Anar al contingut

Harmonia de les esferes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

L'harmonia de les esferes és una antiga teoria d'orige pitagórico, basada en l'idea de que l'univers està governat segons proporcions numèriques armoniosas i que el moviment dels cossos celests segons la representació geocéntrica de l'univers — el Sol, la Lluna i els planetes — es rig segons proporciones musicals; les distàncies entre planetes correspondrien, segons esta teoria, als intervals musicals.[1]

L'expressió grega harmonia tou kosmou es traduïx com a «harmonia del cosmos» o «música universal»; la paraula harmonia s'entén ací per les bones proporcions entre les parts i el tot, en un sentit matemàtic pero també «esotèric», segons el misticisme pitagórico. A la seua volta, com afirma Filolao, filòsof pitagórico, "L'harmonia només naix de la conciliació de contraris, puix l'harmonia és unificació de molts térmens que es troben en confusió i acort entre elements discordantes"[2] La paraula música (mousikê) fa referència a «l'art de la Muses» i a «Apolo», és dir, a "la cultura de l'esperit artístic o científic". El terme «esferes» és d'orige aristotèlic i designa la zona d'influència d'un planeta (Tractat del Cel).

La teoria de l'harmonia de les esferes dels pitagórico està documentada en texts antics[3] des de Platón (La República, 530d i 617b; Critón, 405c) i sobretot Aristóteles (Tractat del cel, 290b12). Esta teoria va continuar eixercint influència en grans pensadors i humanistes inclús fins al final del Renaixença.


Referències

  1. ↑ Randel, 2003, p. 382.(Google Llibres)
  2. ↑ Cfr. Diels-Kranz, Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlin 1952 (s. i.), 1951, 44B10
  3. ↑ A. Barker, Greek Musical Writings, t. II: Harmonic and Acoustic Theory, Cambridge University Press, 1989.