cosins els Graco. Ell i els seus descendents tots es varen ser fent cada volta més conservadors, en marcat contrast en el pare i els yayos. El net major d'Escipión l'Africà Publio Cornelio Escipión Nasica Serapión es va convertir en cònsul en 138, va matar al seu propi primer Tiberio Sempronio Graco (163–132 a. C.) en 132. Escipión Násica Serapión, encara que pontífex màxim va ser enviat a Àsia Menor pel Senat per a escapar de l'ira dels defensors dels Gracos, i va morir misteriosament allí, en Pérgamo, i es creu que va ser enverinat per un agent dels Graco. El fill de Serapión, el quarto Escipión Násica, va anar encara més conservador, i va ser elevat al consulat en 111 a. C. Els fills d'este Escipión Násica es varen convertir en pretores solament poc abans de la guerra Social o dels marsos, que va escomençar en l'any 91 a. C. No obstant, un net, adoptat per la família noble plebea dels Cecilios Metelos, es va convertir en Metelo Escipión qui es va aliar en Pompeyo el Gran i Catón el Jove, i es va opondre a Juliol César. Metelo Escipión va ser l'últim Escipión en distinguir-se política o militarment. Cap dels descendents d'Escipión, llevat Escipión Emiliano, nebot de la seua dòna que es va convertir en el seu net adoptiu, se li va acostar en el nivell alcançat per la seua carrera política i èxits militars.

Descendents

En Emilia Terça

1. Publio Cornelio Escipión Africà – fill major, pare adoptiu d'Escipión Emiliano, no va tindre descendència natural
2. Lucio Cornelio Escipión – fill menor, sense descendència llegítima
3. Cornelia – filla major, es va casar en Publio Cornelio Escipión Nasica Córculo
   1. Publio Cornelio Escipión Nasica Serapión, es va casar en Cecilia Metela
      1. Publio Cornelio Escipión Násica Serapión – fill
         1. Publio Cornelio Escipión Nasica – fill, es va casar en Licinia, filla de Lucio Licinio Craso
            1. Quint Cecilio Metelo Escipión – fill major, va nàixer en el nom de Publio Cornelio Escipión Nasica, adoptat per Quint Cecilio Metelo Pío, es va casar en Emilia, filla de Mamerco Emilio Lépido Llauger
               1. Un fill – va morir jove
               2. Un atre fill – va morir al voltant de 70
               3. Possiblement un fill adoptat
               4. Cornelia – única filla, casada primer en Publio Licinio Craso i despuix en Pompeyo, sense descendència.
            2. Lucio Licinio Craso Escipión –fill menor, adoptat pel seu yayo Lucio Licinio Craso
         2. Cornelia – filla, es va casar en Publio Cornelio Léntulo
            1. Cneo Cornelio Léntulo
4. Cornelia – filla menor, va casar en Tibero Sempronio Graco
   1. Tiberio Graco – fill major dels tres fills supervivents, es va casar en Claudia, filla d'Api Claudio Pulcro
      1. 3 fills, morts jóvens
   2. Cayo Graco – fill menor dels tres fills supervivents, es va casar en Licinia, filla de Publio Licinio Craso Dives Muciano
   3. Sempronia – única filla dels tres fills supervivents, es va casar en Escipión Emiliano, sense descendència
   4. Atres 9 fills, morts en l'infància

Lloc de sepeli

L'arqueologia encara no ha determinat elloc d'enterrament d'Escipión l'Africà. La tomba dels Escipiones ha segut descoberta i està oberta al públic, pero no es creu que Escipión Africà fora enterrat allí. Existix la possibilitat de que haguera retornat a Roma i descansara allí en una cripta encara no descoberta. Livio diu en la seua Història de Roma que estàtues d'Escipión l'Africà, Lucio Escipión i del poeta Ennio, un amic de la família, estaven en la tomba dels Escipiones quan ella va visitar. No obstant, Séneca, havent-se traslladat a la vila en Liternum que va pertànyer a Escipión l'Africà, diu que ell hi havia «reverenciado el seu esperit [el de l'Africà] i a un altar que crec que és la tomba d'aquell gran guerrer». Açò sugerix que se sabia que l'Africà no estava enterrat dins de Roma, i és possible que el seu sarcòfec realment se semblara a un altar, encara que no hi ha evidència directa d'açò, si es té en conte que el del «fundador» dels Escipiones, Lucio Cornelio Escipión Barbato, que pot trobar-se en lloc d'honor en la tomba familiar, té un estil semblant al d'un altar.

Publio Cornelio Escipión en la lliteratura, la pintura i la música

Erro al crear miniatura:

La clemència d'Escipión. Quadro de Sebastiano Ricci en la Royal Art Colection de Londres.

• La llegendària pren de la ciutat de Cartago Nova pel general Escipión va ser narrada per primera volta per l'historiador Polibio en un text del II Posteriorment, va ser ampliada, enriquida i glorificada per Tito Livio en la seua "Ab urbs condita" (narració de l'història de Roma des dels seus orígens).
• En El somi d'Escipión, inclós en ellibre VI 9-29 de Sobre la república, Marque Tuli Cicerón relata cóm Escipión l'Africà s'apareix al seu net adoptiu, Escipión Emiliano, per a revelar-li el verdader lloc de la glòria, descrivint els móns celestials i la bella música que estos interpreten, inaudible per a oïts humans. Es tracta del tema pitagórico de la harmonia de les esferes des del punt de vista de la glòria que perviu en lo etern i no en lo terrenal, en la virtut i no en la busca de reconeiximent. Posteriorment, Macrobio elaborarà un Comentari al Somi d'Escipión de Cicerón (Commentarii in Somnium Scipionis), conformant un estudi prolijo del famós somi.
• La pren de la ciutat de Cartago Nova es va convertir en un mit i va passar a la lliteratura, l'art i la música baix el títul de La clemència d'Escipión, i es va convertir en un dels temes històrics preferits de la poesia, la pintura, l'escultura i l'òpera dels sigles XV a el XVIII.
• Escipión també és mencionat en el himne nacional d'Itàlia:

Fratelli d'Itàlia,
l'Itàlia s'è desta,
dell'elmo vaig donar Scipio
s'è cinta la testa.

Goffredo Mameli

• Rafael Sanzio reproduïx el somi d'Escipión en el seu quadro El somi del cavaller.
• Francisco de Quevedo comença un dels seus sonets d'esta manera:

Faltar va poder a Scipión Roma opulenta,
mes a Roma Scipión faltar no va poder;
siga Blasón de la seua enveja que el meu escut,
que del Món va triumfar, cedix al seu afronta.

Francisco de Quevedo i Villegas

• L'escritor, filec i llingüiste espanyol Santiago Posteguillo va escriure una trilogia de noveles històriques sobre la figura d'Escipión l'Africà, en Africanus: el fill del cònsul (2006) i continuant en Les legions malaïdes (2008) i La traïció de Roma (2009).
• En el Museu Nacional de Belles arts Argentina es troba el tapís "Convit d'Escipion despuix del triumfo", en la sala dedicada a l'art barroc.bellasartes. gob. ar/coleccion/obra/4956/

Mànega

• Com un Drifter en el mànega, i posterior adaptació d'anime, de Drifters (escrit i ilustrat per Kōta Hirano), en a on és traslladat a un món paral a on es retrobarà en Aníbal i atres personages històrics, per a lluitar contra el Rei Obscur i els seus Ends.
• Apareix també com a protagoniste en el mànega històric Ad Astra-Scipio to Hannibal, centrat en la segona Guerra Púnica, en Aníbal com coprotagonista a on comença una rivalitat entre estos dos genis estrategues militars entre les grans batalles en les que abdós es varen enfrontar.

Bibliografia

Fonts clàssiques

• Polibio, Històries.
• Tito Livio, Història de Roma des de la seua fundació.

Historiografia

• H. H. Scullard, Scipio Africanus: Soldier and Politician, Thames and Hudson, Londres, 1970. ISBN 0-500-40012-1.
• H. H. Scullard, Scipio Africanus in the Second Punic War Thirlwall Prize Essay (University Press, Cambridge, 1930).
• Smith (1867). org/details/DictionaryOfGreekAndRomanBiographyAndMythology Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (en anglés).
• I. Torregaray Pagola, L'elaboració de la tradició sobre els Cornelii Scipiones: passat històric i conformació simbòlica, Fundació Fernando el Catòlic, Saragossa, 1998. ISBN 9788478204458.

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Escipión l'Africà.

Erro al crear miniatura: Escipión l'Africà en Viquidites.